Daniel Barenboim RAH Londres 26 de juliol de 2013 Foto BBC/Chris Christodoulou

Una Tetralogia sempre és un repte imponent i si és una versió de concert quasi us diria que més, ja que s’ha de concentrar tota l’atenció, que no és poca, en la part musical i vocal, i encara que en el Royal Albert Hall hi havia una temptativa minimalista d’acció escènica, no cal dir que la importància del repte era precisament que la Staatskapelle de Berlín sota la direcció de Daniel Barenboim recrees sobre un hemicicle i davant de sis mil persones, la màgia i l’emoció en un únic teixit, sense l’ajuda d’una producció escènica que reforcés com volia Wagner la magnificència de la història.

Siegfried, la segona jornada és la més complexa d’abordar en una versió de concert, encara que té més acció que la popular Walküre, però mancada de la brutal força dramàtica de la tercera jornada, la més fosca i pertorbadora.

Com ja vareu constatar en el pròleg i la primera jornada, la fabulosa Staatskapelle de Berlín i Daniel Barenboim són els grans artífexs d’aquest esdeveniment incomparable que ha robat protagonisme al mateix Bayreuth i que en gran mesura ha demostrat un cop més que el millor Wagner no es fa al Turo Verd, ni per suposat els cantants més idonis són assidus al Festielhaus, encara que de manera sorprenent el Siegfried de la segona jornada és incomprensiblement compartit per ambdós esdeveniments, quelcom impensable fa uns anys quan els cantants que actuaven a Bayreuth estaven tancats a clau i forrellat sense possibilitat d’abandonar la ciutat. El dia 26 de juliol Lance Ryan, cantava (per dir alguna cosa) al Royal Albert Hall i el 29, tres dies més tard ho feia a Bayreuth.

La Staatskapelle ha comés durant aquests quatre concerts algunes pífies notables, sobretot en els temibles metalls, allò que costa tant perdonar a les  orquestres locals. Doncs bé, potser l’excessiu calor que feia en el RAH i l’esgotament  que suposa les 15 hores de música tan intensa i compromesa com aquesta i en 6 dies, va fer que de manera molt estentòria s’evidenciessin aquestes errades puntuals i sembla ser que fins i tot durant el Siegfried, Barenboim va renyar de manera ben visible al primer violí. Però per a  l’oïdor, tot plegat no deixa de ser anecdòtic al costat de la tensió que el mestre sap crear, servint-se d’una exposició diàfana, d’una sonoritat profunda, fosca, bronzina, vellutada,  amb un discurs sempre imaginatiu, de temps més lents que anys enrere, però més sàviament madurats i exposats amb varietat de dinàmiques expressives. És un luxe assistir a una interpretació on el director sap involucrar als cantants en aquest discurs global, fent-los partícips com si actuessin dalt d’un escenari, és clar que la majoria han fet aquesta Tetralogia ja sigui a Berlín, com a la Scala de Milà.

Comptar amb un bon equip de cantants és essencial per mantenir un Ring amb interès, és clar que el fonament és l’orquestra, però sense uns cantants que dignifiquin l’exigent partitura és inútil l’intent, com aviat veurem tornant a Bayreuth. En aquest sentit els PROMS, com ja es preveia, han guanyat la partida, ja que malgrat no tenir escena, tenir tres Wotan diferents, pràctica que em desagrada, la solidesa dels rols principals ha garantit la dignitat i en alguns cas s’ha assolit, com ja vaig dir en l’apunt anterior, l’excel·lencia d’un Wotan i una Brünnhilde excels a Die Walküre.

Siegfried és una òpera difícil, sobretot si el tenor titular no garanteix la dignitat mínima. No demano Melchior, ni Lorenz, ni Wigdgassen, ni Aldenhoff, demano dignitat, estil, decència, heroïcitat, encara que la veu no sigui de qualitat.

El tenor Lance Ryan mai m’ha agradat, tan sols en una sorprenent Daphne al Liceu va deixar-me amb la boca oberta i vaig haver de reconèixer que potser si que la meva valoració no era del tot justa, però el temps m’ha acabat de donar la raó i una flor no fa estiu, per tant tot el seguint de calades, portaments, oscil·lacions, escanyades i truculències vàries, acompanyades d’unes sonoritats més pròpies de Mime que no pas de l’heroi, fan que trobi aquest senyor definitivament indigne de cantar aquest rol en els teatres de primera categoria i molt menys a Bayreuth i en ocasió del bicentenari, o en un  esdeveniment tan important com el primer Ring que s’interpreta sencer als PROMS. El misteri per el qual canta aquest rol a tot arreu, el desconec, però em sembla que la dificultat del rol no justifica en cap moment tot aquest seguit de despropòsits vocals que deixa anar i que en qualsevol altre tenor d’un altre repertori seria impossible de imaginar. Em sembla que ser condescendents en el repertori wagnerià ha portat que el grau d’exigència sigui cada vegada més baix i per tant els teatres ja no “es preocupin” d’exigir els mínims que garanteixin una interpretació digna. És molt més greu això que no pas que Siegfried mori metrallat enlloc de travessat per la llança del traïdor Hagen o que el Walhalla sigui Wall Street..

