Natalie Dessay i Michael Spyers a Les contes d’Hoffmann del Liceu 2013. Foto Antoni Bofill
Després de veure un assaig general preocupant, la primera del segon repartiment de la que ja teniu constància a IFL i haver escoltat per ràdio una transmissió del primer repartiment, em vaig apropar a la funció d’ahir diumenge de Les Contes d’Hoffmann amb dues sensacions contradictòries, l’esperança i la mandra.
Stéphane Denève i Lauren Pelly són en gran part responsables que m’hagi avorrit molt, tant que a mida que anava avançant la representació, el tedi inicial propi d’un representació operística de diumenge a les cinc de la tarda, sempre propensa al maltractament de les cervicals motivat per les nonetes, s’hagi consolidat fins a les 9 del vespre, un rècord que feia molt temps que no em passava.
Pitjor encara, ja que tenint una òpera màgica, magnífica i bellíssima, amb un equip de cantants molt solvent, no han sabut treure-li el partit que mereixia el retorn d’aquesta òpera després de tants anys al Gran Teatre del Liceu.
El mestre Denève ha fet sonar bé l’orquestra, de fet aquesta temporada es nota una millora, però això no és suficient, d’acord que hem millorat respecte a les primeres funcions, però no pot ser que a Offenbach li manqui la guspira que el caracteritza, així com la transparència i la brillantor d’una partitura que en les seves mans ha acabat sent llarguíssima i sobretot mancada de l’emoció que conté en molts moments i en l’acte d’Antònia en particular.
Pel que fa a Pelly, ja ho vaig dir en ocasió de la primera del segon cast, tanta grisor acaba fent grisa la representació, sembla una obvietat però no hauria de ser així, a no ser que Pelly, que en tantes altres ocasions ens ha mostrat l’enginy discursiu de les seves propostes, hagi volgut fer d’aquesta òpera una totxana de difícil digestió, no ho crec.
Durant els dos primers actes, la cosa no aixeca el vol fins que precisament Olympia s’enlaira acompanyant les agilitats de la seva ària. Tot el pròleg es fa etern, monòton en la grisor, i monòton en el desenvolupament dramàtic, li costa arrancar més d’una hora, massa temps.
L’acte d’Antònia, si no portés el tedi dels dos primers actes, és el més ben resolt, ja que també Offenbach és on desborda el millor dels tres contes, però malgrat la tristor de la història i per tant la justificació d’aquest ambient opressiu, portem massa esforç ocular acumulat intentant trobar els personatges vestits de gris, en mig d’escenografies planes i també grises, sobre terres grisos, i com comprendreu i malgrat l’excel·lència majúscula de la interpretació de Natalie Dessay, tot plegat esdevé esgotador. Penso que el director d’escena ha de crear unes alternances que acabin donant una progressió, i en aquesta òpera amb quatre històries ben diferenciades sembla idoni poder-ho fer, i en canvi a mi em va donar la sensació que sempre estàvem al mateix conte. Si ho volia així, ho ha aconseguit, però jo no hi estic gens d’acord.
El primer cast és notable, no del tot reeixit, però si notable. Començant per Michael Spyers un Hoffmann molt líric, de cant exquisit, de línia i fraseig depurat, sempre en estil, i que a l’acte de Giulietta va passar per entrebancs perillosos que casi ens costa a tots plegats un disgust. El rol de Hoffmann és extenuant, és el que més canta i la tessitura és molt exigent. Spyers va voler forçar en excés i va fer perillar el final, però tot i així em va agradar i el seu estil per l’òpera francesa és ideal. O bé ha de reforçar certs aspectes per acabar indemne al final, o és millor que aquest rol no el faci gaire, ja que podria malmetre la seva carrera.
Em va agradar molt el Niklause/musa de Michèle Losier, també en perfecte estil i adequació vocal al rol.
Laurent Naouri és un gran artista, i amb els seus quatre rols mefistofèlics es fa notar, ja que domina la presència escènica i la vocal, malgrat que l’instrument ja denota certs problemes en la tessitura més alta. Projecta i controla molt bé. Bravo!
Kathleen Kim broda l’Olympia sense brocats d’excepció, vull dir que ho fa bonic fins que arriba l’últim agut, aquell que pràcticament justifica la vocalitat d’una soprano lleugera com ella, i una lleugera ha de tenir el sobreagut ferm, precís, incisiu i esclatant. Doncs bé, per segona vegada (la primera en el segon cast) no la va rematar de manera precisa, res greu ja que va fer coses magnífiques i una nota més aviat oberta, poc precisa i controlada, i no del tot incisiva, no pot treure merit a l’actuació, però tampoc acaba per donar-li la matrícula d’honor a una actuació que pràcticament és limita a aquesta ària i a una cabriola final.
Natalie Dessay és un monstre de teatre, una gran artista i una cantant excepcional. Unir ambdues coses és difícil de trobar, i per sort hem pogut gaudir-ho un cop més dalt de l’escenari. En el cas de Dessay que les notes no acabin de ser precises no és greu, sap greu, que és quelcom diferent, ja que denoten un desgast vocal provocat per un malbaratament. No hi ha res a fer en aquest sentit, però Dessay dóna tantíssim a canvi, que li perdono que en el final del tercet s’hagués amagat tot provant si l’agut acabaria sortint de manera digna, i també el quasi crit amb que va acabar fora d’escena, abans de morir en braços de Crespel. La resta va ser un festival.
Tatiana Pavlovskaya va fer el que va poder amb el que li deixen en aquesta versió, no és la Giulietta dels meus somnis, però millora tant la versió de la Gutiérrez, que em va fer sentir alleujat. Haguéssim pogut tenir un altre cantant més distingida?, sense cap mena de dubte, però en una versió com aquesta, fruit de mil i un retocs, qui trobes que s’exposi a tant per tant poc?.
Susana Cordon va fer una excel·lent Stella, no exempta d’un parell d’aguts potser massa imponents a l’epíleg, però feia quasi quatre hores que havia intervingut per última vegada, ho trobo criminal.
La resta del repartiment és el mateix que en el segon cast, i per tant repetiré allò de que tenir a Vas és un goig, i fer venir al gran Chauson per fer només el Crespel, és un luxe o un malbaratament de recursos artístics.
El Cor del Gran Teatre del Liceu va millorar una mica l’impressió no del tot positiva que em va causar a l’inici de la tanda de representacions, però em continuen semblant pocs coristes, i això els va obligar a forçar en més d’un moment. Ahir em vaig assabentar que no canten tots, com ja va succeir a Rusalka, ja que no hi ha prou vestuari per tots (!!!). A la Rusalka que era una producció llogada ho puc fins i tot entendre, però a veure, què no havíem quedat que aquesta era una nova producció que s’estrenava aquí?, i no hi ha prou vestuari per a tots?, això és una enganyifa, sobretot si al no poder cantar tots els que podrien fer-ho acaba repercutint a pitjor, en el nivell global.
Espero que el dia de la transmissió televisiva d’aquesta setmana tot vagi bé, qui sap, potser la producció guanyarà molt a distàncies curtes, sobretot si es poden apreciar bé actuacions tan memorables com la de Dessay. En cas de comercialitzar-la no em preocupa tant, doncs tots sabem que per la taula de l’enginyer de so acaben arreglant allò que a la sala no ens ha acabat d’agradar gaire.
Bona setmana per a tots.
IN FERNEM LAND 
Estic molt d’acord amb el teu comentari. Vull afegir que no m’ha agradat gens l’escenografia. Una pallissa de quatre hores per a escoltar uns pocs minuts de música excelsa no em compensa. Els cantants excepte el tenor i el baríton queden diluïts i elles encara més. Per a sortir a les nou del vespre només em compensa Wagner.
M'agradaM'agrada
Wagner compensa a qualsevol hora i si és més curt de 4 hores, sempre té gust de poc.
M'agradaM'agrada
Pinta bé l’escenografia, pel que veig. Potser em repensaré i compraré alguna entrada.
M'agradaM'agrada
Ja ens ho comentaràs, ves en compte amb el repartiment que escollis.
M'agradaM'agrada
Vet aquí que el polifacètic E.T.A Hoffmann, escriptor i poeta de prestigi (entre moltes d’altres coses, com la de músic, per exemple), i prototip d’artista romàntic turmentat, que fa de l’angoixa el seu “modus vivendi”, i el genial Offenbach, creador de partitures que ens mostren una manera d’entendre la vida prou diferent, són els principals “causants” (no els únics) d’una òpera fascinant, joia del repertori, que ens mostra tot un mon oníric, difús, hedonista, delirant, colpidor. Potser fa somriure, però mai riure, perque encara que sembli mentida, és massa trascendent tot el que passa en escena. Ni les modificacions, afegits i amputacions que ha sofert, ni les versions a tort i a dret, ni les mans que han canviat notes i intencions, ni les descobertes antigues i recents, ni el fet de ser obra no completada per l’autor han pogut amb la simpatia que ens causa aquest antiheroi, pel neuròtic, i amb l’emoció amb que compartim les seves frustracions.
Del resultat artístic de la proposta del Liceu ja no tinc dubtes. Els vaig tenir el dilluns passat, però ara ja no. És esplèndida, captivadora. En lo musical, amb un Naouri que per a mi va ser lo millor del repartiment junt amb una nina encisadora, Kim, una Dessay amb la que anava amb por i vaig constatar que fa una Antonia vocalment més que digne i escènicament sensacional, i un Spyers molt millorat, que va arribar al cinquè acte sense alè en un paper esgotador en el que el sols fet d’afrontar-lo i sortir relativament victoriós ja es guanya tota la meva consideració. Molt millor tambè la direcció, cor i orquestra, amb ganes aquesta vegada, donant vida a una música que és l’autèntic fil conductor de les diferents atmòsferes soterrades de l’obra. I pel que fa a l’escena: fa pensar. Tot i el gran risc de cansar al personal i de ser redundant té un plantajament estètic coherent i un desemvolupament teatral superb. El que passa és que tots li demanem a aquesta òpera, abans de presenciar-la, un altre cosa, però sembla obvi que més enllà de les pertorbacions causades per l’embriaguesa, Hoffman es mou en un terreny oníric d’un conte a l’altre, d’un somni a l’altre. I qui recorda els colors dels somnis? Potser té raò Pelly, despertem i es produeix un sobtat daltabaix en el que amb prou feines podem recordar lo somiat, surrealista unes vegades, distorsionat d’altres, però sempre en un to angoixat que no és ni blanc ni negre, sino marcadament gris, absent de tot cromatisme.
M'agradaM'agrada
Em vas deixar dissabte en fora de joc amb lo dels somnis en blanc i negre, que a mi em tan em poden sortir elefants roses com bicicletes taronges. Per això, abans de que acabis de desconcertar a tothom amb això, t´he de dir que em vaig posar a tafanejar el tema una mica i es veu que està demostrat que somiem en colors, tot i que a vegades podem tenir dificultats per recordar-los (sembla que estan més lligats al subconscient), cosa que es veu que li passa especialment a les persones que van més justetes d´imaginació i fantasia. No saps com em sap greu de dir- t´ho 😆 🙂 😆
A tot això, jo amb el pas canviat: demà en toca el segon repartiment (que no me pase ná! 😕 ), i d´aquest primer la meva memòria de peix ja no em permetria fer gaire més que repetir el que ja vaig dir el primer dia. Amb la gran aportació que ja he fet avui amb lo dels colors… ja no cal, oi?
M'agradaM'agrada
Doncs t’ha sortit el comentari més llarg de lo normal… jejejej… sobretot pel que fa a la mesura d’imaginació i fantasia de les persones amb somnis daltònics…jajajaja…ho dic pel Pelly, no per mi… 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
O sigui:
Com que la cosa és onírica, TOTS A DORMIR
Com que el senyor està turmentat, tots a patir.
On queda la brillantor de la música d’Offenbach?, Offenbach em sembla que no psicoanalitza ni als oients, ni als personatges, va voler ser ambiciós però sense defugir els seus cànons estètics i encara que l’obra no li va sortir tan espumejant com les seves celebrades operetes, hi ha molt de seducció, de conte fantàstic i que es va perdre en la versió del mestre Denève, incomprensiblement després d’haver ofert una reeixida direcció de l’Ariane de Dukas. Ves per on Minkovski que fa uns anys no l’haguéssim associat mai a Offenbach ens ha deixat un llistó altíssim.
Pelly estava de futris quan es va posar a pensar en l’òpera d’Offenbach i tota aquella comicitat i fina ironia de La Fille du Régiment o la mateixa Cendrillon que sembla ser que veurem al Liceu, la va deixar de banda per enfosquir-nos una mica més la vida i demanar avui mateix, hora per anar a Can Barraquer.
Jo tinc uns somnis, a vegades, magnífics, no tot allò que és oníric ha d’anar precisament associat a la sordidesa, sobretot si t’ajudes d’estupefaents, que sembla ser que el Hoffmann els feia anar a tort i a dret. Bé no deixa de ser una manera d’entendre-ho, que no cal dir que a mi no em va satisfer i si us plau, que algú em digui que el pròleg se li va fer curt, i sobretot que m’ho expliqui, no he vist cosa més ensopida i antagònica per engrescar-nos a veure tot el que ens ofereixen aquests contes. Tant de futris estava Pelly que fins i tot decideix acabar en to menor allò que segons l’edició crítica acabava en major, i per això va comptar amb la complicitat del mestre Déneve, ahir insistent bravejat per una persona del públic.
M'agradaM'agrada
Doncs jo crec que Offenbach es va allunyar ben conscientment del gènere de l’opereta volen deixar, en les acaballes de la seva vida, una marca més seriosa, i es va valdre d’uns contes que venint de qui venien era impossible fer quelcom de còmic o d’intrascendent. La confirmació de que Offenbach era un gran mestre ho demostra el fet de que sense perdre el seu segell musical ens conmou amb una obra de llarg recorregut i eminentment romàntica. No entenc la comparació amb La Fille i Cendrillion. De veritat creus que estem parlant d’arguments comparables als que se’ls hi pot aplicar paregudes solucions dramatúrgiques i escèniques? Jo crec que de comicitat a Les contes n’hi ha ben poca, i la que hi ha és precisament per resaltar les parts més colpidorament romàntiques. Fer de Les Contes quelcom de semblant a una comèdia és, al meu parer, un gran error. (PD. Què coi és anar de frutis ?)
M'agradaM'agrada
I tant que es va allunyar, però no pas en la música que no pot dissimular gaire el caire guspirejamt que fins i tot té en els moments més dramàtics.
No m’has entès o m’he explicat malament. Pelly a La Fille i a Cendrillon va saber explorar de manera brillant la dramatúrgia, amb molta ironia i comicitat, però quan Pelly es vol posar seriós, Manon al MET o aquests Contes depriments mancats de la màgia que tenen si o si, em sembla molt poc interessant i avorrit.
A Pelly li surten molt millor les comèdies que els drames. Les solucions escèniques d’aquests contes són tan pobres i minimalistes com les immenses parets mòbils i si no diguem com s’empassa tota l’escena final amb la musa i el Hoffmann per terra, amb un cor palplantat al fons d’un immens escenari buit.
Mirat si us plau els de Paris i veuràs quin concepte dramàtic i de gran espectacle que els hi dóna Carsen, un mag visual com n’hi ha pocs. Si no acceptem que Les Contes és un gran espectacle a la francesa i que està més a prop de Bertold Brecht, aleshores callo, però ves per on crec que a Offenbach li hagués agradat aquella immensa màgia de Carsen a l’ONP.
M'agradaM'agrada
Què és anar de frutis?????… 🙂 Encuriosit em tens.. 🙂
M'agradaM'agrada
No és anar de futris, és estar de futris, que és una manera de dir que estava de mal humor (Estava de futris), maco, oi?
M'agradaM'agrada
Estic molt d’acord amb el que dius. Son quatre hores excessivament planes i si això causa avorriment a gent tan addicte (en el millor sentit de la paraula) com tu, imaginat a la resta de mortals que no ho som tant. Tot i això, vull dir que visualment no em va desagradar, ara bé, 4 hores del mateix cansa. La interpretació em va semblar d’un nivell molt alt. La Dessay em te el cor robat des de fa anys i amb aquesta Antonia me l’ha tornat a robar.
M'agradaM'agrada
Potser els que són tan addictes s’ho passen millor, no ho sé, per a mi tots tres dies que l’he vist m’ha avorrit molt.
M'agradaM'agrada
En la función del pasado jueves, Spyres estuvo apurado en casi todos los agudos pero ya desde el principio : la voz no corría a partir del paso y los agudos se destimbraban y perdían color. Al finalizar la función, se escucharon incluso un par de ligeros buuhs desde arriba.
Muy notables ( sigo hablando del pasado jueves ,función a la que asistí), Kim, Dessay, Naouri y Losier ( ésta pidió benevolencia por estar inmersa en un proceso gripal), más los secundarios.
Ba
M'agradaM'agrada
Quería añadir, bastante deficiente, chillona en el agudo y con una pésima dicción francesa, la rusa Pavloskaya que cantó la Giulietta.
M'agradaM'agrada
Ayer empezó espléndidamente, y solamente en el acto de Giulietta estuvo apunto del desastre. A unos cuantos de su calidad quisiera yo tenerlos fijos en el Liceu.
M'agradaM'agrada
Estic completament d’acord amb l’argumentació de Josep Olivé sobre la producció i direcció de Laurent Pelly.
Malgrat ser tres històries diferents, estan viscudes i narrades per una mateixa persona. Una persona turmentada, angoixada, que viu les aventures rabiosament grises, sense cap color, tot és nagatiu, desesperant noi! sempre està enfadat!!.No sap viure la vida “comme il faut”.
Referent a la música, (n’oblidem que l’òpera és sobretot música i cant) l’rquestra dirigida per Stéphane Denève m’ha agradat força, algún desajust amb el cor però perdonable, soc molt bona persona. Michael Spyres de veu bonica i cant curós s’en va sortir força bé, malgrat cantar amb una tersitura “tela marinera”,molt bé Laurent Naouri i Kathleen Kim, fantàstica Michèle Losier i, supèrbia Natalie Dessay, per mi una Antònia de “reclinatori m’ha emocionat fent-me plorar, sentiment que floreix poques vegades.
M'agradaM'agrada
Però i la música? Offenbach tracta cada compta de manera diferent, per alguna cosa deu ser.
M'agradaM'agrada
Me sumo al comentario de Josep Olivé, que argumenta muy bien a favor de Pelly. Creo que contribuyó mucho a que me lo pasara de miedo, un hecho tan incuestionable como que otros os aburristeis. Su idea me parece interesante, está muy bien expresada y se adecua perfectamente a la música (a la que se escucha, claro), con lo que no le puedo poner peros. También sigo pensando que el bagaje previo te da más criterio y autoridad pero no deja de tener sus inconvenientes, paladares al margen.
M'agradaM'agrada
Teniendo en cuenta que Denéve ya la hace aburrida, está muy de acuerdo con Pelly, no conmigo.
El bagaje nunca es un inconveniente, da criterio y eso es necesario para que no me den gato por liebre. 🙂
M'agradaM'agrada
Salvo el desastre del tercer acto, (cómo sufrí con Spyers!, la espantosa Giulieta y una Barcarolla abuuurrida) creo que tuvimos unos notables primer y segundo actos, muy emotivos, con una escena correcta y a veces incluso con buenas ideas: el ojo, la grúa, las escaleras se separan…yo si me hubiera ido en el segundo descanso habría dicho que fue una noche redonda!
Lo peor, el dormitorio de Antonia!
coincido con Marga, ya me avisó.
M'agradaM'agrada
I la taberna?, semblava el vestuari del meu cole als anys 60. amb aquells penja-robes per els barrets al fons!
També vaig trobar, i tu que ets arquitecta m’entendràs, que per lo petita que era l’habitació d’Antonia (semblava la de la minyona), l’escala era excessiva 🙂
No et negaré que aquell joc d’escales que separen els dos mons no fos una imatge encertada, és el que més em va agradar, a part de la nina voladora, però perdre de vista els cantants (Hoffmann en el tercet amb Crespel i el Doctor Miracle) desapareix en la foscor, calia?
M'agradaM'agrada
Si le quitas el segundo acto (Olympia) y el tercero (Antonia), el resto me pareció un peñazo y mira que es complicado con una ópera como esta. Es más, del segundo acto y del tercero sólo salvo las partes en las que ELLAS estaban en escena, subiendo el nivel de la función.
Y coincido en lo de la ausencia de luz. El que esté todo tan poco iluminado cansa la vista y acabas por dejar de prestar atención.
M'agradaM'agrada
Jo he vist el primer repartiment i m’ha semblat com dieu “interessant per determinats conceptes” el que vol dir que amb un cop en tinc ben bé prou, però content d’haver-hi assistit.
A l’entreacte vaig recollir el DVD de la temporada passada que ens regalen als abonats i en mirar-me’l vaig trobar-hi un fragment de la Linda di Chamounix. No pot ser, em nego a creure que no hagi estat comercialitzada. De no ser que hi hagi un problema de drets (Tant Flórez com Damrau són artistes de DECCA) i en canvi si ho hagin estat d’altres: Ariane i Barbablava sense anar més lluny. Vaig seguir els posts en el seu moment a IFL però… És de debó que aquesta precisament no pensen editar-la? (!!!) Només vaig poder veure’n l’estrena perquè la resta de funcions era fora i m’agradaria recuperar-la. Si algú en sap res més… Gràcies.
M'agradaM'agrada
La Linda està gravada, com tot el que fa el teatre, per les càmeres internes, però no per ser comercialitzada, ja que el Sr. Marco l’any passat va tallar i tancar el departament per fer-ho possible. Suposo que els Srs de la DECCA haguessin portat els seus enginyers per col·laborar amb els del Liceu. Qui sap si més endavant sortiran, però dubto que el Sr. Flórez, sent tan “tiquis miquis” ho aprovés.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la resposta! ara sí em quadra perquè s’ha comercialitzat l’Ariadna i no la la Linda, essent la primera posterior. Els jocs de llum de la producció de la de Dukas deuen “costar” menys d’editar. 😦
M'agradaM'agrada
Tant Flórez com Damrau estaven molts interessats amb la comercialització d’aquella Linda, però diguem que el Liceu ens va fer a tots un lleig. Que després hagi aparegut l’Ariane et Barbebleue és un misteri, ja que potser en vendran moltes, però de Linda a tot el món en vendrien moltes més, però el màrqueting com tantes altres coses no són el fort del Sr. Marco.
M'agradaM'agrada
Doncs jo, aquest cop, estic de la banda “favorable”: trobo que ahir la funció va sortir més que bé. Musicalment i vocalment va estar per sobre de l’habitual i algunes veus van excel·lir (Noury em va entusiasmar, Kim va estar molt adequada, Dessay malgrat tot va fer un gran paper, i Spyers és una sorpresa per a mi: molt interessant i que va cantar francament bé, sortir-se’n al final; en general, tothom va cantar bé i potser la Giulietta i el cor és el que menys em va convèncer). De l’escena? No trobo que fos tan dolenta ni tan bona. No és que sigui de color fosc ni clar, i en aquest sentit els arguments dels somnis poden estar bé. Funciona en general, i el que sí que li objecto és que desaprofita molt l’espai i els recursos del teatre i que en algunes escenes és molt desangelada: la taverna del pròleg és francament millorable, i potser no cal gran cosa per arreglar-la una mica, però tal com apareix és un magatzem sense cap gràcia. En general, és una proposta pobre en la realització, potser, que hagués millorat molt amb alguns retocs sense haver de canviar-ne el “concepte ombrívol”. És a dir, no la nego des d’un punt de vista conceptual, però sí de resultat final, que em va semblar justet.
Ara, globalment, una funció francament engrescadora, amb un segon acte que (cal reconèixer que els responsables són Offenbach i Barbier, que fan que l’acte funcioni fins i tot amb la pitjor escena del món) emociona i una valoració general molt positiva.
M'agradaM'agrada
T’asseguro que sense Dessay o una soprano que actuí com ella, el segon acte és feixuc, com els altres.
M'agradaM'agrada
Com sou!!!. Com diríem en castellá “no dejais titere con cabeza”.
M'agradaM'agrada
Vols dir?, hi ha coses que em van agradar i ho dic, però sembla que només us fixeu en allò que no m’agrada.
M'agradaM'agrada
L’escenografia no em va desagradar, al contrari, crec que li dona un aire oniric bastant coherent amb l’argument.Sento discrepar de la majoria. Al final es fa tot plegat una mica llarg, però no crec que sigui per l’escenografia. En quant als cantants en general força bé. Però la Dessay em va fer patir una mica, ho confesso. Llástima que tingui problemes de veu en segons quina tessitura ja que és una cantant magnífica, sens dubte. Ignoro que li ha passat, però la recordo millor fa un temps. El tenor bé, però al final a patir.. En conjunt em va agradar bastant
M'agradaM'agrada
La van haver d’operar, dues vegades crec, de nòduls a les cordes vocals o quelcom similar. Res va tornar a ser igual i aquella veu cristallina es va perdre. la immensitat de l’artista perdura.
M'agradaM'agrada
Ara ja ho entenc. Gràcies per l’informació. Una pena, ja que és una gran cantant i actriu.
M'agradaM'agrada
A partir del 2014, segons ha dit ella mateixa, només actriu 😦
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig anar el 1er dia, i no en tinc un mal record, va estar bé, però no em va semblar que fos res de l’altre món, vaja, que no va matar…
El millor de la funció va ser Laurent Naouri, fa una actuació creïble i vocalment super bona! Bravo!
Després també em va encantar la intensitat en la que interpreta la Dessay! És de les poques sopranos de l’actualitat que et fan creure el que passa a escena, és magnífica encara que en l’actualitat la veu estigui una mica cascadeta!
La Losier em va agradar, més que res suposo que per ser francesa, sap transmetre el que canta ja que és la seva llengua, em va agradar força/molt.
El tenor Spyres bé fins l’acte d’Antonia, després la cosa se li va anar de les mans i ens va fer patir molt! A mi em va semblar un cantant que canta molt bé però que quasi és més soso que el Marco Berti, per sort, tot i no tenir els aguts, canta molt millor que l’italià al qui a casa li diem “l’estaquirot” jejejeje 😉
A mi la posada en escena em va encantar! Tot i el que si que és cert, és que si esperes trobar uns contes bonics i divertits, i que diguis “que màgica que és aquesta música i aquesta història” no ho trobaràs. Però en canvi t’ofereix una manera de veure-la diferent, t’ensenya la part més fosca i claustrofòbica de la història. A mi em sembla que hi ha molt treball i que està força lograt, tot i que no del tot perfecte.
El que si que ho va fer francament malament va ser el sr. Denève que va fer una direcció que a vegades sonava apagada, sense cap gràcia, i a vegades molt fort, arribant a tapar els cantants (en òpera francesa!?!?!?!?) Vaja, que qui el va bravejar és perquè no ha escoltat els àudios que en Joaquim ens va penjar ja fa uns mesos d’una versió concert de “les contes d’hoffmann” a París amb Sonya Yoncheva (Ojalá l’haguéssim tinguda al Liceu) on la direcció és de Minkovsky, i hi ha una diferència………… Aquest si que sap el que és l’opera francesa!!!!!!!!
El que a mi em va sorprendre va ser aquest poti-poti que van fer, perquè el final, el concertant, que t’ha de posar la pell de gallina, va acabar d’una manera totalment diferent del que estem acostumats! no van acabar en forte! jo em vaig quedar amb una cara de pena…
Doncs com que jo sóc molt masoquista (tampoc va estar malament, no fotem jejeje) hi tornaré el dia 23, ja que hi van uns amics… Ja explicaré el que m’ha semblat…
M'agradaM'agrada
Això, això, ja ens ho explicaràs jo no hi tornaria ni cobrant
M'agradaM'agrada
Ni jo! però l’entrada ja la tenia desde feia molt, i l’altra la vaig comprar perque no em podia esperar, vaja que hi vaig perque la tinc, sino…
Intentaré disfrutar de la Dessay i el seu marit…
M'agradaM'agrada
Pues yo volví a aburrirme con una de mis óperas favoritas, de la que tengo unas 25 versiones distintas y he visto en el Liceu todas sus escenificaciones desde 1955 hasta el presente.
Escénicamente tiene unos reclamos con la “poupée” en la grúa, el Doctor Miracle subido en la lámpara, las escaleras que se separan y se juntan y el espejo que no refleja a Hoffmann y aquí se acabó el ingenio del “gran” Pelly, todo ello rodeado de un gris perla fastidioso e irritante para mis ojos y repetitivo hasta la somnolencia.
En cuanto al foso de la orquesta, ésta suena bien pero los tempos del director Denève son imposibles de lentitud y a su dirección le falta la chispa de Offenbach que en cualquier otra versión está presente en toda la partitura. No hay sensualidad ni en la barcarola y la orquesta se ve obligada a emitir unos sonidos a menudos secos y marciales, procedentes de una orquestación diferente a cualquiera de las 25 que conozco. Se han cargado materialmente la música de Offenbach, a la que han desprovisto de volatilidad, frescura y emoción. Para mí un desastre, musical y escénicamente hablando. Hacerme bostezar en una de mis óperas favoritas no se lo perdonaré nunca ni a Pelly ni a Denève.
Por lo respecta a los cantantes, en el primer reparto la mayoría de ellos han estado correctos, sobresaliendo Michael Spyers -pese a sus problemas en esta tesitura criminal-, Laurent Naouri, Natalie Dessay -aún no disponiendo de la voz adecuada, pero sigue siendo una extraordinaria actríz y una excelente cantante- y con reparos Kathleen Kim que en las tres ocasiones en que he visto su Olympia no ha coronado nunca correctamente la nota aguda final de su aria.
El personaje de Hoffmann no lo considero tan torturado como nos lo ofrece Pelly, sino obsesionado por tres amores fallidos que ha querido concretar en un cuarto (Stella) y cuando éste pretende corresponderle se lo encuentra en un lamentablemente estado de dipsomanía. Hoffman se introduce en sus propios cuentos, otorgándose el rol protagonista, idea que me parece muy original por parte de los libretistas de esta preciosa ópera, todo ello acompañado de una música genial que en esta versión del Liceu no me ha satisfecho, como me sucede cuando la veo o escucho. Lo siento.
M'agradaM'agrada
Lo siento?, això és es colmo que diria a ses Illes, ells són els que haurien de lamentar que una part del públic s’avorrís.
M'agradaM'agrada
M’ho vaig passar molt be.
Michael Spyres és un cantant que admiro molt com canta. Malgrat els evidents problemes que passa en el tercer acte el seu fraseig em fa gadir una passada.
Natalie Dessay va demostrar de nou que és una cantant-actriu soberbia.El cant legato segueix sent perfecte,els pianíssims són particularment expressius,el “re ” encara hi és i puc dir que és més exacte que el de Netrebko en directe.El duo d’ells dos va ser per mí un moment màgic.
Kathleen Kim va estar esplèndida com Olympia malgrat que cali el “mi ” bemoll final.
Natalia Pavlovkaya va estar molt be vocalment pero la seva dicció és gairebe impossible.
Fantàstic Laurent Naouri en els quatre rols malapeces tant per veu com per actuació.
Em va sorprendre que Michele Losier no s’emportés una inmensa ovació per un rol que domina de forma gairebe perfecta.
Stephane Denève va portar una direcció que segons el meu entendre no va ser ni lenta-feixuga ni rapida-precipitada-marcial.Tot els tempos em van semblar coherents amb l’acció i la partitura i l’orquestra va sonar prou be.Li retreuria potser una explosió més violenta en la mort d’Antonia.
Vaig disfrutar molt de fragments poc habituals com dues àries de Niklausse,l’altre aria del diamant i sobre tot del tercet del acte d’Olympia.
La producció és esquemàtica,austera pero per mí encertada.Aquests contes jo diría que passen tots tres a la nit(le souper,belle nuit ) i em va agradar molt el caire sinistre que transmeten.Crec que als desancantats en el video els hi agradaran més.
M'agradaM'agrada
Però que no paguen el rebut de la llum a can Crespel i al bordell venecià?
Segurament els desencantats mirant la pantalla ens ho passarem millor, efectivament, des de el quart pis ahir vaig perdre ben bé una diòptria, però la “seriositat” esbalaïdora de messieur Déneve no la salva la TV.
M'agradaM'agrada
Més exacte que el de Netrebko en directe??????????????? T’has passat no creus????????????
M'agradaM'agrada
Doncs a mi aquells colors tan foscos em varen agradar per adequats ja que el pobre Hoffman té un disgust amb cada un dels seus amors i l’únic que permet certa frivolitat visual és el de Giulietta. El fet d’una dona que no existeix i d’una altra que està morint-se són adients a la grisor del panorama.
Em va agradar l’Spyders, en Naouri i em va encantar l’Antònia Dessay tan malaltona. No puc dir el mateix del que va gosar cantar donya Église Gutierrez amb aquella veu opaca, desafinada i, a vegades, amagada els déus saben a on. En canvi tinc molt bon record d’Ismael Jordi, una veu preciosa cridada pel triomf.
Estem d’acord amb la lentitud de la direcció orquestral però…perviu l’òpera deliciosa, inspiradíssima que ha fet immortat al mestre Offenbach.
Au revoir mes amis.
M'agradaM'agrada
La que s’està morint no et diré que no, però la que no existeix ha de ser MOLT acolorida, pensa que ell porta unes ulleres que la fa veure d’una manera diferent, però Pelly feia dies que no tenia el dia. I el màxim que es permet és entapissar les butaques i cadires venecianes d’un verd esvaït, Pelly no deu haver sovintejat els bordells luxosos de la Venècia carnestoltada.
Au revoir mon cheri
M'agradaM'agrada
Doncs jo, que tecnicament no hi entenc gaire, m’agrada comentar la percepció sensorial que em transmet tot plegat. I estic totalment d’acord amb Joaquim amb que en conjunt tot plegat es pobre, i que Dessay em va decebre molt, si tenim com a referencia actuacions anteriors. Com deia un altre, feia patir perque es notava que no arribava on volia. I sobre el tenor Spyres, veu maca però lamentable que mai va fer un agut amb solvencia.
En general molt decepcionat. Molt, perque esperava molt mes d’aquests Contes
M'agradaM'agrada
El principal problema de este montaje es que Pelly prescinde del romanticismo de la opera de Offenbach y se centra en el oscurantismo de los relatos originales de E.T.A. Hoffmann.
Claro que es válida cualquier propuesta al respecto, pero Offenbach nunca renunció a su música para ponerse más serio de lo que era habitual y este montaje inspirado en las pinturas de Spilliaert y el expresionismo cinematográfico de Murnau se carga cualquier atisbo de magia que la partitura reclama en cada compás.
Solamente el vuelo de Olympia o la escena del espejo de Giulietta nos acercan a esa magia, pero envueltas en un pesimismo que no creo que sea acertado ante ese romanticismo que yo siempre había asociado al poeta Hoffmann en la opera de Offenbach.
Al respecto de las voces del primer reparto en todas ellas encontré problemas, salvando a Kim cuya gracia se halla más en los movimientos de la grúa que en su canto un tanto escolástico. Dessay , al menos el jueves 14, estuvo especialmente chillona en lo vocal y maravillosa en su vertiente dramática.
Del tenor Spyers poco bueno puedo decir, me pareció que estaba permanentemente al borde del colapso.
El mejor sin duda Naouri, aunque su voz no esté ya en su mejor momento, sus personajes están perfectamente delineados.
Losier estaba indispuesta.
Se me hizo muy larga hasta la aparición de Olympia y eterna desde la aparición de Giulietta.
Juzguen ustedes mismos
M'agradaM'agrada
Jo crec que de Spyers es poden dir coses magnífiques, potser no és el rol que millor li vagi en aquest moment de la seva carrera, però té una línia preciosa i elegant, molt apropiada a l’òpera francesa, ara bé quan la partitura li demana una mica més d’amplitud, aleshores pateix.
M'agradaM'agrada
Simplemente recordad que la cadena mezzo tv, televisarà en directo el sàbado 23 estos CONTES desde el Liceu
M'agradaM'agrada
Gràcies, ho tenim present
M'agradaM'agrada
Ahir vaig veure el 2º repartiment del Contes.
Decepció per part del Hoffmann d’Ismael Jordi.La veu és bonica en el centre i canta amb gust.Reste de la tesitura i interpretació aprovat just.(em va agradar mes a la Linda” i en un repertori similar m’interessa més Antonio Gandia)
Gemma Coma-Albert ,la més aplaudida i amb justícia.No está al nivell de Michele Losier pero ho va fer molt be.
Eglise Gutierrez va estar molt be com Antonia llevat de 2 aguts en forte forçats.M’agradan els seus pianíssims.Decepció total com Giulietta.No entenc que acceptés cantar-la.
Oren Gradus bona dicció,intenció i se sap molt be el rol..De vegades li manca una mica de volum pero en conjunt una bona prestació.
Kathleen Kim al nivell habitual.Carlos Chausson moolt be.
Stephane Denève temps una mica lents,so de l’orquestra notable,algun petit desajust en les escenes corals.La sensació d’avorriment l’atribueixo en la unió de les diferents escenes que sí que és realment lenta.Aquesta partitura dona l’impressió d’estar feta de bocins i el ritme de pas d’un fragment a l’altre és molt important i aixó és el que crec desencertat i son aquests temps morts els que determinen el ritme feixuc ,doncs quan la música está en marxa a mí tot em sona ben adient.
M'agradaM'agrada
Llàstima, per a mi Jordi fa coses molt millor que Spyres, altres no, però ambdós tenen problemes a la zona del passaggio. No crec que Hoffmann sigui un rol que els aporti avui per avui, grans èxits.
Jordi és molt intel·ligent i no força mai la veu, encara que això perjudiqui al públic
M'agradaM'agrada
Em feient moltíssima il.lusió aquets Contes, jo tenía molt bon record dels últims que es van representar al Liceu fa uns quants anys ( no púc recordar l’any…) també perque m’acompanyave la meva filla, per fí , des de fa un temps amb interés i entusiasme per l’Opera pertant, jo li vaig fer cinc céntims del meu record….
Tot i que vaig llegirme lleugerament el comentari d’en Joaquim, es a dir anava preparada, per a mí i per les meves perspectives de passar-ho bé, no va ser una representació rodona…..
De no coneixer la Música ,hagués pogut confondra les històries, tot massa planer, mateix color, mateix vestuari , mancança de llum en moments que jo modestament crèc que no toca……..
La orquestra em va sonar força bé, el cor d’homes al principi i el duet d’Antònia i Hoffmann, van ser els millors moments per a mí, la Dessay es qui és i molt saviament compensa qualsevól petita mancança….. ém va agradar molt la Musa (ara no recordo el nom …) la Stella deu.ni.dó., i el tenor a qui li vaig reconeixa una veu maca i bona musicalitat, em va fer patir una mica massa, i aixó m’engoixa molt i no em deixa gaudir bé d’allò que escolto…..La Giuletta no em va agradar gens, especialment en els cridanés aguts. La Olympia em feia por però, em va agradar més del que esperava….i la Barcarola fatal ! quina falta de sentiment i sensualitat, quina fredor……
En resum jo vaig gaudir en un 70% ( i sòc esplèndida ) aixó es va fer notar en els aplaudiments finals, van ser simplement correctes.
Una cosa bona, a la meva filla li va entusiasmar i aixó ho valoro perque es molt important per a mí.
M'agradaM'agrada
Un 70% és un notable, està força bé, no?
Gràcies per comentar la teva representació i aportar més opinions.
M'agradaM'agrada
Finalment he vist el primer repartiment, i com hi anava “preparat” després de llegir-os (¡quina diversitat d’opinions! i ben dites, aixo es el millor del blog) m’ha agradat mes del que me pensava, possiblement per la presencia dels Dessay-Naouri.Però el meu vot esta mes aprop d’en Joaquim i Colbran que d’en Josep Olive.
M'agradaM'agrada
El més important és que malgrat tot el que ja s’havia, t’ho hagis passat bé. Me’n alegro.
M'agradaM'agrada
Ayer presenciando la última función en directo por el canal Mezzo, la mejor de las 3 o 4 funciones escuchadas : me pareció la más fluida concertación de Deneuve, la menos apurada y hasta la mejor cantada por Spyres ( salvo las dificulatades en el agudo al no poder casi la tesitura, en el acto de Giulietta); notables todos los demás especialmente un gran Naouri ( impresionante como actor), con la excepción de la Pavloskaya ( deficiente Giulietta y con una pésima dicción francesa).
Interesantes las entrevistas durante los descansos a Naouri, Dessay , Spyres , Deneuve y a Pélly ( este por cierto anunció para oct., una nueva producción suya de I PURITANI para Opera Bastille, con creo Flórez como Arturo).
En el previo, Josep Pons en un muy deficiente francés, mostró las dependencias del actual Liceu.
Como casi siempre, muy notable la realización de la cadena Mezzo con excelentes planos cortos durante la función.
M'agradaM'agrada
No vaig veure la transmissió. quan m’arribi ja la miraré, però estic una mica saturat d’aquests contes.
M'agradaM'agrada
Anit (23) no va canviar res. Natalie Desay, Kathleen Kim i Tatiana Pavlovskaya: Superbes! En Michael Spyres va tenir moments insegurs, tot i que em va agradar força. L’escenografia, per no repetir-la. Desmillorava molt l’obra. El públic: necessita millorar!
M'agradaM'agrada
Pavloskaya…superbe?? Habremos presenciado dos actos de Giulietta, distintos.
Claramente y en mi opinión, la peor cantante del cast ( todos los agudos, chillados ) con el agravante además, de una pésima dicción francesa
M'agradaM'agrada
Ya enmendó, ¿Cómo eres? 🙂
M'agradaM'agrada
Qué va passar amb el públic?
M'agradaM'agrada
M’he equivocat! La Pavlosvskaya no em va agradar gens! Volia dir Michèle Losier.
M'agradaM'agrada
Ok. ! De acuerdo con lo de Losier
M'agradaM'agrada
Ahir, finalment, vam assistir als Contes d’Hoffmann. Això d’anar l’últim dia de funcions té avantatges (l’orquestra està més rodada, per exemple) i inconvenients (has d’anar llegint els comentaris sense poder posar cullerada i sense deixar que t’influeixin massa…)
Em va agradar en conjunt. Dels cantants està ja tot molt dit: molt bé Michèle Losier, Laurent Naouri. Natalie Dessay compensa una veu una mica cansada amb la seva actuació dramàtica i Kathleen Kim, encara que no arriba a fer les piruetes vocals que tinc a l’orella d’altres cantants va quedar, amb l’actuació i la solució del muntatge, bé.
Michael Spyres va tenir problemes a l’acte de Giuletta. Se li va trencar la veu en un moment puntual i va donar mostres de fatiga i això provoca que et faci patir una mica. Però no em va desagradar i vaig trobar que s’adequava bé al paper d’Hoffmann en la visió musical i teatral d’aquest muntatge. Perquè a mi em va agradar que donessin rellevància a l’aspecte dramàtic de l’obra i del personatge i això explicaria una orquestra menys “burbujeante”.
Aquesta obra la coneixíem de fa molt a través d’uns vinils amb un repartiment vistós: direcció de Bonynge, Domingo fent d’Hoffmann, Sutherland fent els 4 rols femenins, Bacquier en els altres 4 rols i amb l’acte d’Antonia com a tercer i sense el final que vam veure ahir (Ja recordo el teu treball minuciós sobre les diferents versions…). És una versió brillant i que destaca més els aspectes “operettistes” d’Offenbach i menys els dramàtics. També recordo que quan vam veure, amb moltes ganes, la funció de l’any 1986 amb Kraus i l’Enedina Lloris, se’ns va fer llarga i la vam trobar una mica decepcionant.
Ara no he volgut escoltar la versió abans d’anar al Liceu i crec que he fet bé, perquè he anat amb una disposició més “innocent” i m’he deixat portar per la visió més fosca i dramàtica i no m’he avorrit i m’ha agradat i em va emocionar i vaig sortir pensant en la frase que clou l’obra:
“L’amor et fa gran, i els plors encara més!”
M'agradaM'agrada
Després de tants dies jo ja els tinc arxivats, ja tinc la mirada a l’imminent Kurt Weill, i tenim Rheingold al tombar.
Me’n alegro que malgrat tot el que hem dit els que no ens va acabar d’agradar ho passéssiu bé.
M'agradaM'agrada
Divendres hi anem. Espero la teva preparació
M'agradaM'agrada
Vaig just de temps, ho intentaré.
M'agradaM'agrada
Vaig anar als Contes molt contenta i vaig sortir badallant.Ja sé que no hi entenc però el cert es que no li vaig trobar cap gràcia.
M'agradaM'agrada
Potser no han de tenir gràcia, però sortir badallant vol dir altres coses 😥
M'agradaM'agrada