Foto gentilesa d’en Josep
La gran promoció del Drama Queens va arribar ahir al Liceu, que si bé no era ple del tot presentava una bona entrada.
Joyce DiDonato i Il Complesso Barocco sota la direcció del bellugadís Dmitri Sinkovsky van assolir un èxit rotund i magnífic que es va traduir en tres parts, la primera que em va agradar molt Il Complesso Barocco, la segona amb DiDonato ja protagonista i la tercera, la més generosa, gràcies a les cinc propines amb aquella comunió que tan sols els/les més grans aconsegueixen. DiDonato ho és malgrat les limitacions que jo li trobo.
D’entrada el Liceu és massa gran per a ella. No entenc com pot cantar al Metropolitan amb aquella orquestassa i que la seva veu arribi a dalt de tot, si al Liceu i amb una orquestra barroca de vint musics, en els moments més vibrants i de coloratura més vertiginosa, quedava absorbida pel “gruix” orquestral.
La veu de Joyce DiDonato cada vegada em desconcerta més. De fet és el que m’interessa menys d’ella, ja que és limitada de registre, canviant de color, opaca en el greus i mancada d’harmònics en els aguts, però ella ho supera amb grans dosis de musicalitat, sensibilitat, expressió i comunicativitat. Sap dotar a cadascuna de les àries del seu exacte sentit estètic i expressiu i es guanya fàcilment la complicitat amb el públic que ràpidament accepta la invitació a la festa.
Per les limitacions esmentades, me l’estimo més quan canta els laments que en aquest treball de Queens, alterna amb airades mostres de venjances reials, però ella quan em motiva més és quan se sent abandona i es queixa. Ho fa molt bonic.
En el cant d’agilitat crec que no s’hauria d’emmirallar en Bartoli, de qui ja fa fins i tot gestos i giragonses per mostrar-nos el vestit més barroc que el repertori, pel davant i pel darrere, una especialitat fins ara de la diva romana.
DiDonato sense l’empenta, ni la projecció, ni el timbre de la Ceci, utilitza altres eines, més elegants en l’expressió i més naturals en l’emissió, malgrat que ahir va canviar massa sovint de color en intentar ser més audible en una cada vegada més sorda zona greu.
Res a dir amb l’exhibició tècnica, amb la coloratura i els salts d’octava, els trinats i les notes suspeses, sempre amb elegant expressivitat.
A la primera part la vaig trobar amb la veu en dubtosa col·locació i iniciant amb Monteverdi a mi m’ho va posar difícil, molt difícil (si, si encara continuo limitat, ves que hi farem!). Va millorar una mica amb el joiell de Giacomelli i la seva “sposa, son disprezzata” que francament he sentit millor cantada, fins i tot per la pròpia cantant.
La primera part va acabar amb l’ària de Berenice de Giuseppe Maria Orlandini, bé però en els bisos la va cantar millor.
Entre ària i ària a mi em va animar especialment Il Complesso Barocco, sobretot amb el concert per a violí i cordes d’Antonio Vivaldi. Una joia
A la segona part em va semblar que DiDonato havia pres un revitalitzant, ja que la veu sonava més rodona i càlida, i fins i tot la projecció sense ser excepcional, era més nítida.
Ens va cantar quatre àries, la primera de Cleopatra de Hasse, la sempre hipnòtica “Piangeró la sorte mia” del Giulio Cesar de Händel, la preciosíssima “Madre diletta, abracciami, d’Ifigenia in Aulide de Porta, que també va bisar, per acabar amb “Brilla nell’alma” de l’òpera Alesandro de Händel.
En aquesta segona part la peça orquestral que va servir per fer descansar a la Queen va ser la música de ballet d’Armide de Gluck.
Les propines, on ella es va mostrar generosa, amable, propera, simpàtica, agraïda i desbordant dolçor, les va iniciar amb el preciós lament “Lasciami piangere” de l’òpera Fredegunda de Kaiser, seguint per una ària de bravura de Berenice, per després repetir les àries ja esmentades i cantades en la part oficial del concert i acabar altre cop amb el “Lasciami piangere”.
Una catarsi, un festival que hagués merescut, ni que fos un escarransit ram de flors per part de la direcció del teatre. Podem estar a la bancarrota, però les formes i l’educació no s’han de perdre mai, sobretot quan al davant hi tenim una artista d’aquesta categoria. Potser quer muntem una operació de micro-mecenatge per les flors als solistes.
Ves per on us deixaré amb el Youtube d’aquest peça, que sembla que a ella, con en a mi, li agrada molt.
Aquest mateix any, però ja la propera temporada (desembre de 2013), tornarem a gaudir de la dolça DiDonato que ens interpretarà a la dolça Cendrillon, la versió massenetiana d’aquella Cenerentola que tant ens va agradar, i de la que em fa una autèntica creació.
IN FERNEM LAND 
Sí, ayer le costó tres arias colocar bien la voz, sonaba algo rara y falta de color al principio, pero al salir para cantar “Da torbida procella” de “Berenice” -con la que concluyó la primera parte- su voz cambió totalmente, más clara, más segura e incluso más potente, aunque no sea la potencia de su voz la cualidad más destacable de Joyce DiDonato. A medida que pasan los años va perdiendo más graves y no por ello ganando más agudos, pero su musicalidad y expresión son innegables y además derrocha simpatía, lo cual se transmite al público porque estamos ante una cantante que comunica y esto es muy importante. Actualmente Joyce DiDonato es una soprano corta, no una mezzo-soprano, o digamos que se encuentra en el linde de la soprano y la mezzo, lo cual la sitúa en una posición de privilegio para interpretar los roles Colbran de Rossini, cosa que ya está haciendo, aunque de momento ha afrontado pocos títulos de este calibre.
En la segunda parte me gustó mucho y en las propinas aún más. Prefiero que un concierto vaya de menos a más que al revés y así sucedió ayer.
“Il Complesso Barroco” sonó muy bien y acompañó a la diva perfectamente. Hubo química por ambas partes.
El caso de Joyce DiDonato remarca una vez más el hecho de que el Met hace uso de la amplificación -cosa conocida en todo el mundo de la ópera-, de lo contrario no se entendería que cantantes como Kathleen Battle, Cecilia Bartoli, Juan Diego Flórez y DiDonato canten -o hayan cantado- ante un aforo de más de 3.800 localidades y se les pueda escuchar perfectamente. En “Street Scene” nos hemos podido dar cuenta además de que la amplificación no ha de ser de la misma magnitud para todos los cantantes, es decir que unos pueden ir más amplificados que otros e incluso otros pueden prescindir de ser amplificados, sin que ello llegue a notarse en absoluto.
Un recital muy interesante con piezas bien conocidas (mi idolatrada “Piangeró la sorte mia”, por ejemplo) y otras infrecuentes de un estilo que no es mi preferido, pero que cuando está bien cantado acepto perfectamente y ayer fue así.
M'agradaM'agrada
Joaquim, no entenc el teu comentari. D’una banda dius que la veu d’ella és el que t’interessa menys i d’altra banda dius que la seva veu és d’un registre limitat i el colapsa el so de l’orquestra del Liceu. En què quedem, el més important de la DiDonato és l’expressió física o interpretativa?
Com tu ja saps jo no hi entenc gaire en òpera però he escoltat aquest video que has posat i em sembla prou eficient com per cantar a qualsevol escenari opeirístic. O no?
M'agradaM'agrada
No hi ha gaire a entendre, benvolgut Juli.
la veu la trobo poca cosa, i l’artista molt gran.
Hi ha cantants que tenen una gran veu i no tenen un dit d’artistes, només són una veu, ella no, per sort, no.
Volia dir això.
A qualsevol escenari pot cantar, ara que se la senti perfectament dependrà de si ho fa a piano, orquestra de cambra, simfònica,…
M'agradaM'agrada
Lo siento, no resiste comparación posible con Bartoli, ni siquiera con Kasarova. Para mi un éxito exagerado.
DiDonato tiene encanto, pero para mi se queda corta.
M'agradaM'agrada
Me ahorco por adelantado advirtiendo que no he oido nunca a Bartoli en vivo, pero es una fuerza de la naturaleza que en las grabaciones me agota, y en cambio ayer hubiera vuelto a empezar por el principio (ya que por lo visto no había más repertorio) Y me gusta más el timbre de Didonato.
M'agradaM'agrada
Cuando la hayas oído en directo me lo cuentas.
Ella marca la pauta y por eso es seguida por colegas, sean de la cuerda que sean.
DiDonato es disciplinada, pero no tiene ni el instrumento de Bartoli, ni la fuerza creativa, incluso creo que confunde un poco bel canto con barroco, ayer llegué a pensar en algún momento que en vez de Händel cantava Bellini.
M'agradaM'agrada
cataba, perdón
M'agradaM'agrada
esos dedos, cantaba
M'agradaM'agrada
Ho supleix amb altres atractius, en té per donar i per vendre.
M'agradaM'agrada
Seguro que tu crítica es técnicamente certera, en ese sentido poco puedo decir, salvo que coincido en que DiDonato también me gustó más en los lamentos que en los furores, pero vaya voz más bonita y que bien canta y comunica. Tapada sólo la escuche en el aria de Rossane de Alessandro, pensé que podía estar cansada o reservándose. Pero, aunque también lo dices, creo que debe resaltarse la grandiosa fiesta que se vivió anoche, que tras el quinto bis parecía que nos íbamos a poner a bailar una conga tras un recital perfectamente diseñado. Y el fantástico acompañamiento de un grupo equilibradísimo, en el que se oían todos los instrumentos, con intervenciones en las que todos pudieron lucirse, la flauta en la frase final del Piangeró, el teorbo o laúd o lo que fuese, creo que en un mágico dúo con lo de Kaiser, las tres maderas en el Pasacalle, y sobre todos, un primer violín y ayer director cuya calidad descubrió inmediatamente el Liceo colocándolo justamente al nivel de DiDonato. Me lo pase como un enano y salí feliz. Y me dura
M'agradaM'agrada
Ahir jo no tenia un bon dia, i com a més a més estava força engripat, vaig estar a punt de quedar-me a casa. Afortunadament no ho vaig fer. Perquè com la senyora DiDonato és molt gran, va aconseguir fer-me deixar fora del teatre el mal dia que arrossegava i gaudir d´una estona de bona música. Jo també vaig sortir feliç.
M'agradaM'agrada
Per a mi també va tenir efectes balsàmics.
M'agradaM'agrada
Hi ha coses que són inqüestionables i altres depèn, si una veu és bonica és quelcom subjectiu, per a mi la de Joyce DiDonato ha perdut bellesa en forçar el seu registre natural. Quan el 2004 la vam veure a Pesaro i era una desconeguda, ens va agradar moltíssim, la veu no exhibia tant registre, agut sobretot, i era més central amb uns greus de mezzo lírica, ara d’aquella veu queda poc, tot és més agut i l’esmalt dels aguts s’ha perdut, si bé fa front a rols de soprano amb magnífics resultats.
Que duri molts dies, doncs, ens fa falta.
M'agradaM'agrada
Estic del tot d’acord amb l’observació sobre el ram de flors. Incomprensible l’oblit d’aquest detall, de debò. Ve a ser el resum de tot el que no funciona en aquest país. Les bones maneres haurien de ser sagrades.
M'agradaM'agrada
Potser fins i tot els cantants estan d’acord, si prèviament el Liceu els ha plorat una mica dient que estem fatal, però tampoc crec que vingui del ram de flors, de ben segur a les partides de despeses en trobaríem més d’una per retallar abans que a les flors que el teatre (també inclou el públic aquestes flors que li regalen) vol oferir-li en senyal de gratitud, ahir més que justificada.
M'agradaM'agrada
Il Complesso Barocco és el que menys em cridava, gràcies que em van despertar entre salts i voltes de Dmitri Sinkovsky. A la DiDonato se li agraeix l’amabilitat, per mi (oïda no tant fina) va estar bé, potser si que vaig notar alguns baixos que …… però en general vaig sortir content! a les firmes va estar simpatiquíssima i amb un somriure que és d’agrair!
Salut i gràcies.
Nacho!
M'agradaM'agrada
Il Complesso és una agrupació fabulosa, fixat que tots els grans es volen acompanyar per a ells.
Salut també per a tu.
M'agradaM'agrada
La teva reacció al davant del recital de la Joyce Di Donato no m’ha sorprès gens,estava cantat que no et convencería.
Jo crec que la seva forma de cantar Rossini i el Barroc és absolutament exemplar i té totes les característiques per considerar-la de referència.Hi han trinats,coloratura extraordinària,pianíssims,sfumature,cura pel fraseig i la dicció,adeqüació estilística perfecta,sons flotants d’ inmensa bellesa,recerca constant de l’expressivitat…
Si algú está interessat en sentir-la en “Una voce poco fa ” podrá detectar facilment que és molt superior a les versions de Simionato,Callas Berganza o Caballé.Em guio per la meva oida no per el que em diu l’oracolo o el que he llegit.Dues opcions:
A Seguim repetint el que ens han dit fins a la sacietat i seguim dien que els d’abans eran millors.(ho trobo bastant depriment)
B Fem un reset ,recuperem la llibertat (quin gustasso)de criteri sense por d’admetre que alló que ens semblava insuperable doncs potser no ho era tant.
Sempre en davant i esperant que en surti una altre igual o més bona per gaudir-ne…
M'agradaM'agrada
El que estava cantat és que volies llegir un altre cosa del que has llegit, ja que en lloc dic que no em convencés, em va guanyar que és molt diferent, però tu t’has proposat apunt si, apunt també, no estar d’acord amb el que dic, fins i tot quan hi estem.
La voce poco fa i Caballé no sé que hi pinten, però la teva creuada conta la Montesrrat caballé no té límits, fins i tot en un apunt on res té a pelar. Ara, ja li agradaria a DiDonato canta com la Berganza. Punt
Per cert, lo de la Callas també cansa una mica i la Simionato, com que saps que l’adoro, fins i tot el dia que parli de Falete la treuràs a relluir. tens unes fixacions ben curioses.
No et deprimerixis home, que en aquest apunt no parlo dels d’abans, ho dic en el dels cantants wagnerians on encara no has dit la teva. A veure quin Youtube ens poses, estic impacient.
Com que ets tan amant de la llibertat, deixam dir-te per si no te’n has adonat, que en el blog és el que predomina, ara sembla com si no t’agradés la meva llibertat de dir-ho i fins i tot que tingui quorum.
El més trist és que tot això m’ho diguis en un apunt on estic segur que el signaries tu mateix,
Imaginat si no m’arriba a convèncer, hores d’ara ja m’haguessin vingut a buscar els mossos d’esquadra a casa.
M'agradaM'agrada
Oye, Dandini, nosotros la hemos visto en persona cantando “Il barbiere” completo y su “Una voce poco fa” estuvo bien “i prou”. La cantaban infinitamente mejor Conxita Supervía, Giulietta Simionato, Teresa Berganza y Cecilia Bartoli, incluso Ewa Podlés (mi preferida). Incluir a Caballé me parece un chiste de mal gusto, pues sólo interpretó dos funciones de “Il barbiere” en Francia, fruto de una apuesta y estuvo correcta por momentos y fuera de lugar otros y NUNCA la grabó. Es decir que si no tienes la versión grabada “in situ” no sabes cómo llegó a cantarla.
Joyce DiDonato, cuando canta Rossini -que es muy adecuado a su voz- se inventa demasiadas cosas que en nada mejoran lo escrito por el compositor que además odiaba los “inventos”, motivo por el cual el mismo ornamentaba las arias con largueza e indicaba lo que debía hacerse con las cabalette y repeticiones, pues quedó harto del castrado Vellutti y de sus ornamentos adicionales. Teresa Berganza ha manifestado en más de una ocasión que si Rossini hubiera querido que se ornamentara más lo habría escrito. Cantantes como DiDonato y Vivica Genaux inventan demasiado cuando cantan Rossini y lo escrito es maravilloso y lo que añaden es superfluo.
Tu devoción por todo lo norteamericano es muy loable, siempre que no sea en detrimento de lo que no lo es.
Procura recordar lo que dices en comentarios anteriores porque te contradices constantemente, en especial sobre los cantantes de antes -que cuando te interesa los sacas a relucir- y los de ahora. A veces eriges en maravillas -Eglise Gutiérrez, por ejemplo- voces que son muy poquita cosa y es que el YouTube te traiciona.
M'agradaM'agrada
Va estar bé, però no va ser memorable (ni molt menys!) Ella canta amb molt bon gust, i sap transmetre, però no n’hi ha prou… Li falta una veu més interessant… Jo la tenia a l’altar i ara ja no està tan amunt… Sort que és super simpàtica i va dir alguna paraula en català!
(algú va entendre a que anaven les patates braves?!?!?!? jajajajaja) 😀
Al final de la primera part vaig estar a punt de dir: Viva Bartoli! Però… és que em cau molt/massa bé… (que dolent no? No ho faria mai, me’n empanadiria… jajajaja)
M'agradaM'agrada
Em sembla que el públic no està d’acord amb tu. El judici va ser de vetllada memorable.
les patates braves li encanten, no ho vas notar?, però es va posar les mans a la cintura com dient, però engreixen molt!Va ser una manera molt simpàtica de ficar-se al públic a la butxaca després del sempre efectiu BONA NIT I MOLTES GRÀCIES! 🙂
Curiosament, crec recordar que quan va venir a fer aquella Fenena, que pocs menciones, d’aquell Nabucco que ja m’estaria bé per celebrar l’any Verdi a la propera temporada, en lloc del quatre indignes recitals, vaig parlar amb ella i jo creia recordar que em va parlar en castellà i ahir en canvi ens va preguntar si amb italià o anglès, rar, oi?, En tindrà també la culpa en Junqueras? 🙂 Potser vaig parlar-li en italià…
M'agradaM'agrada
Amb mi va fer un poti poti… jajaja Li vaig dir en anglès que Moltes gràcies per parlar en català, i ella em diu: De nada (!!!!!) Em vaig quedar a cuadros! però el traductor del costat la va corretgir, i li va dir: de res, que ella va repetir amb un somriure… jajajajajajaja 😀
M'agradaM'agrada
I ja et té ben atrapat a la xarxa, les Queens ja ho tenen això, 🙂
M'agradaM'agrada
Jo la reacció del públic la vaig trobar exgerada… (moltíssim)
M'agradaM'agrada
Dius unes coses…. o ets un innocent o un provocador, però ets la repera
M'agradaM'agrada
Una mica de tot… jajaja Però sóc més aviat el Parsifal del 1er acte… Jajajajaja
M'agradaM'agrada
I tant que va ser memorable! Trigarem molts anys a oblidar aquells mitjons vermells 😕
M'agradaM'agrada
Y la caída a la que tan propensa es y es que con tanto meriñaque se ha de ir plana y no taconada.
M'agradaM'agrada
Se’m va passar per alt 😥
M'agradaM'agrada
El concert fou extraordinarí, amb una cantant excepcional i un Il Complesso Barrocco fantàstic. Un d’aquells dies que surts del Liceu flotant de satisfacció!!
