Stradella de César Franck, acte 2on, Kabatu, Laho i Rouillon senons la producció de Jaco Van Dormael
El mes de setembre de 2012 l’Òpera Royal de la Wallonie a Lieja, re-inaugurava després de tres anys de profundes reformes tècniques i de restauració, el teatre de l’òpera i per fer més remarcable l’efemèride va decidir estrenar la primera òpera del compositor belga César Franck, nascut a la mateixa ciutat de Lieja el 10 de desembre de 1822 i mort a Paris el 8 de novembre de 1890. Aquesta òpera desconeguda fins ara, va ser la primera de les quatre òperes que va escriure el compositor i només es coneixia la partitura per a cant i piano. Franck la va escriure entre 1837 i 1841, per tant en plena adolescència, quan va caure fascinat per la figura del cantant, músic i aventurer Alessandro Stradella (1632-1689), que va morir assassinat a causa d’una de les habituals aventures amoroses.
Franck no va ser l’únic compositor que es va inspirar en l’agitada vida del cèlebre cantant i compositor barroc, ja que Louis Niedermeyer (1837) i Friedrich von Flotow l’any 1844 van escriure poc abans i després de Franck les seves versions, sent la de von Flotow la més coneguda.
Per estrenar la més que interessant versió de Franck es va encarregar l’orquestració al compositor flamenc Luc Van Hove, que lluny de fer experiments, ha intentat ser molt fidel a la música del seu compatriota, obtenint una credibilitat que sent una pura hipòtesis, no intenta trair en cap moment el romanticisme desbordat d’una composició irregular, fruit d’un inexpert compositor, dotat d’una inspiració melòdica indiscutible.
L’òpera decau, pel meu gust, en el tercer acte després de la mort del personatge de Léonore, l’amant de Stradella, ja que Franck so sap resoldre el final després d’haver-nos deixat grans moments, com les dues àries dels protagonistes, dos duos i un magnífic tercet que tanca el segon acte i que jo diria que és un moment dramàtic molt intens i vocalment molt brillant.
A la Royal Opera de la Wallonie van escollir un equip pràcticament belga en la seva totalitat, encapçalat pel tenor Marc Laho (Stradella), la soprano Isabelle Kabatu (Léonore) i el baix baríton francès Philippe Rouillon en el malèfic Duc de Pesaro. La direcció escènica, extraordinàriament complexa i discutible (en parlaré després) va anar a càrrec del cineasta Jaco Van Dormael i la direcció musical del director italià Paolo Arribaveni, titular des de 2008 de la casa.
Cal dir que ni l’orquestra, ni el cor són de primera categoria, però compleixen molt dignament la seva tasca i l’equip vocal és desigual, ja que tant Laho, un tenor líric de veu clara i fraseig elegant, com Isabelle Kabatu, una soprano que ens va visitar diverses vegades en l’inici del reconstruït Liceu i posseïdora d’una veu intensa, amb alguna crispació notable a l’agut, van estar molt per sobre de la resta, que sent discrets van complir sense donar gaire relleu als seus personatges, ni Rouillon una mica esgotat vocalment, ni Werner Van Mechelen (Spadoni), massa pla, no van acabar de donar el joc de contrasts malèfics a la parella protagonista.
Pel que fa a la producció del reconegut cineasta Jaco Van Dormael (Toto the Hero 1991, The Eighth Day 1996 o Mr. Nobody del 2009), és un brillant i estètic despropòsit aquàtic, ple de moments extraordinàriament poètics, si bé el preu que han de pagar els cantats, permanentment a dins d’un escenari/piscina ple d’aigua, que dificulta la mobilitat, alhora que deu fer venir ganes d’orinar, seguint les tesis i costums de Mercedes Milà, és una paranoia més del directors, que no saben que fer per tal de que parlin d’ells.
Stradella va passar molts anys de la seva vida a Venècia i part de l’acció (actes 1er i 2on) passen a la ciutat dels canals, motiu suficient per tal de que el Sr Van Dormael, utilitzi una quantitat d’aigua absolutament desproporcionada, també en un diluvi absolutament versemblant que cau sobre els cantants que no en tenien prou en cantar de cintura en avall submergits en aigua, per quedar del tot xops sobretot els que no porten paraigua. Per altre part l’aigua que cau a bots i barrals fa un soroll que entorpeix la correcta audició de la música.
Per altre part des de el climàtica i provocadora escena que té lloc durant l’obertura, veurem com una noia completament nua ens brinda unes imatges que ben bé podrien ser extretes d’un quadre del belga René Magrtitte, amb els seus cels i núvols, finestres suspenses en el no res i bombolles gegants de sabó jugant amb reflexes d’aigua i miralls.
Moltes imatges, no ho negaré són molt potents, però fa patir que els cantants hagin de moure’s de manera feixuga, com si fossin Di Caprio i Winslet pels passadissos del Titànic, ja m’ho sabreu dir quan veieu el segon acte, musicalment molt intens. La paciència dels cantants d’òpera és infinita.
En el tercer acte l’acció transcorre originalment en una església de Roma i els efectes ara molt més simbòlics, queden menys entenedors, si bé la unió dels dos amants, en una redempció quasi wagneriana, és bellíssima.
Us recomano aquesta òpera, per ser una absoluta raresa que s’allunya del repertori tradicional, mil i una vegada escoltat, per estar plegada de melodies bellíssimes, per tenir dos protagonistes que sense ser dos noms de primera línia, s’impliquen intensament amb el que fan, i també per aquesta producció desproporcionada i excessiva, que ens regala moments visuals originals, bells i suggeridors.
Cesar Frank:
STRADELLA
Compositeur: César Franck
Librettiste: Emile Deschamps & Emilien Pacini
Metteur en scène: Jaco Van Dormael
Costumier: Olivier Bériot
Décors: Vincent Lemaire
Lumière: Nicolas Olivier
Chef de choeur: Marcel Seminara
Chef d’orchestre: Paolo Arrivabeni
Choeur: Opéra Royal de Wallonie
Orchestre: Opéra Royal de Wallonie
Marc Laho (Stradella)
Isabelle Kabatu (Léonor)
Werner Van Mechelen (Spadoni)
Philippe Rouillon (Le Duc)
Xavier Rouillon (Pietro)
Giovanni Iovino (Michael)
Patrick Mignon (Beppo)
Roger Joakim (un officier)
Réalisateur TV: Frédéric Caillierez
Setembre de 2012
A manca d’un yotube, us deixo el recitatiu, ària i cabaletta que canta un sensible Marc Laho (Stradella), al tercer acte i on segurament trobareu alguna semblança en la cabaletta, amb la d’Arnold del Guillaume Tell de Rossini, estrenada 12 anys abans a Paris.
ENLLAÇOS vídeo (un únic arxiu mp4)
Demà tornarem al repertori més sovintejat, però paga la pena
IN FERNEM LAND 
Ja, ja, ja!!! 🙂 Però a quina hora has publicat això?!?!? Perquè fa un moment no hi era!!! Que potser m´has llegit el comentari reclamant l´apunt? 😉
M'agradaM'agrada
Després d’un quart d’hora, MÀGIA telepàtica.
Dormia jo plàcidament i de cop i volta un malson em va despertar i vaig pensar, mira que si hi ha algú desvetllat i vol entrar a IFL, no trobarà cap apunt. Vaig posar-me mans a l’obra i amb un plis plas (quinze minuts més o menys) em vaig inventar un apunt d’una òpera de Cesar Franck, que mira que és rar el tema, i a més a més, una estrena mundial. Me’l vaig mirar fent passar ràpid la imatge, perquè amb un quart d’hora tampoc em podeu demanar miracles, i a les 6:34 vaig publicar, no em diguis que no vaig atendre amb promptitud la teva queixa, eh?, Vaig pensar seriosament en un concurs, però vaig pensar que si el guanyaves no tenia temps de pensar el premi 😆
Avui a mitjanit, com la ventafocs, ha sortit la Lucia, i avui deus estar dormint com una soca 👿
M'agradaM'agrada
Opera muy interesante que musicalmente -no sé por qué razón- me trae a la memoria el “Benvenuto Cellini” de Berlioz en algunas de sus hermosas melodías y es de agradecer que se haya orquestado, teniendo en cuenta el estilo de Cesar Franck, pues de lo contrario hubiera quedado inédita.
La puesta en escena es muy atractiva, pero exige de los cantantes un plus de riesgo, aparte del que toda partitura aporta, al obligarles a estar casi permanentemente sumergidos en el agua hasta la cintura y moverse dentro de ella con la posibilidad de caerse, perder el control del canto y hacer el ridículo más espantoso -aparte de las posibilidades de contraer un resfriado como mínimo-, todo gracias a las “genialidades” de otro tirano de la escena.
Los intérpretes no tienen sólo que cantar y estar atentos a las indicaciones del director musical sino mantenerse firmes para no perder el equilibrio y provocar la hilaridad del público. Yo creo que hemos llegado a un punto en el que ser cantante de ópera exige no sólo tener buena voz y cantar bien sino estar entrenado/a para el circo, con objeto de evitar caídas -nuestro reciente “Lucio Silla” del Liceu, por ejemplo-, practicar gimnasia agresiva y funambulismo, para estar preparado para lo que exijan los “genios”, y no padecer de claustrofobia (Jonas Kaufmann en el reciente “Il trovatore” de Munich) ni de vértigo (cualquier producción de La Fura dels Baus con sus insoportables grúas).
Por lo demás encuentro muy recomendable esta ópera y los cantantes son correctos, sobresaliendo Marc Laho -en buena voz- e Isabelle Kabatu -con alguna reminiscencia sonora de Leontyne Price, aportando profesionalidad y experiencia a una partitura no excesivamente exigente, pero con ciertas dificultades y con el añadido de una aberrante -aunque muy llamativa- escena, llena de problemas de movilidad.
M'agradaM'agrada
No puc escoltar-la ara, aixi que a falta de conèixer com despuntava ja de tant jove (quinze, setze anys) Cesar Frank m’he entretingut en saber de la vida i miracles del tal Allesandro Stradella. Vida de novela, novela per a ser passada a llibret d’òpera, certament. Sorprés tambè per la certa rellevància que va tenir com a músic del barroc, amb un catàleg d’obres prou ampli i creador, segons la wikipèdia, del concerto grosso. Interessant post, tot plegat.
M'agradaM'agrada
…i entrada mal entrada, obviament…disculpes Fede… Bé, deu ser la calor que pateix l’ordinador… :-)))
M'agradaM'agrada
És una obra molt interessant, no et diré que una obra mestra, ni una òpera que s’hagi de fer cada dos per tres, però és normal que a Lieja re-inaugurin el seu teatre amb una obra del seu compositor i que aquesta sigui una estrena absoluta.
Pel que fa a Stradella, una peça digne d’una pel·lícula, peró ja saps que al XIX els feien òperes.
M'agradaM'agrada
La claustrofòbia ho dius per el truc de màgia de la mitja part? jajajajajaja, quina ocurrència més estúpida dels directors, ni a la mitja part els deixen descansar… no sé si ho feien tots els dies, o va ser una concessió a la transmissió
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim. Això si que és fer cultura operística i tot gràcies a tu.
M'agradaM'agrada
Bé, en a mi no, primer caldrà felicitar a qui va creure que Stradella era digne de ser representada i a partir d’aquí la llista és llarga. Jo quan trobo una cosa que m’interessa i crec que pot interessar als inquiets lectors i visitants del blog, no tinc cap dubte. No diré que hagi motivat tantes alegries i rebombori com el Trovatore de JK, però al final ha tingut forces visites i baixades, espero que no decebi a ningú.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim, sempre val la pena ampliar la cultura operística.
M'agradaM'agrada
Exacte!, cal ampliar i després si cal, ja esborrarem el que no hi càpiga, oi?
M'agradaM'agrada