Lucius Cornelius Sulla ( 138 AC – 78 AC)

Lucius Cornelius Sulla, va ser un polític, militar, cònsol i dictador romà de l’era tardorepublicana, un personatge important que per als amants de l’òpera és sobretot el protagonista de la tercera òpera italiana de Wolfgang Amadeus Mozart, malgrat que també  Handel el va fer protagonista d’una de les seves òperes primerenques, Silla (1713) tot i que gran part del seu material s’utilitzés per a la òpera immediatament posterior i molt més coneguda, Amadigi de Gaula (1715).

Després d’Ascanio in Alba i Mitridate, re di Ponto, el Regio Ducal Teatro di Milano, va encarregar la tercera òpera al jove compositor (quinze anys), que gràcies a les influents coneixences del seu pare Leopold entre la colònia austríaca a la capital Llombarda, va aconseguir que el seu fill, un prodigiós talent que trencava a cada nova òpera els esquemes obsolets, tancats i poc arriscats de la majoria de compositors, estrenés una nova òpera en el que aleshores era el teatre més important de Milà, predecessor del que estava apunt de inaugurar-se, Teatro alla Scala.

Giovanni de Gamerra, el llibretista encarregat de fer el llibret,  un cop entregat el text a Mozart va voler que el prestigiós Metastasio li donés un cop d’ull, cosa que va motivar que il·lustre llibretista fes modificacions importants que van alterar recitatius i tota una escena sencera. A Mozart que no li va agradar gens que això succeís, es va veure obligat a re escriure recitatius que ja havia acabat. Mozart va escriure la música de Lucio Silla durant els mesos de setembre a desembre i entre les ciutats de Salzburg i Milà.

Aquest mateix llibret serviria per a que Johann Christian Bach, el fill de, composés la música del seu Lucio Silla, l’any 1776, però és que dos anys abans el molt menys conegut Pasquale Amfossi també va musicà el mateix llibret sobre el dictador romà i encara trobarem que al 1778 un altre compositor italià, l’avui desconegut, Michele Mortellari estrenés un altre Lucio Silla. Una pràctica habitual en aquell temps, que si més no, rendibilitzava els costos de manera prou evident i efectiva.

Gamerra seria el traductor a l’italià del llibret de Die Zauberflöte

El Regio Ducal Teatro de Milà no va escatimar esforços per reunir una companyia de cant molt notable, ja que per el rol de Cecilio va ser cantat per el castrat Venanzio Rauzzini, una de les figures més importants de aleshores i pel que Mozart escriuria posteriorment el  motet Exsultate Jubilate. També el rol de Giunia va anar a càrrec d’una de les sopranos més reconegudes del moment Anna de Amicis. Per el rol de primo tenore (Lucio Silla), es va haver de recórrer al tenor torinès Bassano Morgnoni, ja que el inicialment previst un tal Cordoni, va caure malalt. El nou tenor no tenia experiència teatral ja que provenia d’una capella de musica, i per tant poc adequat per fer front al rol.

El 5 de desembre de 1772, el dia de l’estrena de Lucio Silla, el tenor Morgnomi no va està a l’alçada teatral que s’esperava del rol (ja en aquell temps i en contra del que hom podria imaginar, una actuació teatral inadequada i exagerada també podia malmetre una actuació i sembla ser que és això el que va succeir, ja que Leopold va escriure “per tal de que el rol de Lucio Silla es pugui representar amb el decòrum exigible, no cal ser tan sols un bon cantant, cal ser un bon actor i una persona honorable.

Sent com és el centre del drama, encara que no sigui vocalment la part més exigent, necessita donar la talla i la rèplica correcta a tots els personatges que giren al seu voltant i sembla ser que la nit de l’estrena la rèplica com a actor a la primera ària de Giunia “Dalla sponda tenebrosa” va ser tan ridícula que va motivar la rialla del públic, cosa que va alterar a la pobre soprano que creia que era ella la culpable d’aquella reacció.

L’obra es va representar  26 vegades més, tot un èxit, ja que moltes vegades es representaven una única vegada, però en canvi no va motivar altres contractes. Qui sap si la genialitat del jove prodigi espantava als propis empresaris teatrals, ja que cada òpera nova no era un calc de l’anterior, i el risc que representava aquesta nova sorpresa, possiblement els atemoria.

Lucio Silla no representa cap novetat formal davant el que en aquell moment es considerava l’opera seria, si que hi havia uns matisos nous, propis d’un compositor excepcional, però la mateixa temàtica i personatges servien per a altres compositors convencionals sense que succeís el que que ja despuntava en l’òpera de Mozart.

La partitura ja deixa veure una concepció personal i diferent dels efectes tempestuosos dels sentiments entre els personatges, molt més tràgics que els tradicionalment galants associats a l’escola dels llibrets de Metastasio per la denominada opera seria. Encara queden rastres d’aquests aspectes més idíl·lics i contemplatius com l’ària de Celia ” Se lusinghiera speme”, però immediatament després trobarem “Dalla sponda tenebrosa” on Giunia trenca els aspectes formals de la tradició del da capo.

De la mateixa manera Mozart escriu un número extraordinari de recitatius acompanyats, quelcom realment inusual, que evidencia la importància que atorgava a l’acció escènica i sobretot l’estructura formal del finale primo, iniciat per l’orquestra amb un andante al que segueix un important recitatiu acompanyat de Cecilio, seguit d’un gran número coral i un arioso de Giunia al que seguirà un altre número coral, ara més enèrgic, per acabar amb un duo “D’elisio in sen m’atendi” entre Cecilio i Giunia.

El tractament de les àries, els acompanyaments la interrelació musical i vocal entre cadascun dels números musicals o l’orquestració, evidencien que malgrat treballar sobre un text i unes situacions arquetípiques, Mozart trasbalsava els fonaments despullant als personatges de les característiques convencionals, dotant-los d’emocions i sentiments. Lucio Silla representa un punt de partença.

El mateix tractament vocal de les virtuosístiques coloratures s’adapten als sentiments i moments psicològics dels personatges, no són un artifici de lluïment virtuosístic, s’adapten doncs al personatge, a les escenes, i a les situacions del drama.

Malgrat que l’òpera conté elements estructurals tradicionals com la música de ballet, l’excepcional talent de Mozart per atorgar personalitat i sentiments als personatges, quelcom que en les òperes successives i amb llibrets no tan encotillats ens portarà al cim de la història de l’òpera.

Mozart va escriure per al rol protagonista tan sols dues àries sense gaires complicacions, ja que veient com era el tenor de l’estrena tampoc va arriscar gaire. Ni la part és exigent per la bravura, ni per l’extensió, ja que mai ha de passar el La4.

Els protagonistes reals són la parella d’enamorats, i per aquests si que hi ha molta teca i difícil.

Cecilio ha de cantar 4 àries, on ha de demostrar bravura i dolcesa, agilitat, coloratura, virtuosisme al servei dels sentiments. La part destinada originalment a un castrat ara és un rol que assoleixen les mezzosopranos líriques, tot i que hi ha sopranos amb suficient cos que també l’han fet. La nota més alta que ha de fer ésun Si4. però la dificultat del rol recau en l’ample tessitura i els paranys que conté.

El rol de Giunia és per a una soprano líric lleugera. Ha de cantar sis àries i l’exigent partitura li demana arribar al Re5.

Els rols secundaris estan destinats a una soprano que ha de interpretar el rol de Lucio Cinna, l’amic de Cecilio. L’exigència vocal no té res a veure amb els dos rols protagonistes i la tessitura no passa del La sostingut 4. Canta tres àries.

El rol de Celia està destinat a una soprano, ha de cantar quatre àrie si ha de ser capaç d’arribar al Do4. A ella estan destinades les àries més sensuals i plàcides de la partitura.

El rol d’Aufidio, el confident de Silla, està destinat a un segon tenor. És un rol quasi bé anecdòtic, però té una ària que si es talla no passa res. La tessitura, curiosament, és la mateixa que la del primo tenore, no passa del La4.

Al Liceu comptarem amb dos repartiments per a les excessives 10 representacions. Algú crec que es va equivocar quan va preveure 10 representacions per a una òpera tan poc coneguda i que tan sols s’ha vist al Liceu en una ocasió, la temporada 1986/1987 que se’n van fer 4 representacions dirigides per Julius Rudel i que van representar l’estrena a l’Estat Espanyol. Entre els intèrprets destacaven, la en aquell moment molt interessant soprano Jenny Drivala, Raquel Pierotti, Enzio di Cesare i Maria Gallego com a Celia, ara Sra de Bros.

Els repartiments d’enguany estaran dirigits per l’excel·lent Harry Bicket, mentre que el Sr. Claus Guth quasi segur que ens farà ballar la padrina amb les seves críptiques aproximacions operístiques. Pel que fa als cantants en el primer cast hi haurà la sempre sorprenent i imprevisible  Patricia Petibon (Giunia), Silvia Tro Santafé (Cecilio), Kurt Streit (Lucio Silla), Inga Kalna (Lucio Cinna), Ofelia Sala (Celia) i Antonio Lozano (Aufidio). Mentre que en el segons cast hi trobem a l’excel·lent Laura Aikin (Giunia), la mezzosoprano italiana Marina Comparato (Cecilio), Alessandro Liberatore (Lucio Silla), la temperamental Iano Tamar (Lucio Cinna)  i la poc aprofitada Maria José Moreno (Celia).

Per si no ens acabem d’assabentar de res del que veiem sobre l’escenari, us deixo un resum argumental extret del web del Liceu:

L’acció se situa a Roma l’any 79 aC, protagonitzada pel polític i general Lucio Silla, que després de la primera guerra civil romana es va proclamar dictador. Enamorat de Giunia, filla del seu enemic polític Caius Marius, cap del partit popular mort l’any 86 aC, que el rebutja, ha condemnat a l’exili el senador Cecilio –i ha fet creure que és mort– al qual Giunia estava promesa. Intervé en la intriga el patrici Lucio Cinna, amic i protector de Cecilio, i per tant enemic de Silla, que estima Celia, germana del tirà, i que prepara una entrevista secreta, que té lloc a les catacombes, entre Giunia i Cecilio. Cinna i Cecilio s’impliquen en un atac contra Silla, però fracassen. Cecilio és detingut i conduït a presó, on es troba amb Giunia. Els dos s’acomiaden, preparant-se per morir junts. Però Silla es mostra finalment magnànim, els perdona i propicia el casament de Giunia i Cecilio i també el de Cinna i Celia abans d’abdicar el seu poder i tornar la llibertat a Roma, en una exaltació de la generositat i la clemència dins la línia del Cinna de Corneille.

Jo ara us proposaré uns quants Youtubes per anar fent boca i dues versions per baixar, ambdues ja bastant antigues i que malgrat tot suposen les millors versions disponibles fins ara.

GIUNIA:

“Dalla Sponda Tenebrosa”: Edita Gruberova

“Ah se il crudel periglio”: Patricia Petibon

“Fra i pensier più funesti”: Annick Massis

CECILIO

Il tenero momento: Cecilia Bartoli

“Pupile amate”: Julia Varady

SILLA

“Il desio di vendetta”: Lothar Odinius

“D’ogni pietà mi spoglio”:Roberto Saccà

CINNA

“Nel fortunato instante”: Veronica Cangemi

CELIA

“Quando sugl’arsi campi”: Susanne Elmark

DUO GIUNIA-CECILIO

“D’elisio in sen m’attendi”: Annick Massis – Monica Bacelli

Olga Peretyatko-Marianne Crebassa

I per baixar-vos:

Lucio Silla (tenor) – Peter Schreier
Giunia (soprano) – Edita Gruberova
Cecilio (soprano) – Cecilia Bartoli
Celia (soprano) – Dawn Upshaw
Cinna (soprano) – Yvonne Kenny

The Arnold Schoenberg Choir & Concentus Musicus Wien, dir. Nikolaus Harnoncourt (1990)

• http://rapidshare.com/files/2149001286/Lucio_Silla_Harnoncourt.mp3

Lucio Silla – Anthony Rolfe-Johnson
Giunia – Lella Cuberli
Cecilio – Ann Murray
Celia – Christine Barbaux
Cinna – Britt Marie Aruhn
Aufidio – A. van Baasbank

Conductor Sylvain Cambreling – 1985
Orchestra – Théâtre de la Monnaie (Bruxelles)
Chorus – Théâtre de la Monnaie (Bruxelles)

• http://rapidshare.com/files/901481066/L_Silla_Cambreling.mp3

Més informació al web del Liceu

• http://www.liceubarcelona.cat/detall-obra/obra/lucio-silla.html