Les Troyens, acte 1er Metropolitan Opera House, produccio de Faancesa Zambello
Programar Les Troyens a qualsevol teatre d’òpera representa un repte i també denota poder, poder adquisitiu per poder-ho fer i poder organitzatiu per poder-la representar sencera. És necessita quelcom més que un imponent equip artístic, encapçalats per uns directors musical i escènic que siguin capaços d’aixecar aquesta imponent mole musical amb garanties, però sense cap mena de dubte també es necessita un equip de cantants de primeríssim nivell, fins i tot per les parts petites que en aquesta obra són de gran compromís.
El Metropolitan de Nova York no ha de demostrar res a ningú, però per si no fos suficient bagatge tot el que ha fet al llarg de la seva història, té la sana costum de muntar Les Troyens de manera regular des de 1973 cada deu anys. La primera vegada que es va representar aquesta òpera gegantina al MET va ser el 22 d’octubre de 1973 amb Shirley Verrett com a Cassandra i Didon, Jon Vickers com Aeneas i Rafael Kubelik dirigint l’orquestra. Al 1974 la Verrett es va quedar amb Cassandra i va deixar Didon per a Christa Ludwig, mentre que Aeneas era William Lewis.
L’any 1983 tornà Les Troyens al Met amb James Levine dirigint i seguint la tradició un equip espectacular amb Jessye Norman (Cassandra), Tatiana Troyanos (Didon) i Plácido Domingo (Aeneas). A l’octubre del mateix any la Norman va passar a fer Didon, mentre que Cassandra era Gwynn Cornell i Aeneas tornava a ser William Lewis.
Deu anys més tard al 1993 tornava Les Troyens al MET encara amb la vella producció de Nathaniel Merrill (DVD de Norman, Troyanos, Domingo, Levine), aquest cop amb François Pollet (Cassandra), Maria Ewing (Didon), Gary Lakes (Aeneas) i dirigint Levine. Cal fer constar que en aquelles representacions el rol de Ascanius el cantava una jove Susan Graham (ahir fantàstica Didon) i Coroebus era Thomas Hampson.
Seguint la tradició del decenni, al 2003 s’estrenà una nova producció deguda a Francesca Zambello (la mateixa d’ahir), dirigida musicalment per James Levine, amb Deborah Voigt com a Cassandra (malauradament com ahir), l’extraordinària i malaurada Lorraine Hunt Lieberson com a Didon, un fabulós Benn Heppner com a Aeneas, i en rols “petits” Matthew Polenzani com a Iopas, Jossie Pérez com Ascanius i com ahir Dwayne Croft com a Coroebus.
Com no podia ser d’altre manera, a part de variacions de repartiments diverses, en tots i cadascun dels anys esmentats, deu anys després torna aquesta monumental producció, ara sota la magnífica direcció de Fabio Luisi, al teatre novaiorqués, i torna amb un repartiment important que tret de la Cassandra de la Voigt, m’ha entusiasmat.
Fabio Luisi ha dirigit les tres darreres transmissions que hem vist del MET, alternant durant el mes de desembre i gener, Un ballo in maschera, Aida i Les Troyens. És una tunda important i en l’òpera més difícil és on m’ha agradat més. Sempre m’agrada, com podeu comprovar amb els apunt que he fet, si bé algunes vegades a part de fer sonar molt bé una orquestra que sempre sona bé, li manca una certa personalitat, però ahir davant aquest monument gegantí va extraure el millor del millor. Un so molt càlid, sumptuós, de riquíssims i variats contrasts, amb unes intervencions dels solistes veritablement magnífiques. Podria destacar molts moments d’abassegadora bellesa però en citaré dos d’extraordinaris, al menys per a mi, la tempesta/pantomima que clou el tercer acte, amb una sonoritat de la corda veritablement sumptuosa, i l’hipnòtic acompanyament de “Nuit divresse et d’extase infinie! que clou l’acte quart. Ja dic que són dos, però durant tota la llarguíssima representació va dirigir una versió esplèndida, plena de canvis i mai plana, amb uns clímax intensos, ja fos en els grandiloqüents conjunts d’un impacte sonor monumental, ja fos al contrari, en els delicats i cuidats detalls sonors dels moments més subtils, acompanyant de manera molt climàtica i amb extrema cura als cantants, fent relluir els tresors melòdics que amaga aquesta partitura que adoro. Sensacional acompanyament orquestral de la frase que sempre espero a l’ària de Narbal “De quels revers”.
