IN FERNEM LAND

EL PARAL·LEL 1894-1939


paral·lel 002

No fa gaire em lamentava de la desaparició de la mítica llibreria Catalònia degut a la crisi i a l’imminent apertura d’un establiment de menjar ràpid en el lloc que fins feia un mes hi havien prestatgeries amb llibres, la nostàlgia ja m’envaïa fins i tot abans de veure com la persiana queia per darrera vegada a la llibreria de la Ronda de Sant Pere, i ahir després de sortir de la impressionant exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona  (CCCB) Paral·lel 1894-1939, la perplexitat i fins i tot la tristesa em va envair altre cop i ara per un món que jo no vaig viure i que tant sols conec per allò que vaig sentir a casa i el que he pogut veure en llibres o documentals.

La història d’un carrer escènic, patrimoni del poble.

teatre

Lluny de idealitzar una època tan apassionant, com sòrdida, bruta i classista, és obvi que aquell esclat privilegiat de vida concentrada en una avinguda de nova creació on les classes populars trobaven un lloc on divertir-se, desfogar-se i discutir acaloradament també de política, em motiva una sensació de nostàlgia i admiració.

Cada època té els seus instruments, les seves eines per desenvolupar la creativitat, l’efervescència social i política que en aquest cas acabaria esclatant en un somni malbaratat i reprimit. El que va succeir al tombar del XIX al XX a Barcelona i en aquella avinguda, és quelcom apassionant. Em costa trobar la corresponent analogia en els nostres dies i de ben segur hi deu ser, però aquella col·lectivitat que barrejava teatre, música, dansa, diversió, prostitució, crim, drogues, negoci, explotació, política, lluita, què sé jo! sent patrimoni de les classes més populars, tot i que el tot Barcelona hi acabava confluint, és quelcom que em meravella.

Josep Sempere, fotografia d'Alexandre Merletti Guanglia 1920

Josep Sempere, fotografia d’Alexandre Merletti Guanglia 1920

Veient les fotografies animades d’aquelles amplíssimes voreres plenes de terrasses de cafès concorregudíssimes, amb un teatre al costat d’un altre, locals en alguns casos d’aforaments que superaven les 2000 localitats al costat de petites barraques d’aspecte misèrrim, amb un minúscul escenari on una cupletista intentava guanyar-se la vida, no costa gens imaginar-se la banda sonora plena de brogit de vida, de pianoles i veus agudes cantussejant les darreres partitures dels musics de moda, amb lletres picants i provocadores alternant-se amb crits i discussions airades, grolleria envoltada de grans plomalls de vedets i proclames populistes de lluites obreres. És clar que hi ha molta literatura que ens ajuda a ubicar-nos i per tant a idealitzar-ho, però és innegable que aquell període de 45 anys escapçats per l’acabament d’una guerra atroç, significa un dels períodes més rics i apassionants de la historia de Barcelona.

Picassos, Nonells i Opisos entre altres quadres d’artistes de renom, barrejats amb profilàctics de l’època, fotografies, programes, diorames, cartells, pel·lícules meravellosament restaurades, gravacions d’àudio de cuplets, sarsuela i revista, tot embolcallat d’espais i racons suggeridors, atmosferes i vivències rescatades de la memòria d’aquell Paral·lel somiat que ens havien explicat i havíem imaginat, prenen cos i et sorprenen en un recorregut exhaustiu, sorprenent i fascinant.