Jo crec que hi ha altres tenors que poden interpretar aquest rol, no al RAH on l’acústica no ajudaria ni tan sols a un tenor dels esmentats abans, però si a Bayreuth, on el volum no és el handicap més gran.

Un Siegfried sense Siegfried és com una Traviata sense Violeta o com una Butterfly sense Cio.Cio-San, però tot i així, la resta del repartiment si que cobria les expectatives que anaven des de la correcció d’un Wotan caduc, Terje Stensvold a la brillant interpretació del tenor Peter Bronder com a Mime incisiu.

Anna Larsson (Erda) al Siegfried del 26 de juliol de 2013 al RAH de Londres. Foto BBC/Chris Christodoulou

Anna Larsson repeteix la hieràtica i senyorívola Erda, mentre  que Eric Halfvarson fa por amb el sonor Fafner, no m’acaba d’agradar gaire l’Alberich de Johannes Martin Kränzle i l’ocellet de Rinnat Moriah.

Menció especial, és clar, per la Brünnhilde de Nina Stemme, possiblement al costat de Iréne Theorin els màxims exponents d’aquest rol a l’actualitat.

El despertat de la Stemme és magnífic, així com el descobriment de l’heroi i l’explosió temorosa i entusiasta de la nova realitat, però al final del duo, potser emportada per la preocupació de quin tipus d’heroi vocal l’ha alliberat, comet una esgarrada que li perdono per ser qui és i sobretot perquè encara queda la meravellosa culminació del Götterdämmerung, os es va superar.

Us deixo amb un moment que m’agrada molt i que Barenboim excel·leix en la tensió i en la sonoritat, alhora que us permetrà escoltar a Stensvold i Larsson al començament del tercer acte. Escolteu la sonoritat de la Staatskapelle, els tempos que utilitza Barenboim i els silencis que imposa. Senzillament meravellós.

Richard Wagner
SIEGFRIED
(versió de concert)

Lance Ryan tenor, (Siegfried)
Nina Stemme soprano (Brünnhilde)
Terje Stensvold baríton (Wanderer)
Peter Bronder tenor (Mime)
Johannes Martin Kränzle baríton (Alberich)
Eric Halfvarson baix (Fafner)
Rinnat Moriah soprano, (ocell del bosc)
Anna Larsson mezzo-soprano (Erda)

Staatskapelle Berlin
Direcció musical:Daniel Barenboim

Royal Albert Hall, Londres 26 de juliol de 2013

ENLLAÇOS mp3

http://rapidshare.com/files/1668143234/Siegfried_Acte1_PROMS18.mp3

http://rapidshare.com/files/2059318729/Siegfried_Acte2_PROMS18.mp3

http://rapidshare.com/files/3497441910/Siegfried_Acte3_PROMS18.mp3

Andreas Schager (Siegfried) i Nina Stemme (Brünnhilde) a Gótterdämmerung al RAH de Londres el 28 de juliol de 2013 Foto BBC/Chris Christodoulou

El diumenge 28 de juliol culminava aquest projecte que va sumir als londinencs en una catarsi wagneriana que trigaran a oblidar, i el comiat no podia ser més feliç, ja que si durant les tres òperes anteriors s’havien assolit nivells molt satisfactoris, sobretot a Die Walküre, en la tercera jornada i amb un Barenboim que sembla que va fer les paus amb el primer violí de la Staatskapelle, no exempta de relliscades, es va aconseguir una catarsi col·lectiva que es respira fins i tot en la gravació.

A l’excepcionalitat de l’esdeveniment si va sumar aquell fet inexplicable que succeeix de tant en tant en els teatres i sales de concert, aconseguint un grau d’implicació i comunió entre els artistes i el públic, que va culminar amb una aturada del temps abans que esclatés un veritable tsunami d’excitació i triomf col·lectiu.

