IN FERNEM LAND

PREPARANT MADAMA BUTTERFLY


ButterflyPoster

El juliol de 1900 Puccini es trobava a Londres en motiu de l’estrena de Tosca i va assistir al Duke of York Theatre de la capital anglesa a una representació de Madama Butterfly, una obra de teatre en un acte de David Belasco, protagonitzada per Evelyn Millard. L’impressió va ser forta, tant per l’actuació i bellesa de l’actriu que li va fer viure la petita tragèdia japonesa de manera intensa malgrat que la comprensió del text per part de Puccini fos més aviat precària, ja que no dominava el idioma, com per la historia delicada i senzilla, lluny dels artificis que tant sovintegen el món de l’òpera.

Puccini després de l’èxit de Tosca, estrenada el 14 de gener de 1900 al Teatro Costanzi de Roma, cercava un llibret “piú semplice, di più tenero, di più passionale”, que “Cento anni” de Giuseppe Rovani, que és el que li va suggerir el periodista i escriptor Primo Levi o el Tartarin de Daudet que ell mateix va estar donant-li voltes, com la Locandiera goldoniana , o el naturalisme de La faute de l’abbé Mouret de Zola, fins i tot una òpera sobre Maria Antonietta havia estat proposada per Illica.

Totes aquestes històries van ser arraconades passats vuit mesos d’aquella Madama Butterfly londinenca i Puccini es va decidir per la suggestió que exercia aquell món exòtic i miniaturista, d’un Japó desconegut que va causar sensació a l’exposició Universal de Torí a l’any 1902, al bell mig de l’esclat del Liberty (ahir en parlava arran de la Francesca da Rimini), que també es va influenciar molt de l’exotisme oriental.

Aquest món on el gest cerimonial pren un gran protagonisme, i potser per ser precisament aquest treball gestual, a part dels encants físics d’Evelyn Millard, el que va fer entendre el drama i tant va colpir Puccini sense conèixer suficientment l’anglès, va fer creure al compositor que aquest seria el perfecte complement a la seva meravellosa música per emocionar al públic amb el drama de l’adolescent traïda per un penques aprofitat, a la recerca d’una verge que li proporcionés sexe a canvi de diners. Turisme sexual amb una menor sense cap tipus de contemplacions, quelcom que la societat actual censura i repudia, al menys de manera políticament correcta, i que dalt d’un escenari  operístic, continua emocionant i fer vessar la llagrimeta o llagrimassa a les ments més conservadores i puritanes.

Segurament la fascinant personalitat del personatge de Butterfly, la nena que esdevé dona, que passa de la inconsistència emocional del primer acte, educada i disposada a donar plaer a qui pagui pels seus serveis, enlluernada per un uniforme i els efluvis amorosos d’un bragueta exaltada, a una dona adulta, mare, esperançada i disposada al sacrifici amb una mort honorable davant l’evidència del rebuig i l’insult de veure com Kate, una altra desgraciada, fa el paperot d’anar a demanar-li el nen.

Puccini va començar a treballar el llibret amb Illica i Giacosa l’any 1901. Els desencontres amb els llibretistes van ser constants. Inicialment es va preveure una estructura d’un pròleg i un únic acte. Més tard el pròleg va desaparèixer i Puccini va insistir en voler una òpera en dos actes, així com donar el protagonisme absolut a Cio-Cio-San i la seva espectacular transformació psicològica. va cercar els petis detalls davant les explosions emocionals, com a motiu conductor de la història. Tot és fràgil com la protagonista, com la gestualitat, com les sedes del vestits, com les parets de “il nido nuzïale”, com les porcellanes, però sense cap mena de dubte va reeixir en el seus objectius i malgrat la carrincloneria amb que sovint es representa aquesta òpera, acaba commovent fins i tot als descarregadors de moll més insensibles.

A la teatralitat de la historia, ja contrastada per l’èxit del melodrama de Belasco, Puccini i el seus llibretistes hi van afegir elements de Madame Chrysanthème de Pierre Loti, sobretot en les primeres escenes del primer acte i en la cerimònia del matrimoni, escena que no apareix ni en el relat inicial de John Luther Long (1898) en que es va basar David Belasco, ni en l’obra teatral. També és just mencionar l’òpera Iris de Mascagni (18978) com una font d’inspiració per aquesta creixent fascinació oriental que ja havia motivat a altres compositors (The Mikado de Gilbert & Sullivan a l’any 1885, The Geisha de Sidney Jones al 1896).

A diferència de Mascagni, Puccini va fer un profund estudi de la música i l’art teatral japonès.  Es va documentar en profunditat sobre la música japonesa, es va fer portar discs amb música japonesa de la que va acabar emprant 10 temes musicals. Van estudiar les particularitats  dels instruments originals, les sonoritats,  així com dels consells de l’actriu japonesa Sada Jaco per a tot allò que fes referència a l’actuació, l’ambientació, l’utilització del vestuari i la gestualitat.

L’orquestració es va dur a terme entre el novembre de 1902 i el setembre de 1903.  A finals d’aquell any la partitura estava enllestida. Al darrere quedava un intens treball de recerca, unes interminables discussions amb Giacosa i Illica, i dos fets extra-musicals, un d’ells va marcar la seva vida: un accident automobilístic a l’any 1903 que el va tenir immobilitzat molt temps per causa d’una cama trencada i mal enguixada que va provocar un desànim generalitzat que’l va fer arribar a dir “Addio tutto, addio Buttrefly, addio vita mia!” en un melodramàtic moment depressiu, així com un fet lamentable amb una jove del Piemont que va motivar un gran enuig del mateix Ricordi. La voracitat sexual de Puccini va motivar  ensurts, disgustos, litigis i fins i tot la mort, al llarg de la seva vida.

Rosina Storchio

Rosina Storchio

L’òpera es va estrenar en una ja històrica nit, la del 17 de febrer de 1904 al Teatro della Scala de Milà, assolint un escandalós fracàs, malgrat el prestigiós equip de cantants que incloïa a Rosina Storchio, Giovanni Zenatello i Giuseppe De Luca sota la direcció de Cleofonte Campanini. Què va succeir? Per què la Butterfly que tant ens agrada i commou va ser motiu fins i tot de mofa a l’estrena?  L’òpera resultava massa llarga, més de seixanta minuts el primer acte i més d’hora i mitja el segon. Hi havia masses escenes que no ajudaven gaire a fer lliscar l’acció, més aviat l’alentien. Puccini va dur fins al paroxisme, la personalitat de Cio-Cio-San i això anava en detriment de la seva pròpia òpera, així com la lentitud de l’acció dramàtica, com un recurs per reforçar l’espera del retorn de Pinkerton, potser van ser en excés literalment transcrits a la partitura. També la poca rellevància de Pinkerton que apareixia esporàdicament al tràgic final no ajudava a aflorar l’emoció dels fets.

Puccini va comprendre que l’òpera havia de refer o retocar, acceptant els tres actes i evitant escenes massa llargues com la del casori amb la presentació dels familiars, i altres escenes que aportaven poc i alentien molt l’acció.

