Giuseppe Filianoti (Tito) a La Clemenza di Tito al Metropolitan Operra House. Producció de Jean-Pierre Ponnelle. Fotografia: (Metropolitan Opera, Ken Howard/ Associated Press )
Ahir va tenir lloc una altra de les esperades cites amb el MET, mitjançant les transmissions directes als cinemes, que lluny de ser la solució, s’està convertint en una temporada sui generis que arreplega als aficionats en un ambient diferent però ja familiar, amb els habituals, els fidels i fins i tot els passavolants que ja es poden identificar.
Ahir ens esperava un Mozart gran La Clemenza di Tito, amb un repartiment interessant, una direcció musical solvent i una producció històrica (massa), d’aquelles que fa uns anys em deixaven bocabadat i que ara més aviat em fa badallar.
És bo assistir a aquestes retransmissions ja que en contra del que semblava, sobretot a la primera temporada, el MET malgrat tenir els millors cantants tots disponibles en una mateixa temporada, tampoc assoleix l’excel·lent en cada funció, com molts creuen, al menys en aquelles escollides com les funcions estel·lars dignes de ser transmeses a tot el món.
Per aquesta Clemenza es comptava amb dos noms cabdals del cant mozartià, la soprano Barbara Frittoli i la mezzosoprano Elina Garanca, ambdues grans i digníssimes cantants del que hom espera trobar al MET, però la resta ja forma part de la normalitat de qualsevol teatre i això vol dir fins i tot que alguns cantants eren millorables.
Començaré com sempre per la direcció musical.
El director anglès Harry Bicket és un expert music i director que ha fonamentat el seu prestigi en la música barroca i també un mozartià amb criteris historicistes, com pràcticament s’estila per tot arreu. Al Liceu el coneixem prou bé i sempre ha fet grans treballs (Handel, Mozart, Britten, Martín i Soler).
Amb l’orquestra del MET els criteris historicistes desapareixen i la versió encara que en un inici semblava que ho pretengués, va ser d’allò més clàssic. El so sumptuós d’una orquestra massa gran, tot i ser menys músics, l’apropava al Mozart previ a la revolució dels instruments originals, sense el nervi i els temps lleugers i enèrgics d’unes sonoritats absents de vibrato. Potser és que encara estic sota els efectes Jacobs a la inoblidable Zauberflöte del Palau, però aquesta Clemenza, em va semblar excessivament morosa, plana i mancada de drama. El so bellíssim, però la dramatúrgia musical em va semblar absent.
L’orquestra del MET compta amb uns solistes meravellosos tant en el clarinet solista per l’acompanyament del “Parto Parto” o del corno di bassetto per el Non piu di fiori, així com el magnífic obligat del cello i clavicordi, però el concepte de Bicket difereix molt de la genialitat de Jacobs, i el tractament dels llargs recitatius va estar mancat de la tensió dramàtica que tant caracteritza les versions del belga i que ahir vaig enyorar molt.
Un Mozart bonic no és suficient i així com Jacobs sotmet als cantants a unes velocitats de vertígen, Bicket ho ralentitza tot excessivament i sobretot en les àries jo crec que fa patir massa als cantants. L’última ària de Vitellia amb aquell tempo tan lent deu ser perillosament esgotador.
Barbara Frittoli (Servilia) a La Clemenza di Tito al MET, producció de Jean-Pierre Ponnelle. Foto (Metropolitan Opera, Ken Howard/ Associated Press )
El rol de Titus és molt estàtic i rígid i malgrat ser la seva clemència la que acaba sent la protagonista del desenllaç feliç, no és el més lluit de l’òpera. Canta tres àries i tot i així i que l’òpera volta al seu entorn, queda eclipsat tant per Vitellia com per Sesto. A la representació del MET, Giuseppe Filianoti ho tenia difícil, primer perquè aquest tenor ha anat deixant de interessar-me a mida que la seva carrera, influenciada per múltiples vicissituds i errors notoris en l’elecció de rols, ha perdut interès.
