Una festa!
Començaré com no és habitual a IFL, parlant de l’escena, ja que cada vegada que es reposa aquesta meravellosa producció de Mario Gas que va fer per el Festival del Grec del ja llunyà 1983, és a dir 30 anys que mantenen intacte l’esperit generador d’un entusiasme contagiós, l’èxit al final és aclaparador sigui quin sigui l’elenc que l’interpreta, tan li fa que durant l’òpera algun cantant hagi gallejat, com va ser el cas de Giuseppe Filianotti, com que Dulcarama i Belcore voregin la indecència, com va ser el cas l’any 2005 d’un repartiment popular, al final, quan Dulcamara, un cop acabada l’òpera, apareix pel passadís central de platea per tornar a cantar els cuplets “Ei corregge ogni diffetto”, el bon rotllo que es genera ho embriaga tot.
Un encert total de Mario Gas en una producció que no li passen els anys i que l’única pega que ara podria posar-li, en les altres reposicions no em preocupava tant però ara si, és la visió amable que generen els pocatraça de camises negre, en una dulcificació del feixisme que no ens convé gens. Tret d’aquest detall potser intranscendent, aquesta producció és l’antídot ideal per a qualsevol teatre i potser ja tocaria que el Liceu encarregués al senyor Gas una altra producció i si pogués ser d’un Rossini amable i còmic, millor que millor.
Després de comprovar com l’Orquestra del Liceu pot sonar de bé en el repertori belcantista, si està dirigida per un director com Victor Pablo Perez en una filigrana orquestral com és Il turco in Italia, escoltar ara com la fa sonar el mestre Daniele Callegari em sembla molt significatiu per valorar la tasca dels directors en aquestes òperes que gran part del públic només valora per els cantants. Ahir l’orquestra tenia un so vulgar, i ja sé que gran part de la culpa la té Donizetti, que no posseïa el geni orquestrador de Rossini, però hem escoltat Elisirs brillants, alegres i vitals sense que sonés permanentment com una orquestra d’envelat. No n’hi ha prou amb fer festa, sobretot si tens unes veus de volum limitat, ahir sense anar més lluny us parlava de que el mestre Mehta va anar en molta cura en no tapar als cantants a l’Otello de Les Arts, doncs no hagués estat malament que Callegari hagués fet el mateix, alhora que hagués treballat més la sonoritat global d’una orquestra que en les intervencions solistes va lluir, però no en el conjunt, però immersos en l’entusiasme del final el mestre Callegari també es va endur un sonat èxit que jo crec que no mereixia.
Correcta sense més el Cor, que en les darreres representacions sembla que hagi quedat reduït a un Cor de cambra. És cert que ni en Il turco, ni en aquest elisir, ni en el proper Lucio Silla, necessitem un gran cor, si a la Butterfly, tot i que la intervenció és interna i espero que repeteixin l’èxit de les representacions del mes de març, però l’any vinent necessitem un cor de veritat per Kitege i em temo que ho resoldran amb els habituals reforços i així no anem pas bé.
Ambrogio Maestri i Rolando Villazón a L’elisir d’amore al Liceu 2013. Foto Antoni Bofill
Amb l’entusiasme que generen sempre les representacions d’aquesta producció passaré a parlar-vos dels aspectes vocals de la representació de la representació d’ahir diumenge 2 de juny, tercera de les quatre previstes a la segona tanda d’aquest títol que ja es va programar el mes de novembre, les que van suposar el debut al Liceu de Javier Camarena com a Nemorino, que jo em vaig perdre. Aquestes quatre representacions primaverals suposaven el retorn de Rolando Villazón en l’òpera i producció que va trasbalsar el Liceu l’any 2005. Han passat moltes coses prou conegudes i s’esperava amb interès, comprovar l’estat real de Villazón i com seria capaç de fer front a aquelles mítiques funcions que suposaven cada nit la repetició de la celebra “Una furtiva lagrima”.
La veu de Villazón ha sofert un notable canvi, no en el color, que continua fosc, càlid i atractiu en molts moments, però si en el volum i emissió, ara bastant reduït el primer i molt velada la segona; i no és que abans el tenor mexicà exhibís un gran volum i una emissió clara i lliure, però mai quedava tapat en els conjunts i ara si, potser no vol forçar més la veu, però en els concertants i fins i tot en en el tercet amb Adina i Belcorea costava escoltar-lo amb nitidesa, des de el centre del quart pis.
Per altre part Villazón exagera algunes sonoritats, no sé si per donar més èmfasi dramàtic a les frases, però les obra massa, produint sonoritats lletges en vocals obertes, és clar que reforcen la caricatura d’aquell Nemorino antològic, ara esdevingut si cal, més exagerat, extravertit i pallasso, en el sentit teatralment més simpàtic i positiu del terme, que ningú em mal interpreti.
Villazón és, ho hem dit moltes vegades, un animal escènic un depredador d’escenes i sense obrir boca ja es guanya al públic amb la seva sobre-actuació tan entranyable com passada de rosca. A ell li permetem perquè és una persona que desborda bonhomia i en aquesta producció encara es fa més palès, però tanta hiper-.activitat escènica, tant moviment de cames, cul i suposo que ulls, celles i tot el rostre (la distància no m’ho permetia apreciar) m’acaba desorientant, ja que vulguis o no l’acabes buscant en escena a la recerca de la seva particular i divertida manera d’entendre l’espectacle, mentre algun company seu de repartiment canta alguna cosa. Si Villazón no fos el tros de pa beneit que és diria que és un mal company, però res més lluny d’això, ja que no conec a cap cantant que sigui capaç de tenir les atencions que ell va tenir amb Aleksandra Kurzak quan no ho va passar gaire bé al final de l’obra, i com ell li va donar escalf i suport, i com van sortir a saludar junts en una de les generoses tandes d’aplaudiments a cortina oberta. Villazón és irrepetible i qualsevol que el vulgui seguir quedarà com una imitació dolenta, però jo no en tinc prou amb aquesta desbordada interpretació escènica entre Chaplin i Cantinflas, que és com veu ara el Nemorino, jo necessito que al costat d’això i millor si no és tan exagerat, sigui més subtil i elegant, malgrat tractar-se d’un idiota (ho diu Romani i Donizetti, no pas jo), no debades està cantant belcanto i ell això ho oblida molt sovint, a la majoria potser us estarà bé i em parlareu que això són convencionalismes que allò que és important és l’espectacle, en a mi no, i us diré més si compareu el seu Nemorino del 2005 i el d’ara, a nivell musical i vocal, en ell mateix té la seva màxima referència a on emmirallar-se, no cal que vagi a buscar altres tenors més elegants que buscaven l’emoció i el sentiment en altres recursos no tant evidents, tot i que Villazón conserva un legato i uns reguladors envejables, ara estan al servei d’unes sonoritats més lletges i no tan lliures. Jo aquesta vegada tot i respirar tranquil en comprovar que la representació d’ahir res tenia a veure amb la de dijous que podeu baixar-vos, us diré que no vaig gaudir del seu cant, ja que l’ha descuidat en excés cercant en la comicitat fàcil potser unes carènciues tan ben dissimulades com jo crec que evidents. La seva “Una furtiva lagrima cantada amb més efectes que abans, n’és per a mi la prova fefaent de la meva conclusió. El públic que tenia moltes ganes d’aplaudir (alguna espontània a part, que es va desganyitar en solitari en algunes intervencions durant la representació no obtenint el quòrum necessari) va respondre unànimement en acabar la celebèrrima ària, que es va seguir en un silenci impressionant, d’aquells de les grans ocasions, i que en a mi em va servir per patir una mica, malgrat que reconec que Villazón va fer coses esplèndides, malauradament acompanyades d’altres innecessàries que van enlletgir el resultat, Un triomf espectacular
La jove soprano polonesa Aleksandra Kurzak, precedida de fama i un disc que ja no em va agradar gaire (treuen un disc abans de consolidar-se, no ho acabo d’entendre, justa ara que no se’n venen), no em va agradar en el seu debut liceista. Ni la veu, d’una insignificança alarmat, ni la seva personalitat artística adotzenada. Abans, per tirar de tòpic, hagués cantat coma molt Giannetta. Independentment de “l’accident” al final de la cabaletta, on es va quedar sense aire i ens va fer patir de valent, la seva emissió en els sobreaguts va ser sempre problemàtica, o d’afinació o d’emissió, ja que sovint els aguts eren molt oberts i mal emesos. Això és greu ja que es tracta d’una soprano líric lleugera, que no hauria de ser la vocalitat d’Adina, però no entraré en la batalla eterna, però ja que ho canten elles, que els pinyols siguin esclatants, no?. M’he recordat tant de l’Angeleta! La Kurzak, ara per ara, una cantant que no m’interessa gens i moltes nostrades ho haguessin pogut fer millor.
