Sondra Radvanovsky, Amelia a Un ballo in maschera al MET 2012. Fotografia Ken Howard
Potser assistir a una nova transmissió de la temporada del MET al cinema l’endemà de l’esdeveniment milanès ha estat contraproduent. Us confessaré que Verdi després d’un Wagner tan excels i d’una producció tan elaborada, no m’ha satisfet gaire.
Un ballo in maschera, a part del personatge d’Oscar i algun que altre moment amb Samuel i Tom és una de les òperes que més m’agraden de Verdi, i sense discussió possible el duo “Teco io sto” figura entre els meus fragments predilectes de tota la història de l’òpera, també algunes de les seves àries em semblen especialment emocionants i bellíssimes. És una òpera difícil, ja que aquesta encaix de les escenes dramàtiques i aquelles més lleugeres protagonitzades durant el primer i el tercer acte per “l’odiós” patge Oscar i també el Rei Gustau són de difícil credibilitat.
Vocalment l’òpera és molt exigent, sobretot el rol d’Amelia, rol que moltes sopranos, també totes aquelles que sovintegen els rols verdians, esquiven. També pel tenor el rol és exigent i llarg, molt agraït, això si, i tant el baríton com també la contralt que interpreta el cabdal i episòdic rol d’Ulrica, necessiten de cantants importants, amb veus solides, estil i elegància. Verdi sempre exigeix molt i no sempre està ben servit, ni tan sols per aquells que semblen tenir les veus apropiades. Pot ser que sigui una qüestió d’estudis, tècnica o escola, però avui en dia les òperes de Verdi tot i comptar amb veus grans i capaces, s’han vulgaritzat o s’han desvirtuat. Es tendeix a cantar Verdi com si fos verisme o belcanto, en ambdós casos no es fa la corresponent justícia a la grandesa que va saber donar el geni de Buseto al teatre musical del segle XIX. Ahir al MET no va ser una excepció.
Al capdavant de l’orquestra teníem a Fabio Luisi, un bon director que ostenta el càrrec de principal director invitat del teatre novaiorquès i per tant que la coneix bé. En una entrevista en el darrer entreacte, el director italià li deia a Deborah Voigt, que ha insistit molt en fer respectar a tots els cantants el cant a mitja veu i apianat, deixant que les grans frases verdianes poguessin ser emeses en tot el seu esplendor. No ho va aconseguir, malauradament els cantants van utilitzar massa el forte deixant de banda algunes subtileses que intèrprets més sensibles de ben segur haguessin emprat.
Luisi va fer una bona versió, deixant respirar als cantants tot i que els temps van ser més aviat lleugers. Em va agradar més en els moments més dramàtics que en els lleugers del primer acte, amb una tensió molt aconseguida en la primera escena del tercer acte, però també durant l’impactant duo del segon, on l’orquestra i cantants posaven la passió que l’escena ens negava. No obstant una mica més de misteri en la cova d’Ulrica, aquí Madame Ulrica Arvidsson, no hagués gens malament.
El so orquestral al MET és sumptuós i càlid, molt adient per aquest Verdi. Com succeïa ahir, el volum en que s’emeten les òperes al cinema no ajuda gaire a valorar el correcta balanç, ni pel que fa a l’orquestra ni per les veus. A vegades aquestes sessions cinematogràfiques m’esgoten i penso que el problema és l’excés de volum, volum que difereix moltíssim del que s’escolta en directa. Seria important apropar més el cinema a l’òpera en lloc d’escoltar l’òpera com si fos la banda sonora d’una pel·lícula d’acció.
Sondra Radvanovsky és una de les veus veritablement verdianes de l’actualitat. Possiblement el seu millor moment ja ha passat i comença a denotar unes tibantors a l’agut que fins fa poc eren imperceptibles, però com ja he dit abans, el rol d’Amelia és extremadament difícil, tens i exigent i ella el resolt amb autoritat i esplendor, passant la prova amb nota alta. Quan canta les àries, sobretot “Morrò, ma prima in grazia” el control és admirable i tots els recursos tècnics llueixen adequadament amb notòria suficiència. La seva dicció és molt millorable. No pot ser que una cantant de la seva categoria descuidi tant la dicció, però per contra la seva dramatització musical és molt bona, sent per altra banda una actriu molt discreta. En l’ària que inicia el segon acte “Ecco l’orrido campo” jo crec que va estar més pendent del control que de l’expressió, degut al temor de la tessitura tan exigent, en lloc de buscar el pathos emotiu, cosa que si va assolir en la del tercer acte, quan fent gala d’una exquisida tècnica em va arribar a commoure. En el gran duo, semblava que lluités amb Marcelo Álvarez a veure qui cantava més forte i ella va ajudar molt a que passés desapercebuda l’omissió del Do final per part del tenor, mentre ella el clavava de manera punyent.
