Avui no tocava aquest apunt, avui us tenia que parlar del Cor Vivaldi i del seu concert de Nadal a l’Auditori Axa de l’Illa Diagonal, però el destí ha volgut que fos espectador privilegiat de la primera representació de Rusalka, la fascinant òpera de Dvorák, que amb una proposta notabilíssima ens proposa el Liceu.
Ahir vam assistir a una nit memorable, una nit d’aquelles que donen sentit a un teatre d’òpera de prestigi, un teatre públic que combina el gran nivell d’un equip musical i vocal, amb una proposta escènica difícil, críptica, bellíssima, teatralment molt potent i és clar discutible, arriscada i fins i tot protestable, no seré pas jo qui ho faci, però la deconstrucció que Herheim fa de Rusalka és tan gran, que pot enutjar.
Quan Andrew Davis va venir per primera vegada al Liceu per dirigir la Thaïs va obtenir un triomf i ahir el va repetir. L’Orquestra del Liceu, tret del accidentat inici d’una trompa, va tenir una nit esplèndida, amb un so compacte i preciós i es notava que al darrere hi havia hagut un treball intens d’un director coneixedor del món operístic i per tant que sap dosificar volums per no ofegar els cantants sense que això signifiqui que l’orquestra hagi de perdre cos, densitat i color. Davis va saber extraure el misteri i lirisme que conté la partitura, i si la proposta escènica era urbana, de l’orquestra sorgien els sons misteriosos del bosc, els clars de lluna i també les aigües passionals i turbulentes que amaguen aquest mar de fons psicològic amb el que Stefan Herheim ens fa anar de bòlid.
Si bé al principi em va semblar que el tempo era massa morós (preludi i primera escena), després segurament mi vaig acostumar, ja que sense tenir la percepció que alleugeris el discurs, la versió em va semblar fluïda, clara i transparent, potser per fer de contrapés a l’embullat missatge escènic. En qualsevol cas no sé si és una qüestió psicològica meva, o dels musics, o d’un treball de mentalització del mestre Pons, o tot a l’hora, però l’orquestra aquesta temporada sona diferent (en positiu). Esperem que això sigui el definitiu inici de la millorada tan desitjada.
A Camilla Nylund tan sols l’havia vist una vegada en directa, a Les Arts cantant una extraordinària Salome. Sempre m’agrada i ahir també. Em va agradar molt. La veu no té un gran volum, però el centre i sobretot l’agut és esplèndid. És una cantant molt entregada, que fa viure el personatge i en aquesta proposta això és molt important, ja que Herheim és molt exigent amb tothom i és clar, amb ella també.
Durant el primer acte vaig trobar-la una mica reservada, i a la cançó de la lluna potser li va mancar una mica més de volada emotiva, però ja en la seva important participació en el segon, com en el decisiu tercer acte, va estar esplèndida i també fa goig escoltar uns aguts tan ben donats i generosos, en una veu consistent. Estic segur que des de el quart pis encara m’agradarà més, ja que la sentiré millor.
Klaus Florian Vogt, el meu escolanet predilecte, canta molt bé, però per a mi no li escau gens el rol. Una cosa és ser un heroi asexuat com Lohengrin i l’altre el príncep (i aquí amb més raó, ja que es tracta d’un mariner) viril que es baralla entre la fascinació per la criatura misteriosa i l’amor carnal i fogós de la princesa estrangera. Vogt amb la seva particular veu blanquinosa, mancada d’harmònics i absent de la passional veu que hauria d’enamorar a un ésser sense ànima, no a l’inrevés, no dóna la talla vocal, si com a cantant. Al tercer acte la veu se li va rompre lleugerament, un petit accident més degut a voler tenir una veu que no té, que a cap altre motiu. És un cantant de tècnica estranya però sòlida, projecta molt bé, però quan vol eixamplar el so, corre el perill que la veu falli quan sovinteja la zona del passatge, que és aquella que va del centre a l’agut i l’impostació canvia. Aleshores perd projecció i si vol forçar-la per fer-se més audible pot passar el que va passar, aquest cop lleu.
No li puc posar pegues, senzillament no m’agrada el seu timbre i exagerant, és com demanar a un líric lleuger que canti Manrico. Vogt és sorprenent i intel·ligent, se’n surt molt millor del que jo creia quan va començar, però altre cosa ben diferent és que m’agradi.
Emily Magee em va agradar moltíssim com a princesa estrangera. Va lluir molt en un rol que sense ser exactament per la seva veu, ella no és una soprano dramàtica, va dotar de la personalitat vocal i escènica que la diferenciava de la protagonista. El seu cant intens i la veu més ferma del que l’havíem escoltat fins ara, van ser factors determinants per obtenir un bon èxit, jo diria que després de Nyllung va ser la més aplaudida.
Günther Groissböck, és un bon cantant, però no és un baix de presencia vocal imponent, i el Geni de les aigües ho ha de ser. En aquesta producció té molta importància escènica i en aquest sentit la seva actuació és molt notòria, però a la veu li trobo a faltar rotunditat, una zona greu més profunda i una projecció més imponent.
Ildikó Komlósi té tres o quatre veus diferents, i depenent de la tessitura agafa tonalitats diverses. Aquest canvi de color constant, durant el primer acte va fer que la seva prestació fos més anecdòtica que veritablement important, i el fragment mereix un altre tipologia vocal més greu i acontraltada en tot el registre. Va corregir-ho una mica en el tercer acte. La seva prestació escènica (molt diversa i camaleònica) va ser molt convincent, tant com a homeless, com a senyora florista o com a sorprenent alter ego de Rusalka en un enèsim cop d’afecte teatral d’aquest que tant sovintegen en els espectacles de Herheim, en la seva darrera aparició.
Les tres nimfes, Vanessa Goikoetxea, Young Hee Kim i Nona Javakhidze van estar esplèndides vocalment, molt conjuntades en les intervencions concertants i sempre audibles en les intervencions solistes, especialment Vanessa Goikoetxea en la seva intervenció (un altre alter ego de Rusalka) al tercer acte. Escènicament, com tot el conjunt, molt integrades en aquest complex món dual realitat/mental que ens neguiteja durant tota la representació.
La resta de rols petits van estar a l’alçada del repte, Marc Canturri com a Mossen/Caçador, Xavier Mendoza com a carnisser (ensangonat), Toni Marsol com a policia, Josep M.Bosch com a Mr High, Florenci Puig com a Mr. Low, Llorenç Valero com a farmacèutic i Emili Rosés com a setciències.
Esplèndid també el cor en les seves breus intervencions tant en escena com internes.
La impactant escenografia de Heike Scheele per a la producció de Rusalka de Stefan Herheim.
Poques vegades veurem produccions escèniques com aquesta. Agradi o no, ningú no podrà dir que és un espectacle poc treballat o fins i tot lleig. L’espectacle és imponent en la seva vessant visual, ja sigui per una escenografia espectacular (Heike Scheele), com per el seu disseny de llums (Wolfgang Göbbel i Stefan Herheim) evocador, màgic i misteriós. Ara bé els espectacles de Herheim són molt més que una brillant posada en escena, sempre atractiva, fins i tot per els amants de les “Zeffirelli productions”. El lloat Parsifal a Bayreuth o L’Evgeni Onegin a Amsterdam, ambdós a disposició a IFL, en són proves fefaents. Ara bé la complexitat de les propostes d’aquest director alemany són enormes, ja no per la vessant tècnica de com resoldre sobre l’escenari tot el seu món críptic i psicològicament alterat, si no d’entendre, sense necessitat d’un llibre d’instruccions previ, tot allò que ens vol dir.
Per a mi el muntatge no era nou i ahir vaig descobrir coses que se’m van passar per alt després de diverses vegades que l’he visionat a casa.
Com ja vaig comentar a l’apunt preparatori, jo crec que l’error rau quan volem veure sobre l’escenari el que coneixem de l’obra o una traducció lògica, i malgrat que res del que veiem grinyoli, ja que hi ha molta més Rusalka del que molts podrien preveure a un primer cop d’ull, costa seguir la quantitat de coses i missatges que Herheim ens vol dir. Podríem dir que tampoc cal tanta profusió de lectures, nivells i subnivells, ja que tots ells poden acabar per desinteressar a l’espectador i el que és pitjor, distraient-lo en excés del que escolta. Passava molt amb el Parsifal i també l’Oneguin i potser no tant en aquesta Rusalka, on no hi han tantes accions paral·leles, com si succeïa en els altres dos espectacles.
Tot i així el fet de canviar el bosc per un carrer anglès (entenedor per l’uniforme del policia, però podria ser perfectament qualsevol ciutat europea) de l’actualitat i convertir a la sireneta en puta, al príncep en mariner i al Geni de les aigües en un gris administratiu amb un pis davant de la parada del metro, casat amb la princesa estrangera, pot semblar un despropòsit. Si la bruixa és una homeless i les nimfes una especie de Lolites crescudetes, res ajuda a lligar caps, i en canvi tot el que passa està a l’òpera original, ja sigui en el conscient o l’inconscient dels personatges.
El primer acte sorprèn, el segon desconcerta totalment i el tercer clarifica, tot i que com ja he dit, potser massa tard. Algú podrà dir que per dir-nos que tots els personatges femenins acaben sent Rusalka i que el príncep i el Geni són el mateix, no calia tanta producció, però l’òpera també és teatre i sobretot espectacle, i aquesta producció conté molt d’ambdues coses.
