No és el TIT IV, però hi té una retirada. El de la foto és un gafarró, no és pas un canari.
Avui encara no havia publicat per motius que res tenen a veure amb aquest apunt, el cas és que aquest matí quan m’he llevat i com acostumava a fer tots els dies, avui més temorós, en apropar-me per donar-li el bon dia, he vist que havia mort el TIT, feia dies que es veia a venir, s’havia fet gran, tenia problemes amb les potetes i poca força per enlairar-se, els últims dies li tenia que deixar el menjar al terra de la gàbia, ja no s’enfilava.
El TIT va causar un cert rebombori a IFL fa una mica més de dos anys quan vaig dedicar-li un apunt (prémer AQUÍ) i potser per això i també perquè així em desfogo una mica, us ho volia fer saber, com si fos una esquela al diari més llegit, tot i que no hi haurà ni vetlla, ni cap acte de comiat ni civil ni religiós, el TIT com tots els seus predecessors, i amb ell acaba la saga, ja reposa en el panteó de TITS que va disposar la Puig, en una jardinera del balcó de casa.
No cal que us digui que sent com era una herència de ma mare me l’estimava de veritat, i ja us vaig dir en el seu moment que mai m’hagués pensat que una bestioleta com ell pogués arribar a fer tanta companyia i emprenyar tant, amb el seu cant de rinxolades cabrioles, d’escales ascendents i descendents, de coloratures impossibles i meravelloses trinats de potència i projecció admirable.
És cert que jo el provocava posant-li alguna Reina de la nit o Zerbinetta a un volum considerable i que ell aleshores queia en el parany de la competició amb la diva de torn. Si estava especialment inspirat podia arribar a tapar-les.
Però quan era especialment entranyable era quan el seu nom prenia sentit en apropar-me a la gàbia per netejar-li, canviar-li l’aigua o posar-li el menjar i rebre sempre a canvi un “tit” que acostumava a repetir espaiadament, donant-me conversa i suposo que agraint-me que a la meva manera continués donant-li, ni que fos durant les estones que jo era a casa, la companyia que tant els agrada. Tots els que heu tingut o teniu canaris a casa sabeu ben bé del que parlo.
Amb el TIT IV (si no me’n he oblidat cap) acaba la nissaga. Els animals de companyia m’agraden molt, m’agraden tots aquells que fins fa poc eren acceptats en la nostra tradició abans que bestioles exòtiques, estranyes i fins i tot perilloses, anessin a parar a cases i pisos de manera incomprensible, però sóc conscient que ells també necessiten companyia i per tant deixar-los sols i tancats a casa la majoria del temps, sense rebre l’atenció i estima que es mereixen, és la pitjor i més egoista elecció que hom pot fer.
Feia dies que el TIT ja no cantava, ni tan sols piulava, ni em rebia amb el “tit” pertinent, em mirava amb ulls porucs i tristots, si, amb aquells caps d’agulla que tenen per ulls s’albirava la fi i em feia pena, no volia que patís. Ha sobreviscut quasi tres anys a la seva mestressa.
Ja em perdonareu la llicència d’avui.
IN FERNEM LAND 
Mira, he llegit tot l’article teu de quan vas heretar en Tit. M’ha agradat molt. Ets com un poeta que fa prosa. El nom de l’ocell ja m’agrada perquè probablement és el que feia: “tit”. D’herència viva, a mi m’han tocat dues tortugues molt maques que no dieun res. I ves per on, que me les estimo. Ara em diuen que hivernen. Potser sí, però a mi em fa por que no es morin de gana. També han hagut de canviar de domicli… Ara diguem que dormen, però a l’estiu la grossa és tan simpàtica que així que em veu se m’enfila a la sabata i estira el coll molt amunt per veure’m. Perdona si et dic que amb aquesta fotesa em fa feliç.
Joaquim: bon de tot, nadal i any i tot ell que vingui.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Jaume, les bestioletes o bestiolases que ens acompanyen ens ensenyen moltes coses i no en tinguis cap dubte que acostumen a fer-nos treure el millor de nosaltres.