Joan Martín-Royo, potser o sense el potser, de tots els solistes d’ahir, era el que cantava millor, però Belcore no és per a ell i si dirigeix Callegari encara menys. Tot i així el baríton barceloní crec que hauria de prescindir de segons quin repertori, i dedicar-se més als exquisits Mozart que canta tan bé o al seu adorat món del lied, l’òpera necessita d’una projecció, al menys al Liceu, que ell no posseeix, i en un rol tant fatxenda com aquest, no li escau gens. Fa el rol molt bé, però vocalment em va semblar insuficient.
Cristina Obregon repetia la Gianetta i en molt moments es projectava molt millor que Kurzak, és un rol que li escau molt i que fa magníficament bé. Llueix molt.
Finalment ens queda Ambroggio Maestri, l’he deixat per l’últim ja que crec que en l’òpera té molta importància, en aquesta producció més, i perquè segons em van dir, el dia de la primera representació d’aquesta tanda, és qui més aplaudiments va tenir, i per a mi, que n’esperava molt, la decepció ahir va ser gran, tant com ell mateix.
La veu és enorme, com ja sabíem, però no n’hi ha prou, l’estil és 100% italià, de l’escola tradicional dels grans cantants buffos, però no n’hi ha prou, la bis còmica i la presència escènica és més que notable, però no n’hi ha prou, per què?, doncs perquè Maestri tant en la magnífica ària d’entrada “Udite, idite, o rustici” com en el posterior duet amb Nemorino “Voglio dire, lo stupendo elisir”, els va cantar exhibint volum i canonades estentòries més que gràcia i finor, Dulcamara és un farsant que ha d’enlluernar a la clientela amb enginy i jo crec que les canonades que va llençar espanten. alhora que denoten que no n’hi ha prou amb tenir un gran volum. Al segon acte es va moderar més i el va resoldre amb més intel·ligència, i com que Gas li reserva el gran final i s’acaba emportant el gran èxit, passa que t’he vist, però per a mi no va ser un bon Dulcamara. L’èxit assolit, espectacular.
Malgrat tot el que he dit, és impossible no rendir-se a Villazón i el seu mític entusiasme que contagia a tothom i en tot moment, dirigint des de dalt de l’escenari fins i tot els aplaudiment de la sala, així com esdevé impossible no rendir-se a aquesta miraculosa producció que acaba fent bo allò que per a mi no ho va ser. Ahir d’igual manera que sempre ha succeït en altres repartiments, la suma dels dos talents va fer que la festa encara fos més vitalitzant i vitaminada.
Així ho he viscut jo.
Bona setmana a tots, que comença per variar amb Wagner, demà us ho explico.
IN FERNEM LAND 
Quin tros de crònica , Joaquim !
Moltes gràcies !
M'agradaM'agrada
De res Nati, t’ho agraeixo.
M'agradaM'agrada
Per una vegada potser seré el primer.
Celebro que R.Villazón estigués més encertat aquest diumenge que no pas dijous passat, que, no devia tenir el dia i va estar força malament. També estic d’acord amb tu que la Kurzak ni fred ni calor i que el Belcore no es el paper del Joan Martin-Royo. L’Ambrogio Maestri em va agradar i dona el tipus del personatge, però personalment, prefereixo altres Dulcamara’s (com l’Ildebrando d’Arcangelo). Ah! i la Cristina Obregon, malgrat que la Gianetta es un paper petit, em va agradar molt.
La producció del Mario Gas, malgrat els 30 anys no la veig desfasada, encara que potser caldria canviar un parell de cosetes.
M'agradaM'agrada
Doncs, no, tampoc he estat el primer… això si, m’he avançat al Xavi C.!
M'agradaM'agrada
Seguint la progressió, potser dimecres serà el millor dia, però que no m’esperin 😉
M'agradaM'agrada
Per servituds de l’abonament, és la tercera vegada que contemplo la producció de Gas en els darrers quinze anys i ja em comença a cansar una mica, encara que només sigui per l’estricta simetria de l’escena. Tornar a Villazón després del Nemorino de 2005 deprimeix una mica i, encara que manté la seva capacitat per robar escenes, em pregunto a quin altre títol del repertori podria sobreviure tan bé. Si fos un baríton, segurament ho tindria més fàcil.
M'agradaM'agrada
Jo tenia la mateixa pregunta, la veritat… Ahir vaig trobar-lo just, massa just, per a un paper que no considero excessivament exigent ni complicat. Si al Nemorino va just, quin repertori pot cantar Villazón a partir d’ara? No me’l veig amb una tècnica per cantar papers de tenore di grazia, que podria afrontar per volum, potser, però que no podria cantar bé… Què queda?
M'agradaM'agrada
Ja tremolo pensant en el concert Verdi a finals de mes al Palau, allà no podrà fer tantes pallassades (espero) i l’escena no l’ajudarà. Pateixo…
M'agradaM'agrada
Hi ha rols que pot fer, però m’estimo més no esmentar-ne cap.
Té una carrera magnífica per endavant, però no crec que sigui cantant òpera.
M'agradaM'agrada
Per això s’ha abraonat en els rols mozartians, però en els que es preveia que serien l’evolució lògica fa uns anys, res de res.
M'agradaM'agrada
Joaquim, ja saps que jo sóc un profà en materia operística però per una vegada m’atreveixo a coincidir bastant amb el teu comentari.
Per casualitat vaig anar a veure aquesta obra al Liceu el dilluns dia 27 i respecte a Villazón el vaig trovar una mica fluix de veu en general , inclús en alguns moments la música li tapava la veu, No obstant segons la meva opinió va cantar l’ària de “Una furtiva lácrima” fabulosament i es va posar el públic a la butxaca. L’Aleksandra Kurzak em va agradar molt, potser en alguns aguts es veía la veu massa forçada per en general em va agradar força. De Joan Martin Royo solament puc dir que el vaig trovar correcte sense ser res de l’altra món i Ambroggio Maestri potser va ser la veu més destacada de l’obra. La seva veu potenta va entusiasmar el públic i a mi també tot i que en alguns moments em va semblar que la veu se li estroncava una mica, però ell va saber disimular-ho amb la gràcia dels seus moviments.
Respecte al que comentes de que la orquestra toca massa fort en alguns moments a mi també m’ho va semblar però com jo estaba a la segona fila de la platea vaig pensar que el motiu era per estar massa a prop.
Resumint puc dir-te que en tot el seu conjut em va agradar força.
Sense entrar en més detalls puc dir que em va agradar força
M'agradaM'agrada
Me n’alegro molt Juli, aquesta òpera és això, un divertiment.
M'agradaM'agrada
Debe ser dificilísimo para VILLAZÓN volver a interpretar una y mil veces a NEMORINO y no pasar y pensar por su mente el maravilloso NEMORINO que hizo con ANNA NETREBKO como ADINA en 2005 en VIENA,. No creo que un joya lírica como fué ese L’ELIXIR D’AMORE con ellos dos, vuelva a repetirse con distinto pertenaire,. Yo misma no puedo dejar de pensar en ellos cuando veo esta ópera y La traviata con ANNA o ROLANDO con diferentes pertenaire.. DEUCHE GRAMMOFPHON considera a VILLAZÓN el mejor NEMORINO de su producción editada en CD y DVD,..
M'agradaM'agrada
Hola Maria ANgélica, por eso ahora es mucho más payaso y ha cargado las tintas en aspectos que antes no le hacía ninguna falta, ya que con la voz podía atraer más la atención, ahora muchas veces si no se mueve, no lo oyes.
