Oleguer Aymamí, violoncel a 5 cordes i
Dani Espasa, clavicèmbal

Sota el títol de Violoncel a 5 cordes EXCLAMATIO, el violoncel·lista Oleguer Aymamí i el clavicembalista Dani Espasa,  es van presentar ahir al Teatre Principal de Sabadell dins la temporada de cambra de Joventuts Musicals de la capital vallesana.

Interessant, com sempre, la proposta que ens va aplegar ahir al Principal, ja que Oleguer Aymamí va utilitzar un violoncel amb 5 cordes per interpretar a la primera part obres de Diego Ortiz (1510-1570), Dario Costello (1590-1658) i G.A. Pandolfi Mealli (1630-1669/1670), mentre que a la segona, ja endinsats de ple en el barroc més florit, els autors escollits van ser Arcangelo Corelli (1653-1713), Jean-Baptiste Barrière (1707-1747)i Johann Sebastian Bach (1685-1750).

Que un concert et faci descobrir musics per primera vegada ja té uns al·licients importants, per tant magnífica oportunitat d’escoltar obres per a mi inèdites, d’autors fins ahir ignorats. En segon lloc escoltar per primera vegada un violoncel de 5 cordes, oferia més interès a la proposta cambrística, i finalment escoltar a dos joves musics com són Aymamí i Espasa, acabava d’arrodonir un concert estimulant i alguns aspectes molt sorprenent.

El violoncel a 5 cordes és una rara avis, malgrat que Bach i Vivaldi tinguin en el seu catàleg obres destinades a aquesta curiosa varietat, s’utilitza molt poc. Cal dir que curiosament, cap de les  obres interpretades ahir van ser originàriament escrites per aquest instrument i per tant estem parlant de transcripcions i d’enriquiment al so original, i això va determinar la tònica en tota l’elaboració i interpretació d’aquest programa.

El jove duo em van sorprendre molt a la primera part amb les obres del segle XVII, no tan subjectes a la rigidesa estilística del barroc, ja que es va permetre el luxe de re-interpretar o re-visionar el repertori amb alguns tocs “modernitzants” tan sorprenents com atractius. Intentaré explicar-ho:

El concert es va iniciar amb obres de Diego Ortiz, un compositor espanyol, gambista i teòric musical, probablement nascut l’any 1510 a Toledo i mort, se suposa que a Nàpols l’any 1570. Es coneix poc de la seva vida i va deixar dos llibres “Tratado de Glosas”, el 1553, i el “Musices liber primus”, l’any 1565.

El Tratado de Glosas, segons la Viquipèdia, és un llibre de música per a viola d’arc i clavecípublicat el 10 de desembre de 1553 a Roma. El seu nom complet era “Trattado de glosas sobre cláusulas y otros géneros de puntos en la música de violones nuevamente puestos en luz”. Fou dedicat al Baró de Riesy, Pedro de Urries, i va aparèixer simultàniament en dues versions, una en castellà i una altra en italià; aquesta darrera portava per títol “Glose sopra le cadenze et altre sorte de punti in la música del violone”.

Amb aquest compositor va iniciar Oleguer Aymamí sol i amb l’escenari quasi en penombra, a interpretar la Ricercada Seconda de la seconda manera de Teñer. Amb aquella atmosfera íntima i els sons arcaïtzants del violoncel proper a la viola de gamba, però lògicament amb un registre sonor més ampli i complert al comptar amb una corda més, es va crear d’immediat un clima propici, recollit i propens. Va ser una posada en escena magnífica per entrar en matèria. A vegades aquestes petites coses, aquests petits detalls, ajuden a desconnectar del món exterior de manera molt més eficaç i sense solució de continuïtat Dani Espasa va seure al clavicèmbal i ja tots dos van interpretar la Ricercada Primera sobre el Passamezzo Antico i la Riocercada Seconda sobre el Pasamezzo Moderno, aquesta última un curiós i sorprenent antecedent de la música que Boccherini escriuria dos-cents anys més tard per a la famosa nit madrilenya.

Perfecta compenetració entre els dos instrumentistes, alternant sonoritats i virtuosisme en un treball delicat i suggeridor, que va donar pas a la Sonata Prima a Sopran Solo de Dario Castello, pertanyent a la Sonate Concertate in Stil Moderno, Llibre II, Venècia 1629. També d’aquest compositor es coneixen poques coses, si bé se sap que va escriure

• Sonate Concertate en Still Moderno, Libro I, Venecia, 1621.
• Sonate Concertate en Still Moderno, Libro II, Venecia, 1629.
• Exultate Deo, motet (1625)
• Il Magni (1629)

Ja en aquesta obra em van sorprendre algunes sonoritats, l’enginy i l’atreviment harmònic. Prèviament Aymamí ens va posar una mica en antecedents sobre el violoncel a 5 i sobre els autors i obres que escoltaríem, donant a entendre algunes coses que durant aquesta primera part es van confirmar, sobretot respecte al treball virtuosístic de l’execució i a una certa llibertat en la interpretació, que ben bé no sabia que volia dir, fins apreciar sorprenents dinàmiques o accents en determinats passatges, amb dissonàncies potser més destacades de com les van apreciar a la seva època, i altres aspectes, sobretot de la sonoritat, tan atractius com inesperats, és clar que la sorpresa màxima en la reservaven per tancar la primera part, amb la Sonata Quarta La Castella de G.A.Pandolfi Mealli. Una altra obra virtuosística amb un moment que per obra i gràcia del jove duo de musics, van apropar la música antiga al minimalisme de Glass o Nyman, gràcies a un obstinato repetitiu i vertiginós, segur que reforçat expressament, qui sap si per fer-nos notar un cop més que tot fa molt temps que està inventat i que em va deixar tan sorprès com positivament inquiet, ja que l’impacte va ser majúscul.

A l’expressivitat i emotivitat de Aymamí, calia sumar-li el deliciós i precís acompanyament d’Espasa. Jo mai havia escoltat un violoncel a 5, no sabria dir-vos si em va acabar de fer el pes, si bé és cert que el ventall sonor que ofereix és més ampli, també el risc d’ensopegar amb l’exacta afinació s’accentua, però no hi ha dubte que la primera part va ser tot un encert

A la segona part va canviar el decorat, ja que entràvem de ple a l’exuberància barroca, que alhora que ofereix potser més espectacularitat i riquesa, tant melòdica com harmònica i expressiva, també encotilla una mica més als intèrprets, aquí les “llicències” de la primera part ja hi no tenien cabuda.

Es va iniciar amb la Sonata per a violino e basso continuo núm 7 op 5 d’Arcangelo Corelli, una obra inicialment prevista per a violí, transcrita al violoncel, que ofereix grans moments virtuosístics i que conté una Sarabanda bellíssima .

Aymamí ens va tornar a parlar, cosa que jo cada vegada agraeixo més en els concerts, ara per endinsar-nos una mica en la figura de Jean-Baptiste Barrière, un nom fonamental en el món del violoncel i del que en sabem ben poc.

Si bé la Sonata per a violoncel i baix continu núm 6 (llibre IV) em va semblar magnífica, ja d’un barroc molt avançat que preludia el classicisme, us he de dir que és la interpretació que em va agradar menys. El virtuosisme extrem, sobretot en l’Allegro del tercer moviment, crec que va posar al límit a Aymamí, que no sé si amb un violoncel amb les quatre cordes tradicionals, hagués patit tant o potser seria millor dir m’hagués fet patir tant, ja que qui sap si la sensació que va tenir ell va ser tota una altre. No em va agradar ni el so aconseguit en el violoncel, ni el resultat tècnic, comprenent que l’esforç va ser majúscul, que l’obra és molt virtuosística i que a Barrière cal descobrir-lo, tal i com ens va suggerir el mateix músic.

El concert va acabar oficialment amb la Sonata per a viola de gamba BWV 1029 de J.S. Bach. El problema de deixar a Bach al costat dels altres, és que la diferència entre la música que va escriure ell i la dels altres és tan gran, que de cop i volta tot pren una altra dimensió i ja sabem qui s’endu què.

En aquesta bombó final, tant Aymamí com Espasa van oferir una versió intensa, viscuda, plena, extraordinàriament emotiva en el catàrtic Adagio i brillant tant en el Vivace inicial com en l’Allegro final. Una interpretació magnífica de dos musics joves que tenen molt per oferir i molt camí per recórrer.

De les intenses mostres d’agraïment en vam treure una propina, la Ricercada Seconda de Diego Ortiz, que si a l’inici del concert em va agradar molt, com a bis, amb ells dos satisfets per la feina feta ben feta i amb nosaltres ben receptius, encara em va agradar més.

No sé, repeteixo, si aquest “experiment” del violoncel a 5 em compensa el violoncel tradicional o la viola de gamba, el que si paga la pena és comprovar com tenim talent musical a cabassos i esperem que la precarietat cultural en la que ens estan submergint no se l’emporti per endavant. Iniciatives com les de Joventuts Musicals cal reforçar-les i cal donar tot el suport per tal de que ho continuïn fent possible.