Cuida molt a les tortugues, el més probable és que et precedeixin, fins i tot tenint en compte la longevitat que us caracteritza.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Ho sento, Joaquim.
😦
M'agradaM'agrada
Llei de vida, trista llei de vida. Gàcies Paulo.
M'agradaM'agrada
Todos los que hemos tenido animales de compañía sabemos lo que supone la muerte de uno de ellos y como un nuevo perro no reemplaza al desaparecido y un nuevo canario tampoco, yo también decidí no tener ninguno más. Son una compañía extraordinaria y te hacen sentir más vivo, pero cuando desaparecen te producen un dolor muy profundo porque llegas a quererlos de veras.
Lo siento de verdad.
M'agradaM'agrada
i si tens l’afegitó que és una herència materna, més encara.
Avui i malgrat que ja feia dies que pel matí ja no em despertaven els seus cants, a casa hi havia un silenci brutal.
Un animal de companyia que faci música és un luxe.
M'agradaM'agrada
Jo ja he enterrat dos gossos (el darrer, encara no fa un any, va ser veritablement coplidor, ja que vam haver de sacrificar-la) i un gat, a banda dels quatre gats que tenia ma mare. Em nego a creure que els animals no tinguin ànima i que siguin simples objectes de la nostra afectivitat o de la nostra suggestió. Mon pare acostumava a seure en un balancí per llegir el diari o veure la televisió i als cinc minuts una de les nostres gates li saltava a la falda, s’hi enroscava i s’adormia. Després de mort mon pare, quan algú seia en el seu balancí, la gateta hi venia i hi feia el mateix, però pocs segons després, s’adonava que aquell que hi seia no era el seu amo i marxava. Quan després de quasi bé deu anys, la gateta va morir-se, va ser com si mon pare ens hagués deixat per segona vegada, especialment per ma mare. La teva postura és especialment comprensible. Cal mirar també per ells. Cuida’t.
M'agradaM'agrada
Els dos gats que han conviscut alguns anys de la meva vida, són un record que no es pot oblidar. L’estima que et donen i els dónes ho fa impossible.
M'agradaM'agrada
ahora, podrá incorporarse al coro de los inolvidables!…lo siento
M'agradaM'agrada
Pues el coro ha ganado una voz excepcional, hará solos, seguro!.
Un abrazo.
M'agradaM'agrada
Ho sento de veritat, a casa som de tenir bestioles diverses i quan moren tots passem un dol. No havia llegit l’apunt que va donar l’orígen a aquest i m’ha agradat molt. Es respira la sensibilitat que et caracteritza.
M'agradaM'agrada
Gràcies Santi, quan les coses surten de dins…
M'agradaM'agrada
Em pregunto quanta bona música deu haver escoltat…i acompanyat! Deliciós apunt el que li vas dedicar. Ho sento.
M'agradaM'agrada
Impossible saber el que han escoltat els tits que han passat per casa, però aquest t’asseguro que s’ha endut unes quantes hores i més Wagner que la pròpia Cosima.
És clar que em va donar veritables de masterclass de trinats i escales. Els veïns del carrer també el trobaran a faltar, quan el treia al balcó fins que el sol s’amagava segurament pensava que allò era Verona o Orange, inflava el pit i amb inusitada potència llençava uns cants fascinants, minimalistes, això si, emprava allò de les cel·lules repetitives i amb lleugeres variacions que tant els agrada a Nyman, Adams & Cia.
M'agradaM'agrada
Recordo aquell apunt entranyable i és per això que entenc la necessitat de homenatjar-lo avui .
Un petonàs company .
M'agradaM'agrada
rebut amb estima 😉
M'agradaM'agrada
Joaquim, m’has fet recular molts anys enrere, cap a la meva infantesa. A casa també teníem un canari que es deia Tit! Li agradava l’enciam i quan li donava, jo li deia: que t’agrada l’enciam? Sempre responia… tiiiit! I jo: que t’estima la mama? tiiiit!; que t’estima la iaia? Tiiit! I així passava tota la família. Va morir mol vellet, sense plomes al caparró. I tots vàrem plorar. El teu Tit, com el meu, vola ara pel cel de tots els Tits i animalons cantaires. Cantiam!
M'agradaM'agrada
Tots alhora deu ser impressionant. El Tit de casa a vegades entrava en un lleuger combat de reines amb un altre tit de l’escala del costat, però d’uns pisos més amunt, el de casa sempre feia callar a l’altre.
Gràcies Mercè.
M'agradaM'agrada
El pare a casa sempre havia tingut ocells. Per això ens va fer molta il·lusió aquest agost quan un periquito ens va entrar pel balcó. La pobre bèstia deuria estar exhausta a més no poder, perquè es va acostar al trosset de pa que li oferíem. Sabent com sabem ara lo poruc que és, deuria estar realment a les últimes. Després d´uns primers dies d´ensurt i patiment, que no ens volia menjar ni veure res i pensàvem que se´ns moria, s´ha convertit en el rei de la casa. I anar a canviar-li l´aigua, netejar-lo i donar-li de menjar és una de les primeres rutines diàries que segueixen la lectura d´IFL. Fa molta companyia, i quedarem molt tristos si algun dia, en algun dels passejos que li deixem fer fora de la gàbia, troba alguna finestra que ens haguem descuidat oberta i decideix marxar en busca de noves aventures. Si això passa i un dia us entra per la finestra un periquito banc i blau, que sapigueu que es diu Guille -com el meu nebot, que també és periquito– i que només li agrada la part verda de l´enciam.
M'agradaM'agrada
En vida de ma mare ella deixava que el Tit volés per casa, jo no vaig tenir pebrots de fer-ho.
Quan dius que el periquito també és periquito, vols dir que el diuemnges està pendent del “carrusel deportivo”?
M'agradaM'agrada
Malgrat no ser massa amant de tenir animalets, a casa n’he tingut, doncs a la resta de la familia els hi encanta. És veritat que quan convius amb ells arribes a estimar-los. Entenc el teu sentiment vers l’ocellet, la pèrdua del Tit
és la pèrdua de molts records presents cada dia.
Ho sento Joaquim.
M'agradaM'agrada
Efectivament, al darrere de l’estimat Tit hi han records de profunda estima a la mare.
M'agradaM'agrada
Lo siento, Joaquim. Un ave, un animalito acompaña mucho. Tengo una gatita lindísima con cerca de cinco años, que entró en casa a los dos días de morir otra con 23 años. Seres excepcionales. Un abrazo y ánimo.
M'agradaM'agrada
Los gatos me pueden, pero ahora no. Un animal no sustituye a otro.
Abrazo recibido y agradecido,
M'agradaM'agrada
Ho sento moltíssim Joaquim! Ja sé el que es viu quan es mor l’animal de companyia… 😦
M'agradaM'agrada
Gràcies Jan, donen molt més que companyia.
M'agradaM'agrada
Lo lamento, Joaquim. Siempre he tenido canarios porque en mi casa no se puede tener otra cosa. Parece la compañía que hacen a diario y el interés que toman siempre en todo lo que sucede a su alrededor. Y lo que se sufre cada vez que les pasa algo o tienen un pequeño accidente. Te escribo justo después de hacerle una de sus curas diarias al mío, que tiene un problemilla en las uñas. Lo siento de veras.
M'agradaM'agrada
Entonces poco podré contarte del lujo que representa convivir con un ser que hace música y que como muy bien dices está pendiente de todo lo que ocurre.
Un petó Nina
M'agradaM'agrada
Ho sento molt Joaquim, he passat per aquesta experiencia i sé el buit que et queda, sembla mentida, un ser tan petitó i com t’omple oi? ara et semblará mentida però, no deixarás d’escoltar-lo durant un llarg temps….. un petó.
M'agradaM'agrada
De moment el silenci l’he omplert amb la Rusalka a tot volum (no sé que pensaran els veïns) el buit que ocupava la gàbia serà més difícil d’omplir.
M'agradaM'agrada
A casa no som massa d’animalons de companyia, però reconec que te’ls arribes a estimar molt i que quan desapareixen, a part de deixar un buit important, et causen un sentiment de dolor considerable. Sento molt la mort del TIT IV, especialment pels records que et portava.