Escoltem-la en l’ària del tercer acte “Morrò, ma prima in grazia”
Marcelo Álvarez a Un ballo in Maschera al MET.Producció de David Alden. Fotografia de Ken Howard
Marcelo Álvarez té una veu magnífica, li manca una mica de greu per aquest rols de líric ample, però sobretot li manca subtilesa, no és gaire elegant ni cantant, ni molt menys actuant, tot i així ha millorat molt des de aquell Riccardo tan destraler i descuidat que va cantar fa uns anys al Teatro Real. És una llàstima que un tenor amb aquest material vocal no sigui prou intel·ligent o no sigui més curós, l’entrada amb “La rivedrà nell’estasi” no és gens elegant. No li caldria gaire, potser emmirallar-se una mica amb Carlo Bergonzi, jo ja em conformava.
Aixi va cantar ahir “Forse la soglie attinse”
Ja sabeu el que opino del baríton Dmitri Hvorostovsky, una veu també magnífica al servei d’un egòlatra amb problemes de respiració i bastant monolític. No hi ha cap dubte que la veu impressiona, sobretot quan no intenta ser més dramàtic del que realment és, la llàstima és que creient-se tan bo i tan guapo, descuida massa sovint aspectes estilístics i tècnics, com va ser el cas de l’ària d’entrada “Alla vita che t’arride” amb algun problema de fiato i afinació. Pocs barítons de veritat que tenim i…
Us deixo el seu “Eri tu”
Stephanie Blyte i Sondra Radvanovsky a Un ballo in maschera, producció de David Alden per el MET. Fotografia Ken Howard
En les versions discogràfiques estem acostumats a escoltar Ulrica interpretada per grandioses mezzos o fins i tot alguna contralt, però en teatre no, ja que el rol és molt curt, encara que intens. Per aquesta producció el MET ens ha regalat la contundent interpretació de Stephanie Blythe, que va aclaparar a tothom amb uns mitjans espectaculars, sobretot els cavernosos i temibles greus que van impressionar com cal, a les notes agudes el registre no és tan segur i la veu tendeix a perdre color.
Aquí la teniu
La coreana Kathleen Kim, que ben aviat (espero) veurem al Liceu cantant Olympia a Les Contes d’Hoffmann, va cantar Oscar lluitant contra una caracterització horrible. Vocalment el rol no és per una lleugera pura com és ella, necessita una mica més de cos líric i sobretot lleugeresa en les coloratures, cosa que res té a veure amb la tessitura, tot i així Kim canta el rol seguint la més pura tradició de les lleugeres insofribles. Ja em perdonareu si estalvio una de les seves intervencions.
Keith Miller i David Crawford van complir, sense més, com els cponspiradors Samuel i Tom, mentre que en els rols molt més episòdics de Silvano, el Jutge i el criat d’Amelia, Trevor Scheunemann, Mark Schowalter i Scott Scully ho van fer amb la correcció esperada.
Un ballo in maschera (MET 2012) Acte 1er escena 1ª Producció de David Alden Fotografia de Ken Howard
El MET ha estrenat una nova producció deguda a David Alden que amb l’afany de Peter Gelb per renovar el vell style, ha fet sota el meu punt de vista, una patinada considerable. Aquest Ballo que vol ser modern, és en molts moments ridícul dramàticament (primera escena de l’acte 1er), lleig visualment (l’orrido campo) i molt poc interessant en la seva globalitat, ja que les idees dramàtiques són les tradicionals, no hi ha nova dramatúrgia, el treball amb els cantants és ínfim (duo “teco io sto”) i tota la innovació remet a la vessant purament visual.
Alden es mostre molt poc inspirat fent ballar als membres de la cort com si estiguéssim veient un musical de Broadway, amb una coreografia que res té a veure amb l’acció, ni tan sols amb els ballables que utilitza Verdi per ambientar l’escena. Tampoc té gaire sentit fer una espècie de parodia de Singing in the rain en un moment de l’escena d’Ulrica, en fi ell sabrà el motiu per el qual ha d’anar a cercar a l’imaginari de Broadway per escenificar la Cort d’un Rei Gustau durant els anys 3o a Suècia. El cas és que per un moment m’han agafat ganes d’amagar-me sota la butaca.
Aquesta producció a força de voler ser trencadora visualment, gràcies a una escenografia entre cubista, racionalista i Bauhaus o de posar ales blanques a Oscar i ales negres a uns personatges sinistres durant el ball, recurs ja massa emprat darrerament per Guth (le Nozze di Figaro i el Lohengrin de la Scala), Herheim al Parsifal de Bayreuth o Kasper Bech Holtena a la Tetralogia Danesa, i de jugar amb perspectives de breu efecte, assoleix un grau de deficiència creativa molt alarmant. Costa creure que l’única innovació que Gelb acabi donant al MET siguin aquestes produccions conceptualment tan buides. Alden no s’acaba de decidir per trencar res. Canvia d’època (recurs tan esgotat com ineficaç) situant l’acció a la cort sueca dels anys 30 del segle passat, cosa que li permet estalviar en vestuari masculí, però quin sentit té situar-la als anys 30 més enllà d’una estètica plaent?. Els anys 30 del segle XX ens agafa lluny a tots i per tant potser seria millor l’opció Bieito, infinitament més interessant, treballada i descaradament provocadora fins l’escàndol, cosa que aquesta no aconseguira mai. Pronostico poca vida a aquest nyap teatral.
