Ahir va tenir lloc la darrera representació de les 8 programades de Madama Butterfly per aquest mes de juliol que demà acaba, i per tant la darrera representació de la temporada 2012/2013. No podia acabar millor, va començar malament, recordem-ho, amb aquella “La forza del destino” que ja ningú recorda i que demostra un cop més que quasi sempre és una òpera malastruga i que el bicentenari Verdi, també al Liceu, va començar malament. Però avui toca tornar a parlar de Butterfly i ho faig amb goig.
És sense dubte el millor repartiment dels vists aquesta temporada, incloent les representacions del mes de març i aquestes de juliol, per a mi, no caldria que ho digués però encara hi ha algú que creu que en aquest blog l’opinió és pontifical i res més lluny de la meva intenció. És la meva opinió, això sí, amb la que podeu o no estar d’acord, i jo magnànim, em deixo a vegades fins i tot maltractar per tots el que penseu diferent.
Deia que la representació d’ahir, 29 de juliol de 2013 és per a mi la millor, sobretot perquè Patricia Racette és un grandiosa Butterfly, fins i tot quan no canta. La porta a la sang, la viu i la transmet de manera brillant i sensible. Racette és una cantant extraordinàriament professional, una artista típicament americana, això vol dir ben preparada, amb especial cura en la interpretació escènica, tan convincent com la vocal, però a més a més, és una cantant que podríem qualificar de italiana per la manera de cantar i dir el text, per la manera plenament adequada a l’estil puccinià, sense abusar ni caure en la sensibleria més fàcil, ni extralimitar-se amb la tòpica japoneria de cartró pedra.
Vocalment només hi va haver un moment que no em va agradar gens, just a la sortida, on potser no es va entendre amb el mestre Callegari o amb el Cor que l’acompanya, o amb ningú, el cas és que “Ancora un passo or via” va ser un petit desori. A partir de “Siam giunte” fins l’esgarrifosa “Va, gioca, gioca”, Racette va ser Cio-Cio-San, per convicció escènica i per vocalitat, aquesta si, plenament pucciniana. No té els delicats i eteris pianíssims de Jaho, és més quan apiana la veu perd seguretat i en un parell de vegades va calar lleugerament la nota, però la veu de lírica amb cos, és plena, suficient agraïda i s’expendeix amb generositat quan es proposa donar més èmfasi dramàtic a les frases, però quasi mai abusa del forte, aparentment ho fa molt fàcil, amb molt de gust i sobretot sense gens de superficialitat i artifici. És una cantant magnífica que acompanya el cant amb el gest precís i la seva expressivitat facial és colpidora, també quan no canta i segueix fil per randa tot el que els altres personatges diuen. Està sempre implicada en l’escena i per això és tan creïble i sensible, i per això es va endur una ovació immensa. És una de les grans interpretacions de la temporada i mereix ser tinguda en compte en la meva tria de millor cantant de la 2012/2013.
El tenor italià Stefano Secco ha cantat diverses vegades al Liceu i mai m’ha acabat de fer el pes, ahir tampoc, tot i així és el Pinkerton més ben cantat dels tres que ho han fet en el mes de juliol, però és la veu més inadequada per fer-ho. La veu és petita, no té la projecció suficient per omplir el Liceu i menys amb l’orquestra pucciniana. El seu agut és feble, sense muscle i per tant sense seducció, arriba però no m’arriba. Va cantar amb gust i en el duo va tenir detalls de classe i elegància. Racette que si hagués volgut se l’hagués menjat, va demostrar entre altres coses, que és una cantant sensible i que per cantar el duo de Butterfly no cal fer Andrea Chènier, també que és una companya molt professional que va intentar en tot moment adequar-se a les característiques del seu Pinkerton i no desbordar-lo i encara diria més, que ens va fer creure que Pinkerton era “alto e forte”, és així de convincent la Racette.
Sensacional la Suzuki luxosa de Marie Nicole Lemieux. La contralt canadenca habituada al repertori barroc, on sempre excel·leix, sorprèn amb un rol massa petit per tanta categoria, però alhora ofereix la possibilitat d’escoltar en teatre moments tan bells com el duo de les flors, com si fos un disc, i també escoltar les frases dramàtiques del tercer acte, sense estripar la veu, ans el contrari, amb una musicalitat i consistència admirables. Un luxe, un regal meravellós i un Bravo! eixordador. Va obtenir un èxit esclatant.