Barenboim altre vegada exposa amb claredat i meravellosa bellesa sonora, tot un discurs que equilibra les tensions i el creixent dramatisme que desemboca amb tragèdia i alliberació. Ho domina tot a plaer, dosifica i controla les emocions dels personatges i dels oïdors, treballant amb cura els acompanyaments orquestral i esclatant amb impactant i brillant contundència en els nombrosos moments que l’orquestra és única i exultant protagonista.

L’impacte que suposa escoltar la marxa fúnebre d’aquesta versió és difícil d’oblidar, així com el viatge de Siegfried pel Rhin o la gloriosa culminació d’una escena de la immolació difícil d’igualar avui en dia. Aquí teniu la marxa del tercer acte.

Barenboim no et fa sentir la música, te la treu de dins les entranyes com si fos quelcom teu, intern i emocionalment molt intens, i és ell qui t’ho evidència de la manera que tu desitjaves que fos exposat. És una manera meravellosament humana de transmetre la música wagneriana.

La grandiosa Brünnhilde de Stemme és definitiva, per color vocal, densitat, força dramàtica i indiscutible distinció. perfectament comparable a les més grans Brünnhilde que tots tenim a la memòria. la seva escena de la immolació és potser la millor que jo li he escoltat fins ara.

Sense Ryan, gràcies a Wotan, el rol de Siegfried va anar a càrrec del tenor Andreas Schager, que ja va interpretar aquest rol a la Scala. Al menys conserva la dignitat, no és un heldentenor i també ofereix sons tibats i tibants, però no acompanya el seu cant amb tot aquell catàleg que enumerava més amunt del seu col·lega, i en cap cas la veu mostra una lletjor caricaturesca com el tenor canadenc.

Petrenko no pot ser de moment i no sé si alguna vegada, Hunding. La veu és massa clara i la malvolença del personatge queda esllangida amb el timbre clar del baix (?) rus.

Waltraud Meier (Waltraute) i Daniel Barenboim a Gótterdämmerung del 28 de juliol de 2013 als PROMS Foto: BBC/Chris Christodoulou

Waltraud Meier continua dominant el rol de Waltraute com ningú, malgrat que la veu no tingui la seducció d’anys enrere, el tremp dramàtica de la grandiosa cantant continua imposant mestrívola càtedra. També ella es va fer càrrec de la segona Norna, en un estalvi de personal que agraeixo molt.

Anna Samuil comença a ser una cantant que em preocupa quan la veig anunciada, però el seu germà escènic, el baríton Gerd Grochowski va fer un bon Gunther, mentre que Johannes Martin Kränzle continua sent un Alberich poc rellevant.

Les filles del Rhin  i les Nornes de tot una mica.

Aquí teniu l’impressionant immolació de Nina Stemme, el clímax de la coda orquestral tal i com el mestre Barenboim ens la serveix a càrrec de la càlida sonoritat de la Staatskapelle i els 15 segons de silenci absolut abans del deliri.

Richard Wagner
GÖTTERDÄMMERUNG
(versió de concert)

Nina Stemme soprano (Brünnhilde)
Andreas Schager tenor (Siegfried)
Mikhail Petrenko baix (Hagen)
Gerd Grochowski baríton (Gunther)
Anna Samuil soprano (Guntrune/ Tercera Norna)
Johannes Martin Kränzle baríton (Alberich)
Waltraud Meier mezzo-soprano (Waltraute/ Segona Norna)
Margarita Nekrasova mezzo-soprano,(Primera Norna)
Aga Mikolaj soprano (Woglinde)
Maria Gortsevskaya mezzo-soprano (Wellgunde)
Anna Lapkovskaja mezzo-soprano, (Flosshilde)

Royal Opera Chorus
Staatskapelle Berlin
Direcció musical: Daniel Barenboim

Royal Albert Hall, Londres 28 de juliol de 2013

Schager (Siegfried)-Petrenko (Hagen) i Grochowski (Gunter) a Götterdämmerung als PROMS del 28 de juliol de 2013. Foto BBC/Chris Christodoulou

ENLLAÇOS mp3

http://rapidshare.com/files/3555179350/G%C3%B6tterd%C3%A4mmerung_A1_PROMS_2013.mp3

http://rapidshare.com/files/3324706506/G%C3%B6tterd%C3%A4mmerung_A2_PROMS_2013.mp3

http://rapidshare.com/files/1645615724/G%C3%B6tterd%C3%A4mmerung_A3_PROMS_2013.mp3

APUNT RELACIONAT:

• PROMS 2013: Der Ring des Nibelungen (I/II) Staatskapelle Berlin i Barenboim

Demà tornem a Bayreuth, amb el vídeo de Der Fliegende Holländer de la inauguració.