Teatre del gran, del que fa pensar, del que no et deixa ni un moment endormiscat a la butaca, avorrit i fixant-te amb elements decoratius de l’escena ja que el que passa sobre l’escenari no interessa. En aquest cas pots estar d’acord o no, però t’atrapa des de l’escena inicial sense música amb aquell dia de la marmota al que succeiran un allau d’imatges fascinants, de personatges reals o imaginats, protagonistes de fets reals o pensaments i somnis que habiten en el subconscient, i com sempre Herheim et reserva la clau a l’última escena, on comprens que tot allò que semblava no tenir sentit, l’acaba tenint, i el que és millor no hi ha cap traïció a l’essència de Rusalka.
Herheim que és llest i les sap totes, quan es troba amb algun personatge i escena que no acaben de funcionar en la seva història, s’inventa una acció escènica nova amb personatge que res té a veure amb el del llibret, per així evitar tallar el tros. D’aquesta manera el caçador que obre el segon acte esdevé un hippy que surt al balcó de casa seva a regar els testos de marihuana tot fumant un porro i deixant anar una filípica al veïnat,que esdevé un inici d’acte divertidíssim.
Llàstima que el director no hagi tingut la mateixa cura en salvaguardar la integritat musical de tota la partitura en moments musicalment bellíssims (tercer acte).
Hi ha moments que costen més d’entendre i en particular la festa de carnestoltes del segon acte, amb l’entrada pel patí de butaques d’animalons marins que faran les delícies de kalamar, mentre cau un plugim de confeti i el Píncep/mariner i la princesa s’ho miren des de la llotja de prosceni del primer pis. És un moment tan vistós com innecessari. Si hi ha una cosa que literalment odio és que es trenqui la quarta paret i l’acció envaeixi el meu espai. Poques vegades aquesta solució m’ha satisfet i aquest vegada no ha estat una excepció. Però l’espectacle acaba sent tan suggeridor i estimulant que és impossible, sota el meu punt de vista, no caure rendit davant de la proposta.
Tot el duo final, quan ja sabem el desenllaç, encara que no ho haguem entès del tot, és d’una bellesa visual enorme, així com el final del segon acte amb el reflex de la sala del Liceu en el mirall que cobreix l’escenari. Són tants els moments feliços que tinc ganes de tornar-hi.
El Sr. Herheim no pot en cap cas, retallar la partitura a la seva conveniència i en aquest aspecte la meva protesta és total, encara que sigui un compàs que malauradament no és el cas, ja que els talls al tercer acte són notoris i desllueixen la part del príncep.
Com que no volia barrejar-me amb tots aquells que sense saber aquest fet (o potser si), el protestaven per no haver vist el que esperaven veure, m’he rendit a l’aplaudiment més decidit, ferm i contundent davant d’un espectacle que situa al Liceu al nivell d’exigència i excel·lència del que mai hauria de deixar d’estar.
No cal dir que després dels aplaudiments generalitzats i també eufòrics per als quatre protagonistes principals (Nyllung, Vogt, Magee i Groissböck) i una aclamació intensa per a Andrew Davis, l’equip escènic s’ha endut una esbroncada molt notòria, després de la qual han sorgit bravos i intents de tapar el que jo m’atreviria a dir una desaprovació més aviat generalitzada d’un espectacle de moltíssima categoria.
Tots els que no teniu entrada no podeu perdre l’ocasió de deixar-vos seduir per Dvorák, aquest no us decebrà i l’oportunitat de tornar a veure una òpera seva a Barcelona es preveu llunyana. Pel que fa a la resta, jo ho provaria, qui ho sap, potser us succeirà con en a mi, tot i que estic segur que hi hauran comentaris molt argumentats en contra.
Fins el 14 de gener encara teniu 6 oportunitats.
IN FERNEM LAND 
Casualment el meu torn coincidia amb l’estrena i m’he pogut desfogar a gust amb Herheim. Llàstima que segurament no haurà sentit les meves paraules de protesta enmig de tants bravos i buhs. M’agradaria que tingués present que no a tots els espectadors del Liceu ens han passat per alt les seves imperdonables manipulacions, tot i que certament ben ben poca gent era conscient dels talls a la partitura, algun d’ells ben notori. No se si s’atreviria a fer el mateix amb una obra més coneguda.
Un director d’escena no té cap dret a tallar la partitura, i menys fragments tan importants i esperats. És en tot cas el director musical qui ho ha de decidir, i només en cas que hi hagi algun motiu de pes (versions alternatives, repeticions de cabalette, àries espúries…). En aquest sentit em decep profundament que tant Adam Fischer a Brusel·les com Andrew Davis al Liceu hagin permès a Herheim ficar-se on no li pertoca. Sincerament, diu molt poc de la seva integritat artística.
Un bon director d’escena hauria de ser capaç de mostrar la seva lectura d’una obra sense tallar-ne cap tros. El què ha fet Herheim amb els trossos que li feien nosa demostra una manca d’habilitat o bé simple mandra.
Dit això, i al marge dels talls, en general m’agrada la seva proposta. Visualment és impactant i molt bonica, però crec que falla narrativament. Si bé l’argument de Rusalka pot prestar-se a moltes relectures trobo que en aquest cas Herheim ho porta massa lluny i a vegades escena i text semblen incoherents. Probablement si ens explica què vol dir pensarem “ah, clar, era això!”, però m’empipa necessitar un manual d’instruccions per entendre una obra. Més val això que una posada en escena buida de contingut, però també es podria contenir una mica i quedar-se en un terme mig. Intentaré tornar-la a veure, aviam si m’entero millor de tot plegat.
Musicalment el nivell és excel·lent tot i que les veus tenien dificultat per projectar-se, qui sap si per culpa que l’escena era massa oberta per dalt. L’orquestra ha sonat molt bé encara que des de la meva posició lateral no estic segur que Davis hagi trobat l’equilibri instrumental òptim en tot moment.
M'agradaM'agrada
Elio! l’horari del comentari és de rècord, no et preguntaré si el vas fer en arribar a casa o tot just llevar-te, però tenint en compte a l’hora que va acabar l’òpera…..
Jo espero per acabar de dir la meva respecte a les veus, a escoltar-la des de el meu lloc habitual, molt millor que el privilegiat lloc on ahir em trobava, que no té ni de bon tros la qualitat acústica que gaudim els de quart pis.
L’únic però que puc fer a Herheim ja l’he fet, ell no és ningú per tallar res, però jo crec que davant de la qualitat abassegadora de l’espectacle, la protesta està fora de lloc i dubto jo que algú sàpiga que part d’aquella protesta tan sonora hi hagués un matis com tan important com el teu. Els que desitgen veure coses com la Forza o la Linda, ahir estaven eufòrics escridassant a un senyor del prestigi de Herheim, prestigi que òbviament pot ser qüestionat, tot i que les formes, vista la qualitat del que ell ens ofereix, no poden ser mai grolleres.
M'agradaM'agrada
Doncs feia estona que era a casa i encara vaig trigar a dormir. La teva crònica em va ajudar a passar l’estona en una nit d’insomni.
Vist amb perspectiva no se si vaig fer bé de protestar a Herheim. Jo voldria veure més sovint espectacles així al Liceu i em sap greu que la majoria de protestes fossin per la posada en escena i no per la “profanació” de la partitura.
De fet jo no esperava que fos tan polèmica la proposta. Ja estem acostumats a tota mena de translacions temporals, espacials i relectures dels arguments. Almenys Herheim ofereix una escena atractiva que hauria d’acontentar molta gent.
M'agradaM'agrada
Si acontentés a tothom, ja no seria Herheim.
M'agradaM'agrada
Fa més de 35 anys que vaig a l’òpera i novament, em va saber molt greu haver-hi anat. Aquests escenògrafs tenen molta sort que jo no mano en el món de les contractacions. N’estic més que fart i no sé quan temps ha de durar aquesta broma macabra de la dictadura d’aquests personatges, només provocadors. He vist el Parsifal de Bayreuth d’aquest individu i és 3/4 del mateix. Molt mirallet i poc argument. Ens prenen per imbècils. En fi… Ja no espero temps millors
Bon Nadal
M'agradaM'agrada
Home Josep, poc argument?, si precisament tant en el Parsifal, com a l’Onegin i també en aquesta Rusalka precisament el que li retreuen és excés d’argument.
Jo crec que hi ha coses molt pitjors per alterar-nos.
Qui ens pren per imbècils? No ho crec en absolut, fins i tot et diria que ans el contrari, ens prenen per molt intelectuals del que realment som.
Bon Nadal també per a tu, de tot cor.
M'agradaM'agrada
Espectacle brutal!!! Que no se la perdi ningú, que es esplèndida musical, vocal i escènicament!
Respecte a Herheim, si l´hagués xiulat per un talls que -confesso- no sabria ni dir on són, l´hauria xiulat amb premeditació i traïdoria, amb independència de la seva proposta escènica. I aquesta, és meravellosa. Que no he entès moltes coses? Tampoc acabo d´entendre tots es quadres que veig, tots els llibres que llegeixo o totes les pel·lícules que veig, i no faig responsable l´artista si sóc un totxo i no dono per més. Jo vaig aplaudir molt. Vull tornar a tenir espectacles així moltes nits més.
M'agradaM'agrada
No sé si en tindrem gaires més d’espectacles així, tant de bo!.
Quan analitzes aquesta Rusalka i la compares amb el Ballo o l’Aida que hem vist no fa gaires dies des de el MET, o la Carmen de la ONP, em sento molt feliç de viure a Barcelona. La Rusalka ens posa al nivell dels grans i ells alhora també rellisquen, com nosaltres.
La funció d’ahir és d’aquelles que desitjaries que es retransmetes pels cinemes de tot el món i així demostrar que aquí també en sabem.
