IN FERNEM LAND

LA NORMA DE MARIELLA DEVIA


Mariela Devia, Norma a Bologna

Mariella Devia, Norma a Bologna

La Norma de Mariella Devia ha estat una de les cites operístiques d’aquesta temporada,   amb les entrades exhaurides de feia mesos, uns preus astronòmics a la revenda i la seva legió de seguidors, admiradors i els infatigables defensors de les essències belcantistes, excitats davant del debut de la veterana soprano (12/04/1948) en un rol tan emblemàtic per a una soprano dedicada amb cos i ànima al repertori del belcanto italià, com és Norma de Bellini.

La cita va tenir lloc al Teatro Comunale de Bologna el passat mes d’abril i avui us porto la gravació de la representació del dia 13 d’abril de 2013 que es la que ha retransmès la RAI, que beneficia bastant a la fins ara disponible, de procedència “desconeguda”.

Caldrà puntualitzar, com ja hem dit moltes vegades, que per valorar en la seva total dimensió una interpretació, cal estar present al teatre o a la sala de concerts, i que moltes vegades i per segons quin tipus de veu (la de Devia entre elles), les transmissions radiofòniques no fan justícia a la interpretació, però compte!, tampoc amaguen res i acabem escoltant allò que va succeir amb moltes de les virtuts i això si, tots els defectes o les carències, ja que per a mi Devia les té notables i per tant, malgrat la lliçó belcantista que és habitual en ella, la seva Norma em sembla insuficient i massa tardana.

La veu de Devia ha agafat tonalitats obscures que be podrien ajudar a donar el caràcter més dramàtic i la vocalitat més idònia en els moments de més exigència dramàtica, però la tessitura és la que és i quan Bellini li exigeix una zona central intensa i una zona greu ferotge, Devia no pot amagar les seves mancances tot i que la seva intel·ligència li fa fer coses que poden satisfer al seus fans (si no les fes també els satisfaria), però que a mi que tantes vegades l’he defensada, no m’han convençut en absolut.

Devia està magnífica de intenció en els aspectes estàtics del personatge, en té uns quants, el més notable la seva famosa sortida amb el “Sediciosi voci” i sobretot la “Casta Diva”, on ella  pot fer gala de la seva ortodòxia estilística i del seu fiato llegendari, no tant en la cabaletta on s’ha de prendre el moment amb una estudiada cautela, tant en el tempo, com en l’atac a les agilitats, que esdevenen dramàticament insuficients i musicalment poc brillants. El pas dels anys i l’assumpció d’un repertori més pesat han fet emergir un desagradable vibrato que fa que la veu oscil·li en determinats moments i enlletgeixi el seu cant pur.

En els duos amb la impersonal Adalgisa de Carmela Remigio, ambdues assoleixen bon moments d’estàtica bellesa (Mira, o Norma), però en els moments amb més implicació dramàtica Devia juga amb masses coses en contra.

És clar que com succeeix amb altres cantants amb veu similar a la seva que han fet front al rol de Norma, ella utilitza els seus recursos, en el seu cas una dicció claríssima que atorga als seus recitatius una comprensió perfecte del text, una línia de cant estilisticament immaculada i una pulcritud exempta d’efectes gratuïts i de cara a la galeria,  però aquesta mateixa veritat dramàtica es veu entorpida quan el registre l’obliga a trencar una de les regles d’or del belcanto, desfent l’homogeneïtat del registre i del color vocal per acabar emetent notes obertes, lletges, de pit o parlades (amb cura), per suplir els límits del seu instrument. No fa mai portamentos i acostuma a fer front els aguts amb valentia i decisió.