Sigue siendo un artista irrepetible, pero no un cantante notable.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquin!!, antes de escribir este comentario leí los tuyos con Teresa sobre Villazón cantando Motzart en .08-2012,,,, siento que ambos tiene algo de razón en algunos discernimientos , pero yo estoy llegando a la conclusión que Villazón no bebería repetir tanto una misma obra., creo que no es bueno para nadie.. puede ser que entran en un desgaste tanto ellos como el espectador.., cayendo irremediablemente en ser criticados sin contemplación,,,y es así que caen a ser victimas algunos ante la prensa,, a veces injusta que, nada perdona ante sus preferencias. Estoy pensando que no cabe acá un comentario mio defendiendo a Villazón, porque puede ser que estoy equivocada frente a la idoneidad y profecionalismo de Udes, los Bloqueros que leo y admiro por el gran esfuerzo que realizan y que también nos ayudan a interiorizarnos día a día( Atticus-CHerubino- Teresa,-Carlos- etc) Udes tienen la ventaja de estar en Europa y apreciar estos ídolos actuales de la lírica en directo. Me mueve hablar o defender a Villazáon porque nadie, de mi vida larga de amor a la Ópera me hizo vibrar y disfrutar tanto como El y Anna Netrebko, se quedaron definitivamente en mi corazón como” únicos”, grandes,” no importa que por distinto camino,. son dos regalos de Dios para los sentidos y el corazón del que ama la música..
M'agradaM'agrada
Querida María Angélica, creo que si repite tanto es porqué no puede cantar muchas cosas, al menos de aquellos roles que cantaba antes. Ha incorporado roles mozartianos, que no creo que sean idóneos para su temperamento y su estilo, y creo que aquellos que a priori podrían ser para él, tal y como está la voz, no puede hacerles frente. Está en un callejón difícil, no digo sin salida, pero complicado.
Aquí caben todos los comentarios, no te cortes, puedes opinar lo que quieras y comprendo perfectamente que tengas aquel Elisir en un pedestal, pero el tiempo ha pasado demasiado rápido para Rolando y la comparación consigo mismo es terrible.
Un saludo muy cordial.
M'agradaM'agrada
M’esperava menys. Villazón ha tret el millor d’ell, se les sap llargues i convenç. Em recorda una mica al mr Bean…A la ràdio no es podia suportar. Això sí, el que va fer una magnifica furtiva llàgrima va ser Bernardo amb el seu fagot.
Què voleu d’una òpera tan paxanguera? que soni com una gran òpera? hi ha moments que són realment avorrits i a sobre repetim espectacle. Malgrat tot, vaig sortir contenta, com després d’una divertida nit de verbena popular.
M'agradaM'agrada
Veig que aquest “Kalamar” no te no idea de la historia de la òpera, una pena.
Dir que L’elisir d’amore, òpera bufa i prenyada del més simpàtic melodisme propi del belcantisme més genuí del primer terç del XIX, és avorrit i patxanguer, és tant com dir que quan acabo d’escoltar Rienzi em venen ganes d’envair Polònia.
M'agradaM'agrada
què vols que faci si a mi no em fa gens els pes? i gràcies Joan per ser tan cortès amb una kalamar. Hi ha moltes òperes que li donen mil voltes, IMHO.
M'agradaM'agrada
Hola Joan, t’equivoques, però tampoc té més importància, ja que en lloc està escrit que a tothom li hagi d’agradar el mateix, són limitacions pròpies d’aficionats, si tu vols, però que bé que us engresquen quan la cosa funciona, oi?
El gènere belcantista pot ser molt avorrit, tot depen de en mans de qui ho deixis, i el mateix et diria de la possible patxanga que es pugui fer amb ell. L’elisir és propici a deixar-se anar, oblidant algunes coses essencials.
M'agradaM'agrada
Un director musical com cal, fins i tot amb “música poc elaborada, fàcil i orquestralment senzilla” pot fer meravelles, no va ser el cas.
M'agradaM'agrada
De acuerdo casi al 100%. Pero Maestri no fue tan decepcionante: por el contrario, en un reparto en el que las voces brillaron por su ausencia (el mejicano ya no es lo que fue, no…) Maestri sobresalió de una forma natural.
Aún así fue una función muy disfrutable, supongo que gracias a Donizetti…
M'agradaM'agrada
Hola jigm, quizás el problema es que sobresalió demasiado.
Gracias por comentar
M'agradaM'agrada
Doncs a mi l´Elisir m´agrada molt, i no em sembla que tingui un so vulgar o sigui una patxanga. 😦
M'agradaM'agrada
A mi també m’agrada molt. Deu ser cosa de la feina: Palanganers patxanguers
M'agradaM'agrada
Companys del club de “Palanganeros”, us proposo que canviem el nom a “Domingueros”, ja que hi ha menors presents, i a més em fa una mica de vergonya dir aquesta paraula en veu alta 🙂
Prepareu-vos pel Rienzi, que no sé vosaltres, però jo hauré de confessar que m’agrada, després d’haver llegit que és una pífia.
M'agradaM'agrada
Pot ser una gran pífia, t’ho garanteixo i en Benediktus no crec que ens ho posi fàcil
M'agradaM'agrada
Pixapins… mmmmm ¿qué te de dolent palanganeros? Una paraula tan maca: pa-lan-ga-na.
M'agradaM'agrada
LA definició de Palanganero a l’última frase de la Wiki!!! Jejeje… si, definitivament és un insult! 😀
http://es.wikipedia.org/wiki/Palanganero
M'agradaM'agrada
oh, veieu???? el menor ja ha descobert el que vol dir lo de palanganero. Ens haurem de buscar altra professió menys desprestigiada (on se’ns permeti que ens continuï agradant l’Elisir, això sí).
M'agradaM'agrada
Hi ha una dita catalana que diu: “Si no vols pols no vagis a l’era”, i com que tots heu tingut com un desfici en agafar la palangana, doncs ja us ho fareu vosaltres solets/etes per esmenar la plana. Oi que m’entens? 🙂
M'agradaM'agrada
No és pas un insult, és una catalogació professional molt baixa en un lloc de mala reputació, però no deixa de ser un ofici, d’aquell que comença.
Com que ja vaig dir en el seu dia, quan vaig explicar el mot, i de seguida van sortir els llestets de torn volent apropiar-se de la categoria professional, no serveix, ho sento però no, és més aquells que més la volen ostentar són els que d’una manera deixeu-me dir que de modèstia dubtosa, volen fer veure que no en tenen ni idea, quan han donat mostres evidents que no és així, per tant con que la cosa comença a cansar, millor buscar altres mots per fer-se notar, dit amb tota la sinceritat i el bon rotllo possible. 🙂
M'agradaM'agrada
Bé… no es exactament per al mosso per qui aquesta accepció es insultant… 😯
M'agradaM'agrada
Ui! He contestat des de casa meva i no havia vist aquest darrers comentaris.
Podria fer relació de mèrits. Avui mateix, Tebaldi per Scotto, no cal que et recordi aquell Strauss tan poc Mahlerià, i això a bote pronto. No es cap vergonya per mi dir que estic molt per sota dels coneixements musicals tècnics i no tan tècnics de bona part dels e-flandaires, i no soc modest per dir-ho, perquè m’importa un rave tenir una nota o un altre, que això no farà que m’ho passi millor o pitjor dient la meva o sentint música. Per raons obvies, ni em cal per fer-me notar (això no m’ha agradat) ni mai m’hauria atorgat el títol de palanganero pensant en la seva accepció prostibulària, però ja que us poseu així de primmirats, ja em buscaré un altre. Amb gran pena, un pentasíl•lab i un estri tan maco…
M'agradaM'agrada
Algú que parla de JSB com en parles tu, no pot auto atorgar-se un status de palanganero, quan vas entrar per primera vegada a IFL, fa segles d’això, ja tenies uns quants masters 😉
M'agradaM'agrada
Es que un palanganero també pot tenir sentiments, i l’amor ho pot tot. ¿O es que no coneixes una òpera que es diu L’elissir d’amore? 😆
M'agradaM'agrada
me n’alegro, així gaudireu el doble, 😉 però ves, a mí em semblen molt repetitives les fòrmules que usa GD i com diu el Colbran, resulta que és un copión.. estic preparada per rebre les cavalleries per sobre.
M'agradaM'agrada
Nadie puede echarte la caballería por encima, Kalamar, porque efectivamente Donizetti con una orquestación primaria pretende emular al gran genio de la orquestación del bel canto que fue el genial Rossini, precisamente cuando éste ya hacía años que había abandonado las farsas por las óperas serias e incluso la composición para el teatro (1829), componiendo una obra de melodías tan sumamente sencillas para que fueran cantadas por todo el mundo al día siguiente del estreno e incluso haciendo uso de temas basados en melodías del cisne de Pésaro. Qué lejos está esta pequeña ópera de esa maravilla -también donizettiana y tardíamente rossiniana que es “Don Pasquale”-, con un argumento y unas melodías de primera calidad y con una orquestación mejorada.
Comparar por favor la orquestación de “Il turco in Italia” de 1814- que no es, ni mucho menos, el mejor Rossini- con la de este “Elisir” de 1832 y veréis quién pierde. Además Rossini creó estilo que fueron imitando sus contemporáneos e incluso compositores posteriores, sin ir más lejos nuestro iluste Ramón Carnicer que compuso una bellísima obertura para “Il barbiere di Siviglia” para su estreno en España con el beneplácito entusiasta del propio Rossini.
Lo que sucede es que en estas funciones que tienen lugar en el Liceu se reunen unas melodías fáciles, con un simpático intérprete y una producción escénica que es una joya y hace que todo se resuelva sencilla y agradablemente.
M'agradaM'agrada
Ja et trauré de sota els cavalls, no t’amoïnis, i podem fer un grup a facebook, 😉
M'agradaM'agrada
Elisir potser no, tot i que és un entremès que sense més em deixa amb gana, però Callegari no és precisament gaire subtil i el so de l’orquestra era vulgar.
M'agradaM'agrada
Afortunats, dijous va ser bastant lamentable.
M'agradaM'agrada
Va millorar, és cert.
M'agradaM'agrada
No opinaré de la función de ayer pusto que no estuve en el teatro; si de la del pasado jueves que escuché por Catalunya Música y que me pareción una muy deficiente función en lo vocal y en lo musical. ( de Villazón, ya me esperaba una voz de muy limitado volumen , pero además el jueves rascaba por todos lados. La Kurzak, un verdadero bluff como cantante, con voz de escaso volumen, agudos chillados e interpretación más que plana y aburida)
Lo que sí estoy de acuerdo con Joaquim y me pregunto más que sorprendido : ¿ como alternativamente y en las misma fechas, la orquesta suena bien en IL TURCO IN ITALIA ( pese a la trompa inicial) y suena como “banda municipal” en el ELISIR ?
M'agradaM'agrada
En primer lugar porque Rossini era un extraordinario orquestador y Donizetti no. Y en segundo lugar porque Victor Pablo Pérez es un buen director de orquesta -pese a quien pese- y Callegari no. Y con esos “handicaps” no se pueden hacer milagritos. Sin embargo Bernardo y su fagot estuvieron espléndidos en la “furtiva”.
M'agradaM'agrada
No sé como lo haces para saber el volumen por radio, a no ser que hayas visto a Kuzakl en otros teatros del mundo. Pero sin ser liliputiense, también quedaba absorbida por la “delicadeza” del podio.
M'agradaM'agrada
Veo y escucho menos ópera que tu, pero me conozco algo a los cantantes y la nueva novieta de Alagna, ya no se le escuchaba apenas ( minivoz) en su Adina que cantó en Valencia hará dos temporadas. Además voz sin personalidad alguna, problemática en el registro agudo que lo chilla y abre lo cual es señal de una más que deficiente lírico ligera
M'agradaM'agrada
No se trata de cuantas oímos o vemos, en el Liceu no suena pequeña, poco audible a veces, si, pero no es una mini voz, ya me lo dirás tu mismo. ¿Será Alagna que le ha dado ímpetu?
M'agradaM'agrada
“Una festa!” + “banda municipal” = X
M'agradaM'agrada
Banda municipal?, no, orquestra d’envelat
M'agradaM'agrada
Después de escuchar la retransmisión por radio -Joaquim la ha incluído en este blog y podéis comprobarlo- que fue lamentable me esperaba lo peor. Pues bien Villazón -que es una auténtica sombra vocal de lo que fue- estuvo correcto y simpatiquísimo como siempre, con algun exceso gestual y corporal -marcas de la casa- y se ganó el público una vez más y lo celebro, pero tengo la impresión de que va a pasar a la historia como uno de los mejores Nemorinos y nada más y eso, teniendo en cuenta la cuestionable calidad de esta ópera, con una de las orquestaciones más pedestres que yo haya escuchado, es muy poca cosa.
Es cierto, Kalamar, lo mejor de toda esta función, musicalmente hablando, fue la labor de Bernardo con su fagot en la dichosa “lágrima furtiva”.
Ambrogio Maestri tuvo un primer acto vociferante rozando el mal gusto, pero lo compensó con un segundo acto mucho más controlado. Además es muy buen actor y Dulcamara se ajusta a sus posibilidades, pero no alcanza las cotas de calidad de Carlos Chausson en este rol.
La Kurzak no tiene la voz tan pequeña como nos habían dicho, pero carece totalmente de calidad y no comprendo su escandaloso lanzamiento de gran estrella porque no lo es. A veces chilla, a veces cala y a veces hace algo bien. Como actríz es agradable y tiene buena presencia, pero todos estos valores teatrales son debidos a su talento innato o a la magistral dirección escénica de Mario Gas?
Me molesta mucho que el aria con coro de Giannetta contenga tantas notas de “Questo é un nodo avviluppato” de “La cenerentola”, lo cual no sé si pretende ser un homenaje a Rossini -tan presente en esta operita- o un descarado “préstamo”. Por cierto Cristina Obregón muy bien como siempre.
Martín Royo es un buen barítono, de gran escuela, pero para Belcore se precisa de una voz más descarada. Lo que le sobraba a Maestri le faltaba a él. Como actor estuvo correcto y disciplinado.
Y lo mejor de toda la función la magnífica puesta en escena y dirección de Mario Gas. Es muy difícil salir del Liceu descontento después de presenciar un montaje teatral tan perfecto que incluso funcionaría sin música y sin canto. Una auténtica fiesta para los ojos.
M'agradaM'agrada
A propósito la fotografía que aparece en la “hojita” informativa -y que Joaquim ha colocado como encabezamiento de su estupendo apunte -corresponde a la película española “Su excelencia el mayordomo” ,1942-y los intérpretes que aparecen en ella son Luis Prendes y la soprano catalana María José Simó, a quien yo pude ver en el Liceu de protagonista en “La Dolores” en diciembre de 1959 y estuvo espléndida. Caso raro el de esta mujer, guapa y buena actríz sólo hizo una película más en Italia en 1943 (“Il matrimonio segreto”) que no llegó a estrenarse y estupenda soprano dramática que después de interpretar extraordinariamente la magnífica ópera de Bretón no volvió a cantar o al menos yo no la he localizado en ningún otro reparto, por más que he investigado desde entonces. Por cierto fue una de las primeras óperas televisadas en directo en nuestro país, eso sí sólo un acto, creo recordar que fue el primero.
Si alguien -pariente, amigo o inquieto como yo- sabe algo de María José (Josep) Simó me agradaría que me informara. Para mí esta bellísima mujer y extraordinaria cantante ha sido siempre un verdadero enigma.
M'agradaM'agrada
Un apunt magnífic, felicitats.
El mateix Liceu ens ha donat la oportunitat de veure i escoltar en la mateixa temporada i producció dos Nemorino, Javier Camarena i Rolando Villazón. No cal anar a buscar en cap altre teatre o gravació, senzillament ho hem tingut aquí al nostre abast i per tant hem pogut comprovar com és canta Donizetti i en l’altre com és fa un gran espectacle fonamentat en les aptituds d’un gran showman i el cantant amb en carisma que jo hagi conegut mai dalt d’un escenari, però el Donizetti deixeu-lo per Camarena
Amb la resta estem molt d’acord
M'agradaM'agrada
No vaig veure a Camarena al teatre i per tant no puc opinar. En el Youtube està francament bé.
M'agradaM'agrada
És moooolt bo! 😀
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim per la teva crònica. La comparteixo 100 per cent. La veu de Villazón sempre m’ha agradat molt, això no obstant, ara ja no es el que era i ho ha substituït per la seva extraordinària gràcia i aptituts per a l’escena, encara que pel meu gust, sobreactua molt i vocalment produeix sonoritats lletges en vocals obertes, encara que això ja ho feia abans del seu accident vocal. Es un showman total, però un amant de l’òpera es pregunta: n’hi ha prou amb això?. Penso que no, que en l’òpera efectivament tot compta, però el que hi és primordial es el cant.
M'agradaM'agrada
Doncs ell ha girat el mitjó i amb tot el catàleg de villazonades amaga molt hàbilment les carències vocals, allò que en l’òpera, diguin el que diguin, és l’essència i si parlem de belcanto, encara més.
M'agradaM'agrada
Vaig tornar a gaudir molt de tot l’espectacle.Em sembla que la partitura de l’Elisir és molt inspirada (molt més que per exemple Caterina Cornaro o Maria Stuarda) i el decurs de la seva evolució argumental és de les millors de Donizetti,tot funciona com un mecanisme de relotgeria.
Una llàstima que els detractors crònics d’aquesta partitura no pogueu gaudir de per exemple del tercet del primer acte,del duo “Obligato”o del magníc concertant de Giannetta que són tots ells de lo millor del catàleg donizzetià.
Rolando Villazón segueix sent un fenòmen únic en el món de l’opera.No existeix cap precedent de un cantant de primeríssim nivell que alhora sapiga actuar i coordinar música i escena d’aquesta manera.Per molt que el cerquèu no el trobarèu.Aixó posa al públic en una situació especial i crea la sensació de que està vivint quelcom únic i que en Rolando és un ser superdotat en el aspecte artístic.Malauradament a nivell escènic estem acustomats a empassar-nos masses “marrons” que ens fan osci·lar de la vergonya a la riota.En general crec que el públic de l’Opera està actualment desitjós de trencar amb l’època de les mòmies i demana un espectacle total que a nivell visual pugui competir amb el teatre de prosa o el cinema de forma mínimament decent.
Tot seguit haig de parlar de l’apecte vocal(of course).La veu de Villazón ha canviat a rel de la seva malaltia i la posterior intervenció quirúrgica.El volum és menor i sona un xic més opaca.L’ascenció cap el registre agut substitueix les “i” i les “e” per les “a”.L’impostació del greu sona diferent a la del centre i l’agut.
Desde el punt de vista tècnic i donat que aquest aspecte depen principalment del cervell i no de les cordes vocals segueix extraordinari.Persisteix la seva capacitat de regulador.La seva emissió en pianíssim segueix sent de llibre.Les agilitats estan molt ben resoltes i són un motiu més de matís interpretatiu.En aquests tres factors(en altres no) regulador,pianíssim i agilitat és superior al joves Domingo i Carreras.El seu estil és totalment adeqüat al repertori donizzetià i millor que el del pletòric Piotr Beczala.La seva capacitat comunicativa sense límit aparent roman intacta.
Si el que més valoreu és la potència d’una veu que corri de forma exhultant pel teatre quedèu-se a casa.Si creieu que aixó no és el mes important i voleu gaudir milímetre a milímetre del talent d’un artista podeu agafar entrades per Rolando Villazón o Cecilia Bartoli i segur que en treurèu mooolt profit.
M'agradaM'agrada
O sea que según tu pensamiento, el público actual que va a la ópera “tiene ganas de romper con la época de las momias, llámense Pavarotti, Caballé, Kraus, Gigli, etc..etc…” ( nunca había leido una opinión operística desde un punto de vista de la música y el canto, como ésta ). Pues yo me autoproclamo desde el punto de vista musical y vocal, como un gran seguidor de las “momias” ( aunque salgan de cualquier museo egipcio, je…je..)
M'agradaM'agrada
Estoy contigo DANDINI, -Rolando tiene talentos que otros no lo tienen y no hace muecas ,”actúa”. Es un grande!!!
M'agradaM'agrada
Es un genial clown que se ha quedado sin voz, por tanto un gran mimo.
M'agradaM'agrada
El món no s’acaba amb l’elisir i de la mateix amanera que en a tu no t’agraden les òperes barroques, a mi no m’agrada l’elisir, si altre òperes de Donizetti, no moltes, això si, cada vegada m’interessa menys.
Només una cosa que malauradament tu no em podràs resoldre, ni tu ni ningú, m’agradaria molt saber que opinaria Alfredo kraus d’aquest Nemorino, potser aleshores no parlaries en non del tenor canari.
De la resta m’estimo més no insistir en temes recurrents que ens immobilitzen en les nostres visions
M'agradaM'agrada
Em fa molt content aquesta defensa de l´Elisir, que ja he dit abans que m´agrada molt, per algú que en sap. I fins i tot la defensa d´en Villazón, que me l´estimo tant com gairebé tots ho fem. Però a vegades dius unes coses, dandini, que caldria que et sentissis dient-les. Perquè venir a dir que un cantant mig mut o afònic (no em refereixo al Nemorino de Villazón, que fins dimecres no puc opinar) pot ser tècnicament extraordinari des del moment que la tècnica depèn del cervell i no de les cordes… com argument, si més no, resulta curiós. Passa que li dono voltes i voltes a l´argument i, punyetes!, formalment és correcte!. Així que he vist la llum: aprofitarem la presentació de Neymar per demanar-li al president Rosell que acabi de solucionar lo de l´equip fitxant a Beckenbauer per la defensa i Pelé per la davantera. Segur que amb ells l´any vinent el Barça rutlla a la perfecció i no perdem ni un partit perquè… a aquests tampoc se´ls hi deu haver oblidat de jugar, no?
M'agradaM'agrada
Aquest comentari, evidentment, volia posar-ho en resposta al comentari de dandini. I´m sorry per l´error.
M'agradaM'agrada
La Kurzak ja em va parèixer una cantant molt mediocre quan va cantar aquest mateix rol a Les Arts fa dos anys, i ja venia rodejada de certa fama que, a la vista dels resultats, em va semblar totalment injustificada. Veig, pel que dius, que no ha canviat.
M'agradaM'agrada
A mi també Titus, és un bluf més, com la Cabell, la Gutiérrez i tantes altres que cada any surten com la gran esperança sopranil, potser aquest és el problema. Treuen un disc amb un segell d’una gran distribuïdora i ja ens pensem que tenim la gran diva. El disc ja no era un gran què, però la prova del cotó és contundent. Una bona Gianetta, res més,
M'agradaM'agrada
Jo sóc una profana total, però hi vaig anar el dilluns i vaig sortir una mica decebuda.
Em va semblar tot plegat una mica d’opereta i així com madama butterfly em va commoure en més d’una ària, aquí ( i ja se que són dues obres incomparables entre si i dos autors ídem) no em vaig emocionar gens.
Una mica amb la furtiva lacrima, que trobo que va ser cantada amb sentiment…. i prou. Per a mi ha estat el més fluix que he vist aquesta temporada.
M'agradaM'agrada
Abans de contestar, benvolguda Mercè vull que tothom sàpiga que el meu primer Lohengrin al Liceu, el que al cap dels anys m’ha inspirat a donar-li un nom al blog, el vam veure junts.
Quina il·lusió que comentis.
No m’estranya que no t’emocionessis, no és l’elisir una òpera, segons la meva opinió, idònia per provocar calfreds a l’espinada, és per passar una bona estona, però en això com hauràs vist, hi ha opinions per tot.
Villazón en fa una creació de la furtiva, molt personal, però si, molt sentimental, llàstima que la veu no li permeti fer més coses i oblidar l’excés de gestual gratuït
Torna quan vulguis, m’ha fet molta ilu
M'agradaM'agrada
Be si em rellegiu veureu que dic que depen principalment del cervell…La veu és el vehicle que fará possible que la tècnica sigui audible.Evidenment hi ha d’haver un mínim capital vocal perque aixó sigui detectable i crec que Villazón encara el manté.Quan parlo d’aquest tema sempre m’agrada citar una frase d’Alfredo Kraus que deia :”para cantar Ópera hace falta incluso voz” que em sembla força explicativa.De fet amb la veu ja molt gastada seguia assolint gran èxits per la gran tècnica i professionalitat que demostrava.
No sóc massa futbolero pero del Barça manque gane/pierda.S’em fa difícil fer la comparació doncs al futbol jugues contra un altre equip, necessites una forma física fora de sèrie sino t’acaben prenen la pilota i aixó és que li passaria a Beckenbauer o a Pelé i els acabarian golejant.
Portat al terreny operístic seria com fer cantar a duo la furtiva lagrima tipus “Los tres tenores ” i sense micros a Villazón i Mario del Monaco.(estil Radamés de Mèxic 1950).Guanyaria Del Monaco perque la seva veu taparía a la d’en Rolando pero el meu gust per l’Ópera no funciona exactament així.
Àlex el principal problema de les mòmies no és pas la veu (be en alguns casos també i aleshores la situació es torna exasperant) sino més aviat l’absència de qualsevol credibilitat teatral que figura que també forma part de l’Ópera…
M'agradaM'agrada
Rocwell Blake, per citar-ne tant sols un dels molts que podria citar, no era Lawrence Olivier precisament, no li calia, quan cantava el que cantava i com ho cantava, fascinava. No sé si està dins de la categoria de mòmies, però per a mi deixa’l així, embalsamat està millor que mai.
M'agradaM'agrada
Ha estat el meu primer Elisir i és una òpera que m’agrada. Trobo que està plena de boniques melodies, tot i que em semblin variacions sobre el mateix tema. Aquests dies que me l’estava preparant em llevava cantant ‘per guarir di tal pazzia’, dinava amb “spezzar vorria lo stolido’, berenava amb ‘lo compatito’, i per anar-me a dormir, com no, ‘prende per me, sei libero’. Perquè són músiques que se’t queden. Part de l’encant és que de tanta senzillesa se’n puguin treure tantes cançons boniques. A més, té ritme, energia, transmet alegria. I la història es divertida, amb moments hilarants, humor blanc, alegre, i somniador.
Respecte a la representació d’ahir, dels cantants principals només destacaria al Maestri del segon acte, que per a mi sí que va estar molt lluït . A part de la seva gran veu (i, per mi, de bonic timbre), diria que té una molt bona vocalització. Però, globalment, el resultat va ser força bo. El pitjor per mi va ser no sentir al Villazón als conjunts, i l’estrident 1er acte de Dulcamara. Però, actoralment, el trio protagonista excel·lent.
I la guinda és poder allargar la festa revivint-ho tot en aquest blog que tots agraïm tant al Joaquim.
M'agradaM'agrada
“Udite o rustici!” (tan rossiniana ella) y “Prendi per me sei libero” es para mi gusto lo mejor de esta obra.
M'agradaM'agrada
La producció és brillant i a mi m’ajuda molt a fer-la suportable, en una altre versió més tradicional, se’m faria molt costa amunt.
M'agradaM'agrada
Soy de ARGENTINA, desgraciadamente no asiste a este L’elixir…del Liceo y mucho no puedo criticar a los cantantes, pero les digo a los que estan o no con VILLAZÓN ningun cantante , y(amo la ÓPERA) me ha trasmitido tanta emoción y admiración, El canta con su voz,. su rostro,. sus ojos,. su cuerpo,. canta con el corazón. Puede que no sea la misma voz, pero sigue integro. Tal vez dos malogradas situaciones vividas en el transcurso de su exitosa carrera en los principales escenarios del mundo:1)su imprevisto nódulo vocal congénito 2) perder a su maravillosa compañera de sus exitos, ANNA NETREBKO, pudo haber influenciado a no ser mas el mismo, Ningun Lélixir d’ámore que Rolando y Anna hicieron con otro pertenaire iguala o supera al que juntos hicieron en 2005 en Viena, Lo compre a través de AMAZON y lo guardo como una joya lírica.
M'agradaM'agrada
Hace 8 años Rolando Villazón fue una espléndida sorpresa y le auguramos -yo el primero- un futuro muy esperanzador, actualmente es “lo que fue de La Dolores” -como reza el dicho popular- y eso con la misma ópera, sencilla de canto por demás, no quiero ni imaginarme cómo estaría en una “Carmen” de aquellas que ni entonces le salían bien.
M'agradaM'agrada
Aquello ya es historia, ese es el problema, y much@s se aferran a ese pasado sin ver y oir lo que sucede ahora.
Yo fui un fascinado más de aquella maravillosa vitalidad, pero hoy es una caricatura de si mismo.
M'agradaM'agrada
Después de la función de hoy miercoles, como coincido con todo lo que dices, puedo afirmar y afirmo que tu crónica es buenísima 🙂
Addio, addio, encantado de la vida a pesar de compartir tus reparos con los cantantes, aunque si no me lo haces ver, a Maestri le hubiese puesto un diez, mi clatellot del día va para el director de la orquesta, que ha sonado borrosa y triste, lo cual es muy triste. Lleno hasta la bandera, en la media parte se ha oido que vvvfsvebf4tyyyrtyt ytrwytrhfhd tiene problemas en las cuerdas vocales y pide perdón, pero hará lo que pueda. Hay que suponer que se referían a Villazón, que ha emitido alguna nota con una voz un poco ronca, y que cambiaba de timbre de forma brusquísima. Pero no ha dejado de actuar (ni de sobreactuar) y ha cantado una buena Furtiva lágrima, con una frase final preciosamente prolongadísima. Pero claro, comprenderás que si no había visto nunca esta producción, esté todavía emocionado con el precioso reprise final: CAMACU!
M'agradaM'agrada
Si malgrat tot el que expliques acabes amb un majestàtic CAMACU, vol dir Mario Gas for President!
M'agradaM'agrada
Y me olvidaba: Bravo por Donizetti, me sumo aún más a los que opinan que es una ópera excelente y muy bien construida.
M'agradaM'agrada
Estás en tu pleno derecho , amigo José Luis, y como yo también lo estoy opino exactamente lo contrario. Es una ópera facilona, de argumento pedestre y orquestación de tercera B.
M'agradaM'agrada
S’aixecarà en JSB i et fotrà un clatellot 😆
M'agradaM'agrada
Para llevarte la contraria en aquello de que nadie cambia de opinión ni a tiros, debo reconocer que la orquestación no es para tirar cohetes. Respecto a lo otro, ni a tiros 😉
¿JSB? ¿Bach dando clatellots en defensa de Donizetti? 🙂
M'agradaM'agrada
4 clatellots o una excomunió, segur!
M'agradaM'agrada
Òpera excel·lent i molt ben construïda, cap novetat. Villazón molt (massa?) Cantinflas, tal com dius. Tot i que el refredat ens el van anunciar a l´entreacte, curiosament va estar més fluix al primer acte (veu inaudible als concertants) que al segon. Realment, molt i molt justet de veu. En això Camarena, que recordo que també va estar molt simpàtic, guanya per golejada la comparació. Però en general… és que Villazón és molt i molt bon actor, i encara un cantant excepcional (ves per on, dandini tenia raó, i encara fa coses que dona goig sentir-les) dels que paga la pena anar a veure. Per la resta, a mi Kurzak em va semblar força correcta. No passarà (almenys per aquesta funció) a la història de l´òpera, però correcta. El mateix per Martín-Royo. La Gianetta be (sense més). I, com a vosaltres, a mi també em va agradar molt Maestri.
Salutacions,
Xavier
P.S.1: Tens a prop el Diazepán, Colbran? Doncs pren-te un per acabar de llegir això i quan tornis a tenir les pulsacions per sota de 100 em contestes: em pots dir a quina banda de Rossini es pot trobar algo com l´“Adina, credimi, te ne scongiuro”? No cal que posis en evidència al cigne de Pesaro tartamudejant mentre proves de contestar. És una pregunta retòrica.
[P.S.2: Sóc un provocador… Algun dia em cremaré] 🙂
M'agradaM'agrada
Te n’aniré posant unes quantes si et sembla
o
o
o
o
Agradant-me com m’agrada el millor de tot l’elisir, Adina, credimi, te ne scongiuro”?, m’estimo més qualsevol dels fragments que t’he posat.
M'agradaM'agrada
Ui… quants deures m´has posat! Al cole, quan feia alguna (ja era una mica entremaliat, de petit), ja m´ho feien això de posar-me a fer còpies…
El Moisés a Egipte m´ha agradat molt. L´he trobada una melodia preciosa. Res a envejar a l´Adina credemi 😉 . El fragment d´Otello, així, en primera escotada, no m´ha acabat de fer el pes. El tercer… bueno… és que posar tant Muti hauria d´estar penalitzat com trampa!!!. De El viaggio a Reims penso que encara m´ho he passat millor jo que ells (orquestra inclosa). I del fragment de la Cabellé prefereixo no dir res, no sigui cas que es malinterpreti i torni ha rebre. Que ja he tingut prou amb en Colbran!!! 🙂
M'agradaM'agrada
Insisteix amb l’Otello, és una meravella, i ja pots dir el que vulguis de la Caballé i suposo que la Horne, ka que aquesta representació és una de les fites operístiques del segle XX, dit així, sense cap tipus d’anestèsia.
Pel que fa al concertant de Il Viaggio a Reims és una perfecta mostra del magisteri compositiu de Rossini i l’extasi de Blake cantant La Donna del Lago a la Scala, és un altre moment catàrtic.
Òbviament hi haurà qui s’estimarà més la cançonera La furtiva, o la més inspirada Adina credemi, però també hi ha qui s’estima més el conill al pollastre o les sardines als escamarlans.
Tot s’ha de despatxar.
Moltes gràcies per donar-me l’oportunitat de farcir l’apunt de L’elisir amb Rossini, quasi seria el mateix plaer que omplir el d’Ariadne aux Naxos amb Wagner. No és una provocació més, és una convicció profunda.
M'agradaM'agrada
Te podría citar unas 100 o más frases musicales de Rossini mejores que la que tu citas, pero te voy a dar una sola referencia: escucha el duo de Zelmira y Emma “”Perchè mi guardi e piangi” de esa maravilla de ópera seria de Rossini que es “Zelmira”.
