Evelyn Herlitzius (Elektra) Producció de ptarice Chéreau a Aix-en-Provence 2013 Fotografia Pascal Victor/ArtComArt
Als 10 minuts d’iniciada la transmissió que vaig seguir pel canal d’Internet que ARTE va habilitar de manera gratuïta, ja estava absolutament fascinant. És en ocasions com aquesta quan em reafirmo en la boutade que presideix el blog amb allò de la vida un pretext per anar a l’òpera, i caldria afegir sempre i quan siguin representacions com aquesta.
Aquests darrers dies que parlem tant de les produccions, ja que altres aspectes essencials deixen de tenir el protagonisme que haurien de tenir, hem donat moltes voltes, potser masses, a aquest tema, quan en realitat tot és molt més senzill, ja que es tracta de utilitzar tot el talent en benefici d’una obra i aleshores difícilment sortirem defraudats.
En el cas d’aquestes representacions del Festival d’Aix-en-Provence ha confluït molt de talent i el resultat ha estat històric, tant que jo crec que aquesta producció ja ha quedat, com moltes del genial Patrice Chéreau, per a la història de l’òpera, no d’aquesta òpera, de l’òpera en general. La contribució del director teatral francès al gènere és cabdal i definitiva, imponent i mestrívola, un referent que ja ho va trasbalsar tot en aquell Ring del centenari a Bayreuth, on curiosament i qui sap si a nivell d’homenatge, com bé diu Rosa Massagué a El Periódico, en aquesta Elektra hi tenen un episòdic protagonisme dos cantants que allà van ser absoluts protagonistes com són Franz Mazura (89 anys) i Donald McIntyre (78 anys), fins a aquesta Elektra, ha deixat malauradament poca però inoblidable petjada, amb les produccions de Les Contes d’Hoffmann (1973-1980), Der Ring des Nibelungen (1976-1980), Lulu (1979), Lucio Silla (1984), Wozzeck (1993-1999), Don Giovanni (1994-1996), Cosí fan tutte (2005-2006), Des de la casa dels morts (2007), Tristan und Isolde (2007) i aquesta Elektra (2013). Poca producció per a tanta genialitat, veritat, concreció i austeritat.
El director francès, savi, intel·ligent i amant del teatre més que de la polèmica estèril, ha posat altre cop en aquesta Elektra, tot el seu talent, que és molt, al servei de l’obra, i el resultat és un espectacle teatral de primeríssima magnitud, sense necessitat d’estripar, provocar o convocar sobre l’escenari totes les sessions del psicoanalista, tots els fantasmes familiars, els atàvics complexes o les misèries personals, per mostrar la seva versió, oferint noves mirades a personatges mil cop escenificats i quasi estereotipats, per donar uns girs subtils, sorprenents i que deixen un intrigant dubte final, quan ja s’ha complert el terrible encàrrec, gràcies a un treball d’actors excepcional, embolcallat per una majestàtica i pètria escenografia, obra de l’habitual col·laborador Richard Peduzzi, que situa un absis al fons de l’escenari que recorda la roca on dormia Brünnhilde envoltada del foc màgic en el llegendari Ring de Bayreuth, qui sap si ha fet un altre cop d’ull auto-homenatjant aquella producció insuperada i mil voltes copiada.
Tot en aquesta producció escènica esta mesurat fins l’últim moviment de l’actor més poc rellevant. els gestos i els moviments corals, el disseny de la la llum, l’austeritat del vestuari, les reaccions i mirades en els intensos enfrontaments entre els personatges, aquells imponents murs que encotillen un espai gegantí. Tot ens prepara i ajuda a gaudir i viure intensament l’òpera, no hi ha obstacles, no hi ha res que despisti ni descentri l’atenció. Hi ha llicències que Chéreau es pren en la psicologia dels personatges principals. Una Elektra dubtosa, una Klytämnestra humana, o una Chrysothemis més venjativa que la pròpia germana i al final més exultant que espantadissa, per no parlar d’un Orest executor però amb consciència d’haver estat utilitzat i per això abandona a les germanes.
Mentre uns han de fer mostrar un cul al públic per fer-nos entendre coses prou evidents, garantint que d’aquesta manera segur que es parlarà com a mínim d’aquesta “gosadia”, Chéreau es queda amb l’essència, i amb una Elektra catatònica i asseguda mirant al buit, ja n’hi ha prou per fer-nos entendre a tots, començant per Chrysothemis, que ella ja no és d’aquest món, viva però morta, sense missió que acomplir. No calen grans esgarips (prou que en té la partitura), ni grandiloqüents cops d’efecte, ni riuades de sang com ens va proposar McVicar a Salzburg 2010 i això que Chéreau fa morir en escena a Klytämnestra i Agamenó, ni molt menys les ridícules ínfules del Sr. Guy Joosten al Liceu 2008, en aquella producció que per sort no tornarem a veure malgrat ser pròpia, en aquesta incomprensible i no fa gaire denunciada política de produccions i malbaratament, ja que aquesta que ens ocupa avui també està produïda entre d’altres importants teatres, pel Liceu, on sembla ser que està prevista a la temporada 2015/2016.
Perdoneu que avui trenqui la meva pròpia regla de parlar primer dels aspectes musicals/vocals i finalment de l’escena, però és que trobo que a Chéreau li devem molt i ens dóna tant, que ni que sigui aquesta vegada vull començar per l’escena, ja que abans que la impactant entrada orquestral ens clavi a la butaca, ell ja ha procurat en un interludi silenciós concentrar-nos en allò que ha de succeir immediatament.
L’orquestra de Paris sota l’explosiva direcció d’Esa-Pekka Salonen obté també un triomf esclatant, seguint l’analítica, precisa, enèrgica i galvanitzant versió amb que el director dota a tot el conjunt, sense obviar els grans moments també d’explosió lítica i melòdica. Salonen ofereix una orgia sonora que sembla quasi inabastable.
I la part vocal acaba fent història gràcies a un trio de senyores definitives i imponents, en un estat de gràcia vocal i comunió interpretativa extraordinàries.
A la soprano Evelyn Herlitzius mai li he professat gran estima, sobretot arran de les seves primeres Brünnhilde a Bayreuth que sempre em van semblar senzillament inaudibles. També m’ho va semblar al Liceu quan va fer-la en la versió de concert al costat de Domingo, Meier i Helm, i tan sols arran de l’Ortrud a la inauguració la temporada passada a la Scala, vaig començar a canviar d’opinió. La veu és desagradable, molt incisiva, però en aquests rols de força dramàtica aclaparadora, Herlitzius es creix molt, ja que la vessant dramàtica, com acostuma a succeir en veus pocs agraciades per la bellesa natural però en artistes intel·ligents, és notabilíssima. La veu, sense oscil·lacions, ni crispacions, es mostra solidíssima fins la darrera nota, fins el darrer alè, absolutament entregada al personatge, absolutament segura i plena d’esplendorosa força vocal i expressiva.
Generosa i resplendent també es mostra la Chrysothemis d’Adrianne Pieczonka, amb una veu molt més arrodonida i dolça que Herlitzius, però no menys penetrant. Waltraut Meier ja va deixar constància de la gran personalitat escènica de la Klytämnestra/Norma Desmond a Salzburg, però aquí sense el gran guinyol, encara impressiona i inquieta més, amb aquest indici d’aproximació humà cap a la filla. La personalitat escènica de Meier ja és llegenda i la veu encara mostra signes d’autoritat i punyent projecció. Té una personalitat magnètica imponent que fa que abans de que obri la boca ja gaudeixis del seu art.
Waltraud Meier coma Klytämnestra a l’Elektra del Festival d’Aix-en-Provence 2013, producció de Patrice Chéreau. Foto original Pascal Victor ArtcomArt
Menys rellevant em va semblar l’Orest de Mihail Petrenko, sobretot perquè la veu del baix rus desconcerta per la claredat de l’emissió i en aquest cas per una certa manca d’autoritat en forçar la seva tessitura. Poc destacat l’Aegist de Tom Randle i excepcionals les serventes/zeladores, encapçalada per Renate Behle i també per la contundència de Bonita Hyman, aixì com per la veterana Roberta Alexander. És clar que si parlem de saviesa i expertesa cal enlairar-se per aplaudir a Franz Mazura que als seus 89 anys encara dona presència escènica (vocal ja no) a un rol/homenatge, així com Donald McIntyre sobrevivents d’aquell Ring que un jove Chéreau va col·locar a la història, com no tinc cap dubte que succeirà amb aquesta Elektra.
Aquí la teniu, gaudiu-la fins a l’emotivitat que produeix veure l’exultant satisfacció del rostre feliç de Herlitzius quan tot el teatre es posa dempeus per agrair amb una cridòria que electritza, la plenitud d’una interpretació com la seva.
Memorable!
Elektra, producció de Patrice Chéreau, escenografia de Richard Peduzzi Aix-en Provencer 2013 Fotografia Pascal Victor/ArtComArt
Richard Strauss (1864-1949)
ELEKTRA
Tragèdia en un acte
Llibret de Hugo von Hofmannsthal, segons la Electra de Sofocles
Estrenada el 25 de gener de 1909 a la Semperoper de Dresden
Direcció musical Esa-Pekka Salonen
Direcció escènica Patrice Chéreau
Col·laboració a la direcció Thierry Thieû Niang
Escenografia Richard Peduzzi
Disseny de llums Dominique Bruguière
Vestuari Caroline de Vivaise
Perruques i maquillatge Campbell Young
Dramatúrgia Vincent Huguet
Elektra Evelyn Herlitzius
Klytämnestra Waltraud Meier
Chrysothemis Adrianne Pieczonka
Orest Mikhail Petrenko
Aegisth Tom Randle
Der Pfleger des Orest Franz Mazura
Ein junger Diener Florian Hoffmann
Ein alter Diener Donald McIntyre
Die Aufseherin / Die Vertraute Renate Behle
Erste Magd Bonita Hyman
Zweite Magd / Die Schleppträgerin Andrea Hill
Dritte Magd Silvia Hablowetz
Vierte Magd Marie-Eve Munger
Fünfte Magd Roberta Alexander
Coro Gulbenkian
Actors Christine Cardeur, Ana Gabriela Castro, Julie Denisse,
Félix Martinez, Amandine Molla-Barré, Marie Vires
Orchestre de Paris
Grand Théâtre de Provence, Aix 19 de juliol de 2013
Aquí queda el record
IN FERNEM LAND 
Bon dia Joaquim, estic completament d’acord amb tot el que dius.
és una Elektra bestial, de reclinatori, per guardar-la al bagul dels records més estimats.
Crec que al Liceu tindrem les mateixes protagonistes. Seria fantàstic!! però
alerta, doncs és una Elektra d’infart.
M'agradaM'agrada
Salzburg 2010 era amb Nikolaus Lehnhoff crec recordar Joaquim…encara que efectivament, el final amb els cosos penjats cap per avall d’Agamenon i Klytämnestra amb els comsequents rius de sang sembla talment procedent de la factoria McVicar.
Ja hi haurà temps de resumir el que serà la temporada musical d’aquest estiu 2013, però ben segur aquesta representació de l’immensa i brutal creació de Strauss-Hofmannsthal figurarà entre les cabdals. Comparteixo admiració total i absoluta per les propostes de Patrice Chereau, que em fa viure (i reviure) les operes que porten el seu segell d’una manera fascinant: escena i dramaturgia al servei indisociable de la música, la paraula i el teatre. Si a més dirigeix un músic al que tambè admiro molt, Esa-Pekka Salonen i el repartiment vocal és l’adequat per a aquesta partitura cabdal del segle passat, aleshores no sé si això de que “la vida com a pretext per anar a l’òpera” és, com dius, una “boutade”… Potser mica “boutade” és, però no del tot!
M'agradaM'agrada
Vull ser “conseqüent” amb el nostre idioma i reparar la falta. 🙂
Tambè, és evident, que al final de l’entrada li falta el :-).
Ara el “llaçet” i ja està. 🙂
M'agradaM'agrada
És una versió molt bona que ja tinc ganes de veure al Liceu. Encara falta molt i això voldrà dir que en el cas que siguin les mateixes cantants les veus ja no estaran igual, però per l’altre banda esperem que l’orquestra es pugui assemblar més a la de França amb les millores que d’aquí a allà es puguin fer.
Gràcies per el vídeo. Jo no sé gravar o no tinc els mitjans per fer-ho, des de l’ordinador.