M'agradaM'agrada
Cert, jo flotant potser tampoc, però satisfet, si, molt.
M'agradaM'agrada
Jo vaig gaudir com feia temps que no ho feia al Liceu. La DiDonato canta i actua (encara que sigui en un concert) amb una naturalitat, gust i “savoir faire” increïbles. Si això hi sumem l’excel·lent Complesso Barocco, el resultat no pot ser més rodó. Una nit difícil d’oblidar.
Les comparacions no m’agraden, la Cecilia i la Joyce son dos estils i maneres de cantar de dues de les més grans dels darrers anys i cadascuna sap explotar perfectament les seves qualitats.
M'agradaM'agrada
Me gusta mucho el Rossini de DiDonato que creo que no inventa tanto y matiza mucho, pero mucho más que su Barroco, que lo encuentro impecable, la voz en directo me sonó muchísimo mejor que en disco, creo que en las grabaciones pierde algo,, no sé cómo proyectaba por que estaba en segunda fila del Palau de la Música de Valencia pero no me pareció una voz pequeña como puede ser, por ejemplo la de Bernarda Fink, además el timbre me pareció muy hermoso, y el primer sorprendido fui yo porque hasta ahora siempre lo había criticado desde un punto de vista de belleza vocal. Pero estamos hablando de otro concierto,otra sala y otro día. Interpretativamente la encuentro expresiva pero no trágica, por rizar el rizo, digamos que le falta algo de patos, su sufrimiento es más epidérmico que existencial, no sé si me explico pero yo me entiendo, jeje..
M'agradaM'agrada
Bueno, no sé si se admite patos o se debe escribir pathos.
M'agradaM'agrada
Maac, DiDonato inventa mucho cantando Rossini, me refiero a ornamentaciones que Rossini nunca le hubiera permitido porque no las escribió y matizar puede que matice en expresión musical pero aún no domina el italiano completamente. Anteayer cuando se dirigió al público cometió varios errores, confundiendo adverbios con adjetivos. Hasta hace poco ella misma confesaba que no sabía italiano y aprendía sus roles fonéticamente. En Pésaro lo dijo públicamente en inglés y en la sala estaba Alberto Zedda que le había enseñado a cantar en castellano una canción de Obradors (“Del cabello más sutíl”) y nos la cantó con sumo gusto y buen acento. Hay muchos cantantes que se aprenden los textos fonéticamente sin dominar el idioma en que cantan. Un caso conocido es el de Victoria de los Angeles que siempre dijo no saber alemán, o al menos no dominarlo bien, pero cantó en Bayreuth aprendiéndose fonéticamente todos los textos de sus personajes. Montserrat Caballé, por el contrario, aprendió de bien joven alemán , italiano y frances, al mismo tiempo que estudiaba canto.
En el Liceu, cuando cantó “La cenerentola”, había momentos en que desaparecía la voz de DiDonato, mientras que en el segundo reparto Silvia Tró Santafé la doblaba en volumen y con un canto tan interesante como el suyo y además con mucho más registro grave.
El que escuches mejor o peor un cantante de poco volumen depende de donde estás situado en la sala. En el Met, sin micro, es imposible que la voz de DiDonato llegue a según qué zonas. Cuando la voz es tendiendo a voluminosa se oye en cualquier rincón de cualquier teatro.
Supongo que quieres decir pathos= emoción, sentimiento, ternura, etc…
M'agradaM'agrada
Como en Rossini no tengo ni idea me callo pero sí te diré que en el Rondó de La Cenerentola, que es lo único que le he seguí hace tiempo viendo la partitura, no da una nota de más ni una de menos, a no ser que quieras ser más papista que el Papa. Respecto a la pronucniación igual no es perfecta, la verdad es que no le encontré fallos, pero la dicción impecable.