Per a tots aquells que no la conegueu i com a veritable curiositat, us deixo la versió original de 1904, en la versió de Maria Spacagna (Cio-Cio-San), Richard Di Renzi (Pinkerton), Sharon Graham (Suzuki), Eric Parce (Sharpless), Richard Markley (Goro), James Butler (lo zio Bonzo), Balazs Pòka (Yamadori), Sàndor Egri (lo zio Yakuside), Vivica Genaux (Kate Pinkerton), Tamàs Clementis (L’imperial comisario), Philip Boulton (L’ufficiale del registro), Gabriella Szàmadò (la mare de Butterfly), Francesca Silvera (la tia de Butterfly), Rita Solero (la cusina de Butterfly) i Rèka Velèryi (la neboda de Butterfly), amb l’Orquestra i Cor de l’Òpera Estatal d’Hongria sota la direcció de Charles Rosekrans, en una gravació de 1995.

Després d’una acurada revisió, retallada, amb la divisió en tres actes i la inclusió del famós cor a “bocca chiusa” un moment màgic per cloure el segon acte amb la vetlla que descriu la solitud d’una dona encara esperançada enmig de la nit, l’única que té fe, l’única lleial. Un moment poètic i teatralment màgic obra d’un mestre i un geni teatral com Puccini que ens deixa amb l’Ai! al cor a l’espera del trist desenllaç. També va incloure el interludi del tercer acte i una ària per a Pinkerton (Addio, fiorito aasil).

La versió és va estrenar 3 mesos més tard de la desgraciada nit milanesa, el 28 de maig al Teatro Grande di Brescia. L’èxit va ser apoteòsic, amb el mateix director que a Milà, i amb Solomiya Krushelnytska (Cio-Cio-San), el mateix Pinkerton, Giovanni Zenatello; Virgilio Bellatti (Sharpless) i Giovanna Lucacevska (Suzuki).

Aquella versió tampoc és la que coneixem avui. Es van tallar fragments de les burles de caire colonialista de Pinkerton en vers els vestits japonesos, es va tallar part de les intervencions del borratxo zio Yakuside, es va modificar la melodia d’entrada de Butterfly, que retornarà en el duet d’amor. En el segon acte es va modificar l’ària “Che tua madre”, es va incorporar el cor esmentat. Es va introduir el interludi i en el tercer acte es va incorporar l’ària “Addio, fiorito assil” per  a Pinkerton, , es va modificar l’escena entre Butterfly, Sharpless i Kate, i alguns canvis per a Butterfly en la frase “o a me , sceso dal trono” a l’ària final “Tu, tu, piccolo Iddio”.

Geraldine Farrar

Geraldine Farrar

L’any 1906 Puccini va tornar a revisar-la per a l’estrena en italià a Nova York que va tenir lloc el 11 de febrer de 1907 amb Geraldine Farrar i Enrico Caruso de protagonistes. Als Estats Units s’havia estrenat prèviament la versió de Brescia però en anglès, el 15 d’octubre de 1906 al Teatre Columbia de Washington i després el 12 de novembre al Teatro Garden de Nova York.

L’any 1907 i per a Paris, Puccini va tornar a fer retocs orquestrals i vocals, però encara tornaria a refer algunes coses el mateix any i aquesta cinquena versió és la que avui es representa. Si creieu que amb La Forza del Destino i Les Contes d’Hoffmann, aquest any havíem cobert la quota d’òperes amb versions i revisions, us havíeu oblidat de Butterfly, “rinnegata e felice”

El particular melodisme puccinià de Butterfly no s’llunya gaire del que ja coneixíem de La Bohéme i Tosca, la gran diferència o el gran avenç en el nou treball, recau en el tractament orquestral. En el primer acte i per els personatges japonesos, Puccini utilitza recursos rítmics, els temes i les escales orientals, així com uns color orquestral absolutament orientalitzat, res a veure amb els que acompanyen a Pinkerton i Sharpless. En el segon acte, Butterfly pateix d’una occidentalització evident en la celebre ària “Un bel dí vedremo”, mentre que l’orquestra abandona  els climes orientals per esdevenir més impressionista, decididament influenciada per Debussy,  alhora que les situacions escèniques esdevenen més dramàtiques, amb el duo Butterfly-Sharpless, la presentació del fill i la primera amenaça de suïcidi a “Che tua madre”.

En el interludi simfònic, el més llarg i elaborat escrit per Puccini, l’orquestració és riquíssima i esdevé un flash-back melòdic que recorre els moments passats viscuts per Butterfly i anticipa en certa manera l’incertesa del nou dia que tot just comença.

El tractament harmònic i la capacitat infal·lible de les melodies puccinianes fan juntament amb la riquesa orquestral que no estalvia escales pentatòniques, de tons sencers o incomplerts, per donar l’orientalisme i exotisme just i sincer, que aquesta òpera esdevingui una quadre musical d’enormes atractius, més enllà de la lacrimògena i sensible historia que potser rebutja molta gent. Amb els anys he aprés a valorar molt més la categoria musical i orquestral de Butterfly, per sobre dels aspectes purament vocals, em sembla un cim, una obra amb uns atractius i dificultats enormes, que masses vegades es deixa en mans de directors poc sensibles a les subtileses que conté, potser per això hi ha un parell de versions discogràfiques, que més enllà del valor de les veus que intervenen, que també hi és, em semblen absolutament referencials, i en ambdues la protagonista és Mirella Freni, però de la discografia en parlarem més endavant, són les versions de Herbert von Karajan i sobretot la de Giuseppe Sinopoli, que extrauen tots els valors amb luxós i exuberant magisteri.

Victoria de los Ángeles

Victoria de los Ángeles

LA VOCALITAT

Butterfly és òpera d’una cantant, no vol dir que la resta no hagin de ser bons, però Cio-Cio-San no pot fallar, ja que sense ella no hi ha òpera, mentre que sense un Pinkerton, Sharpless o Suzuki, si.

La quasi omnipresència de la soprano a l’escenari, ja és un gran repte. Butterfly canta molt i ha de mostrar moltes facetes i una evolució psicològica impressionant. Vocalment això no és fàcil i torbar el punt just entre una soprano quasi nena en la seva sortida, fins a una dramàtica en l’escena final hi ha un amplíssim ventall de paranys vocals, barreres orquestrals i emotives, que no són gens fàcils de superar. El rol de Butterfly requereix d’una veu de soprano lírica molt ferma i punyent. No cal que arribi al Re no escrit, a l’escena inicial, però el seu registre agut ha de ser generós, ha de posseir un ampli legato i ser extremadament expressiva. Butterfly ens ha de fer emocionar, per molt bé que canti i per molt segurs i col·locats que tingui els aguts, si no emociona, no triomfa.

Pinkerton ha de ser un tenor líric de veu i fraseig bellíssim, recordeu que a part de ser un cràpula ens ha d’enamorar com a Cio.Cio.San, per tant fraseig mòrbid, delicadesa i ardor repartit en un primer acte d’exultant jovialitat, on si arriba al Do sobreagut no escrit, farà feliços a tots els pinyolaires recalcitrants. Al tercer acte ha de mostrar una vessant més tràgica en l’escena del penediment (massa tard!).

