Joyce DiDonato, Elena a La donna del lago a la ROH. Producció de John Fulljames, Foto d’Alastair Muir
Quin festival!
Aquesta és una de les òperes de Rossini que m’agrada més, difícil dir la que més, però una de les que més, sí.
És una òpera de “maduresa” escrita entre Eduardo e Cristina i l’imponent Bianca e Falliero, es va estrenar el 24 d’octubre de 1819 al Teatro San Carlo de Nàpols, sent els seus principals protagonistes el pòquer d’asos més preuat de l’època daurada del belcanto rossinià, és a dir Isabelle Colbran (Elena), Rosmunda Pisaroni (Malcom), Giovanni David (Giacomo V) i Andrea Nozzari (Rodrigo). El bo i el millor del cant rossinià.
Reunir ara un cast que faci justícia a l’excel·lència de l’estrena és prou complicat, però sortosament possible i la ROH Covent Garden de Londres en aquestes representacions, que pràcticament calquen els repartiments (no pas la producció) de Paris i la Scala de temporades passades, quasi ho han aconseguit.
Per començar han comptat amb un director d’orquestra magnífic, el jove i talentós director del Comunale de Bologna Michele Mariotti, que sense arribar a la genial inspiració dramàtica de Riccardo Muti a la Scala l’any 1992, aporta una vitalitat, tensió i rigor magnífics, fent que l’obra flueixi sense perdre mai l’interès, tenint cura dels sempre complicats recitatius i ajudant molt als cantants a lluir les amplies frases lligades, sense ofegar-los.
L’orquestra del Covent Garden va sonar brillant i amb un so esplèndid, en canvi no em va agradat el Cor, que vaig trobar molt per sota de la qualitat en la que ens tenien sempre acostumats. Potser era la presa de so, però no els vaig trobar ni conjuntats ni amb un so bonic. Veus més aviat gastades
Pel que fa als cantants començarem per la protagonista, la gran Joyce DiDonato, que si durant el primer acte es va reservar, en el segon va treure un desplegament de mitjans i una força dramàtica inusitada, molt sorprenent, ja que ella ens té habituats a les heroïnes dolces, de cant lànguid, romàntic i més aviat contemplatiu, i en canvi l’Elena necessita en el segon acte sobretot, molta força en el registre central i greu, en el que la cantant nord-americana em va sorprendre molt gratament. En el rondó conclusiu ja m’esperava la traca final que ja li coneixem, però que no per coneguda em va deixat menys bocabadat, ja que amb la veu va fer el que va voler, i a més a més ho va fer de somni. Totes les reserves que tenia al primer acte van desaparèixer.
La veu de DiDonato cada dia m’interessa menys, és poca cosa com a matèria vocal, la trobo limitada, a vegades caprina, sobretot quan fa les ascensions mantingudes a la zona aguda, aquella que no li hauria de ser pròpia atenent a la tessitura de mezzosoprano i en la que perd harmònics, però la intel·ligència, la tècnica i la creativitat de l’artista fan que després d’una actuació com la d’ahir, t’hagis de treure el barret. No sé si la Colbran feia tantes coses com ella, però estic segur que Rossini cauria rendit als seus peus i qui sap si a la Colbran li agafaria un atac de gelosia. Bravíssima!, no sé perquè perd el temps amb la Stuarda.
El Juan Diego Flórez que vam veure i escoltar ahir, va ser totalment desconegut, una sorpresa. A part de que la veu semblava més central, fins i tot amb algun greu prou honest i audible, el que em va captivar va ser la força i la implicació dramàtica, ja que va deixar aquell elegant distanciament que el caracteritza, per fer un Giacomo V molt intens, amb una dramatització que fins i tot diria que sobrepassava l’estil de l’ottocento per endinsar-se en períodes més avançats de la lírica italiana, qui sap si això és la influència que exerceix la preparació de l’Arnoldo de Guglielmo Tell. Si aquesta vehemència en els recitatius i en la intenció del cant sorprenien, el magisteri vocal exhibit reafirmava una vegada més que ell en això continua sent el rei i que la “Oh fiamma soave” que obra el segon acte, actualment no es pot cantar millor, però és que el posterior duet amb Elena i l’arriscat tercet amb Rodrigo , no es va arronsar gens, malgrat tenir al seu costat a Colin Lee que amb un volum superior al seu i amb molta menys elegància de cant i emissió li clavava unes castanyes que ferien perillar a qualsevol, però ell continua sent el gran contraltino que passarà a la història com un dels cantants rossinians absolutament referencials per a les generacions posterior. Cantar tan bé, tan “fàcil” i amb la distinció que ho fa ell, és prodigiós.
Si després d’escoltar “Mura felici!…Elena! oh tu, che chiamo” em punxen, no em treuen sang. Com era possible que una cantant que després de la desastrosa Eboli a Torí que us vaig deixar no fa gaire i que em v afer creure que estava definitivament acabada, estigués senzillament perfecte cantant Malcom?. Daniela Barcellona perd el temps cantant Verdi, i posa en perill una veu que sempre ens ha donat grandioses satisfaccions cantant el rols de contralt rossinians. Ell no és una contralt, però les notes greus contraltegen, l’agilitat hi és tota, les coloratures són creatives i segures, i els aguts perfectes. L’estil és l’adequat i l’exhibició canora esdevé magnífica. No hauria de fer coses que ni li van ni les fa bé. Sensacional Malcom.
Colin Lee com ja he dit, feia el Rodrigo, el rol que va estrenar el baritenor Nazzari, i amb això ja està tot dit. És el rol més curt dels quatre però amb dificultats extremes, amb un registre impossible (sobretot ara que es canten els aguts de pit), amb uns salts intervàlics i unes escales cromàtiques de vertigen. En la seva entrada “Eccomi a voi miei prodi” va sorprendre per l’empenta, però aviat vam comprovar que no té registre greu i que els atacs al registre agut són valent però poc precisos i polits. No és un baritenor. Quan portes una estona escoltant-lo esgota una mica, ja que el seu cant no és creatiu, és d’exhibició i amb poca estona n’hi ha prou. Tot i així per cantar el Rodrigo s’ha de ser molt valent i Lee ho és, i compleix. Els temps del millor Chris Merritt han passat a la història i allò quasi podríem afirmar que va ser un miratge.
En un rol més menor, però amb ària, vam tenir la satisfacció de veure a Simon Orfila, amb la seva particular veu clara que tant confon i fins i tot exaspera als seus detractors, però que arriba a tot el registre agut i greu, amb la seva contundent sonoritat i amb un domini de l’estil notable. El rol de Douglas no dóna per gaire, però ell ho aprofita molt bé i en “Taci, lo voglio” es va guanyar una bona i merescuda ovació.
El rols molt més petits al llibret Serano (a la producció Walter Scott) i Albina (a la producció Rossini!!!), van estar cantar per un gastat i d’estil poc apropiat Robin Leggate, mentre que ella va ser la correcta Justina Gringyte que va lluir en el majestuós i llarg Finale I.
Més irrellevants Pablo Bemsch (Bertram) i Christopher Lackner (un bardo)
La producció no em va agradar gens, malgrat tenir algunes coses que podien donar més joc, però em va semblar que Fulljames volia fer una mica de McVicar, sobretot a l’entrada de Rodrigo, amb excés de violència i sang que per a mi lligaven molt poc amb l’elegant món sonor de Rossini i l’exaltat romanticisme de la trama.
Voler explicar tantes coses per acabar l’espectacle teatral d’una manera tan ridícula i lletja, és malbaratar esforços i idees.
L’escenografia és avorrida i esgotadora, mentre que el vestuari és una de les pitjors coses que he vist en anys. Jo pensava que La Cenerentola de Els Comediants era el pitjor però no, ja no, la indumentària que ha de lluir Flórez a l’última escena supera en molt, aquell esperpèntic disbarat. Si el tenor peruà aquí va posar pegues per sortir com originalment s’havia fet a Huston, no em vull ni imaginar com seria la disfressa final originalment ideada per aquest Giacomo V.
Una nit musical i vocal d’altíssim nivell i un gaudí extraordinari poder escoltar aquesta obra mestra que s’hauria de representar JA al Liceu, però amb un altre producció.
Joyce di DoDano i Juan Diego Flórez a La donna del lago a la ROH, producció de John Fulljames. Foto Bill Cooper
La donna del lago
| Director musical | Michele Mariotti |
| Director escènic:
Escenografia |
John Fulljames
Dick Bird |
| Vestuari | Yannis Thavoris |
| Disseny d ellums | Bruno Poet |
| Coreografia | Arthur Pita |
|
Elena |
Joyce DiDonato |
| Uberto | Juan Diego Flórez |
| Albina | Justina Gringyte |
| Serano | Robin Leggate |
| Malcolm | Daniela Barcellona |
| Douglas | Simon Orfila |
| Rodrigo | Colin Lee |
| Bertram | Pablo Bemsch |
| Un Bardo | Christopher Lackner |
|
Royal Opera Chorus |
|
| Orchestra of the Royal Opera House |
IN FERNEM LAND 
Gracias Joaquim!
Esta DONNA o el TELL, es el proximo Rossini que deberìa programarse en el Liceu.
( JDF ya cantò tres funciones del TELL- Arnold-, el pasado marzo en su Lima natal )
M'agradaM'agrada
Lo que escuché de ese Arnold no me convenció nada de nada, por eso creo que eso eran unos ensayos a la espera de lo que suceda en Pesaro. Ni tiene la voz para ello ni le conviene, pero será como el Il Duca del Rigoletto, en fin. en el Giacomo V estuvo sensacional.
M'agradaM'agrada
Com m’agradaria veure-la al Liceu.
Em va entusiasmar, tret de l’escena, tot.
Quina necessitat hi havia de acabar el primer acte amb Bravehart?
Al cinema uns quants no ens vam poder aguantar el riure amb aquell esbudellament, però per sort la resta va funcionar divinament.
A mi la veu de DiDonato m’agrada, però també em va agradar més aquí que cantant Maria Stuarda.
M'agradaM'agrada
Va ser una representació rodona.
M'agradaM'agrada
Semblava que Flórez seria el gran triomfador, però amb el final de DiDonato caldria una foto-finish. Flórez em va sembla mes madur, com si estes començant ara un altra etapa, probablement la millor. Quina parella, quins duos, una barbaritat, un luxe aquest invent del cine. No em va agradar Barcellona, culpa meva segur, vist el que dius i la ovació que es va dur, però la musica també entra per la vista, i el personatge, ataviat com una mesa camilla escocesa i lluint pantorrillas, es esperpèntic, i al costat de Di Donato, de enamorat, impossible. Per cert, molt original idea de ambientar Escocia amb roba a quadres escocesos…
Fede: Ens vam recordar molt de tu, qué content que devies estar amb aquest Rossini seriós que ens estava deixant bocabadats.
M'agradaM'agrada
José Luis, Rossini es un compositor tan extraordinario -y tan ignorado- que cuando lo descubres te crea adicción. Era un orquestador impresionante y un creador de innumerables y bellísimas melodías, pero tiene un “handicap”: y es que se le clasifica como autor de óperas “buffe” (cuando sólo tiene 13 de esa clase y el doble de serias o semiserias) y se le menosprecia.
“La donnna del lago” es una de las 10 escritas para su mujer la mezzo madrileña Isabel Colbran Hortolá, todas serias y que son auténticas joyas, siendo ésta una de las mejores.
De todas formas -y apartándome de la lírica- te aconsejo que escuches una auténtica curiosidad y es la que constituyen las “Seis sonatas para cuerda” que compuso a los 16 años y que a mí me encantan. Por no mencionar su “Messa di Gloria”, su “Petite Messe Solemnelle”, su “Stabat Mater”, sus preciosas cantatas, sus variadísimas canciones de concierto… No pararía de aconsejarte composiciones rossinianas.
Efectivamente me lo pasé pipa y eso que me encontraba extremadamente cansado, pero como dice Josep más abajo Rossini es un “recargador” de baterías.
M'agradaM'agrada
Ayer pensaba que sus melodías no son tan instantaneamente adictivas como otras, pero que gustan ya a la primera, por lo bien construidas que están. Es un músico muy musical 🙂
Conozco su nada pequeña misa solemne y el Stabat Mater, pero en cuanto a las sonatas, me lo has puesto tan a tiro que no tengo más remedio que hacer publicidad, que lástima…
http://anchaesmicasa.wordpress.com/2013/02/16/rossini-seis-sonatas-a-cuatro-dos-la-uno-y-la-tres-la-cinco-y-las-otras-tambien-en-una-carpeta-con-todas/
M'agradaM'agrada
Ui… l´Stabat Mater de Rossini… dels meus hits de todos los tiempos y del mundo mundial… Sempre m´ha caigut simpàtic el bo de Rossini. Un geni que ni es complicava la vida ni se la complicava als altres. Que n´aprenguin! 🙂
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord Xavi, es una de les coses que més m’agraden de Rossini, a banda que la seva música sigui extraordinària (i els seus canelons també!)
M'agradaM'agrada
Que no se complicaba la vida? Ahí te equivocas. Sabes lo que es componer un concertante “a capella” a 14 voces? Y un trío de primeros tenores, sin que puedan llegar a pelearse para destacar? Y componer dos óperas contrarias totalmente a la moralidad de la época? Y componer una ópera que nadie comprendió por adelantarse en la orquestación y armonía en casi 30 años?
Lo que sucede es que su música -incluso en las 26 óperas serias- es de una vitalidad que eleva la moral de cualquiera.
M'agradaM'agrada
Esto va dirigido a Xavier C, pero se traslado a otro lugar.
M'agradaM'agrada
És que Rossini malgrat tot el que li va fer, estimava a la seva senyora i li va escriure un final per sucar-hi pa.
T’imagines un Malcom finet al costat d’aquelles besties amb faldilles que feien números homo amb l’animaló desbudellat?, Barcellona amb les cames més grasses que aquells homenots desfermats i aquelles patilles postisses i elm bigoti natural, estava molt convincent. De semblar el que és, una dona, millor fer el monument aquell del Rosenkavalier 😉
M'agradaM'agrada
Una passada! No se com explicar-ho, però després d’escoltar Rossini tinc una recàrrega de bateries brutal. Ahir a les dues de la matinada encara no havia pogut aclucar ull. Totalment d’acord amb el teu anàlisi, DiDonato, Flórez, Barcellona, un trio de somni (en el meu cas, a més, d’insomni). La posada en escena totalment oblidable i condemnable a l’infern més profund. Repeteixo, una passada!!
M'agradaM'agrada
Algú recorda encara la posada en escena? en canvi les veus… difícil d’oblidar. Posaré totes les meves forces humanes i esotèriques per tal de no oblidar-ho mai 😉 (entesos?)
M'agradaM'agrada
Obra molt difícil pels cantants,però per sort em tingut bones veus.En el primer acte els dos cantants que m´han agradat més han sigut Flórez i Barcellona.He trovat la veu de Flórez amb més cos.En el segon acte Didonato ha estat formidableLa producción no ajudaba gens .Bona vetllada d´òpera
M'agradaM'agrada
Un plaer coincidir i gaudir-ho.
Bon viatge demo
M'agradaM'agrada
En Flórez és d’un altre món.
Em va agradar molt aquesta òpera i és que amb aquests cantants era impossible no passar-ho bé.
M'agradaM'agrada
L’obra és extraordinària però amb cantants com aquests esdevé sensacional
M'agradaM'agrada
Una òpera molt bonica i molt ben cantada, ahir vaig disfrutar força. Em va sorprendre gratament Daniela Barcellona, no n’esperava gaire cosa després de sentir-li la Eboli que vas penjar no fa gaire i que no em va agradar gens. També em van sorprendre els greus de Joyce DD, no me’ls esperava, magnífica al segon acte. JD Florez, perfecte com sempre, molt bé Simon Orfila i Colin Lee a mi em va agradar.
Fede: vaig pensar amb tu i el molt que deuries estar disfrutant.
Rossini té una música genial i que a més a més fa posar de bon humor.
Tant de bo poguem veure aquesta òpera a Liceu algun dia.
M'agradaM'agrada
Efectivamente disfruté muchísimo, Marta B, porque la ópera es una joya y el resultado global fue sumamente satisfactorio. No acostumbo a salir siempre de esas retransmisiones tan contento.
M'agradaM'agrada
Tant de bo en Matabosch en escolti o llegeixi 😉 (a vegades ho fa)
M'agradaM'agrada
Hauria de llegir sempre, aixi a lo millor…..
M'agradaM'agrada
Ya os decía yo que la Barcellona cantaba bien el Malcolm, hombres de poca fe. Tuve la suerte de verla el lunes anterior y muy de lejos, por lo que la puesta en escena quedó un poco atenuada. Eso sí, los highlanders y los cuadros escoceses se veían perfectamente. Patético. El reparto estupendo, pero no es una producción para retransmitirla por cines. Y el “tanti affetti” de la DiDonato para no olvidarlo.
M'agradaM'agrada
Unicamente un “pero” y es que el 70% de “Tanti affetti” era de Rossini y el 30% restante de Joyce DiDonato. No obstante el resultado fue espectacular, pero Isabel Colbran no tenía esos agudos (su tesitura acababa en el Si 4) y tenía más graves (La 2) o al menos -según las crónicas de la época- disponía de un registro central y grave muy potentes, por lo demás nada que objetar, pues la Colbran era una actríz muy contenida, nada gesticulante aunque muy temperamental en cuanto a expresión vocal, por lo que unido a su alta estatura y su esbeltez imponía nada más aparecer en escena. En cuanto a esto Joyce DiDonato realizó una interpretación escénica muy sobria -quizás demasiado en el primer acto, pero espléndida en el segundo-. La línea de canto servida por la mezzo norteamericana fue impecable y sumamente musical, aunque hubiera preferido escuchar unos graves más contundentes; el micro hizo audibles algunos que dudo que se escucharan igual al vivo.
Daniella Barcellona realizó una magnífica demostración de cualidades musicales en su calidad de mezzo-soprano e hizo incursiones en la zona grave de contralto muy satisfactorias.
Juan Diego Flórez impecable bajo todos los conceptos. No se puede cantar mejor y como actor estuvo muy convincente.
Y Colin Lee me gustó mucho en su salida, pero eran evidentes dos cosas: que no es el baritenor que precisa su parte y que tanta vehemencia en su salida le pasaría cobro en el resto de la obra, como asi fue.
La dirección de Mariotti me pareció fabulosa y espero escucharle muchos más “rossinis” con esa extraordinaria calidad de sonido y de ritmo.
Una gozada de función. Ya espero el DVD.
M'agradaM'agrada
A mi me cambiaron a Colin Lee por Spyres, que estuvo de lo más bastorro y a punto del gallo en alguna ocasión 😦
M'agradaM'agrada
pues que pena… Porque es muy joven y es/era bueno… pero escoger papeles que no le tocan como el Hoffmann pues la está/va a pasar factura…
M'agradaM'agrada
Yo creo que si es para retransmitirla, otra cosa es que la producción sea horrible, pero poder asisitir en directo a ese festival es algo fabuloso y lo agradezco mucho.
Como me desanimaste un poco, me pareció por el contrario sensacional. Esas cosas ocurren, no es espíritu de contradicción
M'agradaM'agrada
Hola, bona tarda a tothom. Jo vaig tenir la sort de poder-la veure en directe in situ, i va ser una autèntica meravella. El dia que jo hi era no cantava Colin Lee, sinó un cantant que es deia Michael no se què més, i que no era conegut però ho va fer genial.
DiDonato va estar senzillament insuperable i Flórez amb unes dots artístiques que jo no li havia vist fins ara.
Va ser un espectacle de luxe total i va meréixer la pena l’infumable viatge Bcn-Londres de Vueling.
I al dia següent vam veure el Don Carlo de Kaufmann, que tambñe va ser irrepetible, excepte per la Eboli de Uría-Monzón, que no va donar la talla en absolut.
El teatre de Londres ha estat reformat fa poc, però conserva l’encant antic i un passeig per dins seu és una experiència que tothom hauria de tenir algun dia.
En fi, escapada operística altament recomanable.
Salutacions a tots.
M'agradaM'agrada
El tal Michael,Michael Spyres, baritenor USA que fue el Hoffmann liceistico del primer reparto
M'agradaM'agrada
Gràcies, perquè jo vaig veure els contes i no el recordava.
M'agradaM'agrada
El dia que se’m acabi la crisi tinc moltes ganes de tornar a Londres, l’enyoro molt.
Gràcies Montse per les cròniques
M'agradaM'agrada
Ahir va ser una vetllada sensacional, per recordar, sobretot, pel que fa a les veus i la música!. L’escenografia no em va agradar, però Rossini, els cantants i l’orquestra van aconseguir que deixés de parar atenció als decorats, ja m’eren igual, em vaig concentrar al 100% amb la música.
Joaquim l’ària que et comentava que esperava escoltar és “Pace non trovo…Tu sorda ai miei lamenti…Ah! come nascondere”, que li he sentit a vegades al Flórez en recitals i que sembla que no sempre s’inclou en l’òpera. Està al CD d’Arias for Rubini. Sensacional!
M'agradaM'agrada
Si Glòria és una ària que Rossini va incorporar per a Rubini quan es va fer càrrec del rol l’any següent de l’estrena, també a Nàpols, per això la va incloure al disc, però era una ària reciclada de l’òpera Ermione i la veritat és que fer-li cantar juntament amb l’altra és un excés innecessari.
M'agradaM'agrada
El Flórez pot amb això i molt més, ja, ja,!
M'agradaM'agrada
Si, però no forcem més la cosa.
S’està coent l’arròs… 😉
M'agradaM'agrada
Quina sort poder veure aquesta òper al cine… jo hi hagués anat si no hagués sigut que tenia entrada per l’Elisir… 😦 Em fa molta ràbia! jajajajaja
M'agradaM'agrada
Y qué tal? Cuenta, cuenta, por favor.
M'agradaM'agrada
Bravo Maestri! Y punto pelota! 😉
M'agradaM'agrada
No quieras saberlo… Te va a dar una taquicardia, cuando vayas. Maestri estupendo y Callegari también, y ya.
M'agradaM'agrada
Y ya está, Marga?
M'agradaM'agrada
Realmente si… Nada más… Y no quiero decir nada más por no quedar mal con nadie, gente a quien tengo afecto…
M'agradaM'agrada
Cagat 🙂
M'agradaM'agrada
Ya está. Chimpún.
La Kurzak sin agudos, así que ya me dirás… Aunque canta con gusto.
M'agradaM'agrada
Y desde dónde yo estaba, se escuchaba con claridad solo a Maestri. Aunque casi es una suerte, ahora que lo pienso
M'agradaM'agrada
Callegari?, mira por donde…
M'agradaM'agrada
Jo també m’hagués estimat més anar al cinema, mentre m’irritava al Liceu pensava amb lo bé que us ho passaríeu amb La donna del lago. Caxundena!
La Kurzak és una estafa, en Martín Royo no pot cantar Belcore, ni traspassa ni té una veu amb la presència volguda per aquest rol de fanfarró, i Villazón que plegui, veu disminuïda i risc extrem a la furtiva que no va gallejar però quasi i histèria no justificada dels fans que no van poder evitar que Maestri fos el triomfador, juntament amb Mario Gas que un cop més fa que una representació molt fluixa acabi sent una festa.
És una producció miraculosa, un talismà que tots els teatres voldrien.
M'agradaM'agrada
Ya me ha extrañado que al citar en las noticias de TV3 la reposición de este “Elisir…” sólo dieran el comienzo del aria de la “lágrima furtiva”…ligado con sólo las notas finales de la misma. Me supuse que algo había pasado…en la cancioncita.
Desde luego ver la puesta en escena y disfrutar la dirección de actores de Mario Gas es una auténtica gozada. Sólo por ello vale la pena ver esta “operita”.
M'agradaM'agrada
Vaja, quin panorama!
Esperem que la cosa s’engresqui
M'agradaM'agrada
Quines ganes tenia d’arribar a casa i poder connectar-me! Tot el dia que hi pensava desitjant que aquest fos el tema de l’apunt d’avui. “Pedid y se os dará” (sense que serveixi de precedent). Després d’uns dies amb un to una mica diguem-ne baix, ahir es va produir la màgia d’un vespre d’òpera gloriós (i via cinema va ser una experiència nova). Subscric tot el que dius (ja tinc ganes de poder discrepar un dia, ni que sigui una mica…), potser amb un pèl menys d’entusiasme per JDF, en part per la ridícula lectura dramàtica (!?) del personatge i, sobretot, per les extraordinàries prestacions de les seves companyes i de l’orquestra en una partitura que és genial de cap a rap. Escoltant-les pensava en el que n’opinaries, especialment en el cas de la Barcellona i tenint molt present la seva recent Eboli ja referenciada. Van aconseguir a més (juntament amb la resta del cast) insuflar una mica d’alè dramàtic en un dels muntatges més irritants (per ridícul) que he vist darrerament. Vaig sortir del cinema com si hagués estat dues setmanes prenent les aigües a Baden-Baden, que deu ser una cosa molt reviscolatòria. Visca Rossini i qui va fer aquesta meravella d’ahir possible!
Aprofito ja que intervinc per donar-te les gràcies (i van…) pels concerts wagnerians d’aniversari i per felicitar-te per l’alpina fita de l’altre dia, que -n’estic segur- tard o d’hora quedarà feta miques, atès el teu inaudit grau de dedicació i generositat. He dit.
M'agradaM'agrada
Ets molt amable i com que veig que també ets de la colla Rossini, ara quan m’hagi passat la febrada RW us deixaré alguna cosa ben maca de GR.
Abans d’ahir ens ho vam passar molt bé, ah! i no em vinguis amb aquestes baixades de no se què, que per aquí quan no vens, s’et troba molt a faltar.
Abraçada
M'agradaM'agrada
La pena es que las funciones del Covent Garden no todas se editan en DVD/BLU RAY, pero ésta se lo merece y además sólo tendría la competencia de la versión de Riccardo Muti -y qué versión, con Rockwell Blake y Chris Merritt!!!-, pero en ésta se sale ganando con Daniella Barcellona y Joyce DiDonato.
M'agradaM'agrada
Mirarem a veure que es pot fer per solucionar-ho 😉
M'agradaM'agrada
Una vetllada de bel canto extraordinària.És curiós comprovar com es cantava Rossini als anys 50,60 i 70 i com es canta ara.La vocalitat rossiniana està segons el meu parer emparentada amb el barroc i requereix una agilitat vocal molt considerable.Aixó no vol dir que no es pugui cantar d’una altre manera pero un cop acustomats a aquest nivell de virtuosisme costa baixar el llistó.Els principals responsables d’aquest vici es diuen Marilyn Horne,Rockwell Blake i Samuel Ramey.Ens agrada sentir picats,escales vertiginoses,trinats,reguladors i en general tot tipus de coloratura que soni bonica(no gallina) i alhora exhibeixi una exhultant facilitat.
Tot aixó va ser possible gràcies a una Joyce Di Donato en estat de gràcia que va tornar a mostrar una especial conexió amb el personatge que l’allunya de la simple exhibició(aquest el seu plus).Els rols de patidora que finalment assoleix la felicitat via terrenal o via divina li van de maravella.Val més reconeixer-ho i gaudir-ne ara que esperar al 2040 i dir lo bona que era…
Juan Diego Florez va arrassar.Estat vocal aclaparador,tecnica perfecta,implicació interpretativa i adequació estilística insuperable.No es pot demanar més.
Daniela Barcellona retornada al nivell excel·lent.La seva rauxa interpretativa és molt atractiva.Desde el punt de vista vocal és esplèndida pero lo més proper a la perfecció segueix essent Ewa Podles i Marilyn Horne.
Gran impacte el de la veu de Colin Lee .A mí em recorda una mica a Gregory Kunde pero el color és més bonic.
Excel·lent Simon Orfila en el seu debut al ROH.
Magnífica direcció de Michele Mariotti que el públic va premiar amb una ovació de menor intensitat que la merescuda.La mirada de Flórez així ho comfirmava.
La producció de John Fulljames em va semblar interessant,discutible i boníssima al costat del desastre de Lluis Pasqual.
Us haig de deixar “Mura felici ” per Marilyn Horne 1981.Preciosisme belcantista,coloratura insuperable ,greus orgàsmics,etc.Ella sempre diu que li agradava molt cantar aquesta ària perque el teatre sempre s’ensorrava. Obviously you are right Marilyn !
M'agradaM'agrada
La Horne està immensa, com la Caballé cantant la Elena, no feia tantes filigranes ni anava a velocitat de creuer, però la seva Elena és boníssima. Sensacionals cantants del passat
Montserrat Caballé a l’any 1967, quan segons tu Rossini no es cantava bé (si et llegeix la Berganza s’emprenyarà una mica)
Premeu a sobre i escolteu si us plau, de pas podeu agafar un reclinatori
Tanti affetti in tal momento
Ah! i a més a més, la Caballé cantava la Stuarda com s’ha de cantar.
És que em provoques Dandini i m’agrada tant…
M'agradaM'agrada
Dandini, Rossini no tiene absolutamente nada que ver con el barroco, es un descendiente musical natural y generacional de Mozart, Cimarosa y Paisiello pero con personalidad propia. Sus coloraturas AUTENTICAS no se parecen para nada a las empleadas en el “barroco” y son absolutamente propias del verdadero “bel canto” del que él fue el mejor representante; los que le siguieron no hicieron más que imitarle al principio -algunos incluso al final: Donizetti con “Don Pasquale”. Ahora bien si tu crees que como cantó DiDonato el “Tanti affetti” es como lo escribió Rossini vas equivocado, ella añadió mucho de su cosecha: trinos, sobreagudos …no escritos y sus graves carecían de contundencia, lo que no desmerece una excelente interpretación, aunque poco rigurosa.
Rossini escribió -a partir de “Aureliano in Palmira”,1813- todas las coloraturas y variaciones que debieran cantar los intérpretes de sus obras y se “cabreaba” mucho cuando alguien añadía más. En cierta ocasión le visitó el célebre tenor Gilbert Duprez -el “inventor” del Do de pecho- en una de sus famosas soirèes de los sábados que celebraba en su casa cuando dejó de componer óperas y su criado dijo a Rossini:”Ha llegado Duprez y ha dejado su sombrero a la entrada”, a lo que contestó Rossini: “Si no deja su Do de pecho junto al sombrero es mejor que coja el sombrero y que se vaya”. Y cuando escuchó a Patti cantando “Una voce poco fà”, le espetó: “Magnífica, Madame Patti, por cierto quién es el autor de ese aria”? Por lo tanto si llega escuchar los “añadidos” de DiDonato le da un infarto.
Teresa Berganza, una de las mejores mezzos rossinianas del siglo XX, fue intérprete de los 50s, 60s y 70s del siglo pasado, años a los que tu les niegas el pan rossiniano y siempre aseguró que si Rossini hubiera querido más ornamentos los hubiera escrito y es cierto porque hay constancias escritas de puño y letra de Rossini oponiéndose a añadidos en sus partituras. Que a tí te guste que los cantantes hagan lo que les apetezca y supriman graves y añadan agudos, sobreagudos y trinos es cuenta tuya, pero no tiene que ser norma, yo prefiero que los cantantes, ateniéndose a lo escrito, canten lo mejor posible, esforzándose en la belleza en la emisión, la dicción -sé que para ciertos/as cantantes esto les es difícil-, el fiato y el legato, no utilicen el portamento si no está escrito -Rossini lo odiaba y tuvo que corregir a su esposa La Colbran porque hacía uso indebido de esa aburrida técnica- y no eludan notas escritas ni añadan no escritas.
Repito, Joyce DiDonato me gustó mucho, es una excelente cantante y actríz, pero tiende a añadir demasiado de su cosecha. En “La donna del lago” el resultado fue muy bueno porque sólo se pasó de rosca en los añadidos a “Tanti affetti”, pero en la retransmisión sonaron bien y no tengo por qué decir lo contrario, aunque yo hubiera preferido que hubiera sido más rigurosa, pero todas quieren emular a Cecilia Bartoli en celeridad y facultades, a la primera ocasión que se les presenta.
En cuanto a Marilyn Horne era una mezzo ideal tanto para cantar el rol de Elena como el de Malcom -sólo llegó a cantar el segundo, del primero únicamente el aria final-, pero en este rol prefiero a Ewa Podles que tuvimos la fortuna de ver en vivo al lado de una Iano Tamar en estado de gracia y de un fantástico Rockwell Blake en Avignon, dirigidos por Alberto Zedda.
M'agradaM'agrada
És veritat l’any 1967 l’Elena de Montserrat Caballé era inmensa pero no gaudia de la facilitat(10 anys més tard encara menys) pel cant ornamentat (com és tambe el cas de Berganza o Simionato) que demostren en el cant rossinià per exemple Sutherland,Horne o els actuals Di Donato,Bartoli,Florez,Brownlee, Mihai,Pratt,Yende,etc.
L’evidència és l’evidència i si s’emprenya la fabulosa Berganza doncs tindrá dues feines.
Segueixo pensant que Rossini ara es canta diferent i que l’exigència en la coloratura ha pujat bastant el llistó.
M'agradaM'agrada
Cuántos Rossinis cantó Sutherland? Que yo sepa “Semiramide” y “prou” y se inventaba cuanto le venía en gana para colocar su famoso “Mi bemol”, mientras la partitura de la protagonita no supera el Si4.
Sonia Ganasi es cantante actual y canta un Rossini muy riguroso, “La donna del lago” incluída, aparte de “Ermione”, “Elisabetta, regina d’Inghilterra”, “Il barbiere di Siviglia”, “La cenerentola”, “Sigismondo” y otras que no menciono para no alargarme.
Y tu admiradísima Renèe Fleming cantó tanto en Pésaro como en el Met una fantástica “Armida”, sólo estropeada -en el Met- por un grito que quiso ser un agudo no escrito y que afortunadamente se suprimió en la edición en DVD, no eludiendo ni un solo grave y ateniéndose -grito aparte- a lo escrito y para mi gusto estuvo fenomenal.
Y Vesselina Kasarova y Cecilia Bartoli y Elina Garanca y varias más… cantan o han cantado espléndidos Rossinis. No incluyo a Vivica Genaux porque incurre en los mismos excesos que Joyce DiDonato, pero en peor.
M'agradaM'agrada
Esperat a saber com estarà dintre de 10 anys la Joyce DiDonato, però si malgrat l’àudio dius que no té facilitat pel cant ornamentat és que no l’has escoltat, de veritat Dandini, a part de que aquest disc és pur platí, en aquesta ària està fabulosa, però bé com que el que vull és que escoltis, si vols és clar, a Berganza el 2 de febrer de 1971 al Liceu cantant el final de La Cenerentola i veure com “tampoc” tenia cap facilitat per cantar Rossini.
Nacqui all’affanno…Non piu mesta
Efectivament noi, l’evidència és l’evidència i confondre la velocitat amb el porquet també é sun greu problema, ja que no gaudí d’aquesta Cenerenttola del 71 és quelcom per fer-s’ho mirar i moltes d’ara voldrien tebnir aquest gust i distinció en el cant ornamentat que té Berganza. Ara amb aquest coi d’imitar a la Bartoli, tot esdevé quasi grotesc.
M'agradaM'agrada
Yo estuve en esa representación, en la fila 2 pasillo de platea impares -mi abono de entonces- la recuerdo como si la estuviera viendo ahora mismo. Estuvo maravillosa y su canto era de una belleza y un refinamiento no superado y ateniéndose rigurosamente a lo escrito por Rossini, sin añadir nada, como me demostró un amigo -hoy crítico de varias revistas- en su casa partitura en mano. Los graves son maravillosos y aunque Berganza no era una contralto -como exige en principio el rol de Angelina- llegaba a ese registro grave con suma facilidad y sin exagerar la amplitud del mismo. Tanto Vivica Genaux como Joyce DiDonato han añadido a ese rondó notas que nunca fueron escritas y no por ello la superaron.
Escuchando los ornamenos originales de Rossini, tal como los cantaba Berganza -igual como hacía la maravillosa Conchita Supervía- es necesario añadir más?
M'agradaM'agrada
la coloquialmente llamada Teresona . como bien dice el amigo Fede, era una mezzo mozartiana y rossiniana tecnicamente, extraordinaria!! asimismo, ha tenido excelentes intervenciones en el repertorio francés como una CARMEN de ensueño que está en dvd ( con todos los diálogos, por cierto) – creo que de 1.981, en Paris y con dirección de P.Dervaux -, con un excelso Domingo y
hasta un bastante convincente Ruggiero Raimondi como Escamillo ( la única flojera, fue la Micaela de la guapa Ricciarelli, ” enemiga idiomática del francés)
Volviendo a la Berganza, su único problema era ” el berganzismo” y su apodo cierto de Madame Cancellation
M'agradaM'agrada
La primera vez que escuché un aria de La donna del lago, fue en una grabación de un concierto en el Avery Fisher Hall, del Lincoln Center de New York, con motivo del bicentenario del nacimiento de Rossini en 1992, que publicó la EMI. La segunda pista del disco es precisamente “Mura felici” con una Marilyn Horne en estado de gracia. Creo que ese día el público debió de levitar y seguramente con la entrada les entregaron unas cuantas piedras para meterlas en los bolsillos.
Más adelante conseguí algunas grabaciones de esta obra, incluida las que habéis comentado de la Scala de Milán con June Anderson, que sinceramente no me gustó nada. La versión de Caballé me perece sublime en cuanto a vocalidad, pero el director de orquesta ese día debía de tener prisa, porque el tempi es tremendamente rápido, y no la ayudó nada.
Hasta que escuché a Joyce en su disco dedicado a la Colbrán, anteriormente no había escuchado nada igual, con ese equilibrio del tempo, ni demasiado lento, ni demasiado rápido. Seguramente es el secreto de esta mujer y de los directores que la dirigen, saber adecuar el “tempi” apropiado, y sale lo que sale… casi la perfección.
Estoy de acuerdo en que la escenografía no está muy lograda, aunque ya me temía algo después de ver el vídeo de presentación de la producción que colgaron en la web de la ROH Covent Garden.
La producción de París, tampoco tuvo buenas críticas en cuanto a la escenografía, así como las de Ginebra y la Scala tampoco fueron muy alabadas.
Seguramente habrá de darle una vuelta de tuerca a la puesta en escena. Yo pienso que esta obra con este reparto tan increíble dará mucho que hablar, en el Met de New York, ahora que están empezando a buscar en el baúl títulos apenas representados en su escenario y su director Peter Gelb, seguro que ya le ha echado el ojo.
Ójala que el Liceo también sea de los afortunados, y espero y deseo que al Sr Mortier, le de también por acordarse de esta producción.
Un placer leer vuestros comentarios.
Un saludo.
M'agradaM'agrada
Hola Lybra, encantado de recibirte por primera vez un comentario tuyo en IFL.
Una vez visionada por segunda vez la producción para mi, carece de inetrés. En obras d este tipo lo mejor es dejar a las voces ser las protagonistas y evitar esos aquelarres absurdos que aportan poco y distraen, Vestuario y escenografía parecen querer quitar el protagonismo a quien realmente lo tiene, por supuesto no lo consiguen y aunque deterioran ni que sea minimamente la valoración global de una noche operística espléndida.
Regresa cuando quieras, tus opiniones serán bien recibidas y seguro que de interés para todos los que visitan el blog.
M'agradaM'agrada
Vaig veure La Cenerentola de la Berganza al Liceu el 1971 i al Palais Garnier el 1977.Era una grandíssima cantant rossiniana amb un fraseig de gust exquisit.Al teatre la seva veu tenia una projecció correcta pero inferior a la Di Donato.
La seva coloratura era molt bona o boníssima pero no tenia el grau de facilitat ni d’espectacularitat de Horne,Bartoli ,Di Donato,Blake,Larmore,etc .No li donguis només la culpa a la Cecilia Bartoli.
A les cabaletes la Berganza acustomava a repetir les variacions de forma practicament idèntica .Ho podeu comprovar escoltant-la amb deteniment tant a La Cenerentola com en el Barbiere.Segons el meu parer el cant d’agilitat resulta una mica monóton quan esdevé excessivament repetitiu.El tercer i el sisè “La vincero” és millor que siguin una mica diferents fet que tant Bartoli com Di Donato han entès a la perfecció.
El mateix succeix amb Bellini.El “Ah bello a me ritorna” és molt més efectiu si a la segona estrofa hi poses variacions diferents.Repetir-lo exactament igual no té massa sentit.
M'agradaM'agrada
Bellini es posterior a Rossini y el pudo indicar lo que quiso en sus partituras, pero Rossini también lo hacía y se tiene que cantar como lo escribió su autor. En la segunda estrofa del rondó Berganza acelera el ritmo como se tiene que hacer. Que las otras lo hagan más a tu gusto es cosa tuya y de quien le guste, incluso a mí puede gustarme, pero lo correcto es como lo hacía Berganza y era una exquisitez escucharla porque poseía una voz bellísima, cosa que DiDonato no posee y la Bartoli en sus comienzos imitaba descaradamente a la Berganza, lo cual a mí me satisfacía mucho; luego maduró y consiguió estilo propio al que yo me rindo porque es inimitable por más que todas lo intenten.
En cuanto a volumen de voz, yo no oí buena parte de “La cenerentola” de DiDonato en el Liceu, mientras que en el segundo reparto a Silvia Tró Santafé se la oía perfectamente bien. Teresa Berganza tenía un volumen similar a Joyce DiDonato y fue paulatinamente aumentando de volumen a partir de su interpretación de “Carmen”. En el Met el micro hace milagros a muchos cantantes, entre ellos a Joyce DiDonato, a Cecilia Bartoli, a Juan Diego Flórez y a todos aquellos que precisan un poco de amplificación. En tiempos de la Berganza la amplificación en los teatros de ópera no se utilizaba, con la excepción del nuevo Met. No sé pues si ella también fue amplificada en ese teatro, probablemente sí porque actuó en la nueva sede del Met.
M'agradaM'agrada
Que tens un coco privilegiat no en tinc cap dubte que recordis la prestació vocal de Berganza l’any 1971, ho dubto, a no ser que tu siguis molt més gran del que realment sempre m’has dit 🙂
M'agradaM'agrada
Heu pensat amb organitzar un Master sobre Rossini. Jo me matriculo segur.
Quina enveja me fa el que hàgiu escoltat i que ho recordeu (i aixi tornar ho a gaudir) tant i tan bo.
Per cert la “imponent Bianca e Falliero”, no la conec, podriu donar me alguna referencia-comentari tipus “in fernem land”.
Gracies.
M'agradaM'agrada
No, jo no ho he pensat, cap Master, però potser si que un dia parlarem de Bianca e Falliero, per començar seria interessant que busquessis la gravació de Ricciarelli, Horne de Pesaro, no tant la posterior que vam veure en Fede i jo, amb Bayo i Barcellona. Hi ha una edició del segell anglès Opera Rara que també paga la pena.
M'agradaM'agrada
Doncs a cercar-la!!!
M'agradaM'agrada