Ahir en un Liceu que feia molt de goig encara que no estigués ple del tot, va tenir la segona representació de les previstes durant aquest mes de juliol de l’immortal Madama Butterfly, amb el segon dels tres repartiments previstos, és a dir amb la soprano italiana Amarilli Nizza que després de ser anunciada per algun altre títol, finalment debutava al Liceu amb un rol de màxima exigència i el tenor italià Roberto Aronica.
Respecte a les funcions del mes de març hi ha un canvi de direcció musical, sent el conegut Daniele Callegari qui ara es fa càrrec de la concertació, i en aquest sentit sense ser una direcció que m’hagi entusiasmat, ja que l’he trobat en masses moments excessiva de volum, massacrant en més d’una vegada a la protagonista, i en alguns moments molt lenta. Tot i així el mestre Callegari sense voler ser original com si succeïa amb el mestre José Miguel Pérez-Sierra a les representacions del mes de març, va fer una versió efectiva i teatral, sense tenir especial cura en subratllar la multitud de gloriosos moments que Puccini regala a l’orquestra, ni extraure un so especialment bonic, però quasi sempre ho va tenir tot sota control i només si hagués vigilat en no excedir-se en el volum, la seva direcció m’hagués semblat del tot correcta, sense entusiasmar. El fet de que cada dia tingui protagonistes diferents amb problemàtiques diferents, no deu ajudar gaire. Ell hauria de saber dotar a l’orquestra de intensitats diferents si un dia té a la Sra. Racette i l’altre a la Sra. Nizza.
L’Orquestra del Liceu està en un procés de canvi, espero que la propera temporada podem continuar apreciant les millores que s’han començat a escoltar aquest any, però ens queda molt i això és nota quan al davant hi ha directors com Callegari, que no són un paradigma de subtilesa i musicalitat, aleshores l’orquestra en surt perjudicada amb un so poc distingit, encara que en cap moment es pugui dir que hagin fet res malament.
El Cor a “bocca chiusa”, que en realitat no es fa a “bocca chiusa” és la gran oportunitat de lluïment pel Cor del Gran Teatre del Liceu, un cor cada cop més reduït que necessita millores més que reforços i que malgrat tot treu amb molta dignitat aquesta òpera i en especial aquest esperat moment amb quelcom més que solvència malgrat que en les representacions del mes de març em va semblar més precisos i conjuntats que ahir.
Esperava amb ganes a Amarilli Nizza, ja que sempre que l’havia escoltat m’havia satisfet molt, però ahir no em va acabar de satisfer del tot. va tenir moments excel·lents, al costat d’altres incomprensiblement grisos. Per exemple, després d’una sortida poc rellevant sense fer l’agut no escrit al final de “Ancor un passo or via”, cosa que tampoc em treu la son, tot i que hagués desitjat una mica més de misteri introductori, ens va cantar un esplèndid duo, delicat, amb mil i un matisos i dit de manera exemplar, com tan sols saben fer-ho les cantants italianes. La veu no és especialment gran, a vegades el so es massa fosc i opac, mentre que en altres moments llueix i s’expandeix amb facilitat. En el final del duo va fer un agut esclatant i llarg, tot i que no es van posar del tot d’acord amb Aronica, ja que ell va començar abans i lògicament ell va acabar després, petites dècimes, però una mica més de coordinació ho hagués fet més bonic.
En el segon acte m’esperava un “Un bel di vedremo” definitiu i no ho va ser, ans al contrari, va ser bastant decebedor, poc rellevant i menys emocionant, semblava com si s’hagués arronsat davant el repte, però després amb el duo amb Sharples va tenir bons moments, amb detalls magnífics i un notable “Che tua madre”, però on va estar veritablement convincent va ser en les frases finals del reconeixement del vaixell de Pinkerton quan diu allò tan emotiu de “Il mio amor, la mia fè trionfa intera: ei torna e m’ama!”. Tan convincent i emotiva que tot el teatre va esclatar en una ovació d’entusiasme espontani, evidentment la Sra Nizza havia connectat. Malgrat que l’orquestra va seguir sense aturar-se els aplaudiments no va cessar fins el començament del duet de les flors, que cal dir que no va sortir gaire afinat.
El tercer acte de Amarilli Nizza és esplèndid, però no és definitiu, al menys ahir no ho va ser. Jo crec que fa millor aquest rol del que va fer-ho ahir, però no tinc cap dubte que ella és, juntament amb les altres quatre sopranos que haurem vist aquesta temporada interpretant aquest rol, una de les millors Cio-Cio-San actuals. La Nizza no em faria res que ens visités cada any.
Tenia pànic a Roberto Araonica, ja que quasi sempre que he sentit gravacions seves desafina sense misericòrdia. La veu és gran, potent, de tenor d’aquells que abans sovintejaven les temporades i que ara han desaparegut. Una veu sòlida i esclatant en mans d’un cantant poc polit, dotat per les canonades i que defuig les delicadeses del millor duo escrit mai per Puccini. Ahir no va desafinar de manera ostentosa, va passar per algun petit problema de col·locació de la veu, però no em va fer patir gens, en cap moment, i en el tercer acte va deixar constància que és un tenor de veritat, que és valent i no s’arronsa a l’hora de deixar anar un agut que deixa satisfets als pinyolaires. No serà mai un tenor que jo desitgi veure, ja que la seva irregularitat fa que deixi sovint constància del perquè un tenor amb una veu així ho faci més carrera, però ahir, sense ser ni molt menys el Pinkerton ideal, ni va fer moltes maleses, ni va ser mereixedor d’alguna protesta que es va escoltar al final, en mig dels càlids aplaudiments que va rebre tothom.
Magnífica la Suzuki de Gemma Coma-Alabert. A vegades la veu té unes sonoritats guturals una mica estranyes, però canta i interpreta molt bé, i en els moments que la partitura li reserva protagonisme, sobretot al segon i tercer acte, va estar segura, convincent i sempre audible. Bravo!
Bé Carlos Bergasa en el rol del cònsol Sharpless. Potser li va mancar en algun moment notorietat vocal per imposar autoritat a les seves frases, però va arrodonir un quartet principal amb molta solvència.
El Goro de Francisco Vas és tota una garantia, tant en la vessant vocal, que no li reporta cap compromís, com en la part escènica on llueix les habituals dots que el caracteritzen. És un luxe tenir-lo a disposició.
Roberto Accurso, Ievgueni Orlov i Claudia Schneider repetien el Ymadori, l’oncle bonze i Kate amb les mateixes virtuts i mancances que el més de març, mentre que s’ha incorporat Dímitar Darlev com a comissari imperial i Graham Lister com a oficial del registre, rols petits però ben resolts.
No sé si veure a Racette, segur que a Jaho si, potser tres Butterfly en una setmana és un excés de japonerie, però en qualsevol cas deixeu-me fer alguna reflexió final:
Quin teatre de primer nivell, els altres no cal ni parlar-ho, programa 5 repartiments diferents, comptant amb Hui He, Ermohela Jaho, Amarilli Nizza i Patricia Racette?
Un públic no habitual, com el d’ahir, alhora que una mica sorollós, participa sense consigna de cap mena en un moment cabdal de la representació en espontània iniciativa i esclata amb aplaudiments, com a mínim és emocionant i denota que partitures que per a molts de nosaltres estan “superades”, fascinant a molta gent, com en el seu moment ens va passar a nosaltres.
La noia que tenia al costat, que no arribava als 30, va plorar sense complexos, i em va semblar que no va ser l’única. Puccini estaria content.
Una producció com aquesta continua funcionant i garanteix al costat d’uns repartiments notables, l’assistència del públic. Segurament tots o molts voldríem que les properes Butterfly que veiéssim, fossin amb una altra proposta escènica, però benvinguda sigui aquesta si ens ha de procurar ocupacions altíssimes. Cal tenir en compte que la majoria del públic que assistirà a aquestes representacions va a veure l’òpera Madama Butterfly, no a aquesta o l’altra soprano, ni molt menys una determinada producció, i segurament la majoria d’aquest públic no tornarà al teatre fins que programin una altra òpera d’aquest caire popular, per tant que la producció no sigui especialment desvergonyida no ens hauria de neguitejar, ans al contrari, potser ens garantirà un públic nou que de mica en mica s’anirà capbussant en aquest món fascinant de l’òpera i si no ens cal invertir en una altra, de ben segur la rendibilitat en properes ocasions continuarà sent beneficiosa.
Divendres tindreu més Butterfly, ara ja per tancar la temporada 2012/2013 i fer la corresponent valoració final.
IN FERNEM LAND 
Si fa tan sols uns vint anys em diuen que jo en una mateixa temporada aniria ben il.lusionat a quatre Butterflys ben segur li hagués rigut la gràcia i poqueta cosa més, però no hi ha com el temps i l’edat per a compendre que si una obra d’art ha arrelat dins del cor i els sentiments de molta gent, gent amb més o menys afició per l’òpera, gent amb més o menys coneixements musicals i/o operístics, gent, enfi, de tota classe i condició, és que quelcom hi ha dins que va molt més enllà de les etiquetes d’operista lacrimògen i manipulador de sentiments que se li ha atorgat tot sovint a Puccini de manera totalment injusta. Les perles musicals i dramàtiques que aquesta obra conté són moltes i constants, són una meravella, i mostren la qualitat innata del gran compositor de Lucca per a transmetre, en forma de música i text, sentiments i emocions imposibles de no provocar algun tipus de commoció, sempre que, és clar, els protagonistes no malmetin el que està escrit a la partitura. I l’alta responsabilitat de que això no passi depen de qui encarni el paper de Cio Cio San, ja que Butterfly no és que sigui el centre de gravatat de l’obra, és que és el seu centre emocional i epicentre dramàtic, on comença i acaba: ho és pràcticament tot. Si les dues Butterflys del passat mes de Març (Hui He i Ermonela Jaho) em van agradar força, tambè les dues d’aquesta tanda de Juliol (Amarilli Nizza i Patrice Racette) ho han lograt. Agradant-me molt ahir Racette (no sols canta bé sino que actua molt bé, amb una mort per cert més d’acord amb l’original i amb els costums de suicidi de les dones japoneses d’aquella època, és a dir, clavant-se la daga al coll) no sabría dir per quina raò he sentit més calfreds avui. No sé, Amarilli m’ha arribat més, i no em pegunteu per què, no ho sé. Potser la seva figura m’ha semblat més fràgil, més innocent, més Butterfly en una paraula. Els Pinkerton, ben descompensats, no m’han acabat de convèncer: un amb poca presència i veu (Stefano Secco) i l’altre (Roberto Aronica) tot el contrari, massa presència i massa (descontrolada) veu. No diré que sobretot aquest últim, la seva intensitat vocal m’hagi desagradat, ni molt menys, però m’ha recordat a Jorge de León (tambè Pinkerton el passat mes de Març) en la seva projecció, potent i torrencial, però amb símptomes de falta de control i musicalitat. Molt bé la Suzuki de Gemma Coma-Albert i tot un luxe el mateix paper interpretat per Marie Nicole Lemieux el dissabte, amb una actuació teatral digna d’una gran artista. Pel que fa als dos cònsols (Sharpless) doncs fluixets fluixets. I l’orquestra s’ha entonat una mica desprès d’un començament horrorós en el quasi-preludi del primer acte, i ha anat de menys a més, de manera que en arribar al tercer acte ha mostrat de manera ben explícita la rara bellesa del seu preludi i ha estat contundent i encertada en la darrera i angoixant escena. I una temporada més al sac, i aviam què ens depara aquest futur liceístic, pel incert i ple d’interrogants. De moment, anirem de la maneta d’IFL aquest estiu per a no perdre la forma ni els ànims operístics (i concertistics), tot (des)esperant l’impresentable homenatge que el Liceu rendeix a la figura de Giuseppe Verdi al començament de temporada. Però bé, no ens impacientem ni alterem i tinguem tots plegats, de moment, la festa en pau. Bones vacances!
M'agradaM'agrada
Molt be. Es nota que has estudiat molt i passes de curs. Però no afluixis que el proper any apreten: crec que lo primer que ensenyen és el punt i apart 😉
M'agradaM'agrada
Gràcies Josep, quasi segur que no podré veure la Butterfly de la Racette, i ves per on, malgrat que dijous hi torno, ja que al març em vaig perdre la Jaho i tots la vareu deixar pels núvols, en una setmana també hauré vist dues Butterfly. Hi ha tant per gaudir…Diumenge mentre Sharpless anava llegint la carta vaig parar molta atenció en aquells moments que a l’apunt preparatori ja feia esment, fixant-me més en l’orquestració i en les petites i meravelloses frases musicals d’una inspiració única, que Puccini no torna a utilitzar, de tantes com en tenia i tan fàcil com era per a ell escriure-les. L’orquestració és fabulosa i el control i domini de la teatralitat també. Jo gaudeixo sempre amb Puccini i Butterfly em sembla especialment notable i creïble.
Segurament Nizza ho farà millor en les altres funcions, però tot i així a mi també em va arribar.
Bon estiu i ves en compte amb la Fura egípcia
M'agradaM'agrada
Pensem que Puccini ha fet més per la continuïtat de l’òpera que cap altre compositor. Ell ens dóna la clau per endinsar-nos al món màgic que tant plaer i felicitat ens ofereix als que continuem aprenent i gaudint d’aquest meravellós món que és l’òpera.
Quan algun dels nostres amics ens pregunta amb quina òpera començar, sense dubtar-ho recomanem Puccini i no falla.
No sé quantes vegades hem vist i sentit Madama Butterfly però el termòmetre segueix sent els calfreds i les llàgrimes.
Esperàvem molt de Amarilli Nizza ja que l’havíem vist en una fantàstica Tosca a Torre del Lago i no ens va decepcionar. Els calfreds van estar presents durant tota la representació. I varem gaudir molt. Avui tornaríem a veure-la i demà i passat. No ens cansa aquesta Butterfy i menys amb aquests intèrpretes. Però marxem de vacances. Tot no es pot tenir.
Bones vacances a tots.
M'agradaM'agrada
Gràcies Maribel i Victor, ja us imagino amb el mocador ben xop 😉
Butterfly sempre funciona, però jo ara estic Elektritzat, oi que m’enteneu?
I a partir de demà en Ricard m’espera (ens espera) 😆
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar dissabte i la Racette em va semblar més Tosca que Butterfly.
Un personatge fet de detalls en mans de Racette queda amb traç gruixut. La veu és molt bona però passa per alt la delicades d’una noia de quinze anys.
Lamieux molt millor, la resta fluixos.
Bon estiu
M'agradaM'agrada
Bon estiu Concep, em sembla que no ho podré comprovar, i hauré d’esperar en una altra ocasió les magnificències de Racette.
IFL seguirà oferint coses, o sigui que ja saps on anar si t’avorreixes 😉
M'agradaM'agrada
Amarilli Nizza, una señora que nos hizo lorar de emoción cuando cantó el mismo papel en el Maestranza; llena de sutilezas y de pequeños detalles, nos llevó a donde ella quiso y las lágrimas se nos escaparon antes del “Tu, tu, piccolo Iddio” (que es donde siempre me salen, maniùlador Puccini) con un lirismo intensamente dramático. Ojalá vaya a más (si puede, porque estoy confundida con lo de los tres repartos para julio)¡Buenos días y felices vacaciones, infernems!
M'agradaM'agrada
Nos hizo “llorar”, ay el teclado…
M'agradaM'agrada
Una Racette, dos Nizza, tres Jaho con Jorge de León que hacen una única representación (mañana jueves). Ya tienes el dilema solucionado sin ser Calaf. 😆
M'agradaM'agrada
Allí estaré el miércoles : tengo mucho interés en Nizza.
Trataré de ir también a la última función para escuchar también a la habitual Butterfly del Met y de otros teatros USA que es Racette.
M'agradaM'agrada
Ya nos contarás tus impresiones.
M'agradaM'agrada
Yo, francamente, esperaba mucho más de Amarilli Nizza. Actualmente tiene la voz muy “abierta”, ayer no la moduló hasta casi el final con lo que sonó a voz gastada, pero es una estupenda cantante que sabe cómo agradar al público, a pesar de “Un bel dí vedremo” muy flojito, mejorando con creces en “Che tua madre” y la escena del suicidio.
Roberto Aronica no mereció las protestas, aunque fueran escasas.
Yo ya he superado “Madama Butterfly”, para emocionarme tengo que recurrir a las grabaciones clásicas de las grandes sopranos del siglo XX. En la actualidad esta ópera ya no me impresiona y lo lamento, pero de tan vista todo me es previsible y tengo ganas de irme del teatro cuanto antes. Comprendo que para un recién llegado a la ópera sea impactante, pero a mí me impacta mucho más “Tosca” y sobre todo su insuperable segundo acto, no saliéndonos de Puccini y su extraordinario dominio de la orquestación, la inspiración y el control de los sentimientos.
M'agradaM'agrada
És que el segon acte de Tosca és molt segon acte, Colbran. Si un és una mica més humà que una pedra, és molt difícil no quedar trasbalsat per ell 🙂
M'agradaM'agrada
Estoy de acuerdo contigo, amigo Colbran. Como no vas a superarte, con las grandísimas Butterflies liceísticas que habrás escuchado en el viejo Liceu!!!
1.955 ( Victoria de los Angeles)
1.958 ( Renata Tebaldi )
1.963 ( Montserrat Caballé)
1.965 ( Virginia Zeani, acompañada de un vibrante Jaume Aragall)
1.972 y 1.982 ( Yasuko Hayashi – en el 82, estuve presente)
y Luego en el Victoria ( 1.995, con la Malfitano y su “famoso tortazo” o caida en el duo del segundo acto con la Suzuki, que hizo parar la función durante unos cuantos minutos
Del S.XXI y en las últimas Butterfly, la mejor actuación o única buena actuación de la Cedolins ( 2005 o 2006), cuando la voz le funcionaba, junto con la soprano china que se turnó con ella y que a mi me gustó notablemente, Lippin Zhang
M'agradaM'agrada
Creo Alex, que Colbran no asistió a todas las que dices. No se ha dado cuenta, pero seguro que te contesta 😉
M'agradaM'agrada
Aunque ya iba al Liceu no ví a Victoria de los Angeles, pero sí puedo decirte que su grabación con Di Stefano es para mí la referencial absoluta. La función con Tebaldi la escuché por radio, igual que la de Montserrat Caballé -a ésta le seguí la carrera en vivo a partir de “Il trovatore”,1966-. Sí ví a Zeani/Aragall y las dos versiones con Hayashi, así como Malfitano/Urmana en el Victoria.
Efectivamente Cedolins la única vez que me ha gustado de verdad fue en la “Butterfly” que tu citas.
M'agradaM'agrada
No la vas veure com a Cio-Cio-San, però si que la vas veure com a mínim en un altre rol… 😦
M'agradaM'agrada
Estimado Colbran. Te tengo que felicitar:
Mejor para ti que podrás ver varias sin que se te escape la lágrima (no sabía yo que hacía llorar “Tosca”; magnífica melodramáticamente, pero por mucho que la vea y por muy bien que se interprete no acabo como al final de la “Butterfly”, con el alma encogida). Me la miraré de nuevo, con la mejor Floria que fue Callas; me emocionará, pero no me sacará las lágrimas (cosa que sí consigue cualquier Butterfly: el adiós de una madre a su hijo). Veremos. Un saludo cordial.
M'agradaM'agrada
I que me’n dius del segon acte de la Fanciulla? Al teatre fa un gran efecte. I si no recordo malament era Ravel que el feia estudiar als seus alumnes d’orquestració.
M'agradaM'agrada
És una copia, per a mi no tan reeixida del de Tosca, tot i així t’haig de donar la raó amb l’orquestració, però teatralment La Fanciulla a mi no em funciona mai i emoció, poca, ara bé, com sempre va carregat de talent melòdic i orquestral, però quan no tenia bons llibretistes, a l’alçada del seu geni, el producte ho “pateix”.
M'agradaM'agrada
No ho entenc, hi ha coses que mil i una vegada escoltades a mi em continuen emocionant. “Soto il gran ponte dal cielo…” ho trobo sensacional
M'agradaM'agrada
El dimecres a la nit o el dijous us dic algo. Segur que m’encantarà… 😉
M'agradaM'agrada
Esperem amb ànsia la teva implacable opinió, jajajajajajaja. No és l’Anita, eh? que et coneixem!
M'agradaM'agrada
Ai el dia que debuti la Butterfly… m’agafraà algo!!! 😀 😀
M'agradaM'agrada
No t’agafarà res, tu pot amb això i mooooooolt més. 🙂
M'agradaM'agrada
Bé, doncs ja he tornat del Liceu, demà ens veurem, no m’he quedat amb bon gust. Repeteixo ara amb Jaho.
A veure… si valoro la funció en general, ha estat molt emocionant, però si valoro lo vocal, ha sigut bastant desastre.
La Nizza no està com abans, la veu sona vella i lletja, no s’escolta massa bé, i a mésels aguts no tenen GENS de projecció, li treu molta emoció. Però es coneix el rol i sap on pot lluir, ha emocionat molt, ha interpreta la Cio-Cio-san com poques ho saben fer, però la veu no li respon… masses Abigailles…
L’Aronica doncs m’ha soprès molt. N’esperava molt poc, i sincerament, vocalment el millor. Ha actuat prou bé, i ha fet uns aguts bastant bons. Molt bon Pinkerton, no serà el referent, però com a mínim és un tenor notable (avui, altres coses que li he sentit, NO).
La Coma-Albert doncs molt bé, ha complert, fa goig que sigui d’aquí.
I el Sharpless molt dolent. En Vas desde el seu Loge que no em sembla igual que abans, si més no fa molt bé el Goro.
L’orquestra doncs notable, avui sols l’ha tapat a ella, però en cap moment he pensat que tapés massa. Molt bé. ha sonat amb tensió i amb un so bonic. bravo! Mira que a Callegari li hem vist coses dolentes, però es veu que no és tan desastre.
En fi… que esperava molt més. Em quedo amb la part dramàtica de la nit. 😉
M'agradaM'agrada
Com sonava abans la veu de la Nizza? L’havies escoltat o tan sols ho havies fet via youtube?
Diumenge em va decebre, però va fer coses magnífiques i potser no està passant per un bon moment, però un desastre em sembla molt fort, és clar que l’hem vist en dies diferents.
M'agradaLiked by 1 person
Jo hi aniré dijous,em faria molta il-lusió saludar-te.
M'agradaM'agrada
A veure si ens veiem al entrar o sortir, a la mitja part estarem menjant l’entrepà al quart pis…:-)
M'agradaM'agrada
Acabo de tornar del Liceu i malgrat que he parlat amb gent que li ha agradat molt a mí Amarilli Nizza m’ha decebut bastant.Durant tota la representació ha tingut problemes d’afinació en el cant suau i els pianíssims.(una mica a la Carosi).Crec que la cantant és concient d’aquest fet i de vegades fa com l’estruç i s’amaga sota l’orquestra o substitueix el cant per la paraula.En el pla interpretatiu tampoc hi ha hagut massa compensació.La veu sona molt a senyora i no hi ha ni rastre del charme naïf desitjat.Els millors moments han estat en els forte i en els aguts on ha sonat valenta i convincent.Al final ,la darrera frase “addio piccolo amor” ni desgarrada ,ni amb simplicitat conmovedora un altre cop fent l’estruç ,imperdonable…
Sorpresa i ben agradable amb el Pinkerton de Roberto Aronica(el primer cop que el sentia).Veu ben impostada,agut infalible,se li entenen totes les paraules, se li senten totes les notes i estil correcta.La mancança més evident és que el seu cant resulta més exhibicionista que no pas emotiu pero tal com ha estat avui fa un gran èxit(amb el Pinkerton) a qualsevol teatre de primera linia.
Molt be Gemma Coma-Alabert que s’està convertint de forma justificada en una predilcta del públic.
Molts bravos per tots tres.
M'agradaM'agrada
Bastante de acuerdo con Dandini , sobre todo con sus comentarios respecto a Aronica y Coma Alabert
En relaciòn a Nizza, màs convincente escenicamente que vocalmente , luciendo màs despuès del bel di vedremo hasta el final : volumen justito y a ratos engullida por la densidad orquestal pucciniana.
Sin interes , el cònsul cantado por Bergasa.
Desde el punto de vista emotivo, teatral y detallista, màs convicentes la dupla Nizza / Aronica que la del pasado marzo Hui He / Alagna
M'agradaM'agrada
Para mi Hui He es mucho más Butterfly que Nizza, d ela misma manera que Alagna handicapado es preferible a Aronica pletórico, al menos esa es mi opinión.
M'agradaM'agrada
Imperdonable!!! al paredón!!!
M'agradaM'agrada