IN FERNEM LAND

MICHAEL ANDREAS HAERINGER UN PIANISTA D’ONZE ANYS


Michael Andreas Haeringer

Michael Andreas Haeringer

Joventuts Musicals de Sabadell va presentar ahir en el tercer concert de la Temporada de Cambra de 2012-2013 a Michael Andreas Haeringer un nen d’onze anys, un pianista, un music i un prodigi, si, un nen prodigi.

Us seré franc, els nens prodigis a part de la natural admiració que provoquen, si són veritablement prodigis, i en Michael ho és, em provoquen una certa llàstima i també enveja és clar, posats a destapar el pot de les confessions, destapem-lo del tot.

Un nen que als onze anys porta moltes més hores d’estudi de les que acumulen moltes de les persones adultes que coneixem, és digne d’admiració i em fa llàstima ja que em sembla i potser estic equivocat, que ha tingut poques hores durant aquests onze anys per ser nen. Les hores d’estudi i sacrifici que porta al darrere han donat com a resultat un pianista tècnicament brillantíssim, amb unes possibilitats futures que poden provocar fins i tot vertigen.

Michael Andreas Haeringer té un talent musical excepcional i el va demostrar interpretant un repertori adult en el que va inserir dues obres seves, en el programa oficial 9 variacions sobre el tema “Je vous dirais Mamam” (Mozart en té unes altres) i un espectacular polonesa  per la propina que ens va regalar després dels aplaudiments rebuts. El Haeringer compositor és molt interessant, potser massa acadèmic, com és lògic i natural, però decididament interessant. Altres patums de la composició local i també la forana no aconsegueixen interessar-me tant amb les seves obres com ho ha fet ell.

Com a pianista intèrpret d’obres clàssiques ha obert el concert amb el Rondo a capriccio, l’opus 129 de L.V.Beethoven, per interpretar posteriorment un bloc dedicat a Chopin.

Ja em perdonaran, tant ell com els seus mestres i tutors, però un nen d’onze anys no pot interpretar Chopin, més enllà de l’exercici virtuosístic ofert a la Polonesa op 26/2 o el Vals brillant amb que ha tancat la primera part, i tot i així, ambdues obres acompanyen el desplegament tècnic una part molt important de sentiment romàntic vivencial que un aquest nen ho ha pogut encara viure, ni que la seva vida hagués estat un martiri. Hi ha coses que encara haurà de viure, sortosament, que li donaran tota la vivència que els manca avui. Haeringer llegeix de meravella el Nocturn op 72 o la magnífica Balada núm 1, però per fer-me sentir alguna cosa i que aquesta lectura esdevingui una interpretació, li han de passar moltes coses, algunes meravelloses i excitants, altres doloroses, i l’experiència vital acabarà donant tot el sentit a aquest desplegament virtuosístic. Potser per això l’elecció del programa no m’ha semblat prou encertada.

Ell hauria de tocar obres d’esplendor tècnic i d’autors més acadèmics o clàssics, on la part mecànica sigui primordial i l’expressiva no sigui essencial, o al menys no sigui una part primordial per transmetre al public quelcom més que l’admiració lògica de veure un nen que toca el piano com si no fos un nen. Algunes obres de Mozart i Haydn podrien alternar amb el convincent Liszt de la Consolació núm 3 o sobretot l’excel·lent Rondo Capriccioso, op 14 de Mendelssohn, que ha tancat oficialment el concert.

Els tempos vertiginosos, l’agilitat i la força de la pulsació són encomiables i malgrat que mai s’aprèn i es domina tot, i que cal estudiar i millorar cada dia, ell té molt camp llaurat i tot un món admirable per descobrir.

I ara ve allò de l’enveja, potser als onze anys no, però que donaria jo per tocar el piano d’aquesta manera i sobretot saber composar música amb aquest evident talent i instint.

No cal dir que l’haurem de seguir, no cal dir que en sentirem a parlar, i no cal dir que no trigarem gaire a quedar fascinats per Haeringer, però hem d’esperar, s’ha de fer (més) gran. Ah! i que ningú pel camí l’espatlli o el trenqui.

Ja ha passat per Tú sí que vales! i això mai se sap si és bo o dolent.

Us deixo un Youtube de la seva intervenció en el programa televisiu on va interpretar el Rondo Capriccioso op 14 de Mendelssohn que és el que em va agradar més del concert d’ahir.

A Youtube trobareu altres vídeos que de ben segur us deixaran bocabadats

Demà tornem a New York per anar al MET, fan Aida.

Un comentari

  1. Roberto

    A mí también me acostumbran a dar lástima los niños prodigios, ya sean de once o menos años. Cuando tendrían que estar pensando en jugar con los juguetes habituales tienen que estar dale que dale con el violín o con el teclado del piano. Aparte, qué sentimientos puede tener un crío de once años para interpretar lo que otros han escrito con los sentimientos que le han dado su propia experiencia? (Excepción hecha de Mozart, claro está), Ha habido muchos niños prodigios de los que después no se ha vuelto a oír nunca más. No sé si eso sucederá en esta ocasión, el tiempo lo dirá……

    M'agrada

    • Cal pensar, benvolgut Roberto, que no cal ser nen prodigi per saber que tots aquells joves que triomfen abans de fer els 20, ja siguin artistes virtuosos o esportistes d’elit (penso amb els tenistes que sacrifiquen infància i joventut) , tots han tingut que passar per una infància mancada de les habituals rutines dels mortals, per això com diu algú més avall són genis. Mostrar-los en públic tan aviat si que és cert que té uns riscs afegits preocupants.

      M'agrada

  2. Un nen prodigi, en Risto Mejide, una pàmfila –no sé qui és- amb la boca oberta, el fill de la folklòrica i en José Luís Moreno. Afegeix-me en a mi, que faig de pallasso, i pots comptar quina fauna per dir Bon dia a tots els infernemlandaires. 😕

    M'agrada

  3. Leonor

    Sólo hubo un gran niño prodigio,tiranizado por su padre Léopold:el genio de Salzburg Wolfgang Amadeus Mozart,quien sí dotaba de expresividad cualquier melodía. Lo mismo que otros niños prodigio en ajedrez,algo pierden estos críos.Ojalá los eduquen bien,si no puede ser terrible para un crío ¡Saludos!

    M'agrada

  4. JaumeM

    Menys mal que tu ho dius! Jo no podia acceptar que no m’agrades Chopin i tambe vaig trobar a faltar una mica de Mozart.
    Si que fa enveja, pero els nens prodigi provoquen una certa inquietut per el que els hi pot passar factura mes tard.
    El que me sap greu es que quan el MA estigui el seu esplendor (dintre de 20-30 anys) jo ja no podre gaudir ne.

    M'agrada

    • En primer lloc m’hauràs de disculpar que la gana fes que m’oblidés de saludar-vos al final. Una estoneta que vam ser al vestíbul veient com la criatura signava exemplars dels discs (una altre pràctica discutible), no us vaig veure.
      Penso que ens hagués hagut d’oferir més Mozart primerenc, més proper a la seva realitat, que no pas peces de profund calat romàntic, però no hi ha dubte que si no el fan malbé, serà un pianista a seguir i quan en tingui 30 (tan sols en falten 18) tu encara estaràs fent comentaris a IFL 😆 NO FOTEM!

      M'agrada

  5. Joana

    Certament que el concert que ens va oferir ahir el Michael Andreas va ser esplendit amb una tecica envegable com envegable es veure’l tocar.
    Tambe haig de dir que veure tocar un nen m’emociona pero al mateix temps em preocupa ja que, em preguto, i quan juga? De qualsevol manera espero viure molts anys per gaudir de la seva esplendorositat interpretativa.
    Enhorabona Michael Andreas!!!!

    M'agrada

    • Tant de bo, benvolguda Joana tothom pugui aportar el millor per fer que Michael Andreas esdevingui un artista adult admirable, quasi depèn més de tots els que l’envolten i envoltaran en els propers anys, que no pas d’ell mateix, ara per ara subjecte a la voluntat aliena.

      M'agrada

  6. Juli Carbó i Montardit

    Tal com s’ha ha dit en alguns d’aquests comentaris anteriors els nens o nenes prodigis molt sovint són espontànis o sigui que s’els dóna a conèixer quan comencen a despuntar infantilment però malauradament amb el pas del temps molts d’ells desapareixen o passan a la professionaliat amb la qual cosa deixan de ser “prodigis”.
    En quant a gaudir de la seva infantesa cal tenir en compte que molts artistes, científics, i altres destacats superdotats han arribat a ser populars o famosos gràcies a la sacrificada infantesa per tal de dedicar-la a la seva afició arftística o intelectual.
    Moltes vegades depen de la seva pòpia voluntat però també dels seus tutors o assessors artístics.
    Sigui com sigui hem d’avaluar molt positivament que en la època actual tan materialista que vivim i hagin persones que es preocupin d’interessar-se per l’art musical. Ojalà surtin més nens o nenes prodigis. .

    M'agrada

    • I qui et diu benvolgut Juli, que al darrere no hi ha una voluntat crematística?
      Aquestes exhibicions televisives no deixen de ser preocupants, aquest nen és molt bo i potser no li calen tantes ajudes mediàtiques, el seu talent, que en té a dojo, acabarà admirant a tothom, potser no cal fer-ho evident tan aviat, es corre el risc d’espatllar-ho tot.

      M'agrada

  7. En la pieza que has puesto, sobrepasa mi capacidad de discriminar: Para mí lo toca tan bien como el mejor y es impresionante, aunque no te perdono que me hayas hecho tragar las caras de los miembros del… ¿jurado?. Esperemos que tenga suerte, que la va a necesitar (como todos los niños, por otro lado)

    M'agrada

    • Sempre pots escoltar sense mirar, Steinberg ens deia l’altre dia a l’Auditori que la imatge està matant la música. 😉
      Escoltant-lo sense veure la criatura, t’imagines un adult al darrere d’aquelles manetes que volen per sobre el teclat. Cap problema en aquest fragment, per això l’he posat, encara que fos amb l’afegitó de tenir que veure tota la parafernàlia que l’envolta.

      M'agrada

  8. Ximo, este Rondó Capriccioso, tiene una bellísima introducción lenta de 26 compases, una maravilla, un Andante, que el chico mutila, que pena…por que? Siendo hermosísimo, tuvieron miedo a que no fuera tan “efectista” como todo el Presto brillante y virtuosístico que le sigue?
    ¿Que criterio se siguió para presentar la obra incompleta? ¿Seguramente la audiencia a quien se dirigía?…en fin una reflexión a sus mentores, probablemente el todavía no decide este tipo hechos, y que no tiene nada que ver con la ejecución correctisima de Michel Andreas.

    M'agrada

    • Supongo que la TV manda por encima de Mendelssohn i del propio Michael Andreas que aún no está en disposición, ni él ni su entorno, de exigir a la poderosa TV, que el Rondó tiene esos 26 compases que quizás hubieran sido demasiado para la clientela del programa, acostumbrados como estan a otros menesteres.
      El nen és un prodigi

      M'agrada

  9. Josep Olivé

    Michael Andreas Haeringer és fascinant, sencillament fascinant. Que a aquesta edad es pogui tocar d’aquesta manera es un fet meravellós! I és un error, crec jo, valorar l’experiència vital que hagi pogut tenir Michael fins ara, o la que pogui tenir a partir d’ara. I és que la seva vida es mou en uns paràmetres molt diferents als normals. Néixer gení marca d’alguna manera, positivament i/o negativament, però deixa marca. Quan arribi a gran, delirà de no haver tingut una infancia o una adolescencia normals? Només ell podrà dir-ho. Però tambè ens hem de preguntar la resta dels mortals ja madurs si no ens hagués agradat tenir una mica, encara que fos una mica, de genialitat a les nostres vides que ens hagués permés sentir-nos una mica diferents, una mica admirats. Qui no ha tingut aquest somni?

    M'agrada

    • Error o no, el nen pot entrar en un circ mediàtic poc convenient.
      Els paràmetres són òbviament uns altres que res tenen a veure amb els nens que aquesta edat juguen, però precisament per això potser caldria no exposar-lo a segons quines coses i preservar-lo, sobretot a ell, de tot allò que no aporta res de bo a la carrera.
      T’asseguro que veure’l ahir signant discs a la sortida em feia llàstima, i en canvi veure’l tocar a l’escenari del Principal, gens ni mica.
      Jo ja t’he dit que si, que l’enveja de no haver pogut desenvolupar un talent que no tinc, l’evidencio i per tant no puc fer res més que admirar-lo. Ara bé, quants n’hi ha que s’han quedat a mig camí per haver-los posat a l’aparador massa aviat?

      M'agrada

      • Josep Olivé

        La majoria. Lamentablement estàn exposats a la voracitat mediàtica i el que serà en el futur depen moltíssim de les persones que li són més properes. La sort de Michael està a les seves mans. No ho he dit abans, però he hagut d’anar a molts altres youtubes i prescindir del que mostra el post. No pot portar res de bo que aquest petit geni malgasti el temps en tocar davant de segons qui.

        M'agrada

  10. isabel

    Doncs a mi no m’acaba d’agradar la idea de “mostrar” nens prodigi. Quan he anat a concerts amb nens prodigi com reclam, sempre em dona la sensació d’anar al circ a veure si la fan més grossa.
    No sé. No em sembla adequat. Es poc natural.

    M'agrada

  11. Disfrutamos mucho del concierto de ayer. En las piezas rápidas, el MAH es realmente impresionante y mejor que muchos pianistas adultos que nos enchufan en algunos conciertos. Es en las piezas más lentas donde no acaba de cuajar, y no por falta de técnica sino porque a su edad no puede entender el pathos que caracteríza a las obras románticas. Este sentimiento trágico de los románticos está también presente en polonesas y valses, pero si se “omite” pasa más desapercibido entre tanto virtuosismo. Y ojo, que hay muchos pianistas adultos, más famosos que este niño, que brillan por su correción técnica pero sentimentalmente no transmiten NADA.

    Puede que MAH llegue encontrar el sentimiento que le falta, puede que no. Pero de momento tiene mucho camino andado. Y el hecho de que sea capaz de componer piezas propias es como para quitarse el sombrero (a mi me impresionó más esa capacidad latente que el que sea un virtuoso).

    Respecto al tema de los niños prodigio… es espinoso. Cuando un niño (hablo en general, no de éste en concreto) tiene una inteligencia muy por encima de la media, creo que la música puede ayudarle a escapar de la “mediocridad” que le rodea. Se convierte en una necesidad y una motivación para un cerebro que pide más y más, no una obligación.

    Ahora bien, ¿es el propio niño el que pide dar conciertos y convertise en una atracción? ¿O le bastaría con dedicarse al piano en la intimidad? ¿Hasta qué punto influyen los padres a la hora de que su hijo se convierta en un fenómeno mediático? Si el niño no está preparado, puede hacerle mucho daño. Mientras es pequeño, siempre será una curiosidad y nadie criticará su talento. Pero un niño acostumbrado desde pequeño a las alabanzas del público, ¿será capaz de admitir las críticas a medida que vaya creciendo? ¿Y si se queda por el camino, será capaz de soportar su propia mediocridad?
    Quién sabe…

    M'agrada

    • Aquest nen és un superdotat, un privilegiat, un artista nat que tard o d’hora donarà al món tot el que pot donar. Si és necessari mostrar-ho ara és molt més discutible, i al darrere sempre queda el dubte si és una explotació, ja que amb el temps tot això acabarà sent de domini públic, per què mostrar-ho abans d’hora? Això és el més discutible, realment ho necessita ell?. A aquests nivells?.ç
      A part de ser un geni has d’estar molt equilibrat per portar-ho tot amb dignitat. Ui! difícil, oi?

      M'agrada

      • Yo, como madre, preferiría que esperase hasta los catorce o quince años para subirse a un escenario. Si ahora es bueno, con unos años más será soberbio, seguirá siendo joven (adolescente prodigio) y también llamará la atención. Y lo que es más importante, encajará mejor posibles golpes y frustraciones.

        M'agrada

  12. No m’agrada el que fa la mare amb ell. Ja fa temps va sortir a primera pàgina de La vanguardia, tot vestidet de nen gran amb la papallona al coll. Ara al Tú si que vales..no es pot conformar en portar-lo a sales de conservatoris i auditoris ?
    Li desitjo molta sort i un bon acompanyament.

    M'agrada

  13. Fernando S.T.

    Por lo visto y sobretodo escuchado en este sorprendente vídeo y en otros muchos que he visionado en youtube, a este niño no le hace ninguna falta que lo paseen por estos programas de televisión. Sin duda es un mal síntoma, que ojalá sea subsanado de inmediato. La formación inicial, estos primeros años después de un largo trecho de estudio pese a la temprana edad, son esenciales. Sus padres y maestros deberían velar por preservarle de todo aquello que nada aporta a su carrera y que tanto daño puede hacerle.

    M'agrada

    • És la mateixa conclusió a la que vaig arribar jo ahir en veure el vídeo a youtube, com tampoc cal que repeteixi els tics dels artistes de renom que ara signen discs i dvds a les sortides dels concerts.
      Aquest nen amb unes aptituds excepcionals, dotat d’un geni i un talent que res té a veure amb la resta de mortals, l’haurien de preservar d’aquestes vulgaritats.
      Hi ha un no se què en aquestes exhibicions que em produeix neguit.

      M'agrada

  14. Es la primera vez que veo en vivo a un niño prodigio y la impresión ha sido extraordinaria. Está en posesión de una agilidad extraordinaria en las manos y una precisión increíble, gracias a una técnica envidiable.

    Yo creo que le espera un porvenir magnífico como virtuoso del piano e incluso como compositor, pero tendrá que sacrificar su niñez y su pubertad, lo cual no sabemos hasta qué punto puede afectar a su personalidad, pero debemos tener en cuenta que hay escogidos que nacen para ser genios y no existe nada que les puede parar. Algunos se quedan por el camino y otros incluso se rebelan contra sus progenitores, a quienes consideran culpables de su explotación. Yo deseo que esto no suceda con este niño genial y que su desarrollo físico y mental sean equiparables a sus inmensas cualidades como pianista y compositor.

    Todo un hallazgo.

    M'agrada

  15. Korngold

    ¿Por qué os da lastima? Estáis proyectando en el niño sentimientos que a buen seguro él no tiene. Al contrario ese tipo de mentes necesitan ración extra de retos de los que una persona que no tenga altas capacidades precisa. Son juegos para ellos. Otra cuestión es la emocional, y ahí si hay que tener cuidado, pues un niño prodigio nunca será un experto en el manejo de sentimientos, como no lo es ningún niño. Ahí no queda otra que el aprendizaje ensayo- error para madurar emocionalmente, y en esa labor es en donde caen muchos prodigios.

    M'agrada

    • Tu mismo te respondes, es en la vertiente emocional donde está la preocupación, en la otra no, como bien dices esos niños están años luz de nuestra pequeña galaxia, pero cómo no son robots y cómo también necesitan de otro tipo de estímulos, no vaya a ser que el afán que tengan algunos por enseñarlo demasiado pronto, vaya a echarlo a perder, esa, al menos es la lástima que yo siento. Indicios hay de ello.

      M'agrada

  16. Oscar V.

    Jo tampoc entenc com es pot sentir llàstima d’un prodigi de la naturalesa com aquest. Estic amb els dos darrers comentaris de Colbran i Korngold, i em sembla un cliché lamentar-se perque el nen no jugarà a pilota o amb joguines…El piano és un joc per a ell, i com qualsevol altre artista necessita desenvolupar-se dalt de l’escenari. Si no fos per prodigis com aquest no gaudiriem de la música universal que ens han donat genis com Mozart o Mendelssohn, entre molts d’altres. Per cert, hi ha un enregistrament d’Alicia de Larrocha tocant Chopin amb 9 anys, fascinant.

    M'agrada

    • Que jugui amb el piano em sembla genial, que d’això en facin un negoci em sembla penós. No ho volia dir així, però sembla que amb els comentaris que he fet fins ara no s’ha entès.
      La llàstima no és pas per no jugar a pilota o amb el play. Aquests nens quan juguen fan unes variacions o una polonesa, està clar, ara bé, l’explotació…

      M'agrada

      • Oscar V.

        Homeee…tan com explotació….no sé….no és el mateix estar cosint sabates 16 hores a un taller clandestí xinès pagats a 50 centims l’hora, que fer varios concerts tocant el piano, cosa que al nano li agrada, i que els diners siguin per la teva família. I quant a que facin negoci…no siguem ingenus, la música és i serà sempre un negoci com qualsevol altre, a qualsevol edat.

        M'agrada

  17. Fa uns dies va parlar per la ràdio un metge especialista i va dir que, en el seu tema, Messi és prodigiós, un geni.
    Quan a la llàstima que a alguns us provoquen els nen prodigi, jo vaig llegir una biografia de Mozart on explicaven que degut al do que tenen aquests nens gaudeixen component i executant amb el seu instrument. Ara bé jo crec que s’ha de vigilar què fan els pares amb aquestes criatures enjogassades i no oblideu que en anglès i francès es diu “to play” i “jouer” quan es tractar de “tocar”.
    Salut a tots.

    M'agrada

    • Però Messi no és pas un nen. Genis n’hi ha molts, però quan tenia onze anys no feia el que fa aquest amb el piano.
      Aquest nen ho ha de vigilar res, ell precisament no, tots els que l’envolten si que ho haurien de fer. Ell està per sobre de tots, però precisament perquè és un nen no pot decidir coses que els altres decideixen per ell. Coses que res tenen a veure amb el seu prodigiós talent, però que poden acabar influenciant.

      M'agrada

  18. Marta B

    Ahir em va passar una cosa que no m’havia passat abans, vaig començar a veure el vídeo que ens havies penjat i quan vaig veure on tocava aquest nen, em va fer tanta angúnia que no vaig poder continuar i el vaig tancar. Potser si hagués escoltat un àudio hauria quedat bocabadada, però sincerament, aquest exhibicionisme amb un nen a mi em fa angúnia, per molt prodigi que sigui, cosa que no dubto atesos els comentaris,

    I em fa angúnia perquè abans que res Michael Andreas és un nen i com a tal no és ell qui decideix, sinó els seus pares o tutors, i tal com explica en Joaquim el fet de portar-lo a determinats programes de televisió o fer-lo signar discs o programes després d’un concert, crec que a la seva edat no cal, sincerament em sóna a explotació, potser no física com la del nen del taller de sabates clandestí, però si psicològica.

    Evidentment que és un fora de sèrie i axò per uns pares és molt dificil de gestionar. Hem de pensar que a darrera d’aquest petit geni hi ha una personeta que s’està construint i quan sigui adult, a part del seu do, haurà de gestionar la seva vida, alegries, frustacions, contratemps, etc… de la mateixa manera que ho fem qualsevol de nosaltres. Un nen, abans que res, és un nen, i ha de fer de nen i conviure amb nens, si té talent, endavant, els millors mestres i unes quantes audicions molt ben seleccionades, però prou, sinó pot acabar com han acabat molts nens prodigi abans que ell, en uns adults molt desgraciats.

    Ho sento, potser no m’estimo prou la música per pensar que estem davant d’un geni i tot s’ho val, però en el meu dia dia veig moltes vides de nens destrossades per culpa d’uns pares que no ho fan del tot bé.

    M'agrada

    • Si només l’escoltes t’agradarà molt, però certament tot el que envolta una participació en un programa d’aquest nivell, absolutament fora de lloc, amb un talent com el de Michael Andreas Haeringer, fa témer que no estan portant les coses com cal.
      Aquest nen no ha de demostrar res als poca soltes que fan de jurat, i segurament sumant tots els talents congregats en aquesta plataforma de llançament arribin a sumar el 10% del talent i l’art que té ell. Això que és tan fàcil de veure des de fora, no ho veuen els que l’envolten?
      Aquest nen enlloc d’exposar-se al criteri i judici d’aquest il·lustre jurat i el públic que sovinteja el Tú sí que vales!, hauria d’estar davant d’altres jurats i auditoris, però realment que s’està buscant?.
      Dubto que sigui la diversió de Michael Andreas.
      Jo no sé que feria si tingués un fill com ell i tampoc sé si necessitaria del seu talent per fer sobreviure la família, però aquest talent ha de començar a ser ben valorat per qui ara per ara se’n fa càrrec i no exposar-lo a criteris tan mercantilistes en espais tan allunyats del geni. De ben segur hi ha altres mitjans per honorar-lo i també per treure’n rendiment econòmic.
      El recital del Teatre Principal de Sabadell n’és un bon exemple, encara que el retorn de la inversió potser no porti tantes xifres com la promoció televisiva.

      M'agrada

      • Marta B

        Ara que l’estic escoltant sense veure’l, realment aquest nen és un prodigi. Penso, com tu que no l’haurien d’exhibir d’aquesta manera en llocs on el tipus de públic no crec que siguin capaços d’apreciar tot el talent i potencial que demostra, però els diners i la fama fàcils són molt llaminers, no per ell, sinó pels seus pares.

        És molt fàcil dir als altres què han de fer, si jo hagués tingut un fill així no sé què hauria fet, segur que caure’m la baba sí, si amb els fills normalets els pares pensem que són els millors, imagina’t amb un com aquest. Però com tu dius molt acertadament, una cosa és el públic del teatre Principal de Sabadell o un concurs per a joves pianistes, i un altre un concurs televisiu populista. I és a partir d’aquí que poden malmetre la criatura. La vida és molt llarga i un artista d’aquest calibre se’l ha de cuidar, protegir i guiar perquè quan sigui adult pugui donar el millor de sí. Que pugui tenir un equilibri com a artista i com a persona.

        Els artistes són persones de carn i ossos, persones dotades d’un talent fora del comú dels mortals, però no són éssers superiors. Per afrontar una vida tant especial com la que li espera a aquest xiquet cal que qui el guii ho faci amb el cap ben fred, sense esperar una fama immediata, no volent omplir el calaix massa depressa, perquè tot això el pot acabar esguerrant i aleshores perdrien un altre gran artista. Però en aquest cas no som nosaltres qui decidim.

        Per cert ja tinc tot el vídeo del Lohengrin baixat i funcionant a la perfecció!

        M'agrada

  19. Retroenllaç: El no tan prodigioso caso de los niños prodigio | Ancha es mi casa

Deixa un comentari