M'agradaM'agrada
Esperem que siguin les mateixes, de fet m’ho van confirmar, ara, l’orquestra…esperem que Pons hagi fet una feinada imponent durant el temps que encara falta.
M'agradaM'agrada
T’expliques com sempre molt bé.
No puc afegir res que no sigui redundant, però volia agrair-te tot el que fas per mantenir-nos en l’actualitat més rabiosa amb aquesta inesgotable tasca diària que em té meravellat
M'agradaM'agrada
Gràcies, no és fàcil, però és molt agraït, ho gaudeixo molt i si vosaltres també ho gaudiu, millor que millor.
M'agradaM'agrada
Hello, thank you for the critic and the download links. Unfortunately, my Mac doesn’t recognise the file… Beautiful experience. Waiting for the Elektra of Nina Stemme in New York. She has the voice and if she looses a bit of weight she will have her looks back.
M'agradaM'agrada
Hi Lisbeth, I’m sorry that the Mac, but I know that other visitors have been able to fix the problem.
We hope that some of them could help
M'agradaM'agrada
3 años despues los mac reconocen archivo! menos mal.
M'agradaM'agrada
BRAVO
M'agradaM'agrada
No per anunciada menys digna de profund agraïment. Em sembla que alteraré l’ordre en la (llarga) cua que tinc de baixades pendents.
Ho diré en la nostra llengua per no enredar la troca, però de tot cor: moltíssimes gràcies!!!
M'agradaM'agrada
De res amic, i preparat per gaudir de valent tantes vegades vulguis. 🙂
M'agradaM'agrada
A mi l´escena no em deia res. Ja m´estava be perquè no emprenya i deixa fer. I com aquesta meravella ja m´agrada per si mateixa, doncs, “apa! a gaudir”. I potser alguna vegada et dius: calia matar-los aquí davant? Però ho deixes estar i vas fent… Però és clar… després arriba el final (ja veieu: encara queden alguns que s´entossudeixen a posar el final després, i no abans. Carques!) i aquest petit canvi per aquí, allò (com qui no vol la cosa) per allà, això que no es fa com t´ho esperes venir… I llavors et quedes amb la boca mig oberta i la cara de babau (bueno… la que tens 😳 ). I penses… “ostres!, com m´ha agradat això!”. I així estem: que yo lo flipo. Como Casillas…
M'agradaM'agrada
Doncs em sembla la progressió lògica, primer ves, que hi vols fer en mig d’aquelles dones que només criden i escombren, però renoi quan es va tremant tota la venjança i acabes amb aquella dansa histèrica i salvatge…. Strauss la va fer molt grossa amb l’Elektra, oi?
M'agradaM'agrada
Vaig gadir-ne moltíssim i espero que surti la versió comercial i poguem gaudir d’un so més nítid tant a nivell dels cantants com de l’orquestra.
Celebro que finalment t’haigi agradat Evelyn Herlitzius.Mai vaig entendre la teva animadversió cap a aquesta cantant d’aclaparadora empenta escènica i vocal, predilecta de Simon Rattle,Daniele Gatti, Daniel Barenboim o Christian Thieleman.Les seves Brunhilde i Kundry van obtenir al Liceu èxits enormes.
Fantàstica producció de Patrice Chéreau i direcció de Esa-Pekka Salonen.
No crec que la sang li senti malament a l’història d’Elektra tant si ve via Salzburg-Lehnhoff o via Chicago-MacVicar.
M'agradaM'agrada
Doncs escoltada en un equipo ( no a l’ordinador) el so és espectacular…
Les Brünnhildes conegudes fins ara de la Herlitzius em semblen cridades, potser a partir d’ara me les escoltaré d’un altre manera, però Brünnhilde difereix molt d’Elektra, deu ser per això que com en l’Ortrud, en aquesta Elektra la trobo abassegadora, mentre que Brünnhilde ha de mostrar una jovialitat i molts més registres heroics, que aquesta veu per a mi no té, o sigui que per molt que em possis a la llista al mateix Kna, no crec que m’arribis a convèncer.
La sang no li escau malament, però ves per on, sense una gota esgarrifa molt més. Vive Chéreau!
M'agradaM'agrada
A ver si la veo ya; Herlitzius e “inaudible” son antitéticas para mí ¡Me alegro!
¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
Ya nos contarás
M'agradaM'agrada
Els teus apunts sempre son una gran ajuda.Gràcies.
M'agradaM'agrada
N’hi ha de tots, però quan són tan viscuts com aquest, em surten més autèntics 😉
M'agradaM'agrada
Llàstimas de no saber que la feien i de franc.
No sé si podré baixar els enllaços. Gairebé no puc mai però te’n dono les gràcies igualment, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Això es pot arreglar, no t’amoïnis, aviat la solució 😉
M'agradaM'agrada
Un espectáculo total. Estoy absolutamente conforme con lo que dices y como lo dices.
Chéreau aun repitiendo los esquemas visuales de su Tristan y La casa de los muertos, logra la perfección.
La vertiente musical y la parte femenina del elenco un 10.
Mucho se tendrán que esforzar en Bayreuth y Salzburg para alcanzar el nivel de esta producción de Aix en Provence.
M'agradaM'agrada
Aix sempre ha tingut un gran nivell, però quan coincideixen aquests talents, potser si que Bayreuth i Salzburg ho tenen una mica més complicat (sobretot Bayreuth) per guanyar la partida. Aviat tindrem la resposta.
M'agradaM'agrada
Obrigado, Joaquim.
Estou a baixá-la mas ainda me faltam algumas horas para a ter completa. Entretanto vou já vê-la no Arte Live Web.
“Chéreau es queda amb l’essència”. É isso que faz dele um grande. Estamos entendidos.
M'agradaM'agrada
Espero que ja ho hagis aconseguit.
És una autentica obra mestra
M'agradaM'agrada
Sì, gràcies. Aquesta Elektra està estupenda
M'agradaM'agrada
Gran espectacle. Em pensava que l’època de les grans Elektres ja havia passat. Celebro que no sigui així. Enorme Herlitzius (no sé si passaria el control antidòping), enorme Pieczonka (com gairebé sempre) i sorprenent Meier, molt millor que a Salzburg: tot i no tenir la vocalitat, meravellós personatge. El pobre Petrenko, què hi farem.
Fantàstica producció de Chéreau i excel·lent direcció de Salonen.
Gràcies pels links!!
M'agradaM'agrada
Hola Turiddu von Eschenbach.
A mi Meier no em sorprèn, vull dir que com sempre em sorprèn ja no em sorprèn que ho faci. Em sembla una cantant irrepetible, de les veritablement grans.
Meier quasi mai té la vocalitat de res, però renoi! quina Isolde, quina Waltraute, quina Kundry, quina Sieglinde, és ella que es posa a la pell dels personatges i els transmet com ningú.
M'agradaM'agrada
Gran Elecktra y como siempre, excelente regia de Chéreau.
Por cierto, muy recomendable próxima Elecktra en París ( nov. 2013), con un gran trio : Theorin/Merbeth/Meier, más Nikitin y Begley. Dirigirá Ph. Jordan y regía de Carsen
( espero combinarlo con unos apetecibles I Puritani )
M'agradaM'agrada
Què farà Carsen a l’Elektra? interessant i estimulant ho serà, però si us plau, que no faci teatre dins el teatre.
M'agradaM'agrada
Tot just arribat de les vacances em trobo amb aquesta meravella. He estat a França, tot i que una mica lluny de Aix, i se’n ha parlat molt als diaris d’aquesta producció. Coincideixo amb tu que Patrice Chéreau és un regista per treure’s el barret. És cert que ha fet pocs muntatges, i pensant en això em ve al cap el grandíssim Carlos Kleiber, el qual també tenia un repertori operístic molt restringit, però renoi quin geni.
Donada la gran decepció de la darrera Elektra, si com dieu aquesta versió ha d’arribar al Liceu, l’espero amb impaciència.
M'agradaM'agrada
Pocs canvis hi haurà al Liceu si tot s’acaba complint. Res a veure amb el darrer nyap, i encara que hauran passat uns mesos d’aquesta, espero que elles tres mantinguin aquesta impressionant tensió.
Bones vacances Pere, si és que encara te’n queden
M'agradaM'agrada
Aquest Blog es una Tresor!!
Gracies per ser sempre aquí.
M'agradaM'agrada
Un plaer ser-hi
M'agradaM'agrada
Gracies!!!!
M'agradaM'agrada
🙂
M'agradaM'agrada