L'espectacular absis de les vedets

L’espectacular absis de les cupletistes

El Paral·lel recobraria l’activitat teatral i musical rigorosament vigilada i controlada fins al final dels anys seixanta, abans de morir definitivament amb l’especulació urbanística que es va endur per endavant la majoria de tots els teatres i locals, així com els gèneres agònics que en ells es representaven i que no van saber evolucionar i adaptar-se als nous temps, com si va succeir en altres avingudes similars d’altres ciutats. Això potser va succeir precisament perquè en aquell Paral·lel original hi confluïen moltes més coses que purament l’espectacle, i aquella ebullició social, artística i  creativa era transgressora i tanmateix perillosa per un règim que podia fer la vista grossa si calia, davant dels centímetres de menys d’una faldilla o una frase picant d’un llibret, però mai davant la llibertat, per això aquella represa de l’activitat després de la Guerra Civil tant sols va abraçar un aspecte de tot el que va representar el Paral·lel inicial, el de l’espectacle, i tot i així, molt més aburgesat del que ens mostren els documents dels anys d’esplendor, la resta com tantes altres coses, van quedar tapades per la clandestinitat més absoluta.

Al voltant de l’avinguda hi continuava havent l’activitat dels lumpen més denigrant, aquesta la recordo perfectament, però jo mai vaig poder-ho gaudir amb aquella munió de cartells que anunciaven un al costat de l’altre, obres de teatre, revista, sarsuela, cabaret o  cafè concert, alhora que barrejar-me amb aquella gernació àvida de diversió i vida que ho omplia tot, talment com succeeix en l’espectacular rebuda fotogràfica que inicia l’exposició i que és un dels passeigs més suggeridors i una invitació a submergir nos en l’història recent més estimulants que jo recordi.

La terrassa del Cafè Espanyol

La terrassa del Cafè Espanyol

De tota aquesta segona renaixença l’exposició no en parla, de ben segur la majoria ja ho sabeu, ja que aquesta magnífica mostra es va inaugurar el 26 d’octubre i ja l’ha vist pràcticament tothom, però si no és així i teniu l’oportunitat d’apropar-vos-hi, no ho dubteu, teniu temps fins el proper 24 d’aquest mes per fer-ho.

Imprescindible!

Us deixo uns Youtube que ha fet l’amic Julianen

I amb aquest altre de Barcelona Cultura

Finalment us deixo una entrevista de Tatiana Cisquella a Xavier Albertí, comissari de l’exposició de catalunya Ràdio.

47 comments

  1. Roberto

    Espléndida exposición que vimos hace ya casi un mes. Había oído muchas veces mencionar lo que era el Paralelo en esa época gloriosa,
    pero ver las fotos y en algunos casos oírlas como puede hacerse en la exposición, te deja realmente maravillado y te aproxima, al menos un poco, a lo que debe haber sido a lo que debe haber sido visitar esa avenida, hoy en día tan depauperada. La exposición es sin lugar a dudas, imperdible.

    M'agrada

  2. Juli Carbó i Montardit

    M’ha sorprès moltíssim el teu espot d’avui dedicat a un tema molt allunyat de l’ópera, però ja fa temps que em sorprens amb altres temes també diferfents.
    Vull confesar-te que jo encara he viscut les acaballes d’aquell Paral·lel tan carismàtic i popular, eix d’una cultura barrejada d’un món proletariat i un altre d’initel·lectual, perquè allí també hi frequentavan músics, pintors, cantants, i tota mena de personalitats famoses d’aquell temps.
    He alternat durant 10 anys la vida bohemia d’aqueslls arrabals que en dien El Barri Xino. T’asseguro que aquella era una vida fascinat però al meteix temps perillosa. Havies d’anar molt en compte amb no caure amb la temptació d’enganxar-te a una vida fàcil però destructiva. T’en podria explicar moltes annècdotes però ara no és el cas. Al Paral·lel li ha succeït el mateix que a la sarsuela encara que per diferentes raons. El pas del temps social i polític no perdona.
    Gràcies per fer-me reviure els meus anys de joventut i recordar algunes coses que ja no recordava.

    M'agrada

    • En els seuis inicis IFL parlava de tot, després vaig anar concentrant els temes.
      Ara bé, aquesta exposició és imprescindible, i per no fer-ho més llarg no he parlat de l’apartat dedicat a la sarsuela, amb gravacions de Vendrell, Redondo i Gorgé.
      L’exposició ho abraça tot, és esplèndida.

      M'agrada

  3. bocachete

    L’exposició és magnífica i està molt ben documentada i muntada. És llarga, això sí: cal anar amb temps. Els dissabtes a la tarda (potser algun altre dia) hi ha el “pianolista” tocant en viu, i t’explica com va i li pots demanar peces. I el documental final, amb cantants d’ara interpretant cuplés d’abans, és més que interessant. També té el seu apartat operístic i sarsuelístic, però la gràcia està en la barreja i en la recreació de tots aquells ambients on se sobrevivia com es podia: la part dedicada a la prostitució no deixa de ser crua, però era (i hi és encara) i amb una presència molt forta. El llibre-catàleg també, Déu n’hi do, val la pena.

    M'agrada

  4. Josep Olivé

    Entrenyable document històric.
    Curiositat: les tauletes del Café Español” seguint el mateix dibuix de la vora de la cera. Si queiés a dins tot distret (venint de la part de dalt) teniés de pendre cafè quasi per força, jeje.

    M'agrada

    • Josep Olivé

      …”el dibuix de la vorera”…la vorera, josep, la vorera…
      …i “queies”…i “tenies”….catxis! 🙂
      He fet més faltes que paraules he escrit…redeu!…

      M'agrada

      • Aquesta activitat al carrer sorprèn molt, els cafès, com en altres ciutats europees, concentraven molta activitat cultural amb les famoses tertúlies, ara ja ho veus entre blogs, facebook’s i twitter’s tot és molt més virtual.

        M'agrada

  5. Juli Carbó i Montardit

    Abans m’he deixat d’esmentar una cosa molt important per els que no ho saben. Mireu la impòrtància del carrer Nou de la Rambla o també conegut com el Conde del Asalto qe les botigues de queviures i els bars no tancaven les portes ni de dia i de nit, o asigui qe allò era una vida permanent. Molt bons els comentaris de Catalunya Ràdio.
    Amb la remodelacio urbanística han enterrat una par important de la hiatòra de Barcelona

    M'agrada

    • A l’exposició també es parla dels carrer Nou i de l’activitat de les acadèmies de cant i dansa, així com dels establiments presumptament mèdics que intentaven guarir les malalties venèries.
      Gràcies per l’aportació Juli

      M'agrada

  6. PERE

    A part de l’exposició-MAGNÍFICA-, i el catàleg que hi venen i que és el de la capçalera d’aquest post, s’ha editat un FANTÀSTIC llibre editat per VIENA EDICIONS, obra dels comissaris de l’exposició -EDUARD MOLERN i XAVIER ALBERTÍ-,titulat CARRER I ESCENA, EL PARAL-LEL 1892-1939 amb biografies de tots/es els artististes d’aquella època. MOLT RECOMANABLE.

    M'agrada

  7. Et te que haver agradat moltíssim per haver-ho escrit a IN FERNEM LAND. M’alegro de què tornis als teus orígens, encara que sigui bàsicament un Bloc de musica. Nosaltres l’hem visitada un parell de cops i també varem fer 5 cèntims a casa Voltaire.

    Normalment les exposicions del CCCB son magnifiques, però aquesta es surt de mides.

    M'agrada

    • Home, tampoc és que l’exposició s’allunyi gaire de la temàtica habitual.
      El genere musical i teatral és intrínsec d’IFL. No he deixat mai els orígens, però hi ha coses que m’estimo més traslladar-les a altres contrades :-), la resta continua inalterable al seu lloc. 😉

      M'agrada

  8. Per saber-ne més recomano els excepcionals llibres periodístics que ha publicat A Contravent, especialment “Sang a les drassanes” de Francesc Madrid (l’inventor del terme “barri xino”). Unes cròniques de primera mà del que era el Paral·lel durant el primer terç del segle XX.

    M'agrada

  9. Una de les coses que més impressiona, Joaquim, és precisament el que expliques, que sense haver-ho conegut sentim les vibracions d’aquell món que bullia; amb clarors, però sobretot amb moltes ombres, però la vida ja és això. Era un món viu, del poble i per al poble.

    I l’exposició és només una pinzellada. Tot el que es va esdevenir en aquell tros de carrer no hi cabria en el CCCB. Hi ha, per exemple, molta literatura que per desgràcia no ha passat el nihil obstat acadèmic. Passarell, Planes i sobretot Juli Vallmitjana són uns retratistes magnífics d’un món que ni ens l’imaginem.

    Guerra Civil i dictadura a banda, som un país on el pes del noucentisme i la poitesse de la llengua i dels costums ens han fet oblidar d’on venim.

    Permeteu-me que us posi un enllaç perquè veieu que d’aquella Barcelona popular han desaparegut més coses que no pas esmenta l’exposició del Paral·lel. Sense entrar en valoracions, els barcelonins (i no barcelonins) som fills de les alegries i les misèries d’aquesta ciutat: el Museu Roca.

    M'agrada

  10. Nuria

    Un post formidable que me ha dejado un regusto de nostalgia por un periodo de tiempo que no he vivido pero que mi “yaya” me relataba con la mezcla de tristeza y añoranza de lo que no volverá. Tanto mi abuelo (no llegué a conocerlo) como mi tío después, tocaron el piano en cafés del Paralelo. Yo de niña tengo recuerdos de ello. Gracias Joaquim.

    M'agrada

  11. Jan

    Super interessant! els meus tiets ja hi van anar, i els va entusiasmar! Potser aquest cap de setmana (si ja estic recuperat de la grip, segur que si) hi aniriem! 🙂

    M'agrada

  12. Es una exposición entrañable y he disfrutado mucho con ella. Se la aconsejo a todos los que aun no la han visto.

    Yo no soy nada nostálgico de los años pasados que he vivido, pero sí que lo soy de aquellos que no pude vivir y la época que refleja esa exposición concluye el año en que yo nací y me produce verdadera nostalgia, como también me la produce la época en que vivió Rossini (motivada por su extraordinaria música) y la de los mosqueteros (lo escrito por Alexandre Dumas en su trilogía: “Los tres mosqueteros” /”Veinte años después”/”El Vizconde de Bragelonne” ha influído muchísimo).

    Qué he hecho para sumergirme en esa época que no llegué a vivir? Pues documentarme tanto como he podido y conseguir grabaciones de todas las cupletistas, zarzuelas y revistas musicales de esa época. Dispongo de todo lo publicado y cuando lo escucho me vienen a la memoria canciones que mi madre me cantaba de bebé y de niño. Me hubiera gustado haber escuchado en vivo a Consuelo Bello “La Fornarina”, tan guapa y con una voz tan bonita (murió a los 31 años) en 1915 y en la exposición se la puede escuchar en el picante cuplé “La llave”. Por cierto el último cuplé que estrenó y cantó se titulaba precisamente “El último cuplé”…

    Es una gozada poder contemplar los fragmentos de varias películas del gran cineasta barcelonés Ricardo de Baños -perfectamente restauradas, como señala Joaquim- tales como “El amigo del alma” (1913) que era la síntesis de una zarzuela de Vives y Giménez del mismo título estrenada en 1905 y los 31 minutos conservados de “La gitana blanca” (1919) con Raquél Meller. En su estreno estas películas se acompañaban con canciones interpretadas en discos de “pizarra”. También me hizo ilusión ver el número final que se le llamaba apoteosis de “La revue des revues” (“La locura de París”-1927), film francés con escenas en color que por lo visto se proyectó en un teatro del Paral.lel.

    El repaso de las grandes cupletistas de la época es excelente y las fotos y documentación magníficas: “La Bella Otero” (que llegó a cantar varias funciones de “Carmen” en la Opera de Montecarlo), “La Bella Chelito” introductora de los cuplés-rumba, ya que era cubana, Pilar Alonso que sólo cantaba cuplés catalanes, Raquél Meller que fue durante años la más grande estrella del cine francés, aparte de cupletista internacional, Pastora Imperio con sus maravillosos brazos -y pésima voz, todo hay que decirlo-, Mercedes Serós, La Goya, La Goyita, “La Bella Dorita”…Enfín las mujeres que pertenecieron a una época ya muy lejana, como los transformistas Derkas Y Mirco (a éste y a la Meller aún les pude ver en su decadencia, cantando en varietés, entre película y película de los programas dobles y a La Bella Dorita en El Molino).

    Los “Posters” de las revistas “Charivari” (en la que intervino Maurice Chevalier), “Kosmópolis”,…El póster del estreno en catalán de la ópera “Marina” con Conxa(Conchita) Panadés de cristalina voz. Las voces de Vendrell, Gorgé, Redondo y El Musclaire que puedes escuchar con cascos…

    Maravillosas fotografías que muestran la enorme cantidad de teatros, music-halls, cabarets, bares y restaurantes que ofrecían sus espectáculos en el Paral-lel a un público ávido de novedades y picardías que muchos como Josep Santpere y su esposa sabían ofrecerles, con vodeviles críticos con todo y con todos.

    Los repasos a sketches y cuadros de Pablo Picasso, Santiago Rusiñol, Opisso, etc…

    Son tantas las cosas que se pueden ver de 43 años de historia de la frivolidad que tan bien supieron plasmar autores como el escitor-erótico-pornográfico Joaquín Belda en “La Coquito”, por ejemplo, o Angel Zúñiga, Sebastiá Gasch, Alvaro Retana y tantos otros que harían excesivamente largo mi comentario -que ya lo es- que incluso da opción a una segunda visita.

    Ahora toca hacer la segunda parte -la que yo viví- mucho más corta que la primera: de 1939 a 1965, cuando en esta última década irrumpió -desgraciadamente- el micrófono en los espectáculos y acabó con géneros que ya estaban en decadencia pero que durante esos años ofrecieron espectáculos de increíble calidad, como las comedias musicales de Guerrero, Alonso, Moraleda, Padilla, Montorio y otros y las revistas de los “Vieneses” (Artur Kaps y Franz Joham), de Joaquín Gasa y las primeras de Colsada. Primero fue el micrófono, luego la televisión y después la permisividad cotidiana quienes acabaron con unas formas, expresiones y atrevimientos que ya se veían por todas partes y no era necesario ir al teatro para verlos.

    Mis más entusiastas felicidades al CCCB!

    M'agrada

      • Joan

        Ja! l’he visitda en 2 dies consecutius (serveix la mateixa entrada)
        Expo a l’alçada del post i a més, m’ha servit per aprendre l’orígen de la cançó del “tururut” i per saber que “el sàtir del Guinardó” no és de la Trinca/Rosa Mª Sardà sinó una adaptació d'”el sátiro del abc” cantada per la Fornerina. Gràcies!

        M'agrada

      • Magnífic Joan, me’n alegro molt.
        Els Trincos van fer molts “robatoris” d’altres compositors que la gent es pensa que són originals dels de Canet. Algunes genials adaptacions són prou conegudes Beethoven, Khachaturian o Strauus, però n’hi ha d’altres de compositors locals o americans, que l’ignorància popular desconeix i que ells no van mencionar en les seves gravacions.

        M'agrada

  13. Concep

    Ja fa molts dies que hi varem anar i ens va agradar molt.
    No creiem que fos tan gran i se’ns va fer tard, potser abans de que s’acabi hi tornarem. Me’n has fet tornar les ganes.

    M'agrada

  14. Pink

    !!Com m’agrada Barcelona la conec que recordi des de 1951 encara avia pujat als trens que en deien del oest, i del Paral·lel sempre n’he sentit a parlar sobretot al meu pare deia que havia unes orquestrines que tocaven temes vinguts de EE UU una música fantàstica .M’agradat aquest post molt ben fet, Realment la obra “Flor de Nit , Dagoll Dagom, ens la van mostrar amb molta realitat, i difícilment inolvidable aquest tema.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: