Joyce DiDonato, Maria Stuarda al MET, producció de David McVicar. Fotografia Ken Howard/MET
Ahir vam tornar al MET (cinema) per assistir a la sisena de les representacions de Maria Stuarda, la magnífica òpera de Gaetano Donizetti que mai fins ara s’havia representat al teatre novaiorquès.
Peter Gelb ha previst en tres temporades consecutives programar la trilogia Tudor que el compositor bergamasc ens va deixar per la posteritat (mancaria la pobre Elisabetta al castello di Kenilworth, per convertir la trilogia en tetralogia Tudor, però aquesta que va ser la primera, estrenada al 1829, mai ha estat considerada digne de ser tinguda en compte). L’any passat va ser l’espectacular Anna Bolena i la temporada vinent esperem que sigui Roberto Devereux, sempre dirigides a l’escena per David McVicar, mentre que Armiliato ha deixat pas de manera encertada al mestre Benini.
Si en l’Anna Bolena de l’any passat el General Director del MET va convèncer a la gran Anna Netrebko per fer front a un rol difícil i extenuant, amb un resultat esplèndid. Per aquesta segona entrega Tudor va oferir el rol titular a Joyce DiDonato, potser una de les cantants actuals més dotades per cantar el repertori belcantista. Desconec amb qui han pensat per fer front a Reina Elisabeth en el Roberto Devereux de la temporada vinent.
Joyce DiDonato és una artista exemplar, d’una categoria musical molt notable i especialment dotada per fer front al repertori barroc i belcantista, entre altres coses, per tenir una especial habilitat amb el cant florit, les coloratures i una exquisida elegància musical. Per aquest motiu quan canta el repertori rossinià brilla de manera especial, encara que cada vegada estic més convençut que la senyora DiDonato no és una mezzosoprano, ni tampoc és una soprano i que la seva excel·lència canora l’ha d’adequar en aquells rols, que n’hi ha molts, on la base del cant es situí en la zona central, amb comptades visites al registre greu i puntuals ascensions al registre agut. Ella en aquests rols indefinits, ja sigui l’Octavian o el compositor straussians, les mezzosopranos mozartianes o les sopranos barroques, i les heroïnes rossinianes (rols Colbran) brilla de manera excelsa.
El rol de Maria Stuarda, que inicialment semblava una tria molt idònia de Gelb, gràcies a les seves particularitats vocals, requereix un gruix vocal i una potencia que Joyce DiDonato no té. La mezzosoprano (oficialment ho és) nord-americana fa una amplíssima demostració de les seves grans capacitats per cantar el repertori belcantista, i utilitza en la seva colpidora expressivitat del seu cant, un control mestrívol de la respiració, de les mitges veus, dels pianos, dels trinats, de les escales i les coloratures, però per aquesta òpera de Donizetti em sembla que la seva veu no és la més idònia, ja que ella no pot lluir com voldria les seves grans virtuts, malgrat que en les repeticions d’àries i cabaletes introdueix les variacions i coloratures per a les que està tant dotada, però a canvi li exigeix una tessitura que l’obliga a forçar la veu, sobretot quan passa del centre i ha de fer front a uns aguts que ella té molt brillants quan els ataca picats en les seves virtuoses agilitats, però que en el cant lligat i en les frases llargues mantingudes en aquesta zona, fan que mostri un vibrato, per a mi desagradable, que perdi harmònics i també alè. Li falta entitat vocal, gruix, més presència i més força.
No sé si a la sala del MET la veu arribava amb la mateixa claredat que ens arribava al cinema, però tot i així, en els passatges concertants i també en la famosa pregària del darrer acte, malgrat l’amplificada arribada als privilegiats espectadors cinematogràfics, la veu quedava sovint tapada, sense brillar. Si bé el mític pianíssim de la pregària sostingut per sobre el Cor es va escoltar perfectament, no hi va haver aquella emoció extrema que Caballé ha deixat per la història, amb aquell crescendo final, lligat en forma de súplica.
La sort de veure aquestes representacions al cinema és que quan els cantants tenen unes capacitats teatrals notables, com és el cas de DiDonato, es gaudeix molt de les seves actuacions, i allà on no arriba l’intensitat vocal, arriba la intensa actuació dramàtica, amb una caracterització del personatge molt creïble i efectiva, amb un final esplèndid, colpidor i tràgic.
DiDonato no m’ha semblat una bona Stuarda, és una grandíssima cantant i una molt notable actriu, però aquest rol no em sembla a l’alçada de les grans sopranos que hi han deixat petjada, ni a l’alçada dels rols on ella m’ha captivat (Angelina, Rosina, Isolier, Cendrillon,…)
Elza van der Heever i Joyce DiDonato en la comfrontació de Maria Stuarda al MET 2013. Producció de David McVicar. Fotografia de Ken Howard/MET
Per fer front al rol de la Reina Elisabeth, jo crec que Gelb tampoc ha estat gaire encertat. La jove (33) soprano sud-africana Elza van den Heever, no pot ser mai l’alternativa vocal a la Stuarda, ni que aquesta sigui la pàl·lida DiDonato. Aquests dos rols, com també succeeix amb Anna Bolena i Seymour, quasi són intercanviables ja que les vocalitats són molt similars i per tant el rol d’Elisabeth també ha de tenir una veu punyent, amb un registre greu consistent i un centre dramàtic.
No m’atreviria a definir o catalogar la veu de Elza van den Heever de spinto, i molt menys dramàtica. Si feu un repàs a les cantants que han cantat aquest rol abans, veureu que quasi sempre es tracta de mezzosopranos amb agut (Verrett, Baltsa, Berini) o també sopranos dramàtiques (Farrell, Plowright, Vannes, Galvany), doncs bé, la soprano sud-africana, amb una veu no gaire agradable, un registre greu inexistent o parlat i uns aguts de lírica quasi lleugera, assoleix el rol amb convicció dramàtica, caracterització exemplar i una consistència vocal poc notable. Tampoc l’estil em va semblar especialment remarcable.
Si bé a la seva escena inicial la composició del personatge em va semblar perfecta, amb una gestualitat molt marcada per la direcció escènica, la part vocal no em va semblar gaire convincent. La confirmació de la poca entitat es va fer palesa en l’esperada confrontació de les dues reines (moment tan falç històricament parlant com efectiu dalt de l’escenari). Allà hi mancaven les guspires vocals i la força suficient per sobresortir del conjunt, problema també atribuïble a DiDonato, i que va fer que la stretta final del segon acte semblés més un número coral que no pas un concertant. Tinc present masses confrontacions memorables com per deixar-me convèncer per una actuació escènica brillant.
Matthew Polenzani i Joyce DiDonato a la Maria Stuarda del MET, Foto Ken Howard/MET
El tenor Matthew Polenzani era Roberto, i si bé altres vegades l’hem apreciat en les seves caracteritzacions donizettianes (Nemorino, Ernesto) ahir, possiblement per no estar recuperat del tot d’un refredat que el va fer suspendre alguna altra funció, la seva prestació em va semblar per sota del que ens té acostumats.
Tampoc és que sigui un cantant molt creatiu, però l’estil, la seguretat i la correcció sempre hi són, i ahir en canvi va denotar una certa incomoditat en el alguns moments del passatge, i també algunes inseguretats en el registre més agut. La veu semblava molt més lleugera del que darrerament ens havia mostrat i tot plegat, sumat a la poca implicació escènica que acostuma a tenir, i en comparació amb les seves companyes encara més, va donar una impressió poc brillant d’una part ingrata (no té ària) però complexe.
Matthew Rose i Joyce DiDonato a la Maria Stuarda del MET 2013. Producció de David McVicar – Foto Ken Howard/MET
El baix Matthew Rose, de sonoritat contundent i adequada presència d’autoritat moral, va complir amb escreix el seu rol, també vocal, mentre que Joshua Hopkins de vocalitat inclassificable malgrat que l’anunciïn com a baríton, va vestir magníficament la vessant escènica del personatge, així com la sempre eficient Maria Zifchak, “lady in waiting” oficial de les representacions del MET.
Acte 1er Maria Stuarda MET 2013. Producció de David McVicar
Maurizio Benini coneix bé aquest repertori i jo el trobo molt més adequat que Armiliato, ja que té més cura del detall, dels acompanyaments i de la sonoritat. L’orquestra del MET, així com el Cor, van tenir com és habitual una esplèndida i càlida actuació.
Pel que fa a la producció de David McVicar, resulta visualment molt adequada, amb una escenografia minimalista que juga amb un encertat disseny de llums, a crear els espais necessaris per emmarcar el drama. Tret de l’escena inicial amb un excés de moviment i uns saltimbanquis més aviat sobrers, opta per l’intimisme del drama. El director anglès ha triat la vessant més conservadora, sense cap relectura, ni cap excés sanguinolent com acostumen a tenir els seus muntatges (recordeu el final de la Bolena amb l’Smenton torturat com si fos el Jesucrist de la Passió de Mel Guibson?), i ha optat per treballar a fons l’actuació de les dues protagonistes i els personatges que les envolten, encertant de ple amb l’efecte teatral, gràcies a la colpidora convicció de DiDonato i van den Heever, amb detalls de caracterització gestual veritablement encertats (coixera d’Elizabeth, tremolor de la Stuarda des de l’anunci de la condemna)
Un espectacle brillant malgrat la seva sobrietat.
No sé si DiDonato farà moltes més Stuarda, potser serà com la Bolena de Netrebko, una fita important en el seu currículum que molt probablement no repetirà gaires vegades, si és així crec que farà bé.
MARIA STUARDA
Gaetano Donizetti/Giuseppe Bardari/Friedrich Schiller
Maria Stuarda…..Joyce DiDonato
Elisabetta…Elza van den Heever
Roberto………Matthew Polenzani
Giorgio Talbot………Matthew Rose
Guglielmo Cecil…….Joshua Hopkins
Anna Kennedy………….Maria Zifchak
Direcció musical…………………..Maurizio Benini
Direcció d’escena…………..David McVicar
Escenografia i vestuari…………….John Macfarlane
Disseny de llums…….Jennifer Tipton
Coreografia………..Leah Hausman
Metropolitan Opera House de Nova York
19 de gener de 2013
IN FERNEM LAND 
Amics, a aquest d´amunt ni cas, que li deixem fer el blog per a que estigui entretingut i tal, però en realitat NPI. Feu-me cas a mi: va estar molt be tot i ens ho vàrem passar tots de conya. Apa: bon diumenge a tothom!
M'agradaM'agrada
A lo mejor cada día se menos de esto, pero ayer también me lo pase de coña.
M'agradaM'agrada
Pasarselo de coña nada tiene que ver con saber más o menos. Me alegro que disfrutaras Jesús.
M'agradaM'agrada
T’hem de fer cas a tu o al cunyat? :-), no sé que dir-te Xavier. Em continuaré entretenint i si vols, ja ho saps.
M'agradaM'agrada
El problema es tener tantos excelsos referentes… Prescindiendo de ello, el resultado de conjunto me resultó muy positivo. Fundamentalmente por la solvente actuación dramática de ellas y una orquesta que se ajustó mucho más en estilo que con Armiliato.
Es verdad que a la Estuardo de Di Donato le falta peso y no es un papel en el que deba centrarse, pero la belleza de su canto y los detalles que regaló (sin comparar con nadie) fueron notables. De la Elisabetta para mí lo peor fue que desde que apareció en escena me recordó a Florentino Fernández disfrazado y no pude quitarme esa imagen en toda la obra.
La propuesta de Mc Vicar me gustó mucho, con un gran trabajo actoral, pese a que Polenzani no hiciese los deberes.
Por lo que parece me lo pasé yo mejor anoche que tú, qué le vamos a hacer.
Un abrazo
M'agradaM'agrada
Los referentes nunca son un problema, son imprescindibles para forjarse una opinión fundamentada y es por ello que guste o no, me baso para argumentar mi poco entusiasmo ante lo visto y sobretodo escuchado ayer en el cine.
DiDonato, no la voy a descubrir yo que me deshice en elogios cuando nadie la conocía y la vi en Pesaro (2003) por primera vez, tiene la voz que tiene y contra eso ni ella ni yo podemos hacer nada. Ante ese instrumento limitado para ciertos roles y repertorios, ella puede encandilarnos con su dulzura exquisita, pero a mi no me convence, precisamente por los referentes, porqué lo he escuchado de otra manera y para mi gusto infinitamente mejor.
El gusto, la clase y la elegancia no son suficientes para llevar adelante un rol que exige de un cuerpo vocal y una tesitura que ella no posee.
El resto del reparto, insignificante y el espectaculo de McVicar, junto a las capacidades dramáticas de las señoras disimulan unas carencias que si en cine ya son evidentes, supongo que en el teatro aún lo son más.
Yo no me lo pasé mal, pero tú te lo pasaste mejor. Me alegro.
M'agradaM'agrada
De lo escuchado ayer en directo por radio desde el Met diría que JDD demostró que no es mezzo sino soprano digamos corta, mientras que la EVDH parecîa una mezzo belcantista con problemas arriba. Con esto quiero decir, que en los duos de ambas hubo apenas contraste vocal de cuerdas.
No obstante la Joyce que es una magnífica artista, demostrò musicalidad, clase , gusto y supo hacer bastantes variaciones sobresalientes.
A mi en este rol, no me guatò Polenzani , demasiado amannetadete en el estilo.
Magnifico Benini, la orquestaciòn y los coros
( esperemos que el Met ” no fichen ” a la Griberova para la Elizabetta del Devereux, je…je..)
M'agradaM'agrada
Me sorprende que EVDH te pareciera una mezzo belcantista cuando a mi me parecía una soprano lírica, como mucho.
M'agradaM'agrada
Quise decir …no me gustó…. ( polenzani )
M'agradaM'agrada
Pido excusas y esto me pasa por escribir desde el móvil :….no me gustó Polenzani, demasiado amaneradete y o azucarado, en el estilo de canto…
M'agradaM'agrada
M’ho vaig passar molt be malgrat que La Stuarda no és una obra que m’entusiasmi.M’agrada molt la 1ª aria d’Elisabeth,les escenes de Leicester al primer acte,l’escena de la confrontació (of course) malgrat que la stretta final és pachanga pura que sense el sobreagut final inventat no té cap gràcia.El 2º acte el trobo musicalment molt fluix i el final (bastant inferior al de la Lucrezia Borgia,Roberto Devereux,Lucia di Lammermoor,etc) és una autèntica saturació de Maria que segons el meu criteri no assoleix la máxima inspiració fins al darrer número.Tinc els meus seriosos dubtes de que el compositor cregués veritablement en l’inocència de la protagonista doncs en aquest cas li hagués sortit quelcom millor.
Els aguts de Joyce Di Donato sempre ha estat laboriosos,vibrats i lleugeramnt aflautats pero al menys per mí no desagradables.Pero s’ha d’admetre que si ens fixem només en aquestes notes (potser 5 o 6 en tota l’obra) els fan millor Gencer,Gruberova,Caballé,Sutherland,Sills o Devia.Pero Joyce Di Donato té al seu favor una major expressivitat del text i una major conexió espiritual amb el drama.En aquest punt li trobo paralelismes amb Cecilia Bartoli o Victòria de los Angeles.Es a dir a l’hora de viure el personatge hi ha més intensitat i més sinceritat.Si la posem al costat de la Gencer que encara avui en dia ens fa aixecar de la cadira quan sentim el finale primo de Florència 1967 veurem que la turca resulta una mica cartró-pedra i la Di Donato més creíble.Cada interpret té les seves virtuts i els seus defectes pero a mí em va fer(a la seva manera ) gaudir moltíssim.Espero que d’aquí 2 o 20 anys puguir gaudir de la mateixa manera gràcies a un altre interpret,ja sabeu que la fidelitat perpètua a una cantant no és el meu fort.
Al seu costat Elza van der Heever va ser una sorpresa molt agradable.Canta i actua molt be ,la veu és interessant i la personalitat arauxada també.
Lleugera decepció per part del fantàstic estilista Matthew Polenzani que ahir semblava no estar fi del tot.Malgrat que no va fallar res l’impostació semblava de vegades inestable.
Magnífica l’orquestra del teatre sota la batuta d’un expert belcantista com el mestre Maurizio Benini.
Gran treball d’actors amb detalls molt interessants gràcies a la direcció de David MacVicar.
So acceptable a la sala 10 on el públic que semblava força satisfet va aplaudir molt al finalitzar l’espectacle.
PD: Àlex pel Roberto Devereux del Met es va parlar inicialment de Renee Fleming que per lo vist va caure de la llista.Seguidament s’ha parlat de Sondra Radvanovski i d’Angela Meade.En tot cas et puc donar la notícia que la teva estimadíssima ” Doña Edita ” segur que no hi será.
M'agradaM'agrada
Més enllà de que t’agradi més o menys la Stuarda, aquesta òpera està escrita per qui està escrita i la partitura diu el que diu.
Com ja hem discutit fins la sacietat d’aquest tema m’estimo més no insistir-hi, ara bé, el problema de DiDonato no són tant sols els aguts, ella no té el gruix vocal que aquest repertori necessita i tots sabem que el volum no és gaire generós. L’orquestra de Donizetti no és la de Mozart, ni tant sols la de Rossini, i per tant ella ha de forçar per fer-se sentir, mortiu per el qual s’accentua aquest vibrato, i aquesta blancor en la zona aguda, no tant sols en un agut concret i determinat.
Ella com és una cantant exquisida i elegant, té moments esplèndids i com que a més a més, és una gran interpret, fa viure el personatge de manera excel·lent, les seves virtuts són evidents, però ai las! no té la veu, per a mi és una Stuarda de petit format.
La senyora Elza van der Heever l’hauré de veure en alguna altre cosa, ja que vocalment en aquest rol és anecdòtica.
M'agradaM'agrada
Us deixo un enllaç de l’ escena de la confrontació de la versió de Florència (1967) que ha estat considerada mítica per moltíssims afeccionats.Sentida ara em sembla que la rauxa de Leyla Gencer era i segueix molt engrescadora i el seu re natural inventat al final 2.47 gairebe catàrquic. Al seu costat Shirley Verrett que passava per ser una gran belcantista ? exhibeix una coloratura patosa a 1.28 i un agut metàlic forçat i ingrat a 1.45 , 2.03 , 2.27 i 2.46 . Ho podeu comprovar facilment(el algodon no engaña)
M'agradaM'agrada
Aquest cronometre et matarà a disgustos JAJAJAJAJAJAJAJA.
A resulta que Verrett és patosa. AI Senyor!
M'agradaM'agrada
Jo no entraré en qüestions tècniques ja que no tinc suficients coneixements, ara bé, dit això, ahir m’ho vaig passar d’allò més bé!!.
La Joyce DiDonato no m’ha decebut mai i ahir em va entusiasmar i emocionar amb la seva interpretació, tant vocal com teatral. En general vaig trobar, malgrat algunes mancances, un molt bon nivell (típicament “MET”) incloent una escenografia, que fugia de l’espectacularitat però que era enormement efectista i s’adaptava perfectament a les necessitats de l’obra.
M'agradaM'agrada
Les decepcions, amic Josep, depenen de moltes coses.
DiDonato, com tots els cantants excel·lents, no decep, altre cosa és si és la veu adequada per cantar un rol, i per a mi no ho és per cantar Stuarda. Com que és una cantant que ho fa tot molt bé, res a dir amb la seva línia, la seva elegància, la interpretació i totes aquelles variacions que ella sap fer tant bé, però Déu l’hi ha donat una veu, i amb aquesta veu es difícil per a mi, satisfer les exigències d’aquest rol.
Juan Diego Flórez, cantant que tots dos venerem, canta molt bé el Duc de Mantua, però no és per a ell, doncs amb la Stuarda de DiDonato estaríem una mica en el mateix cas: veu preciosa, cant exquisit, elegància, tècnica, però ai! manca el gruix necessària per omplir les exigències de la partitura.
M'agradaM'agrada
No puc estar-me d’enviar-os la versió d’ Elena Mosuc ,Katarina Karnéus i Josep Bros de la Staatsoper de Berlin (2006).La direcció d’escena signada per Karsten Wiegand está clarament inspirada en “Que fue de baby Jane” i dona peu a una dramatúrgia potent amb algún moment d’ironia molt encertat.Les veus són magnífiques i l’estil molt adient.Elena Mosuc tant petitona que és i com s’entrega,renoi.Katarina Karnéus ,la nostra Ariane,sorpren desde la vessant vocal i estilistica,està gairebe perfecte com és el cas de Josep Bros.El qui no li agradi la proposta escènica podrá gaudir i molt de la part vocal.
M'agradaM'agrada
Comparat amb el que ens ha deixat en SANTI del Liceu, no sé si riure o plorar, escena a part, és com una olla de grills.
Aquest afany per intentar evitar qualsevol referència a la gran Stuarda de Montserrat Caballé és francament incomprensible.
M'agradaM'agrada
Ja que tenim magnànim permís per deixar en forma de Youtube les nostres preferències, aquí us deixo la meva:
Aquesta la vaig viure i això no s’oblida
M'agradaM'agrada
Això és magnífic, i per a mi que va ser la primera Stuarda que vaig veure, inoblidable.
Les altres dues vistes al Liceu, amb Dessí i Baltsa, i la versió de concert amb Gruberova-Ganassi i Flórez, malgrat Gruberova (UI QUE HE DIT!!! :-), van ser millors que la del MET d’ahir.
*
M'agradaM'agrada
No vaig anar al cinema i per tant només puc parlar del que vaig escoltar per ràdio.
No la vaig acabar, després de la preghiera que va està força bé, vaig anar a fer coses més interessants.
Ningú estava malament, però res era extraordinari.
Al cine molt possiblement m’hagués agradat més.
M'agradaM'agrada
Desconeixia que la retransmetessin per ràdio, espero escoltar-la per comprovar com funciona sense la vessant escènica, tant ben resolta.
M'agradaM'agrada
No es pot estar a dos llocs alhora i el duo Shostakóvitx/Bartok de l’OBC és molt poderós, massa (ja en portem dos aquesta temporada, impresionants tots dos), i si està “amenitzat” per Viktoria Mullova encara més. Aixi que li vaig fer el salt aquesta vegada als Yelmo en una òpera que de no ser per la coincidència m’hagués agradat veure. No és de les preferides, però hi ha moments que valoro especialment, sobretot si hi ha gans veus belcantistes. M’haig d’abstenir doncs de dir res, però del que no em vull abstenir és de dir que, deixant de banda els noms i cognoms dels artistes, el post ha estat una clase magistral de veus. Per imprimir i guardar.
M'agradaM'agrada
Jo no em podia permetre pagar 39€ (entrada més econòmica) per anar aquest cap de setmana a L’Auditori.
Potser si més endavant tinc el vídeo el posaré a disposició a IFL
M'agradaM'agrada
Preus cars, baixa assistència. Està demostrat que això és el que volen. No hi ha res a fer Joaquim. Només ells, els gestors de l’Auditori, poden entendre el per què del gran “èxit” d’aquest binomi. Nosaltres no, no estem al seu nivell. 😦
M'agradaM'agrada
No s’entén i la propera temporada ja m’explicaràs com s’ho faran.
M'agradaM'agrada
Vull aprofitar aquest post d’avui per reivindicar una veu de soprano que he descubert fen el tafaner per youtube, el seu nom és Kristine Opolais no la coneixia , peró he de dir qué m’agradat molt, i sembla que aquest estiu passat vara tenir un gran exit al R.O.T am la Buterfly ; en pots fer cinc centims Joaquim ?
No puc comentar rés de L’ópera Maria Stuarda, ja qué no la vaig veure ni tampoc sentir per la ràdio, peró segur que els que vareu poder fer-ho segur que veu disfrutar força.
Vull deixar-vos un link amb la soprano que abans he comentat , peró com que no ho he fet mai no sé si m’ensortirè.
M'agradaM'agrada
És una cantant molt interessant, ja n’hem parlat alguna vegada a IFL.
darrerament s’esta situant com una de les veus importants. A veure si ve aviat per aquí.
Gr`caie sper deixar el vídeo, te’n has sortit molt bé.
M'agradaM'agrada
a mi me gusto mucho. pero un comentario no musical, ¿ como dejan entrar en la sala con botes enormes decrispetas ????? pues ayer me tocaron dos señoras que no pararon de comer en toda la primera parte. buffffffffffffffff . increible .
M'agradaM'agrada
Hola maria, bienvenida a IFL.
No deja de ser un cine y si nos molesta cuando vemos una película y ya lo hemos asumido, es cuestión de dejar pasar el tiempo y por horroroso que parezca, acabaremos escuchando el desagradable sonido de los últimos resquicios del refresco luchando con la pajita y el desagradable perfume de las palomitas de maíz, acompañando la Casta Diva o In Fernem Land.
Para el cine es una fuente de ingresos que los mantiene vivos.
Tan patético como molesto, pero es así. Yo creía que el público de la ópera nunca sucumbiría a tanta ordinariez, pero claro, no nos debería sorprender después de soportar los conciertos de toses, móviles, caramelos, e impertinencias en los mismísimos templos de la lírica.
Encantado de tu visita y me alegro que disfrutaras ayer, yo también lo hubiera querdio, al menos al mismo nivel que lo hicisteis la mayoría.
M'agradaM'agrada
La Stuarda tiene un nombre que la llevó 10 años en su repertorio y no hay quien tosa a la Superba Caballé que,en 1978,revalidaba LO QUE maravilló una década antes… Y que por desgracia no se ha superado. Gencer,suprema, se le adelantó en meses pero ese tándem (Caballé/Verret) se enfrentaron en muchos teatros. Fieles ambas a la partitura y al belcanto. Interesantes fueron Baker/Plowright, Stupenda/Toureangeau, Grubi/Baltsa, Devia/Antonacci … Ayer fue curioso,algunos fragmentos bellos aunque insuficientes por JDD. Y me cae muy bien pero la Stuarda no es para ella;al menos,a la escucha.Como intérprete,impagable.
M'agradaM'agrada
AMEN, querida Leonor
M'agradaM'agrada
Nosaltres, l’Imma i jo, varem gaudir molt amb aquesta òpera i sobretot amb les veus de Elza van den Heever però sobretot amb la de Joyce DiDonato. Potser no podem comparar per falta de memoria… almenys jo, soc incapaç de fer-ho.
M'agradaM'agrada
Jo hi ha coses que em marquen per la vida i de tant en tant les revisito, perquè són molt bones i és un plaer. Per això les tinc tant presents.
A vegades sense superar-ho veig representacions que igualen o s’apropen a aquelles que encara continuen sent referents, la d’ahir no ho va aconseguir en absolut.
M'agradaM'agrada
Yo sí soy fiel a los buenos recuerdos de los cantantes, a los malos no. Y las dos versiones que ví con Montserrat Caballé en el Liceu (1969 y 1978) fueron magistrales, especialmente la última, aún cuando la voz estaba más fresca en la primera, pero la interpretación fue irreprochable tanto en una como en otra. Afortunadamente las grabaciones de radio que conservo lo demuestran y la de vídeo también..
La versión discográfica de Gruberova/Baltsa no me gustó ni cuando la compré -hace ya muchos años- ni ahora (y su versión en el Liceu mucho menos, Sonia Ganassi la superó en todo) y la de Sutherland tampoco, prefiero infinitamente más la de Beverly Sills, aún no poseyendo la voz que requiere el rol, pero era una intérprete excepcional que aún siendo lírica ligera poseía graves -no sé si en vivo me hubiera gustado, pues su volumen vocal no era muy generoso-. La versión de Janet Baker es absolutamente rigurosa con la partitura original y muy bien cantada, pero la traducción al inglés distancia un poco. Me gusta mucho la versión de Leyla Gencer, pero en mi opinión es inferior a las de Montserrat Caballé.
La versión de anteayer me aburrió soberanamente. La soprano sudafricana -de nombre tan complicado- no me gustó absolutamente nada como cantante y mucho como actríz. Va de mezzo, con una voz casi de lírico ligera y sin un grave. La única frase en que descendió al grave en el segundo acto fue absolutamente hablada, no cantada. Si una mezzo no tiene graves qué es?
Joyce DiDonato es una cantante exquisita que suele excederse en incluir innumerables notas no escritas y esto a mi me subleva, pero en la función que comentamos estuvo excelente de intención, tanto vocal como escénicamente, pero en el capítulo vocal su voz es frágil en exceso y la Malibran que estrenó este rol en 1835 (el estreno de 1834 no fue como “Maria Stuarda” sino como “Buondelmonte”-por razones de censura-, pudiendo Donizetti recuperar así la tesitura original con la cantante española) poseía una voz robusta y disponía de una natural facilidad para la zona grave, pues era una cantante inclasificable que se movía entre los registros de soprano dramática y contralto, por lo que es deducible que en realidad era una mezzo grave con buenos agudos.
La DiDonato canta la partitura como puede y pone todo su empeño en hacerlo bien, pero su voz no es para este rol en absoluto. Convence a quien se conforma con una buena interpretación aunque la intérprete carezca del grosor vocal y de la potencia que requiere una partitura.
De la “Anna Bolena” con Netrebko salí flotando del cine y aún no me he repuesto. De esta “Maria Stuarda”, una vez comentada la envío al olvido. No es suficiente derrochar sensibilidad para asumir un personaje, también se precisa disponer de la potencia y la robustez que exija ese rol.
M'agradaM'agrada
Efectivamente, la voz de esta cantante no es para este rol.
M'agradaM'agrada
És que la Netrebko… és molt Netrebko eh! 😉
Després de veure-la encara no m’ho puc creure! Ara a esperar a veure que ens ofereix la DiDonato al recital del març!
M'agradaM'agrada
Sólo un apunte, subjetivo por otra parte; a mí sí me gustó la versión de Grubi/Baltsa por ser la primera Stuarda que escuché por Rne 2 y que me descubrió una ópera fascinante y llena de fuerza; Baltsa, con todo, da dramatismo y fuego a su Elisabetta además. El Leicester de Araiza y el Cecil de Ellero D’Artegna también fueron dos factores que me agradaron. Concuerdo en el resto y sigo envidiando(sanamente)que pudiera disfrutar de la gran Stuarda que fue Caballé, las dos veces que la interpretó en el Liceu. No hay palabras para los que la escuchamos, inimaginable para los que la vivisteis. Un saludo.
M'agradaM'agrada
Non comment. Petons leonor 🙂
M'agradaM'agrada
¡De vuelta!
M'agradaM'agrada
No, pero Edita ya sabes que no es mi fuerte…. y antes que soltar algún improperio mejor no hablar.
Un bacio…un bacio ancora..un altro bacio…
M'agradaM'agrada
Un post magnífico Joaquim, como por otra parte es usual.
No asistí al cine y por lo tanto no puedo hablar del tema. Mi comentario era solamente para felicitarte a ti y a tus comentaristas por el nivel de lo expuesto y los ejemplos que nos permiten ver y escuchar diferentes versiones.
A todos, muchas gracias
M'agradaM'agrada
M’adono que la di Donato em va agradar molt-la vaig escoltar per ràdio-perquè és, indiscutiblement, una cantant exquisita i una gran actriu però, per força, no he escoltat prou aquesta òpera i no puc fer judicis. Si surt el video de la Netrebko, l’adquiriré vistes les vostres lloances i, en especial, les que fa Mr. Colbran, historiador de l’òpera, hisstòria viva del Liceu. Tingueu pietat de mi que vaig soportar una Bolena per la Gruberova-la última cantada a Barcelona-. Per sort la Seymour va ser una insuperable i bellíssima Garanca.
Salut les copains!
M'agradaM'agrada
Et recomano una visió de la del Liceu del 78, amb tota la crónica que calgui als aspectes teatrals, però descobriràs una òpera ben diferent a la del MET, i qui sap, potser millor.
M'agradaM'agrada
No me estrangules 😉 ¡Más besos de vuelta!
M'agradaM'agrada