Nathan Gunn i Kelli O’Hara a Carrousel. Lincoln Center 2013. Foto
CHRIS LEE
Avui encetarem el meu més, el maig, amb un musical. Feia temps que no treien el nas per IFL i molts sabeu que m’agraden molt, malgrat que el gènere fa aigües per totes bandes, les obres que s’estrenen no tenen cap voluntat de ser res més que productes de consum ràpid i d’ingressos de franquícies multinacionals en el millor dels casos.
Però el que us proposo avui té el segell dels grans clàssics i el producte porta aquell etiquetatge que tant sols els nord-americans saben donar a la seva cultura, és a dir, posant tot el talent al seu servei i revestir-lo d’espectacle d’alta volada.
L’obra és Carousel, el segon musical del gloriós tàndem format per Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II, que van adaptar l’obra teatral de l’hongarès Ferenc Molnár, Liliom (1909). El musical es va estrenar a Broadway el 19 d’abril de 1945 i va romandre en cartell fins tal dia com avui, 1 de maig, de l’any 1947, obtenint un èxit sense discussió, malgrat la por que tenien els autors i els productors davant una obra que podia ser considerada considerada depriment, després del gran esclat que va suposar l’estrena de Oklahoma! a l’any 1943.
Els intèrprets de l’estrena van ser: John Raitt (Billy), Jan Clayton (Julie), Jean Darling (Carrie), Eric Mattson (Enoc Snow), Christine Johnson (Nettie Fowler).
Els autors volien comptar amb el mateix equip de l’obra anterior, així van tornar a demanar la col·laboració d’Agnes De Mille per a les coreografies, ja que al segon acte van destinar, com seria costum en tots els seus espectacles, un gran ballet “Billy Makes a Journey”. En aquest cas va ser tan gran que inicialment tenia una durada d’una hora i quart. A les sessions de prèvies a New Haven, després d’un primer acte que va agradar molt, l’obra va decaure per culpa d’aquest llarg ballet, on Billy observa des de d’alt a la seva filla i el món que l’envolta. Després de moltes tisorades i retocs, el ballet es va quedar “reduït” a qwuaranta minuts i en les representacions prèvies de Boston, la ciutat on tradicionalment s’estrenen les obres abans del definitiu salt a Broadway, l’èxit del ballet com el de tota l’obra, va ser clamorós.
Rodgers hagués volgut com a orquestrador, Russell Bennet, que ja va fer un gran treball a Oklahoma!, però aquest tenia un contracte amb una emissora de ràdio que va impedir que podés dedicar-li el temps que l’encàrrec necessitava, i fionalment l’ecarregat d’orquestrar la partitura va ser Don Walker, que són les orquestracions que escoltareu en aquest vídeo que avui us proposo, tot i així Russell Bennett va ser a temps d’orquestrar el famós “The Carousel Waltz” i la cançó “(When I Marry) Mister Snow” que canta Carrie, l’amiga de Julie.
Stephen Sondheim, gran amic d’Oscar Hammerstein va dir: “mentre que Oklahoma! tracta d’un dia al camp, Carousel ens parla de la vida“. Efectivament, la transcendència de l’obra, el caràcter dels personatges i les situacions, van molt més enllà d’un entreteniment amb melodies agradables. The Times va arribar a dir que era el musical del segle XX.
L’obra, després de l’estrena a l’any 1945 i una vegada va clausurar a Broadway després de 890 representacions va emprendre una gira per tots els Estats Units. L’estrena al West End es va fer el 7 de juny de 1950 al prestigiós Theatre Royal, Drury Lane, on hi va romandre durant 566 representacions.
L’any 1992 el director anglès Nicholas Hytner va dirigir una nova producció per Royal National Theatre de Londres amb coreografia de Kenneth MacMillan. L’éxit d’aquesta producció al National va fer que passes al West End i traspassés l’Atlàntic per estrenar-se a New York el 24 de març de 1994, on es va estar durant 322 representacions. Va ser en aquestes representacions novaiorqueses on la gran Shirley Verrett va interpretar l’emblamàtic rol de Nettie. La producció va guanyar 4 Tony’s i incloia noms tant enlluernadors com Audra McDonald (Carrie), Sally Murphy (Julie) i Eddie Korbich (Enoch).
L’èxit de la producció original la va portar al Japó, i a fer una gira per tots els Estats Units. A Londres encara tindria una altra reposició a l’any 2008.
Com tots sabreu el musical va tenir la corresponent versió fílmica, dirigida a l’any 1956 per Henry King i interpretada per per Gordon MacRae i la impossible Shirley Jones, com a parella protagonista.
També es va fer una versió reduïda per a la TV i protagonitzada per Robert Goulet.
LA VERSIÓ DE 2013:
La que avui us porto a IFL, prové de dues representacions/concerts que van tenir lloc al Avery Fisher Hall del Lincoln Center els passat 28 de febrer i 2 de març, i van tenir com a protagonista a l’Orquestra Filharmònica de Nova York, sota la direcció de Rob Fisher, amb una direcció escènica de John Rando, que fa actuar als cantants/actors/ballarins, entre els musics de l’orquestra, amb un vestuari adhoc, i un mínim atrezzo, en una hàbil, enginyosa i senzilla proposta, que aquí mai gosaríem fer.
El resultat és esplèndid i us garanteixo una llarga estona de gaudi.
Els intèrprets són Kelly O’Hara, l’actriu i cantant que enlluernà a tothom amb aquella Nellie Forbush de South Pacific que va ser protagonista a Broadway i que va tenir un apunt a IFL, en un estiu sota l’ombra… no ha parat de cotitzar-se més i més, i d’estirar-se la cara més i més, tant que ja no té expressió fàcil, això sí, canta magníficament, al seu costat trobem a Nathan Gunn el baríton apadrinat per Beverly Sills, que ha fet una certa carrera internacional, molts Billy Budd sobre les seves esquenes i pectorals, que els directors d’escena s’encaparren sempre que poden a mostrar, i que interpreta un Billy tan esplèndid com convincent, en especial en el magnífic i operàtic “Soliloquy” que tanca el primer acte.
I en el rol de cosina Nettie trobem a la gran mezzosoprano Stephanie Blythe, que excel·leix en l’energètica “June Is Bustin’ Out All Over” del primer acte, i commou al segon acte, amb la celebèrrima i emotiva “You’ll Never Walk Alone”, que molts coneixen per ser l’himne dels seguidors de l’equip de futbol del Liverpool, que la canten tots els dies de partit en el seu estadi d’Anfield, imposant un costum que moltes altres aficions d’equips d’arreu han implementat.
La resta de la companyia m’omple d’enveja, i l’espectacle, repeteixo que és altament recomanable per a tots els que us agradi el teatre, la música, el cant, les emocions…
Us deixo uns fragments en format Youtubes promocionals, per engrescar-vos
El Soliloquy
El vals
SINOPSI:
L’espectacle s’inicia l’any 1873 en una petita comunitat costanera de Maine. Una obrera d’un molí, Julie Jordan, va després del seu treball a la fira acompoanyada de la seva amiga Carrie allà coneixerà a Billy Bigelow, responsable dels cavallets (carousel) de la Senyora Mullin.
No triga a aparèixer l’atracció entre Julie i Billy i la Senyora Mullin, gelosa, acomiada a Billy.
Julie i Billy es casen però no tenen recursos i han d’anar a viure amb la cosina de Julie, Nettie Fowler.
Billy s’embolica amb Jigger Craigin, un truà que li proposa un robatori amb David Bascombe, el patró del molí on Julie treballava abans. A Billy li costa acceptar la proposta però quan s’assabenta que Julie està embarassada accepta l’oferiment atret per la perspectiva de guanyar diners de manera fàcil.
El robatori fracassa i mentre Jigger Craigin aconsegueix escapar-se, Billy, desesperat és suïcida.
Quinze anys més tard, Billy (confinat al purgatori), obté el privilegi diví de tornar per un dia a la Terra, on haurà de fer una bona acció per merèixer la seva entrada al paradís. Coneix a Louise, la seva filla, una adolescent rebel, traumatitzada per la mort del seu pare i els fets que van produir-la. Billy dóna a la seva filla (a la qual es presenta com un amic del seu pare) un estel i l’aconsella bé, i amb aquests consells es guanyarà el seu paradís
Carousel al Lincoln Center 2013. Foto Sara Krulwich/The New York Times
NÚMEROS MUSICALS:
Us he deixat un únic enllaç per baixar-vos tot el vídeo sencer, serà una mica més laboriós, però em penso que m’ho agraireu.
ENLLAÇ DE VÍDEO
http://www.mediafire.com/watch/2ccls6fohp56elc/Carousel2013.avi
Que passeu una bona Diada del Treball, amb el desitjos que tothom trobi el seu: You’ll Never Walk Alone
IN FERNEM LAND 
Fixa´t si estic avui mig atontant que, fins que he llegit el nom d´Stephanie Blythe, m´havia semblat entendre que en aquest musical hi havia un ballet de 40 minuts… 😯
M'agradaM'agrada
Això et passa per fer comentaris a les 7:55 d’un primer de maig.
I mira que he estat a punt de dir l’edat de la Blythe 😉
M'agradaM'agrada
CAROUSEL es un dels millor musicals de tots els temps -el soliliqui m’entusiasma-, i la partitura no te desperdici.. Vaig tenir la sort de veure la producció de Nicholas Hynter al National i era magnífica.Molt bon comentari sobre l’obra. Únicament no estic d’acord amb el que dius de Kelli O’hara i l’estètica. La vaig veure el passat octubre a NICE WOERK IF YOU CAN GET IT, i tinc foto -penjada- amb ella, i esta magnífica, d’aspecte i de veu.
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar Pere, ja veus que aquí la cosa “musicalera” no anima gaire al personal, però en som uns quants que potser a contracorrent ens aferrem a joies com aquest Carousel.
Jo comprenc que que la Kelli O’Hara t’agradi molt, físicament no ho entenc gaire, ja que penso que tot deu ser de plàstic, les faccions són sense personalitat, i el pitjor és que encara és jove per haver-se operat tant, però cantant està esplèndida, ja veurem com els anys respecten aquesta cirurgia, que amb això no hi compten, però quan s’haurien d’operar ja no hi ha res a fer de tantes estirades i manipulacions quan encara no tocava 😥
No dubtis a baixar-te el vídeo, si no el tens, t’agradarà molt.
M'agradaM'agrada
Era la partitura preferida de su autor Richard Rodgers y lo es también para mí. Se estrenó cuando aún estaba en cartel “Oklahoma!” y se da la circunstancia de que Howard Keel que había tomado el relevo de Alfred Drake en el rol principal y ya había finalizado su contrato fue escogido por Rodgers para reemplazar a John Raitt en “Carousel” y un día de doble función -matinèe y noche- el titular y su “cover”de “Oklahoma!” fallaron por lo que recurrieron a Howard Keel para salvar la situación, con lo que el famoso barítono de Broadway/Hollywood intervino el mismo día como Curly -solucionando el problema- y como Billy en la función en la que era titular, siendo el único actor/cantante de la historia de Broadway que ha intervenido en dos obras diferentes el mismo día! Y es que con profesionalidad y categoría se nace.
Por problemas de incompatibilidad de archivos no he podido ver la obra completa que ofrece Joaquim, pero lo que he visto me ha gustado mucho. Es curioso que lo único que contiene verdadera calidad en el actual Broadway es el “revival” de un clásico, al que se dedican con todo lujo de detalles y cuidando mucho el reparto elegido, aunque siempre haya algo superable.
De entre todos sus maravillosos números mis preferidos son: “Soliloquy”, “You’ll never walk alone” y el expansivo y exultante “June is bustin’ out all over”.
Kelli O’hara es una estupenda actríz/cantante y Nathan Gunn está muy bien escogido.
A mí me gusta mucho la versión cinematográfica de “Carousel”, con la excepción del arranque “limpiando” las estrellas del cielo -kitsch en exceso, incluso ridículo-, pero con un final muy emocionante y una competente interpretación tanto vocal como actoral por parte de todos, incluída Shirley Jones, mucho más delgada que en “Oklahoma!” y estupenda de voz, sobresaliendo Gordon Mac Rae y el tenor Robert Rounseville -frecuente en los musicales de Broadway y en óperas en el New York City Opera-y la contralto del Met Claramae Turner, en los roles de Mr. Snow y Nettie Fowler respectivamente..
M'agradaM'agrada
Me asombra la escasa cantidad de comentarios ante una obra tan exquisita con una partitura sublime como es este “Carousel”.
Parece como si a los posibles comentaristas les pareciera bajar un escalón de categoría cuando se trata de aproximarse a zarzuelas, operetas, musicales o revistas y les diera un cierto amago de vergúenza comentar, no fuera el caso de que se les tildara de poco selectos.
Amigos, sólo hay dos clases de música: la buena y la mala y ninguna de las dos distingue de géneros- Es tan digna una ópera, un oratorio o misa o un concierto, como una zarzuela, una opereta, un musical, una revista, o sesión de jazz…, todo depende de la calidad intrínseca de la obra que se escuche, no del género. Yo, como no tengo limitaciones, disfruto con todo y lamento mucho que haya quien haga distingos y desprecie determinados géneros, muchas veces fruto de la ignorancia -dicho no en sentido peyorativo, sino como desconocimiento- o se base en otros elementos de juicio, ajenos al valor de aquellos géneros menos elitistas.
Los que no os habéis dignado escuchar este “Carousel” no sabéis lo que os habéis perdido y lo siento veras.
M'agradaM'agrada
Gracias a Joaquím y Colbran he podido disfrutar muchísimo con esta espléndida representación de “Carousel” con un nivel musical como solo los americanos pueden ofrecer. A pesar de ser una versión concierto escenificada, realizada con escasos medios pero muy bien utilizados, en ningún momento encuentras a faltar escenografía o puesta en escena. El “soliloquy” de Nathan Gunn es emocionante y quisieras que en lugar de durar 10 minutos durara el doble. Me adhiero a lo que dice Colbran, hay buena música o mala música, sin distinción de género y esta pertenece a la buena, muy buena, en realidad.
M'agradaM'agrada