El Cor del Metropolitan va tenir moments espectaculars en la que potser és la millor actuació que els he escoltat mai. Imponents!
Amb aquesta direcció de luxe als cantants sembla que se’ls ajudi una mica en aquesta extenuant partitura, però per molt que ajudi si els cantants no tenen la veu idònia i en bon estat, és difícil que puguin resoldre el compromís.
Deborah Voigt, Cassandra a la producció del MET 2012/ 13 de Les Troyens. Producció de Francesca Zambello
Deborah Voigt ni el 2003 era Cassandra, ni ho és ara malgrat que hom podria creure que amb els anys la veu agafaria tonalitats més centrals i dramàtiques. Tot i assumir rols com Brünnhilde, ella continua sent una soprano spinto, i ni el centre és prou gruixut, ni el greu contundent. Com ja n’havia parlat quan vaig dedicar-li a aquesta òpera diversos apunts arran de les representacions que es van fer a Les Arts, els rols de Cassandra i Didon poden ser cantats per la mateixa cantant. Una temeritat, però com ja heu vist que va fer Shirley Verrett a l’estrena al MET, o després a Salzburg Deborah Polaski, si la cantant és prou resistent, la vocalitat és molt similar. Cassandra ha de ser una soprano dramàtica o una “Falcon”i Didon una mezzosoprano amb facilitat al registre agut, per tant estem ben a prop. Voigt ara no té un centre vellutat, l’agut és bastant crispat i el greu és poc audible la majoria de vegades és forçat i obert. El color vocal ha perdut densitat i la veu sona gastada, amb unes vocals obertes que produeixen sonoritats lletges i veu de senyora gran, oi que ens entenem?. Si a aquest estat vocal millorable li afegim que la caracterització dramàtica no semblava ni de bon tros, tant convincent com altres vegades, vaig arribar a la conclusió que no estava en un estat vocal idoni, ni es trobava còmode amb el rol. Cap moment d’intensitat dramàtica i dimensió tràgica, en un rol que serveix amb safata a totes les cantants uns moments d’esplèndida exhibició dramàtica, totalment desaprofitats per Voigt. El seu francès francament millorable.
Dwayne Croft ha perdut interès. No és que mai fos un grandíssim baríton, però va tenir el seu moment, i per cantar el Coroebus tampoc cal ser un divo. Cal tenir presència vocal, sentit dramàtic i autoritat. Ell sense esgarrar res no va aprofitar com calia l’escena amb Cassandra, on ha de cantar la cavatina “Reviens à toi” per intentar conquerir-la.
La resta dels rols que tant sols intervenen a la primera part van estar perfectament adequats
Bryan Hymel (Aeneas) i Julie Boulianne (Ascanius) a Les Troyens al MET 2012/2013
Aeneas, el gran heroi tenia que ser Marcelo Giordani, que després de l’estrena, on no va estar gens bé (qui amb dos dits de seny podia pensar que Giordani fos un tenor adequat per cantar-lo?), va ser substituir per el tenor de New Orleans Bryan Hymel, que a partir d’ara i gràcies el triomf apoteòsic assolit, ja no tornarà a ser el substitut de, com ha sigut fins ara. A Amsterdam on el vam veure per primera vegada a l’abril del 2010, ja substituïa a Burkhard Fritz, aleshores em va semblar molt líric, insegur si bé interessant. Al juliol de l’any passat va substituir a Jonas Kaufmann a la ROH, i el canvi em va semblar espectacular, però ahir al MET el que va fer i com ho va fer situa a Hymel al capdavant dels tenors actuals, amb una projecció sensacional. La veu ha guanyat amb consistència i extensió respecte a Amsterdam, quasi semblen tenors diferents. La veu s’apropa més a un tenor spinto o dramàtic que no a un tenor líric, com el vaig definir en el seu moment.Ara s’apropa molt més a Vickers que a Gedda, que és curiosament a l’inrevés del que vaig dir a l’abril del 2010. A part de la seguretat i consistència, el que m’ha sorprès més és el tremp de la veu, la projecció dramàtica del seu cant i l’extraordinària força que sap donar al seu cant. El control vocal és sorprenent i pot endolcir l’emissió, recreant el cant francès, amb les mitges veus i els aguts apianats, durant el dolcíssim duo que clou el quart acte. A la gran, grandiosa ària del l’acte cinquè “inutiles regrets” s’ha superat en grandiositat vocal, oferint una veritable i antològica versió, intensa i passional, dramàticament creixent fins arribar a l’esclat del “désespoir”. Veritablement impressionant. El MET s’ha ensorrat i no és per menys. Hores d’ara el Sr Gelb ja li deu haver fet signar contractes a dojo. Tant de bo ens duri molts anys. És jove i ens pot donar moltes satisfaccions.
Susan Graham (Didon) a Les Troyens al MET 2012/2013
Cassandra era Susan Graham, la sumptuosa i exquisida mezzosoprano nord-americana que ja va interpretar aquest rol en la magnífica producció parisenca al costat d’Antonacci i Kunde, dirigits per Gardiner (vídeo imprescindible). Han passat els anys i la Graham ha perdut qualitat vocal i ha guanyat qualitat dramàtica i interpretativa. La veu ja no és tan homogènia i el registre greu ha perdut color. La veu continua sent bellíssima i l’estil francès que sempre l’ha caracteritzat continua sent esplèndid. És extraordinàriament elegant en el seu cuidat i delicat fraseig, ideal per els actes tercer i quart (sensacional “nuit d’ivresse” al costat de Hymel). Al cinquè acte quan Aeneas la traeix i esclata el desesper, Graham va suplir el dramatisme vocal de la zona greu, amb convicció dramàtica i escènica, oferint una interpretació majúscula en el comiat “Adieu, fiére Cité” i “Pluton…semble m’être propice…” Ella mateixa ha dit que aquest és el seu sostre vocal, la seva Brünnhilde, però caram amb quina convicció l’assoleix encara!
La resta de rols més curts però de importància cabdal han estat assolits per un equip esplèndid, començant per un luxós Narbal del sempre luxós Kwangchul Youn, una extraordinària Anna de la mezzosoprano (no contralt) Karen Cargill, un Iopas, com a Les Arts, del magnífic Eric Cutler amb tanta alçada física com interpretativa, oferint una deliciosa “Ô Blonde cérès”. Un altre perla com l’ària que inicia el cinquè acte “Vallon sonore” que canta Hylas, va ser delicadament cantada per l’excel·lent tenor Paul Appleby. Magnífica també Julie Boulianne cantant la part d’Ascanius, el fill d’Aeneas o el Panthus del baix Richard Bernstein.
Eric Cutler (Iopas) a Les Troyens al MET, temporada 2012/2013
En definitiva una vetllada, que després d’un cert desencís a la primera part, ha esdevingut memorable, sent segurament i no crec equivocar-me, tenint en compte la complexitat i dificultat de l’òpera, el cim de la temporada novaiorquesa, a l’espera del Parsifal, of course.
La producció de Francesca Zambello, amb imponent decorat de la desapareguda Maria Bjørnson i quasi sempre elegant vestuari d’Anita Yavich, em sembla esplèndida.
Per aquests Troyens, Zambello utilitza la mateixa escenografia per emmarcar l’acció en un gran espai central presidit per una gran obertura circular com si fos un ull diví que observa la tragèdia i que al final esdevindrà la cúpula del Panteó de Roma. A traves d’aquest gran ull que tot ho veu però no impedeix que succeeixin els tràgics esdeveniments, es filtra el magnífic disseny de llums de James F. Ingalls
Escena final de Les Troyens al MET, producció de Francesca Zambello
LES TROYENS
Hector Berlioz
Part I: La prise de Troie
Cassandra……………Deborah Voigt
Coroebus…………….Dwayne Croft
Aeneas………………Bryan Hymel
Ascanius…………….Julie Boulianne
Priam……………….Julien Robbins
Hecuba………………Theodora Hanslowe
Helenus……………..Eduardo Valdes
Andromache…………..Jacqueline Antaramian
Astyanax…………….Connell C. Rapavy
Panthus……………..Richard Bernstein
Hector’s Ghost……….David Crawford
Part II: Les Troyens à Carthage
Dido………………..Susan Graham
Anna………………..Karen Cargill
Narbal………………Kwangchul Youn
Iopas……………….Eric Cutler
Ascanius…………….Julie Boulianne
Panthus……………..Richard Bernstein
Aeneas………………Bryan Hymel
Mercury……………..Kwangchul Youn
Hylas……………….Paul Appleby
Trojan Soldier……….Paul Corona
Trojan Soldier……….James Courtney
Priam’s Ghost………..Julien Robbins
Coroebus’s Ghost……..Dwayne Croft
Cassandra’s Ghost…….Deborah Voigt
Hector’s Ghost……….David Crawford
Laocoön……………..Alex Springer
Royal Hunt Couple…….Julia Burrer, Andrew Robinson
Dido’s Court Duet…….Christine McMillan, Eric Otto
Conductor……………Fabio Luisi
Production…………..Francesca Zambello
Set Designer…………Maria Bjørnson
Costume Designer……..Anita Yavich
Lighting Designer…….James F. Ingalls
Choreographer………..Doug Varone
CARTA ALS REIS MAGS DE L’ORIENT:
No sé quan arribarem a veure-la al Liceu, suposo que trigarem, ja que amb el que costa representar-la tens quatre títols normalets. M’agradaria molt que fos aviat, és clar, i m’agradaria que Aeneas fos Bryan Hymel
ACTUALITZACIÓ:
Enllaços de la retransmissió d’àudio del dia 5 de gener de 2013
http://rapidshare.com/files/3439575230/LesTroyensMETA1_A2.mp3
http://rapidshare.com/files/2843167830/LesTroyensMETA3_A4.mp3
IN FERNEM LAND 
Apa!, Joaquim, quina carta al Reis: només t´ha faltat demanar el cotxe teledirigit!!! 🙂
M'agradaM'agrada
Jo era del tren elèctric i MAI el vaig tenir
M'agradaM'agrada
Contribució a l’any Espriu: ‘I digui tot el poble amen’. (A la carta als reis és clar)
M'agradaM'agrada
Llàstima no haver afegit algunes altres coses, però Déu-nos en guard d’un ja està fet!
M'agradaM'agrada
Que maco! La iaia ho deia aplicat especialment a embarassos de penalty dits també Pàsqua abans de Rams.
M'agradaM'agrada
És molt més idoni, però ves, em va semblar que era escaient.
Pasqua abans de Rams és una troballa que sempre he trobat preciosa.
M'agradaM'agrada
Tal com estan les coses al Liceu, penso que el més proper a Troia seria La Bella Helena.
Uns troians com els d’ahir, només es poden veure al MET, es impensable, ara per ara, muntar-ho en un altre lloc, i encara que sigui a distància, em considero un privilegiat d’haver-hi assistit.
M'agradaM'agrada
Tant de bo fos la Bella Helena, em sembla que la direcció més s’estimaria la bella i la bestia, que així omplirien de guiris el teatre.
Ens ho haurem de pintar a l’oli, de moment, no jo defalleixo en les meves quimèriques dèries.
M'agradaM'agrada
No desespereu, parelleta… Segons les previsions de la Mei, Les Troyens (Berlioz). Nikolai Schukoff, Anna Caterina Antonacci. 2014.
M'agradaM'agrada
Si, ja ho sabia, però aquestes previsions estan fetes sense tenir en compte que cada temporada una o altre administració ens retalla el retalls i és clar potser no ens quedarà altre que fer-la en cinc anys, un acte per any, d’altre manera no ho veig probable. 😥
M'agradaM'agrada
Jo també ho demanaré!!! Però no t’agradaria que en alguna funció el debutés Jonas Kaufmann????? jejeje 🙂
M'agradaM'agrada
Sincerament?, no em cal :-), no l’he escoltat i com que es va tirar enrere a la ROH, em penso que es va fer dellonsis a sobre, no et puc dir com estaria, el que si et puc dir és que Hymel va estar superb, per què buscar un altre quan tens aquest?
M'agradaM'agrada
Home, no diguis això, perquè en el fons si que t’agradaria.
I no es va fer dellonsis a sobre, va tenir una infecció a la tràquea que li va fer cancel·lar varies coses durant uns 3 mesos! (per sort quan va cantar el Bacchus ja estava bé! 🙂 )
M'agradaM'agrada
No veig possible, tal i com vaig veure i escoltar a Hymel ahir, que Kaufmann estigui en condicions de fer-li ombra.
Que la prepari bé i la canti, i després en parlem.
M'agradaM'agrada
Ara ja no dius que no eh! jajajaja 🙂
Demà tornes a il pirata? jo si!
M'agradaM'agrada
No dic que no, per no posar-te nerviós 🙂
No, amb un Pirata en tinc prou, l’escoltaré per radio
M'agradaM'agrada
Mai havia sentit el nom de Bryan Hymel, i a la producció de la ROH que van passar al Bosque va estar espectacular, entregat, actuant i cantant de nassos. Posa una creueta més a la carta als reis.
Per cert: ¿Què tal el so? Vareu començar a recollir signatures per demanar que el millorin?
M'agradaM'agrada
Jo crec, i no é sper tocar el voraviu, que al MET encara va estar millor que a la ROH, que va estar molt bé, però l’Aeneas d’ahir va ser de traca total, sabia que mig món el mirava i va aprofitar l’ocasió de manera superba..
El so he arribat a la conclusió que és el senyal que bé del MET i com que no podem comparar amb cap altre cinema, ja que els Yelmo tenen l’exclusiva, ens hem de conformar. Ahir va començar confós i el van arreglar a partir del tercer acte, que va sonar fins al final, francament bé.
Em va estranyar molt no veure’t sabent que t’has fet de la confraria troianesca, Va ser una representació extraordinària i com que aquesta òpera és difícil de veure, cal aprofitar totes les oportunitats que ens donen.
M'agradaM'agrada
“Les Troyenes” és òpera mestra absoluta per a no perdre-se-la, però una accentuada i inoportuna mancança motriu ha fet més que aconsellable que guardés cert repós diguem-ne “dinàmic”. I dic dinàmic perque m’agrada tant aquesta òpera, és tan extraordinaria, que de manera al menys “estàtica” he aprofitat l’avinentesa i l’he visionant i escoltat a casa en DVD, de dalt a baix, en versió tambè del MET (per fer-ho lo més proper possible…i perque és l’única de que disposo, esclar) amb Levine, Domingo, Norman, Troyanos…i amb una escena tipus MET en plan peplum (dit sigui de passada, és evident que l’estimada i massa prematurament desaperaguda Tatiana va néixer per a cantar-la, i no sols per haver estat una gran mezzo, oi?). Berlioz va crear una òpera superba, un “operón” que diuen, en qualitat i extensió, farçida per tot arreu de moments musicals sencillament fascinants, i no vull exegerar, però el fet d’haver-la equipat amb una orquestració brillant i quasi simfònica, d’haver-la dotat d’una gran varietat de números, des dels més intimistes fins a les grans escenes de masses, el fet d’haver estat tambè ell el creador d’un llibret ben travat i coherent amb els fets narrats a l’Eneida (encara que deutor del format operístic francès imperant de l’època), fa que sigui, per a mi, i en el cas d’aconseguir-se una bona proposta escènica, una obra d’art total. Agraeixo doncs especialment avui aquesta crònica, que em dona una idea molt fiable del que va ser una representació que, me catxis la mar (o el peu), no vaig poder gaudir.
M'agradaM'agrada
Perdona que te corrija, Josep, pero el título de esta ópera es “Les Troyens”. Estoy seguro que lo sabes, pero los dedos de las manos te han traicionado un poco. Lamento, por otra parte, que el problema del pie te impidiera asistir a esta retransmisión -la mejor de las retransmitidas por el Met esta temporada- porque el re-descubrimiento (ya lo conocía de Amsterdam) de Bryan Hymel ha sido una auténtica satisfacción. Deseo ver a este cantante tantas veces como me sea posible; una voz así así aparece muy de tarde en tarde y esto unido a las ganas de agradar le condujo a un éxito fantástico y absolutamente merecido. Espero que Peter Gelb no lo deje escapar…
M'agradaM'agrada
Aquí, hace casi cuatro años
M'agradaM'agrada
Res a veure amb ahir.