UN BALLO IN MASCHERA
música de Giuseppe Verdi
llibret d’Antonio Somma
Amelia………………………..Sondra Radvanovsky
Riccardo (Gustavo III)………….Marcelo Álvarez
Renato (Count Ankarström)……….Dmitri Hvorostovsky
Ulrica (Madame Ulrica Arvidsson)…Stephanie Blythe
Oscar…………………………Kathleen Kim
Samuel (Count Ribbing)………….Keith Miller
Tom (Count Horn)……………….David Crawford
Silvano (Cristiano)…………….Trevor Scheunemann
un Giudice…………………………Mark Schowalter
un servo……………………….Scott Scully
Conductor……………………..Fabio Luisi
Director d’escena…………………….David Alden
escenografia………………….Paul Steinberg
disseny d evestuari……………….Brigitte Reiffenstuel
disseny de llums………………Adam Silverman
coreografia………………….Maxine Braham
MET, New York 8 de desembre de 2012
Us deixo els enllaços de l’àudio d’aquesta funció del 8 de desembre de 2012 procedents de l’emissora alemanya BR-Klassik. Contenen els comentaris en anglès i alemany de la transmissió, espero que no m’ho tingueu en compte.
ENLLAÇOS mp3
http://rapidshare.com/files/2116499806/BallometA1.mp3
http://rapidshare.com/files/4198252673/BallometA2.mp3
http://rapidshare.com/files/2908377980/BallometA3.mp3
Important: Si no podeu descarregar els arxius heu d’enviar me una sol·licitud al correu ximowb@gmail.com i aleshores us afegiré a una llista de contactes que us permetrà disposar dels arxius.
Demà continuarem amb l’entusiasme que provoca aquest seguit d’activitat musical, amb la visita de William Christie a L’Auditori de Barcelona, l’objectiu Belshazar de Handel.
IN FERNEM LAND 
Me baixare els audios, a veure que.Jo ja no vaig a les retransmissions cinematografiques per el excessiu volum dels alteveus ,que me esgoten.Gracies a les croniques veig que no me perd res i a mes puc escoltar lo esencial, i intentar (i quasi mai aconseguir) trobar aquest “DO no emitit o fet grollerament” o qualsevol altre detall relevant,es un excercisi didactic molt interessant per mi.
M'agradaM'agrada
És fàcil apreciar que Álvarez es va cruspir el Do, el duo acaba en punta, ella el fa esclatant i ell fa una cosa vista per tv molt discutible, obre la boca per no acabant fent res (penso que fa la nota una octava baixa, però ho he de tornar a escoltar.
M'agradaM'agrada
No he acabat d´entendre això de “en les versions discogràfiques estem acostumats a escoltar Ulrica interpretada per grandioses mezzos o fins i tot alguna contralt, però en teatre no, ja que el rol és molt curt, encara que intens“. M´ho expliques? Grààààcies…
M'agradaM'agrada
Mezzos: Elena Obraztsova, Shirley Verrett, Giulietta Simionato, Regina Resnik,…
Mezzo/contralto: Fedora Barbieri
Contraltos: Marian Anderson, Patricia Payne
Cuántas mezzos o contraltos has podido ver de esta categoría en un escenario?
Escuchar a la mezzo/contralto Stephanie Blythe en vivo es un auténtico lujo asiático.
M'agradaM'agrada
Interpretando a Ulrica, me refiero, claro. Pues estas grandísimas lo grabaron en disco. La gran contralto de color Marian Anderson sólo grabó una selección para RCA, es decir su gran aria “Re dell’abisso…”, para mí lo mejor de todo el “Ballo”, a raíz de su debut tatrdío en el Met con este rol, siendo la PRIMERA cantante de color que interpretara un rol con categoría estelar.
En el Real tuvieron el privilegio de escuchar a Ewa Podles como Ulrica, pero les resbaló la importancia mayúscula de contar con ella (aún no era tan conocida y aplaudida como lo es ahora) y no cosechó el éxito que se merecía. Yo creo que se espantaron de escuchar una voz tan grave…
M'agradaM'agrada
Elena Zaremba muy bien también en el 2008 en el Real.
M'agradaM'agrada
Doncs no ho acabo d´entendre 😳 . Què te que veure amb la llargaria del rol? A mi me lo explicas como si fuera rubia, eh!!!
M'agradaM'agrada
Doncs que els teatres no s’acostumen a gastar una pasta gansa per que una cantant amb un catxet important canti un rol tan curt, i ho acostumen a fer cantants de segon nivell.
Algunes vegades en teatres de molt nivell i produccions molt notòries es poden veure Ulrica d’autèntica categoria, com va ser el cas.
Si contractes una gran cantant, millor fer-li fer un rol gran, no trobes?. A vegades s’ha de donar tot ben mastegat ….ains! i això que sou ben espavilats (quan voleu 👿 )
M'agradaM'agrada
ahhhhh….migo! explicat així resulta tan obvi i evident que sembla mentida que algú hagi necessitat explicació, oi? 😳 . gràcies
[“pregunta lo que no sabes y pasarás por tonto durante cinco minutos. no lo preguntes y serás tonto toda la vida“]
M'agradaM'agrada
Jo afegiria, amb la vostra vènia, que els papers tan curts els encarregan tot sovint a glòries passades… No fa pas massa al Liceu l’eremita de Der Freischütz el va cantar ni més ni menys que Matti Salminen o l’ultima comtessa de La Dama de Picas tambè del Liceu em sembla el va cantar Elena Obratzsova en un dels repartiments. Però ben veritat és que Ulrica es curt i intens i s’ha d’estar en plenitud de facultats per cantar-lo tal i com Verdi vol, i aleshores és quan no tots els teatres volen i poden. T’hi imagines a Kaufmann cantant l’aria italiana de De Rosenkavaleir a molts teatres? A Munic si. 🙂
M'agradaM'agrada
No és ben bé el cas. A cantants veterans es donen rols de importància escènica, però de no gaire dificultat musical, com és el cas de la Comtesa de Pikovaia Dama, però Ulrica és compromès i curt.
Hi ha produccions amb cantants tipus Obraztsova (els seus millors anys), Simionato o Cossotto, però n’hi ha moltes més amb mezzos de segona, bones, però de segona, mentre que Amelia, Riccardo i Renato són de primeríssima.
M'agradaM'agrada
Josep, la última condesa de “Pique Dame” fue la contralto totalmente en carrera -y que dure!- Ewa Podles.
M'agradaM'agrada
Si señor!
M'agradaM'agrada
La veré en cuanto cuelguen por ahí el vídeo, esta vez no pude asistir ya que no sólo de ópera vive el hombre, con lo que escribes ya me hago una idea, sólo decir que la de Radvanovsky es la voz de soprano más descomunal que he escuchado en mi vida, lo que no es bueno ni malo sino todo lo contrario, 🙂 Saludos.
M'agradaM'agrada
Con el audio te harás una buena idea, el vídeo, visto lo visto, tiene un interés muy relativo.
M'agradaM'agrada
1.- Hi ha una cosa que es diu empatx. I un altre que es diu temprança (compte amb la r). Pero no: a afartar-se. I aquesta tarda la Nitocris i dema la Bartoli. I dema passat amb til•la tot el dia.
2.- Recollida de firmes a la propera sessió a L’Icaria, que només amb que els e-flandaires (no t’agrada?) amenacin amb plantar-se ja veuran que els convé millorar el so, que son quatre duros.
Ja fa temps que ho vinc dient, i no em feu ni cas, que mira que sou tossuts tots plegats.
M'agradaM'agrada
TREMPRANÇA, i que duri dura 🙂
M'agradaM'agrada
Que la qualitat musical real que s’esta oferint des de NY no la puc percebre nítidament als Icaria és un fet assumit. Tot i amb aquest important handicap hi vaig per un motiu: veure l’espectacle en la seva globalitat. Ahir ben segur que orquestra i cor van tenir gran nivell a dins de la sala del MET, però no els varem escoltar amb qualitat degut al soroll de la transmissió i a la poca fidelitat dels equips, i que tot plegat fa que enlloc de tuttis o concertants el que realment sentim és…soroll. Pel que fa a les veus, aquestes si poden ser escoltades en millors condicions però lamentablement l’acompanyament orquestral, que en l’època del Ballo ja és molt ric en Verdi, queda apagat, no dona sensació de que l’orquestra ni ressalti, ni accentui, ni matisi el cant, queda com una mena d’acompanyament residual i llunyà. Gairebé millor que no sonés i deixar la bonica i bona veu de l’Alvarez ben sola, i no diguem la poderosa i esplendorosa veu verdiana de Radvanovsky. Em va agrada molt
Ara, el que si podem dir sense cap risc d’equivocar-nos és que el que veiem als Icaria és exactament el mateix que veuen a NY. Una mica més fosquet, val, però lo mateix exactament. I lo perpretat ahir no està a l’alçada del MET. M’agrada moltíssim veure i escoltar mezzos fent cherubinos (Le Nozze..), tebaldos (Don Carlo), octavians (Rosenkavalier)…i oscars (Un ballo…). M’encanta escoltar-les/los amb aquella veu i veure’les/ls amb aquella fisonomia, que fa un tot tan sensual. És per això que em vaig deprimir ahir només començar la representació en veure l’aparició d’Oscar i com barroerement va ser tractat. Ni el més amateur dels teatres, ni cap obra de fi de curs de la més desvalguda escola hagués perpretat tan penosa caraterització del personatge. Com es pot pintar la cara d’Oscar d’aquella manera? Com? Senyors del MET, com? I les aletes? Com us ho heu deixat fer? Va ser això l’únic negatiu a tenir en compte? En absolut. Poques vegades he vist una escena tan pobre, trista, freda, grisa, tediosa, avorrida, banal…en una paraula: infumable. Cap ni una sola idea d’interés. Cap ni una sola espurna d’originalitat. Cap ni una. I l’escena final del ball, ampulosa i presuntuosa a més no poder. En definitiva, una obra verdiana que m’agrada molt ahir me la van tiar per terra. Per oblidar! I per oblidar-la el més aviat possible recordaré la preciosa producció del Real del 2008 amb una meravellosa escena de ball (encara que amb un enfàtic i empalagós, com ahir, Alvarez) i demanaré perdó humilment a Calixto Bieto per lo que vaig llargar-li en el seu dia. Ho retiro, Calixto, ho retiro!
M'agradaM'agrada
És una llàstima que la producció de Bieito ja no existeixi, però jo ara mateix tornaria a veure-la.
Tenia unes idees i una força molt difícil de veure sobre un escenari. Certament altres coses grinyolaven molt i no precisament aquelles que més van escandalitzar.
M'agradaM'agrada
Me perdí el Lohengrin de la Scala y me perdí el Ballo del MET, hoy toca un Handel mayúsculo y mañana Bartoli, con cuatro días seguidos corres el peligro de morir en un empacho, empacho que casi no he podido evitar después de leer el pedazo de crónica que hiciste ayer, con todos los comentarios y este de hoy con sus enlaces de audio incluidos, toda una demostración del milagro que supone hacer este blog y haberlo encontrado en su día.
M'agradaM'agrada
El Lohengrin el recuperaràs aviat, l’àudio del Ballo ja el tens a disposició i el Hándel d’ahir trigaràs a oblidar-lo, esperem que Bartoli s’apunti a la festa.
M'agradaM'agrada
Va ser una gran nit verdiana, em van agradar molt tots els cantants, excepte els greus d’Alvarez, la rigidesa de cera de l’Horrorosky (li diuen pel FB, jo no), les seves sorolloses inspiracions, i la seva dicció?, molt pitjor que la Sondra..
La feina d’Alden, com molt del que s’ha vist al Met, recarregada fins a la nàusea i fent l’acostumat potipoti d’estils i copiades descarades. No vaig entendre ni que feia la caiguda d’Ícar (Blondel) aquí ni la relació amb el missatger alat-Kim..pretén alguna mena de Koncept? només l’habitació fugada en blanc i negre es pot salvar de la crema..
Voleu que encetem la recollida de firmes per l’Icària? algú expert en so que faci una carta, i l’enviem als Yelmo, ja..
M'agradaM'agrada
m’ho deixava; la producció televisiva del Met li dona mil voltes a la de la Scala del dia anterior que ens va marejar amb la càmera i amb uns plans molt poc estudiats..i els crèdits amb lletres gòtiques, segur que el Klaus no ho ha vist..
M'agradaM'agrada
ah! i a sobre els de la Scala no van ensenyar ni un segon als contrabaixos 😉
M'agradaM'agrada
Jo tampoc vaig entendre les lletres gòtiques que semblaven una provocació a Guth, directa.
M'agradaM'agrada
Podem fer-ho, és clar que si.
Pensem un redactat i a les properes sessions recollim signatures als mateixos Icària, millor que allà en lloc.
M'agradaM'agrada
Joaquin: coincido en casi todo contigo. Yo las coreografias ya ni las noto ( por cierto en Pamplona en el tercer acto de Lohengrin la gente pasó estaba incomoda con JK en el agua porque hacía frio)cuando me concentro en la ópera. Por eso deseo que los propios cantantes no te desconcierten.Solo quiero dejar constancia que Sondra me emocionó y mucho.
M'agradaM'agrada
Un día de estos tengo que escucharme el audio con detenimiento, quizás me emocione más. La visión perjudicaba mucho y es que Radvanovsky tampoco resiste los primeros planos y los planos medios, sobretodo teniendo en cuanta que el viernes asistimos a una lección de interpretación operístico/teatral de primer orden, estés o no estés de acuerdo con la propuesta, pero la caracterización dramática de los roles era perfecta, cosa que no sucedía en el MET, donde rozaban todos el ridículo.
M'agradaM'agrada
Vale maestro!
M'agradaM'agrada
Bon dia a tots. Ahir vem escoltar la retransmisio del Ballo a la radio – per casualitat! com no som taaaaan ‘operófilos’ com molts dels inerfernemlandaires no seguim tant la cartel·lera i no sabiam. A mes, amb AQUEL Lohengrin de divendres (que encara estic digerint i regaudint) per mi es impossible veure al altre dia un altre produccio d’un geni de la musica com Verdi. Llavors per radio va ser perfecte! ens va enganxar la musica i vem gaudir-la fins el final. Gracies per la crónica Joaquim!
M'agradaM'agrada
Segurament la versió “tant sols musical” és molt millor.
M'agradaM'agrada
2.- Recollida de firmes (ja que hi som) 😉 perque passin una altre vegada el LOHENGRIN al cinema!
M'agradaM'agrada
Doncs si!!! Siusplau! Jejeje esque va ser fantàstic!! 🙂
M'agradaM'agrada
Uno de mis Verdis favoritos, el de “Ballo”; una de las defensoras del paje, por su música y porque desencadena todo el lío(si no defiende a Ulrica, ¿de cuándo va a su morada, se entera del amor tormentoso que siente Amelia por él, se aprovecha para tener un momento con ella, la salva y lo descubre su mejor amigo? Además, es quien descubre el disfraz que lleva con su “Saper vorreste di che se veste/quando è cosa che vuol nascosa”, con todo su sentido). Aparte, se me acumula el trabajo, ¡gracias, Joaquim!¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
No puedo con Oscar, los años (los míos) me han hecho “odiar” este personajillo normalmente tan chirriante.
M'agradaM'agrada
No vi nada, ya que de vez en cuando hay que dedicarse a otros menesteres y cuando toavia estoy en Paris disfrutando de sus excelentes e inmejorables expos pictòricas.
De todos modos y sin haber presenciado ni escuchado este Ballo, el tenor ( cada vez màs verista y amanerado ademàs ) Marcelo Alvarez ha dejado de interesarme y hasta me resulta cargante.
No sé si el pròximo sàbado por los cines ( yo todavía me resisto a ir , por las alteraciones del sonido o volumen en determinadas ” mini voces. “), irà la AIDA también desde el Met : la seguiremos al menos, en directo por radio ya que me interesa mucho la Aida de la Monastyrska
M'agradaM'agrada
Por Monastyrska si, pero por Alagna… yo el otro dia flipé! Su elisir fue horroroso! la voz ya no es la que era, es nasal todo el rato y muy pero que muy fea! 😦
M'agradaM'agrada
¿Que tiene que ver el Nemorino, con Radamés ??
( Alagna no cantaba Nemorino desde 1.999 y obviamente, no es un Nemorino lírico o lírico ligero como la mayoría de vocecitas actuales )
M'agradaM'agrada
Nada de acuerdo ( me olvidaba) que Alagna cantase un Nemorino “horroroso”. Hizo un Nemorino muy sui géneris y atípico, pero de eso a horroroso, media un larguísimo trecho.
¿Que querrás que el Radamés te lo cante Flórez o Camarena que sí son grandes Nemorinos, pero que en lugar de Radamés serían “Nemorinos in Egitto “?
M'agradaM'agrada
No hombre, pero la voz de Alagna ya no es la que era, y me defraudó muchísimo! porque a ver, el Nemorino no lo habrá hecho en tiempo, pero tan dificil le resulta si quiere llegar a hacer grandes papeles deberá saberse la base no? Y ahora tiene un registro diferente? Bueno, esa es mi opinión, y es que la voz me pareció diferente que antes del verano, muy nasal, no lo se, pero me defraudó 😦
Y lo que quiero decir es que si no ha podido con un Nemorino, podrá con Radamés hoy en dia?
M'agradaM'agrada
Preveo una Aida plasta. Ojalá me equivoqué.
M'agradaM'agrada
A la majoria de vegades, per mi el so és massa alt, i no es percep bé la qualitat de l’orquestra ni dels cantants, i en aquesta ocasió el vaig trobar excessiu, de tal manera que sentin els cors em semblaca escoltar una “olla de grills”
Cada vegada m’adono més que sentir l’òpera en cinema és una enganyifa, ignores completament el volum de la veu, tot està controlat per la megafonia, ara més alt, ara més baix, ara sona a la dreta ara a l’esquerra, en fi, que no saps realment el nivell de tot plegat. Perdoneu però ahir ni tenia ela dia, no vaig saber canviar el “xip” tan rapid d’un dia a l’altre.
Tot i així continuare el meu peregrinatge per aquests cinemes, perquè tal i com van les coses, hauré de donar les gràcies aquest sistema per continuar escltant òpera.
Dit això m’atreviré donar la meva opinió.
No m’agradat la producció tampoc el moviment escènic. Les ales incorporades a últimes produccions, és un element decoratiu? si no és així, què signifiquen? sembla que tots els registes s’hagin posat d’acord a exhibir-les.
M’ha agradat Fabio Luisi dirigint l’orquestra donant a cada moment el matis adient, respectant sempre als cantants.
Esplendid Marcelo Álvarez, amb una veu de líric-spinto molt bonica, però no si val tenir materia prima si al darrera no hi ha una sensibilitat musical i estil, has de saber comunicar amb expresivitat tan vocal com escènica, i ell es limita a cantar com en l’època del “rei papet”.
També ha estat molt bé Sondra Radvanovsky,uns moments més i d’altres no tant però en general ha esra molt bona Amelia
M’encanta la veu Hvorostovsky, malgrat tenir la cara de “pà de ral” però noi quina veu !!.
Impressionant la veu de Stephanie Blythe, amb el rol d’Urica, perdonable els canvis de veu en algún moment.
Bés l’Oscar de Kathleen Kim.
Tot i ser una funció de nivell destacable, per mi quelcom no va funcionar, quan el duo del segon acte no em va posar la pell de gallina.
Tenia massa present el LOHENGRIN del dia anterior, o bé no tenia el dia!!
