Quan jo era molt jove hi havia una sèrie discogràfica de la DECCA anomenada 4Fases. Eren gravacions de so espectacular i repertori molt popular, amb fragments i obres dels grans compositors, una garantia segura per fer lluir l’equip de música als amics.
El concert que va cloure la temporada de Ibercamera a Barcelona va ser com una gravació de la sèrie 4FASES, obres populars, cap risc o sorpresa en el programa, cap intent de trencar allò establert, amb una gran orquestra, en nombre de components, en qualitat, amb un so brillant, ric, ple i contundent, i en mans d’un grandíssim director. La millor manera d’homenatjar a Verdi i Wagner?
Confrontar en peces orquestrals a Verdi i Wagner és una mica pervers. Tot i que Verdi va fer un gran salt pel que fa a l’orquestració de l’opera italiana, el seu fort era un altre. El millor de Verdi no ho trobarem mai en les seves obertures i preludis, que acostumen a ser en el millor dels casos una macedònia dels temes més rellevants, entrellaçats de manera força hàbil. Per emocionar-nos amb Verdi hauríem de buscar per exemple un gran duo entre pare i filla a Rigoletto, o el del segon acte de La Traviata entre Violetta i Giorgio Germont, un cor o un gran concertant, però les obertures o els ballets de les seves òperes no deixen de ser peces de farciment. Si es tractava de fer-ho ben lleuger, jo hagués continuat amb l’obertura de Rienzi, Les fades i La prohibició d’estimar, afegint l’obertura Faust del jove Wagner. Fins i tot Tannhäuser o Der Fliegende Holländer podien entrar en aquest joc, però renoi! quan va sonar Tristan und Isolde, Parsifal, o la catedralícia obertura de Meistersinger, aleshores el greuge va esdevenir enorme, insultant, insalvable.
Jo vaig piular no fa gaire “necessito a Verdi per estimar Wagner“, de fet els estimo a tots dos, els necessito a tots dos, però cal acceptar les evidències.
Dit això i sabent que el concert que va tenir lloc ahir a L’Auditori ni em podia defraudar, ni fer-me levitar tot i tenir musica que ho podia fer possible, ja que la formula obertura, aplaudiments, ballet, aplaudiments, obertura, ho feia improbable, vaig sortir feliç, sense grans entusiasmes, la veritat, però feliç.
A la primera part em va semblar que el Verdi segons Gatti, “wagnerajava” una mica. Una orquestra tan gran i amb un so tan rotund era un malbaratament de recursos innecessari. L’obertura de Nabucco, amb el seu planyívol solo de trompeta amb el popular tema del “Va pensiero”, que ens apropa a les processons acompanyades per la banda del poble, o la música del ballet de Macbeth, no necessiten de 120 músics, amb la meitat n’hi ha prou i suficient, sobretot perquè potser amb menys gruix pots emocionar igual o fins i tot més. Hi ha àpats que és millor utilitzar els dits, els coberts de plata fins i tot poden arribar a molestar alhora que et priven del gust i el sabor genuí.
La magnífica obertura de “I vespri siciliani” ja és una altra cosa, però tret d’una sumptuosa exhibició de calidesa dels violoncels, en el tema cantabile del gran duo de Monfort i Arrigo, no em va produir cap trasbals, i això que és una òpera i una obertura que adoro. La música que Verdi va fer per el ballet de Otello (per l’estrena parisenca, és clar), a part de tenir unes notes de l’havanera de Iradier, no pas de Bizet (Carmen), és d’un exotisme bastant aproximatiu (de cromos de les antigues tauletes de xocolata, per entendre’ns), tot i que l’orquestració és ben original i una premonició de banda sonora made in Hollywood. Sort que per acabar la primera part el mestre Gatti va fer per a mi, una sensacional versió de l’obertura de La Forza del Destino, que ves per on ahir no em va semblar mil i una vegades escoltada, ja que va saber donar-li una interpretació ben pròpia i dramàtica, amb alè, tensió i drama.