M'agradaM'agrada
Jo vaig ser molt feliç. Vaig gaudir-la plenament, sense plantejar-me cap interrogant. La vaig trobar magnífica! Ja firmaria jo…
M'agradaM'agrada
Jo interrogants molts, però m’agrada precisament per això.
Els espectacles plans els oblides ràpid, abans d’arribar a casa ja penses en altres coses i avui no pari de donar-hi voltes. Ho trobo estimulant.
M'agradaM'agrada
Com m’engrescan els vostres positius comentaris, jo ho disfrutaré el dia 30 ,ara aprofito per desitjar-vos Molt bones Festes, fins aviat!!!
M'agradaM'agrada
Gràcies Glòria igualment per a tu, tot i que hi haurà un apunt específic per desitjar-vos un Bon Nadal.
M'agradaM'agrada
“RUSALKA” , obligacions familiars no m’han permés escriure abans però vull expressar la meva admiració davant un espectacle tant fabulós com el que vaig tenir la sort de gaudir Diumenge, haig de confessar que encara que anava preparada gràcies a en Joaquim, em va costar una mica ficarme de plé en la història més quan la vista espera trobar-se amb un tranquil bosc i et mostren un carrer de ciutad en plena activitat ( jo veia l’inici Rambles amb Pelai ) però després d’uns minuts ……vaig estar entregada totalment, s’em va fer molt curta , els cantants tot i que em van fer patir una mica enfilats en aquell alt i al mateix temps petit espai, em van agradar força, vaig sortir contenta i amb moltes ganes d’obrir aquest blog però, fins avui no he tingut l’ocassió, potser es massa tard però tenía ganes i ja está fet……
M'agradaM'agrada
No saps com em satisfà que aquesta Rusalka inicialment urbana i després bàsicament mental, t’hagi agradat tant. A mi també, és un muntatge molt estimulant de brillant i sorprenent lectura d’una historia originalment poc fumable.
Llàstima de no haver coincidit per saludar-nos i desitjar-te personalment un bon 2013
M'agradaM'agrada
Si noi, no hi há manera …tu i jo semblem el ratolí i el gat…….però el dia que t’atrapi……..
M'agradaM'agrada
Doncs jo ni he vist cinema ni he vist Rusalka, sinó Herhalka. El meu problema és que jo m’havia llegit l’argument abans. Aquests “escenògrafs haurien de crear les seves pròpies obres musicals, fer de les seves amb les pròpies escenografies i a veure quan públic hi va. La música si que ho era. A veure quin dia podré veure-la de veritat.
Josep
M'agradaM'agrada
El dia 27 al Liceu! 🙂
M'agradaM'agrada
T’agradarà, segur!.
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig assistir el dissabte dia 17 a l’assaig general i francament vaig quedar fascinat i impressionat d’aquest muntatge tan complexe i meravellós. Fins i tot em sembla si no impossible al menys molt difícil de poder-lo fer en un escenari. Es clar que el teatre del Liceu té uns recursos poderosos per a fer qualsevol espectacle. El que em va sorprendre és que un cop llegit el llibret de l’obra jo pensava que aquesta transcurria en un paratge rural no en una ciutat moderna, però suposo que ho han fet amb la idea de modernitzar aquesta obra. Això veig que d’un temps ençà s’està popularitzant cada cop més. Però copm jo no conec l’obra original em va agradar molt. Ojalà la majoria d’operes es presentessin amb aquesta qualitat representativa.
No vull entrar en detalls referents als cantants tot i que els vaig trobar c adasun molt ajustat en el seu paper corresponent.
Es clar, que no tothom pot estar-hi d’acord, però vull deixar ben clar que moltes persones són criticaires per autonomàsia o sigui que critiquen per criticar i moltes vegades no tenen raó però així volen aparentar quie en saben més que altres persones.
Sincerament per a mí, és una representació fascinant i digna de veure-la fins i tot per persones no gaire assidus a l’òpera.
M'agradaM'agrada
Em fa molt feliç que aquest espectacle t’hagi agradat. No ho hagués dit mai, i em reafirma allò tan nostrat de que no es pot dir blat…
M'agradaM'agrada
¡¡¡Qué ganas!!! Lástima que no podré ir hasta el día 2. Sacaré alguna más para hacer un bis, que esta ópera se lo merece. Mientras tanto, veré el vídeo que nos regalaste hace tiempo.
M'agradaM'agrada
En cuanto a producciones, prefiero que sean complicadas y hagan pensar al espectador. De esas que te tienen rumiando varios días hasta decir, ¡¡¡ah, vale, ya lo entiendo!!!
Hoy en día estamos bastante escasos de propuestas de este tipo en los teatros (y en los museos): abundan los pastiches historicistas de cosas ya vistas y producciones que pretenden ser rompedoras y están totalmente huecas de significado.
Bravo por Herheim. Y un tirón de orejas por recortar donde no debe (estoy de recortes hasta… no digo donde)
M'agradaM'agrada
Estoy seguro que la verás más veces,. Una no es suficiente y la música és bellísima.
M'agradaM'agrada
Del general ,ya comenté que este espectàculo de Herheim que a ratos o en determinas escenas no se entiende facilmente, tiene personalidad y teatralidad. Sobre los cortes a la partitura , la culpa o es de Herheim sino de los directores de orquesta o del tenor afectado, que se lo permiten.
Estarè nuevamente por el Liceu, el 27
M'agradaM'agrada
La culpa, déjate de compartirla, es de Herheim y los otros se dejan, Quizás Vogt lo agradezca y todo…
M'agradaM'agrada
L’impulsor dels talls és Herheim, però igualment culpable és el director musical per permetre-ho.
M'agradaM'agrada
Si, és clar, i en Matabosch…..
M'agradaM'agrada
Nit màgica.
M'agradaM'agrada
Els meus millors desitjos de Bones Festes.
C I A O Enrico
M'agradaM'agrada
Gràcies Enrico, és preciós.
Tanti auguri di Buon Natale anche per te.
M'agradaM'agrada
Home Kiko, per ser la primera trobo que ho has fet molt llarg 😆
Si que ho va ser de màgica.
M'agradaM'agrada
Sols puc afegir que per culpa del que vaig sentir anit hauré de tornar més voltes al Liceu. També vaig eixir una miqueta trist per que al Palau de les Arts segur no gaudirem d’espectacles d’aquesta qualitat. A València l’important és el continent, no el contingut.
Una cosa que no vaig entendre és el tema dels “buuuuu” a Herheim. Ja em va semblar en la sessió informativa que hi havia gent que anava amb prejudicis. Potser prefereixen els decorats de teles pintades.
Ara sols queda guardar la transmissió del dia 27 perquè el record d’una nit màgica quede intacte.
Bon any dels bicentenaris 2013 a tots!
M'agradaM'agrada
Ja hem guanyat alguna cosa Kiko, me’n alegro molt.
Al Liceu les protestes podrien donar peu a una tesi interessantíssima, aquesta era previsible, tot i el meu desacord. Herheim demana massa i el públic no sempre està disposat a donar tant.
Espero tornar-te a llegir ben aviat.
Bon Any també per a tu.
M'agradaM'agrada
Màgica? Ai Déu meu!
M'agradaM'agrada
Sua página com decoração natalina está um luxo.Parabéns pelo bom gosto! Obrigado por nos proporcionar tanta coisa boa ao longo de 2012. Desejo-lhe sucesso, amor e saúde em 2013.
Abraço.
José Carlos
M'agradaM'agrada
Gràcies José Carlos, obrigado per tants anys de fidelitat al blog.
M'agradaM'agrada
Ayer me sentí muy afortunado porque ví dos espectáculos en uno. Por una parte, una representación teatral fascinante, aunque rozando el ridículo en alguna ocasión, todo hay que decirlo, con un paseo por la platea absolutamente innecesario, demasiado socorrido y trasnochado. Y por otra parte pude escuchar una buena versión -algo reducida- de una partitura deliciosa, con una orquesta que sonó magnífica, dirigida por Andrew Davis con auténtica maestría. Pero el problema para mí ha sido que no conseguí unir los dos espectáculos en uno en casi ningún momento. Lo que se ve -que es magnífico- no tiene nada que ver con lo que se oye y prácticamente no entendí nada de lo que se quiso decir en escena. Y que conste que ya conocía la representación de Bruselas. A quien le guste este tipo de puzzles se lo va a pasar pipa, pero ayer yo no ví una “Russalka” cohesionada escénica y líricamente, parecía una peculiar obra escénica, acompañada musicalmente por la partitura de “Russalka”.
Los cantantes en general bien, especialemte Camilla Nylund y Emily Magee. Vogt no me gustó -no es la vocalidad adecuada para el rol del príncipe- y volvió a “rascar” como suele hacer sistemáticamente -“Lohengrin” aparte, su mejor rol hasta el presente-.
Sobre los recortes ya se ha despachado Elio a gusto, sólo añadir que al mismo tiempo en el Met se representaba “Il barbiere di Siviglia”, en inglés (sic) y reducida a 87 minutos (52’+35′) y con una obertura de 1 sólo minuto (dura aproximadamente unos 7′ minutos!), con la intención -ha manifestado el Met- de propagar la ópera a nuevos públicos….(?) Es decir que el Met va camino de ser el equivalente en ópera al “Reader’s Digest”…No habrá forma de evitar estas salvajadas?
M'agradaM'agrada
Jo que el producte del MET i el que vam viure ahir al liceu res té a veure.
El MET busca nous public incloent el nostre “Petit Liceu” en mig de la temporada. Crec que retransmetre aquest Barbiere és un greu error, però com a producte de consum intern em sembla saludable com ho son els espectacles que el Liceu promociona per els escolars.
Amb Herheim discrepem.
M'agradaM'agrada
Buffff… quina enveja !!!