Àngel Òdena és un baríton magnífic, no el descobriré ara, però cal repetir-ho doncs no ens visita tant com seria desitjable. Posseïdor d’una de les veus més maques, riques, plenes i segures del panorama actual, a més a més, ha aprés, cosa que abans no feia tant, a regular-la i dosificar-la donant molta més intenció i èmfasi a les frases, sense demostrar sempre que pot, que té una veuassa envejable. Va estar bé en tot moment, però especialment convincent en l’escena de la carta, un gran moment per a qualsevol baríton, i colpidor en el magnífic tercet del tercer acte, al costat de Lemieux, també portentosa i Secco, més pàl·lid al costat de tanta vocalitat luxosa.
La resta com sempre, fidels a si mateixos, però deixeu-me anomenar al nen Jaume Solà (ahir fill de Cio-Cio-San i Pinkerton) que en sortir a saludar va demostrar que com a mínim caldrà tenir-lo en compte, domina l’escenari de quina manera!
Potser no hauria de dir res de l’orquestra, ja que els extrems de platea tenen una sonoritat que desvirtua l’equilibri vocal/orquestral, a favor del segon. La presència de l’orquestra encara s’evidencia més amb els volums i les intensitats que utilitza el mestre Callegari, és per tant difícil fer una valoració ajustada.
Com els altres dies, millor el tercer acte que el primer, amb el preludi embastat i en prou feines equilibrat, en canvi el interludi del tercer acte, sempre ha sortit més expressiu i intens, així com el crescendo emotiu final, que el mestre Callegari sap transmetre molt bé. Jo crec que Butterfly, com tot Puccini, necessita més cura pel detall, l’equilibri i les atmosferes de la multitud de situacions i frases que nodreixen la partitura, que no pas volums i intensitats exagerades. L’emoció fins i i tot arriba més si es treballa el abans i el després del moment precís, cercant l’efecte desitjat sense necessitat de canonades efectistes.
El cor a “boca chiusa” millor que el darrer dia, però la intervenció cambrística del primer acte, bastant millorable, tant les amigues de Butterfly, que a la sortida d’aquesta entre tots la van fer accidentada, com tota l’escena del casori amb els familiars, van sortir una mica emboirades.
Properament ja faré l’anàlisi de la temporada, però acabar-la d’aquesta manera, malgrat no comptar amb un Pinkerton a l’alçada dels excel·lents companys, és molt satisfactori i engrescador.
Anant cap al pàrquing ens ha avançat amb passes gegantines un conegut violoncel·lista de l’orquestra, m’hagués agradat felicitar-lo i desitjar-li un bon estiu, i de sobte m’he recordat que el mes de setembre els sotmeten a tots a un E.R.O. que ens hauria de fer pensar molt en el futur immediat, altament preocupant, d’un teatre a l’espera d’un director general que potser no ens cal, amb un dèficit acumulat que pesa com una llosa, i amb uns bancs que tenen com a prioritat principal recuperar un crèdit, encara que sigui minimitzant l’activitat artística d’un dels centres culturals més importants del país.
La prioritat hauria de ser una altra, sense oblidar els deutes, caldria no deixar sota mínims un centre artístic de la categoria del Liceu. Ahir que sortosament estava a platea de manera legal i contemplava la sala que feia molt goig, plena i exultant per l’espectacle que s’oferia, pensava que si el nostre país fos diferent, amb una altra sensibilitat on el concepte cultura fos ampli i arrelat, mai es reduiria l’activitat a cotes quasi residuals, ans al contrari, ferien que el Liceu, com tot allò que és cultura, fos un motor de recuperació econòmica, però aquest és un tema que necessita un altre apunt.
Demà tornem i amb força, amb l’amic Ricard.
IN FERNEM LAND 
Doncs jo m´he perdut totes les papallones del juliol. La darrera vegada que vaig poder mirar-ho, les entrades que quedaven estaven a uns preus que no em permetien entrar de manera legal de cap de les maneres. I com fa uns quants dies el meu java i jo ens hem barallat, no he pogut comprovar si la cosa havia anat canviant o no. La propera vegada serà.
Em sembla molt be que demà tornis amb Ricard. Jo, en canvi, us parlaré del debut de Neymar. Després del Ryan d´ahir, enguany ja n´he tingut prou dels del turó verd.
M'agradaM'agrada
A vegades és millor apropar-se a les taquilles, ja que tenen entrades disponibles que no s’atreveixen a posar a la venda per Internet (tema làmpades sobretot)
Va ser una Butterfly quasi perfecta
Del Ryan en parlarem malauradament amb escreix els propers dies.