És clar que posats a ser magnànims podríem començar a dir allò de per l’edat que té no està gens malament. Efectivament per l’edat que té, la senyora Devia no està gens malament, ella ha tingut molta cura en preservar el seu instrument no cantant rols que la perjudiquessin, i és per això que fins ara no ha fet front a un dels rols més difícils del repertori. No fa el ridícul, ella mai el fa, però a aquesta Norma li falta força, temperament, energia, ira, no sé, el dolor que ha de mostrar sempre és estàtic, passiu, conformista, i en aquesta vessant és quan ella és més creïble, però Norma no és únicament aquesta dóna ultratjada i enganyada per un pocavergonya, és molt més i la seva grandesa no acaba de ser convincent, sobretot en el segon acte i en el duo amb Pollione, moment cabdal per mostrar tota l’amplia gamma dramàtica d’un rol que sota el perfeccionament, la cura i el control de Devia, no és del tot polièdric i el risc, que també hi és, està calculat en excés.

El director musical del Comunale, el magnífic Michele Mariotti adequa la versió a la gran diva, no accelerant mai en els moments on la partitura demana una dinàmica més viva (l’esmentada cabaletta inicial o el tercet del final del primer acte ) i tot plegat queda una mica tou.

Escoltem diversos moments que segurament serviran per corroborar o no, la meva versió

“Sediciosi voci…Casta Diva…Ah!bello a me ritorna”

“Oh, rimembranza” (duo amb Adelgisa)

En el segon acte ja he dit que per a mi començaven els problemes més evidents, escoltem el cabdal recitatiu i escena “Dormono intrambi” amb la incorporació d’Adalgisa. La Devia desapareix en molts moments

Ara escoltem el que per a mi és el millor moment de Devia i també encara que en menor messura, de Remigio, el duo “Deh! con te…Mira o Norma…Si, fino all’ore estreme”

I ara per a mi el pitjor, el duo amb Pollione “In mia man alfin tu sei”, acompanyada d’un esforçat Aquiles Machado. En aquest moment Devia opta per una confrontació inexistent i tota la suplica perd grandesa, ja que torna a la prudència, però quan vol forçar una mica la intenció per a ser més punyent, fins i tot perd la perfecte afinació, quelcom inaudit en ella.

No hi ha dubte que la Norma de Devia té suficients punts per agradar, és més, ara escoltada en condicions més fidels, m’ha agradat més que quan vaig escoltar la gravació feta de manera “clandestina” a dins el teatre i que ha servit fins no tenir la versió “oficial” per fer-nos una idea de com va ser aquella primera funció, però tot i així la meva Norma, o les meves, continuen tenint una dimensió vocal i dramàtica absolutament diferent a la de Devia.

De la resta del repartiment crec que ningú passarà a la història de la Norma, però compleixen amb correcció, ara bé, aquestes representacions bolonyeses han incorporat, suposo que en commemoració al bicentenari wagnerià, l’ària “Norma il predisse, O Druidi”, que el compositor alemany va escriure en substitució de “Ah! del Tebro al  giogo indegno” l’original escrita per Bellini pel personatge d’Oroveso “. Wagner la va escriure per a lluïment del gran baix Luigi Lablache, que la va cantar a Paris l’any 1839. L’ària té una dificultat molt superior a l’original, però la veritat és que res té a veure amb la música belcantista italiana, i a Wagner se li veu el llautó i de seguida deixa anar una marxa propensa a la desfilada, ai!.

La curiositat és màxima i no em puc resistir a deixar-la, malgrat que l’apunt està dedicat a l’excelsa Mariella Devia. Escolteu al baix rus Sergey Artamonov tal i com la va cantar a Bologna. L’excepcionalitat de la raresa paga la pena, segur que m’ho sabreu perdonar

Aquí us deixo tota la gravació, que de ben segur serà molt ben rebuda per a molts

Vincenzo Bellini
NORMA

Pollione, proconsole di Roma nelle Gallie: Aquiles Machado
Oroveso, capo dei Druidi: Sergey Artamonov
Norma, druidessa, figlia di Oroveso: Mariella Devia
Adalgisa, giovane ministra del tempio d’Irminsul: Carmela Remigio
Clotilde, confidente di Norma: Alena Sautier
Flavio, amico di Pollione: Gianluca Floris

Orchestra e Coro del Teatro Comunale di Bologna
Maestro del Coro, Lorenzo Fratini
Director musical: Michele Mariotti

ENLLAÇOS mp3

http://rapidshare.com/files/2949891315/NORMA%20BOLOGNA%20A1%2013_04_13.mp3

http://rapidshare.com/files/4250061579/NORMA%20BOLOGNA%20A2%2013_04_13.mp3

Bona setmana!

42 comments

  1. SANTI

    La veu no serà la d’una Norma com cal, però ja m’agradaria que totes las que ho canten o ho han cantat ho fessin com la Devia.
    Me la baixo

    M'agrada

  2. Josep Olivé

    Ja em va agradar molt aquesta temporada en la seva actuació al Liceu amb “Il Pirata” i m’ha agradat molt en el fragments d’aquesta Norma. I potser tan se val la seva “fredor” dramàtica (la escènica, vull dir) en obres on la bellesa del cant és lo més important, aspecte aquest del que es disfruta de valent amb aquesta gran artista.

    Semana de bel-canto que m’espera, inaugurada amb aquest post aquest mati, i que continuaré aquesta nit amb el “Don Pasquale” al Real amb tot un Riccardo Muti, i acabada al Liceu amb “Il turco in Italia”. Aviam si avui s’arregla una mica la molt fluixa temporada del Real. En el darrer Don Giovanni, i desprès d’un horrorós Macbeth, la Donna Anna era la filla del seductor, Donna Elvira la seva dona, la Zerlina la dona de fer feines de la casa, i el Commendatore era el tiet de Don Giovanni…i en la primera escena aquest no es causant de la seva mort…Per llogar-hi cadires. Un desastre. Molt millor el Bieito del Liceu, que ja es dir. I aixi tota la temporada excepte un preciós Cosí.

    M'agrada

    • La Norma és un personatge molt complex, i no és gens estàtic. Té moments dramàtics intensos i ella en aquests és massa limitada, i en el teatre ja sabem que tampoc té una presència vocal potent, cosa que pot perjudicar-la.
      Feliç setmana belcantista

      M'agrada

  3. Jordi

    M’agradaria molt que la vingués a fer al Liceu, algú m’ho va dir després de cantar Il Pirata, en sabeu alguna cosa?
    L’ària aquesta de Wagner és molt curiosa. Potser després de cantar-la Lablache ningú es va atrevir a fer-ho en escena i és que no s’adiu gens amb la resta.

    M'agrada

    • No em sona, jo crec que serà Sondra Radvanovsky.
      L’ària de Wagner com a curiositat és molt interessant, però no es pot substituir per l’original, és un atemptat estètic de dimensions wagnerianes 😉

      M'agrada

  4. simone

    Gràcies per aquestes perles, Joaquim. A mi també em va agradar molt a Il pirata. I si, també trobo una mica lenta aquesta evrsió, però no li treu bellesa 🙂

    M'agrada

  5. Jan

    Gràcies això em fa ilusió!
    Al pirata vaig flipar totalment em va semblar impressionant! I aquí no la he vist tan perfecta, però carai! Ja m’agradaria que com ha dit en SANTI totes les Normes fossin com ella… Si haguéssim estat al teatre segur que haguéssim disfrutat moltíssim! Jo tenia entès que la Norma que s’ha de fer al Liceu en 1 o 2 anys és amb Sondra Radvanovsky i Gregory Kunde, ja m’agradaria que ella fos el repartiment alternatiu! 🙂 Tot i que també havia sonat el nom d’una que a mi m’agrada molt… tot i que al final sembla que no… 😉

    M'agrada

    • Si el teatre hagués estat el Liceu, no sé si l’haguéssim sentida, pensa que no era en versió de concert i no cantava tant sobre el públic. Per a mi la Norma, com la Imogene no són rols per a ella, però el que és ben cert és que canta magníficament, malgrat que la veu denota el pas inexorable dels anys.
      És intel·ligent i per tant mai acceptaria un repartiment alternatiu on la comparéssim amb Radvanovsky

      M'agrada

  6. Gracias Joaquim!
    No he escuchado esta Norma todavía pero me imagino que tecnica y estilisticamente, Devia debe cantar una Norma muy lírica lo cual es una opción válida , nada que ver con otro tipo de estilo asimismo válido como lo cantaban también las dramáticas de agilidad.
    Tomando ejemplos y obviamente salvando las distancias y posibles comparaciones, Devia debe cantar la Norma digamos ” estilo Caballé” o estilo Sutherland” y no, ” estilo Callas o estilo ” Cerquetti” mucho más intenso o dramático

    M'agrada

    • Ja li agradaria a Devia tenir un cos vocal ampli i punyent com el de la Caballé, malauradament la seva veu és molt limitada i per això ha trigat tant a cantar Norma, amb una mica més de projecció i potència de ben segur l’hagués cantat fa anys, ara que no hi ha gaire competència veritablement belcantitsa, i ella situada i respectada a l’Olimp de les cantants intocables, s’atreveix, sabent que el risc és menor que fa 15 anys i que tot Itàlia al seus peus i ningú gosarà dir-li que no és una Norma com cal.

      M'agrada

  7. De veritat que dona gust llegir aquestes aproximacions que fas a les veus. No et deixes res: fiato, tempo, vibrato, linea de cant, portmento, registre… Escolta, tu: un plaer llegir-te. I el dia que, a més a més, arribi a entendre alguna cosa del que llegeixo… bueno… aquell dia imagino que ja serà l´hòstia 🙂

    M'agrada

  8. Concep

    Per a mi la Caballé feia una Norma molt superior a Devia.
    L’entitat vocal d’una i l’altra, sense desmerèixer a Devia, no tenen res a veure.
    Tampoc és la de Sutherland, en fi tothom ho fa tot.
    S’ha decidit tard a cantar-la i és que fa uns anys no podia presentar-se en lloc cantant Norma, ara quan ja està coronada pot fer-ho i no sent la veu més adequada ningú li posarà cap inconvenient, són els avantatges d’arribar a gran sense fer el ridícul, però això no convalida.
    Haurà afegit un personatge carismàtic per a qualsevol soprano que canti belcanto, però pocs la podran recordar com a Norma.
    Aquesta és la meva opinió després d’haver escoltat tota la gravació.
    Curiosa l’anècdota wagneriana i Machado millor del que em pensava.
    No m’agrada l’Adalgisa per soprano.
    Gràcies Joaquim

    M'agrada

  9. dandini

    Fins avui no ho he pogut sentir.La Mariella Devia sempre ha estat un exemple i el seu cant un tractat d’adequació belcantista.Pero amb tot aixó no n’hi a prou per ser una estrella enlluvernadora com Caballe,Sutherland,Sills,Gruberova,Netrebko,Dessay,Damrau,Anderson,etc.La seva veu és bastant petita i en el registre greu simplement insuficient.El registre agut és molt brillant pero té poca projecció i per exemple Gregory Kunde(sense forçar) o l’orquestra del Liceu l’eclipsen amb facilitat.El color no és massa atractiu i el so de les vocals bastant lleig.La coloratura está ben executada(ara sona ja molt gallina) pero está a una (inmensa) distància de exemples vertiginosos tipus Sills,Sutherland o Gruberova.Els pianíssims estan a varios kilometres de la bellesa assolida per Caballé o Gruberova.Un gran carisma interpretatiu tipus Dessay podria capgirar tot el tema pero no és el cas.Tot sembla dedicat al incontestable estil pero la passió al menys a mí no m’arriba ni per la vessant vocal ni per l’escènica on acustuma a fer braços en creu ,braços endavant i poca cosa més.Dit aixó li reconec els seus mèrits i no la protestaría mai pero tot plegat em ve a confirmar que els grans teatres no italians estan poc interessats desde fa decades en el seu art.Al final i amb la perspectiva de temps hem de reconeixer que l’Adina 2005 li esqueia força millor.
    De les cantant actuals i en aquest rol prefereixo o m’interessa més l’aportació d’Edita Gruberova,Fiorenza Cedolins,Sondra Radvanovski,Cecilia Bartoli o Angela Meade.

    Aquí teniu 2 exemples pels que vulguin gaudir de la fascinació del so Gruberova o l’empenta i la rauxa d’ Angela Meade.Totes dues bastant superios a Devia.

    M'agrada

    • colbran

      De todas las que citas la única que puede cantar este rol tal como fue escrito es Cecilia Bartoli, de cuya grabación se cuentan maravillas -aparece a la venta el día 20, pero los críticos ya la han recibido-. Volvemos a lo de siempre. Giuditta Pasta -la primera Norma, para quien Bellini compuso esta ópera- era una mezzo-soprano con un tope en la zona aguda en el Si, a partir de los 26 años -cuando estrenó Norma ya contaba 34-, por consiguiente todos los agudos y sobreagudos por encima de esa nota han sido añadidos, a mayor lucimiento de las divas de turno. En el rol de Norma lo importante es la fuerza dramática apoyada en el centro y en el grave, coloratura expresiva y que en “In mia man” tiembles al oirlo -en este momento de la ópera la reina fue en sus buenos tiempos la legendaria Zinka Milanov-. Las cantantes que sin ser mezzos han hecho honor a este rol son pocas, pero por encima de todas ellas Rosa Ponselle, la citada Zinka Milanov, Maria Callas y Montserrat Caballé. Las demás optan por eludir el grave que no tienen yendo constantemente al agudo y recreándose en un canto elegiaco pero carente de fuerza dramática.

      Es un incomprensible error que en la versión discográfica con Cecilia Bartoli se haya escogido como Adalgica a una soprano ligera -Sumi Jo-, ya que, si se ha ido a los orígenes, Giulia Grisi -para quien Bellini compuso el rol de Adalgisa- era otra mezzo o dramática coloratura que incluso se atrevió con el rol de mezzo dramática/contralto de Fidès de “Le prophète”. Por esta razón los roles de Norma y Adalgisa son intercambiables y en el siglo XIX muchas cantantes se alternaban en ellos -caso de Giuditta Pasta y Malibran en sus recitales conjuntos o Grace Bumbry y Shirley Verrett-.

      Con el tiempo algunas sopranos ligeras y lírico-ligeras se han atrevido con Norma, tanto en el rol principal como en el de Adalgisa, pero puestos a no ajustarse al propósito original de Bellini lo mejor es que Norma sea una dramática de agilidad y Adalgisa una mezzo-soprano o viceversa. Con las sopranos ligeras se gana en espectacularidad -ya que interpolan cuanto se les ocurre y más-, pero se pierde en fuerza y carácter.

      M'agrada

      • alex

        Por mucho historicismo que comporte ese acercamiento de la Bartoli a la legendaria Giuditta Pasta de la que logicamente no existen recuerdos gráficos, particularmente esa Norma de Dña. Cecilia ( puede ser una mini Norma) no me interesa nada ni por ella, ni por la Sumi Jo que puede ser una ridicula Adalgisa ni por un tenor lírico ligero como Osborn ( tu mismo, dijiste no hace mucho cuando casi ridiculizabais a Bros por su futuro Pollione de Peralada, que tal rol es para tenor dramático).
        Creo que esta NORMA o ” Normita” está prevista para Salzburg. Dudo que se intente representarla en un teatro serio italiano porque con dicho cast ( y salvo por Pertusi), pueden “quemar” el teatro o armarse una gorda, dicho coloquialmente

        M'agrada

      • Alex, de Giuditta Pasta no existen grabaciones -murió en 1865!-, pero sí cartas, críticas de prensa y biografías que se han basado en las mismas, la más reciente -creo- es “Giuditta Pasta-Gloria del Bel Canto”, de Giorgio Appolonia -Editorial EDA, 2000-, en italiano, que te recomiendo encarecidamente, donde se hace eco de todo el material disponible sobre la Pasta y en la que me he basado para mi exposición del tema, aparte de haber consultado otros libros dedicados a Rossini y a los cantantes rossinianos donde también se hace mención de la citada soprano, algunos también del señalado Appolonia. Y Cecilia Bartoli ha utilizado el manuscrito de Bellini que utilizó la Pasta para su estreno para efectuar la grabación. De ahí mi sorpresa de que se haya escogido a Sumi Jo, a menos que haya sido impuesta por la discográfica o que haya cambiado de cuerda y ahora cante en registro de mezzo-soprano o de soprano dramática de agilidad como era Giulia Grisi. Habrá que oirlo para juzgarlo.

        Por otra parte las orquestas que estrenaban las óperas de Bellini constaban de un máximo de 36 profesores -algunas menos- y no se precisa un gran volumen para proyectar la voz por encima de ellas. Por consiguiente Cecilia Bartoli hubiera podido perfectamente estrenar “Norma” pues tiene un buen centro, un grave notable de mezzo, al algudo sólo tiene que llegar al Si -y va sobrada- y supongo que no cuestionarás su impecable línea de canto, fraseo, legato, fiato y que es brava de intención y fuerza expresiva.

        Sobre John Osborne debo darte la razón en parte. Efectivamente no es un tenor dramático, ni posee la robustez que tenía -según los anales- Domenico Donzelli, pero últimamente se ha hecho cargo de roles de baritenor -no siéndolo, como es el caso también de Gregory Kunde- y su voz se ha ido ensanchando y adquirido más zona grave. Mientras que el gran cantante que es Josep Bros no ha sufrido ninguna evolución hacia más cuerpo y más grave y su voz sigue siendo de tenor ligero. Domenico Donzelli aparte de su robustez de tenor dramático sabía dulcificar la voz cuando convenía, cosa que tanto Osborn como Bros hacen a la perfección.

        Esperemos a escuchar esta grabación porque viene precedida de unos comentarios extraordinarios. Yo no estoy de acuerdo con haber escogido a Sumi Jo -si no ha cambiado de tesitura- y me ha sorprendido que hayan elegido a John Osborn, pero todas mis esperanzas están cifradas en la extraordinaria profesionalidad y rigor canoro de Cecilia Bartoli y si está como dicen ya me doy por satisfecho.

        Otras sopresas de esta grabación es que se han restituído páginas eliminadas con lo años y esto suma otro aliciente para mí. La respuesta a partir del día 20 de este mes de mayo.

        M'agrada

      • alex

        Muchas gracias amigo Fede, sé algo de los manuscritos que citas pero el problema – reconozco que es muy personal -, ni me gusta habitualmente el repertorio que canta Bartoli salvo excepciones ( no puedo con el repertorio anterior a Mozart/Haendel), ni me convence nada Bartoli como cantante operística.
        En cuanto a Osborn, lo he escuchado ya dos veces en teatro y casualmente en ambos casos como Léopold de LA JUIVE ( Paris y Zurich) y en este último teatro estuvo rozando el desastre galleando su aria de salida. Recientemente, creo ha sido el Arnold de un TELL en Londres y pasó
        muchos apuros en la zona de paso del…asile héréditaire… y posterior cabaletta.
        Para escuchar Polliones, lo siento pero yo me retrotraigo a tenores heroicos/spinto dramáticos como Del Monaco, Corelli, incluso Lavirgen y más atrás Filippeschi y hasta Lauri Volpi.
        ( Osborn y todos los actuales Polliones, son “puros accidentes” dicho coloquialmente)
        De Sumi Jo, totalmente de acuerdo contigo.

        M'agrada

  10. Jan

    Em podeu matar si voleu, però no me’n puc estar… jeje
    Ja que no sóc l’únic que penja vídeos em sento més tranquil. cadascú amb la seva diva oi Dandini? jeje 😉

    M'agrada

    • Ho sento Jan, no volia, però és que m’ho poseu amb safata

      I com que si voleu guerra em trobareu, amb la Norma em trobareu, aquí la que fa tan mal a totes les altres.

      M'agrada

      • Mira que intento buscar-ne altres, però com aquestes, per a mi encara no n’ha sortit cap i em costa creure que encara que en disc la Bartoli hagi fet una cosa ben filològica important, pugui cantar-la a Orange, per exemple. És clar que no cal que la prova sigui en un recinte com aquell, amb un teatre de dimensions mitjanes, jo crec que no ho podrà cantar, ara Zuric i aquests recintes liliputencs, potser si.

        M'agrada

      • Jan

        La canta a Salzburg al teatre on vaig veure al Sr Kaufmann, amb una acústica impressionant! Seguríssim que se la sent.
        Tens raó Joaquim, no hi ha color! Les Normes de la Callas i la caballé són els referents, no n’hi ha de millors. 🙂 I jo que la Norma de la Caballé és per a mi la millor de l’història ho he dit molts cops…

        M'agrada

  11. colbran

    La famosa “Casta diva” fue escrita por Bellini a requerimiento de Giuditta Pasta que encontraba la partitura demasiado agresiva y le pidió una plegaria suave para contrarrestar el resto, pero Bellini la escribió en un tono demasiado alto para la Pasta y tuvo que bajarlo.
    Joan Sutherland grabó este aria en el tono original antes de corregirlo para la citada Pasta, pero se suele cantar en el tono escrito finalmente para su creadora.

    No he hablado de Mariella Devia porque no me ha satisfecho en absoluto, por muy belcantista que sea.

    M'agrada

  12. Retroenllaç: De Mayo de 2013 | Beckmesser

  13. dandini

    La Gruberova actual no t’ho puc dir la de l’enregistrament que et poso(2006)és per mí molt superior a la de Devia(2013).Riure és molt bo allarga la vida pero només quan et rius una mica de tot si és intencionat i producte de l’odi no te efectes terapeutics.
    No entenc que la meva adorada Cecilia tingui el registre per Norma si no se li senten els greus i Angela Meade o Sondra Radvanovski que sí s’els hi senten no?Un contrasentit que no l’arregla ni La Giuditta Pasta retornada de la tomba.
    A l’Opera molt sovint ens donem compte que una(petitíssima) part del públic es mou unicament per motius partidistes i estan obsessionats en que el bàndul contrari no obtingui un èxit que eclipsi el del propi.Afortunadament no formo part de cap tendència d’opinió i he pogut gaudir sense cap entrebancs de Caballé,Cossotto,Bergonzi,Gruberova,Sutherland,Dessay Villazón,Deutekom,Zeani,etc.Sempre he pensat que renunciar a algun d’ells hagués estat una maniobra molt poc intel·ligent.

    M'agrada

    • Benvolgut:
      Jo odio als assassins, als maltractadors, als corruptes, als prepotents, als violadors, als racistes, als homòfobs, als genocides, als lladres, als intolerants, als classistes, als humiliants, als violents, als infanticides, als… no cal insistir amb més malfactors, oi?.
      De la resta, tot són opinions que no haurien de traspassar mai el límit de l’ofensa.

      M'agrada

    • A mí francamente me ha gustado, ya desde “Sediziosi voci”. Lo que sucede es que estamos acostumbrados a las fabulosas versiones de Callas y Caballé que son las utilizadas desde hace muchos años y esta versión de “Casta Diva” difiere en varios momentos ya que se trata de la original y con instrumentos originales. Ahora preciso más que nunca escuchar el resto.

      M'agrada

  14. dandini

    Estimo Cecilia Bartoli i me la menjaría a petons.Ella és una cantant d’una intel·ligència artística fora de serie.La seva Norma és una filigrana de detalls vocals i expressius pero dona la sensació de un xiuxiueig maravellós.Aixó resulta una mica exòtic a “in mia man” pero li dona una interioritat sublim a “Deh non volerle vittime”.Al seu cantó Sumi Jo que és una altre cantant amb una dosi de charme enorme sembla haver estat escollida sota el mateix criteri si be hi ha mancances evidents en el registre greu i l’agut es tocat de forma escadussera perque no es veigi el plumero.Tot plegat hi ha molts moments que semblen més aviat Cherubino + Barbarina que no pas Norma+Adalgisa.John Osborn és un molt bon tenor que fa unes variacions ben lleitges a la seva aria i el seu estil está segons el meu parer més aprop del francès que no pas del que estem acustomats en el Pollione.El so de l’orquestra és magnífic i els temps em semblen de vegades ben arbitraris i precipitats.
    En resum un gran recital Bartoli fet al seu servei i que no admet canvis de rol.Si un dia es posa malata Sumi Jo o John Osborn i li posen Elina Garanca i Aleksandrs Antonenko la cosa no funcionaria.

    M'agrada

  15. He continuado la escucha del enlace facilitado por Dandini. Primer desencanto: la sosez e insuficiencia vocal de Sumi Jo, con una voz sin cuerpo, sin fuerza, sin expresión y casi sin nada. No comprendo esta elección, no sólo Garanca hubiera estado fenomenal como Adalgisa sino incluso Liliana Nikiteanu hubiera cumplido muy bien, aquí “condenada” al episódico rol de Clotilde, siendo como es una buena mezzo-soprano y titular de esta cuerda en la Opera de Zurich. Jonh Osborne canta bien, pero no luce en Pollione, Gregory Kunde hubiera dado más vida al personaje, pero indudablemente se echa en falta un tenor con más “bemoles”.

    Ya veo que va a ser una “Norma” con sólo Norma. Veremos cómo se desenvuelve la Ceci en Salzburg y, ya que no variará de Pollione -lamentable error-, que por lo menos cuente con una mezzo con cuerpo y no una aburrida total como Sumi Jo. Si la elección de esta cantante la ha efectuado la propia Bartoli le “retiro” la palabra…

    Estoy escuchando los tracks a tiempo parcial y he llegado al terceto del primer acto y Sumi Jo casi desaparece…Qué birria de cantante!

    M'agrada

    • Escuchada al completo ya puedo hacer un juicio más amplio. Cecilia Bartoli está bien, pero esperaba mucho más de ella. Michele Pertusi está correcto. John Osborn no da la talla aunque cante bien. Sumi Jo casi insoportable y totalmente insuficiente, un auténtico interrogante en esta grabación. Lilian Niketeanu bien, hubiera podido ser Adalgisa. La orquesta suena fenomenal, pero los tempi varían de lentísimos a extra-rápidos.

      Desde luego no es la “Norma” de mis sueños, ni tampoco se ha jugado limpio respecto a los orígenes. Ni Sumi Jo corresponde a Giulia Grisi, ni John Osborn a Domenico Donzelli. Se ha hecho trampa. Supongo que Bartoli se atiene a la partitura original, pues canta de mezzo aguda, como corresponde, pero prefiero la fuerza que imprimieron a este personaje no mezzos -como corresponde- sino sopranos de la talla de Ponselle, Milanov, Callas y Caballé.

      El márketing ha funcionado muy bien en este lanzamiento, pero no nos encontramos ante la maravilla anunciada. Una ocasión perdida. De quién es la culpa? A quién se le ha ocurrido la peregrina idea de escoger una inútil como Sumi Jo y un insuficiente John Osborn?

      Confío en que Cecilia Bartoli en Salzburg se esmere y se entregue más y SOBRE TODO que no recurra a la inefable Sumi Jo y al insuficiente John Osborn. Aún hay tiempo para rectificar. Yo creo que todos lo agradeceremos.

      M'agrada

  16. Pobre Devia!, poc es pot arribar a imaginar que després del gran esforç que li ha suposat preparar la Norma, que a IFL s’acabi parlant d’un experiment que res té a veure amb ella.
    😥

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: