Esperar dos-cents anys per l’estrena d’una òpera com Il Turco in Italia després de veure i escoltar veritables bunyols de tota mena, sembla totalment injust, però finalment encara que tard, s’ha fet justícia i s’ha fet molt bé, amb una producció moderna, enginyosa, divertida i intel·ligent, amb una direcció musical refinada, molt rossiniana i elegant, i amb un equip vocal molt compacta del que sobresurten alguns notables alts.
Sortir del Liceu satisfet, content i amb les bateries carregades de bon rotllo, és la prova evident de que la música de Rossini, com succeeix sempre que es fa bé, té uns efectes terapèutics que voregen el miracle.
El públic del Liceu no és gaire rossinià, no ho ha estat mai, sembla que se’n doni de menys de les òperes del pesarès, com si tinguessin menys valor que les de Bellini o Donizetti, i sense voler encetar polèmiques estèrils a aquestes alçades, no hi ha color a favor del cigne de Pesaro, sempre sota el meu criteri que en aquest blog, agradi o no als amables visitants, és el que compte, oi que m’ho permeteu?.
Rossini posseeix una categoria musical altíssima, no és tan sols el prodigiós tractament de la veu, de la qual exigeix tant, embolcallant-la d’una bellesa i originalitat melòdica excepcional, si no també per l’intel·ligent i exquisit tractament orquestral, molt lluny de la feblesa de la immensa majoria dels compositors operístics del moment i fins i tot posteriors.
Escoltar el meravellós acompanyament de l’ària de Fiorilla “Squallida vest, e bruna” ja és un plaer per a grans gurmets, és com la salsa perfecta a una vianda exquisida i això ja em direu vosaltres en quin altre compositor italià dels primers cinquanta anys del segle XIX ho torneu a trobar. ja podeu buscar, no el trobareu. Fins arribar al Verdi més consolidat serà difícil trobar un tractament orquestral d’aquesta categoria i bellesa. Rossini va aprendre molt bé la lliçó del seu admirat Mozart, sense deixar de ser personal en el tractament i desenvolupament melòdic, abona el camí a tota la generació futura. No va ser un compositor avantguardista, ni trencador, però el seu mestratge és la culminació de com s’entenia l’òpera i en això no té rival. L’exquisit refinament, l’aristocràtica elegància de les seves obres i la joie de vivre que desprèn la seva música és quelcom que no es pot refusar.
Que totes aquestes virtuts siguin menystingudes pel públic del Liceu no em deixa de neguitejar, sobretot perquè es mostra molts més receptiu per obretes de paxim paxum, això si amb pinyols esclatants al final de les àries, que no deixa de ser quelcom més ordinari, si ens que ens hem de posar llepa fils. Sigui com sigui ahir el públic del Liceu, tot i el gran nivell de la representació, no omplia el teatre malgrat produir-se l’estrena en el torn C d’abonament, torn tradicionalment molt concorregut per ser el dels divendres i sobretot dissabtes, i es va mostrar més aviat fred i poc implicat, va trigar molt a entrar, li feia por riure els acudits i troballes escèniques, i fins i tot no gosava aplaudir al final de les àries, tot i que en la majoria dels casos eren mereixedores de tal distinció.
Jo crec que el públic del Liceu se’n donen de menys de gran Rossini i en acabar la representació, el públic de la platea i altres zones del teatre, van abandonar en massa les seves localitats, mentre els cantants no havien acabat el primer torn de salutacions a teló obert, aprofitant la complicitat de la foscor de la sala. No crec que fos per saber com havia acabat el festival de l’Eurovisió, però tot és possible.
Comptar amb la batuta experta de Victor Pablo Pérez per una òpera de Rossini, ja era començar amb bon peu. Les seves celebrades actuacions al festival de Pesaro, l’acrediten com una garantia, però en realitat el director burgalès va fer molt més, ja que l’orquestra del Liceu va sonar esplèndida en el seu conjunt i també en les seves individualitats, que tret dels solos del trompa, que continua amb un “necessita millorar” segons l’antiga avaluació acadèmica, van ser de categoria. L’orquestra del Liceu en continua millora en quan al so i l’equilibri, va sonar elegant, àgil i polida, atenta en els engrescadors i àgils crecendos rossinians, així com transparent i etèria en els moment més elegíacs de l’obra, és clar que tot això sense Victor Pablo Pérez i en mans d’aquells batuteros que a vegades ens visiten, no s’hagués estat possible.
La versió musical va ser molt àgil, amb uns concertants molt equilibrats i deixant cantar i escoltar a tots els cantants, alguns amb veus de no gaire volum, però en canvi totes elles ben projectades. El públic, a la tanda d’agraïments es va mostrar, per dir-ho de manera educada, absent. Potser si els cognoms haguessin estat més transalpins i amb els mateixos resultats, la resposta hagués estat tota una altra.
L’equip vocal va estar a un gran nivell. Cal dir que segons el meu criteri de bellesa vocal, tan sols Ildebrando d’Arcangelo complia aquest (els altres també) atribut, ja que les veus de tots ells i elles no es caracteritzaven per timbres bonics i sonoritats càlides i vellutades, però en canvi la línia de cant, i l’estil eren quasi bé perfectes.
El baix baríton italià, que tan sols havia participat en una temporada del Liceu i en una òpera no escenificada (Lucrezia Borgia 2007-2008), té una veu preciosa, ideal per cantar el Selim, molt suficient, de registre generós, amb aguts i greus sòlids i un centre consistent. És un bon actor i controla l’escena. Selim canta molt, però potser no té aquell gran moment que el públic desitjaria, ja que les seves intervencions solistes no s’acaben de consolidar del tot, i en els números de conjunt, esplèndids els duos amb Fiorilla i Don Geronio, així com els concertants, ha de compartir l’èxit amb la resta. Jo crec que D’Arcangelo no va aconseguit ni de bon tros l’èxit que es mereixia, ja que vocalment va sobreeixir i va estar molt simpàtic en escena, participant molt activament de tot el que havia de fer, amb convicció i gràcia. Va cantar amb extremada naturalitat una partitura que exigeix molta agilitat, fatxendaria, grans dosis de simpatia, amplitud de registre, cant lligat i sil·làbic en alternança no sempre fàcil d’assolir i una gran presencia vocal. Ell ho té tot, no és gens histriònic, ni mai pretén robar el protagonisme escènic, s’integra perfectament en una producció que coneix prou bé i dóna de manera ideal l’arquetip escènic que Loy dissenya per a ell. Bravo!
Donna Fiorilla va ser l’embarassadíssima Nino Machaidze, que és la primera vegada que m’agrada sense reserves. La veu no em sembla gens bonica (ella si, és una bellesa eslava amb reminiscències d’Angelina Jolie), té sonoritats molt metàl·liques pròpies de la seva procedència i el timbre no sempre és prou rodó, ja que té algunes arestes que si no les controla prou bé, poden perjudicar una línia de cant immaculada.
Mentre que la seva Marie de La Fille du Régiment em va semblar desigual, la seva Fiorilla és molt homogènia de registre, mostra un únic color molt igual en el generós agut i sobreagut, en en centre ample i fins i tot a la zona greu sempre ben recolzada i prou sonora. La línia és perfecta, l’estil molt ben servit, tant en les agilitats com en el cant més expressiu, nostàlgic i penedit de la darrera ària, on ella va estar esplèndida. Com actriu i malgrat l’aparent impediment de cantar amb un embaràs de set mesos, va estar àgil i divertida, en aquest rol que tan recorda a la Norina de Don Pasquale, i en el que com aquella, ha de mostrar un punt de vulgaritat meridional que tan bé li escau, i que jo crec que a ella li surt de manera natural. Està molt simpàtica i seductora en aquest multi joc a tres bandes. Ha de millorar la dicció, però està esplèndida.
El Don Geronio de Renato Girolami és de manual. Domina l’estil com només ho saben fer els italians. El seus recitatius són magnífics, quelcom essencial en aquest rol, i el seu cant sil·làbic i àgil, el vesteix amb molta suficiència vocal i escènica. La veu és sonora, és projecta molt bé i és molt comprensible. Com actor també es coneix bé el personatge dissenyat per a ell, ja que també va estrenar la producció de Munic i domina tots els gags escènics i vocals.
El Don Narciso de David Alegret em va decebre, ja que a l’assaig em va semblar que aniria a més, estant bé vaig creure que a l’estrena estaria més crescut i en canvi va succeir a l’inrevés. Es va atemorir després d’algun petit inconvenient en un parell d’aguts, sobretot un en la segona ària mentre combinava la temeritat rossiniana de fer unes agilitats en la zona extrema aguda. L’excés de prudència o temor va fer que la seva excel·lent línia rossiniana es veiés afectada. Jo crec que si supera aquest temor pot estar molt bé, ja que malgrat no tenir una veu especialment bonica, si que canta molt bonic i de manera molt expressiva. Escènicament coneix bé aquesta espècie de John Travolta tan reeixit amb que Loy l’identifica, ja que també va estrenar la producció muniquesa.
Excel·lent sense reserves el “maltractat” Prosdocimo de l’estilista Pietro Spagnoli, un baríton rossinià sense màcula, que coneix tots els secrets d’aquest cant i també està especialment dotat en el domini escènic. La seva actuació és cabdal per l’èxit global de la representació malgrat no ser el protagonista.
La sonoritat ingrata de la veu de Marisa Martins no va ser un obstacle per tal de que la seva Zaida fos magnífica. La versatilitat de la mezzosoprano d’origen argentí és prou coneguda i un cop més vençut l’obstacle del timbre ingrat i una mica gutural d’algunes notes, va seduir per la seva prestació escènica i la depurada musicalitat en les seves intervencions, sempre de conjunt però perfectament integrada en el just equilibri. La dansa del ventre molt suggeridora ajudant a perfilar una actuació molt reeixida.
A Albert Casals, Albazar, l’han deixat sense l’ària del sorbetto “Ah! sarebbe troppo dolce”, que ja sasbeu que no és de Rossini, amb la qual cosa les seves intervencions són molt anecdòtiques, i això que Loy el fa intervenir molt i fins i tot li fa inicar l’ària de Don Narciso fent duet amb ell, en una subtilesa escènica de les moltes que l’intel·ligent muntatge ens regala.
I això em dóna peu per parlar de la producció de Christof Loy, que després de la re-visita videogràfica al muntatge de Die Entfhürung aus dem Serail de la tempoorada 2009/10 que tant guanya en la distància curta, esperés amb interès. El resultat no podia ser millor.
No m’agrada explicar gaires coses de l’escena, i més quan està farcida de tants detalls i tants gags, per tant m’ho estalviaré. Cal estar atent, i com sempre a molta distància es perden moltes coses. El treball amb els cantants i també amb el Cor que ha de treballar molt i ho fan molt bé, és exhaustiu.
Vaig tenir la immensa fortuna de ser invitat per un bon amic a l’assaig general, en una localitat privilegiada de platea, per tant no se’m va escapar quasi bé res. Ahir des de una localitat sense visió i mirant per la pantalleta de televisió l’opinió és una altra, per sort vaig poder constatar l’excel·lència d’un treball que tampoc ha merescut cap consideració especial per part del respectable.
Intel·ligent proposta, senzilla, plena d’enginy tant en les petites sorpreses de caire escenogràfic, com en les caracteritzacions dels personatges, sobretot la genial solució per l’evolució del procés creatiu del poeta, maltractat per les seves criatures , i ja us explico masses coses, tot i que és just mencionar el finale primo amb la confrontació de les senyores, així com el corresponent paral·lelisme a l’inici de l’acte segon amb el magnífic duet de Selim i Don Geronio, ambdós moments són troballes de teatre, però hi ha altres aspectes no tan evidents i prou simpàtics, ocurrents i divertits, que fan d’aquesta producció un dels treballs a tenir en compte en la valoració d’aquesta temporada que ja ha iniciat la recta final.
En tot el divertit entramat de la història i malgrat el finale lieto, Loy deixa una petita escletxa al dubte, una entremaliadura com si volgués enllaçar aquesta “pocasoltada turca” amb el final incert que Mozart ens deixa al Cosí. Aquesta picada d’ullet a les dues parelles aposentades en la comoditat feliç i avorrida davant del televisor de les seves respectives llars, mentre Don Narciso continua rondant a l’espera d’una badada de Don Geronio és el final perfecta a una nit esplèndida.
Un espectacle molt recomanable que m’han fet entrar ganes en arribar a casa d’escoltar més Rossini.
ENLLAÇ ÀUDIO:
Prement l’enllaç accedireu a la gravació de la retransmissió de Catalunya Música del dia 23 de maig amb el mateix repartiment d el’estrena. La gravació d’àudio és d’alta resolució (format wav) i està comprimida en un arxiu rar.
http://rapidshare.com/files/241806810/IL_TURCO_LICEU_250513.rar
IN FERNEM LAND 
Quines ganes tinc d´anar!
M'agradaM'agrada
Però que fas a les 5:31 contestant un apunt d’una representació que encara no has vist? Què no havíem quedat que això no ho feries mai més?
Ai, ai, ai
T’ho passaràs molt bé (espero)
M'agradaM'agrada
Pel que us llegeixo, penso que sí. Demà passat, si Déu vol. 🙂
M'agradaM'agrada
No sé quina mania teniu de dormir poc
M'agradaM'agrada
Per dormir, ja tindrem l´eternitat 😕
M'agradaM'agrada
Ara si que veig que t’has infernemlajat de manera greu. 🙂
M'agradaM'agrada
Haig de reconèixer que en el 2 acte vaig gaudir quasi quasi tant com vosaltres. L’obra me va agafar sense preparació, no la havia escoltada, ni vista, mai, encara que bastantes parts me recordaven altres operes rossinianas. En el primer acte llevat del duo entre Fiorilla i D Geronio me gaig avorrir bastant (la nostra visió també era bastant pobre).
Recordo que la primera vegada que vaig escoltar Zelmira,gracies al blog i que jo no sabia ni que existís, vaig quedar enlluernat per la seva música, que me va agradar tant com el G Tell. M’esperava una experiència semblant.
En el 2 acte, però, el quintet, els tercets i el cors si que me varen fer el pes.
Les veus i la música com tu dius, excel·lent. La escenografia que vaig poder veure no me va entusiasmar, segurament aixo de que un “poeta” va agafant apunts per un libretto mentre els personatges van fent la seva ja me costa de creure. ¡Hauria de haver hi anat amb una altre actitud!.
Ah! molt bona ressenya, com sempre, gracies.
M'agradaM'agrada
Me’n alegro que al final t’ho acabessis de passar bé, a l’entreacte la cara “de pomes agres” em va preocupar :-), sobretot perquè jo m’ho passava molt bé.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim y sobre todo, esperanzado ante el buen funcionamiento de la orquestación.
A mi sí me ha gustado casi siempre Machaidze ( Gilda, notable Thais en Sevilla pese a su deficiente dicción francesa, Elvira ) y espero disfrutar el próximo jueves. Si asi fuere, repetiré alguna función más de ese TURCO donde como bien dices y con el buen cast vocal que se ha presentado, sorprende el buen número de entradas que queda por vender !
M'agradaM'agrada
Me olvidaba decir y recalcando la categoria de este cast vocal que es una suerte contar en el Liceu ( en esto caso, no me duelen prendas en felicitar a J. Matabosch ), con dos cantantes de la categoría y mediàticos como Machaidze y D’ Arcangelo, contratados habitualmente por los teatros number ones, sea en Europa o sea en USA.
( espero que no cancele por su embarazo, ya que Machaidze junto con Beczala, serán el mes que viene los protagonistas en Viena de ROMEO ET JULIETTE sobre el tengo un especial interés )
M'agradaM'agrada
A la crisis súmale ese desprecio incomprensible del público del Liceu a todo lo que sea Rossini. No ocurrirá lo mismo con Elisir, que para mi es bastante anodina, pero…
M'agradaM'agrada
Suscric i confirmo. M’ho vaig passar molt bé. Em va fer somriure i disfrutar i oblidar per una estona les “por-wert-queries”, de cada dia. L’orquestra va sonar bé i la direcció em va semblar molt equilibrada. Veus bones (molt d’acord amb la teva valoració) i cantants amb un nivell d’actuació més que notable. El muntatge enginyós i divertit. Òpera -buffa- en estat pur. Molt recomanable.
M'agradaM'agrada
Un espectacle rodó, malgrat la fredor generalitzada.
El que fa un pinyol (o molts) col·locat en mig o al final de l’ària, oi?
M'agradaM'agrada
Això del pinyol, no entenc a que et refereixes
M'agradaM'agrada
Quan una ària acaba amb un agut, el públic reacciona d’un altre manera, i si una ària està farcida d’aguts, però acaba amb una nota cap avall, com hauria de ser en tots els finals rossinians, com ho és en els mozartians, la resposta acostuma a ser més freda.
M'agradaM'agrada
Ahir va ser la meva primera “nit a l´òpera”. Ha sigut la primera vegada que he anat a veure una funció fora d´assaig i, fins i tot, la primera en la estrena!…que coses.
Quina diferència hi ha en el públic…fins i tot a mi em va donar un atac de tos, sembla que s´encomana!!!!….però tampoc vaig poder tenir a ningú per poder comentar les jugades com en el sofà de casa 😛
Realment vaig venir perquè tothom parlava molt bé d´aquesta producció i en aquestos temps s´agraeix molt sortir del Teatre amb bon rotllo, com bé apuntes.
Personalment, l´última mitja hora d´òpera se´m fa fer pesada, per mi no està a l´alçada de lo escoltat fins aleshores però, tal vegada jo sóc més crític per fixar-me en altres coses, més musicalment parlant.
Em trobava al lateral esquerre en anfiteatre i em vaig adonar, per primera vegada (almenys des de el meu lloc) els veritables problemes acústics que té el Liceu. Molts dels aspectes de sonoritat no és per l´orquestra o cantants. Per exemple, em va sorpendre que a l´inici quais no s´escoltaven i que l´orquestra tocant pianíssissim gairebé estava per sobre dels cantants. Escenografies que fan cantar al Cor a “20 metres” del fossat de l´orquestra, no crec que ajuden a un resultat excel·lent. Al mateix fossat, tots i els canvis fets hi ha un desequilibri i, coneguent l´orquestra prou bé 😉 son problemes d´acústica principalment.
En el tema de l´orquestra, tinc que discrepar amb tú, Joaquim en l´apartat del Trompa. Amb independència de l´amistad que tinc amb ell, sóc de les persones que si una cosa surt mal, ho diu i si surt bé també i ahir, el solo trompa de l´obertura va estar d´un molt alt nivell. Podriem discutir si agrada o no musicalment però ho va tocar impecable.
Dels cantants em van agradar especialment Ildebrando, que des de el primer moment va estar impecable i Nino , en el paper de Fiorilla, la vaig trobar “in crescendo” de menys a molt més per a acavar de forma explèndida. Trobe que la resta de cantants no estan al mateix nivell que els principals rols però que tot plegat té un equilibri i dona un magnific resultat en una producció ideal per a oblidar-se per una estona dels problemes de la crisi.
M'agradaM'agrada
El dia de l’assaig, el trompa va fer una gran actuació en el seu moment tan compromès de l’obertura que, per cert, és magnífica. Ahir no hi era jo.
M'agradaM'agrada
😯 😯 😯
M'agradaM'agrada
Mare meva, no m’ho puc creure que mai haguessis anat a una òpera com espectador!!!
Si haguessis pujat als pisos alts te’n adonaries que l’acústica és molt millor a dalt. Res a veure l’escoltat a l’assaig del dijous a platea i ahir (molt millor) al quart pis, i no parlo de l’orquestra parlo de la percepció sonora de l’orquestra.
A l’última mitja hora inclous l’ària de Fiorilla? 😯 En fi, sense comentaris, estaria d’acord amb tu que el Finale II és un bunyol però l’ària de Fiorilla, tant pel que fa a la part vocal, dramàtica i orquestral em sembla magnífica.
Pel que fa al teu company i amic que es fa càrrec de la trompa, dic que continua necessitant millorar (suposo per altre part que com tothom en aquesta vida), és la meva percepció, em va fer patir i no totes les seves intervencions es reserven al magnífic solo de l’obertura, que el va fer amb massa prudència després del que vaig escoltar a l’assaig. També té altres intervencions durant l’obra, que em va donar aquesta sensació.
M'agradaM'agrada
Sempre hi ha una primera vegada!…i vaig passar-m´ho pipa!
ais, com ets…. 😉 dic que se´m va fer pessada…no vull dir que no tingui coses bones però que en global, llevat de dos o tres moments perd “fuelle”…i no és com la resta de l´òpera.
Punt i a part amb el trompista…que no anirem enlloc…jajajaja!
És veritat que l´acústica canvia molt del lloc, inclús sense públic és una altra historia però em va sorpendre que ho fes taaant. S´han canviat coses però no sé si s´ha millorat. Pot ser,hauria de ser el més igual possible en tots els llocs de la sala (cosa impossible) però pense que, almenys, la diferència no hauria de ser tanta. Ja et dic que des d´on estava jo….a l´inici no escoltava els solistes i em vaig quedar a quadros!…
M'agradaM'agrada
Però si comença amb aquell duet tan esplèndid entre Selim i Geronio :-), una fórmula clàssica de duet buffo, genial !!!!
Jo també coincideixo que el segon acte és més fluix, és clar, però quan la cosa perilla, s’acaba.
No insisteixo amb el trompista, i com que vull ser positiu et diré que respecte a Das Rheingold la cosa va millorar.
Una abraçada amic Bernardo, un dia m’hauries de deixar colar, sense que ningú ho sàpiga, al fossar i així escoltaré l’orquestra des de la dimensió que em falta 😉
M'agradaM'agrada
Per cert, coincideixo en el global que no entenc la falta de més titols rossinians al Liceu….
M'agradaM'agrada
Tema tabú
M'agradaM'agrada
Jo no sé el motiu pel qual la gent del Liceu no és Rossiniana però si aquesta òpera l’hagués cantat el Juan Diego Florez crec les entrades s’haurien esgotat.
M'agradaM'agrada
En Flórez no la canta, massa poc protagonisme per tanta divinitat. Encara no sé com van aconseguir que vingués per la Semiramide, on cantava les dues àries i prou.
El públic respon a la crida quan conflueixen la suma de títol i cantants, i per molt Flórez disponible que tinguis, si ve a cantar Zelmira, t’asseguro que que no s’esgoten les entrades, i també t’asseguro que Zelmira és quelcom monumental.
M'agradaM'agrada
Hola!Por fin encuentro un buen blog sobre la opera!Llevo mucho tiempo yendo al Liceu,y me gustaria opinar tambien de vez en cuando!primero de todo,felicitar al owner del blog …se ve que es una persona que sabe mucho de opera!Lo que si que me gustaria decir(desde hace ya tiempo) es que,con respecto a algunos comentarios hacia lo instrumental(sin ninguna duda las criticas sobre el territorio vocal son muy buenas),creo que el blog se queda bastante ignorante.Ha habido demasiados comentarios que solo me han hecho pensar que las personas que escriben en este blog(no todas,pero las que mas escriben),saben muy poco del mundo orquestal!Yo no soy una profesional,pero tengo mucha educacion y creo que se tendrian que informar mejor a la hora de hacer algunos comentarios,si no,el blog podria quedar mal!Primero de todo ,señor Joaquim,creo que confunde mucho las tubas wagnerianas con la trompa(eso con respecto a algunos comentarios de Rheingold)…y sabe muy poco de la historia de estos instrumentos!con respecto a Il Turco,yo estube en en ensayo general,y creo que antes de insistir de meterse con la trompa,…tendria que abrir un poco mas los oidos!No quiero faltarle respecto,pero simplemente hay demasiada discrepancia entre sus criticas sobre las voces y su critica sobre los instrumentos!sabe mucho del mundo vocal,pero muy poco del mundo instrumental!hay dos opciones…o se limita solo a las criticas vocales,o lee y se informa mejor sobre lo que es el mundo orquestal,y entonces pueda opinar!no podria no decir todo eso…!
M'agradaM'agrada
Hola Gertrude, bienvenida a IFL y encantado que comente y podamos, sobretodo yo, aprender de lo mucho que sabe, aunque por el momento en su primer comentario poca luz me ofrece.
No crea que yo sepa tanto de ópera, hay opiniones dispares al respecto, en cuanto a la ignorancia que me atribuye y que no voy a discutirle, no se corresponde con los resultados del blog, pero quizás es que las personas que se acercan a leer lo que aquí se dice diariamente (alrededor de las 2000 visitas/día), y a pedsar de que no siempre se hable de ópera, sean un espejismo, cosa que pongo en duda.
La confusión de tubas wagnerianes y trompas es probable, los desajustes existentes en Das Rheingold fueron evidentes.
No he hablado del ensayo general de Il Turco, no acostumbro a hacerlo nunca de los ensayos, por ser precisamente eso, ensayos, ahora bien, el jueves me lo pase en grande y auguré para el sábado un éxito, que mire usted por donde lo fue pero no tanto como yo creo que se merecía lo visto y oído. En cuanto a mi apertura de oídos, créame cuando le digo que es total, tanto que aprecio cosas que a otros quizás les pasen por alto, o incluso que les interese que pasen por alto. Cosas oídas el jueves eran mejorables, y el sábado también a pesar que respecto al jueves mejoraron, no lo suficiente para mis oídos abiertos.
En mis opiniones sobre la orquesta del Liceu acostumbro a ser muy light, primero porqué conozco la difícil situación en la que se encuentran los colectivos del teatro, y en segundo lugar porqué están en un proceso importantísimo de cambios, ante un proyecto nuevo y eso sólo ha hecho que empezar, con lo cual opinar sobre aspectos puntuales o accidentes con poca trascendencia me parece irrelevante. El caso que nos ocupa parece que levanta ampollas, una vez que me refiero a ello y parece que tenga que dejar de opinar de lo que no sé, lo siento de veras, pero a los ignorantes nos ocurre a menudo, metemos la pata o decimos verdades como puños.
usted habrá leído la defensa que he hecho en múltiples ocasiones de la orquesta y su director, ante los abucheos recibidos.
Creáme cuando le digo que leo muchísimo, no tanto como quisiera, es una de las rutinas que me ha impuesto la publicación de un post diario, pero por favor, aconséjeme, instrúyame, pero no me diga de lo que tengo que opinar, si no lo encuentra justo, me da la reprimenda o simplemente y a pesar de lo contenta que estaba al inicio del comentario, por encontrar un blog de ópera (le aseguro que hay muchísimos), deje de visitarme, me sabrá mal, pero mejor así, se evitará disgustos.
Le agradezco su sinceridad, acostumbrado a tantos elogios, que alguien me de caña me estimula, se lo digo sinceramente y sin ninguna acritud, ni ironías.
Siempre que Usted quiera encontrará aquí un lugar donde argumentar sus opiniones, yo y todos los habituales estoy convencido que estarán encantados de aprender de lo que pueda decirnos.
he borrado en otro comentario que ha hecho posterior a este, que cambiando algunas cosas, era muy similar, espero que no le sepa mal, he pensado que lo ha duplicado al ver que no se publicaba de inmediato, pero es que la primera vez que se comenta necesitan que yo apruebe la publicación, a partir de ahora no se preocupe, siempre y cuando utilice el mismo nick y el mismo correo electrónico, se publicaran de inmediato.
Un saludo cordial
M'agradaM'agrada
Esperava el teu comentari, Joaquim. Ahir va ser una nit perfecta.
No havia vist mai aquesta òpera i només n’havia escoltat fragments. Em van agradar els cantants, la seva actuació, l’orquestra i la posada en escena. Va ser una representació complerta.
M’agradaria que es repetissin més sovint aquests esdeveniments al Liceu.
M'agradaM'agrada
Jo suposo que quan en Matabosch i el seu equip es posen a dissenyar les temporades sobre el paper, voldrien que totes les funcions fossin així de rodones, però no sempre s’aconsegueix , malgrat que com bé saps, no sempre uns bons ingredients acaben fent un rostit perfecte 🙂
Me’n alegro que t’ho passessis tan bé com jo.
M'agradaM'agrada
Festa operística total. I ho va ser per partida doble. Primer perquè ja un Rossini sempre predisposa al bon humor i a anar al teatre amb ganes. I segon perquè ahir la mateixa obra em va arribar amb molta més gràcia i encant que en el DVD de la producció de Zurich amb Bartoli i Raimondi. Curiosament em vaig preparar la repesentació del Liceu amb aquest DVD i em va semblar avorridot escènicament i notava tambè que la música no corria, fet aquest que en un compositor com Rossini és poc perdonable. Tot el contrari d’ahir. La música corria, xispejava, era brillant, Rossini pur i dur per obra i gràcia del director Victor Pablo Pérez i una orquestra, la del Liceu, que va demostrar que la música rossiniana li va. L’escena formidable, simpatiquísima, amb un treball d’actors esplèndit. I el repartiment va ser formidable. Feia temps que no escoltava en el Liceu una obra tan cohesionada a nivell actoral i tant execel.lent en l’especta vocal i musical. Tots els cantants amb gran ofici, com Girolami, per exemple, salvant amb una traquilitat pasmosa (mentres estava en plena ària) el contratemps de trobar-se amb una màniga de jaqueta al revés, o com aquest mateix i Alegret logren finalment dominar en el segon acte una bicicleta que no hi havia manera de deixar-la dreta (finalment van optar per lo més fácil, és a dir, utilitzant el suport). Fantàstics D’Arcangelo, Girolami, Spagnoli, molt bé Martins i Alegret, i em va agradar moltíssim Machaidze, molt, molt més tambè que en el seu paper de Marie al Liceu o de Lucia a València. Total, una festassa teatral i musical! I un argument a tenir en compte perquè sempre he cregut que va un pel més enllà dels seus arquetips (què obviament hi són tots). Cada vegada que veig “Il turco…” em fa recordar l’Ariadna de Strauss. El poeta/el compositor, els gitanos/els personatges de “la commedia dell’arte…i aquest preciós joc entre la creació desitjada, el decurs de l’acció i la voluntat última del personatges.
M'agradaM'agrada
Pirandello abans de Pirandello, només per això ja paga la pena, però després Rossini va fer de les seves per tal de que la festa fos complerta.
Una nit rodona.
M'agradaM'agrada
A mi em va encantar aquest Turco que no havia vist. Si, ja sé que jo soc rossinià i m’encanta gairebé tota la música del compositor de Pesaro, peró es que la representació d’ahir va ser magnífica en tots els aspectes, tal i com molt bé has reflectit. Al públic del Liceu, crec que li passa amb Rossini, el mateix que fa ja molts anys li va passar amb Mozart. D’una banda no entén que un ària pot ser extraordinària encara que no s’acabi amb un pinyol (per barroer que sigui) i per l’altra, tampoc entén que l’òpera pot ser còmica i divertida i que no ha de ser forçosament dramàtica, cruel o transcendental. Que hi farem, potser Rossini, després de dos cents anys, encara n’haurà d’esperar algun més per tal que Barcelona l’estimi com ho fa la resta del món.
M'agradaM'agrada
Existen tres festivales anuales dedicados a sus óperas: Pésaro, Bad Wildbad (Alemania) y Schwetzingen (Alemania).
M'agradaM'agrada
Malauradament ser rossinià, com verdià o wagnerià, no implica que sempre que ens fan Rossini, Verdi o Wagner gaudim molt, ans al contrari, però és que ahir, sense grans pirotècnies, tot va funcionar molt fluït i tot va ser un gaudi.
A veure si el que dius de Mozart es compleix en el proper Lucio Silla, molt més anònima que les grans obres, tal i com està l’ambient…no crec que s’esgotin les entrades.
M'agradaM'agrada
Yo creo que los dos compositores de ópera italianos más importantes del siglo XIX son Rossini y Verdi y el que más influyó en cuantos le siguieron es el primero. Incluso Verdi compuso una ópera “rossiniana” (“Un giorno di regno”-1840) 11 años después de que Rossini hubiera dejado de componer para la escena. Por no hablar de Bellini, cuyos duos de “Norma” son hijos de los duos de “Semiramide” (incluso Bellini le pidió permiso a Rossini para repetir en su obra maestra la estructura de esos duos) y Donizetti, con un buen número de óperas siguiendo la línea rossiniana, entre ellas la sobrevalorada “L’elisir d’amore” (1832) y la infravalorada obra maestra “Don Pasquale” (1843), cuando Rossini llevaba 3 y 14 años sin componer óperas y que beben de las farsas y óperas buffe que compusiera el pesarese entre 1810 y 1828.
Rompedor en el sentido que luego lo fue Wagner no fue Rossini, pero una ópera como “Ermione” (1819) se adelanta en 30 años a la música que vendría después. En cuanto a temática, se adelantó mucho en su tiempo con dos obras francamente “verdes”: “L’equivoco stravagante” (1811) y precisamente “Il turco in Italia” (1814) -y en cierto modo también “La scala di seta” (1812), aunque ésta es algo más convencional-. Este riesgo temático en su tiempo le valió prohibiciones (la primera ópera citada) e incluso negaciones por parte de la crítica de comentar sus estrenos o de aconsejar al público a que no asistiera a verlos; de ahí su escaso éxito y retirada de cartel prematuro. En el caso de “Il turco in Talia”, además, el marido “cornudo” estaba marcado como una réplica escénica de un famosísimo y adinerado “cornudo” que estaba entre el público el día del estreno…Si a esto añadimos la temática “turca” que ya se había utilizado en “L’italiana in Algeri” (con un título que guarda cierto parecido, pero al revés) tenemos varias razones para comprender el fracaso de esta simpática obra que Joaquim nos ha reseñado extensa y pormenorizadamente.
Como innovador Rossini tiene muchos ejemplos musicales: los toques de arco contra la madera de los instrumentos de cuerda en la obertura de la deliciosa farsa “Il signor Bruschino” (que provocaron un escándalo y protestas entre el público), la primera aria de locura encomendada a un personaje masculino en “Semiramide”, un número de solistas “a capella” a 14 voces en “Il viaggio a Reims”(nunca más se ha repetido en ninguna otra ópera), la introducción de un coro por primera vez en una obertura en “Ermione”, un trío de primeros tenores en “Armida” (tampoco se ha vuelto a repetir),…etc. Pero es cierto que, aparte de “Ermione” (que fue un auténtico experimento) hasta llegar a “Guillaume Tell”(1829) no cambió totalmente de estilo aunque en todas sus óperas hay intentos parciales de romper con la tradición y se convirtió casi en el padre de la Grand Opera francesa, si no lo hubiera hecho Auber un año antes (1828) con “La muette de Portici” y siguiendo ese estilo se llega a “Robert le diable”, “Les huguenots” -ambas de Meyerbeer- y luego “Faust” de Gounod y “Don Carlos” de Verdi. Precisamente Meyerbeer parece seguir al Rossini de “Semiramide” (1823) en “Il crociato in Egitto” (1824), así como en un principio el cisne de Pésaro se sintió orgulloso de seguir los pasos de su adorado Mozart en sus primeras óperas.
Respecto a la función de ayer nada que añadir a lo expuesto por Joaquim, estoy totalmente de acuerdo. Es una representación felicísima de un título de uno de los más grandes compositores dedicados a la ópera de todos los tiempos.
M'agradaM'agrada
Això és gairebé un (fantàstic) apunt, Colbran! Moltes gràcies. No ens vam poder acomiadar personalment, però va ser un plaer poder saludar-te.
M'agradaM'agrada
Por mi parte me hizo mucha ilusión poder saludaros de nuevo, pero una mesilla para “comensales” dividía el grupo en dos. Joaquim pudo disfrutar más de vosotros y yo de cuantos estaban a mi lado, amigos y comentaristas también de este blog.
M'agradaM'agrada
Va ésser una més que agradable sorpresa trobar-vos, encara que sigui per uns minuts, que encara va fer que disfrutéssim molt més de la magnífica vetllada. A veure si un altre dia disposem de més temps.
Un plaer
M'agradaM'agrada
Ens haurem de programar les agendes, això rai!
Gràcies per comentar Niklaus Vogel
M'agradaM'agrada
Cal recordar que la temàtica turca era habitual des de que Mozart, entre d’altres, ja la van imposar en obres com el Rapte, o els mateixos Ferrando i Gluglielmo del Cosí que es disfressen de turcs per enlluernar i enredar a Fiordiligi i Diorabella, i sent Rossini tan admirador del geni, no es d’estranyar que insistís en el tema després de l’èxit de l’italiana, en altres òperes sèries també va fer front a temàtiques morisques que l’inspiraven molt.
Gràcies pel comentari/apunt
M'agradaM'agrada
Bon dia!
Ho he llegit tot. Jo no faig crítica però una cosa m’ha divertit molt. El senyor Bernardo escriu: Personalment, l´última mitja hora d´òpera se´m fa fer pesada, per mi no està a l´alçada de lo escoltat fins aleshores però, tal vegada jo sóc més crític per fixar-me en altres coses, més musicalment parlant.
Cal felicitar el senyor Bernardo que s’adona que cap a la fi l’òpera decau. Aquest senyor hi deu entendre molt. Ell potser no ho sap, però la segona ària de Don Geronio i tot el “finale secondo” no són de Rossini. Ni els recitatius.
Atentament
M'agradaM'agrada
Sí. Una mica crec que hi toca 🙂
M'agradaM'agrada
Es mucho mejor el primer acto que el segundo y ahí está la explicación. No obstante el tema “dramático” que interpreta Fiorilla en el segundo acto es de una gran calidad, curiosamente colocado antes del espúreo finale secondo.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Jaume, ja en l’apunt preparatori vaig fer esment de la música no escrita per a Rossini.
Aprofito l’avinentesa per opinar que si Rossini era tan poca vergonya d’utilitzar les habilitats de compositors ignots, sigui bona o dolenta la música que van incorporar, com que la mateixa Fundazione Rossini la deixa en la versió crítica, encara que no sigui del genial Rossini i com que ell ho va permetre, no em serveix que el disculpem, ja que ell és el principal responsable de que la música incorporada per aquell pobre “negre” que li treia les castanyes del foc, no estigui a l’alçada de la seva i si el final és dolent, tota la culpa és de Rossini, i si no que ell hagués fet el que tenia que fer.
feta la reprimenda do-cents anys més tard del que tocava, no puc estra d’acord amb aquesta mitja hora final, si en ella tambñe inclous “Squallida veste, e bruna”, ja que encara que trenqui la comicitat generalitzada de l’obra, com ttambé hio fa la cançonera “furtiva” que tant agrada a l’elisir, té una categoria musical extraordinària i insisteixo que l’acompanyament musical és una pura filigrana, per tant decau aquell finale secondo, que Loy per altre part resolt tan bé, però l’escena anterior és magnífica, digne del Rossini genial i treballador, l’altre era un poca solta mereixedor de quatre o cinc calbots ben donats.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
ostras!…sense voler la que liat!…jajajaja!
Jaume, no ho sabia….però sols vaig tindre la sensació que certes coses que escoltava no eren com lo anterior. No li treu, en canvi, que tingui aries explèndides.
M'agradaM'agrada
No és per embolicar, però igualment sembla que tots hi esteu d’acord: a mi, el segon acte… Comença bé i té l’ària magnífica de Fiorilla, extensa i dramàtica, com el rondó de la Cenerentola, però se’m va fer llarguíssim i acaba perdent el ritme. D’altra banda, la representació va ser bastant rodona: la veu de D’Arcangelo és bellíssima i Machaidze va brodar un gran paper. I, tot plegat, a un nivell alt, des de l’escena a la interpretació vocal.
Em va sorprendre, novament, la poca assistència: hi havia molts buits. Ja entenc que no és una òpera coneguda, però no sé si amb Il barbiere, que fa tant que no es fa, passaria o no. Vaig trobar (vaig estar voltant) que hi havia molts més estrangers del que és habitual: anglòfons, germanòfons, japonesos… Se sentien més llengües que altres vegades. No sé si pot ser allò dels no sé quants creuers que hi havia aquest cap de setmana, o el públic dels X Games que no sabia on anar les nits… 🙂 En tot cas, encara menys públic local, si en traiem els visitants.
M'agradaM'agrada
Sort en tenim dels turistes que no són clients permanents dels pub irlandesos o els dels acomiadaments de solteria, tan sorollosos i culturalment plans.
Si el Liceu ho planeges bé, hi ha un potencial important de turistes que assistirien al Liceu, sempre i quan s’ofereixin ofertes de cap de setmana interessants, com succeeix a altres capitals europees. Sense anar més lluny, mig IFL està a Londres aquest cap de setmana, veient Don Carlo (amb Kaufmann de protagonista) i La donna del Lago (amb Flórez i DiDonato), no demano tant, però fer coincidir aquest Turco amb altres coses és una oportunitat. Crec de totes maneres que ben aviat coincideixen Turco i Elisir, que ja és prou important.
En qualsevol cas la promoció del Liceu a l’estranger no crec que sigui la més idònia i si amb un esdeveniment tan important com va ser la visita de Bayreuth va passar el que va passar, imaginat amb espectacles més locals.
M'agradaM'agrada
Quina sort sortir del Liceu amb tan bon “rotlle” que diu el Mas de Polònia. No sóc aficionat ni per coneixements ni per vocació a fer gaire dissecció dels quès, els coms i els qui. !M’ho vaig passar molt bé! I per sobre de tot, el resultat com a peça escènica és formidable.
Que no s’aplaudís al final de les escenes ho vaig agrair (de fet sóc dels que ho agrairia sempre). Aplaudir l’Enric Borràs o la Xirgu en acabar un monòleg de Terra Baixa o del Gran Galeoto ja no ho faria ningú avui. Jo al Liceu agraeixo els muntatges i les obres que em fan oblidar els pinyols, encara que hi siguin, i em fan entrar en l’obra teatral com a tal.
Molt d’acord a valorar la darrera pirueta escènica de les parelles davant dels televisors per tal de tornar a posar pebre a la deriva moralitzant del final de l’obra. Jo em pensava que s’ho acabaria fent amb tots els amants-tramoistes…
En resum: molt satisfet i divertit.
M'agradaM'agrada
Quan el respecte a la continuïtat discursiva de la representació és volgut hi ha molta diferència de quan és per una manca de connexió generalitzada amb el que succeeix sobre l’escenari, i jo crec que ahir era més això que no pas el que en a tu t’agrada. En el teatre actual, jo he vist alguns aplaudiments en un mutis, com aquests que esmentes tu, totalment espontanis i deguts a la genialitat del moment. Ho he viscut poques vegades però en algunes si, i si bé és veritat que ho tallen i ho trenquen tot, també donen una vitalitat i un caire d’excepcionalitat a la representació, absolutament positiu. Tallar tota l’estona amb aplaudiments de cortesia, en òperes que estan estructurades amb el recitatiu, ària i cabaletta de rigor, pot arribar a ser insuportable i una representació pot arribar a semblar un concert amb disfresses.
Com la de la darrera escena ni ha moltes, però no tan evidents, que no deixen de fer una mica més complexa la simplicitat aparent dels arquetípics personatges de la trama.
Llàstima no haver coincidit al final, ja que compartir entusiasme i bon rotllo és molt maco.
M'agradaM'agrada
Què oportuna la miniatura de la portada, sembla que li toca la panxeta de la Nino..
C+P= La trama, una turqueria amb quasi un rapte, és una pallassada molt original -un escriptor l’escriu al mateix temps- feminista i enginyosa. La música, d’un joveníssim Rossini, té moments de gran gust, en alguns compassos, molt mozartiana, és una delícia. Si afegim que les veus estan de fábula, com va passar a l’assaig, el gaudi és complet.
La posada en escena l’aprofita amb audàcia i que ens fa divertir molt. La fan passar a una indefinida època del XX, amb el moviment de plans frontals senzills i plens de sorpreses. Pocs elements i molt bon control dels personatges i multitud de figurants amb cantants del cor. Cromàticament impecable i figurins correctes. Els girs còmics, hilarants i la panxeta de set mesos de la Nino M assimilada amb graciosa resolució.
M'agradaM'agrada
Qui ho signa això?
M'agradaM'agrada
jo mateixa.. 😳
M'agradaM'agrada
Ves per on, com que poses cursiva, creia que era una cita d’alguna ment privilegiada, i ara veig que si, la teva.
Un privilegi tenir-te de comentarista, potser no t’ho havia dit mai, oi?
M'agradaM'agrada
Com quasi sempre, coincideixo totalment amb la teva valoració global de l’espectacle i els que van fer-lo possible. Deixa’m destacar només els tres senyors italians: sensacionals. Agraeixo especialment que l’estrena fos ja una funció “acabada”. No sempre succeeix. M’ho vaig passar pipa, malgrat estar envoltat en la meva zona d’una munió d’estalagmites en forma d’espectadors. Sortosament ens vam trobar a la pausa i va ser un immens plaer conversar amb tu i anar posant cara a altres infernems. Fins ben aviat (espero).
M'agradaM'agrada
Plaer compartit.
Que l’estrena sigui una funció acabada, que de ben segur es perfeccionarà deu dir molt del treball de Victor Pablo Pérez, injustament ignorat en els aplaudiments finals, però el públic del Liceu, aquell que decideix si una cosa és mereixedora dels bravos més desaforats, va creure que aquest director no forma part dels que mereixen ser bravejats. Tan injust com una demostració més que el coneixement rossinià a can Liceu, és si més no, precari.
M'agradaM'agrada
Tens raó amb la terapia rossiniana,ahir no em trovaba massa be ,avui estic nova.
M'agradaM'agrada
Fantàstic! i que duri, i si demà decau una mica, ja et faré una recepta, una cada vuit hores 😉
M'agradaM'agrada
Benvolgut Ximo:
Com ja et vaig comentar en l’anterior ocasió que parlarem, sóc un fan total de la música de Rossini. Sempre que puc, que la meva feina i la meva economia m’ho permet, segueixo qualsevol Rossini amb un mínim de dignitat en els seus cantants i producció. I, per supesto sóc fidel seguidor del ROF pesarense, així com el festival Rossini de Wildbad, des de fa ja gairebé 2 dècades. Cada vegada que hi ha un bon Rossini a la vista, m’apunto, com en aquesta ocasió, independentment que sóc abonat del Liceu.
Ja coneixia la producció d’ahir, ja que l’havia vist a Munic, i ahir vaig tornar a gaudir de la mateixa. No cal dir que vaig acabar satisfet del que s’ha vist i sentit en general.
Estic d’acord en gairebé tot el que expresses. Al principi, amb l’obertura, vaig quedar una mica desconcertat de la visió del director, ja que hi havia passatges que em recordaven més a Mozart i no acabava de trobar a Rossini. Afortunadament l’efecte va passar aviat i de seguida va aparèixer el geni de Pesaro. Bon treball del director.
Pel que fa als cantants, reconèixer el luxe que suposa reunir les 3 veus baixes que escoltarem, amb un excel · lent turc, si bé amb algunes dificultats en les notes altes, però amb una personalitat i claredat en la seva emissió que, per a mi, va resultar ser el millor de la vetllada.
És una pena que es programi tan poc Rossini al nostre país, a part de les seves obres més clàssiques. Estic segur que un Rossini seriós ben interpretat amb directors i cantants especialistes donaria grans vetllades d’òpera. Per a quan veurem per aquí obres tan extraordinàries com “Matilde di Shabran”, “Guillaume Tell”, “La donna del llac”, “Otello”, “Ermione”, etc., etc ..?
M'agradaM'agrada
Hola Salvador, també m’agradaria en a mi poder gaudir d’aquestes obres que esmentes. Molt escadusserament es programen els títols rossinians i quasi mai les grans òperes series, que són per a mi, encara millors que les buffes.
El Liceu té previst l’Otello, que jo sàpiga,però Guillaume Tell com que és una òpera amb malastrugança en la historia del teatre, no sé si hi ha gaire interès en programar-la, la resta suposo que no entren en allò que deuen anomenar títols rendibles i posats a programar òperes deficitàries, s’estimen més altres títols del repertori germànic.
Potser La donna del lago, ara que hi ha aquesta producció que triomfa per tot arreu, amb Flórez i DiDonato enlluernant a tothom…qui sap!
També hi ha una producció de Tancredi amb coproducció amb el Real (allà ja es va fer) pendent d’estrenar-se, i recorda que vam tenir una Semiramide en coproducció amb diversos teatres, entre ells el ROF.
És una llàstima que el repertori rossinià sigui tan rar en les programacions liceístes, sobretot tenint en compte que cantants rossinians, a diferència d’altres repertoris, en tenim de molt bons.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la crónica ,jo hi vaig el dia 4 de Juny.
El de” la vulgaritat meridional que a ella ( Nino Machaidze, tant bufona ella) li surt de manera natural” m’ha fet morir de riure.M’ha recordat una mica llenguatge de telenovela….
Bon diumenge amics.
M'agradaM'agrada
Me’n alegro que t’hagi fet riure, també forma part dels objectius blocaires.
De ben segur ens explicaràs les teves impressions, però auguro que t’ho passaràs bé.
M'agradaM'agrada
Llegeixo que hom destaca l’ària de la soprano a l’acte II. Molt bé. Però cal dir que aquesta ària, que ara ningú no gosaria eliminar, és una troballa de fa quatre dies. Fins a la publicació de l’edició crítica ningú no en tenia notícia de la seva existència. Aquesta edició feta per la musicòloga Margaret Brendt és del 1977. Les edicions anteriors no recollien aquesta ària –com tampoc cap de les dues àries del tenor, ni l’una ni l’altra ni la segona ària del baríton— i, evidentment, si la senyora Meneghini-Callas no la cantava no era pas per culpa seva ni per culpa del mestre Gavazzeni. La música que no es té no es pot interpretar.
Als qui se sorprenen que aquesta òpera hagi tingut una estrena tan tardana al Liceu cal dir que el 1847, any de la inauguració del teatre, era un títol del tot oblidat.
Atentament
M'agradaM'agrada
Gràcies Jaume, però que no fos coneguda no vol dir que sigui excel·lent i de ben segur trobem a faltar la versió Callas, que estic segur que hagués estat esplèndida, sobretot perquè als primers anys 50 estava pletòrica.
Tenint en compte que es va tornar a programar a partir dels anys cinquanta, ja fa seixanta anys, potser si que van tenir l’oportunitat de programar-la, fins i tot aprofitant la producció de Mario gas al Grec, de la mateixa manera que es va fer amb L’elisir, s’hagués pogut programar al Liceu.
M'agradaM'agrada
Jo només he anat al assaig general, però em va agradar molt tant vocalment com escenicament. També haig de dir que anava amb moltes ganes perquè era el meu primer Rossini en directe.
El dijous espero tornar a disfrutar el mateix o més del que vaig fer-ho el passat dijous. Moltes gràcies per l’apunt Joaquim ha estat molt bé i comparteixo la majoria de coses que dius.
I haviam si fan cas al Fede després del llistat d’òperes que ha posat de Rossini i en fan més, perquè trobo que es pot passar una tarda-nit preciosa amb un Rossini i riure una mica que ja va bé.
M'agradaM'agrada
I cal tenir en compte aquelles que no fan riure però són extraordinàries. Encasellar a Rossini en el repertori buffo és un error, tot i així benvingudes siguin les òperes que ens fan riure, ens convé molt.
M'agradaM'agrada
Oh, ¡qué bien me lo voy a pasar los días de la retransmisión! 😀
M'agradaM'agrada
Grabando como una posesa 🙂
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb el post i dissabte vam sortir del teatre amb l’esperit recomfortat després d’aquest interessant Rossini, tant en la part teatral (molt ben solucionat tot plegat), com la part orquestral i la part vocal, sobretot ens va encantar la Nino amb el mèrit afegit d’actuar amb set mesos d’embaràs.
Gran nit!!!!!
M'agradaM'agrada
L’embaràs, tan espectacular, encara semblava un gir escènic, oi?
Si que va ser una gran nit i tots aquells que deixin aquest Turco s’equivocaran
M'agradaM'agrada
Si, un bon gir escènic amb tot els seu mèrit!
I efectivament, NO US HO DEIXEU PERDRE!
M'agradaM'agrada
Em fa moltíssima ilu veure-le,si no em falla la memory em toca el 6,espero disfrutarla.
M'agradaM'agrada
Nada nuevo que añadir después de la función de anoche, jueves. La primera parte me pareció algo deshilvanada y no tan redonda como la segunda. Lo mejor para mí, Girolami, actuando e interpretando de forma insuperable, Spagnoli, un motor incansable, Machaidze, que se llevó merecidamente la ovación de la noche por su aria del segundo acto, y la orquesta con VPP, deliciosa. D’Arcangelo, impecable, pero su papel luce menos. Con ese nivelazo, me gustó menos Marisa Martins y menos aún Alegret. No cantó mal, pero no me gusta y creo que está a otro nivel, una lástima dado lo bonitas que son las arias que le tocan.
M'agradaM'agrada
Marisa Martins per ràdio és inaudible, no et diré que Machaidze també, ja que no té la veu tan lletja però l’única veu que resistia sense immutar-se la transmissió era D’Arcangelo, l’única veritablement bonica de veritat. Tots cantaven bé, o quasi bé, però les veus no lluïen en tret del Selim, bellesa.
M'agradaM'agrada
S’em fa llarga l’espera per anar-hi, que no será fins el dia 6, salut mitjant. Però no entenc de cap manera que el public liceísta tingui en menys a Rossini. Rossini era un gran músic, per a mi al menys. Així de clar. I con molt bé dius caldria esperar força al llarg del segle XIX per trovar algu que li arribes a la sola de la sabata. en el mon de l’òpera italiana. La seva solvència compositiva amb orquestra i cors és molt alta i la qualitat altissima en molts casos. En fi esperem que poc a poc se li faci la justicia que es mereix. La pena es que va deixar de composar coses series massa aviat segons tinc entès, ja que haguessim pogut fruir de autentiques marevelles. Com veus, soc un rossinià convençut….
M'agradaM'agrada
Las más importantes óperas serias compuestas por Rossini las llevó a cabo en honor de la que después de Zelmira sería su esposa, la mezzo-soprano madrileña Isabel Colbran -hasta un total de 10- y pertenecen -en su mayoría- a la última etapa de su carrera como compositor. Tan sólo “Il viaggio a Reims” (1825) -que tampoco es cómica “strictu senso” sino más bien una cantata con ribetes de comedia musical- y “Le comte Ory” (1828) -que contiene 6 números procedentes de la anterior- no son serias y pertenecen a su última etapa, pero entre ambas hay dos que sí lo son y las cuatro preceden a una de sus obras maestras serias y que es “Guillaume Tell” (1829), con la que se despidio de la composición operística. Es decir que en 19 años compuso hasta un total de 39 títulos, de los cuales 22 son óperas serias, semiserias 4 y farsas y bufas 13 y estas cómicas pertenecen al grueso de los años comprendidos entre 1810 y 1819, con las excepciones de la semiseria “Matilde di Shabran” (1821) y las dos comedias citadas antes. También hay dos “pasticci” serios aceptados por el propio Rossini: “Ivanhoe” y “Roberto Bruce”, amén de tres más a los que no dió autorización y las versiones de “Il viaggio a Reims” que con arreglos de texto se llamaron “Andremo in Parigi”, para despedir la monarquía francesa y “Andremo a Viena” para celebrar la boda del emperador Franz-Josef de Austria con Sissi.
Por cierto la primera ópera de Rosssini (“Demetrio e Polibio” compuesta en 1810) aunque fue la quinta estrenada (en 18 de mayo de 1812) es una ópera seria.
Siento una especial predilección por Rossini y por todas sus composiciones y, como bien saben los comentaristas de este blog, suelo dar la “matraca” sobre el mismo cuando se me presenta una ocasión. En mi opinión el Cisne de Pésaro tendría que figurar en cada una y en todas las temporadas de un teatro de ópera que se considere de primera, programando especialmente sus óperas serias y semiserias, si bien hay que reconocer que “Il barbiere di Siviglia” es su obra maestra total y en el Liceu es casi una “rara avis”.
M'agradaM'agrada
Quise decir “Andremo a Parigi”. Perdón. Buenas noches. Hoy estoy algo desvelado.
M'agradaM'agrada
Estas versiones de “Il viaggio a Reims” también se conocen como “Andremo a Parigi?” (con el interrogante) e “Il viaggio a Viena”.
M'agradaM'agrada
Els títols rossinas, com tots, necessiten grans cantants i omplir, ja que la majoria de títols per el nostre públic són rareses i ja sabem que davant les rareses, ni que vingui Juan Diego Flórez, s’omple el teatre, sobretot en un moment com aquest.
El teatre l’omplen els títols, no els cantants, encara que això sembli inexacta és així.
Si Kaufmann ve a cantar la preciosa òpera de Königskinder de Humperdinck no omplirà tant com Walter Fraccaro a una Bohème. Això és així.
Rossini que tret del Barbero i algunes àries de cenerentola, l’Italiana o Tancredi és un gran desconegut, és un compositor “poc rendible” i per tant ha de competir en la programació amb els altres títols poc rendibles, que juntament amb aquells que permeten equilibrar les temporades, són el malson de qualsevol director artístic.
Tant de bo alguna vegada es penses es òperes com Zelmira. Maometto o Moïse, en lloc d’un Donizetti o Bellini, per a mi inferiors a ell, però de moment el Liceu i el seu públic majoritari sembla que s’estimin més Il Pirata o Maria Stuarda.
Serà qüestió que les retransmissions cinematogràfiques de títols com La donna del lago o le Comte Ory facin possible un creixent interès per assaborir tanta bellesa.
M'agradaM'agrada
Per a mi, aquesta setmana que acaba ha estat rossiniana 100%, dilluns la Donna del Lago al cinema i ahir Il Turco in Italia al Liceu.
La d’ahir va ser una tarda que em costarà d’oblidar. Tot va rutllar a la perfecció: orquestra, cor, director, cantants i posada en escena. A mesura que s’anava desenvolupant l’obra tot rutllava més i més bé, l’apoteosi final va venir amb la última ària de Fiorilla, va ser un moment màgic, Nino Machaidze va fer possible el que està reservat als grans artistes, tècnica impecable conjuntada amb aquell do que tenen els grans d’arribar a tocar el cor de l’espectador.
No va sonar cap mòbil i el públic va estossegar el mínim.
Tant de bo el Liceu programés Rossini amb més freqüència que Donizzetti i Bellini. Potser les seves òperes no són gaire conegudes, excepte dues o tres, però renoi quina música! En aquests moments tant díficils per a quasi tots aquesta música és vitamines per a l’esperit.
Per molts anys Joaquim! Encara no t’havia felicitat.
M'agradaM'agrada
La música de Rosssini al Liceu és molt poc coneguda i malauradament crec que fins i tot menystinguda, és una veritable llàstima, ja que entre les seves òperes hi ha veritables obres mestres, i no em refereixo òbviament a les que tothom té presents.
Qui sap si el dia menys pensat ens entrarà la febrada i podrem conèixer aquests tresors musicals i vocals, ara que hi ha cantants per cantar-les amb dignitat és el moment.
Gràcies per la felicitació Marta
M'agradaM'agrada
Ayer asistí a la última representación y lo pasé francamente bien.
No lo tenía previsto pero al final me decidí y no me arrepiento.
Me gustaron mucho Machaidze, d’Arcangfelo, Spagnoli y Girolami, no tanto Alegret, pero más por la voz que por el canto y no me gustó nada Martins a pesar que se mueve de maravilla.
La dirección orquestal, un primor, hay que ver lo bien que sonó la orquesta.
La puesta en escena muy entretenida e inteligente.
Poquísimo público en el teatro y mucha frialdad, también al final. Me senté donde quise. Una pena, ya que la obra es deliciosa y aunque no llegue a la maestría de las conocidas, contiene mucha y buena música.
Ahora a esperar el Lucio Silla, una obra que no he visto nunca en teatro y me hace ilusión estrenarme, como con este Turco in Italia y aunque como en esta de Rossini, la de Mozart no sea lo más preciado de su catálogo.
M'agradaM'agrada
También repetí función anoche ( ha presenciado dos de esta ingenioso TURCO) y coincido con Fernando, destacando por encima de todo la excelente escena final de Nino Machaidze, magnífica!
Casi todo ha funcionado, concertación, producción inteligente y divertida y cantantes estilistas ( salvo la chillona M.Martins)
M'agradaM'agrada
Certament ni Il Turco, ni Lucio Silla són les millor obres dels seus autors, però quants n’hi ha que les voldrien en el seu catàleg, de ben segur serien les millors 🙂
Una pena que el Liceu no s’hagi omplert 😥
M'agradaM'agrada
Ahir em vaig divertir moltíssim! I si que em va agradar la Machaidze, amb un volum important i que canta de meravella!!!!! 😀
M'agradaM'agrada
És molt xoni :-), però aquest rol és ideal per a ella.
M'agradaM'agrada
per casualitat tenen tambè la emisiò de Radio Clasica de la última funcio? creo que va ser una millor nit en general que la que va emetre catalunya classica.
gracies
M'agradaM'agrada
Hola Perico, benvingut a IFL, ho lamento, jo no la tinc. Investigaré o potser algun dels visitadors habituals et pugui ajudar.
M'agradaM'agrada