Ara la veu és diferent, més lliure, més plena, més dramàtica, més heroica, ara bé, ja apuntava la qualitat vocal, l’acurat fraseig, tot i que aquí fa una certa trampa amb els sobreaguts que no li surten gaire bé, ahir va ser un festival.
Per cert, quina meravella aquest fragment de I Puritani, res a veure amb Il Pirata.
M'agradaM'agrada
En primer lloc desitjo que et milloris. Cuidat i no facis segons quin excessos que ja saps que “les bledes” no són gaire bones per la salut,
Haguessis gaudit moltíssim, a veure si d’aquí a un cert temps us puc regalar el vídeo d’aquesta transmissió, que tret de Voigt va ser rodona.
Pel que fa a les Troyens, compartim desfici, passió, admiració i devoció.
Em sembla que aquesta tarda faré una proposta de visionar la de la ROH, ara que tinc tan fresca la del MET.
M'agradaM'agrada
Començaré dient que la producció no m’ha agradat, tot i reconeixent la gran complexitat d’una posta en escèna de aquestes característiques.
Deborah Voigt no ha estat a l’alçada que requereix la Casandra,però aixó no estat cap sorpresa, fa temps que la soprano està “cascadeta”. Cantant el repartori dramàtic quan no hauria d’haver fet, li ha passat factura.
El gran descobriment per a mi ha estat l’Aeneas de Bryan Hymel, veu brillant, bonica de color, amb aguts i cant fàcils, va conectar molt bé amb el públic. Crec esdevindrà un bon tenor spinto, però no dramàtic (és la meva percepció).
Meravellosa la Dido de Susan Graham, dolça, romàntica, carinyosa vivint al costat del seu amant, colèrica, rabiosa, venjativa fins a la mort, quan creu que ha perdut l’amor del seu marit, una interpretació tant vocal com escènica per treure’s el barret.És una cantan amb gran presència i personalitat.
Jo destacaria per sobre de tot, l música de Berlioz. La seva obra és extraordinària, original i imaginativa. L’orquestra necessita un gran potencial i gran Director per treure el so i el color que demana el seu compositor i ho varem trobar amb Fabio Luisi. La resta de cantants i el cor també cal destacar-los.
Malgrat que conec l’obra de Berlioz, un compositor que adoro, tanmateix és la primera vegada que he vist Les Troyens, i no m’ha decebut gens ni mica.
LES TROYENS, una autèntica obra mestre!!
M'agradaM'agrada
Vas marxar pitant, amb les ganes que tenia de fer òpera fòrum amb tu.
Una vetllada esplèndida i és que aquesta òpera és veritablement de reclinatori, altar major i catedral romànica (que sé que són les que a tu t’agraden) 🙂
M'agradaM'agrada
M’hauria agradat veure aquests Troians, però com que sóc tossut i no m’acaba d’agradar l’òpera al cinema (principalment pel so i el preu) vaig preferir seguir amb la meva tradició personal d’anar al Liceu la nit de reis i tornar a veure la Rusalka.
M’afegeixo a la teva petició als reis, i si pot ser que la Westbroek fagi companyia a Hymel. Però mentre esperem, no ens podrien portar el video del MET o la ROH? 🙂
M'agradaM'agrada
No desesperis, tot és possible a les llunyanes terres 🙂
M'agradaM'agrada
Doncs estem bastant d’acord.Deborah Voigt podem dir que té la veu de vella pero el problema es que ahir semblava que no li corría massa(excessiu desgast?).Dwayne Croft que té una veu preciosa va estar especialment insegur.No em va agradar massa Eric Cutler que en el forte i l’agut la veu li oscil·la perillosament i sembla situar-se lleugerament sota el to desitjat.Correcte i un punt insegur Paul Appleby.Els millors secundaris Kwangchul Youn(Narbal) sempre impecable i musical i una sorprenent Anna de Karen Cargill amb una veu que recordava força a la meva estimada Marilyn Horne.Els dos rols principals van constituir una parella d’asos impossible de millorar avui en dia.Ja em va agradar molt a Amsterdam l’Enee de Bryan Hymel (1979).Potser la veu era mes petita pero la musicalitat ja hi era i el seu “dolcissimo piano” marca de la casa ja el convertia en un cantant molt engrescador.La Didon de Susan Graham gaudeix de l’estil i la vocalitat exactes pel rol.El seu cant sap ser elegant ,expressiu i depurat.Esperar el que ens ofereix Elina Garanca en aquest rol per saber quina de les dues és el referent actual.