M'agradaM'agrada
Gràcies Josep, el que tinc clar és que evitaré tenir un TIT V, no fos cas que ens sortís com en Felip. 👿
M'agradaM'agrada
Pobre Tit. Ho senc molt.
M'agradaM'agrada
Gràcies Titus, fa llàstima, semblava que seria etern…
M'agradaM'agrada
TIT IV, per un moment he pensat que els canaris també havien de passar la ITV 😉 Me’n recordo d’aquell apunt del TIT, el que deies I dius d’ell, diu molt de tu.
M'agradaM'agrada
El de la itv seria el TITV que ja li he dit a en Josep que per evitar que no agafi ínfules felipesques, evitaré.
Abraçada d’amic per a tu.
M'agradaM'agrada
Entenc que no vulguis un Tit V. Jo em vaig parar amb el Pix I, un canari insubstituïble. Vagi un últim petó pel Tit. 😐 *
M'agradaM'agrada
Gràcies kalamar. El nom de Pix és ben curiós, més pistes?
Ah! i a casa vostra aquaris ni parlar-ne, oi? 😉
M'agradaM'agrada
Piulava tan poquet, que no més feia pix, pix.. i sí, el pare li posava a la gàbia un ós de sèpia, no entenia per què (és per això que em cluques l’ull?)
No us llegiré les crítiques -em moro de ganes-de les Rusalkes fins al 30, vull anar ben cega, a veure si me n’entero.
M'agradaM'agrada
Descansi en pau… sempre deixa un buit, una cosa així. I sí, igual que ells acompanyen, també necessiten companyia, i de vegades no hi pensem.
M'agradaM'agrada
I tant que necessiten companyia! són molt agraïts i amb poca cosa en tenen prou, però necessiten sentir que tot el que donen és recompensat.
M'agradaM'agrada
Quan era petita els meus avis tenien un canari i, jo que m’hi passava molt de temps m’agradava molt sentir els seus refilets. Encara ara quan passo pel carrer i sento cantar algun canari de seguida em ve a la memòria la meva infància.
Enyoraràs el Tit perquè tot i ser petit aquests ocellets cantaires fan molta companyia, però faràs bé de no tenir un substitut, ells també necessiten de la nostra.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Sento molt el traspàs del TIT. A casa hem vist la desaparició de molts ocells i sempre he plorat. Ara ja no en tic perque no m’agrada que estiguin tot i que ens fan molta companyia. També vaig plorar molt quan es va morir el meu gos NOI. Ara només em queda la tortuga que té uns 45 anys. Es diu Florette, com la seva amanida preferida. Jo t’aconsello un parell de gats perque encara que tu no estiguis a casa ells es fan companyia mútua. Per desgràcia jo no puc tenir cap mascota i les trobo a faltar.
M'agradaM'agrada
Ara no tindré dos gats, m’encantaria però ara les meves prioritats han d’anar cap a altres coses. Ja he tingut dos gats a casa (però aleshores teníem pati i és mol diferent), quan els vam portar al pis va ser engabiar-los i un gat necessita total llibertat per ser feliç.
El que em vaig divertir amb la Mistu i la Maripí no està escrit.
Petons Anna
M'agradaM'agrada
Jo a vegades quan anava pel carrer, prop de casa i reconeixia el refilet del TIT de casa em sentia especialment orgullós d’aquell bé de Déu de facultats. Quan canten amb total desinhibició traspuen felicitat.
M'agradaM'agrada
Potser aquesta nit et podrem dir personalment quant ho sentim, però per si un cas no has pogut venir t’ho diem en aquesta la teva casa que durant uns dies estará una mica més triste sense el Tit que ja tenia la teva mare. Una abraçada Joaquim
M'agradaM'agrada
Les cases també estan fetes de records de qui les habita. Després del buit inicial tot seran records entranyables per les llargues estones de companyia mútua. La vida continua
M'agradaM'agrada
Ves per on, aquest mati ben d’hora, com molts dissabtes, me disposa prendre’m el primer cafe delectant me amb IFL i he vist que el “post nostre de cada dia no me l’havia donat el senyor Ximo”, he pressentit alguna desgracia.
Segur que el TIT ha tingut la millor companyia i la millor vida que tot canari pot aspirar.
Jo també crec que ets un poeta de la prosa.
Quant de sentiment al apunt i comentaris!e
M'agradaM'agrada
Bé Jaume, com ja deia el motiu de l’apunt no era el TIT, la nit anterior em vaig embolicar amb una feineta d’un àlbum de fotografies per a unes amigues i se’m van fer molt tard i vaig pensat que amb l’apunt preparatori de la Rusalka hi havia teca per baixar…
Gràcies per ser-hi sempre.
M'agradaM'agrada
Gracies a tu, per tantes coses….
i a mes a mes sempre ens respons a tots un per un.
M'agradaM'agrada
Vaya… Lo siento mucho. En mi casa somos muy de bichos (a mis padres les encantan los animales) y unos han ido relevando a otros, que no sustituyendo, eso es imposible: perros, gatos, periquitos, canarios, cotorra, hámsters, pollos, patos, peces, tortugas, un vencejo, gusanos de seda y hasta un gorrión que mi padre encontró en la calle (caído del nido) que criamos nosotros mismos. Volaba por la casa con total libertad y murió feliz y muy viejo. Todos miembros de la familia.
Besos póstumos a Tit.
M'agradaM'agrada
En vuestra casa habéis tenido un zoológico, Vaya historial!
Efectivamente, cuando entra un animal en casa es otro miembro de la familia al que se tiene en cuenta para tomar decisiones y planear vacaciones.
El TIT en su mausoleo te lo agradece y yo también.
M'agradaM'agrada
Hará dos años poco más o menos,un día por la mañana,noté rara a una compañera de trabajo muy cercana.Le pregunté si le ocurría algo,si tenía algún problema,si podía ayudarla en lo que fuera.Ella,un tanto avergonzada,se mantuvo firme asegurándome que todo era fruto de mi imaginación y que estaba perfectamente.Yo sabía que no era así,claro,pero por delicadeza no quise insistir.
Finalmente,una hora antes de irse a casa,la tristeza que irradiaba era tan grande que la abracé sin más explicación.No pudo más.Rompió a llorar desconsolada a la vez que intentaba justificar tontamente su pena por la muerte del perrín que había compartido los últimos trece años con su familia.Y lo curioso es que sentía la necesidad de darme explicaciones,como si amar a una mascota (yo cuando era crío también tuve un canario y aún se me encoge el corazón cuando lo recuerdo) fuera “excesivo” o “inapropiado”.A mí me parece,Joaquim,que amar es lo único verdaderamente apropiado,sea cual sea el objeto que recibe nuestro cariño.Ese pajarín deja un hueco.Nosotros únicamente podemos intentar rellenarlo torpemente con abrazos y cariño.Un abrazo grande.
M'agradaM'agrada
Cuanta razón y sensibilidad trasmites, benvolgut >b>Benigno
El abrazo reconforta y se agradece.
M'agradaM'agrada
Joaquin,!Ho sento moltísim!.En aquestes Festes encara els trobes mès a faltar.Molts anims i una abraçada. Josefina
M'agradaM'agrada
Aquestes festes són especialment dures quan t’agradaria tenir al voltant de la taula a persones que estimes i ja no hi son. El refilet del Tit també el trobarem a faltar, és clar,
Gaudirem de la taula actual, plena d’estima, sempre ha estat així.
Bon Nadal Josefina
M'agradaM'agrada
Sento molt que el TIT t’hagi hagut de deixar, Joaquim. Comprenc el dolor i l’anyorament que sents.
A casa haviem tingut sempre pariquitos i canaris i, quan morien, era un veritable dol i la mare, la germana i jo ploràvem dies, sobretot la mare, que era qui estava més amb ells a casa. El darrer va morir pocs dies després de la mort del pare i totes tres vam decidir de no tenir-ne més per la tristor tan gran de la pèrdua.
Un record per al TIT i un petó molt fort per a tu.
M'agradaM'agrada