Estoy alucinado, conociendo tus gustos y exigencias, que valores tanto esta ópera tan poco original que bebe constantemente de las fuentes rossinianas con frases “adaptadas” de “La cenerentola” y siguiendo el estilo rossiniano con inferior calidad y una orquestación primaria que haría sonrojar al magnífico orquestador que fue Rossini.
Pero contra gustos no hay disputas. Sólo una aclaración: cualquier zarzuela de Ruperto Chapí, tanto de género chico (1 acto), como grande (2 o más actos) tiene una orquestación mucho más rica y elaborada que este título sumamente menor de Donizetti. Y tenéis la “sans façon” de mofaros de la zarzuela…
Has escuchado “Don Pasquale”, también de Donizetti? Esta preciosa ópera -la última buffa de este autor, 1843- dispone de unas maravillosas melodías y de una orquestación de las que “L’elisir” carece. Y aún siendo tardo-rossiniana sólo contiene música original -excepto un duo procedente de “L’ange de Nisida”- y un argumento extraordinario que es antecedente de la deliciosa ópera
” Die Schweigsame Frau” de Richard Strauss, coincidentes en buena parte del argumento.
Por otra parte tu defensión de un cantante en estado peripatético calificándolo de excepcional me sorprende una vez más, partiendo de tí. No pienso tomar Diazepán, estáte tranquilo, pero si pienso vigilar con lupa las críticas que hagas sobre cantantes a partir de ahora.
Creo que Nemorino es el único rol operático que puede cantar Villazón, eso sí previo anuncio de que “hoy no está en condiciones…” y cancelando constantemente como suele hacer en la actualidad. La pena ha sido que no hemos podido disfrutar del ilustre “cover” que disponía el Liceu para estas funciones, por si sucedía lo irreparable y que ya estaba previsto.
Pero nada, Xavier, tu a lo tuyo!
M'agradaM'agrada
“Die Schweigsame Frau”= “Die schweigsame Frau” . He puesto mayúscula a un adjetivo y eso es incorrecto.
M'agradaM'agrada
Como eres… 😆 Lo que me duele es que a mí no me has dicho eso de que te haya sorprendido que esta ópera me gustase “conociendo tus (mis) gustos y exigencias”. Creo que voy a pedir la baja del gremio de palanganeros…
M'agradaM'agrada
Sí que me ha sorprendido que habiéndote gustado tanto “Il turco in Italia” de 1814 -Rossini menor, pero con una orquestación magnífica- te haya “seducido” un Donizetti de 1832 con una orquestación infinitamente inferior a la del título anterior y con melodías “prestadas” y “estilos” copiados del cisne de Pésaro (Obertura, “Udite, o rustici”, concertantes…e incluso el solo de fagot de la “furtiva”…).
Lo que yo creo es que te has quedado alucinado con una puesta en escena en la que todo está magníficamente pensado y milimetrado y hace asimilar la ópera como el azúcar que aconsejaba Julie Andrews en “Mary Poppins” en la canción “With a spoonful of sugar” para hacer bebible una medicina que no apetece demasiado.
M'agradaM'agrada
Fíjate, José Luis, que el aria seria de Fiorilla de “Il turco…” está situada en la ópera a aproximadamente a la misma distancia del final que la “furtiva” en “L’elisir”; hasta en eso se fijó Donizetti en Rossini.
M'agradaM'agrada
Sobra una “a” , quita la que quieras. Bona nit.
M'agradaM'agrada
Bueeeeeno, ya me quedo un poco consolado. 😉
Pero no todo en la vida es orquestación. Y menos en la ópera (entiéndaseme), y menos con según que orquestas (se me entiende, seguro). Acepto, ya te digo, que no sea el fuerte de esta ópera, pero tiene otros, porque si una puesta en escena logra el milagro, es porque hay materia prima. El argumento de que sea copiado, es importante para el día del Juicio Final del pobre Donizetti, pero no para los que, sin saber si es prestada o fusilada, nos gusta una ópera. Que los aspectos teatrales ayuden, no lo dudo, y ojalá fuese siempre así, pero yo me he escuchado en casa sin verla la de Tebaldi-Bergonzi-Taddei, y me lo he pasado muy bien. Aunque puestos a reconocer, sin duda el personaje de Dulcore es definitivo para que el producto funcione, y el trabajo de Mario Gas lo supo lucir bien.
Soy un comparador patológico, pero no como para impedir que algo deje de gustarme porque otra cosa muy distinta me guste o me parezca de más calidad. Puede que un musico, Rossini, sea champagne francés y otro, Donizetti, un gin tonic. Recuerdo ahora la delicadeza de los violines de La dona del lago, pero también el buen rollo del Addio de L’elissir. En este caso, no es un problema de buenos o malos gustos, porque vestir a Donizetti no significa desvestir a Rossini. Si no hay competición ni reproches por usos y abusos, ¿no es L’elissir una ópera con la que puedes pasar un muy buen rato? De hecho, en una producción como la de anoche, me parece ideal para aficionar a alguien a la ópera.
Bueno, perdona el rollo, y Addiiiiiiiiiio. 😉
M'agradaM'agrada
Si, hombre… ahora que te tocaba ser presidente!!!!
M'agradaM'agrada
Perdona, Xavier, que conteste aquí a José Luis, pero no tengo la opción de “Respon” bajo su comentario. Creo que Renata Tebaldi jamás cantó “L’elisir”, seguramente querías decir Renata Scotto que precisamente la tengo en una grabación en DVD de esta ópera junto a Carlo Bergonzi.
M'agradaM'agrada
Desde luego, Scotto. Sigo haciendo méritos para presidente de palanganero.
M'agradaM'agrada
[Catxis… no deia jo que no em calia resposta?!?!? Ja sabia jo que em queia la cavalleria per sobre 😕 ]
No pateixis, Colbran, que no partirem ara peres per això (espero!). Com va dir Jack l´esbudellador, anem per parts:
No t´hauria de sorprendre que m´agradi l´Elisir. De tant en tant m´agrada donar-me-les de bon bouquet, però com diu el refrany, aunque el palanganero se vista de seda, papageno simplón se queda (o algo així 🙂 ).
De la Zarzuela… malauradament, no forma part del meu àmbit de coneixement. I per això mateix li tinc tot el respecte del món. No crec haver dit mai res en contra, Deu me´n guard.
El Don Pasquale? No m´agrada tant com l´Elisir. Ja saps lo dels gustos i els colors.
El cantant peripatético ( 🙂 ) ? Doncs mira… en això penso que no tenim punts de vista gaire allunyats. Jo (el burro delante) dic que el pobre se´ns ha quedat en un Cantinflas amb menys veu que Colombo, però que encara té algo que el sents i no tens la sensació d´estar escoltant a un qualsevol (després del fluix primer acte que va fer ahir, si em diuen que ens faria emmudir a tots com ho va fer a la Furtiva lagrima, no ho hagués cregut) . I tu (he fet de José Luis anant a buscar peripatético a la RAE) que és “ridículo o extravagante”. Veus com no estem tant lluny?
Finalment, del duo de Zelmira… pues… molt maco, la veritat. Gràcies per haver-lo triat amb subtítols, que sempre m´ajuden.
M'agradaM'agrada
Que pena querer opinar sin haber podido estar presente para juzgar como cantó VILLAZÓN , puede que algunos tengan razón cundo afirman lo bien que canto pero puede que no fue así como otros .dicen. Me desorienta y me queda la duda , es una lástima que publiquen tantas fotos del espectáculo y no vídeos con audio,,, estos ayudarían a dar una opinión +0- correcta. Tambien a esta altura se que existe la mala prensa que se encarga de ensalsar o undir a cualquiera,
M'agradaM'agrada
María Angélica, en la columna de la derecha tienes la posibilidad de bajar el audio de la segunda representación y juzgar por tu misma.
M'agradaM'agrada
Doncs a mí musicalment m’agrada bastant més L’Elisir que no pas Il Turco in Italia i com a argument també funciona bastant millor(abans del debut de Mario Gas ja passava el mateix).
Us torno a repetir que Xavier Montsalvatge que era un gran músic ,que probablement entenía més de musica que tot “In fernem land” junt i part del Walhalla tenía predilecció per aquesta obra.Respecte a l’obra de Rossini potser esterem tots d’acord que és una obra menor i que el millor de l’obra és 1 ària de Narciso i el duo de Geronio-Selim ,que no pot competir amb el d’Almaviva-Fígaro o Dandini-Magnifico.La darrera ària de Fiorilla és bastant poc inspirada.La funció del passat dimarts va ser força aburrideta segons el meu parer i a jutjar per la reacció del públic el sentiment va ser general.
