Siegfried a Bayreuth 2013. Wotan i Erda?
Foto Enrico Nawrath
Com es pretenia va succeir. De no haver volgut que el Ring del bicentenari esdevingués un escàndol, no s’hagués hagut de contractar mai a un director especialista en armar-la grossa. No és un desconegut a Alemanya on tothom sap el peu que calça.
Potser deu ser una bona estratègia comercial i per l’any vinent a hores d’ara ja hi ha més demanda de l’acostumada per veure com Siegfried mor crivellat a trets per un kalesnikoff o per veure com la digníssima Erda mare de Brünnhilde, li fa una fel·lació a Wotan, en altre temps el seu marit, per tant tampoc seria la primera vegada, tot i que estem d’acord que no calia, com tampoc era necessari caracteritzar-la de meuca, ja que aleshores la fins ara heroica valquíria acaba sent una filla de… mala mare, i que voleu que us digui, em dol, pobre Erda, tan venerada ella, tan digne, tan contralt i aquí convertida en un putot…
No puc parlar de la producció, no l’he vist i jutjar per les fotografies ja us he dit que no em sembla suficient, el teatre és quelcom més que unes imatges, boniques o no, provadores o no. Tot indica que el senyor Castorf ha fet de les seves, com es pretenia, però m’agradaria fer especial esment en la gran esbroncada que es va produir al final de Götterdämmerung, amb confrontació del subjecte amb el públic inclosa, per acabar de fer la tempesta perfecta. Aquesta monumental esbroncada no s’hauria de limitar a la vessant escènica, ja que a nivell vocal, i malgrat que l’aposta era nova, al obrir el meló ens varem adonar que era una cogombre.
Els cantants haurien de ser els primer en tenir la dignitat per saber dir no si allò que els proposen sobrepassa les seves capacitats, però la temptació de penjar en el currículum el haver passat per Bayreuth deu ser molt gran, tot i així alguns, qui sap si els més intel·ligent o espavilats ja fa massa temps que han decidit que aquest honor els importa ben poc, i no hi assisteixen, ni tan sols sabem si els han convidat.
L’ull artístic del tàndem Wagner (Eva i Katharina) per escollir cantants sembla borni. Elles, no sé quina de les dues, va decidir que Brünnhilde havia de ser Angela Denoke, i aquesta després de deixar-se estimar va declinar l’oferiment. Al menys aquesta té tant seny com poca veu li queda. El cas de Denoke s’hauria d’haver estès entre altres col·legues que finalment van decidir acceptar la proposta, ja sigui el cas del Senyor Koch, incapaç de dotar a Wotan de la mínima dignitat i autoritat, ja sigui el cas de Ernst com a insuficient Loge, l’Alberich de Martin Winkler de nul·la intensitat, i és clar Lance Ryan com a Siegfried, que si hem de fer cas als principals teatres (també el Liceu l’ha previst), la meva afirmació/teoria és totalment errònia.
De la senyora Foster, Brünnhilde de baixa intensitat o Lucia vinguda a més, no puc dir altre cosa que algú li ha fet creure que és una soprano dramàtica, sense ser-ho. Proves?: a l’anunci de la mort de Die Walküre va desaparèixer (vocalment) d’escena, en el temible segon acte de Götterdammerung va quedar eclipsada per una tessitura que no té, i no em refereixo al registre agut, del que va sobrada, o en la immolació final la intensitat dramàtica la va sobrepassar per totes bandes. Ella ,com Ryan Siegfrieds, deu tenir l’agenda farcida per fer Brünnhildes (al Liceu també), però diguem per ser generosos. que solament cobreix el 50% del que se li demana.
Bayreuth, però sobretot Wagner no es mereix aquesta banalització artística i si tots sabem que a Berlín, Munich, Londres o Nova York, es poden veure Ring’s de digníssima qualitat, sembla incomprensible que any rere any caiguem tots plegats atrapats en la xarxa del romanticisme nostàlgic d’un festival que va ser durant molts anys referent i fonament de com s’havia de interpretar Wagner i que ara s’ha banalitzat fins a extrems de presa de pèl revestida de cita ineludible per tothom que vulgui ser alguna cosa durant l’agost cultural i explicar-ho als amics durant els llargs mesos d’hivern.
Siegfried a Bayreuth 2013. Fotografia Enrico Nawrath
A tots els que hem anat alguna vegada ens agrada parlar-ne i sembla que fins que no has passat pel Turo Verd, no has superat la revàlida del wagnerià llorejat. Hi ha qui si no hi va cada any en peregrinació, sembla com si cometés un pecat mortal. I deixeu-me dir-ho sense embuts, potser els wagnerians hauríem de començar a “boicotejar” el Festival que any rere any ens pren el pèl i ens indigna, malgrat que any rere any també continuem seguint-lo ni que sigui en les xafogoses tardes del mes de juliol, enganxats a la ràdio i darrerament també a les xarxes socials de manera simultània per fer més passador el tràngol.