M'agradaM'agrada
Possiblement el que va fallar, no ho sé, però podria ser, van ser els propis cantants, aquests que tenen aquestes veus tan esplèndides però que obliden l’emoció i l’elegància del cant. No es pot cantar Verdi com si canta Mascagni.
Tan aviat pugui escoltaré, només escoltaré la transmissió i a veure si la percepció és la mateixa.
M'agradaM'agrada
.Estic totalment d’acord amb la reivindicació de la millora de so dels cines Yelmo i Girona.Si fa falta recollir signatures de la petició compteu amb mí.L’orquestra i els fortes tant sols m’els puc imaginar no percebre.
Deixant de banda aquest tema dec ser una reencarnació de “Candide ou l’optimisme”pero la veritat és que l’espectacle en conjunt em va satisfer i molt.Començant per la partitura del “Ballo” que crec que s’ajusta a la perfecció al llibret.Hi ha escenes tràgiques n’hi ha de festives i fins i tot hi han escenes comiques i crec que Verdi va saber reflexar tot aixó de manera magistral a la seva partitura.Em sembla que Oscar no és un personatge odiós ni desde el punt de vista musical ni dramáturgic.De fet Riccardo li fa força cas en les seves decisions perque ell representa la part idealista i lliure de la política que són en les que creu el propi Riccardo.Com diu Ramon Vargas en una entrevista que se li va fer .Riccardo és un ser fora de lo corrent que no combrega amb les clavagueres del poder ,amb molt bon sentiments i que es diverteix molt sortint de farra amb el seu amic Oscar.Potser tot aixó pot ajudar a entendre millor al personatge i de pas la seva preciosa i jo diria que encertada música.
La direccio de Fabio Luisi em va semblar molt encertada potser no genial i una mica seca.El solo de violí del darrer quadre es va poguer escoltar correctament a la meva sala i ens va demostrar la qüalitat extraordinaria de l’interpret.
El repartiment em va semblar molt difícil de superar avui en dia.El rol de Riccardo és molt compromés i per mí més difícil que llüit de cara al públic.Necessita la ductilitat i l’agilitat de Nemorino,el fraseig elegant de “Parmi veder le lagrime” i la vessant spinto de Manrico o Alvaro.Tot plegat aixó resulta molt complicat.A ran del dia de l’estrena van circular per la xarxa varios comentaris de gent que apostava per Ramon Vargas pel seu fraseig més elegant o pel futur Riccardo de Roberto Alagna a Viena, al que jo afagiría el (també futur Riccardo) de Joseph Calleja a Frankfurt ,que m’agradaria veure-li en directe. També l’ha cantat Piotr Beczala en alguna ocasió pero no el té programat en el futur.Recordo que Alfredo Kraus sempre deia que tots els teatres li demanaven el Ballo i ell preferia evitar-lo.Al davant de tot aixó la opció de Marcelo Alvarez resulta molt consistent.La veu és gran i bonica (ahir sense Do),el seu cant no té l’elegancia de Bergonzi o Vargas pero no es mai barruer.Li agrada donar intenció una mica a trompicons i en el aspecte ecènic segueix sense ser un bon actor pero sembla ser que David Alden l’ha ajudat a superar aquella nefasta i ridícula experiència escènica del Real.
Al seu costat la Sondra Radvanovski llueix una veu purament verdiana amb un centre generós un agut esclatant i uns pianíssims que sonen també a Verdi.En aquest contexte la seva segona aria adquireix autèntica dimensió dramática.
Dmitry Hvorostovsky (que no descarto pas que es trobi molt guapo) canta un Renato pletòric a nivell vocal i d’intenció dramàtica(que és desde el punt de vista artístic el que m’interessa).Les frases són de vegades lligades sense cap respiració on d’altre interprets ha d’agafar aire.Aixó ho podriem definir com un fiato extens a diferència d’altres interprets com per exemple Ileana Cotrubas o Elena Obraztsova ,que adoro, pero que tenien el fiato curt i per tant havien de respirar més sovint.
Un luxe asiatic o més aviat yankee la bruixa Ulrica de Stephanie Blythe.Suposo que aquí estem d’acord que lo escoltat ahir és molt difícil de superar.
Un so nítid i una agilitat amb uns picats perfectes + el physique du rol fan de Kathleen Kim un Oscar gairebe ideal.
La produccio de caracter oníric amb detalls d’ ironia i amb l’alegria del ball del 1º quadre em va semblar molt interessant tant desde el punt de vista conceptual com visual.Hi ha molta gent a New York que li agradaría veure una producció de Calixto Bieito al Met.En el contexte actual i tot i que possiblement al Sr Gelb li encantaria aixó no és possible en un teatre que viu d’unes aportacios milionàries d’uns sponsors de gustos propers a Franco Zeffirelli i Otto Schenk.
M'agradaM'agrada
I l’emoció de les veus?, jo crec que oblidem que els cantants han d’expressar a part de fer els notes, i no estic gens convençut que aquests del ballo ho tinguessin present.
Digues-li vulgarització o fins i tot superficialitat. L’òpera no pot ser una factoria d’espectacles estandaritzats, i a vegades, massa sovint tinc aquesta percepció.
M'agradaM'agrada
M’agrada veure que no sóc l’únic que odia profundament el personatge d’Oscar! Trobo que està a la mateixa alçada que la preziosilla de la Forza, no entenc aquesta mania d’afegir personatges còmics (?) en òperes que no ho són.
Només he assistit a una retransmissió d’òpera al cinema (la Walkiria de la Scala fa dos anys) i no hi he volgut tornar més (la temptació del Lohengrin va ser molt gran, però ja tenia un compromís). Els preus són extremadament cars per la qualitat de so (i a vegades d’imatge) que ofereixen i em nego a pagar per patir durant unes quantes hores. De fet em passa el mateix en les pel·lícules normals, on la qualitat de so no és (en general) dolenta però sí que el volum és excessiu. Jo acostumo a veure les pel·lícules amb taps per les orelles, però seria absurd fer-ho en una retransmissió operística.
Avui dia hi ha un problema molt greu amb la disminució de qualitat de molts serveis i productes, ja que els usuaris i compradors ens hi hem acostumat i en lloc de queixar-nos ho acceptem com a normal.
En el cas dels cinemes, no els costaria gaire esforçar-se una mica en equilibrar el volum i millorar el so (em nego a creure que el problema és de la senyal que reben, com em van dir una vegada), tenint en compte que el públic d’aquestes sessions és especialment exigent en aquest sentit. Ja s’ho trobaran, espero. A mi no m’hi tornaran a veure en molt temps.
M'agradaM'agrada
No crec que tingui gaire a veure amb la senyal, perque el lohengrin desde els bosque es va escoltar super bé!
M'agradaM'agrada
El personaje y los “cantables” de Oscar, por muy graciosa y perfecta que sea la soprano que los interpreta, son realmente muy poco atractivos. Siendo como es un rol que provoca gran parte de la acción Verdi hubiera debido componer una música de más categoría, como por ejemplo lo es la encomendada a Ulrica; lógicamente debe ser el polo opuesto a ésta, pero no por ello ha de ser tan banal.
M'agradaM'agrada
Es un poco el mismo caso que en “La forza… ” con el contrasto entre Leonora y Preziocilla, la verdad es que no se que es peor…
M'agradaM'agrada
Elio no t’magines com m’identifico amb el que dius
” em nego a pagar per patir durant unes quantes hores. De fet em passa el mateix en les pel·lícules normals, on la qualitat de so no és (en general) dolenta però sí que el volum és excessiu. Jo acostumo a veure les pel·lícules amb taps per les orelles, però seria absurd fer-ho en una retransmissió operística.
Avui dia hi ha un problema molt greu amb la disminució de qualitat de molts serveis i productes, ja que els usuaris i compradors ens hi hem acostumat i en lloc de queixar-nos ho acceptem com a normal”.
M’afegeixo a qualsevol “moguda” per tal de fer notar que és un error monumental el nivell de volum que ens fan soportar en els cinemes , etc…
M'agradaM'agrada
És una qüestió “senzilla de resoldre”, pe runa part baixa una mica la intensitat i per l’altre, equalitzar una mica més la sortida, amb els aparells actuals és quasi una qüestió domèstica.
El mitjà, tot i saber que no és l’òpera desitjada ja ha esdevingut fonamental i tots els que li donin l’esquena, Joan Francesc Marco el primer, estan condemnats al ridícul més estrepitós.
M'agradaM'agrada
Jo és que amb la meua versioneta de Callas, Di Stefano, Gobbi i Barbieri (i Votto) em conforme… XD
Ara seriosament, el paper d’Oscar és CRIMINAL, quan escoltes Ballo directament has de passar d’eixes coses (el Samuel i el Tom encara tenen cert trellat com inductors de la mort de Riccardo a mans de Renato). Però on hi ha que centrar-se és en tota la resta, a mi em sembla en general una obra magnífica, amb moments bellísims, i sobretot molt íntims i humans, és com un drama disfressat amb els tocs d’Oscar i dels “conspiraires” perquè semble una òpera a l’ús (o potser l’amant del productor era coloratura, ves tu a saber, XD). Però a banda d’això és un argument més modern i més netament teatral del que sembla, molt més proper a Traviata que a Trovatore, per ser més clara.
Mks.
M'agradaM'agrada
Per a mi és una òpera magnífica, no en tinguis cap dubte, però difícilment hi ha una cantant que em faci interessar per tot allò que li passa a Oscar. Aquest contrast buscat per Verdi per a mi és totalment anti climàtic.
Certament el tractament és avançat, tant que precisament hi va haver de posar a l’Oscar pel mig, per tal de fer-lo més digerible a ulls de la societat del moment. Aquesta barreja de còmic tràgic que a mi tant em desagrada (Forza, Ballo)
M'agradaM'agrada
Idea boja: no es podrien fer òperes amb pelis de Woody Allen? Perquè donarien molt de sí, crec jo.
Mks.
M'agradaM'agrada
Guions magnífics, si senyora, ara falten musics a l’alçada. 😦
M'agradaM'agrada