A la salutacions finals 2 bravos per D’Arcangelo,uns quants per Girolami i molts per Machaidze(aquella noia que trobeu tant vulgar).Seguidament va sortir a saludar el mestre Victor Pablo Pérez que va provocar una forta devallada d’aplaudiments molt significativa i 0 bravos.Aquest Sr segueix dirigint sense esma i resulta aburridet,aburridet.Si hagués estat La Boheme no dubto que hagués rebut una altre bronca…
M'agradaM'agrada
Ya estamos acostumbrados a tus réplicas de última hora para sentenciar apuntes, pero siempre lo haces de forma que pueda herir, menospreciando a un cantante en favor de otro o una opinión en favor de otra. Ahora pretendes que en este blog no se entiende suficientemente de música -salvándote a tí, por supuesto, que en cierta ocasión a alguien que valoraba tanto como tu a Rolando Villazón respondiste: “…tu si que entiendes de música” (?)- comparando al ilustre compositor que era Montsalvatge -y opinable crítico que en ocasiones criticaba sin haber asistido al espectáculo, de lo cual doy fe-, uno de mis preferidos de todo el panorama del siglo XX, con un blog que expone opiniones -no críticas- sobre acontecimientos musicales -u otros- y aceptando otras opiniones, incluso las tuyas, aunque éstas a veces trasluzcan un “algo” un poco dudoso que no quiero definir porque no me gusta manifestarme de acuerdo con tus pautas.
Y qué tiene que ver que a Montsalvatge le agradara “L’elisir” -cosa en la que estaba en su pleno derecho- para descalificar un blog, apreciado por tantos miles de personas que otorgan un nivel altísimo de visitas que incluso desearías para tí? Si tan poco se entiende de música en este blog para qué lo visitan, incluído tu? Por qué no creas un blog y expones tus conocimientos y sapiencia musical según tus criterios? Así verías mejor cuántos son de tu opinión y entienden de música tanto como tu? Además no necesitarías ir descalificando por aquí y por allá, lo podrías hacer directamente desde tu sede.
M'agradaM'agrada
Jo de tu no m’ho prendria tant a la tremenda, la veritat 🙂
M'agradaM'agrada
Pues ayer en la última función de IL TURCO ( segunda que he asistido ) y que era del turno D, de aburrimiento, frialdad, etc…, na de na , como dirían los sevillanos. ( lo único que si hubo, fue un tercio de aforo casi, vacío)
Pero de nuevo en este Rossini ( para mi gusto, IL TURCO en su conjunto es superior a CENERENTOLA ), la orquesta ( salvo esa trompa desafinada en la obertura) y la concertación han funcionado,
sonando al buen Rossini ( sin necesidad de tapar a los solistas), con un conjunto de cantantes que conocen perfectamente el estilo ( una Machaidze , estelar!, – nada que ver con la bluff de la Kurzak) y diversión generalizada.
Que el ELISIR llenara las localidades, se debe unicamente a que Villazón ( en estado actual de ruina vocal como cantante), todavía llena por carisma y por artista ” aunque sea de variedades” sobre el escenario.
M'agradaM'agrada
Ja m’estranyava, que fos avorrida, precisament l’obra és divertida, i el muntatge funciona molt bé.
M'agradaM'agrada
Com pots comprendre el que opini Xavier Montsalvatge de L’elisir o Richard Wagner de l’obra de Meyerbeer o Mendelsohn, em preocupa poc, jo tinc el meu criteri, esbiaixat o no, però és el meu i l’expresso lliurament al blog, on les opinions no estan subjectes a cap consigna, a cap nòmina, nin a cap altre interès que la tranquil·litat de dir el que penso, intentant que sigui sempre amb educació i respecte, cosa que a vegades em costa Déu i ajuda, i per tant valoro i considero molt a tots aquells i aquelles que segueixen la mateixa pràctica que l’amo del tros.
Pel que fa a Victor Pablo Pérez no puc més que lamentat la poca sensibilitat que demostres a valorar una direcció magnífica, acurada, i molt estilista i que aconsegueix un so esplèndid de l’orquestra del Liceu, quelcom que moltes vegades trobem a faltar. Tan sols cal apreciar en aquesta direcció la magnífica tasca dels solistes en els passatges concertants, d’un nitidesa i transparència absolutament adient a l’estil rossinià, en especial les fustes, amb un treball tan deliciós com compromès.
Potser el que t’avorreix en a tu és el propi Rossini, ja que em costa entendre que no t’hagi agradat, a no sé que el nom del director, ja et faci opinar sense arribar a valorar realment la feina feta, cosa que intueixo quan dius que la darrera ària de Fiorilla és poc inspirada.
Finalment, compta amb valorar a la lleugera tot In Fernem land junt, ja que m’honoren molts visitants i comentaristes que en saben un munt, alguns molt coneguts i reconeguts, i tots junts ves a saber si en saben (jo ja no mi conto, no t’amoïnis) menys que el gran compositor gironí, jo no m’atreviria a dir-ho, fixa’t el que et dic.
M'agradaM'agrada
Respecte al duo de Semiramide s’ha de dir que Montserrat Caballé ja no es trobava gens cómoda amb les agilitats rossinianes l’any 1980.
Concretament a
4.48-4.52 i al final 7.05-7.10 la veu sona especialment gastada ,lletja, una mica gallina i a les escales es salta notes.(increible que s’us hagi passat per alt) Si hem de ser rigurosos ho hem de ser amb tots no? En aquest mateix duo hi estava molt millor Joan Sutherland-Marilyn Horne que estic segur que no va ser fita històrica…..
us deixo una versió també superior del Met 1990 amb Lella Cuberli i Marilyn Horne.
M'agradaM'agrada
Lo de versión superior -sentenciado así porque sí- será según tu opinión, una más no universal. Estas dos magníficas cantantes eran ideales para Rossini, pero Lella Cuberli no disponía de la belleza vocal de Montserrat Caballé y su voz aunque ágil era áfona, sin brillo.
Sobre las agilidades rossinianas es probable que tanto Sutherland como Cuberli dispusieran incluso de más de las escritas por Rossini. Repito otra vez que la nota más aguda escrita para Isabel Colbran era un Si4 y las agilidades escritas -ateniéndome a la tesina de Heilbron y a todas las biografías de que dispongo- lo eran en la zona central y grave, todo lo demás es añadido. No quiero decir con eso que Montserrat Caballé cantara Rossini exactamente como lo había él pautado, pero se aproximaba bastante.
Tus búsquedas, minuto a minuto y segundo a segundo, para apoyar tus habituales descalificaciones de Caballé son como mínimo “curiosas”, por no emplear otro adjetivo. Me agradría hacer lo mismo con algún/a cantante de tu predilección, pero prefiero evitar las obsesiones pues no son buenas para el cerebro.
M'agradaM'agrada
Quan vagis a veure i escoltar amb dificultat a Villazón o Gruberova, porta aquest cronometra.
M'agradaM'agrada
Compartim opinió
M'agradaM'agrada
Com m’agradaria que filessis tan prim a L’elisir, però se’t veu el llautó.
No em caldrà anar a buscar l’opinió d’insignes rossinians al respecte d’aquest antològica edició d’Aix-en-Provence, amb les meves orelles en tinc prou per saber que és una fita del belcanto absolutament històrica.
M'agradaM'agrada
Estic jo mateix inclós en el grup de gent que sap menys música que no pas Xavier Montsalvatge i no em sento incòmode per aquest fet.
M’agrada constatar que la meva opinió sobre l’Elisir coincideix amb la d’ell i amb la d’altres visitants d’In fernem land.
Bon dia a tothom independenment dels seus gustos.
M'agradaM'agrada
Bon dia Dandini, com t’he dit més amunt, entre els comentaristes d’IFL, hi ha compositors, musicòlegs, mestres, directors, cantants, … aficionats i a vegades seran coincidents o divergents amb el que es diu aquí, el més important és que es digui amb correcció.
Per donar més èmfasi als meus comentaris o opinions, no em cal anar a buscar cites d’altri, ja que estic ben segur que en podria trobar de tant o més valuoses, en contra i estic segur que no per això, ni tu ni jo canviaríem d’opinió, és més seria ben trist.
M'agradaM'agrada