S’esperava amb molta expectació el retorn del contratenor nord-americà Bejun Mehta després de l’espectacular participació en el Tamerlano en versió de concert de fa dues temporades, que malgrat l’excel·lència estel·lar del repartiment ell es va erigir amb el gran i merescut triomfador d’una interpretació veritablement memorable.
Ha tornat amb un programa dedicat íntegrament a Handel i acompanyat per l’excel·lent Freiburger Barockorchester que dirigeix des de la posició de concertino Petra Müllejans i tot feia preveure que seria una nit màgica, apoteòsica.
Un concert, sobretot vocal i al marge de les excel·lències dels seus protagonistes, també s’ha de programar amb cura i intel·ligència, intentant que les obres alternin emocions i sensacions en una clara progressió que ens portí a la catarsi, i tractant-se d’un monogràfic Handel s’hagués hagut de intentar que oferís més contrasts. Jo diria que en aquest aspecte Mehta no va estar del tot encertat, sobretot a la primera part, on les quatre àries escollides, precedides totes elles de fragments orquestrals perfectament integrats i sense que l’entrada i sortida del contratenor que es va mantenir tota l’estona a l’escenari, refredés la concentració, però en canvi acabés produint una sensació monòtona.
El concert es va iniciar amb l’Obertura d’Atalanta i l’orquestra, que ja coneixíem per ser la mateixa que va acompanyar a Jaroussky i Schöll, va mostrar com sempre el seu virtuosisme i so punyent, potser una mica massa sec, tenint en compte que la sala del Liceu no té ni la més mínima reverberació i per tant a vegades aquestes interpretacions acaben sent una mica agressives i no cal dir que quan intervenen els metalls l’efecte es multiplica.
Tot seguit Mehta es va presentar amb “Sento la gioia” l’ària d’Amadigi di Gaula, amb la qual el contratenor va desplegar tot l’arsenal virtuosístic, potser massa aviat, si hagués començat amb un andante per escalfar la veu i al públic, qui sap si aquella progressió desitjada hagués fet el seu efecte.
Després la simfonia Tempesta di mare de Riccardo Primo, Mehta va tornar a insistir en les proeses, encar més recargolades amb “Agitato da fiere tempeste” de la mateixa òpera. Amb aquest títol ja us podeu imaginar que allò va ser un anar i venir d’escales, salts i trinats, una portentosa exhibició d’enlluernadora tècnica, cal dir que sempre acompanyada amb aquella gestualitat que l’ajuda a emetre les notes, a cops de taló i donant-se força amb tot el cos per ajudar a emetre-les. Potser no és prou elegant, elegíac o barroc, però efectiu si que ho és.
De Mehta aprecio molt la sensibilitat i l’habilitat, potser en aquest concert he trobat que la veu era més homogènia en tot el registre i sobretot controlant molt, no emetre sons agressius amb tendències gallinàcies com a algun que altre famosíssim col·lega li succeeix. En aquest sentit Mehta ha assolit una fita important, cobrint més els aguts mancats d’harmònics i enfosquin els greus que prodiga poc però que es nota que ha treballat amb cura. En aquesta zona greu força una mica més l’emissió enfosquin una veu que es caracteritza més per la claredat que no pas per una bellesa intrínseca.
Mehta és capaç d’apianar i emetre sons flotants que captiven i aturen el temps, és en aquesta seducció estilística on ell es troba més a gust i a vegades dóna la sensació que s’agrada molt. Suposo que això també passaria en l’època de Handel on els cantants esdevenien veritables divos idolatrats per tothom i on tot voltava al seu entorn, però malgrat que aquest cant deu tenir molt d’historicista, a vegades m’agradaria que ell no fos tan manierista.
Després de l’obertura d’Agrippina va arribar el primer andante, un recés a tanta orgiàstica demostració tècnica que donava pas a l’emoció més continguda mitjançant l’ària “Voi che udite il mio lamenti”. En acabar el públic va deixar anar els primer bravos contundents.
La primera part acabava amb el “Passacaglia” de Rodrigo i la fantàstica escena de bogeria d’Orlando “Ah! Stigie larve!. Em va agradar moltíssim la interpretació de la Freiburger, amb uns sons provocadors i agressius que donaven molt relleu i joc a la part vocal. Mehta també va fer una magnífica interpretació plena de detalls dramàtics/vocals molt interessants i fent que durant la llarga escena el públic romangués es estat pràcticament immòbil, gaudint d’aquella florida bogeria.
La segona part va començar amb un excessivament “llarg” Concerto grosso, l’opus 6 en Sol menor, molt ben executat però nosaltres haguéssim volgut més cant, ja que malgrat que l’ària “Ombra cara di mia sposa” de Radamisto és un meravellós lament llarguíssim, es va fer curt. És el que més em va agradar de tot el concert. D’acord que Mehta va vorejar o va practicar el manierisme més descarat, però caram, quin domini expressiu i vocal, i quina manera de dosificar i administrar les emocions mitjançant la música, la tècnica i el cant. Admirable.
El concert va acabar oficialment amb la simfonia infernal d’Admeto i amb la més coneguda de totes les àries interpretades durant la nit, la vibrant “Fammi combattere” d’Orlando.
Certament qui esperava aquella explosió del Tamerlano potser es va sentir una mica decebut, ahir no va ser el mateix, va ser diferent, bo, boníssim, però no allò, ni tampoc el millor dels concerts que el mateix Mehta ens pot oferir, d’això n’estic segur, però és un dels grans, un artista admirable i sense discussió possible al menys per a mi, un dels millors contratenors de l’actualitat.
Per acontentar al públic que desitjava embogir va cantat l’ària “Fra tempeste funeste” que canta Unulfo a l’òpera Rodelinda. No vàrem embogir ja que l’ària més aviat és queda a mig camí entre el desplegament de coloratures i el virtuosisme expressiu. L’allau d’aplaudiments i bravos no va aconseguir robar-li cap altre bis, tampoc crec que el públic desitgés aquell final.
Durant el concert hi van haver moments que semblava que allò podria sobrepassar l’empatx de delicatessen per esdevenir quelcom memorable, però no, tant caviar potser em va fer perdre la noció de l’excepcionalitat. Qui sap, potser una mica més d’humilitat artística l’hagués entronitzat a divinitat.
IN FERNEM LAND 
Ets dels que van marxar després de la primera propina?!?!?!? Et vas perdre l´Ombra mai fu?!?!?!?
M'agradaM'agrada
Ombra mai fu, d’on ho ha tret? això no és veritat. Després de la Rodelinda no va cantar res més i vaig tenir un gran desencís amb les ganes que tenia de tornar-lo a veure. No m’he perdut cap de les tres visites que ha fet al Liceu. El primer recital no hi va anar gaire gent, però després del fabulós Tamerlano té molts seguidors.
El d’ahir va ser un concert molt bonic i jo lamento haver compartit butaca amb un senyor que va estar tota l’estona fent mofeta i distraient-se amb el mòbil. Si no li agraden els contratenors hagués tingut que regalar l’entrada i quedar-se a casa, doncs em va donar la nit. Quan va acabar l’última ària es va aixecar i va volar cap a la sortida. vaig poder disfrutar de la propina amb tranquil•litat.
Després de Jaroussky Mehta és el que més m’agrada
M'agradaM'agrada
Ja… però és el que té posar els recitals en el torn d’abonats. Força gent es queda a casa i es veuen clars a zones en què no has pogut comprar entrada perquè estava tot venut. Tampoc la pots cedir tan fàcilment perquè és un abonament i no una entrada ni pots canviar-la per un altre concert, cosa que tampoc acabo d’entendre del tot.
El Largo de Xerxes ens el va cantar molt al final i a capel·la donat la insistència d’un petit grup d’afeccionats amb el teatre gairebé buit.
M'agradaM'agrada
Va estar simpatiquíssim!
M'agradaM'agrada
Mira que ets dolent… 🙂
M'agradaM'agrada
No… una mica entremaliat i prou 🙂
M'agradaM'agrada
Ohhhh… ¡Cómo hubiera deseado estar ahí! ¡ENVIDIA! ¡Saludos,infernems!