Nosaltres haurem d’esperar fins l’onze de gener. Gracies per la teva crònica…. jo ja tenia ganes de veure Rusalka, però ara se’n farà llarga l’espera.
Una abraçada i Bon Nadal
M'agradaM'agrada
I quan l’hagis vist t’agafaran ganes de tornar-hi per intentar saber més i més d’allò que ens vol dir.
És una manera d’engrescar-nos a consumir Liceu, molt més eficaç que les plataformes d’almoines salvateatres.
Gràcies amics, també per a vosaltres tot i que demà hauria de sortir un apunt específic per desitjar-vos un Bon Nadal.
M'agradaM'agrada
Me la pierdo,así que tan solo espero la escucha… ¿El 27,por catalunya radio? ¡Felices Fiestas,infernems!
M'agradaM'agrada
Según la hoja parroquial el 27 por Catalunya Música y el 2 de Enero por Radio Clásica
Felicidad y salud a raudales también para ti.
M'agradaM'agrada
¡Gracias, Joaquim, faltita me hace!
¡Felices Fiestas! Bon Nadal!
M'agradaM'agrada
Impactant, molt impactant producció. Musicalment una Rusalka esplèndida, amb direcció (de campanetes) impecable, orquestra motivada i amb una prestació excel.lent, i repartiment amb actuació de gran qualitat, malgrat trobar un Vogt per sota del rendiment del seu magnífic Lohengin i un Geni de les aigües necesitat, efectivament, d’una major presència vocal i escènica. Molt bé Nylund, què musical és! Tots els cantants van ser tambè actors, molt bons actors, mèrit d’ells mateixos i d’Herheim, sens dubta. Tambè l’escenografia vaig disfrutar-la molt. Precisió milimètica en els moviments, impresionant desplegament tècnic, bellesa estètica i plàstica, caliu en l’il.luminació i una ambientació teatral superba. Però no tot va sortir rodò. Podía haver-ho estat, però no va ser per a mi una producció 10, donat que una part molt important va fallar estrepitosament: la dramaturgia. I ha estat una llàstima perquè estic convençut que amb la mateixa proposta s’hagués pogut proporcionar una versió del conte molt més versemblant.
Qui no estigui curat d’espants a aquestes alçades amb segones, terceres i quartes lectures dels llibrets originals és que no sovinteja els teatres d’òpera. Avui mateix llegía en el programa de mà del magnífic concert de l’OBC, que en l’obra de Jhoann Jr, Strauss la Ventafocs no era cap orfena desvalguda sino una aprenenta d’un magatzem, i el seu princep tenia de blau la bata de propietari de la botiga. I no fa pas massa, el conte de Barbablava era llegit per Bartók d’una manera molt diferent a la de l’original de Perrault, i el mateix es podria dir de la versió de Dukas. Ho sigui, que basar-se en una història per fer-ne una de diferent no és cap novetat. El que passa és que la versió de Herheim no s’enten. No s’enten res de res. Ni oblidant-te del conte s’enten. De què serveix que la representació sigui tan imaginaria, tan onírica, tan ben resolta si molts pocs afortunats poden entendre-la? Per què tenim “l’obligació” de veure en la dramatització lo que molt pocs veuen i comprenen? No em val que es pogui dir: “…és que en Herheim ens vol dir això i allò…”….”…és que Herheim ens vol fe reflexionar sobre tal o qual cosa…”. Si, val, vol fer-ho, només faltaria, però no se l’enten. Posats a voler entendre-ho tot aleshores ben segur que fins i tot els ratolins i les viviseccions que es veuen a Bayreuth aquets anys tenen perfecta explicació. Segur, segur que pels seus creadors la tenen.
I pel que fa als talls musicals del terce acte no en faig responsable a Herheim. Li anava bé per a la seva proposta i el director musical ha dimitit de les seves responsabilitats. Molt questionable. O millor dit, lamentable.
M'agradaM'agrada
Jo crec que si vols entendre coses les entens, potser t’has d’esperar fins al final i és massa tard, pot ser, però una persona com tu, amb els teus coneixements, el teu bagatge i la teva capacitat d’estimul intel·lectual no em crec que no hagi entès res.
També podria ser que la perversitat mental de Herheim no connecti amb la majoria de les platees, i també podria ser que Herheim demani molt més del que estem disposats a donar el públic que volem anar a l’òpera, però que no s’entén res no hi estic d’acord. Tot i així el segon acte és tota una incògnita o és que potser la va deixar en mans del hippy aquell del pis de sobre la floristeria. 🙂
M'agradaM'agrada
Cautiu i desarmat he de respondre desprès del primer paràgraf de la teva resposta?… 🙂
Conec bé (en escena) tan sols dues Rusalkas més, la de Carsen (en DVD i amb Fleming) i la de Hartmann del 2010 a Zürich (amb Stoyanova i un afònic Beczala), i sent totes dues molt bones i entenent-les prefereixo la de Herheim. Sé que molta gent que això llegeixi li semblarà estrany el que acabo de dir però és que és aixi! Potser tenia que haver explicat que lo que he escrit en la primera entrada es despren d’un primer contacte amb aquesta producció, producció que sense entendre-la m’ha agradat molt i que vaig aplaudir amb ganes al final i als entreactes. És una flagrant contradicció? Potser si. Potser no. Són moltes les variables que juguen en el grau de satisfacció en sortir d’un teatre d’òpera, i una d’elles, una de les més importants, és saber o intuir que en allò que has vist, encara que no ho hagis captat, hi ha un enorme treball artistic i de direcció al darrera i és d’una qualitat extraordinaria. És el cas d’aquesta Rusalka del Liceu.
Tambè dir que sempre que puc intento anar a una funció previa al meu torn. És com un pre-escalfament que m’ajuda molt a preparar la meva “assistencia” oficial, és a dir, la que em toca. Tambè la compra del llibre és obligada, més en produccions com aquesta, i la faig normalment molt abans d’anar a la meva “previa”. El que passa és que no sé per quina raò el Liceu disposa dels llibres amb molt poc temps abans de l’estrena, tot sovint el dia abans encara no està a la venda i aixó m’impideix anar documentat sobre la dramaturgia (bàsic, important i primordial en aquesta Rusalka) quan la primera funció que assisteixo és precisament el dia de l’estrena. Ara ja he vist la producció, llegiré el llibre atentament, rellegiré altre vegada tot lo dit a IFL per tu i per els/les col.legues i si un cop novament vista haig de canviar d’opinió no em farà cap mandra fer-ho. 🙂
M'agradaM'agrada
Carsen en la seva meravellosa producció, també li dóna la volta, i mai millor dit. Juga amb les mateixes armes del conscient i del subconscients, imatges oníriques, tant adients en aquesta obra i no estem tan lluny de Herheim, però mentre que Carsen en té prou amb un turn of screw, Herheim ens recargola el cervell fins el descontrol 🙂
Espero el teu veredicte a la segona o tercera visió. 🙂
M'agradaM'agrada
Sembla que hi ha guerra, eh? Entre el “sóc un totxo i no dono per més” i el “No s’entén res de res” de dos feres, crec que miraré d’apuntar-me a un master abans del dimecres.
Amb permís: 🙄 Josep Olivé, si vols més bronca passat per casa meva, que a mi no m’ha semblat tan magnífic el concert de la OBC, 😉
M'agradaM'agrada
A mi m’ha agradat moltíssim la violinista. La segona part no m’ha agradat tant, sobretot la ventafocs de Strauss, la de Prokofiev si que m’ha agradat. Ho he escoltat per Catalunya Música.
Per cert la propina de la violinista E S P E C T A C U L A R
M'agradaM'agrada
Ara vaig a per tu, que avui entre Auditori, endreçar papers i IFL he tingut massa feina…hahahaha. 🙂 T’adelanto: amb la violinista i el Prokofiev no admeto discusions. 🙂 I que l’OBC ens saludi el Nadal (que crec que mai ho havia fet) doncs que m’ha agradat. 🙂
M'agradaM'agrada
Ho sento, però a mi no em va convéncer la proposta d’Stefan Herheim.
Colbran ho ha dit mot bé …”No conseguí unir los dos espectáculos en uno en casi ningún momento” (…)
La supeditació del text i de la música a les propostes escèniques (i si no lliguen … “ho tallem”) em sembla abusiva i pretenciosa. El director d’escena ha de estar al servei de l’òpera i no a la inversa. (El programa de mà ja ho diu clarament “Versió d’Stefan Herheim”) El pobre Dvorak que creia que estava fent pàtria txeca amb Rusalka, si ho veiés…
No nego que hi hagi troballes i interpretacions suggerents, però en conjunt em va deixar amb la sensació que no havia assistit a la representació de l’òpera Rusalka (cosa que desitjava) sinó a un altre espectacle, que em distreia de l’audició musical, que en moments em semblava confusa i tan carregada d’imatges, cites visuals erudites i diferents missatges que em va arribar a cansar. Alguns trucs estan ja molt vistos: El fons d’escenari en forma de mirall, per dir-te t’estàs veient tu, els personatges que ara són monges, ara són dones “Botero” o la duplicació de personatges i ja no diguem la invasió de la platea …
Vaig optar per aixecar-me i marxar quan va sortir el director d’escena. Ni aplaudiments, ni buhhhh! No em va agradar i no em va deixar disfrutar de la música i el cant excepte en breus escenes
(Que consti que no sóc una “repatània” conservadora amb els muntatges. A mi em va agradar molt el Gran Macabre, per exemple…)
M'agradaM'agrada
Això si que no m’ho esperava, sobretot després de parlar a l’entreacte.
