Després del trasbals que va suposar el Parsifal segons el director Hengelbrock al Teatro Real de Madrid, l’expectació per el Der Fliegende Holländer dirigit per Markc Minkowski amb Les Musiciens du Louvre de Grenoble, per tant amb uns criteris primigenis o historicistes, al Palau, era un dels punts més interessants de la commemoració wagneriana a Barcelona, cal dir que escadussera a nivell musical, ja que ens hem “limitat” a la visita històrica del Festival de Bayreuth i fa un mes el solitari Das Rheingold al Liceu, a l’Auditori res de res, a no ser la iniciativa privada de Manuel Bertran amb la cessió de la seva col·lecció pictòrica anomenada Visions sobre la Valquíria que es va inaugurar el passat 22 de maig i que romandrà al Foyer de l’Auditori fins a finals de juny i que el dia de la inauguració va comptar amb un concert wagnerià a càrrec de La Banda Municipal de Barcelona (molt poca cosa tractant-se de L’Auditori, que per iniciativa pròpia no ha fet res) i ara li ha tocat al Palau amb aquesta proposta tan arriscada com interessant i que s’ha saldat amb un cert desconcert aclaparador i el descobriment d’una soprano que Déu vulgui que no sigui un miratge, Ingela Brimberg.

Si bé després d’un inici rar escoltant el Parsifal dirigit per Thomas Hengelbrock de seguida t’hi acostumes, amb el Der Fliegende Holländer dirigit a tota pastilla per Marc Minkowski no m’he acabat d’acomodar del tot, senzillament perquè els desajusts i les pífies dels metalls i l’excessiva acceleració d’alguns moments no ho van posar gens fàcil.

Ahir vam escoltar més Weber que Wagner?, podria ser i també podria ser que Wagner no hi estès gaire d’acord, i qui sap si posats a triar,  a ell amb l’egolatria que gastava, estic segur que li hagués agradat més l’Orquestra de Bayreuth que vam escoltar el setembre passat al Liceu que Les Musiciens d’ahir. Tot són conjectures que no duen en lloc, però intentar recuperar la versió parisenca de 1841 que després va ser retocada per el propi Wagner diverses vegades tot emprant instruments historicistes, té, com ho tenia el Parsifal esmentat, el interès de conèixer quelcom que s’aproximés a com sonaven les orquestres a la meitat del XIX en un repertori que després ha estat abonat per orquestres modernes i gegantines amb uns criteris i unes sonoritats radicalment allunyades al que ens va proposar Minkowski ahir.

El director francès ha decidit que l’Holandès en lloc d’emprar un veler navega amb una zodiac de la guàrdia costanera, amb una velocitat de vertigen i en alguns moments impossible (inici del tercer acte). Les Musiciens du Louvre el segueixen a la perfecció en aquestes dinàmiques endimoniades, sobretot la corda, per a mi i de lluny el millor del conjunt de Grenoble. La fusta i sobretot el metall, comptant amb els instruments més problemàtiques, van tenir de tot, moments veritablement esplèndids i altres molt millorables i que no serien perdonats per la legió anti Pons que tenim al Liceu (aneu a saber si ahir van sortir entusiasmats del Palau). Masses errades, petites, però errades, i no totes degudes a la complexitat dels instruments sense pistons com sovint s’argumenta. Hi havia manca de concentració o  una certa confusió en la concertació i qui sap si aclaparats pel so que ells mateixos produïen els va fer cometre més pífies de les que hom podia esperar d’un conjunt com aquest interpretant una òpera romàntica, o potser per això, per no ser el repertori que més treballen i durant més de dues hores ininterrompudes de música en una vertiginosa espiral de dinàmiques extremes, va fer que sent una notable versió orquestral, personal i discutible, no fos el que jo m’esperava, ni el que més m’agrada. Com experiment i per una vegada està bé, però jo m’estimo més una bona orquestra moderna, igualment càlida, però precisa i transparent.

No cal dir que el vertigen hiperactiu del director em va semblar excessiu, interessant en quant a versió personal allunyada de tot el que havíem escoltat fins ara, però no del tot reeixida, ni per resultats ni per estètica (meva si més no) La versió és poc wagneriana o si més no, allunyada del que jo associo per wagnerià i si bé aquesta visió és més fruit del que ha vingut al darrere, i per tant en el seu temps segurament era més weberiana, com ahir va succeir, després d’haver escoltat a Kna l’any 55 a Bayreuth s’hem fa difícil tornar als orígens, encara que perdi la identitat.