M'agradaM'agrada
Indudablemente Patricia Racette ha sido la mejor Butterfly -tal como yo entiendo el personaje-, lástima de la entrada, con un despiste de unos segundos no sé atribuible a quién. Conoce el rol como si fuera su segunda piel y dosifica todos los matices vocales como las grandes. Enfín una sorpresa agradabilísima que me hizo estar atento en todo momento a lo que se desarrolla en una ópera por la que no siento una particular predilección.
Contar con Angel Odena y Marie-Nicole Lemieux ha sido un lujazo extraordinario. Stefano Secco ha mejorado el concepto que de él tenia después de una lamentable aportación de hace unos años en un “Simon Boccanegra”, al lado de un inspirado Carlos Alvarez -antes de sus problemas de salud-, pero su escaso potencial vocal merman una interpretación destacable. Simpático y creíble Francisco Vas aunque su estatura generosa le aleja un poco del concepto del japonés y servíl Goro.
La orquesta sonó bien, pero sigo considerando la dirección de Caligari sólo correcta.
M'agradaM'agrada
Quise decir Callegari. Pido disculpas.
M'agradaM'agrada
En Vas és massa alt, però deu acabar fet malbé de la ronyada de tant com s’ajup. És sempre molt professional i camaleònic, li agrada fer tot un personatge, tota una recreació i si pot robar una escena, la roba, és un home de teatre de cap a peus.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias por su crónica. Me he leído las de Butterfly y sin haber estado presente, creo que ha atinado muy bien en sus comentarios. Por cierto, vaya paliza se ha dado Ódena cantando Germont y Sharpless en días consecutivos y al parecer, sin ninguna merma de calidad.
M'agradaM'agrada
Bienvenio arianortega.
Gracias por comentar.
Yo creo que por poco que se lo propusiera, Òdena seria el rey de los barítonos, pero a veces creo que ya le está bien así.
M'agradaM'agrada
Gràcies per les crítiques. Molt elaborades i precises, unes línies que fan reviure el moment. Ahir vam gaudir tots, “Madama Butterfly” és una òpera que arriba al cor, i la veu i la interpretació tenen molt a veure. A mi també em va entendrir el fill de Cio-Cio-San, Jaume Solà, i la seva germana, la Martina Solà, que també vaig tenir la sort de veure en el repartiment encapçalat per l’Amarilli Nizza.
M'agradaM'agrada
Hola Telihc, gràcies per comentar. Et dono la benvinguda a IFL, espero que no sigui la primera i única vegada que ens deixis la teves impressions, el blog agraeix molt la diversitat d’opinions i punts de vista.
En Jaume Solà, en un moment de protagonisme el va saber aprofitar i es va posar al públic a la butxaca. També vaig veure a la germana, però va ser més discreta, ell serà un crack i si de gran es dedica d’alguna manera o altra al teatre, ja poden començar a tremolar el seus companys d’escenari 🙂
Torna quan vulguis, t’ho agrairem i saluda en Jaume i la Martina de part meva i de tots els habituals del blog.
M'agradaM'agrada
Si, tornaré, ara ja m’he enganxat a aquest blog.
Saludaré al Jaume i la Martina de part vostra. Tots dos uns grans professionals i sobretot, nens, que juguen i gaudeixen d’aquestes experiències.
M'agradaM'agrada
Aquests nens són uns privilegiats que ja porten a la motxilla unes experiències inoblidables mentre visquin.
Gràcies per enganxar-te i per fer-nos-ho saber
M'agradaM'agrada
Vaja… me la he perdut. Ja tindré ocasió. Havia llegit coses que no parlaven tan tan bé i em veig decidir a no anar-hi (pels diners ejejeje) sinó hi hagués anat als 3 repartiments 😉
M'agradaM'agrada
Si Jan, pensava que et veuríem abans d’ahir, estic pràcticament segur que t’hagués agradat moltíssim.
M'agradaM'agrada
He estat a les funcions d’aquest dies 25 i 29 (a part del meu abonament al març) i he vist que ha tingut una bona afluència de públic. Segurament públic no habitual (llevat de les excepcions, es clar) i que crec ho ha gaudit força.
No entenc perquè la propera temporada acaba el dia 4 de juliol i envien els empleats a un E.R.O. en lloc d’organitzar una altra òpera que sigui popular i que no sigui cara (una producció pròpia com aquesta). En fi, aquest tema ja s’ha parlat en aquest blog.
M'agradaM'agrada
El tancament incomprensible del mes de juliol és una condició sine qua non que ara seria llarg i farragós d’explicar, però sobretot inútil, qui paga mana 😦
M'agradaM'agrada
Em sap greu haver-me perdut la Butterfly d´ahir,però a tot arreu no si pot estar.Gràcies pels comentaris.
M'agradaM'agrada
Jo ja havia desistit d’anar, després de mil i un entrebanc, però finalment una ànima bona (n’hi ha), em va facilitar un parell d’entrades i ho agreixo molt, va ser la millor de les funcions de Butterfly de la temporada.
M'agradaM'agrada
El nen Jaume Solà, que té cinc anys, és un actor sorprenent i del tot intuïtiu. Els cabells són autèntics; no porta perruca. .
M'agradaM'agrada
Un bé de Déu de criatura, una mica més i li treu el protagonisme a Racette a l’hora dels aplaudiments 😉 ella va quedar meravellada. Si quan sigui gran té veu, serà un cantant notable, sense pànic escènic
M'agradaM'agrada
Quin goig llegir aquesta entrada! Hi estic d’acord. Em va emocionar i em va saber greu –és inevitable, però sempre em fot– que es trenqui la màgia que s’aconsegueix a l’escenari amb l’aplaudiment després d’una ària. És una ganivetada a l’obra pucciniana,
M'agradaM'agrada
Gràcies Jaume, a vegades quan els aplaudiments són espontanis i fruit de l’emoció, són catàrtics, ara bé, si han de ser un protocol, millor esperar al final de l’òpera.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Joaquim. Em fas viure-ho des de lluny!
M'agradaM'agrada
I què bé que estàs tan lluny!!!
Descansa (una miqueta) i carrega piles
M'agradaM'agrada
Gran demostració del domini absolut d’un personatge per part de Patricia Racette.
Stefano Secco té una veu peculiar en aquest repertori pero a mí m’agrada molt com ho canta.
Luxe asiàtic o mes aviat canadenc per part de Marie-Nicole Lemieux.Mai havia sentit al teatre un duo de les flors tant ben cantat.
Gran forma d’Ángel Òdena.
Desde el 2006 hem pogut veure/sentir les millors interprets de Cio-cio-san dels darrers anys(tot un privilegi) sempre amb aquesta producció.
De totes elles m’agradaria destacar a Liping Zhang.
Aquí la teniu ,la seva Butterfly és fantàstica en el aspecte vocal + interpretatiu + escènic.
M'agradaM'agrada
Ho feia de cine la Liping Zhang, no li conec cap més rol, ni si tan sols ha fet quelcom més que una pila de Butterfly’s. La veu no era res d’extraordinari, però la comunió amb el personatge era prodigiosa i cap d’aquestes d’ara ha mort a cops d’ala de papallona com ho feia ella, travessant l’escenari de manera colpidora. La Gallardo Domas, que en aquells anys era una altre Butterfly inqüestionable ja ha fet figa.
Fixat Dandini amb les carreres efímeres de la majoria de cantants que sembla que s’hagin de menjar el món
M'agradaM'agrada
Jo també estava lluny però no saps com n’estic de contenta de veure que tant a tu com a Mr. Colbran la Racette us ha agradat i molt. Jo vaig veure aquesta producció l’any passat al cinema i, com a vosaltres, la Racette em va entusiasmar quan cantava i quan cqallava perquè, com bé dius, Joaquim, no es desentent mai del personatge que encarna i reencarna.
Sento haver-me perdut a Lemieux i la seva veu fosca i avellutada i també a Ángel Ódena que tant em va agradar a la Manon.
Gaudiu!
M'agradaM'agrada
La Racette té la veu per assolir amb garanties totes les exigències, i, i aquest i és molt important, fa tant o millor el personatges que les que sense tenir una veu tan suficient vesteixen amb infinitat de delicadeses convincents, les possibles carències d’altre mena.
És molt bona i va estar magníficament secundada encara que el Pinkerton que li va tocar, no tingués la veu, si la resta, per ser un bon Pinkerton. un dels galtes d’or del catàleg operístic.
M'agradaM'agrada
Vaja!! ara me sap greu no haver hi anat.
A la P Racette la vaig vetar fa anys per que va cantar per el mal..t G W Bush. Ara, el A Odena sempre m’ha agradat. ¡Quina llastima no haver vist el petit Jaume Solà!
M'agradaM'agrada
Va ser una representació per recordar, no només per ella, però sobretot per ella.
M'agradaM'agrada