Filianoti no té un estil mozartià i malgrat que a vegades ho intenta, ben aviat se’n oblida i canta Mozart com qui podria cantar Massenet. No resolt bé les respiracions, sempre importants i en Mozart essencials. El pas de la veu és escanyat i les agilitats poc treballades. Té un cert gust en la línia de cant, però el malbarata amb sortides d’estil en els descuidats recitatius i en molts dels atacs a la tessitura més aguda, que sense ser exigent, té la dificultat precisament de la cura i l’adequació a l’estil. Més d’una vegada i sobretot al final, la veu semblava al límit de la resistència, perdent la lleugeresa d’emissió, l’elegància que a vegades aconsegueix atorgar al cant i l’autoritat vocal d’un personatge egregi com l’Emperador Titus. Molt millorable.
En canvi la Vitellia de la notable mozartiana Barbara Frittoli és admirable, malgrat alguna tibantor en certes notes agudes, sobretot en el fantàstic terzet del primer acte. La soprano italiana coneix l’estil mozartià, és elegant cantant i sap desplegar tots els recursos tècnics i estilístics amb elegància i força. Els seus recitatius són intensos malgrat l’ensopiment de la direcció i en la seva bellíssima i fascinant “Non piú di fiori”, tot i comptar amb una direcció molt lenta, no ha defallit en cap moment, demostrant un fiato excel·lent, i un registre greu treballat però molt eficaç, mai ordinari ni obert. va cantar una extraordinària Vitellia.
Encara superior és el Sesto de la gran Elina Garanča, sense cap tibantor, amb un registre molt homogeni i una exquisida bellesa tant en la línia vocal, com en l’expressiva. El seu cant és fàcil i la veu enlluerna en la perfecta i prodigiosa emissió. Una altra de les joies de l’òpera, el “Parto, parto” va ser meravellosament cantat i gràcies al control tècnic va sortir amb èxit d’un tempo procliu a l’esgotament. És una veritable llàstima que Garanča hagi decidit no tornar a cantar Mozart, no l’hauria de deixar ja que Mozart no malmet mai la veu, ans el contrari mantindrà sempre la ductilitat i les agilitats que l’ajudaran a fer front a altres reptes sense renunciar a aquest tresor que és cantar Mozart amb una veu tan plena i dúctil.
Kate Lindsey (Annio) i Lucy Crow (Servilia) a La Clemenza di Tito del MET 2012. (Metropolitan Opera, Ken Howard/ Associated Press )
Un altre cantant magnífica, sense una veu tan portentosa és Kate Lindsey, que ja coneixem d’altres funcions del MET. El seu cant és magnífic per puresa, estil, control i exquisidesa. La veu és bonica però impersonal, no té res especialment notable que la distingeixi. De ben segur aviat deixarà l’Annio per cantar el Sesto.
De la soprano Lucy Crow podríem dir el mateix, és molt professional i compleix perfectament les exigències de Servilia, cantant amb gust i exquisidesa, tot i que tant de bo m’erri, però no crec que despunti en grans rols.
No m’ha agradat gens el Publio d’Oren Gradus
La Clemenza di Tito al MET. Producció de Jean-Pierre Ponnelle
L’antiga producció de Jean-Pierre Ponnelle ha esdevingut vella. L’excés petri de l’escenografia omnipresent pesa com una llosa i no ajuda gens a que la representació acabi d’agafar el vol. Per altra part el vestuari vist amb ulls d’ara resulta excessiu i l’acció escènica molt previsible en la tradició de deixar als cantants al seu aire, acaba per fatigar.
Vestuari i perruques del Cor, no és apte per retransmissions cinematogràfiques del segle XXI. És impossible que entre tots els membres del Cor del MET no hi hagi cap home o dona, jove i maco, oi què no?, doncs aquests vestuaris i perruques aconsegueixen que sigui possible.
Els muntatges de Ponelle els havia admirat moltíssim, ara són bonics per veure en fotografia, però difícilment digeribles amb els mateixos ulls passats els anys.
Una bona però millorable Clemenza.
LA CLEMENZA DI TITO
Mozart-Mazzolà
Tito…………………..Giuseppe Filianoti
Vitellia……………….Barbara Frittoli
Sesto………………….Elina Garanca
Servilia……………….Lucy Crowe
Annio………………….Kate Lindsey
Publio…………………Oren Gradus
Berenice……………….Toni Rubio
Bradley Brookshire, Harpsichord Continuo
Anthony McGill, Clarinet Soloist
James Ognibene, Basset Horn Soloist
David Heiss, Cello Continuo
Conductor………………Harry Bicket
Production……………..Jean-Pierre Ponnelle
Designer……………….Jean-Pierre Ponnelle
Lighting designer……….Gil Wechsler
Stage Director………….Peter McClintock
TV Director…………….Barbara Willis Sweete
Metropolitan Opera House, New York
1 de desembre de 2012 Matinee
La setmana vinent tornarem al MET per assistir a la nova producció d’Un Ballo in Maschera, amb Àlvarez, Radvanonsky, Hvorostovsky, Kim i Blythe. Veurem…
IN FERNEM LAND 
Veig que ahir hi érem a la mateixa funció. Coincidència 100%: Bicket molt correcte però ni fred ni calor (jo no vaig saber detectar que era pels temps morosos), Garanca i Frittoli magnífiques, Filianoti fluixet, i la producció per jubilar-la i posar-ne una de nova, amb artefacte hidràulic incorporat si s´escau. Per tant, jo he vingut aquí a hablar de mi libro: Srs. dels Icària… arreglem el tema del so o no l´arreglem? Perquè aquest sorollet sord continu és força molest. 👿 I com no s´arregli aviat, resin vostès per a que la competència no adquireixi també els drets de la propera season del MET Live in HD made possible by a generous grant from its founding sponsor, The Neubauer Family Foundation, que ja veuran llavors on anem a petar tots per veure la cosa aquesta provided by Bloomberg…
M'agradaM'agrada
No vull insistir en burxar la nafra, però si haguessis escoltat a Jacobs haguessis tingut molt clar que la morositat de Bicket era un dels motius de l’avorriment generalitzat.
M'agradaM'agrada
Precisament això del so fa que no hi vagi a aquestes retransmissions.Vaig anar a la Walkure amb JK, per ell, però la vaig escoltar la meitat del temps amb les mans a les orelles, per no quedar sord.
Em sap greu haver me perdut la Garanca,
M'agradaM'agrada
Yo fui por tres razones:Mozart,Frittoli y Garanca. El primero,jamás defrauda,incluso en esta obra que a mí,personalmente,no me apasiona;Frittoli es un seguro,qué grande doña Barbara. Me sorprendió para bien Garanca(sus Mozart en Sevilla,correctos)y espero que sí frecuente el repertorio. Por otra parte,no me molestó la puesta de Ponelle. Me gustaron estos ¡Un saludo y buen domingo,infernems!
M'agradaM'agrada
Parce ser que Garanca cree que ya no es para ella o para su voz. Craso error!
M'agradaM'agrada
¡Tremendo, pues tiene heroínas de sobra para su voz! Una Elvira, Dorabella e incluso Fiordiligi, como mínimo. En fin, ella misma sabrá.
M'agradaM'agrada
http://www.metoperafamily.org/video/watch/la-clemenza-di-tito-parto-parto-elina-garanca/1974119140001#play
M'agradaM'agrada
Gràcies per l’enllaç Roseta
M'agradaM'agrada
Frittoli i Garanca magnífiques. Estic impacient pel concert de garanca al Palau l’any vinent.
M'agradaM'agrada
El concert és molt poc original, però escoltar-la en directa és tot un luxe.
M'agradaM'agrada
Maria Luisa de Borbón, filla de Carles III i esposa de Leopoldo II, aquest últim motiu de La Clemenza di Tito per a la seva coronació a Praga com a Rei de Bohèmia, diuen que la va dir molt grossa en acabar la representació: “Porcheria tedesca”. Lleig, molt lleig, per a una dama de tan alta cuna. Si és certa o no l’anècdota ho deixo pels historiadors. El que si és del tot cert és que va dir que es va avorrir molt, i en aquella època ja sabeu que si el rei i la reina s’avorrien molt aleshores tothom s’avorria molt. Doncs ahir, si Maria Luisa hagués estat al MET, ben segur hagués dit exactament el mateix.
Aquesta obra, de circumstàncies i de pur tràmit (que no menor, com llastimosament diuen), té un greu llast: el llibret. No perque sigui incomprensible, feixuc o incoherent, en absolut, sino perque el seu sentit dramatúrgic està sota minims: text de Metastasio obsolet i pobre adaptació de Mazzolà. I si avui es representa i s’escolta és per la meravellosa música de Mozart, que d’avorrida no en té res, i que ella soleta aconsegueix lo impossible: fer que La Clemenza estigui en el repertori. Però ahir se’m va fer llarga per la seva lentitud exasperant i per una escenografia ja pel tronada (l’aparició de Tito és més propia del meravellós Rapte del Serral o de L’Italiana in Alger de Rossini). I és que d’aquesta òpera circulen produccions ben actuals molt brillants que li treuen molta caspa del damunt. I és que tambè, jo tambè, encara tinc molt present La Flauta Màgica de Jacobs al Palau. I no sols la tinc present per la versió musical, sino tambè per la versió escenogràfica de concert. Aixi és: La Clemenza és òpera absolutament adequada per a una versió Jacobs, musicalment i escenogràficament parlant.
Les prestacions de Elina Garanca, i Barbara Frittoli sencillament esplendoroses. La veu de Garanca: bellesa, color, timbre, tècnica…extraordinaria! Molt bé Lucy Crowe i Kate Lindsay. I per a Giuseppe Filianoti i Harry Bicket doncs…doncs….doncs…que molta “clemència” necessiten per salvar-se!
M'agradaM'agrada
Jo vaig cometre l’error d’escoltar la gravació de La clemenza dirigida per Jacobs dissabte pel matí mentre feinejava per casa. Un abisme!
M'agradaM'agrada
Vaig sortir del MET (versió Poble Nou) molt satisfet. Malgrat els anys que fa que volta, no havia vist aquesta producció i no em va desagradar, segurament per això. Vocalment vaig trobar fenomenals les senyores Garanca i Frittoli, per si soles ja valia la pena l’assistència, a banda, naturalment, del geni de Mozart. També em va agradar molt la Kate Lindsey, força la Lucy Crowe i poc/molt poc els dos homes, Filianoti i Gradus, tot i que al no tenir el màxim protagonisme, quedaven difuminats dins la gran qualitat vocal de les dames.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Jo la producció pètria la trobo això, pètria. Aquells murs pesen molt i encotilla l’acció. Si parlem de les perruques… 👿
M'agradaM'agrada
Una clemenza sense ànima.
Sort de tenir a Frittoli, que sense tenir la perfecció de Garanca dóna sentit i emoció al que canta. Garanca no tant, és més expressiva a l’entrevista que quan canta.
La Servilia i l’Annio com tantes altres, però no hi ha res que les distingeixi, que em faci mantenir-me interessat en un cant rutinari.
Filianoti ja el podem posar a la llista dels tenors vinguts a menys que creuen que cantant Mozart continuaran fent una carrera.
Avorriment majúscul. Mai hagués pensat que Ponnelle m’atipés d’aquesta manera i la direcció musical per adormir.
Se’m va fer molt llarga.
M'agradaM'agrada
Potser tan majúscul no, però del MET esperem molt més.
M'agradaM'agrada
A la foto de portatada no creieu que la Frittoli sembla més jove??? jejejeje 😉
Me’n alegro de que ho fes tant bé la Frittoli! és una soprano que desde les Adrianes Lecouvreurs li tinc una cera estima! :), i per descomptat que la Garanca ho fes de llibre, que per a mi és junt amb la Bartoli les dos millors mezzos del moment!
M'agradaM'agrada
Hi ha una cosa anomenada Photoshop que fa meravelles.
M'agradaM'agrada
Ah clar! 🙂 però em pensava que això era una foto de la representació, i no se, no hi he caigut! jajajajaaja
que tonto! jejeeje
M'agradaM'agrada
Vista a 2 cm tras su Adriana liceística: la Frittoli está estupenda.
M'agradaM'agrada
Si que está estupenda! Yo también la tuve al lado, pero en la foto está muy bien!
M'agradaM'agrada
A 2 cm? Glups!
M'agradaM'agrada
A la salida de actores,arreglada y con un cigarrillo,contentísima ella. Grande,mi Barbara,cómo me emocionó.
M'agradaM'agrada
Con un cigarrillo??? Eso ya se lo puede permitir un cantante de ópera?
M'agradaM'agrada
Y con qué arte, ay. Tod@s pendientes…Eso sí, en la calle, no dentro del recinto.
M'agradaM'agrada
Si això es un fet que no puc entendre. Tots sabem com el fum del tabac ataca les cordes vocals, però les hemeroteques estan plenes de fotografies de importants cantants d’òpera amb al cigarret a la ma o a la boca (Caruso inclòs).
M'agradaM'agrada