Jo crec que Herheim està al servei d el’obra, però no vol supeditar-ho al conte i busca explicacions en un món molt més proper i presumptament comprensible. Certament parteix d’una premissa equivocada i és que creu que tothom està disposat a jugar al seu joc.
Els trucs poden estar vistos però la utilització em sembla bona i l’espectacle funciona iu nio crec qe avorreixi, més aviat pot atabalar o distreure, en això estaríem d’acord, però benvinguts siguin aquests muntatges que remouen clixés i els remouen de manera brillant..
El que no puc entendre és que l’escena et privés de gaudir de la música.
En el Grand Macabre gaudies del teatre, amb la música ho tenies molt més complicat i per tant més fàcil.
M'agradaM'agrada
Ho lamento però vaig sortir del Liceu molt emprenyat.
El que encara no he aclarit és si era amb el muntatge que em semblava incomprensible i gratuït o perquè la combinació d’edat provecta i estat semi gripal no em permetés ni aproximar-me a les excel·lències que molts IFLandaires hi heu trobat.
Hi ha, però, un munt d’acudits que no trobo manera de justificar per més que llegeixi que si que tot té sentit.
D’antuvi haig de dir que estic molt i molt d’acord amb Colbran que vam veure dos espectacles en un. La llàstima, per a mi, és que el teatral no em va arribar, ni agradar ni poc ni gens.
¿Cal que per defensar aquestes incursions en el frickisme diguem que pitjor seria un muntatge pompier com alguns del MET o una cursilada Zefirelli?
No puc endevinar perquè les prostitutes han de ser tan deformes i horroroses, perquè les monges han d’anar caracteritzades de Pedrojotas amb corsé, perquè no és tolerable que la poesia i el drama, que té el llibret, aflori amb subtilesa i no amb grolleria de pa sucat amb oli? Potser alguns no hem entès la proposta però ¿un espectacle tan car per la butxaca de l’espectador ha de demanar dues o tres visions per endevinar per on van els trets, especialment si mentre t’ho mires t’avorreixes? (ja he dit que estava mig gripós).
Potser és problema meu (no potser, segur) però el conte d’Andersen que més em venia al cap era aquell del nen que veia el rei despullat.
M'agradaM'agrada
Després de rellegir el que he escrit veig que m’avia deixat de dir que explicitar tant les segones i terceres lectures d’una llegenda sense deixar que sigui el lector/espectador el que interpreti és una mica insultant
M'agradaM'agrada
I Havia va amb hac, obviament
M'agradaM'agrada
Diguem que ja vas entrar emprenyat o així m’ho va semblar en a mi. No era el teu dia, i això que el Barça ens ho va posar bé.
Frikisme?, m’ho pots argumentar?
Les prostitutes no acostumen a ser com la Prety Woman, una mica mes avall del Liceu, a l’Arc del Teatre en tens unes quantes tant o més cel·lulítiques que les botériques. Tabé cal dir que allò que veiíem són imatges del subconscient i per tant acostumen a deformar-se o diguem que és una clau que herheim ens dóna per distingir el món real i el subconscient. Això em va semblar fàcil de interpretar.
Hi ha moltes obres que necessiten aquestes lectures, no tot entra a la primera.
El llibret de l’òpera agafa el conte de la sireneta, però no només, també agafa altres fons i com va fer Wagner, de qui Dvorák s’emmiralla, amb la mitologia escandinava i la seva Tetralogia, ho versiona. Herheim no en té prou i busca altres coses. ALgunes li queden molt confoses, o a menys el seu missatge és evident que no acaba d’arribar i potser per això causa tant desconcert. A altres directors, molt menys ambiciosos i molt més previsibles els exigim que vagin més enllà de la sireneta, el príncep engalonat i el geni de les aigües amb el trident i les barbes. Aquest li ha donat la volta completament, però la sireneta acaba tan sola com volia Dvorák i el seu llibretista.
No estem d’acord, les obres s’han de versionar i jo ahir no vaig trobar cap insult ni a Dvorák, ni molt menys al públic.En canvi de certa part del públic no podria dir el mateix.
M'agradaM'agrada
Argumentar el frikisme: TOOOTES les prostitutes són així? Rectifico, la de lluentons que per demostrar l’ofici posa un peu recolzat al fanal no feia plorar.
I les monges? Són una frickada o no?. Insisteixo: no podrien fer el favor de deixar que sigui jo qui descobreixi què hi ha al subconscient d’una història “aparentment ensucrada” sense refregar-me pels morros “!Que no te enteras, que no son sirenas, que son putas!”
Ho sento però em sembla poesia txeli de Joaquin Sabina.
Tens raó que potser vaig entrar emprenyat però he viscut moltes vegades la grata experiència que al cap de deu minuts l’obra/òpera m’ha agafat i m’ha canviat l’humor (per bé).
M'agradaM'agrada
Què més voldria en Sabina!
Res Lluís Emili, no hi ha res a fer, no t’agrada que Rusalka esdevingui una Traviata rebutjada per un princep i la seva senyora benestant i t’estimes més el compte d’Andersen, impossible argumentar més.
Les monges sempre són una frikada, a Les campanes de Santa Maria també i no et dic res a The sound of music 🙂
Seguint el teu plantejament, un tant immobilista, les valquíries encara anirien amb ales al casc, una opció que adoro, però que ens privaria d’altres maneres d’entendre la Tetralogia i d’allò a Herheim hi ha un altre salt endavant, i anar fent.
Jo en aquest muntatge no hi veig res friki, o és que el concepte friki per a tu i per a mi són diferents.
Mai se’m hagués passat pel cap Joaquin Sabina veient aquest espectacle 😯 i potser si Fellini, fixat tu. Ara si Fellini és friki potser t’hauré de donar la raó.
No et va semblar que aquells personatges que inundaven la festa de carnaval eren fellinians?. Les mateixes monges ens podien portar perfectament a la Roma del genial director.
M'agradaM'agrada
Naturalment que vaig pensar (i enyorar) Fellini. El que és capaç de fer-te inspirar una empatia i pietat infinita per un hermafrodita, el que fa desfilades de models de monges però també et mostra la Cabiria i la seva amiga Wanda. I tanbé penso en genis com Visconti capaç de fer adaptacions al cine tan bones com les obres literàries en què es basa sense necessitat de explicitar que el que voldria Burt Lancaster és passar la Claudia Cardinale per la pedra. Els personatges del carnaval eren fellinians… sense Fellini.
Protesto! no vull Traviates rebutjades per un príncep, ni Carmen de Mairena buscant el princep que les converteixi en princeses de conte de fades. M’agrada “Bad guy” de Kim Ki Duc i m’avorreix “Pretty woman”.
Què entenc per friki? L’ehibició gratuïta de la monstruositat sense la poesia de la terrible pe·licula “Freaks”.
Penso que de les valquiries amb ales, opció que jo no adoro, a Herheim hi ha un salt necessari però que no estic segur que sigui endavant.
“Les monges sempre són una frikada” La meva simpatia per elles és del tot descriptible però a què vé el numeret anterior a la mort d’una de les Rusalkes (per cert parenta de la mort de la Salomé de Wilde/Strauss).
Què hi pinten tots els components de la paella ballant dins i fora l’escenari?
Si la resposta és el subconscient tot s’hi val. Per cert ¿el subconscient de quí? ¿del mariner? ¿del Wotan oficinista? ¿del meu que m’ho estava mirant?
Ho deixo aquí.
Ara, per celebrar-ho i estalviar anem a comprar calamars congelats a La Sirena…
M'agradaM'agrada
Hi ha una llibertat artística i Herheim llençant-se de cap en el mar freudià, investiga amb els personatges, i no em sembla tan llunyà el resultat. És clar que no és Fellini, la seva procedència nòrdica és massa determinant per veure les mateixes criatures sota el mateix prisma.
Fixat que Willi Decker e aquell meravellós muntatge de Die tote Staatd va exhibir personatges, també onírics i fruit dels subconscient, que tenien les mateixes connotacions que els de Herheim (mariscada a part).
Jo abans d’ahir no vaig veure exhibició de monstruositat per en lloc i menys gratuïta, potser per això no puc assimilar aquest espectacle amb cap frikada. És més en aquesta Rusalka hi ha molta poesia visual. La mariscada, el moment més xocant d’un segon acte desconcertant esdevenen durant el ballet, aquí un carnestoltes que ben bé podria passar a Notting Hill, no crec que aquest moment, veritablement millorable, pugui endur-se’n per endavant totes les propostes noves que enceten vies de lectura diferents i prou interessants.
Vols dir que trobaràs oberta La Sirena a aquesta hora?
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb la referencia última envers Fellini……
M'agradaM'agrada
Jo no vull veure L’Estilista de l’Al-Andalus. Sinó El Barber de Sevilla. Tan difícil és entendre això?
M'agradaM'agrada
Tan difícil com admetre no entendre-ho.
A les temporades del Liceu hi ha un equilibri tant en el repertori, com en les posades en escena.
Quan no fan aquelles obres o de la manera que a nosaltres ens agrada posem el crit en el cel.
M'agradaM'agrada
Tanto versionar, dentro de unos años los que viváis os romperéis de risa de las versiones que ahora os atraen y os preguntaréis por qué las aceptábais, eso si la Opera sigue existiendo…
Cuando el director de escena invade el campo de la creación, tanto argumental como musicalmente, está traicionando a su autor o autores. Otra cosa sería que un nuevo compositor basara su música sobre un libretto que derivara del cuento de Andersen como se quisiera y la protagonista fuera una prostituta y su padre fuera su marido y su príncipe un soldado y entonces se presentara tal como se presenta ahora “Russalka” en el Liceu o incluso mejor que en esta versión.
Si el argumento original se considera ñoño es preferible interpretar esta ópera en versión de concierto y deleitarse con la partitura y no distraerse de la misma con las invenciones del director-genio de turno, encumbrado a los altares de los creadores, gracias a disparates fastuosamente envueltos, pero cuyo contenido es tan ñoño o más que el cuento original, eso sí lleno de “boutades” -algunas más vistas que el TBO- y de seudo-atrevimientos propios de comentarios de amiguetes tomando unas copas.
Esta versión tiene una atractiva escenificación, cuya banda sonora es
“Russalka”, como bien hubiera podido ser cualquier otra ópera, con la que tuviera bien poco en común.
Sea como sea yo soy siempre del parecer de aconsejar ver algo que produce controversia y en este caso me reafirmo. El espectáculo teatral es muy vistoso y la partitura de Dvorak es muy hermosa, pero cada cosa va por su lado. Pero qué mejor que ver dos espectáculos en uno?
M'agradaM'agrada
Aplausos!
M'agradaM'agrada
Possiblement passi això que dius dintre d’una anys o potser no passarà, hi ha coses que acaben sent acceptades malgrat el rebuig inicial que van motivar, la llista seria farragosa.
El que m’agradava en a mi, ja no dic el que em tenia que agradar si o si, en la gran majoria dels casos ja no m’agrada, he evolucionat i coses que semblaven inamovibles i referencials, ara em fan riure, de la mateixa manera que coses que no entenia ara em semblen de manual. No pretenc amb això canonitzar a Herheim, tampoc crec que sigui el que ell vol i com que jo no ho necessito per viure, doncs aquí queda per a ser debatut, cosa que ja és molt sana i no com molts muntatges que passen sense pena ni glòria.
El que no m’agrada tant és que amb un plis plas es valori un espectacle com aquest que de ben segur no s’ha fet ni amb la pretensió de fer boutades, ni fruit dels comentaris dels amics que pugui tenir el Sr. Herheim prenent unes copes. El Sr. Herheim és complicat, d’això no n’hi ha cap dubte, altres n’hi ha pitjor que ell i també d’altres que s’estimen més posar-ho fàcil a l’espectador.
S’ha de saber molt teatre i també música per arribar a deconstruir una obra com ho fa Herheim.
Pot irritar, precisament perquè al darrere d’aquesta bellesa estètica que mai molesta als que tan sols volen anar a l’òpera a ser distrets, es trobin que hi ha altres coses no previstes que poden molestar a la complaent cerimònia d’escoltar música bonica amb imatges boniques en una festes tan entranyables.
El teatre permet aquestes sacsejades i no en tingueu cap dubte que és molt possible que muntatges com aquest que potser dintre d’uns anys ens faran riure, avui porten molta més gent a l’òpera que no una proposta molt més còmoda i convencional.
Crec que l’òpera, ens agradi més o menys aquesta solució, necessita de constants canvis per no romandre com una cosa definitivament museística.
Davant d’una proposta com aquesta es pot estar en contra, davant de l’evolució i la creativitat, no.
M'agradaM'agrada
Penso el mateix que Joaquim amic Fede. No repetiria una Rusalka convencional (de no ser interpretada musicalment de manera excepcional, és clar) i en canvi aquesta del Liceu sí, i amb moltes ganes. En una primera representació no he entès el que Herheim em vol dir, però la proposta escenogràfica, tant brillant i tan sugeridora, fa que precisament augmenti el meu interés en esbrinar el que em vol dir. Llegir aquets dies sobre la vida i miracles de les rusalki en la mitología eslava, repasar el conte original d’Andersen, reescoltar (seguin el llibret) la preciosa música de Dvorak i anar al Liceu i que et serveixin una Rusalka amb un bon nivell musical i alhora et facin veure que poden haver-hi altres mons que van més enllà de lo escoltat i llegit i que trascendiexen l’espai físic d’un escenari… Això, això és el que fa i ha fet que l’òpera no sigui avui dia una peça de museu.
M'agradaM'agrada
Vista la teva crònica entusiasta, em faré amb una entrada.
Gràcies per animar-me.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Jo crec que t’agradarà. Espero la teva opinió i del Liceu un agraïment, com a mínim, per incentivar la taquilla 😉
M'agradaM'agrada
Quina enveja em fas, Joaquim. Ja l’has vist i hi tornaràs. però això és molt bò per a tu i per a nosaltres, dons has pogut fer-nos la crònica.
Per la televisió vaig veure “l’escolanet” amb una perruca negra horrorosa.
M'agradaM'agrada
La perruca d el’escolanet és antològica. 😆
M'agradaM'agrada
L´espectacle és impressionant com han sigut molts altres en les anteriors temporades.
Hi han òperes que tothom voldria visionar-les amb una escena “clàssica”…encara em ve al cap aquella mare que es va apropar al fossat en l´assaig general amb la nena petita als braços i aquesta amb un pelutxe a les mans….supose que estaria bé clasificar les òperes com es fa al cinema. No sé si aquesta nena va poder dormir a la nit o igual no va veure res durant l´assaig llevat la palma de la mà de sa mare 😉
Com a músic i considerant que l´orquestra va estar molt millor a l´assaig general, opinió personal, els sis primers minuts d´espera maten a qualsevol. Et fan perdre la concentració, t´impacientes, ….son moltes les coses que pasen al fossat durant sis minuts. Vinc a explicar açò, no per escudar-nos dels errors, sinó per fer veure des d´un altre punt de vista el que ja apunteu majoritariament que qui mana és el director d´escena, no en Rusalka sinó gairebé en tots els espectacles.
Supose que hi hauria que entendre que és Teatre i que és òpera, tot i que l`opera englobi tots dos. Sempre hi han límits. No parlo de les visions diferents que puguin tindre els directors d´escena sobre els llibrets originals, la innovació és un repte però….retallar les partitures, és una de les coses que mai he entés…i passa en totes les òperes, en totes.
D´aquesta escena de Rusalka jo la veig com un malson brutal, on tot està mil vegades exagerat. La part del públic que tan poc t´agrada, Joaquim, la trobe com una part interessant de fer-nos partíceps de l´espectacle que estem admirant, com en aquell moment on un llibre, una pel.li…una òpera, travessa la barrera de l´escenari o de la lectura, així ho veig jo, per a que no siguem sols espectadors.
La música …. …. és densa de coll…. però agradable, no ho negue. Us deixe clar que a mi Dvorak em sembla un compositor…un més. Intentar imitar la profunditat de Wagner acaba esgotant al músic més pintat i es que Rusalka és durilla,durilla i durilla. Per mi no deixa de ser una banda sonora bonica, agradable i gens decebedora.
Però bé, en les dates que es representa i el contingut, doncs m´hagués agradat més que fora accesible per a tots els públics….però, això també és una opinió.
De totes formes, és un espectacle molt molt recomanable.
M'agradaM'agrada
Condicionar el calendari a la programació? aleshores Hansel und Gretel com fan als països anglosaxons. La “perversa” Rusalka no la trobo gaire adient, ni amb un muntatge tradicional.
Per altre part és ben curiós que l’obertura de Le Grand Macabre (no sé quants minuts dura allò) no desconcerti 🙂 en mig d’un embús al carrer Aragó en hora punta i en canvi el silenci pirenaic durant el dia de la marmota, si.
Una mica d’exercicis espirituals ignasians en silenci tampoc està gens malament 🙂
Salut Bernardo, malgrat la densitat de coll i Bon Nadal!
M'agradaM'agrada
A “le Gran Macabre”….si falles no es nota però, no ho digueu a ningú!!! 🙂
Bon Nadal!
M'agradaM'agrada
Que retallen totes les partitures?!?!?!? Pensava que només ho feia el ~#{*€ç¬#” d´en Herheim!!! 😎
M'agradaM'agrada
Després de’aquest post i tots els comentaris estic molt feliç de haver comprat entrades per el dia 5…aaah…la nit de reis, no se com m’ho fare…. be, encara queden uns dies. Bones festes i Bon Nadal a tothom i totdona!
M'agradaM'agrada
No et deixis influenciar ni per les opinions bones, ni per les dolentes.
Seu a la butaca i després ens ho expliques. Bon Nadal Simone!
M'agradaM'agrada
Joaquim estoy totalmente de acuerdo con tu post. Me entusiasmó la obra, músicalmente impecable y con una puesta en escena inteligentísima e interesantísima que le da la vuelta a todo para volver a explicar lo mismo. Bravo! Menudo regalo de Navidad. Así sí que da gusto pertenecer a esta gran familia liceística.
Muy Felices Fiestas para todos y especialmente para tí, Joaquim.
M'agradaM'agrada
División de opiniones como siempre que detrás de una propuesta hay algo más que una puesta en escena.
Bon Nadal también para ti.
M'agradaM'agrada
Ay Joaquim, que yo también estuve en el estreno.
Tal como dice Colbran, me parecieron dos espectáculos fantásticos: el teatral y el musical. Lo único que yo sí que conseguí unificarlos los dos porque, pese a los intentos del director de escena por resultar ser el único protagonista, la partitura de Dvořák y la estupenda dirección de Davis lograron robarle muchas veces ese protagonismo.
De las voces, pichís pichás. Todos fueron de menos a más. Yo a la Nylund no la oí en el primer acto, mejor en el segundo y ya sí muy bien en el tercero. Y a la Magee tres cuartas de lo mismo (en el primer acto lógicamente no, porque no canta).
Me sorprendió la Komlósi. Acostumbrado a sus siete colores vocales me esperaba lo peor y, aunque como acostumbra estaba falta de graves, creo que solucionó muy bien el papel. Vogt me gustó y el Groissböck algo escaso.
Eso sí, todos con un trabajo escénico impresionante.
Creo que merece llamar la atención sobre los decorados de Heike Scheele, capaces de crear el mundo real, el imaginario y el submarino.
División “real” de opiniones (no lo habitual de aplausos de cortesía generales mientras un par de chalados pegan alaridos y abucheos desde arriba).
Pese a estar convaleciente y en estado de salud bastante lamentable, salí la mar de contento del teatro y me mereció la pena el viaje.
¡Te robo el cartel para mi blog!
Bones Festes. Petonets
M'agradaM'agrada
Uno de esos “chalados” era yo. Viva Otto Schenk! Wieland Wagner, Mestres Cabanes, Franco Zefirelli, Jean Pierre Ponnelle y Günther Schneider Siemsen!
M'agradaM'agrada
Com diria Forges, virgensanta! 🙂
M'agradaM'agrada
Bones Festes también para vosotros, lástima de no vernos y poder felicitarnos in person.
Espectáculos como esta Rusalka me reconfortan y me dan cierta esperanza ante tanta mediocridad.
M'agradaM'agrada
Gracies al 2 posts i als comentaris a lo millor seré capàs d’entendre i gaudir de l’opera.
M'agradaM'agrada
Entendre-la no ho sé, gaudir-la si.
M'agradaM'agrada
Hoy me toca. Ya le tenía ganas, pero entre todos me habéis hecho entrar muchas más.
M'agradaM'agrada
Si, estic impressionat, que no vol dir que sigui impressionant.
A mi aquest muntatge m’ha semblat totalment vulgar i gratuït!
Aquest home ens fa tornar totos per res, perque el conte de la sireneta és molt però que molt senzill d’entendre.
Vaja, que m’ha semblat de molt mal gust, i totalment freaky, ho sento pero és que no ho suportava. 😦
La part vocal, no se si perquè estava en un seient sense una acústica bona, o perque l’escenari es mejava el so o que, però no se sentia res.
La Nylund, no se la ha sentit quasi mai, i ni els aguts! Canta bé i tal, però no n’hi ha prou, li falta potència! La cançó de la lluna, patètica, amb desafinades i mal coordinada amb l’orquestra.
El Vogt, és un tenor extrany, però té potència, i se’l sent, té una veu mooooolt blanca, però m’és igual! Ho ha fet bastant bé, tot i que al duet final s’ha saltat un agut! :$ Tot i això, no m’extranya que sigui conegut.
El Geni de les aigues, li faltava veu, projecció, i una part greu més sòlida, no gaire bé.
La Komlósi, vocalment és insoportable, però actua bé, tot i això a mi la seva veu em posa molt nerviós i la veritat és que em taparia les orelles.
La magee, a diferència d’aquest estiu a Salzburg, li he trobat una manca de potència, cosa que allà no vaig notar. Canta bé, i té bon gust, se’n surt bé.
Les tres ninfes molt bé, sobretot una, una que es posa a sobre el cartell dels anuncis, que m’ha fet pensar: “Ostres, no podria fer ella la rusalka???”
En general a mi m’ha decebut. Una producció sota el meu punt de vista, totalment gratuita i fins i tot grollera i lletja.
PD: Se m’ha escapat el riure més d’una vegada amb les putes gordísssimes, les nines imflables del 1er acte i els calamars cutres! 😀
M'agradaM'agrada
Ah la orquestra un 10!!! Llàstima que amb tant moviment escènic no ens haguem pogut fixar en la música 😦
M'agradaM'agrada
Lo mejor esta noche, sin duda la concertación de Andrew Davies en un Liceu donde en el ultimo entreacto, han habido deserciones de pùblico con bastantes butacas liberadas.
El tenor Vogt en el último duo , ha sustituido un agudo casi fallado por un falsete.
Para mi gusto, el equipo vocal simplemente aceptables : estuvieron mejor el dia del general, sobre todo Nylund. La Komlosi, una autèntica gritona cada vez que va al agudo que lo casi estrangula y con 3 o 4 coloresndistintos de voz: no es mezzo ni de casualidad
Como bien dijo hace unos dias Colbran, un espectàculo 2 en 1: la HER -ALKA y la RUS-ALKA, haciendo juegos de palabras
Deberé reciclarme de nuevo en el colegio para que me expliquen el significado sobre todo del segundo acto que plantea Herheim . Lo mejor, la segunda parte del ultimo acto cuando Rusalka y las tres Ninfas regresan a su mundo acuático
Lo peor, los cortes del ultimo acto, no solo la parte inicial del tenor sino previamente, la eliminación de la escena del guardabosques y el pinche de cocina
M'agradaM'agrada
Absolutament d’acord!
Jo era al 3r pis i si que els he sentit i molt bé. La part vocal no la discuteixo, ans al contrari. Pr mi els millors, la Nylund i el Groissböck. Quin gran Gurnemanz o fins i tot Wotan faria.
A reveure
Josep
M'agradaM'agrada
És com si em parlessis d’un altre espectacle, per tant no puc dir res més. Vaig escoltar la representació per ràdio i com acostuma a passar no em va agradar ni la meitat del que em va agradar en el teatre, però és clar, quan dius que la producció és gratuïta, grollera i lletja, aleshores al·lucino mandarines.
Potser és el que vol Herheim, que riem de les putes, de les nines inflables que es mouen al ritme de la música, així com els seients de la barra del bar que pugen i baixen, i no cal dir la calamarsada. Gags escènics. Ves per on a mi no em van fer gaire gràcia però altres coses les vaig trobar absolutament genials.
Segurament busquem coses diferents.
M'agradaM'agrada
Deu ser això si si. 🙂
M'agradaM'agrada
Coincido con Colbran, timamot, LLuis Emili y Josep Olivé hasta que se rajó. 🙂
El preámbulo, sólo imagen y declaración de principios. Espejos, simetrías, repeticiones, el eterno retorno, el príncipe será el genio y Rusalkas hay más que una, además de las que encontramos en la calle. Más o menos como el Cine Nic. Pero el Cine Nic era mudo, y casar la imagen con un texto, y sobre todo, con la música, es harina de otro costal, y a mi modo de ver, el señor Stefan Herheim, no ha hecho un buen trabajo. No es que no se le entienda; es que marea. No es que sus ideas sean muy complejas; es que son inconexas. No hace una puesta al día ni una lectura psicoanalítica ni hace nada más que empeñarse en hacer pasar un cuento por el tubo del que él se ha inventado, y que, ni cortando lo que le da la gana del original, se tiene en pie. Lo cual resulta especialmente grave porque lo que vemos va por un lado (o doce), y lo que escuchamos, letra y música, por otro. Salvo en buena parte del segundo acto, que por eso mismo ha resultado fantástico, con Rusalka-Nylund y el genio-Groissbock estupendos.
Me he cruzado con un invidente al salir. A pesar de las espectaculares y bellísimas imágenes de que hemos disfrutado, estoy seguro de que, de la ópera, ha disfrutado más él. Y si mañana la hacen en versión concierto, me apunto, aunque, por favor, que en vez de Vogt pongan a alguien que cante. Y que la orquesta no pase directamente de los turrones a la Obertura, porque han empezado un poco así. Luego, muy, muy bien. Pero a Herheim o/y a su dramaturgo (Wolfgan Willaschek, de los Vilaseca de toda la vida) habría que recomendarles que hiciesen un blog. O que hagan óperas mudas. Con perdón. IMHO.
M'agradaM'agrada
No estem gens d’acord i fins i tot et diria que me’n alegro, això sempre ha aportat a IFL molta vida, 🙂
Per la ràdio, que és una mica com ser invident, l’audició perd molt interès, t’ho asseguro.
El Sr. Herheim té una agenda artística que l’impedeix fer un blog, sembla que no sàpigues les hores que es necessiten per portar-lo decentment arregladet 🙂
M'agradaM'agrada
Yo salí entusiasmado por diversos motivos.
La opera es bellísima, la dirección musical, pese a un inicio dudoso por parte de la orquesta, es de alta categoría, Camilla Nylund una Rusalka espléndida, yo la oí casi siempre perfectamente y en cuanto a la producción de Herheim, aún con la incomprensión de algunas escenas, es algo grande de verdad.
Es cierto, hay cosas que no entendí y creo que no todo en la historia que me pareció entender es congruente, pero en su conjunto es un espectáculo que me pareció de enorme prestigio, muy inteligente y con contenido. Se puede no estar de acuerdo, pero tiene mucha tela que cortar y eso siempre se agradece, aún más tratándose de un cuento tan simplón.
La belleza de la puesta en escena, con un tratamiento asombroso del diseño de luces y esa escenografía hiperrealista en una historia tan paranormal, me pareció un acierto total.
Agradezco que nadie me hablara del final, ya que la imagen de Rusalka lamentándose con su última frase dirigida a todos los presentes es de una gran fuerza teatral. Hay otros momentos con una gran carga poética durante el tercer acto, y la canción de la luna tiene una resolución escénica preciosa.
A parte de Nylund, el resto de cantantes me pareció lo más flojo de la noche y ahí si que tuve una decepción.
La fiesta del segundo acto es desconcertante y también desternillante, pero es lo más prescindible, no así el final del acto segundo que es muy bueno.
Yo me lo pase en grande y pienso que con otro montaje y esos mismos cantantes, creo que hubiera sido bastante peor.
M'agradaM'agrada
Ens pots dir quina localitat tenies?, és que com que hi ha persones que no l’han sentida i altres si,,,,
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: procsilas' universe » Blog Archive » lunatic / solaris
Finalment ahir la vaig veure. Coincideixo pràcticament en tot el que has dit. Hem van agradar molt Camila Nylund i Emili Magee, Günther Groissböck va estar bé, però per aquest personatge m’hauria agradat una veu més rotunda. D’ Ildiko Komlósi em va agradar la seva interpretació com a actriu, va estar molt convincent, però la veu li canvia molt de color. No em va agradar gens Klaus Florian Vogt en aquest paper, francament la seva veu no és gens seductora, has fet molt bé de batejar-lo com a “escolanet” Les tres ninfes molt bé, així com els altres cantants en papers secundaris.
L’orquestra molt bé, aixi com la direcció, encara que hi va haver moments que des d’on estava jo (3r pis) tapava una mica les veus.
La posada en escena em va entusiasmar, tenia moments de gran lirisme, em va agradar moltíssim la resolució de la cançó de la lluna i el tercer acte, quan es veu clarament que estan sota l’aigua. Llàstima que Herheim s’hagi pres la llibertat de tallar la partitura (personalment crec que els directors d’escena haurien de ser més respectuosos amb les partitures)
Enfí, una gran tarda, d’aquelles que perduren en la memòria.
M'agradaM'agrada
També vam assistir a la representació d’ahir i ens va entusiasmar, tant a la meva filla con en a mi.
Havíem baixat el vídeo que ens vas deixar, però a l’escenari del Liceu ens va impressionar molt.
És un espectacle grandiós, de complexitat i comprensió hermètica, però és preciós. Sento discrepar de tots aquells que no us ha agradat .
També ens van agradar els cantants, però a casa escoltàvem la versió de Fleming i Hepner i la diferència és molt gran amb Nylund i sobretot Vogt.
Al costat nostra teníem un matrimoni anglès entusiasmats, que ens van arribar a felicitar dient-nos que era un espectacle meravellós i que era la primera vegada que venien al Liceu i no es pensaven veure una representació d’aquesta qualitat. Nosaltres varem sortir més cofoies encara i és que molt sovint no sabem valorar el que sabem fer.
Bon any Joaquim
M'agradaM'agrada
Gràcies pel comentari Concep, no ho tenia gaire clar que t’agradés.
Comparar la sumptuositat vocal de Fleming i Heppner amb Nylund i Vogt fa un cert mal, jo també l’he escoltada aquest dies i és dolorós.
Molt bo i gratificant això d’aquest matrimoni estranger
Bon Any!
M'agradaM'agrada
Diumenge vaig anar-hi. Realment, l’espectacle és teatralment bo. Personalment, trobo que el primer acte lliga molt bé amb la història original, i que surt francament rodó. Ara, al segon… Costa, costa molt de veure com llegir-ho. Al tercer, bé, al costat de moments bellíssims, hi ha un excès de “relectura psicoanalítica”. Costa molt d’entendre que, a l’estil de les pel·lícules tipus El sexto sentido, al final, tot és el que ell s’imagina i les seves projeccions en altres dones o en altre home… Si se sap, d’entrada, resulta més interessant. Els comentaris d’altre gent anaven des del “fascinant, però no entenc res” al “ja no saben què fer” passant pel “sí, però no sé”… L’obra és formosa, francament, i va estar bé (Nylund té poc volum, sí, però canta tan bé…. i el Vogt, no sé… no és el seu paper, realment). Però val la pena, sí.
M'agradaM'agrada
Diumenge encara em va agradar més que el dia 22.
les veus des de el quart pis (també l’orquestra) se senten molt millor que des de platea.
L’espectacle és fascinant i permet moltes lectures, però el més interessant és que suscita mil i una opinions, a part que tècnicament és elaborat i treballat amb gran precisió.
M'agradaM'agrada
Joaquim, però podria ser que d’és d’una localitat en el 3er pis, en el bloc abans del central, o sigui mig lateral, no ho pogués escoltar bé? És que les veus quedaven tapades moltes vegades! Sobretot la Nylund, que sempre va quedar més aviat tapada i solament se li sentien els aguts, i no sempre!
M'agradaM'agrada
T’agraden les veus grans i la Nylund no la té, però suficient si, no vaig trobar com dieu molts que quedava tapada per l’orquestra, com molts altres que han vingut i cantat al Liceu, un teatre molt més gran que la majoria.
M'agradaM'agrada
Doncs si que m’agrada que siguin veus que omplin la sala, em fascina que algú pugui treure una veu així! A veure com és la Netrebko!!! A veure si és una veu a lo Radvanovsky o a lo Nylund??? jajaja
Algú la ha vist alguna vegada en viu??? Com és? 🙂
M'agradaM'agrada
No tot és el volum de la veu
La Netrebko ens agradarà.
M'agradaM'agrada
He vist molt cinema i sentit molt Wagner en aquesta Rusalka. Un enorme espectacle que hauré de tornar a veure des de l’altra banda. I molta vida aquàtica, fins i tot als vestits.. ja l’he dedico un apunt, que s’ho val.
Per cert, el bar, clavadet al de la Bohème passat, oi?
M'agradaM'agrada
M’ha agradat molt el teu apunt i mira deixaré l’enllaç aquí per tal de que els infernems el viistin més fàcilment
http://kalamarlee.blogspot.com.es/2013/01/rusalka-de-cine.html
M'agradaM'agrada
Pues después de verla, por fin, ayer por la noche, mi opinión sobre la visión de Herheim: soberbia. Y tampoco me ha parecido tan “hermética”. De hecho, creo que casi todo se entiende más o menos bien (incluido el segundo acto).
No se aleja de la historia tanto como parece, pero sí la cuenta de forma diferente, para demostrarnos que los cuentos de hadas no son más que una ilusión que pueden llevarnos a grandes batacazos cuando nos topemos con la dura realidad (exactamente lo mismo que cuenta la Rusalka original).
Igual me animo a escribir un post explicativo con lo que yo he entendido…
M'agradaM'agrada
M’encanta!
Igual me animo, no, HAZLO por favor. 😆
M'agradaM'agrada
El dia 5 vaig tornar a veure Rusalka. Més ben situat aquests cop i havent assumit i acceptat els talls musicals (la primera vegada tenia l’absurda esperança que Vogt i Davis aconseguirien recuperar-ne almenys alguns fragments) la vaig gaudir moltíssim.
Musicalment és una versió notablement superior a la de Brusel·les. Sense entrar en detalls els que més em van agradar foren Nylund, Groissböck i les nimfes. En Vogt em va decepcionar, em va fer patir en algun moment i el do del duo final li va portar problemes els dos dies (potser sí que encara li haurà fet un favor Herheim). De la Komlosi millor no parlar-ne (aprofitant que avui toca parlar de Troians, sabeu que farà de Cassandra a Berlin? Pobrets…).
Meravellosa la direcció musical de Sir Andrew Davis. Podem retreure moltes coses a l’Orquestra del Liceu ( per cert, excel·lent el clarinet baix, com sempre), però cal admetre que quan tenen davant un director musical de categoria -recordeu Luisi, Benini, Deneve, i fins i tot Boder- el resultat és molt bo.
I ara li toca a Herheim! Després de tants comentaris segur que repetiré opinions i arguments, especialment d’en Josep Olivé i en José Luis, amb qui estic molt d’acord. Tot i així permeteu-me dir, de nou, la meva:
Visualment l’espectacle és fantàstic i fascinant. Herheim i el seu equip aconsegueixen moments d’enorme bellesa i, al contrari del que heu dit alguns, jo crec que saben encaixar molt bé les imatges visuals amb el caràcter de la música. Tanmateix la dramaturgia no em sembla tan encertada, i això és greu ja que un espectacle no es pot aguantar només perqùè sigui vistós. A l’inici la proposta de Herheim em desperta interès, intueixo que em vol dir alguna cosa que valdrà la pena. Però després em perdo i sóc incapaç de reconèixer entre tanta informació visual quins són aquells detalls que em poden ajudar a entendre l’obra i quins són secundaris. Per tant acabo, esgotat i desanimat, optant per limitar-me a gaudir de la part visual de l’espectacle. Aquesta segona vegada vaig intentar oblidar tot el què conec de la història i també ignorar identitat dels personatges, i deixar-me guiar només pel què succeia a l’escenari. Certament m’ha anat millor, tot i així cada cop que creia entendre o intuir cap on anava la història, tard o d’hora algun detall del text em feia pensar que estava equivocat, que no podia ser el què jo pensava. He acabat doncs amb un munt d’hipòtesis, cap d’elles satisfactòria. Deia en Joaquim que aquestes incoherències no són importants, però jo crec que sí. Que una història permeti diferents interpretacions és bo però cada una d’elles ha de ser consistent. Jo no crec que Herheim ho hagi aconseguit amb la seva versió de Rusalka.
Tal com jo ho veig a Herheim l’ha perdut l’ambició. Un director pot tenir molt bones idees però al final ha de treballar amb un material fixat que és el llibret i la música de l’òpera i això, per bé o per mal, limita les possibilitats. Hi ha llibrets que permeten més joc que altres i Herheim força massa el text de Rusalka. Insisteixo, no és que no em semblin bé les seves intencions, el problema és que el resultat no em sembla satisfactori. Potser hagués pogut dir el mateix (si és que realment diu quelcom definit, que jo encara no ho se) d’alguna altra forma més clara, senzilla i, sobretot, coherent.
Tornaré a veure el video i estaré atent als vostres comentaris, aviam si puc canviar d’opinió.
M'agradaM'agrada
No puc dir altre cosa que si aquesta Rusalka fos més clara, senzilla i, sobretot, coherent, com tu demanes, no seria de Herheim. Aquest home ja ha demostrat a l’Onegin i al Parsifal (que són les que jo conec), que és molt complicat, però que vols que et digui, m’interessa i estimula encara que em faci ballar la padrina.
M'agradaM'agrada