IN FERNEM LAND

LES MISERABLES, la pel·lícula.


LMB_31_5_Promo_4C_4F.indd

En tenia moltes ganes i em feia un cert pànic.

Per molt que volgués renegar d’aquest musical no podria, hi ha coses en aquesta música que m’emociona fins el moll de l’os i molt dolenta hauria de ser qualsevol versió per no aconseguir esborronar-me en un moment o altre de la llarga (massa?) partitura.

La pel·lícula és millor del que em pensava, ja que en els darrers dies havia llegit masses coses negatives, però no és una pel·lícula reeixida, es fa massa llarga i té en els dos  protagonistes masculins, Hugh Jackman i Russell Crowe, dos errades massa importants com per aconseguir ser una versió recomanable de Les Miserables. Si no funciona com a  pel·lícula és també per altres motius, de direcció i muntatge principalment, però és obvi que s’han esmerçat per fer un bon producte, a moments brillantíssim, i també per donar-li un gir més dur que el que té el musical en teatre.

Per què no funciona?, doncs sobretot perquè el desenvolupament dramàtic està fet a retalls i concentrat, sense que la narrativa tingui temps de respirar i crear els crescendos emotius que en el teatre si que es produeixen i que en canvi al cinema esdevenen quasi com una successió de videoclips, on la veu s’ha gravat en directa, cosa que li dóna credibilitat interpretativa, però en canvi la successió d’escenes encadenades d’inici a fi, sense pauses i amb un lligam de brevíssims diàlegs no existents en la versió teatral, acaben per encotillar-la.

Si bé el tractament més realista i cru de la posada en escena hauria de fer més creïble el desenvolupament dramàtic, l’estètica acaba condicionant massa les interpretacions individuals. De res serveix que la càmera ens apropi a la brutor dels carrers i els habitants del Paris del primer quart del segle XIX, si després les escenes passen sense pena ni glòria, sense veritable transcendència dramàtica.

La pel·lícula es fa massa llarga, arrenca de manera farragosa, més grandiloqüent que efectiva, amb tota l’escena de l’immens vaixell arrossegat per els presoners, destinada a enganxar a l’espectador, cosa que no va aconseguir en el meu cas.  Jackman està convenientment i convincentment caracteritzat, però aviat em vaig adonar amb la successió encadenada de les escenes i números musicals que aquell seria el tarannà general de la proposta de Tom Hooper (The King’s speech) i em vaig començar a preocupar.

No hi ha un veritable treball d’adaptació cinematogràfica i voler traspassar al cinema allò que ja ens dóna el teatre acaba sent un llast massa gran. Amb les celebracions dels aniversaris n’hi ha ben bé prou.

Els decorats, molts virtuals com ja és norma, passen del realisme més convincent (escenes de les putes) a la teatralitat més adotzenada (la cruïlla de la barricada). L’us de la digitalització en els picats sobre les teulades parisenques en les escenes esmentades de Javert, desmereixen la credibilitat del musical per atorgar embolcall d’espectacularitat cinematogràfica.

L’escena de la fugida per les clavegueres, amb pretensions hiperrealistes acaba prenent un caire de fàstic “indianajonesc” i tan sols l’èpica repetició al final de la pel·lícula de “Do You Hear The People Sing” a l’imponent barricada assoleix la colpidora dimensió cinematogràfica que aquesta pel·lícula busca en cada escena i que en prou feines s’assoleix en quatre.

En tot el pròleg la pel·lícula no atrapa, ni tan sols amb la gloriosa aparició del més gran Valjean que ha tingut el musical, Colm Wilkinson, que ho va estrenar a Londres i ara amb una presencia vocal quasi anecdòtica i poc apropiada a la vocalitat d’un baix, aconsegueix  com a Bisbe dotar a l’escena d’una emotivitat nostàlgica, no pas real.

hathaway Fantine

La pel·lícula, com succeeix també en el teatre, agafa volada amb l’aparició de Fantine. Anne Hathaway aconsegueix en la seva aparició a la fabrica, dotar de veritable ànima i personalitat a un personatge, fins aquell moment tots de cartró pedra. La seva intensa aparició culmina amb un dels moments més reeixits del musical i potser el millor de la pel·lícula “I Dreamed a Dream“. Hathaway la canta magníficament, però encara la fa millor i Hooper la filma de manera excel·lent, el calfred que em va provocar ella ja no es va tornar a produir amb aquella intensitat durant les dues hores que encara quedaven de pel·lícula. Absolutament sensacional.