Sharpless és un rol ideal per un baríton líric, de noble fraseig i autoritària presencia vocal i escènica, malgrat ser un corrupte més (això ho penso jo), no deixa de ser aquell home respectable que representa a un Estat poderós i la seva llei. En el gran duo de la carta a l’acte segon ho ha de fer esplèndidament per donar replica a Butterfly.

Suzuki és per a una mezzo sense gaires problemes de tessitura. mentre pugui fer-se sentir amb un centre generós i suau que faci el contrapunt harmoniós en el duet de les flors, un moment deliciós.

Goro és el rol ideal per a un tenor de caràcter que té la dificultat de no fer-se excessivament present i ridícul en la seva actuació escènica.

Rols petits però destacats són els del Zio Bonzo, en la seva terrorífica aparició abans del duo d’amor, maleint a la pobre neboda, i el príncep Yamadori amb una bonica frase en la seva breu intervenció del segon acte.

Finalment kate Pinkerton, la dona oficial de l’oficial, ha de ser una soprano que llueixi “pamela” i aguanti bé el tipus en els breus fragments on intervé en el tercer acte, amb algunes frases musicals bellíssimes, no atribuïbles a ella que les escolta de manera força indignant, ja que el paperot que li fa fer el seu marit sempre l’he trobar denigrant.

La resta de petitíssims rols són de mitja frase.

RESUM ARGUMENTAL (extret del web del Liceu)

Acte 1er
Pinkerton, jove tinent de la Marina nord-americana, ha encarregat a l’alcavot Goro que
li organitzi un casament circumstancial amb una geisha, Cio-Cio-San, també coneguda
com Madama Butterfly. El tinent vol una companya durant la seva estada al Japó,
abans de tornar al seu país i casar-se de debò amb una americana. Arriba la núvia
amb els seus parents i es prepara tot per a la cerimònia, que es fa amb totes les
formalitats i l’assistència del cònsol nord-americà, Sharpless. L’oncle bonze de CioCio-San irromp en la festa furiós, indignat pel fet que la noia ha renunciat a la seva
cultura i a la seva gent per un estranger. Abans de sortir, la maleeix i la deixa en un
estat de gran abatiment. Pinkerton consola la noia, l’abraça amorosament i la convida
a entrar a casa per passar-hi la nit de noces.
Acte 2on.
Fa tres anys que Pinkerton se’n va anar i Butterfly encara pensa en el seu retorn. La
noia viu gairebé en la misèria amb la seva fidel criada, Suzuki, i el fill que va tenir del
tinent. El cònsol, Sharpless, intenta convèncer Butterfly que es casi amb un príncep ric,
Yamadori, del qual la noia no vol ni sentir parlar. Vol explicar-li, sense aconseguir-ho,
que Pinkerton no tornarà i que, si ho fa, no serà per veure-la un altre cop. Quan les
dues dones tornen a estar soles, se sent una canonada des del port i reconeixen un
vaixell americà. L’alegria esclatant de Butterfly encomana Suzuki, i totes dues decoren
la casa amb flors mentre vetllen l’arribada de Pinkerton.
Acte 3er
Esgotada de la llarga vetlla, Butterfly es retira a reposar justament quan arriben
Pinkerton i Sharpless, acompanyats d’una dona americana que s’espera al jardí.
Suzuki comprèn que és l’esposa de Pinkerton, el qual se sent incapaç de resistir la
presència de Butterfly i se’n va. Butterfly també ho comprèn tot en sortir de la seva
cambra: no solament li demanen que renunciï al seu espòs, sinó també al seu fill.
Butterfly declara que l’infant serà a disposició del seu pare mitja hora més tard. Un cop
sola, agafa l’espasa del seu pare i, després d’acomiadar-se del fill, es fa l’harakiri.
Quan torna a la casa, Pinkerton la troba morta.

Renata Tebladi

Renata Tebladi

ELS GRANS MOMENTS

  • L’entrada de Butterfly:

Ja des de l’entrada, delicadíssima i etèria, Puccini reserva per a Ciuo-Cio-San un moment d’extrema bellesa, on la soprano malgrat ser una noia de 15 anys ha de fer ostentació de facultats, projecció i seducció vocal. No cal fer el Re que algunes sopranos han fet amb encert, però si es fa tan bé com ho va fer Virginia Zeani l’any 1964 a La Fenice, el resultat és d’una creixent emoció ja des d’un bon començament. Escolteu com cantava “Ancora un passo or via“

Una Butterfly tan exòtica com Leontyne Price ho cantava així de bé a l’any 1973 al MET

Però ara us deixo a Geraldine Farrar el mateix any de l’estrena a Nova York l’any 1907. Tot un document

  • El duet d’amor:

Potser o sense el potser, el duet d’amor més bell que va escriure mai Puccini, i un dels més bonics de l’història de l’òpera. Hi ha moltes versions admirables, però la de Victoria de los Ángeles i Giuseppe DiStefano gravada el mes de febrer de 1955, és difícilment superable. Tots dos cantants estaven en un moment dolcíssim i Victoria tenia la veu justa, amb aquell timbre infantil tan enlluernador, que era capaç d’eixamplar en els moments dramàtics amb una emotivitat i musicalitat, com sempre admirable. Di Stefano a l’any 1955 era el Pinkerton ideal.

La segona opció que us vull fer escoltar és la de Renata Tebaldi i Giuseppe Campora a l’any 1951. Tebaldi mai va tenir 15 anys, és ja una Butterfly adulta i intensa abans de consumar el matrimoni amb Pinkerton, però la bellesa del seu cant i la delicadesa del seu fraseig és absolutament emocionant.

I per acabar la tanda de duets us deixo amb una esplèndida Angela Gheorghiu i Roberto Alagna dirigits per Giuseppe Sinopoli l’any 2000. Serà interessant veure l’evolució d’Alagna tretze anys després.

  • Un bel dí vedremo:

Sense cap mena de dubte un dels moments més esperats i emotius de l’òpera és aquest cant d’esclatant esperança.

Començaré per Maria Callas en la mítica gravació de 1955 amb von Karajan on cada paraula i cada frase té l’entonació justa, el color apropiat i l’intenció emotiva. Com sempre la Callas és un referent.

Ara us proposo la delicada Anna Moffo a la RAI l’any 1956, una perla.

I ara Montserrat Caballé, més bonic impossible, a l’any 1967. No hi ha tanta intenció dramàtica però estic absolutament fos de tanta exhibició. Què bona que era!

  • Che tua madre:

Cio-Cio-San ja ha descobert l’engany i la traïció. En aquest moment juga amb les darreres cartes disponibles i treu una força dramàtica que ha de provocar calfreds. Les meves opcions són:

Rosetta Pampanini l’any 1929. Una cantant històrica en una versió perfectament contemporània

Renata Scotto l’any 1966 dirigida per Sir John Barbirolli

Mirella Freni a la gravació amb Sinopoli l’any 1987. l’acompanya el Sharpless de Joan Pons, per a mi la millor Butterfly encara que mai s’atrevís a fer-la en escena per qüestions emocionals, ja que vocalment era per a ella.

  • El cor de pescadors a “bocca chiusa”

Escoltem el famós cor en la versió de l’Ambrosian Opera Chorus dirigit per John McCarthy en la gravació de Giuseppe Sinopoli de l’any 1987 dirigint a la Philharmonia Orchestra.

De la mateixa manera que a l’òpera serveix per relaxar-nos de tanta tensió acumulada al segon acte, aquí de ben segur us vindrà bé extasiar-vos amb un moment tan gloriós com aquest.

  • Addio fiorito assil

La brevíssima ària que Puccini va reservar a Pinkerton per intentar salvar la seva impossible honorabilitat us la proposo per:

Enrico Caruso l’any 1910 (escoltem a Antonio Scotti com a Sharpless), tres anys després d’haver-la cantat al MET. Jo crec que avui continuaria embogint al públic.

Carlo Bergonzi l’any 1962, al MET, potser excessivament ploraner però d’innegable qualitat, com sempre.

Josep Carreras a San Francisco l’any 1974. No cal dir res, o no em cal dir res més. Era el que m’agradava més i quan escolto aquelles gravacions ho continua sent.

  • El final

Per aquest impactant final he reservat les quatre sopranos que ho cantaran al Liceu.

Començo per Amarili Nizza que la cantarà en les representacions del mes de juliol, en una intensíssima interprtació a l’Arena de Verona l’any 2010. Els aguts desesperats del Pinkerton de torn són de Marco Berti

Ara l’impressionant Patricia Racette al MET, aquí Pinkerton és Marcello Giordani. També vindrà a la tanda de representacions del més de juliol.

Ermonela Jaho a Philadelphia l’any 2009. lamento que la gravació no sigui de gaire qualitat ja que la interpretació és molt notable.

Finalment us deixo amb Hui He

Quatre grans Butterfly garantides.

Malgrat aquest tast d’excel·lències, em sap greu deixar-vos sense (premeu a sobre el nom): Fritz Wunderlich i Pilar Lorengar (en alemany), Cristina Gallardo Domas, Fiorenza Cedolins, Richard Tucker i Eleanor Steber, Anna Netrebko, Anna Maria Martínez, Rosa Ponselle, Clara Petrella, Daniela Dessí, Raina Kabaivanska, Plácido Domingo, Jaume Aragall i Virginia Zeani, Nicolai Gedda i Pilar Lorengar, Jonas Kaufmann, Toti dal Monte, Magda Olivero,

Renata Scotto

Renata Scotto

LA DISCOGRAFIA

  • Tenim més o menys a disposició gravacions senceres des de 1928, que Lorenzo Molajoli amb el cor i l’orquestra del Teatro alla Scala de Milà va gravar-la amb Rosetta Pampanini, Alessandro Granda, Gino Vanelli i Conchita Velasquez.
  • Olivero de Fabritis va gravar-la l’any 1939 amb Toti dal Monte, Beniamino Gigli, Mario Basiola i Vittoria Palombini per la casa EMI.
  • La DECCA va gravar l’any 1951 Madama Butterfly amb un director que no li fa cap justicia, ALberto Erede, sobretot tenint en compte que tenia al seu abast a la REnata Tebaldi dels millors anys, acompanyada de Giuseppe Campora, Giovanni Inghilleri i Nell Rankin.
  • Dos anys més tard la CETRA reuneix a Clara Petrella, Ferruccio Tagliavini, Giuseppe Taddei i Mafalda Massini, sota la direcció d’Angelo Questa.
  • L’any 1954 Gianandrea Gavazzeni té a Victoria de los Ángeles, Giuseppe DiStefano, Titto Gobbi i Anna Maria Canali, en una de les meves versions predilectes.
  • Herbert von Karajam signa la primera de les dos grandioses gravacions en estudi que va fer. La primera és de l’any 1955 i va dirigir al Cor i l’Orquestra del Teatro allaScala de Milà i a una immensa Maria Callas acompanyada de Nicolai Gedda, Mario Boriello i Lucia Danieli,
  • L’any 1958 tenim dues gravacions, la segona de Renata Tebaldi, ara dirigida per Tullio Serafin, i amb Carlo Bergonzi, Enzo Sordello i Fiorenza Cossotto. L’altre gravació és de la RCA i compta amb Anna Moffo, Cesare Valletti, Renato Cesari i Rosalind Elias, els va dirigir Erich Leinsdorf.
  • Un anys més tard, el 1959 tenim la segona gravació de Victoria de los Ángeles, ara per la EMI i amb Jussi Bjorling, Mario Sereni i Miriam Pirazzini.
  • De l’any 1961 prové una gravació en viu del Teatro san carlo de Nàpols, amb Magna Olivero, Renato Cioni, Mario Zanasi i Fernanda Cadoni.
  • Tornem a l’estudi, en aquest cas de la RCA que torna a gravar Butterfly però ara amb Leontyne Price, Richard Tucker, Philip Maero i Rosalind Elias.
  • La EMI va reunir a l’any 1966 a Renata Scotto, Carlo Bergonzi, Rolando Panerai i Anna di Stasio sota la magnífica direcció de Sir John Barbnirolli, un altre dels enregistraments referencials.
  • Herbert von Karajan torna a fer diana, va ser a l’any 1974 i l’equip esplendorós va ser Mirella Freni, Luciano Pavaratti, Robert Kerns i Christa Ludwig. El Cor el de l’Òpera de Viena i l’orquestra la Filharmònica de Viena.
  • L’any 1974 trobem la versió que jo us proposo al final
  • L’any 1978 és la CBS que sota el projecte de gravar la integral de Puccini amb Lorin Maazel, reuneix altre vegada a Renata Scotto, però ara amb Plácido Domingo, Igmar Wixell i Gillian Knight.
  • L’any 1983 tenim a una gran Cio-Cio-San molt mal acompanyada, es tracta de Raina Kabaivansha i Nazzareno Antinori, Nelson Portella i Alexandrina Milcheva, dirigits per Gabriele Bellini. Del mateix any es troba un vídeo de l’Arena de Verona amb la mateixa parella protagonista, si bé Sharpless és Lorenzo Sacomani i Suzuki Eleonora Jankovich, dirigeix Giulio Chazalettes (no millorem gaire).
  • De l’any 1986 tením un vídeo interessant de la Scala, amb Yasuko hayashi, Peter Dvorsky, Giorgio Zancanaro i Hak-Nam Kim. Dirigeix Lorin Maazel i la inetressant escena és de Keita Asari.
  • L’any 1987 es trobem la magnífica gravació de Giuseppe Sinopoli que ja he esmentat, amb una grandiosa Mirella Freni, Josep Carreras (massa tard), Joan Pons i la curiositat luxosa de comptar amb Teresa Berganza com a Suzuki. És una gravació de la DG que adoro.
  • L’any 1992 la Naxos treu una Butterfly amb Miriam Gaucci, Yordi ramiro, Georg Tichy i Nelly Boschkowá, dirigeix Alexander Rahbari.
  • L’any 1995 Vox Classics treu al mercat la versió original de 1904, amb els fragments de Brescia i els definitius de Paris de 1907. Són 4 CD d’altíssim interès. No cal dir que més amunt…
  • El mateix any 1995 es filma la bellíssima pel·lícula dirigida per Frédèric Miterrand, amb James Conlon dirigint l’orquestra i un equip de cantants que també trobareu més avll, juntament amb alguna altra cosa…
  • Hi ha un DVD provinent de Torre del lago, amb Plácido Domingo dirigint a Daniela Dessí i Fabio Armiliato.
  • La darrera i luxosa versió la va editar l’EMI a l’any 2009, amb Antonio Papano dirigint a Angela Gheorghiu, Jonas Kaufmann, Fabio Capitanucci i Enkelejda Shkosa.
  • La versió de Montserrat Caballé i Bernabé Martí, tot una curiositat sentimental, amb l’Otrquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu no es troba.  
Patricia Racette

Patricia Racette

ELS ENLLAÇOS:

Us proposo la fabulosa versió de Renata Scotto i Josep Carreras, acompanyats de Julian Patrick (Sharpless), Judith Forst (Suzuki), Joseph Franl (Goro), Philip Booth (Bonzo), Lawrence Cooper (Yamadori) John Miller (Il commisario Imperiale) i Colin Harvey (L’ufficiale del registro), tots sota la direcció de Kurt Adler el 18 d’octubre de 1974,

I finalment us deixo la meravellosa pel·lícula que Frédèric Miterrand va fer l’any 1995, amb Ying Huang i  Richard Troxell, dirigits per James Conlon.

Aquí us deixo l’enllaç amb tot el cast i la fitxa tècnica.

LES FUNCIONS DEL LICEU:

Representacions del mes de març:

http://www.liceubarcelona.cat/Direccio-Artistica/reparts/html/12-13-07O.html

Les representacions del mes de juliol:

http://www.liceubarcelona.cat/Direccio-Artistica/reparts/html/12-13-12O.html

Més informació al web del Liceu

Un comentari

    • Joaquim

      Ets una marassa kalamar com cal.
      Si hi ha kleenex és que la Butterfly funciona, per això la gent li té una certa aversió, no volen ser vistos plorant. Convencions absurdes.
      Sentimentalismes a banda, el treball orquestral de Puccini a Butterfly, per a mi es superior a Tosca i Bohème, és sensacional quan l’escoltes “prescindint” de les veus, per això és tan important escoltar-la en una versió orquestralment potent.
      Abans em quedava a la superfície, amb el kimono, l’interminable i cerimoniosa parsimònia oriental, però Butterfly és molt més. El segon acte és una glòria.
      No pararia, tota l’òpera conté petites frases musicals de ríquissima i inspirada melodia que per a Puccini tan sols són deus compassos i que en mans d’un compositor poc inspirat en la melodia i per tant gasiu en la seva utilització, serien la solució a la seva sequera.
      Sóc un fan de la frase:
      “sotto il gran ponte del cielo non v’è
      donna di voi più felice.
      Siatelo sempre felice
      e non vi rattristate mai per me.      “

      Que Butterfly li diu a Kate, quan aquesta li pregunta si la podrà perdonar. És com una micro ària que el generós Puccini ens regala com aquell que no sap que fer-ne de tanta inspiració. Genial!

      M'agrada

      Respon
      • Elio

        Estic totalment d’acord, les orquestracions de Puccini són magistrals i a la Butterfly estava especialment inspirat, llàstima que els directors musicals que sovintegen aquest repertori no n’estiguin a l’alçada

        A mi també m’agrada molt la frase que cites, i afegiria com a gran moment l’escena de la carta, una de les més emotives per a mi. Especialment quan entra el violí solista i Butterfly diu allò de “non lo rammento? Suzuki dillo tu. Non mi ramenta più!” és la meva frase preferida!

        Pot semblar que escombro cap a casa, però crec que una de les virtuts de les orquestracions de Puccini és l’inteligent us dels clarinets per a donar color, especialment del clarinet baix, que quasi mai toca cap melodia però sempre hi és present. A la pàgina d’una orquestra famosa (potser era la Philharmonia, però no ho recordo) hi havia petites entrevistes als diferents músics sobre els seus instruments. En ser preguntat sobre com s’havia d’escriure per a clarinet baix, el músic va respondre: “mireu les partitures de Puccini”.

        M'agrada

        Respon
        • Josep Olivé

          M’encanta que es destaquin fragments de gran bellesa que tot sovint passen desapercebuts dins de la grandesa pròpia de l’obra o que se’m digui on haig de parar atenció per a que no se m’escapin! Gràcies! Estaré ben atent doncs a les dues frases que dieu! 🙂

          M'agrada

        • Joaquim

          N’hi ha moltíssimes, però jo aquesta l’espero com “l’Amami Alfredo” de La traviata. A la bellesa de la melodia li cal el sentiment sincer de la soprano, com diu Wimsey, pura manipulació, però renoi, què maco!

          M'agrada

        • colbran

          Este dúo del consul y Butterfly y cuanto sigue me emociona mucho. Este fragmento pertenece a la grabación que he citado más arriba, en la que Giuseppe Campora es Pinkerton y es la primera “Madama Butterfly” grabada por la gran Tebaldi.

          M'agrada

        • Joaquim

          Aquí tens la meva, minut 6:10, en prou feines un minut de durada. Malgrat que la versió no m’agrada, ja que Lorin Maazel es passa dos pobles i mig amb el tempo i ho allargassa de manera poc teatral, tan sols per el propi i egocèntric lluïment, sacrificant al cantant. La frase es repeteix per dues vegades: soto il gran ponte del cielo” i “a Lui lo potro dare” que és quan obliga a Pinkerton a anar a buscar el nen quan Kate li pregunta fredament “e il figlio lo darà? Terrible!
          L’orquestra acompanya l’àmplia frase de Butterfly de forma magistral.

          M'agrada

      • kalamar

        A mi m’entusiasma l’entrada a la casa de la Butterfly, (si està convenientment acompanyada pel cor), i és que a poc a poc t’embolcalla i puja i puja, i ho torna a fer al duet d’amor. Un deliri.

        M'agrada

        Respon
        • Joaquim

          A mi també, però és un moment esperat per tothom, mentre que aquesta que jo menciono està mig amagada després de l’a`ria del tenor i el tercet, abans del final, la trobo bellíssima i és clar, molt emotiva.

          M'agrada

  4. Emilio-Bcn

    Esperando con ansiedad el domingo……stop
    Ya tengo preparados los paquetes de Kleenex……stop
    Siempre lloro como una Magdalena, con esta opera …stop
    Y que bien que quedo!!!!….stop.

    Besos a todos/as…. corto y cierro

    Florestán

    M'agrada

    Respon
  6. gloria aparicio

    Ai Senyor…! però quan descanses fill meu ( t’ho dic perque ho podríes ser…) aqui ja material per tota la setmana unes gravacions perque m’agraden moltíssim ( Victòria , Tebaldi ,Di Stéfano, Gheorghiu ) i altres com Hui He, que m’engrescan per Diumenge ….la questió es que avui estaré ben distreta tot i fent els vidres de casa… plorant com ploro, je,je… potser no em caldrá cap líquid neteixador… gràcies Joaquim.

    M'agrada

    Respon
  7. Concep

    Felicitats un cop més Joaquim, com més va, millor.
    Necessito temps per llegir-m’ho, escoltar totes les propostes i sobretot baixar alguna cosa, darrerament és una tasca pràcticament impossible.
    Espero no fallar el proper diumenge.

    M'agrada

    Respon
  8. alex

    Espléndido realmente este trabajo, Joaquim! Bravooo de verdad.
    Particularmente, destacaría por encima de todos y ya es cuestión de gustos, a la dupla Victoria/Pippo como la más emotiva pareja Cio Cio San y Pinkerton.
    De las Butterfly liceistas, destacaría del no muy lejano pasado ( años 70s) a la japonesa Hayuko Hayashi, notable soprano que no necesitaba precisamente disfrazarse de japonesa ( chistecillo malillo, je..je..) y asimismo de las últimas Butterfly del 2006 y con esta misma producción muy correcta de Leiser/Caurier, me gustaría destacar a las dos/tres sopranos intervinientes, Cristina Gallardo-Domas ( muy expresiva como geisha infantil), Lipping Zhang ( cantó el cast popular y estuvo magnífica) y a Fiorenza Cedolins ( en su mejor actuación de largo en el Liceu y cuando estaba entonces bien de voz) que por cierto, bisó en dos funciones el..bel di vedremo..

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Gracias Alex, valoro mucho tu elogio, de verdad.
      Hayashi era una buena Butterfly, pero me parece que cualquiera de las cuatro que nos visitan este año son mejores, así lo espero.
      Lástima de Cedolins que se nos haya estropeado tan pronto y cuando el Liceu la ligó para futuras temporadas, nadie se imaginaba este declive tan notorio.

      M'agrada

      Respon
  9. Nuria

    Cuando de buena mañana veo el enorme post de hoy, me he quedado pensando como organizar el día para tener tiempo suficiente para poder leerlo y oírlo con atención.
    Me sumo a las sugerencia de José Luís sobre sobre que deberías publicar un libro recopilatorio con todas las preparaciones publicadas. Eres un maestro organizando tu tiempo y probablemente lo solucionas privándote de horas de sueño. Solo puedo decirte gracias.

    M'agrada

    Respon
  12. Xavier C.

    Jo també m´he hagut d´organitzar. Per posar algun però (que si no, Joaquim, te´ns creixes 🙂 ) a aquesta meravella d´avui, diria que t´has deixat un no al principi (la comprensió del text per part de Puccini fos més aviat precària, ja que [no] dominava el idioma), et confessaré que em rebenta ( 👿 ) que facis servir el terme liberty amb tot el que ens deu a nosaltres el modernisme; i que, com no sé mantenir-me sempre tan dintre dels límits del bon gust com tu, afegiré el punt morbós que has insinuat i, delicadament, t´has estimat més esquivar: el fet lamentable amb una jove del Piemont, fa referència a una amant de Puccini que en ser abandonada per aquest va rebutjar la compensació econòmica que se li oferia, i pretenia que el compositor tornés amb ella. Quines coses té la vida, la noia es deia Corinna 😆

    Apa!: avui ja he complert. Aquesta tarda em toca gaudir dels great hits que ens has deixat, que encara no he tingut temps.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Ja he corregit el no, t’ho agraeixo molt. 😉
      Ara bé, amb el Liberty, ho sento, però no em feràs canviar d’opinió. Imaginat que passejant per Paris em referís al modernisme, no allà és Art Nouveau, com a Viena seria el Wiener Sezession o a Alemanya el Jugendstil.
      Tots ells són coincidents però tenen prou diferències, subtils si tu vols o no tant, per definir cadascun d’ells amb el seu nom autòcton.
      El Sálvame de Luxe puccinià el volia estalviar,. però ja que t’has posat la disfressa de Matamoros, accepto l’anècdota de la Corinna, de qui desconeixia el nom però que m’ha fet molta il·lusió conèixer.
      Ja em diràs que t’han semblat les propostes, hi ha coses precioses (crec jo, que ja saps que després i de ben segur, arribaran youtub’s alternatius infinitament millors que els meus 🙂 )

      M'agrada

      Respon
  14. simone

    Quin post,Joaquim, de cátedra! Quin munt de deures tinc per fer…i avui estica amb dues finestres de IFL obertes! encara no he terminat amb el Dichterliebe. Moltes gràcies per la teva dedicació.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      És un clàssic de la majoria de wagnerians, que mai he acabat d’entendre, ja que l’orquestra pucciniana és magnífica. Potser el fet que s’allunya tant de la mitologia i toqui de peus a terra amb misèries tan quotidianes per heroïnes sense cuirassa motiva aquest enuig, però per a mi com més va, més m’interessa tot allò que Puccini deixa escrit per a l’orquestra.
      Jo estic encantat que algú és posicioni oberta i radicalment d’aquesta manera. Gràcies

      M'agrada

      Respon
      • Wimsey

        No crec que es degui al meu wagnerianisme, sinó al meu amor per Verdi. Per mi Verdi és La Veritat, em crec els seus personatges, les històries, les emocions, i ho fa sovint a través de la senzillesa. Puccini en canvi és un manipulador. Entre Verdi i Puccini hi ha, al meu parer, la mateixa diferència que entre Els ponts de Madison i Ghost.

        M'agrada

        Respon
        • Joaquim

          Jo també l’estimo molt a Verdi, moltíssim, i crec que tot es compatible, fins i tot que em manipulin, sobretot si el que ho fa, ho fa tan bé. Si saps que et manipulen no hi ha gaire problema, fins i tot pots sentir plaer. 😉

          M'agrada

  18. bocachete

    Ja és habitual el nivell de qualitat d’aquestes presentacions, però avui, no sé per què, trobo que hi ha alguna cosa més. De fet, a mi, que Madame Butterfly mai no m’ha acabat de fer el pes, trobo que en llegir tot això, he trobat que és necessari revisar-la amb atenció. És probable, ara que hi penso, que sigui per la història que no… no hi entro, però és cert que hi ha moments orquestrals que trobo bellíssims, però que, en ser d’aquesta òpera, passo per alt. Ja et dic que, impressionat pel treball, m’hi posaré. I gràcies, moltes, per la versió original: alguna vegada havia pensat que seria interessant sentir-la, però donava per fet que no s’havia enregistrat. A veure si és tan diferent…
    De l’argument… no sé, aquesta lectura de turisme sexual… No deixes de tenir raó, però hi ha matissos de context: tenir relacions amb menors (el que avui considerem menors) estava fa un segle a l’ordre del dia i no només al Japó. Ara, que la situació, amb la menor, els diners, la prepotència de l’estranger, l’abandonament… No deixa de ser una història recurrent, lletja, sí, però “infinita”, que continuarà en molts llocs i en molts moments. Com som, no? I què haurà estat del Pinkerton Jr.? Com l’haurà criat la Kate? Perdonaria el seu marit? Es comportaria com una marastra amb el nen, únic record d’aquella història? Se’n burlarien al col·legi, del nen mig japonès? I, ja major, el portarien a un camp de concentració de japonesos als EUA, durant la Guerra Mundial? Donaria per a una òpera, la història del nen, testimoni cegat de la mort de la seva mare…

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      A mi també m’ho sembla que hi ha alguna cosa més. A mida que l’anava fent m’anava animant. Fent-lo he descobert que l’estimo més del que jo mateix creia, i és que fa temps que descobreixo aspectes importats que ni en les òperes anteriors, ni en les posteriors hi són. Potser és l’òpera que marca el punt d’inflexió, millor o més sincera que la Butterfly ja no en té cap, de fet ni Turandot, que malauradament sense el final que l’hagués pogut fer definitiva, no ho és, ja no tornarem a trobar una obra tan rodona com aquesta.
      Tosca que és una obra mestra absoluta voreja el gran guinyol en molts moments i Butterfly, si els directors encarregats d’enlairar-la no cauen en el fàcil recurs de la cursileria, és molt més real, no hi ha el “bonisme” de la Bohème, ni l’encarcarament de Manon Lescaut. No hi ha personatges bledes, Butterfly no ho és gens i hi ha molta mala llet, com a la nostra quotidianitat.
      És possible que els convencionalismes de l’època no ho veiessin tan incorrecta com ho veiem ara, però fixat que la vigència actual, potser ha jugat en favor de la història, i ara podem veure a Pinkerton com realment el que és, un fill de mala mare, però no tan sols ell.
      pel que fa a la música, ja ho he dit, Puccini arriba a unes cotes de inspiració i compenetració amb els personatges, excepcional.

      M'agrada

      Respon
  19. colbran

    No es una de mis óperas favoritas “Madama Butterfly”, al menos en escena, pero me gusta mucho escucharla en grabaciones. Mis versiones favoritas son las de: Victoria de los Angeles-Giuseppe di Stefano, Maria Callas-Nicolai Gedda y Renata Tebaldi-Giuseppe Campora. Todas las versiones que cita Joaquim son muy interesantes para mí y todas ellas tienen logros innegables, pues “Madama Butterfly” es una ópera que ha tenido mucha suerte en las salas de grabación. Incluso ha sido exitosa en sus versiones cinematográficas, comenzando por la primera de 1954, con las voces de Orietta Moscucci y Giuseppe Campora -un formidable tenor, hoy muy poco reconocido, que vale la pena ser escuchado y tiene excelentes grabaciones de óperas completas- y siguiendo por la de Mirella Freni-Plácido Domingo, hasta llegar a la citada por Joaquim dirigida por Mitterrand.

    Vaya labor de búsqueda y selección la llevada a cabo por Joaquim!!! Es imposible ofrecer más y con tanta largueza. Debemos estar sumamente agradecidos pues nos ha acercado a auténticos fenómenos vocales que en su momento fueron las grandes Cio-Cio-San como: Geraldine Farrar, Rosetta Pampanini…hasta llegar a las sorprendentes Virginia Zeani, Anna Moffo,…concluyendo con fragmentos de las cuatro sopranos que van a actuar en el Liceu -mi preferida es Amarilli Nizza-, aparte de una exhaustiva relacion de grabaciones, incluyendo la comercial que grabaron en Barcelona Montserrat Caballé y Bernabé Martí y que hoy está ilocalizable.

    Hay tanto trabajo en este apunte que marea pensar en las horas de labor que hay detrás de todo ello; yo sería incapaz de poder hacerlo.
    Si para poder escucharlo todo se precisan horas…, pues para confeccionarlo se necesitan muchas más.

    Felicidades por esta exhaustiva labor que proporciona antecedentes a quien no los tiene y recuerdos para los que llevamos muchos o pocos años siguiendo los caminos de la Opera.

    M'agrada

    Respon
  20. Jaume

    Felicitats Quim pel post i gràcies per la tria de versions que ens recomanes. M’ha agradat que esmentessis la versió de la Caballé que recordo a casa dels meus pares en un estoig amb una fotografia d’un temple i un jardí japonès a la portada (versió LP lògicament) i que va ser la primera que vaig escoltar.

    Per cert, a l’Amazon he vist una versió d’aquesta òpera cantada per M. Caballé i B. Martí però no sé si és la mateixa que esmentes. Almenys sembla que hi ha una versió localitzable i a la venda…

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      De res Jaume, espero que t’hagi agradat.
      la versió discogràfica de Caballé, aquesta oficial, no era gaire bona, però tenia allò de la qüestió sentimental familiar dels Caballé.
      Potser la que es troba a Amazon sigui una versió gravada directa del teatre.

      M'agrada

      Respon
  21. OLYMPIA

    Un treball de gegant que no m’acabaré en un sol dia. Curiosament durant aquesta setmana santa veure na Butterfly però no la del Liceu i a més a més no conec cap intèrpret. Confio en la sort. Recordo una Cedolins magnífica i una Racette via dvd molt emotiva. Pel meu gust té moments massa edulcorats però m’agrada el cor a “boca chiussa”, el suicidi i la música tràgico-orientalitzant que el mestre Puccini va compondre amb tanta autoritat.
    Salut amics!

    M'agrada

    Respon
  22. Fernando S.T.

    Un post muy bueno y completo, te felicito.
    Para mi siempre ha sido una opera ñoña cuando la he visto, no sé si me ocurriría lo mismo con la de Bieito, pero como a Colbran, me gusta más cuando sólo la escucho.
    Tengo las dos versiones de Karajan, a cual mejor, pero reconozco que ese dúo que has puesto con Victoria y DiStefano es arrebatador.
    Me bajé ayer la de Scotto con Carreras pero no he podido escucharla todavía, nos proporcionas tanto material que no soy capaz de absorberlo todo. También me interesa la V.O.
    La preparación es exhaustiva y con los cortes proporcionados lo pones difícil a los cantantes del Liceu, aunque todo hace pensar que serán unas representaciones de nivel alto.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Jo també crec que seran unes bones representacions.
      Una producció que ja coneixem, bonica, tradicional i senzilla, estèticament adhoc, i un equip de cantants excel·lents. La incògnita?, el director d’orquestra

      M'agrada

      Respon
  23. dandini

    Caram Joaquim aixó és per presentar-se a les oposicions ! i guanyar-les…
    No puc deixar cap you tube ja els has deixat tots….aquesta és una ópera que estimo moltíssim i crec que sovint ha estat menyspreuada tant per l’argument ? com per la música ? fet que no puc entendre de cap de les maneres.
    Les versions que has posat són molt demostratives i suposo que tenen totes elles els seus fans i els seus crítics
    La versió de Callas de “Un bel di vedremo” és perfectament emotiva pero la seva crispació en les frases agudes en forte fa segons el meu parer que deixi de ser de referència.De fet no va cantar massa Puccini llevat de Tosca i de Butterfly només en va fer una edició a Chicago 1954.(error del agents artístics? )
    La versió de Montserrat Caballé és “un dechado de belleza cánora”,com deien els comentaristes de l’època pero com be apuntes tú mateix l’expressivitat passa a 2º terme.Que és més important per la Cio-cio-San deixar-me amb la boca oberta o conmoure? Que cadascú busqui la seva resposta.Per cert te n’has adonat que el fragment dura gairebe o més d’un minut més que les versions de Moffo o Callas.Será culpa d’en Charles MacKerras que és qui dirigia ? l’orquestra.
    Les meves versions passades predilectes són les de Victoria de los Angeles i Mirella Freni(al disc).Crec que les dues comparteixen la vocalitat necessaria i la sinceritat interpretativa adient.
    Be finalment he decidit deixar un you tube Es tracta de Liping Zhang(1974) que va fer una creació escènica i vocal d’aquest rol al Liceu i que ha repetit amb enorme èxit al Met i al Covent Garden.(diriem que té la ma trencada de fer Butterflys).Crec que és just que figuri en un post tant exhaustiu de Butterfly.

    M'agrada

    Respon
    • colbran

      Estaba escrito que no te gustarían ni Callas ni Caballé, pues a mí sí, aunque me convence más Callas que Caballé. Esa crispación que tu defines en Callas para mí es expresión; la protagonista está esperando que llegue un barco con su marido desesperadamente y no creo que tenga que desesperarse como si cantara “Soave sia il vento”…Caballé lo canta maravillosamente bien, pero para mi gusto le falta ese desgarro que sí está en Callas.

      El tempo en las grabaciones lo marca siempre el director musical, a veces aconsejado por el productor del registro, no el cantante y más en un recital, como es éste publicado en 1967 -y quizás grabado en 1966-, cuando Caballé aún no era la superdiva codiciada por todas las marcas discográficas del mercado y hubiera podido insinuar su criterio -aunque lo dudo, teniendo en cuenta que era para EMI y con un director como Mackerras.

      La versión de Callas pertenece a la grabación completa con von Karajan y por ello se le exigió más expresión en beneficio del desarrollo dramático de la acción. En este registro concreto Callas canta un “Ancora un passo or via” que parece estar cantado por una niña de 15 años de verdad y lo corona con el sobreagudo optativo. A lo largo de la grabación Callas va madurando progresivamente en el personaje, llegando a un clímax final escalofriante.

      Mirella Freni que cantaba maravillosamente este rol y tiene tres grabaciones del mismo, como ha dicho Joaquim nunca lo cantó en vivo, mientras Caballé y Callas sí, como tú bien sabes e incluso lo has remarcado respecto a Callas -en Chicago, aunque previamente tenía que cantarlo en el Met, pero hubo problemas con el intendente Bing-.

      Esperemos que las cuatro sopranos que lo cantan en el Liceu tengan su mejor día. Espero mucho de Amarilli Nizza.

      M'agrada

      Respon
    • Joaquim

      Que Mackerras ho porti tan lent segurament és perquè davant seu tenia una immensa Caballé capaç d’aguantar el fiato que li proposessin. No hi ha ningú que allargui l’aspetto com ella. A part de la virgeria tècnica, com a ària, no es pot fer més maco i això extrapolat de l’òpera, com si fos un concert o un bis, és una perla que no té preu.
      Pel que fa a Callas, l’altre cara de la moneda, emociona precisament per aquella interpretació tan de veritat. On tu sents crits, altres hi sentim emoció intensa, ja que és el timbre el que et molesta i davant d’això obvies la resta. i la resta és tot, és Callas.

      M'agrada

      Respon
  24. rosetapiccina

    A mi el que no m’agrada del Puccini que conec és que al principi de les òperes crea un clima musical alegre, com per donar a entendre que la vida és molt feliç, i a mi em resulta artificial: quan el sagristà i el Cavaradossi estan a l’església, quan els artistes estan a l’apartament abans que hi aparegui la Mimi, i quan el Pinkerton parla amb el Goro i amb el cònsol. Unit a això, sembla que alguns d’aquests personatges de la fase alegre tinguin dret a cantar malament, al menys ho fan jo crec que deliberadament a alguna versió (el Goro i el sagristà).

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      No ho crec, el que passa és que a vegades aquests rols els donen a cantants acabats i…
      El contrast de climes emocionals és una constant en Puccini, i era un mestre.
      L’entrada de Mimi i Mussetta al quart acte de La Bohème és el moment més colpidor teatralment parlant de l’opus puccinià.

      M'agrada

      Respon
  25. alex

    Simplememente y referido a la función primera de la serie y que fue anoche, decir que pese a bastante braveo post función y algún conato antes de que acabaran los actos ( dichosa manía!), me pareció una BUTTERFLY , repito la de anoche, irregular .
    En primer lugar, la concertación en el primer acto fue ruidosa y con bastantes descuadres iniciales, todo en forte y tapando a los cantantes, para mejorar a partir del 2º acto.
    Con ello, decir que el más bello duo pucciniano que es el final del primer acto desde …el vieni la sera…entra esa orqustación ( a ratos parecía la de una ELEKTRA) y la descoordinación entre Alagna y Hui He que cada uno iba a su bola (¿ falta de ensayos?), resultó casi un fiasco
    Hui He trató de darle dramatismo al rol y a ratos se olvidó del lirismo
    pucciniano, llegando casi desfondada al..addio piccolo addio..
    Alagna anoche, pareció “un turista” en Barcelona, de vacaciones pagadas , ya que en el primer acto mostró que no siempre recordaba el rol o no lo ensayó suficientemente, cantando a ratos excesivamente en forte. Bien en el último acto
    Meoni, un Cónsul irrelevante : recitador más que cantane
    Correctos los demás cantantes.

    Ya me fastidió que por compromisos los próximos días, tuviera que asistir a la primera función de la serie ( lo cual trato de evitar siempre que puedo) ya que siempre aparecen desajustes. Teatro digamos que lleno, con un público que todo le pareció bien, incluso hasta las abundantes toses y aplaudiendo antes de finalizar los últimos acordes de los actos

    M'agrada

    Respon
  27. colbran

    Habrá que ver cómo resultan Alagna y compañía en la función de pasado mañana porque ayer -juzgo por la retransmisión que copié- la señora Hui He llevó a cabo un repertorio de trucos vocales, desafinaciones, falta de fiato, poca implicación dramática en lo vocal (en escena a lo mejor hizo virguerías), con un italiano deficiente, etc. que no me convenció en absoluto. La dirección musical fue super-lenta y super-aburrida. Quien salió más airoso fue Roberto Alagna, con alguna pequeña desafinación y un final de dúo un poco criticable ya que He cortó inmediatamente el agudo y él -que no lo intentó- hizo un jeroglífico de notas, prolongándolas dos o tres segundos más que ella, lo cual quedó bastante feo. en el “Addio, fiorito assíl” Roberto Alagna estuvo próximo al estrangulamiento vocal. Como dice Alex es muy posible que este reparto necesite más rodaje, para coordinar los potenciales de cada integrante del mismo. A la dirección orquestal le pediría un poco más de vigor, dramatismo y celeridad.

    Veremos el domingo.

    M'agrada

    Respon
  28. rosetapiccina

    A mi l’Alagna em va semblar cridaner, amb poca inspiració, i amb la veu amenaçada. Al duo, era com si no li agradés el tempo i volgués accelerar pel seu compte. Ella, res de l’altra mon, amb pocs matisos, i uns greus molt lletjos, però per mi tampoc tan desastrosa, només no de primera divisió. A veure diumenge.

    M'agrada

    Respon

  29. Retroenllaç: S-a întâmplat azi – Premiera Mondială a operei Madama Butterfly, 1904 | Foto S.O.S.

Deixa un comentari