M'agradaM'agrada
Inventar si que inventa, a eso se le llaman variaciones pero bueno, hace lo que no está escrito y la mayoría de las veces lo hace muy bonito.
Si estas en fila 2 y te parece pequeña es que es para denunciarla, vamos, pero a cierta distancia sin ser una voz liliputiense, no tiene una gran proyección, sobretodo en las agilidades centrales y graves, el agudo a pesar de la pérdida de esmalte, está siempre bien proyectado.
Yo también te entiendo.
M'agradaM'agrada
De nada vale protestar por las primeras partes, porque en la ópera y en los conciertos, está hiper demostrado que las segundas partes son buenas (de hecho, mejores que las primeras). Los cantantes tardan lo suyo en calentar la voz y en meterse en el papel. Los espectadores, llegamos en frío y también tardamos en entrar en la obra. Nadie entra en éxtasis con los primeros compases o la primera aria.
Yo suelo perdonar primeras partes flojillas cuando sé que el intérprete es bueno, porque generalmente se crecen en la segunda.
Y si no, acordaos del excelso Parsifal del otro día: el primer acto “muy bueno”, el segundo “maravilloso” y el tercero “tocando el cielo”. No son solo los intérpretes los que van calentando motores, también lo hacemos nosotros.
M'agradaM'agrada
Para mi, si empiezan con Monteverdi necesito margen de maniobra, es cierto. 🙂
Ayer hubo segundas y terceras partes, para reconciliarse con el mundo y con JDD, ahora bien, hay días que con medio minuto ya estás en el ajo
No me vistes al terminar, pero te aseguro que hubieras compartido gozo.
Hablando de Parsifal… oigo voces, veo cosas…..
M'agradaM'agrada
He oido algo de primeros actos?
M'agradaM'agrada
primer acto, en singular, has oído bien, tienes orejas largas, no me extraña 🙂
M'agradaM'agrada
Veo, veo, qué ves… jajajaja. Estoy suscrita a tus post y me llegan recién horneados al mail. Gracias por el aviso, anyway. A ver si logro hacerme esta noche con algún acto completo.
Tendré que echar a todos de casa para disfrutarlo tranquila y descolgar el teléfono. Mi costilla tiene tal simbiosis conmigo que en cuanto estoy en pleno éxtasis musical, me llama por teléfono y me corta el rollo. No falla.
M'agradaM'agrada
Estoy con Maac, se me ha adelantado.
Monteverdi, sí que me gustó y la segunda parte, no te digo. Qué trinos! Los bises podrían haber sido no-bises.. aún así fue generosa, artistaza y simpatiquísima. Muchas ganas de que vuelva.
La orquesta bien, pero había algún desfase en la primera parte y don saltarín me ponía nerviosa.
M'agradaM'agrada
Va ser un concert molt bonic.
Ai kalamarset com estàs de pulsacions…..del cor bé?
M'agradaM'agrada
Jo m’ho vaig passa molt bé. Una gran nit liceística que va anar a més i que vaig disfrutar com en les millors ocasions. Tan amb ella, Joyce DiDonato, com amb el conjunt barroc que l’acompanyava, Il Complesso Barocco, amb el concertino-director Dmitri Sinkovsky al capdavant. Quina revisió tan esplendorosa està tenint el barroc aquets anys, amb l’acurat estudi/investigació del so més genuí i de l’interpretació més pura, amb conjunts tan sensacionals, amb uns artistes que et fan vibrar i compartir el seu goig i entusiasme pel que fan. I si d’una banda demostren la seva extraordinaria tècnica amb aparent facilitat, d’un altra poden mostar-nos la més exquisida musicalitat amb una adagio de somni, com el del concert de Vivaldi. Ella, Joyce DiDonato, m’arriba, m’arriba com a cantant i artista. Una artista, a més, amb clares dots comunicatives.
M'agradaM'agrada
El so genuí hem de creure que era quelcom similar a aquest, tot i que aquí ens poden colar gat per llebre, ara bé la sensibilitat, com que no té edat, aquesta si que és genuïna i si arriba, arriba.
Hi ha artistes que abans que obrin la boca, per cantar o parlar, ja sap que hi ha feeling amb el public, això és un privilegi que no tots els grans tenen, a alguns/unes se’ls nota forçats a l’hora de interactuar amb el públic i altres, JDD entre ells, sembla que tinguin ganes de fer-ho tot just començar el concert i quan canten ja ho estan fent. Privilegi dels escollits, i no tots els grans ho tenen això.
M'agradaM'agrada
Jo vaig trobar-la molt bé, i això que també vaig estar a punt de no anar-hi. I sí que va tenir un punt de memorable: és una cantant d’una gran expressivitat. Personalment, trobo que va cantar meravellosament Cesti i Monteverdi, precissament per l’expressió i l’emotivitat que donava al “parlar cantando” en les dues escenes, que els dóna un sentiment i una riquesa que no són habituals. I potser, en no haver de “forçar” la veu, hi excel·leix. A banda, també em va agradar més en les àries “lentes” i lànguides, com el Piangerò o el bis del Lasciami piangere. Una gran nit, tot plegat
M'agradaM'agrada
Cert, llastima que a mi aquest parlando no m’interessi gens, però el diu molt bé, com els seus laments i aquí si que m’agrada molt, aquell Lasciami piangere….preciós
M'agradaM'agrada
M’agrada la música barroca especialment cantada per dones i ahir la vaig gaudir plenament. Trobo que hi van haver una conjunció i una complicitat totals entre el fantàstic Complesso Barocco i la Joyce DiDonato, que per a mi va estar esplèndida. M’agrada molt el seu timbre de veu, el bon gust i l’elegància cantant i el sentiment que hi posa, cosa que feia que cada peça fos una petita representació.
Penso que no és tan important que una veu sigui més o menys potent, el que compta per a mi és que m’emocioni i això és el que em va passar ahir amb la Joyce DiDonato.
I els aplaudiments finals, per a mi totalment justificats i merescuts, als quals ella va correspondre amb cinc bisos que pel que em van comentar, en tota la gira només els havia fet a París.
M'agradaM'agrada
Em va encantar veure la cara de felicitat que feieu i lo ràpid que movieu les mans al aplaudir (sobretot tu, Glòria) jejeje, vaig estar content per vosaltres! 🙂
M'agradaM'agrada
La potencia no és important mentre el contenidor sigui l’adequat, ara bé cal facilitar les coses a l’artista per tal de que ell i el públic puguin compartir les emocions al màxim.
M'agradaM'agrada
El seu cant em transmet un “charme” gairebe irresistible,llàstima que no el poguem compartir amb tú.
M'agradaM'agrada
si va per mi, ja que no contestes en ningú en concret, t’ho has de fer mirar, és més greu del que creia. 🙂
M'agradaM'agrada
L’he vista i escoltada un parell de cops -Cenerentola i un recital- més alguns cds i sempre m’ha semblat delicadíssima. É possible, vaja, segur, que inventa probablement per lluïment i per suplir les limitacions de la veu. De totes formes és un plaer escoltar-la.
Salut, Joaquim and Co.
M'agradaM'agrada
No opino de ese Concierto, no puedo con el barroco ( lo siento); pero espero disfrutar de la Joyce en su próxima actuación liceista como Cendrillon, rol que creo le va vocalmente como anillo al dedo al ser una tesitura más bien asopranada y donde escenicamente, Di Donato puede crear una espléndida Cenicienta ( de hecho, ella misma estrenó esta produción de Pélly hace ya unos años, en Sta. Fe )
M'agradaM'agrada
Com sempre llegint l’apunt i els comentaris torno a”viure” el concert.
No va ser el que mes me ha agradat de ella però varem gaudir molt i molt, segurament per les fabuloses interpretacions del Complesso (per mi lo millor)
M'agradaM'agrada