Hugh Jackman Jean Valjean

Hugh Jackman és un actor esplèndid i un bon actor de musical, el vaig veure fa anys a Londres en un Oklahoma gloriós al National Theater, però Jean Valjean el sobrepassa, no té prou veu, ni el seu cant és tan intens com per fer-lo creïble i fer-ho possible. Moments com What Have I Done?”, “Who Am I?, i sobretot “Bring Him Hom” on hauria d’erigir-se en el gran catalitzador de la historia, queden fluixos de intenció i mancats de la força interpretativa que li han donat els cantants/actors que l’han precedit en les diferents i múltiples versions que coneixem.   Després de la transformació de pres a honorable alcalde, la caracterització física no varia malgrat que passen els anys i tan sols en l’escena de la mort li cauen tots a sobre. No sé de qui és culpa això, però no ajuda gens a creure en aquest Jean Valjean.

Russell Crowe Javert

Russell Crowe és un altre magnífic actor que havia fet musicals (Mamma mia! entre altres), però malgrat que la imponent presencia és ideal, la part vocal és molt feble i la direcció de Hooper al seu voltant, errònia. Totes les escenes on ell camina vorejant el perill, per baranes, terrats i teulades parisenques és d’un ridícul espantós. La gran escena de “Stars” i el suïcidi son mostres ben paleses de l’error d’haver escollit un nom que fos un atractiu de taquilla per sobre d’un Javert de veritat. De ben segur que qualsevol dels que ho fan als teatres a l’actualitat ho hagués fet millor i si buscaven un atractiu de taquilla, potser ho haguessin hagut d’oferir a Bryn Terfel, els operófils hi haguessin anat en peregrinació. Insisteixo que Hooper, potser amb l’intent d’ajudar-lo, li acaba fent un flac favor.

L’únic personatge masculí convincent és Eddie Redmayne que interpreta a Marius. Malgrat la cara de sèpia bullida, fa el rol creïble, sobretot en l’imponent “Empty Chairs at Empty Tables”, un altre dels moments que em va produir emoció de veritat, tant la interpretació, com la plasmació en imatges.

Les Miserables

La Éponine de Samantha Barks està molt ben cantada, com ja va demostrar en la gala de celebració del 25è aniversari, i la noia té ganxo amb la càmera, però Hooper una vegada més no en sap treure profit més enllà del vídeo clip de la sempre emotiva “On My Own” que no va aconseguir que es produís res d’especial a la meva espinada.

Amanda Seyfried (Cosette) i Eddie Redmayne (Marius)

Amanda Seyfried (Cosette) i Eddie Redmayne (Marius)

El rol de Cosette jove és una mica odiós, ja que tendeix a la bleda ensucrada. Amanda Seyfried està bé, la cara té àngel i la veu és suficient. Llàstima que la sempre conflictiva escena de la reixa a Rue Plumet l’escenificació sigui tan kitsch, amb aquelles floretes del jardí. Isabelle Allen interpreta la Cosette nena com totes les Cosettes nenes que he vist, és a dir, dolçament bleda.

Helena Bonham Carter (Madame Thénardier), Isabelle Allen (Cosette) i Sacha Baron Cohen (Thénardier)

Helena Bonham Carter (Madame Thénardier), Isabelle Allen (Cosette) i Sacha Baron Cohen (Thénardier)

Sacha Baron Cohen és per a molts un altre ganxo de taquilla, no pas per a per a mi ja que acostuma a treure’m de polleguera i aquí fa un Thénardier allunyat del tradicional que havíem vist al teatre i que acabaven sent fins i tot simpàtics en la seva vilesa, aquí Hooper el fa odiós amb una escenificació de “Master of the House” brillant però feridora, potser això no està malament però el deshumanitza tant que no sé si acaba sent massa perjudicial en el conjunt. El mateix podríem dir de Helena Bonham Carter, que millora la seva horrorosa Mrs Lovett de Sweney Todd, però que volent esdevenir la reina de la pel·lícula acaba sent carregant.