M'agradaM'agrada
Doncs jo esperava ni que fos un “Va tacito…” de Giulio Cesare, que hagués trencat tanta “tempesta” a la primera part, però haig de dir que va ser tot un privilegi sentir-lo en directe. L’orquestra impecable, com no podia ser d’altra manera, i molt bona sincronització amb el bellugadís i teatral Mehta. Segur que no va baixar l’escala gran de l’entrada Joaquim? Que tingueu un bon dia IFLs !!!
M'agradaM'agrada
Joaquim, descrius molt bé el concert i la veu de Mehta. Una veu molt bona. Molt mogudet i alhora estirat el senyor. Em a agradar molt. Però penso que, si hagués passat el que dius en el darrer paràgraf del teu comentari, m’hagués agradat encara més.
M'agradaM'agrada
L'”ombra mai fu” no la va pas cantar! Ja m’ahagués agradat, ja. O és que va fer un bis al Foyer…
Segurament tens raó, Joaquim, perquè n’entents molt i saps captar detalls que jo encara no sé apreciar. És cert que el “Fammi combatere”, tot i agradar-me moltíssim, el vaig trobar molt més potent quan el vaig escoltar i veure en la retransmissió del Mezzo fa cosa d’un any; suposo que dins del context de l’òpera sencera hi deuria posar tota l’artilleria. En aquella ocasió em va enlluernar.
Com que jo tinc debilitat pel barroc (i per la veu de contratenor) per a mí va ser una vetllada fantàstica. Un segon encore hagués estat bé, perquè em vaig quedar… amb gana!
Potser que amb la crisi del dimoni bancari cobren per ària…
Salut!
M'agradaM'agrada
Servidor va marxar a la mitja part. Avorrit com una ostra avorrida.
M'agradaM'agrada
Ja som dos avorrits. He trobat més interessant la crònica d’en Joaquim que no pas el concert en si.
M'agradaM'agrada
Jo no hi vaig anar, i tampoc després de legir-vos hi hagués anat, perquè a mi els contrtenors no és que m’agradin gaire, solament m’agraden Jaroussky i Fagioli, i no és que m’entusiasmin, però ho fan molt bé! Mehta és molt bo, però té una veu molt desagradable, una cosa que fa que no m’agradin els contratenors. A part és que la veu no surt lliure, no se, es nota que està fent un esfoç per cantar en falset! jejeje Això ho vaig notar en una versió concert de salzburg de tamerlano, on mehta estava al costat de la Lezhneva, i la veu d’ell sonava molt opaca, no sortia, a la que va obrir la boca la Lezhneva vaig notar un alliberament! vaig pensar: Perfi una veu que surt sense esforços!! jjajajajajaja 🙂
M'agradaM'agrada
Primera part mica ensopida per falta de contrast com molt bé dius. I sí, molt bé de tècnica, de cant, d’expresió, de musicalitat…però avorrit. La segona part va millorar el to vital del concert però l’esperada emoció només em va fer acte de presència en el sublim lament “Ombra cara di mia sposa” de Radamisto. Lo millor del concert? En la meva opinió l’interpretació de la Freiburger Barockorchester del concerto grosso i l’actuació de la concertino Petra Müllejans en les parts obligades i de solista. I no tot va estar bé: el desgavell, falta de conjunció o falta d’assaig de l’orquestra en l’Obertura d’Atalanta tot just a l’inici va ser preocupant. La cosa es va arreglar però renoi quin inici.
M'agradaM'agrada
Yo lo disfruté muchísimo, aunque coincido con Josep en que al principio estuvieron todos bastante flojos, cada uno a su aire y desafinando (la trompeta era de DELITO).
Ahora bien, a partir del aria de la locura, ni un pero. Magníficos Mehta, Petra y orquesta. Y vaya bis… De esos de recordar.
Se nota que Mehta disfruta cantando y consigue contagiar ese entusiasmo (a mi por lo menos me tiene más que ganada)
M'agradaM'agrada
Quina llàstima no haver hi anat, en la crònica no ne he tingut prou.¿Sabeu si el retransmetran per Catmusica o RClasica?
M'agradaM'agrada