Pel que fa als 36 membres del Estonian Philharmonic Chamber Choir, Marc Minkovski els va posar perillosament a l’extrem, a punt del daltabaix. Si amb les cordes femenines ja vaig trobar a faltar més cos, en les masculines i quan s’han de desdoblar en el complex doble cor del tercer acte, va resultar clarament insuficient. Si van deixar la pell i les cordes vocals, són bons però insuficients per un repte així i per aguantar i traspassar (no sempre ho van aconseguir) la tempesta sonora que Minkowski els va etzibar durant el tercer acte amb una orquestra en estat de catarsis o exorcitzada (el primer contrabaix em va fer patir i tot). Es van emportar una fortíssima ovació, merescuda per l’esforç i el resultat, però un Cor de Cambra mai pot fer front, ni que sigui per raons pressupostàries, a una partitura pensada com a mínim pel doble d’integrants.

Si va ser una decepció conèixer fa dies, el canvi d’Evgeni  Nikitin per Vicent Le Texier, després d’escoltar al baríton-baix francès la decepció té un veritable motiu de ser. Va aguantar amb dignitat fins al duo amb Senta del segon acte, que ja va acabar apurat, en el tercet que clou el segon acte va “morir”, i atenent a raons estrictament de llibret, ens haguéssim pogut estalviar el tercer acte, ja que l’Holandès s’havia fos, per no dir mort. La veu és bonica, ideal per el rol, però les exigències, al menys ahir el van sobrepassar.Ho canta molt expressiu, però no va ser capaç de dosificar les forces, lluitar contra l’orquestra i estar a l’alçada de la Senta, ho va pagar potser injustament, tot i així se li va reconèixer l’esforç per intentar superar el repte.

Ingela Brimberg

Ja me m’havien parlat, però és clar, fins que no la veus i sobretot escoltes no te’n fas a la idea. Per a mi ahir el “descobriment” de la soprano sueca (d’on si no?) Ingela Brimberg marca un abans i un després , potser serà un miratge, ni ho crec ni molt menys ho desitjo, però el que vaig escoltar ahir és una veu de veritable soprano amb tremp wagnerià, amb metall, punyent, gran, que s’expandeix, que també sap fer mitges veus, i sobretot que traspassa i transmet. Què important es transmetre quan es tenen facultats i no es limiten a col·locar les notes amb precisió glacial. Amb Brimberg vius i pateixes totes les pors i l’exaltada felicitat d’haver trobat el seu somni i quan creus que ja t’has emocionat prou et falta escoltar el seu final per redimir-te com volia Wagner. El seu inici és des de el seu interior però aviat s’imposa, valenta, amb atacs directes, sense portamentos de cap mena, cosa que va fer que alguna nota en la balada no fos del tot afinada, res escandalós, però així ho vaig percebre, ara bé, en el gran duo amb l’holandès es va imposar amb emoció i les perilloses intervencions del tercer acte va estar sublim. En molt moments vaig intuir una gran Isolde i una Brünnhilde que commourà els fonaments del mateix Walhalla, tant de bo no m’erri, ja que en a mi i a pràcticament tot el Palau ens va entusiasmar, ella va poder amb tot i es va endur una antològica ovació i jo penso que merescudament.

Molt bo, boníssim el Donald (Daland a les versions posteriors) del baix finés Mika Kares, amb una veu magnífica projecció i sonoritat més aviat clares, cosa que fa que sembli fins i tot idoni per cantar l’holandès.

Discret Eric Cutler com  a Georg (Erik posteriorment). La veu és interessant, tant com l’amplíssim repertori que abraça el seu currículum, però jo crec que està lluny de Wagner. En la breu arieta que la partitura li reserva, no va solucionar de manera correcta la lleugera ascensió a l’agut, que no hauria de ser compromès per un tenor que ha cantat l’Arturo de I Puritani al MET, o que porta en repertori Huguenots (Raoul). No crec que Wagner, ni que sigui amb Minkowski, sigui allò que més li convingui.

Discreta Helene  Schneiderman (Maty i especialment prometedor Bernard Richter en el doble rol de mariner i timoner. És un aspirant a escolanet, però caldrà seguir-li la pista, també té el tremp wagneriana a la seva genètica.

Al final, després d’alguna deserció nipona durant el segon acte, prou sorollosa per amoïnar  al respectuós  públic que no omplia ni de bon tros el Palau (Barcelona ja no és wagneriana), dos impacients bravejadors compulsius, davant les imminent necessitat de ser els primers en deixar empremta i no coneixent com les gasta Wagner en aquests finals de grandiloqüència efectista, va deixar anar abans del definitiu i darrer acord conclusiu (mira que és fàcil si tens l’orella a l’aguait i sobretot els ulls clavats als braços del director) uns BRAVO que van esdevenir una mica letals en la catarsi que pretenia Minkowski. Aquesta no va arribar fins que la senyora Brimberg va sortir a saludar sola, per a tota la  resta hi van haver bravos i allaus d’aplaudiments, però per a ella va ser tot eixordador reconeixement a l’excepcionalitat d’una soprano que ens promet vetllades wagnerianes de altíssim voltatge.