Fabio Luisi inspiradíssim i com sempre amb la seva imatge de persona rigurosa i honesta.Gran so el de l’orquestra del Met i coro en estat de gràcia.Una gran funció !
M'agradaM'agrada
Una gran i molt difícil òpera, la música impressionant, cantants i músics inspiradíssims. La segona part, de reclinatori. La primerà fallà per la Debbie i el so, tan desagradable! Una llàstima alguns excessos del Met, perquè a l’escena hi havien molt bones idees.
M'agradaM'agrada
El mateix so amb l’Antonacci ja t’asseguro que no t’hagués semblat tan horrorós, però és la que veu de la Voigt era terrible 🙂
M'agradaM'agrada
Ara entenc perquè el Palau de les Arts té una producció pròpia d’aquesta òpera. Vas ser la primera vegada que es representava sencera i escenificada a l’estat espanyol. Quants diners hem malbaratat a València!
M'agradaM'agrada
A Les Arts, mentre es podia tirar de talonari, es van fer coses magnífiques, el problema és pagar-les
M'agradaM'agrada
si bonitos Les Troynes del Met pero sigo preferiendo la version de ROH por lo menos en orchestra y choro 🙂 Bryan Hymel tiene una voz preciosa si y un agudo brillante, seguro y espectacular. Pero, si hubieras oido en vivo y no a traves de microfonos, tanto su Enee como su Robert le Diable no dirias jamas q se parece q Vickers. Ni de lejos 🙂 No olvidar que lo que se oyed esde el Met es un sonido comprimido , que tiende a oscurecer las voces. La de Bryan en realidad es mas luminosa y totalmente lirica. Es mucho mas Gregory Kunde que Vickers 🙂 y definitivamente con el volumen del primero y ni de lejos del segundo. Cosa que no le quita nada de su bellisimo canto, pero es un Edgardo, no un Don Jose 🙂 Aunque si un Edgardo con una voz muy personal y un timbre muy bonito 🙂 Probablemente pocos sabeis que el Robert le Diable tenia que cantarlo Florez pero al final no quiso asumir el papel y Bryan se animo con mucha valentia y mucho exito 🙂 Para haceros mejor idea de la voz que tiene. Espero esucharlo como Arnoldo y a ver si tambien se realisan proyectos de Benvenuto Cellini 🙂
M'agradaM'agrada
Hola Hariclea, qué ilusión! pues mira, no estamos de acuerdo:
Por partes:
Les TRoyens del MET me parecen en su conjunto mucho mejores que los de la ROH, emprezabdo por la producción de McVikar que no me gusta y sin que la Zambello sea inmejorable, me gusta mucho más.
En la ROH Cassandra es mucho mejor y la Didon de Westbroek me gusta mucho, aunque la de Graham también.
Hymel está mucho mejor en el MET. Me gusto en la ROH, muchpo m,ás que cuando le vimos al natural en AMsterdam, la mejora ya era evidente, però antes de ayer delante de las cámaras de todo el mundo operístico mirándole se creció, y con la experiencia de la ROH, evitó las sonoridades abiertas y nasales que hace en exceso en Londres y no en NY.
El resto del reparto, para mi, no hay color, empezando por Narbal y Anna, que en el MET superan en mucho a los de la ROH.
La voz de Hymel es de origen lírico, pero se ha ensanchado mucho en el centro, también los graves son mucho más sonoros y bien emitidos. La sonoridad se parece mucho a la de Vickers, no la voz, pero si la manera de emitirla y seguramente lo habrá escuchado más de una vez para preparar su Aeneas.
Lo que si te aseguro es que el volumen vocal de Kunde (ahora) y Vickers, son similares, ambas son o eran voluminosas y Hymel, al menos en Amsterdam (2010) tenía una emisión regular.
Un placer leer tus comentarios. Te deseo muy buen año
Un petó
M'agradaM'agrada