Daniel Huttlestone

Daniel Huttlestone

Magnífic el Gravoche de Daniel Huttlestone, amb una mort molt més colpidora que al teatre i amb un detall suposo que del director, quan Javert el veu mort en la filera de víctimes de la barricada.

La resta del llarguíssim cast compleixen com a comparses del macro vídeo clip, amb moments magnífics a la teatral barricada i en les escenes concertants d’enlairada efervescència revolucionària.

Per un descuit a l’hora de treure les entrades, vaig escollir una sala de cinema molt còmode de Barcelona, amb una pantalla enorme i un so espectacular (emissió exageradament alta), però ai! versió doblada. ANATEMA!

Feia anys i panys que no veia una pel·lícula doblada i encara que aquesta es pràcticament tota cantada, com ja he dit hi ha petites intervencions entre cançó i cançó en castellà. Absurd! ja que podien continuar subtitulant els diàlegs com es fa a les cançons i en canvi l’efecte és pervers, nefast i fins i tot risible. Si teniu previst anar-la a veure i podeu escollir l’opció, no ho dubteu sempre V.O., però en aquest cas més que més, ja que la versió doblada no us estalviarà de llegir tota l’estona la traducció, en alguns casos discutible, de les cançons i en canvi escoltar de tant en tant una frase de tres paraules en castellà és un nyap monumental, de la mateixa manera ho diria si fos en català, no aneu a pensar coses que no són. Pregunta: Com és que no hi ha versió subtitulada en català?

En el mateix cinema que la vam veure nosaltres i a la sessió d’abans hi havia com espectador el Ministre d’Interior del Govern Rajoy i a la mateixa sessió que nosaltres, ocupant dues fileres senceres, l’Honorable President de la Generalitat i la nombrosa família.

No us negaré que en un moment de l’atac a la barricada vaig està a punt de dir en veu alta: En Javert és com Felip Puig, però vaig creure que el dia de Nadal bé es mereixia Pace e Gioia!

No cal que recomani la visió a tota la legió de fans de Les Miz, hi anireu tots, pel que fa als escèptics, potser que demaneu més opinions, i els que no podeu sofrir que a les pel·lícules es posin a cantar, no sé que feu llegint aquest apunt.

En qualsevol cas per els quatre fragments esmentats:

  • “I Dreamed a Dream”
  • “The Second Attack (Death of Gavroche)”
  • “Empty Chairs at Empty Tables”
  • “Do You Hear The People Sing? (Reprise)”

i per alguna coseta més, paga la pena, però esteu avisats es fa una mica llarga i per resumir-ho, l’adaptació del teatre al cinema es definitivament fallida.

52 comments

  1. Josep Olivé

    …”…i els que no podeu sofrir que a les pel·lícules es posin a cantar, no sé que feu llegint aquest apunt….”. Plantufada! 🙂 I això em dic jo. I mira que és llarg l’apunt. Ja veus, et llegeixo fins i tot lo que m’interessa poc. Fixe’t tu. 🙂

    M'agrada

  2. simone

    Bon dia Joaquim: com sempre moltes gràceis per la teva cronica. Nosaltres hi anirem dema a veure-la, a expresa peticio del meu fill – que si no potser me hauria “saltat” aquesta pelicula. El trailer que hem vist i el making of sembla força interessant, malgrat les pegues que pot tenir. Com mai la hem vist al teatre doncs hi anirem sense mes expectatives que la de passar una bona estona.
    Algu ens pot recomenar una sala en particular amb un bon so – o “des-recomenar” una on el so sigui nefast? Moltes gràcies i bones festes a tots!

