Ahir divendres va tenir lloc la primera representació de les deu previstes, quelcom inexplicable, de l’òpera de joventut (de fet totes ho van ser i per tant millor seria dir adolescent) de Wolfgang Amadeus Mozart, Lucio Silla.
Comprenc que més de tres hores de Mozart, per un teatre tan poc mozartià com el Liceu (Don Giovanni, Le Nozze di Figaro o Zauberflöte a part) pot semblar fins i tot una provocació, però que el teatre presentés una ocupació tan discreta diu poc del públic musical de Barcelona, ja que la proposta que tanca la temporada d’abonament té tots els ingredients per ser un èxit, hi ha hagut una veritable cura en tots els detalls, des de l’essencial direcció musical encarregada al barroquista Harry Bicket, coproduint una producció escènica del hermètic Claus Guth amb el Tkeater an der Wien i el Wiener Festwochen i sobretot reunint un parell de casts (inexplicable també tal i com està el pati) de prestigioses veus.
Ja en els primers compassos de l’obertura es preveia que seria una nit mozartiana de cap a peus. La reduïda Orquestra del Liceu va sonar esplèndida, amb un so càlid i bonic, amb una bona tasca per part dels solistes i magnífica transparència i ductilitat en la combinació dels números musicals i els recitatius, essencials en el desenvolupament dramàtic.
Bicket ha respectat quasi la partitura en la seva integritat, hi manca alguna ària, tot i que han deixat la del personatge de Aufidio, “Guerrier, che d’un acciaro”. Potser una mica menys de recitatius hagués facilitat un espectacle molt llarg, que gràcies a l’excel·lència de l’equip vocal (primer repartiment) no se m’ha fet gens feixuc. L’adolescència de Mozart va donar una obra magnífica que molts compositors adults la voldrien per lluir-la i exhibir-la com la seva obra mestra.
L’aportació coral és limitada i discreta, el Cor del Liceu va complir sense especials retrets o lloances.
Patricia Petibon és la Giunia del primer repartiment. La soprano francesa sempre m’ha semblat una mica desconcertant i a vegades irritant (el disc dedicat a España seria la sublimació de la irritació), però en canvi també m’ha demostrat que és una cantant i sobretot una intèrpret excel·lent (Lulu al Liceu). La torturada Giunia li serveix per desplegar totes les seves dots expressives i dramàtiques emprant els generosos recursos vocals de manera poc ortodoxa en l’estil, però de gran impacte teatral. Va obtenir el reconeixement més generós, és clar que les seves àries, sobretot “Ah se il crudel periglio” que tanca la primera part, són les més espectaculars.
Sempre que he vist a Silvia Tro Santafé m’ha agradat moltíssim, però ahir més. La mezzosoprano valenciana va exhibir una veu extensa, generosa en l’agut, el centre i el greu, i unes facultats tècniques i expressives de primeríssim nivell. La Tro hauria de ser imprescindible en totes les temporades liceistes, pot fer tants rols que pensar en altres cantants quan la tenim a ella, em semblaria malbaratar una cantat i una artista excepcional.
Una altra sorpresa d’una nit vocalment esplèndida, va ser la soprano letona Inga Kalna. En la seva primera ària “Vieni, ov’amor t’invita” va passar per algunes dificultats, però a mida que la representació avançava va anar afermant la coloratura i el registre agut, acabant de manera immillorable la darrera ària “De più superbi il core”. Una veu important.
Jo sempre he admirat i defensat a la soprano valenciana Ofelia Sala, però alguna vegada m’ha decebut una mica, no pas ahir, que va cantar de manera admirable les agraïdes àries de Celia, potser les àries més amables. De tots és sabut que el seu gran problema és el volum vocal, sobretot en una sala tan gran com la del Liceu, però ahir amb un acompanyament orquestral deliciós i una projecció esplèndida, la seva veu va arribar arreu i van poder apreciar, una vegada més, el seu acurat cant i la seva musicalitat.
Kurt Streit és un reconegut mozartià i a ell li va correspondre defensar el rol titular, tot i que ja us vaig dir a l’apunt preparatori, que no és ni el més lluït, ni el que canta més. Dues àries i un tercet, a part dels recitatius, són tot el bagatge que per a un cantant tan experimentat i especialitat, semblen insuficients. Streit té una veu ingrata, però sap suplir aquest handicap amb una important dosi interpretativa, donant absolut sentit a tot allò que canta, amb convicció. Brillant
Finalment queda el rol anecdòtic de Aufidio, tan anecdòtic que en algunes versions es suprimeix. En aquesta producció se li permet cantar la seva ària, cosa que va servir per escoltar al més que interessant tenor Antonio Lozano.
Ja sabeu que per portar la contra, sempre parlo de les produccions escèniques al final, ja que tothom acostuma a dedicar molt, potser massa, espai a les propostes escèniques i després enllesteixen la part musical i vocal amb dues ratlles. Mai m’ha semblat just si estem parlant d’òpera.
Jo crec que l’únic que entén perfectament les propostes críptiques de Claus Guth deu ser el seu psicòleg o el psiquiatre, dubto que fins i tot ell mateix entengui el que deu dictar-li el subconscient, però no us negaré que en tot moment em va interessar el que passava en escena, encara que en més d’una vegada em sembles ridícul veure segons quines reaccions ja habituals en els seus muntatges, on sempre hi acaba surtin algun personatge amb el mal de sant Vito (en aquest Silla i també Giunia).
L’escenografia presenta diferents espais a diversos nivells, que crec que representen tant estats físics com mentals dels personatges. Bé, aquesta és una paranoia meva, però és clar, quan et proposen coses críptiques t’has d’acabar fent la teva pel·lícula, i la que em vaig fer jo, que no ha de coincidir ni amb la del mateix Guth, em va servir per anar seguint més o menys la trama, per altre part ben previsible, anacrònica i repulsiva (el dictador magnànim em fa tremolar, què voleu que us digui).
Decorats grandiloqüents i giratoris, que recorden un búnquer, l’armadura de formigó d’un edifici a mig construir i abandonat per la crisi immobiliària, una sala d’autòpsies, enrajolada i d’un hospital de principis del segle passat, un edifici mussolinià del barri EUR de Roma però substituint el marbre blanc per formigó, la claveguera de The Third Man on en els seus imponents murs es projectaran ombres dels personatges que dialoguen amb altres personatges reals o finalment un magatzem o nau industrial. Tot això i més, com podeu veure ben rebuscat, però que en canvi ofereix versemblança a un relat on les àries són molt llargues i s’ha de jugar amb la llum i les ombres, per revestir les situacions. Hi ha idees, un treball acurat amb els cantants per donar personalitat a cadascun del personatges i també molt “koncep” que va provocar l’esperada, tot i que lleu, protesta d’alguna part del públic, quan va sortir a saludar l’equip escènic. Molts bravos no mereixia el dissenyador del vestuari, Christian Schmidt, ja que els seus dissenys són lletjos, però com que també és l’autor de l’escenografia i aquí si que em van agradar moltes solucions, no podria protestar-lo, tot i que si el tingués al davant li diria que el vestuari de Celia voreja la provocació, sent com és el personatge seductor.
Jo crec que estem davant d’una gran proposta i com que segurament ja no tornaré a veure un altre Lucio Silla al Liceu, crec que cal agrair i felicitar que aquesta vegada hagin preparat a consciència aquest títol, ja que quan es va estrenar al 1987, la cosa no va passar de l’aprovat i aquesta vegada el resultat és un notable alt, i aquest és un espectacle que qualsevol teatre d’òpera de primer nivell, signaria ara mateix per la seva temporada.
Demà, sense treva, us parlaré del segon repartiment que veuré avui, amb noms que no desmereixen en res els protagonistes d’ahir.
Com que em sembla que aquesta època d’excel·lència i abundància té els dies comptats (mesures unificadores anunciades ahir, a banda) i trigarem a tornar-la a tenir, cal aprofitar-ho. Si podeu no us ho perdeu, Mozart s’ho mereix, és un bàlsam i està magníficament servit.
IN FERNEM LAND 
Gran espectacle. No us el perdeu.
M'agradaM'agrada
Caram que concentrat!
M'agradaM'agrada
Un bon final de temporada. No se’l perdin. Val la pena. Gràcies, Joaquim, per la seva crònica. Com sempre, molt encertada.
M'agradaM'agrada
El que millor podem fer és recomanar-lo, gràcies per fer-ho Àngela.
M'agradaM'agrada
Estic desitjant que arribi divendres, el dia del meu torn!
Gràcies per la crònica.
M'agradaM'agrada
A un mozartià com tu t’agradarà, ja ens ho sabràs dir.
M'agradaM'agrada
Me encanta que se sirva bien Mozart y que guste, sobre todo este tan joven y a la vez tan maduro (aún con los esquemas de la ópera seria), pero con su sello personal ya ¡Hasta muy pronto y buen día, infernems!
M'agradaM'agrada
Gràcies Leonor.
Era una apuesta arriesgada y se han esforzado mucho para hacer un producto de altísima calidad. Les ha salido casi redondo.
M'agradaM'agrada
El proximo dia 5 de junio, Mezzo TV la retransmite en directo.
M'agradaM'agrada
Gràcies Enrique, no lo sabía. Quizás grabada la producción mejore.
M'agradaM'agrada
Sembla molt interessant, doncs. Ara, és trist que ni Mozart ompli el Liceu? Suposo que les deu funcions deuen respondre a aquesta premisa, que el nom de Mozart ja ho fa tot, però això no és La flauta màgica, i aquí ens movem per títols, per quatre títols i prou. I home, algun altre Lucio Silla ens caurà, abans de deixar de venir al Liceu: que si tu no pots, jo tampoc… I d’aquí a 25 anys més, compto amb poder continuar anant-hi (és clar que potser la no-pensió que tindrem no ens ho permet…).
M'agradaM'agrada
El Liceu no l’omple ni un Mozart primerenc, ni un Verdi primerenc i veurem que passa amb el Wagner primerenc. Malauradament si ens hem de refiar del públic, tan sols Butterfly, Elisir, Bohème, Tosca i potser Carmen. Recorda que ni La forza del destino va poder omplir les funcions previstes, per tant de públic autòcton és impossible omplir 10 funcions i d’abonament, ja no et dic si fossin de venda lliure. JO crec que ni amb Villazón, com a Salzburg i allà aquest estiu en fan 4. A Salzburg 4 i al Liceu 10. Sincerament, no ho entenc.
La pensió?, això és com una fonda, oi? 🙂
M'agradaM'agrada
Qué bé va sonar l’orquestra!. Molt bé les veus i excel·lent la interpretació de la Petitbon.
Mozart és molt bo. Quan va de la maneta amb Daponte és genial. Amb Gamerra i Metastasio la cosa ja no és igual… A L’òpera li falta tremp.
Musicalment molt interessant, però no deixa de ser una “òpera seria” i ja sabem que vol dir això: recitatius i àries, boniques i emocionants, però una successió que pot arribar a ser monòtona. És una obra que admetria perfectament la versió en concert.
El muntatge va fer tot el possible i en alguns moments la suma de música text i imatges (ombres per exemple) aconseguia de tenir més força. També l’actuació dels cantants hi tenia molt de pes. L’escenografia era una mica brutalista i grinyolava ostensiblement quan girava.
Jo també em vaig fer les meves pel·licules (per exemple en aquest muntatge no em sembla anecdòtic el paper d’Aufidio,..) Se’m va fer llarga, però estic contenta d’haver-la tornat a sentir (cal dir que si no fos perquè tinc el programa de l’any 87, diria que no l’havia vist abans: no la recordo!) i que es donin a conèixer també aquestes obres en un teatre com el Liceu.
M'agradaM'agrada
Potser amb Daponte + 15 anys, el resultat no hagués estat encara el mateix que després, però no hi ha dubte que el rodatge del Wolfgang era genial.
Se’t va fer llarga perquè és llarga, 3 hores 10 minuts d’òpera, més 30 minuts d’entretingut descans, és molta estona per a qualsevol òpera. Jo em vaig deixar portar i ahir, espero que avui també, em va funcionar molt bé, malgrat que el cul vaig haver de remoure’l vàries vegades, les butaques acaben sent incòmodes.
M'agradaM'agrada
Em van regalar una entrada, crec que hi havia moltes més invitacions del que és normal, i tot i així el teatre feia pena, ja que en una primera funció i en divendres, hauria de cridar l’atenció de tots els aficionats i mozartians en particular.
S’ho passarien molt bé, és un comiat de gran nivell, jo trauria a Streit, que mai m’ha agradat, no només per la veu lletja.
Silvia Tro, Kalna, Petibon i Sala, per aquest ordre, però totes estupendes.
M’hagués agradat una mica més de contrast i dinàmiques més lleugeres a l’orquestra, però van treure un Mozart que es pot vendre a qualsevol teatre.
No vaig entendre res de l’escena. Quan sàpigues qui és el psiquiatre, tu que ho saps tot, donem l’adreça, el visitaré, estic interessat en saber algunes coses.
Aneu a veure-la, fa molta pena veure el Liceu tan buit i el Mozart que fan s’ho mereix.
M'agradaM'agrada
Si alguna cosa vaig sentit de les invitacions…..
A Streit, és a dir, Silla, en Guth li fa fer coses una mica rares, potser influencia per acabar d’enlletgir-li la veu, no sé. En qualsevol cas les seves àries són molt poc interessants. Veurem aquesta nit amb Liberatore
M'agradaM'agrada
Completament d’acord amb els teus comentaris i tots els cantants magnífics, per a mi el descobriment ha estat l’Inga Kalna. El muntatge d’aquest director me l’esperava pijtor però la veritat es que dona sol·lucions magnífiques i i l’argument va rodat amb l’escenografia i amb el ritme de l’Orquestra. Els meus potsers serien en que no cal un personatge tant histriònic i torturat per a Lucio Silla (es pega, es colpeja, es talla les venes, es crema ….) i en que en la primera intervenció del cor a les “tombes” (que és un espai tancat) es fa cantar part del cor d’esquena al públic i les veus sonen sordes i estranyes. Un òpera i un espectacle magnífic per no perdre’s si us agrada Motzart.
M'agradaM'agrada
Certament en Silla comença molt sado/maso i pertorba una mica, jo m’esperava, després de l’escena de les auto lesions, un desgavell violent, però per sort no va ser així, malgrat la duresa de l’escenografia i la lletjor d’alguns moments.
Mozart és el rei i sempre guanya si les coses es fan bé, com s’han fet.
M'agradaM'agrada
Tot esperant el dia 7 de juliol per a veure-la i escoltar-la. Gràcies Joaquim.
M'agradaM'agrada
Tindrem temps per tornar-hi. ja ens diràs el què.
M'agradaM'agrada
Dues prèvies: 1. Mozart va ser un geni ja des de ben jovenet 2. M’agrada molt l’òpera entesa com a bon teatre amb bona música.
Lucio Silla: Dubto que aquesta òpera guanyi res feta en versió escènica ja que com a teatre no hi ha per on agafar-la. En versió concert gaudiriem de les veus, seria molt més barat i ens estalviariem els ridículs (tra)vestits com els que van haver de suportar tots i totes els i les cantants, exceptuant la Petibon que vestia de manera no insultant. Els consellers/militars/barbers/camarers eren de bufetada. La pitjor parada la pobre Inga Kalna (que no ha nascut per actriu) a la qual van caracteritzar com el personatge petit de Little Britain. Però la resta, amb l’excepció ja esmentada, eren de bufetada.
L’escenografia oscil·lant entre lletja, absurda i horrorosa. Algun moment de bellesa indiscutible (els cors cantant pels foradets com si fossin medallons de l’arc de Constantí, per exemple) no salva, per mi, un conjunt lleig i avorrit. A mi no m’ajuda a suportar (?) àries llargues però precioses, que l’escenari vagi rodant de la maxipantalla de tv amb inquietants(?) passadissos de Third Man, a una taula parada i ensangonada (era que van aprofitar la de la Salomé?) no se sap perquè o a un espai d’indústria abandonada de la DDR.
Ara que està de moda el micromecenatge, fem una bona versió de concert i a la sortida li paguem el psiquiatre a herr Guth.
La sra Petibon, però, menja apart. Li donen el llistí de telèfons amb la partitura de “Baixant de la Font del gat” i em (ens?) posa la pell de gallina. Fora d’estil, d’acord, però quina actriu/cantant!
Addenda final: algú em pot explicar si els tímids però ben audibles xiulets eren d’aprovació a l’americana o de reprovació a la llatina?
M'agradaM'agrada
Els xiulets són d’aprovació, ara ningú protesta amb xiulets, a la llatina és un buuuuuu, com els que també es van escoltar.
Jo m’estimo molt més la versió de Guth que una versió en concert, però sense dubtar-ho gens ni mica. El muntatge de Guth conté molt teatre, altre cosa és que t’agradi o no, que sigui lleig, en lloc està escrit que el teatre hagi de ser sempre bonic i estètic, sobretot si és descriuen fets de violència i despotisme en mans d’un dictador.
És una opció i el treball amb els actors em va semblar notable, així com la caracterització de Kalna, que sempre vaig veure com el que representa que és, un home, Potser no serà Lawrence Olivier, però més masculina que ell, si que ho era.
El cas de la Petibon és curiós. Estic encuriosit en saber com cantaria baixant de la font del gat, com a mínim ens fotria dos miols de gat que ens deixarien estabornits, com ahir, quan descobreix a dalt del primer pis a Silla que l’espia. Dramàticament va quedar impactant aquell agut fora de temps i to, però mozartià, el que és diu mozartià, no ho era. A vegades canta Mozart amb un toc Duke Ellington, però jo també vaig sortir encantat de la seva Giunia.
M'agradaM'agrada
Fantàstica nit de música, cant i teatre (i.e. òpera) ahir al Liceu. No estic del tot segur -i veig que no sóc l’únic- que tot casés dins la més estricta ortodòxia mozartiana, però el resultat va ser magnífic en conjunt i vaig sortir encantat del teatre. Responsable principal: el geni de Mozart. Però que n’és de difícil servir-lo a un bon nivell ! En la meva modesta opinió ahir va ser així. Els que encara dubteu si anar-hi crec que no us en penedireu si finalment us animeu.
La cirereta, com sempre que passa, poder-nos saludar. Un plaer.
M'agradaM'agrada
Hi ha qui no en té prou amb Mozart, és respectable, però quan està tan ben servit, em costa acceptar que no agradi-
Un plaer compartit aquest de saludar-nos, ni que sigui la breu estona del descans.
M'agradaM'agrada
Al cien por cien con tu crónica, Joaquim. Noche memorable para mi particular memoria Liceística y Mozartiana. Un placer añadido, compartirlo de tan cerca contigo y con Fede.
Otro abrazo
M'agradaM'agrada
Hacía tanto tiempo que no nos veíamos que me supo a muy poco, pero la alegría fue enorme, si a eso añadimos que Mozart nos lo puso de maravilla, ¿Qué más podemos pedir?, Si, ya lo sé muchas cosas, pero empezamos bien, ¿verdad? A ver si ese va a ser el inicio de un período de estabilidad, paz y positivismo fructífero, ya toca.
Petons
M'agradaM'agrada
No recordó bé el Lucio Silla de l´any 1987 però aquest d´ahir no hem va agradar gens la producción Sort que de tant en tant tancava els ulls i escoltava MOZART.Molt bons cantant i orquestra.
M'agradaM'agrada
Per escoltar Mozart, no cal tancar els ulls, benvolguda demo.
M'agradaM'agrada
Encantat de la vetllada muscial. Mozart té el do de fer que quan escoltes una obra seva poc coneguda per primer cop se’t queda gravada ja per sempre, es el que té la genialitat. Si a això li sumem una posada en escena perfectament integrada en la història i la música, ja tenim una altra nit memorable.
Content de trobar-vos de nou.
Nik
M'agradaM'agrada
Niklaus, el que em sembla més important és que la proposta no sigui una poca-soltada. Pot agradar més o menys, però que hi hagi un treball amb cara i ulls tant a nivell d’escenari, d’orquestra com vocal, és el que sempre hauria de succeir, però que com tots sabem, no passa sovint. Aquest Lucio Silla no agrada a molts/es, perquè no és bonic, quelcom que em sembla una banalitat, On s’ha escrit que l’art hagi de ser bonic?. L’art ha de dir coses i mai ha de ser convencional- En aquest cas sense ser una proposta definitiva, crec que hi ha prou motius per dedicar-li una mica d’atenció.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord! Quants cops hem vist muntatges estèticament agradables però que ens deixen totalment indiferents???? No es pot presentar una posada en escena “bonica” sobre la història d’una dictadura!
M'agradaM'agrada
I el final que no he explicat, perquè de fer-ho la Kalamar em retira la paraula, és la cirereta per ser lleig, lleig, lleig. 🙂
M'agradaM'agrada
Me emocionó la obra tanto como me indignaron los crujidos de la escenografía, en perpetuo movimiento giratorio durante la ejecución de muchas de las bellisimas arias.
Ya podrían haber puesto aceite en los cojinetes o haber estado quietos y dejadarla fija.
Porque si el escenario hace ruido y chasquidos continuos durante la representación de una ópera, simplemente no sirve y que piensen en otra cosa.
M'agradaM'agrada
El primer día no oí tanto esos ruidos como el segundo, aún así creo un poco exagerado tu veredicto.
M'agradaM'agrada
El balanç del que llegeixo i del que m’ha arribat per altres vies és positiu, amb una part musical d’origen indiscutible (com no!), ben interpretada i cantada, i en canvi la part escènica amb opinions de tots colors, no faltant les molt crítiques. No m’estranya. Per una banda, la musical, el geni ja despuntava, i el seu segell ja el deixava ben estampat aquí i allà abans d’arribar als anys gloriosos de Viena. I per l’altra, Guth es monta la seva propia fantasía i tot es tracta de si un pot seguir-la, la pot entendre o la pot, almenys, disfrutar-la estèticament. Aquest any han passat ja unes quantes d’aquesta mena de produccions (ara recordo per exemple “Les Contes de Hoffmann” i sobretot “Rusalka”) i si no recordo malament, del mateix Guth va ser un Parsifal ambientat en un siquiàtric, del que jo no vaig entendre res però que ves per on estèticament em va agradar. Per tant, ansiós estic d’escoltar un Mozart que encara desconec, il.lusionat perquè està ben servit i expectant per a dir la meva de lo que vegi i/o pogui entendre.
M'agradaM'agrada
Que una proposta escènica faci parlar més que una excel·lent proposta musical i vocal és greu, i aixo és el que em sembla que està succeint.
És clar que hi ha qui també li nega el pa i la sal a les òperes series de Mozart. En fi…
M'agradaM'agrada
Jo vaig ser una de les convidades la nit de divendres; anava amb cert recel i sense haver preparat l’obra i vaig sortir fascinada. Com diu Xavier C. no se la perdin!
M'agradaM'agrada
Hola Victòria benvinguda a IFL
Que sortissis fascinada diu molt de la proposta.
Torna quan vulguis, estarem encantats de llegir-te
M'agradaM'agrada
M’esteu posant dels nervis,jo pensava no anar-hi (demà) peró aquest article me’n fa venir ganes.Es que de Mozart.operísticament parlant,només m’agraden Flauta,Don Giovanni i poca cosa més.Ja sabeu que soc rara,la meva localitat ja l’he donat,només em queda estrangular la meva germana i que em doni la seva.Em sembla que ho aconseguiré.
M'agradaM'agrada
Si ets només de Flauta i Giovanni, compte! katia, compte 😥
M'agradaM'agrada
Streit i Petibon, de vergonya. No he arribat ni al primer entreacte. Quins grans mozartians!!!
M'agradaM'agrada
Ho lamento
M'agradaM'agrada
Ahir vaig fer cap al Liceu amb aquest primer repartiment. Tenia previst només veure aquesta òpera en el meu torn però Amadeus és molt Mozart i no he volgut deixar escapar l’oportunitat de veure aquest Lucio Silla encara que sigui repetint el primer cast. Resultat: molt content! Contentíssim! Venia d’un molt irregular Rienzi i aquest Lucio ha estat un bàlsam musical impagable!
Quin goig veure un animal escènic com la Petibon! Si a més canta molt bé, si fa girs de final de frase gens “clàssics” o mozartins però que són perfectament coherents amb la dramatització de Guth, si actua de manera absolutament creible, tot plegat fa que estiguem davant de lo que l’art operístic total demana: musicalitat, virtuosisme vocal, credibilitat escènica, coherencia dramàtica. Tambè Tro Santafé em va agradar molt. Bé l’orquestra amb aquest meravellós Mozart de setze anys. Gran treball de Bicket, que l’hauriem de veure molt més sovint.
La producció em va agradar molt, els moviments, l’estètica, els llums (formidable el desplegament de diferents tons en tota la funció), la maquinària (que algú ha seguit el consell d’aplicar 3/1 perquè no va grinyolar gens). Fa un bingo absolut Guth en com representar drames que avui la seva representació explícita serien un anacronisme difícil de pair, i sincerement, i sense voler crear polèmica, és incomprensible per a mi com es pot preferir una versió concertant d’una òpera com Lucio Silla a aquesta representació escénica. És que no ho puc entendre! Prego no se sentin molestats qui no estiguin d’acord amb mi per una afirmació tan rotunda, però dic el que sento.
I la música! Ja sublim als setze anys! Extraordinaria, Mozart genuí, del que ja no costa gens imaginar el que ens depararà el meravellós Amadeus del futur.
M'agradaM'agrada
Em sembla, Josep, que nosaltres sí hem vist la mateixa producció de Lucio Silla. És reconfortant, perquè en començar a llegir comentaris havia arribat a pensar que algú (segurament jo, que sóc els que me´ls anava trobant tots en direcció contrària) s´havia equivocat de sala 😕
M'agradaM'agrada
No, no et vas equivocar de sala ni anaves en direcció contraria…simplement ets/erats dels…dels…dels…”escollits”!
🙂 🙂 🙂 🙂 🙂 🙂 🙂 🙂 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Sort que teniu els que aneu pel cantó correcte de l’autopista!
Ahir per Catalunya Música se sentien molt els grinyols de l’escenografia però deu ser que sóc dels que miren el dit i no la lluna.
Per cert, si voleu polèmica recupereu les opinions de Pere Albert Balcells, al final de la transmissió, sobre el treball de Bicket i sobre la oportunitat dels talls. Del muntatge no en van parlar.
M'agradaM'agrada
Lluis, els micròfons de qualsevol retransmissió amplificant sorolls que en el teatre no se senten, sobretot si es produeixen molt a la vora d’un micròfon. Els tarrabastalls que tot sovint sentim a la ràdio no es corresponen amb el que se sent en directe, on tens una percepció del so ben global. I ahir no se sentia grinyolar gens (almenys de manera perceptible o molesta) la maquinària, la qual cosa indica que hi hagut un treball d’optimització tècnic apreciable aquets dies. Guth és amic de les plataformes mòbils. A Parsifal tambè la va utilitzar, i tambè amb el mateix exít tècnic que ahir.
Pere Albert Balcells és per a mi un Mozartià de referència absoluta. Els llibres dedicats a desxifrar musicalment i dramàticament les obres amb Da Ponte i La Flauta Màgica (els tinc tots) són d’una extraordinaria qualitat no sols musicològica sino literaria. No sé el que va dir del treball de Bicket ni de l’oportunitat dels talls Va bé saber el que opina, perquè se l’ha d’escoltar. Però sempre, el que val, el que a mi em val, és la sensació vital amb que surts d’un espectacle. La de cadescú. Malament si aquesta percepció es modificada per opinions externes, per molt respectables i valuoses que siguin.
D’altre banda, jo, ahir, vaig veure molts pocs cotxes en direcció contraria! 🙂
M'agradaM'agrada
Completament d’acord amb l’opinió d eles patums, que jo segueixo, però sempre m’acabo creient la meva espinada i la meva sensibilitat. ja em poden fer anar a missa, ja… er cert, que va dir?
Sé que el mestre Bicket està MOLT EMPRENYAT amb el que ha hagut de dirigir al Liceu, pels talls que han imposat les idees del Sr Guth, però renoi, com va fer sonar la mini orquestra, oi?
M'agradaM'agrada
Sembla com si de cop i volta s’hagués erigit una creuada anti Lucio Silla, anti el Mozart aprenent, que insisteixo que per a mi és molt millor que el Martín i Soler que el Liceu ens ha encolomat tant si com no. També volien fer La Battaglia di Legnano, que en Marco va transformar en quatre concerts indignes, que és una òpera engrescadora molt lluny de les obres mestres de Verdi. Si es fan ben fetes és molt interessant programar-les, deu representacions no, ja ho he dit, però programar-la si, i si es fa tan bé com s’ha fet aquesta vegada, encara més i per suposat escenificada.
En qualsevol cas no tenia gaire dubtes que t’agradaria, però en llegir-te respiro alleujat.
M'agradaM'agrada
Doncs no sé… però jo també hi vaig anar ahir i realment el grinyols del moviment escènic se sentien força (estava al cinquè pis).
A mi la direcció de Bicket no em va agradar gaire. La resta de propostes que ha dirigit al Liceu sempre m’han encantat, però ahir vaig tenir la sensació que li faltava alguna cosa… Potser m’he acostumat massa a les versions tan contrastades de Harnoncourt o Minkowski… Vaig trobar a faltar més nervi ja des de l’obertura. En molts moments tenia la sensació d’escoltar la vella versió de Hager (cantants magnífics però una direcció musical avorrida).
Una cosa que trobo força imperdonable és no fer un descans després del primer acte. Les dues hores de les primera part són dificilment suportables ( i això ho diu un mozartià que adora tot allò que va escriure Mozart).
L’escenografia em va encantar (en general, aquests escenaris giratoris tan típics de Guth acostumen a impressionar). En canvi, el vestuari i la caracterització dels diferents personatges és un horror, arribant al ridícul en molts moments.
Amb l’últim “gag” del protagonista abans que baixés el teló vaig tenir la sensació que no feia falta tanta autolesió i sang per acabar d’aquesta manera.
Els cantants, tots magnífics, especialment Petibon.
M'agradaM'agrada