A la segona part ens esperava l’obertura de Tannhäuser, espectacular en la construcció, i en la sonoritat rotunda d’una orquestra, que ara si que justificava l’amplíssima plantilla (quina enveja tenir a disposició una orquestra tan nombrosa i tan bona), les cordes enlluernen. Tot seguit va venir el moment màgic de la nit amb el preludi i mort de Isolda de Tristan und Isolde. Gatti va fer possible el miracle de trasbalsar i amb una música així, ja em perdonareu tots plegats, però el ballet de Macbeth, tan engrescador i espanyolitzant, compartint programa, era un insult. La intensitat que Gatti va anar donant al preludi amb un crescendo emocionant, de temps amples i sumptuosos, va fer que de l’èxtasi sublim passéssim a la mort sense respirar, ningú va gosar ni fer un petit estossec i ahir els mòbils van fer vaga. Impressionant.
Després i precedit dels impertinents i lògics aplaudiments entre peça i peça, el mestre Gatti va iniciar un altre moment sublim, el preludi del tercer acte de Parsifal, una especialitat de la casa, que va enllaçar amb el Karreitagszauber (els encants del Divendres Sant) que sent una delícia, no em van produir l’efecte del Preludi i mort d’Isolda.
La imponent, difícil i espectacular obertura de Die Meistersinger von Nürnberg és potser el que em va agradar “menys” de la segona part. La complicada arquitectura contrapuntística va motivar més d’un desequilibri i en alguns moments es va perdre la qualitat sonora que l’Orquestra Nacional de França posseeix, res greu, però esperava que fos el gran colofó i per a mi no ho va ser.
Per agrair l’entusiasme del públic, que no omplia L’Auditori. i per sorpresa d’aquells que potser esperàvem la cavalcada de Die Walküre o el preludi del tercer acte de Lohengrin, el mestre Gatti i l’Orquestra Nacional de França, per no quedar malament amb Verdi o Wagner en el cas de triar una propina de l’un o de l’altre, i apostant pels valors patris, van interpretar de manera exultant el preludi del quart acte de Carmen de Georges Bizet. Potser també es pensaven que sent Carmen una òpera de temàtica espanyola.. mataven dos pardals d’un tret, però deu ser complicat explicar encara algunes coses, oi?, em quedo en que una orquestra francesa va tocar música “francesa”, i com ho va fer!
I ara us confessaré una última cosa, si a la primera part haguessin interpretat les quatre peces sacres de Verdi (amb un cor com cal) i a la segona ens haguessin fet el primer acte de Die Walküre o el segon de Parsifal, per dir alguna cosa “ben senzilla” i amb solistes com cal, hagués trobat un homenatge a Verdi i Wagner, senzillament perfecte.
L’Orquestra Nacional de França que em va agradar més la darrera vegada que ens va visitar amb el mateix mestre Gatti, és una orquestra envejable.
Ah! se’m oblidava, vaig assistir al concert gràcies a la Neus, que ves per on li sobrava una entrada de les barates (ja no en quedaven quan em vaig apropar a la taquilla) i ella que em va reconèixer quan mi vaig apropar per comprar-li la sobrant ( tu ets en Joaquim i tens un blog oi?, què fort!) em va permetre assistir a aquest concert que no em volia perdre i que potser si me l’hagués perdut no hagués passat res. En qualsevol cas gràcies i sobretot fent honors a l’orquestra “enchanté”.
IN FERNEM LAND 
pero tu… no duermes?
M'agradaM'agrada
😆 😆 😆 ara si, un cop he fet els deures me’n vaig a dormir, i això que tinc comentaris per respondre…
M'agradaM'agrada
Tu encara ets molt jove.
M'agradaM'agrada
Quan s’editaven els 4FASE ho era molt més 🙂
M'agradaM'agrada
No te vi!!!! Cachis… Pensé que al final te habías rajado. Lástima de programa. Quitando La forza, me sobró toda la primera parte. Los silencios del preludio de Tristán ponían la piel de gallina, un mini éxtasis. La obertura de Tannhauser también me gustó mucho. El Parsifal, que me enloquece, me supo a poco. Y los Maestros, siempre me ponen de buen humor, pero la orquesta se le escapaba de las manos. Y me pareció que la batuta se le escapaba también, literalmente, creo haberla visto volar sobre los músicos con los ímpetus del final de los Meistersinger…. Desde luego, los ultimos compases y la extraña Carmen los dirigió sin ella.
Resumiendo: Mucha orquesta para Verdi y poco Wagner para tanto Gatti.
M'agradaM'agrada
Me quedé con unos amigos en el pasillo de los palcos de tercer piso, blablablabla y se me pasó divinamente el descanso.
Gatti, se queja, canta, ronronea, se excede en los volúmenes, pero la orquesta, aun cometiendo algunos fallos de concentración, estuvo a gran nivel. El problema era el programa, pero por La Forza y Tristan und isolde yo salí satisfecho.
Me encantaría un Parsifal en versión de concierto con él en el podio y todo lo demás.
M'agradaM'agrada
¿Montamos una recogida de firmas para que nos traigan ese Parsifal? Y ya puestos a pedir, con Kaufmann también.
M'agradaM'agrada
Marga ja pots contar amb la meva firma.
M'agradaM'agrada
Mejor hagamos una recogida de firmas para mantener las temporadas y los auditorios/teatros abiertos…
M'agradaM'agrada
Nos vemos en el Cor Vivaldi, entonces 🙂
M'agradaM'agrada
O hoy en el Lucio Silla?, o mañana 😉
M'agradaM'agrada
buf, no se com aguantes… deus tenir unes piles superalcalines autorecarregables 🙂 Totalment d’acord amb la teva cronica. Barregar Verdi i Wagner amb questa seleccio de peces era molt descompensat. A mes, aquests ‘tasts’ d’obres, que son com uns ‘aperitius’ personalment em deixa am ganes d’escoltar mes de l’obra en qüestio i em costa canviar d’un minut a l’altre al següent univers. Igualment vaig gaudir molt de la qualitat de l’orquesta. Em sembla que la Carmen al final va ser com per dir apa, a casa nois que ja es tard. 😀
M'agradaM'agrada
La música em dóna vitamines.
Els fragments sempre fan de mal programar i els aplaudiments sempre refreden. No és una bona formula, i la commemoració, els compositors, l’orquestra i el director reunits ahir, crec que es mereixien un altre programa-
En qualsevol cas és una cosa que ja sabia i per tant anava preparat.
La Carmen del final tan sorprenent com a bis, com espectacular en la versió.
M'agradaM'agrada
Decepción.
Ni el programa, eso ya se sabía de antemano, ni la lectura, ni tan siquiera la orquesta tuvieron su mejor día.
Faltó concentración, sobraron decibelios y tan solo en Tristan e Isolda se logró lo que debería haber sido y no fue.
Carmen para despedir no se correspondía, pero el programa oficial ya había cumplido ni que fuera de manera poco original el trámite del bicentenario.
No hacían falta esas alforjas
M'agradaM'agrada
T’entenc però una mica radical, no?
M'agradaM'agrada
Yo no estuve por razones obvias, pero tiene gracia que la propina comenzara con la pieza “Sevilla” del compositor, empresario, director de escena y de orquesta y además reputado baritenor sevillano Manuel García que Bizet “tomó prestada” y adaptara para la famosa “Aragonesa” o preludio del cuarto acto de “Carmen” y que nadie lo recuerde y además pase por ser música auténticamente francesa, como dijo Patrick Jordan en una retransmisión desde Francia.
M'agradaM'agrada
T’envejo Joaquim. Segur que va ser un excel·lent concert. Però comparar Verdi i Wagner , l’un al costat de l’altre en un concert és una gamberrada. M’estimo molt Verdi, i confeso que té escenes fantàstiques que m’emocionen i em fan vibrar. Però el preludi de Trsitany és una altre cosa: això son paraules majors, o el preludi del tercer acte de Parsifal,,,Passem a una altre dimenssió com ja he dit algun altre cop. Aquí ni el geni de Verdi té res a fer, que ja és dir. I si la interpretació és excel·lent només queda el reclinatori ….
M'agradaM'agrada
Crec sincerament Josep que aquesta mena de debats són estèrils, i formats de concerts com aquest no ajuden a copsar la dimensió real de cap de tots dos compositors. Les expresions “Verdi no té res a fer…”, “…l’un al costat de l’altre és una gambarrada…” no són massa musicològiques i denoten excesiva simplicitat, sencillament perque estem parlant de formacions, estils, entorns, vivències i tarannars que no són comparables. I és en el contexte vivencial i referencial de cada compositor que hem de situar la seva obra, i valorar-la en la seva qualitat intrínseca. Recomano altament la lectura del capítol dedicat a Wagner en el llibre de Harold C. Schonberg “Grandes compositores” per a copsar les seves darreres paraules en les que menciona com al llarg del temps han estat assimilats aquets dos gran genis. I és veritat, tens raò, ningú ha estat capaç de donar un Tristan com ens l’ha donat Wagner, com tampoc ningú has estat capaç de oferir-nos un Cosí com ens l’ha donat Mozart, com ningú ha estat capaç de regalar-nos una Traviata com ho ha fet Verdi, o una Novena com ho ha fet Beethoven, o una Passió com ho ha fet Bach…i aixi fins pràcticamente l’infinit. Jo em quedo amb tots ells, i molts més…El temps ens dona el preciós regal de disfrutar-los a tots amb plenitud. Un regal meravellós.
M'agradaM'agrada
Josep Olivé, jo entenc el que vol dir en Josep R. Noy, mentre assistia al concert vaig pensar moltes vegades que el format no era l’adequat i que la barreja no afavoria gens a Verdi, sobretot perquè el que es va programar no era el millor de Verdi, mentre que el que es va programar de Wagner, o gran part, si que era del millor que va escriure. No em sembla just.
Quan escoltes el concertant de Macbeth, o el de La Traviata, o l’amami ALfredo, o el Va pensiero, si que creus en la genialitat de Verdi, però això no es va programar, i talment semblava un concert d’aquests de costellada, amb el concierto de Arajuez i la Carmina Burana, que no pas l’homenatge que es volia celebrar. La Carmen del final encara va afavorir-ho més.
Jo sóc molt verdià, i amb l’Otello i Falstaff m’esborrono cada dos per tres, però suposo que te n’adones del que vull dir, oi?
M'agradaM'agrada
D’acord Joaquim. Otello i Falstaff són dues grans òperes que he gaudit moltisssim, i que m’han “tocat” molt, cada cop que les he vist. Josep, tens raó: estem parlant de estils i tarannas molt diferents. Per això precisament qualifico de “gamberrada” , segurament de manera poc seriosa i poc encertada, juntar-los en un concert. Però és per entendre’ns de manera rápida i planera. Ho tinc molt clar: tant Verdi com Wagner són sens dubte dos grans genis de l’òpera.
M'agradaM'agrada
Els veritables homenatges es fan interpretan les seves obres en teatres. I efectivament, el que es una “gambarrada” es lo que va programar l’ONF amb Gatti. Això ens ho fa l’OBC amb el Pablo i la/el masacrem.
M'agradaM'agrada
Sobretot si no ho fa bé 😦
M'agradaM'agrada
Si, si…a tots dos us entenc ara. Perfectament. 🙂
M'agradaM'agrada
El ballet de Otello i Tristan und Isolde són força incompatibles.
Tots dos són genis, però no es poden barrejar ni com a experiment d’alta cuina moderna
Jo m’estimo més concerts no tan fàcils però que em trasbalsin més. El format d’aquest era propici a la dispersió
M'agradaM'agrada