    M'agrada

    • Ja veurem que us ha semblat, jo a priori no la veig gaire apropiada per en Jan, és clar que en Jan no és un nen com els altres, i es capaç de gaudir la Tetralogia…, potser per això mateix no li agradarà… 😆

      M'agrada

      • simone

        bueeeenooo… aixi, aixi… personalment no m’ha engatxat. Pelicula prescindible. La musica m’ha agradat, coincideixo amb tu en les cançons per les que val la pena, Do you hear the people sing y Empty chairs…les altres, pse. Despres he vist algunes gravacions de versions teatrals al youtube i m’agraden molt mes que la peli. La cámara deplorable, exces de picats. Els actors ja esta tot dit, son actors i no cantants, i al R. Crowe (no el suporto ni com actor ni com persona) … doncs no li trobo res. Quan “canta” nomes fa aixo: “cantar” (a la seva manera, suposo que tots nosaltres ho feriem igual o millor que ell) i s’en oblida de actuar. Els millors (com actors) Fantine, Gavroche, Valjean i Marius.
        Yann no va despegar ull de la pantalla pero no va quedar massa impressionat. No li van agradar tants “zombies” 😦 perque no es pot imaginar com vivia la gent pobre abans 😦 per ell Fantine va morir de la malaltia que el zombies li van passar… Gavroche li va agradar molt, llogic i tambe em preguntava entre un munt de preguntes perque els “esclaus” al principi de la peliculaba cantaven tirant del vaixell.
        Les cancons de Javret les trovaba “triangulars”, per ell es quan nomes cantes sobre 3 notes… no se…potser eren aixi, no coneic suficentment la musica de Les Mis.
        Resumint: hem passat la estona pero segurament hauriam gaudit mes veient-la al teatre.

        M'agrada

  3. rosetapiccina

    No suporto el musical “Els miserables”, i no suporto que els actors cantin com si fossin cantants, com si cantar no requerís una qualificació específica. Que què faig llegint l’apunt? Doncs mira si tens “ganxo” 🙂

    M'agrada

    • SANTI

      I qui et diu en a tu que els actors no tinguin una preparació acadèmica per cantar?. Saps que és una de les disciplines de les escoles de teatre?. Que no tinguin veus líriques idònies per l’òpera no vol dir que no hagin estudiat cant i sàpiguen llegir una partitura.

      M'agrada

      • rosetapiccina

        Si jo estic entre els millors químics de món, és possible però molt improbable que també estigui entre els millors tenistes del món, encara que hagi pres classes des de petit i no hagi deixat d’entrenar mai.
        A part, he hagut de sentir a aquesta vida coses com que la Meryl Streep canta molt bé. Jo no dic que canti malament; canta bé per ser actriu, però, francament, per pagar per sentir-la a ella, prefereixo cantar jo a la dutxa. Per donar un exemple.

        M'agrada

      • rosetapiccina

        Sento haver perdut la teva estima, Joaquim 😦

        Pot ser són les meves generalitzacions el que us xoca, i m’entendràs millor amb les teves pròpies paraules: “Crowe no té veracitat vocal i Jackman, tampoc.” Clar, i per què havien de tenir-la, perquè són bons actors?

        Us dono un altre exemple: la Natalie Portman, que es pensava que amb un any de dansa podia fer el que fan els professionals més selectes amb tota una vida d’entrega, i va ser sortosament desemmascarada.

        No definiré què és un cantant, però diré noms de gent de teatre musical que per mi sí que ho són: Barbra Streisand, Sara Brightman. A l’extrem oposat: Pierce Brosnan, Nicole Kidmann.

        M'agrada

        • ERA UNA LLICENCIA!!!!!
          Crowe no té veracitat vocal per cantar el Javert, un tol escrit per a un baix-baríton!!!, però Crowe com també Jackman havien cantat abans sobre un escenari. En el cas de Jackman jo el vaig veure en directa al National Theatre de Londres,ni més ni menys, cantant el rol protagonista de Oklahoma!

          Què et sembla?
          Aquí si que té veracitat vocal, però l’exigència de Jean Valjean és tota un altre.
          La Brighman té tant d’actriu com en Brosman de cantant, és clar que aquest com actor tampoc és que sigui gran cosa .
          Hi ha molts actors i actrius que saben cantar però no són cantants, de la mateixa manera que hi ha molts cantants que són actors, de fet els cantants bons sempre han de saber actuar per transmetre el que canten. Un altre cosa és fer-los cantar un repertori exigent, com seria una òpera o una partitura molt més exigent, com la dels Miserables,
          En el món anglosaxó i ara comença a passar aquí, els actors tenen uns estudis musicals que els permeten cantar un musical sense produir vergonya aliena.que seria el cas de la Portman amb la dansa. No crec sincerament que aquesta s’arribes a creure que amb quatre classes arribaria a ser la Fontaine, però si que amb l’ajuda de la càmera i un muntatge ben editat, pogués semblar que era una ballarina, que és del que es tractava a Cigne negre, oi? (jo no la vaig veure).
          Yvonne de Carlo era una actriu magnífica, i cantava així de bé

          https://ximo.wordpress.com/2007/09/27/yvonne-de-carlo-cantant/

          Fa molt temps a IFL vaig dedicar una sèrie d’apunts dedicats a actors i actrius com a cantants. Alguns no ho feien gens bé, però altres…

          M'agrada

        • rosetapiccina

          M’he quedat atònita al sentir al Jackman. Molt millor que els cantants que jo vaig veure fent aquí “Els Miserables” (només el Daniel Diges sabia cantar). I t’explicaré una anècdota que afavoreix la teva argumentació: un dia vaig anar a veure “Chicago” al West End. No em vaig molestar en mirar prèviament qui eren els que actuaven. Hi havia un nom germànic que a mi no em deia res: David Hasselhoff. Quan va aparèixer, vaig pensar: “merda, si és el vigilante de la playa”, però quan va començar a cantar, era el millor!!!!!!
          El que passa és que alguns traumes infantils no se superen tan fàcilment: 🙂

          M'agrada

        • Jan

          Ostres! Doncs millor que no hagis vist cisne negre, perquè tela… jo la vaig veure amb els meus pares i no sabia quina cara posar! jajajaja 😀
          Saps que és una mica forta oi? 😉

          M'agrada

        • Què vol dir una mica forta?
          Als 53 anys la fortor de les pel·lícules és molt relativa, i després del que veiem per la TV als TN o en els programes “d’entreteniment” ja he perdut la noció del que és fort i el que no ho és.

          M'agrada

        • Jan

          Vull dir que és… no se, no es pot dir que sigui picant, és mé aviat grollera i diriem que molt poc refinada per tractar de ballet! jajaja Jo em pensava que els diàlegs estaven traduits per els d’humor amarillo, perquè allò no semblava que havia de ser una peli que estava triumfant per tot el món. Jo, la veritat és que no entenc perquè hi ha gent que té tant mal gust! jajajaja 🙂

          M'agrada

  4. alex

    Desde luego que tenía pensado ir obviamente en v.o., pero después de tus comentarios Joaquim, no sé,,no sé..
    Tengo demasiados buenos recuerdos de haber presenciado la obra en Londres en dos ocasiones y no me gustaría salir decepcionado de este macro film.
    Saludos y saludable/feliz 2013 años a tod@s.

    M'agrada

  5. Solo por la actuación de Ann Hathaway vale la pena desplazarse a un cine para ver “Les miserables”. No es una buena película, pero está mucho más conseguida que el error que fue “The phantom of the opera”.

    En la actualidad no se encuentra la fórmula adecuada para convertir un éxito de teatro musical en una película musical y esta es la razón por la que las obras originales suelen permanecer en cartel después del estreno de su versión fílmica, lo cual en el caso de haber acertado con el quid de la cuestión no sería lógico.

    “Les miserables” se hace un poco pesada hacia la mitad de su metraje y los continuos paseos de Russell Crowe sobre superficies de vértigo llegan a hartar por repetitivos y ridículos. Como también hartan -al menos a mi- las interpretaciones de Sacha Baron Cohen y de Helena Bonham Carter como el matrimonio Thenardier, de cuyos personajes no sacan el menor provecho, ni como intérpretes ni mucho menos como cantantes. Mejor parado sale Hugh Jackman, aunque no consigue emocionar ni como actor ni como cantante, pues la partitura no es para su voz -por cierto muy buena para otros menesteres-.

    Es muy de agradecer que las canciones sean interpretadas en directo, sólo con el play-back de la música, con lo que el film tiene numerosos planos secuencia por esta razón y todo parece más real. Generalmente en cine se hace siempre uso del play-back completo desde 1932/33, con algunas excepciones de canciones sueltas en películas no musicales -siempre que quien cante lo haga con su voz-, o como es el caso de los solos de Rex Harrison en “My fair lady” y un precedente de la bada sonora completa en directo lo tuvimos en “At long last love” (1975) película musical muy infravalorada de Peter Bogdanovich y que interpretaron Burt Reynolds, Cybill Shepherd y Madeline Kahn.

    Como películas musicales se hacen muy pocas, es bueno que los aficionados a este género -mi preferido- no dejen de ver “Les miserables” porque, aunque no emociona lo que debiera -salvo en los fragmentos señalados por Joaquim-, la partitura de esta comedia musical/ópera es excelente, con momentos extraordinarios como el solo de Fantine a cargo de la fabulosa Ann Hathaway, Oscar cantado -y nunca mejor dicho- si bien está por decidir si será convocada como actríz principal o de reparto.

    Mejores voces y más adecuadas hubieran dado más lucimiento a los cantables, pero esto es lo que hay.

    M'agrada

    • alex

      Con tu recomendación Colbran y después de leerte detenidamente, no me la perderé!
      Saludos que dentro de un rato me toca ” el dos en uno” de la Rus y Her – alkas.
      Mis mejores deseos para el 2.013!

      M'agrada

    • Potser un dels problemes és que han donat més preponderància al nom capaç de cridar l’atenció a la taquilla i també al component visual.
      La majoria de les darreres adaptacions de musicals al cinema no han estat fetes amb llenguatge cinematogràfic, sembla que tinguin por a fer una cosa diferent al que la gent ja ha vist al teatre i ja ha triomfat.

      M'agrada

  6. Broadway Baby

    Crec que feia més de dos anys que no escrivia, però és que fa molt de temps que no parles de musicals i com saps és el que més m’agrada.
    Abans acostumaves a parlar-ne sovint i ho trobo a faltar. Com m’imaginava que no faltaries a la cita del Les Misérables ja ho estava esperant, per ser franc ho esperava ahir.
    Encara no he pogut anar a veure-la, però aprofito per reclamar més presència de teatre musical al bloc, una mica com abans.
    Bones Festes!

    M'agrada

    • Hola, de nou benvingut.
      Potser tens raó, però hi ha poques oportunitats que m’interessin de teatre musical. El que es fa per aquí em deprimeix, aquesta és la veritat i el teatre musical a Londres i Nova York està pràcticament mort.

      M'agrada

  7. SANTI

    Nosaltres la vam veure ahir i ens va agradar a tots. El cinema estava molt ple.
    Ens va agradar més que la versió teatral de Barcelona. Per a mi va ser una tarda molt distreta, i m’esperava si fa o no fa el que vaig veure.
    El que em va agradar menys va ser Jackman, no pot amb la seva ànima Jo no trobo que Russell Crowe estigui tan malament com dius tu i altres que he llegit.
    Les dones estan molt bé, tant l’Éponine com Fantine, Cosette i la Thenardier.
    Jo la recomano sense cap retret.

    M'agrada

  8. Pink

    Hola en va agradar perqué la música es meravellosa, i estava disposada a escoltar-la sens perdre una nota, pro per buscar falles ni ha moltes, moments que la camara fa anar massa despresa les imatges,desaprofitada Master of the house tan divertida tant robar a la gent amb tanta velocitat, una de les crítica diu que el ambient tant al film con les posades en escena als teatres son mes angleses que francesas. Es la manera de fer cinema actual, .Per Jerome Robbins l’ages volgut veure dirigida.

    M'agrada

    • Estoy de acuerdo contigo, no solo está desaprovechada “Master of the house” -uno de los mejores momentos de la partitura, pues es un relax cómico entre tanto drama- sino destrozada absolutamente por la carencia total de gracia y de voz de Helena Bonham-Carter -ya demostró estas carencias en “Sweeney Todd”, donde se “cargó” literalmente el maravilloso personaje que estrenara Angela Lansbury- y el insuficiente Sacha Baron Cohen, ambos demasiado jóvenes para sus respectivos roles y además muy mal dirigidos.

      En la actualidad no hay directores competentes para filmar un buen musical, los actuales sólo saben hacer “video-clips”. Afortunadamente los solos de los protagonistas están filmados en planos secuencia, amparados por la grabación en directo de las voces -uno de los mejores méritos de este film-, pero todos quedan pálidos al lado de la portentosa interpretación de Ann Hathaway.

      M'agrada

    • Pink, sobre això que dius de la posada en escena més anglesa que francesa, es produeix el fet curiós que algunes seqüències “parisenques” van filmar-se a Greenwich, cosa que no sembla haver ofès ningú.

      M'agrada

  9. Ja té mèrit saltar-me la teva densa crònica i els comentaris en especial el de Mr. Colbran. Però he tingut voluntad. Espero veure-la com a molt tard diumenge a la nit i d’immediat eet llegiré a tu i els altres.
    Mentre vull viure en entre el temor i el somni.

    M'agrada

  10. Sigui com sigui, em sembla que aquesta versió té mèrit: lluny de ser perfecta, tothom la critica, però al mateix temps tothom hi troba motius per salvar-la. Em consta que els que no gasten gaires manies s’enamoren d’aquests “Miserables”.

    M'agrada

    • Yo no creo que quienes pongamos ciertos reparos a esta película “gastemos” manías. Simplemente que no se puede dar gato por liebre (Helena Bonham-Carter, Sacha Baron-Cohen), ni hacernos comulgar con ruedas de molino (voces ínfimas e inadecuadas en general). Pero estoy seguro que nadie discutirá ni la partitura, ni la sorprendente y fantástica interpretación de Anne Hathaway, ni a los intérpretes que se hacen cargo de los roles de Eponine, Marius y Gravoche. El resto es bastante discutible, aunque todo depende de la reacción subjetiva ante una expresión cinematográfica. Para mí -que considero que el musical es el género rey del cine y me lo conozco muy profundamente-, esta película no está conseguida, aburre un poco, pero se deja ver, especialmente porque ha sido un milagro localizar una actríz tan maravillosa como es Anne Hathaway, la reina absoluta de la película, partitura aparte -claro-.

      M'agrada

    • M’alegro de’haver llegit la teva crònica ara quan fa una hora encara era al cinema convençuda de tenir al davant un gran espectacle. Haig de dir en honor a la veritat que les històries que la pel·lícula planteja no sempre cohesionen ja que és molt llarga però res tinc a dir dels actors ni de com canten. Tothom m’ha semblat digne quan no magnífic. Penso en els dos homes Valjean i Javert interpretats amb convicció i cantats amb poder suficient tenint en compte que normalment no es dediquen a cantar tot i que Jackman ha fet musicals i Crowe fins i tot té un conjunt o grup a Austràlia. Anne hathaway, com saviament diu Colbran, és un cas apart. La seva força dramàtica i la seva bellesa travessen l’escenari de manera sublim. Immillorable. M’ha agradat el cant d’Eponine i m’han desagradat els ulls d’Amandfa Seyfried com una Bette Davis desmillorada i tòtila. En fi que, amb alguns defectes indiscutibles, he gaudit molt. M’he proposat no fer cap comparació a l’obra de teatre que he vist tres vegades tres a Londres i és que ja sabeu que res és tan impressionant com el viu i directe encara que no hi surtin vaixells ni clavegueres. Ho he hagut de constatar a l’escena de la barricada que a Londres era apoteòsica.
      Trenco també una llança pel miserable matrimoni Thenardier molt allunyat del concebut per l’escena. Ella m’ha semblat una rèplica de Mrs. Lovett i Baron Cohen és un bon actor però massa personal, sempre més Baron Cohen que el personatge que li toca fer.
      M’agradaria haver estat més breu, Joaquim però encara em deixo molt per dir.
      Una abraçada!

      M'agrada

      • Que no t’agradin els ulls de la Seyfried i salvis wl cant de Crowe és prou significatiu.
        Jo no sé per quin motiu us sap greu esplaiar-vos en els comentaris. Crec que teniu tot el dret i el deure d’argumentar, si us bé de gust,
        Per a mi és una versió molt millorable d’un espectacle teatral magnífic.
        El cinema sempre hauria de ser cinema, sobretot tenint en compte les possibilitats que dóna, però aquesta versió malgrat algunes recreacions excessives i gratuïtes, no deixa de ser d’una teatralitat preocupant.

        M'agrada

Respon a OLYMPIA Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: