Potser assistir a una nova transmissió de la temporada del MET al cinema l’endemà de l’esdeveniment milanès ha estat contraproduent. Us confessaré que Verdi després d’un Wagner tan excels i d’una producció tan elaborada, no m’ha satisfet gaire.
Un ballo in maschera, a part del personatge d’Oscar i algun que altre moment amb Samuel i Tom és una de les òperes que més m’agraden de Verdi, i sense discussió possible el duo “Teco io sto” figura entre els meus fragments predilectes de tota la història de l’òpera, també algunes de les seves àries em semblen especialment emocionants i bellíssimes. És una òpera difícil, ja que aquesta encaix de les escenes dramàtiques i aquelles més lleugeres protagonitzades durant el primer i el tercer acte per “l’odiós” patge Oscar i també el Rei Gustau són de difícil credibilitat.
Vocalment l’òpera és molt exigent, sobretot el rol d’Amelia, rol que moltes sopranos, també totes aquelles que sovintegen els rols verdians, esquiven. També pel tenor el rol és exigent i llarg, molt agraït, això si, i tant el baríton com també la contralt que interpreta el cabdal i episòdic rol d’Ulrica, necessiten de cantants importants, amb veus solides, estil i elegància. Verdi sempre exigeix molt i no sempre està ben servit, ni tan sols per aquells que semblen tenir les veus apropiades. Pot ser que sigui una qüestió d’estudis, tècnica o escola, però avui en dia les òperes de Verdi tot i comptar amb veus grans i capaces, s’han vulgaritzat o s’han desvirtuat. Es tendeix a cantar Verdi com si fos verisme o belcanto, en ambdós casos no es fa la corresponent justícia a la grandesa que va saber donar el geni de Buseto al teatre musical del segle XIX. Ahir al MET no va ser una excepció.
Al capdavant de l’orquestra teníem a Fabio Luisi, un bon director que ostenta el càrrec de principal director invitat del teatre novaiorquès i per tant que la coneix bé. En una entrevista en el darrer entreacte, el director italià li deia a Deborah Voigt, que ha insistit molt en fer respectar a tots els cantants el cant a mitja veu i apianat, deixant que les grans frases verdianes poguessin ser emeses en tot el seu esplendor. No ho va aconseguir, malauradament els cantants van utilitzar massa el forte deixant de banda algunes subtileses que intèrprets més sensibles de ben segur haguessin emprat.
Luisi va fer una bona versió, deixant respirar als cantants tot i que els temps van ser més aviat lleugers. Em va agradar més en els moments més dramàtics que en els lleugers del primer acte, amb una tensió molt aconseguida en la primera escena del tercer acte, però també durant l’impactant duo del segon, on l’orquestra i cantants posaven la passió que l’escena ens negava. No obstant una mica més de misteri en la cova d’Ulrica, aquí Madame Ulrica Arvidsson, no hagués gens malament.
El so orquestral al MET és sumptuós i càlid, molt adient per aquest Verdi. Com succeïa ahir, el volum en que s’emeten les òperes al cinema no ajuda gaire a valorar el correcta balanç, ni pel que fa a l’orquestra ni per les veus. A vegades aquestes sessions cinematogràfiques m’esgoten i penso que el problema és l’excés de volum, volum que difereix moltíssim del que s’escolta en directa. Seria important apropar més el cinema a l’òpera en lloc d’escoltar l’òpera com si fos la banda sonora d’una pel·lícula d’acció.
Sondra Radvanovsky és una de les veus veritablement verdianes de l’actualitat. Possiblement el seu millor moment ja ha passat i comença a denotar unes tibantors a l’agut que fins fa poc eren imperceptibles, però com ja he dit abans, el rol d’Amelia és extremadament difícil, tens i exigent i ella el resolt amb autoritat i esplendor, passant la prova amb nota alta. Quan canta les àries, sobretot “Morrò, ma prima in grazia” el control és admirable i tots els recursos tècnics llueixen adequadament amb notòria suficiència. La seva dicció és molt millorable. No pot ser que una cantant de la seva categoria descuidi tant la dicció, però per contra la seva dramatització musical és molt bona, sent per altra banda una actriu molt discreta. En l’ària que inicia el segon acte “Ecco l’orrido campo” jo crec que va estar més pendent del control que de l’expressió, degut al temor de la tessitura tan exigent, en lloc de buscar el pathos emotiu, cosa que si va assolir en la del tercer acte, quan fent gala d’una exquisida tècnica em va arribar a commoure. En el gran duo, semblava que lluités amb Marcelo Álvarez a veure qui cantava més forte i ella va ajudar molt a que passés desapercebuda l’omissió del Do final per part del tenor, mentre ella el clavava de manera punyent.
Escoltem-la en l’ària del tercer acte “Morrò, ma prima in grazia”
Marcelo Álvarez té una veu magnífica, li manca una mica de greu per aquest rols de líric ample, però sobretot li manca subtilesa, no és gaire elegant ni cantant, ni molt menys actuant, tot i així ha millorat molt des de aquell Riccardo tan destraler i descuidat que va cantar fa uns anys al Teatro Real. És una llàstima que un tenor amb aquest material vocal no sigui prou intel·ligent o no sigui més curós, l’entrada amb “La rivedrà nell’estasi” no és gens elegant. No li caldria gaire, potser emmirallar-se una mica amb Carlo Bergonzi, jo ja em conformava.
Aixi va cantar ahir “Forse la soglie attinse”
Ja sabeu el que opino del baríton Dmitri Hvorostovsky, una veu també magnífica al servei d’un egòlatra amb problemes de respiració i bastant monolític. No hi ha cap dubte que la veu impressiona, sobretot quan no intenta ser més dramàtic del que realment és, la llàstima és que creient-se tan bo i tan guapo, descuida massa sovint aspectes estilístics i tècnics, com va ser el cas de l’ària d’entrada “Alla vita che t’arride” amb algun problema de fiato i afinació. Pocs barítons de veritat que tenim i…
Us deixo el seu “Eri tu”
Stephanie Blyte i Sondra Radvanovsky a Un ballo in maschera, producció de David Alden per el MET. Fotografia Ken Howard
En les versions discogràfiques estem acostumats a escoltar Ulrica interpretada per grandioses mezzos o fins i tot alguna contralt, però en teatre no, ja que el rol és molt curt, encara que intens. Per aquesta producció el MET ens ha regalat la contundent interpretació de Stephanie Blythe, que va aclaparar a tothom amb uns mitjans espectaculars, sobretot els cavernosos i temibles greus que van impressionar com cal, a les notes agudes el registre no és tan segur i la veu tendeix a perdre color.
Aquí la teniu
La coreana Kathleen Kim, que ben aviat (espero) veurem al Liceu cantant Olympia a Les Contes d’Hoffmann, va cantar Oscar lluitant contra una caracterització horrible. Vocalment el rol no és per una lleugera pura com és ella, necessita una mica més de cos líric i sobretot lleugeresa en les coloratures, cosa que res té a veure amb la tessitura, tot i així Kim canta el rol seguint la més pura tradició de les lleugeres insofribles. Ja em perdonareu si estalvio una de les seves intervencions.
Keith Miller i David Crawford van complir, sense més, com els cponspiradors Samuel i Tom, mentre que en els rols molt més episòdics de Silvano, el Jutge i el criat d’Amelia, Trevor Scheunemann, Mark Schowalter i Scott Scully ho van fer amb la correcció esperada.
Un ballo in maschera (MET 2012) Acte 1er escena 1ª Producció de David Alden Fotografia de Ken Howard
El MET ha estrenat una nova producció deguda a David Alden que amb l’afany de Peter Gelb per renovar el vell style, ha fet sota el meu punt de vista, una patinada considerable. Aquest Ballo que vol ser modern, és en molts moments ridícul dramàticament (primera escena de l’acte 1er), lleig visualment (l’orrido campo) i molt poc interessant en la seva globalitat, ja que les idees dramàtiques són les tradicionals, no hi ha nova dramatúrgia, el treball amb els cantants és ínfim (duo “teco io sto”) i tota la innovació remet a la vessant purament visual.
Alden es mostre molt poc inspirat fent ballar als membres de la cort com si estiguéssim veient un musical de Broadway, amb una coreografia que res té a veure amb l’acció, ni tan sols amb els ballables que utilitza Verdi per ambientar l’escena. Tampoc té gaire sentit fer una espècie de parodia de Singing in the rain en un moment de l’escena d’Ulrica, en fi ell sabrà el motiu per el qual ha d’anar a cercar a l’imaginari de Broadway per escenificar la Cort d’un Rei Gustau durant els anys 3o a Suècia. El cas és que per un moment m’han agafat ganes d’amagar-me sota la butaca.
Aquesta producció a força de voler ser trencadora visualment, gràcies a una escenografia entre cubista, racionalista i Bauhaus o de posar ales blanques a Oscar i ales negres a uns personatges sinistres durant el ball, recurs ja massa emprat darrerament per Guth (le Nozze di Figaro i el Lohengrin de la Scala), Herheim al Parsifal de Bayreuth o Kasper Bech Holtena a la Tetralogia Danesa, i de jugar amb perspectives de breu efecte, assoleix un grau de deficiència creativa molt alarmant. Costa creure que l’única innovació que Gelb acabi donant al MET siguin aquestes produccions conceptualment tan buides. Alden no s’acaba de decidir per trencar res. Canvia d’època (recurs tan esgotat com ineficaç) situant l’acció a la cort sueca dels anys 30 del segle passat, cosa que li permet estalviar en vestuari masculí, però quin sentit té situar-la als anys 30 més enllà d’una estètica plaent?. Els anys 30 del segle XX ens agafa lluny a tots i per tant potser seria millor l’opció Bieito, infinitament més interessant, treballada i descaradament provocadora fins l’escàndol, cosa que aquesta no aconseguira mai. Pronostico poca vida a aquest nyap teatral.
UN BALLO IN MASCHERA
música de Giuseppe Verdi
llibret d’Antonio Somma
Amelia………………………..Sondra Radvanovsky
Riccardo (Gustavo III)………….Marcelo Álvarez
Renato (Count Ankarström)……….Dmitri Hvorostovsky
Ulrica (Madame Ulrica Arvidsson)…Stephanie Blythe
Oscar…………………………Kathleen Kim
Samuel (Count Ribbing)………….Keith Miller
Tom (Count Horn)……………….David Crawford
Silvano (Cristiano)…………….Trevor Scheunemann
un Giudice…………………………Mark Schowalter
un servo……………………….Scott Scully
Conductor……………………..Fabio Luisi
Director d’escena…………………….David Alden
escenografia………………….Paul Steinberg
disseny d evestuari……………….Brigitte Reiffenstuel
disseny de llums………………Adam Silverman
coreografia………………….Maxine Braham
MET, New York 8 de desembre de 2012
Us deixo els enllaços de l’àudio d’aquesta funció del 8 de desembre de 2012 procedents de l’emissora alemanya BR-Klassik. Contenen els comentaris en anglès i alemany de la transmissió, espero que no m’ho tingueu en compte.
ENLLAÇOS mp3
http://rapidshare.com/files/2116499806/BallometA1.mp3
http://rapidshare.com/files/4198252673/BallometA2.mp3
http://rapidshare.com/files/2908377980/BallometA3.mp3
Important: Si no podeu descarregar els arxius heu d’enviar me una sol·licitud al correu ximowb@gmail.com i aleshores us afegiré a una llista de contactes que us permetrà disposar dels arxius.
Demà continuarem amb l’entusiasme que provoca aquest seguit d’activitat musical, amb la visita de William Christie a L’Auditori de Barcelona, l’objectiu Belshazar de Handel.