Tornant al Ring, com més dies van passant més llegeixo comentaris en contra del mestre Kirill Petrenko, per a mi l’únic veritablement a tenir en compte d’aquest nou Ring, a part d’alguns cantants aïllats. És cert que ell hagués hagut de dir no a la participació de segons qui, i també és cert que amb aquest equip sobre l’escenari va acabar afectat per un cert desànim o desídia, incapaç com era, de posar remei a quelcom que necessitava un miracle.
Aquesta defallença en la sòlida direcció del pròleg i la primera jornada, evidenciada a partir del Siegfried, tot i que remuntada en el Götterdämmerung, malgrat que no tornaria a agafar l’empenta inicial, no crec que fos tan alarmant com per dir que és el pitjor Ring dirigit en anys a Bayreuth. Em sembla que la seva direcció s’ha de tenir en compte, ja que proposa coses i això sempre està bé. Estimar-se més un director segur però un simple lector d’una obra com aquesta, em sembla poc ambiciós i per tant que Petrenko s’atreveixi a proposar pulsacions diferents al que s’ha establert fins ara com a canònic no em sembla malament. No se n’acaba de sortir sempre, és cert, i al final de l’última jornada, potser desbordat per tants esdeveniments escènics i vocals es deconcentra i perd el discurs unitari que seria desitjable. Masses alts i baixos, masses caigudes, però s’acaba enlairant i acaba dignament. Estic segur que millorarà i gràcies a ell, molts hem aguantat fins al final de cada jornada.
Brünnhilde i Siegfried al Siegfriued de bayreuth 2013, producció de Hans Castorf, Fotografia de Entico Nawrath
Si Ryan a Londres va estar malament a Bayreuth no ho va millorar. Dos dies més tard la veu sonava tan oscil·lant, nasal, anèmica i d’entonació aproximada com en els PROMS, per no parlar d’aquests efectes o defectes d’emissió, amb un abús exagerat del portamento que potser és acceptat en els cànons de l’escola de cant germànica, però emprat de manera reiterada com a única possibilitat de donar una mínima consistència a l’emissió, resulta esgotador i acompanyats de les oscil·lacions pròpies d’una veu arruïnada, esdevé patètic.
De tant en tant encerta una nota o un color de caire heroic i aleshores sembla que això sigui suficient per justificar i perdonar una actuació lamentable per aproximada, incerta, tècnicament deficient i artísticament irrellevant. Un dels puntals de qualsevol Ring en mans de Ryan és letal. No pot ser que en molts moments de la forja costi saber qui és Mime i que és Siegfried.
En aquest Siegfried l’acompanyen mediocritats i tan sols Weismann dóna una certa dignitat al seu rol (sort que no la veia). Per contra Ulrich és un Mime estereotipat en la ridiculesa, mentre que Koch si no podia donar la dimensió juvenil o heroica de Wotan, encara menys la caduca, reflexiva i vençuda. és un cantant sense cap mena de carisma i vocalment insuficient.
Foster s’esforça molt en ser convincent, i se’n surt a estonetes, no sense deixar la sensació d’una soprano belcantista en mig d’una guerra que no és la seva. Potser al natural la presència vocal és tota una altra i el volum amaga les carències de tessitura central, però com a intèrpret tampoc m’ha semblat que transmetés gaire cosa.
Siegfried, acte 1er, producció de Hans Castorf. Foto Enrico Nawrath
Richard Wagner
DER RING DES NIBELUNGEN
SIEGFRIED
Musikalische Leitung Kirill Petrenko
Regie Frank Castorf
Bühnenbild Aleksandar Denić
Kostüme Adriana Braga Peretzki
Licht Rainer Casper
Video Andreas Deinert – Jens Crull
Siegfried Lance Ryan
Mime Burkhard Ulrich
Der Wanderer Wolfgang Koch
Alberich Martin Winkler
Fafner Sorin Coliban
Erda Nadine Weissmann
Brünnhilde Catherine Foster
Waldvogel Mirella Hagen
ENLLAÇOS mp3
https://mega.co.nz/#F!kNlEDJZJ!u_BXo51rtKvl05DtcxcXxg
Götterdämmerung, acte 1er bayreuth 2013. Waltraute Claudia Mahnke i Brünnhilde Catherine Foster. Foto Enrico Nawrath
En el capvespre ens varem alliberat de Wotan, però apareixien en escena Hagen, Gunther, Gutruna i Waltraute, personatges amb moments rellevants i en el cas de Hagen absolutament imprescindible.
La tònica és similar a la mantinguda en tot aquest Ring i també en tot el Festival. Dóna la sensació que el casts vocals siguin tan sols un tràmit que acomplir, una peça més de l’engranatge i no és ben bé això. S’ha forçat tant, s’ha portat tant al límit, que cal amb urgència buscar una solució. Fa anys creiem que amb relleu de Wolfgang, el pare d’ambdues nimfes, es produiria l’esperat canvi d’estructures i ideologia artística que ha imperat des de ja fa masses anys.
Sense grans veus i amb una permanentment polèmica escènica coma gran reclam o les transmissions acaben sent per Internet, o escoltar el Festival per la ràdio té els dies comptats.
Us deixo amb alguna perla de les moltes possibles.
En primer lloc una sel·lecció no gaire treballa de les particularitats del cant de Lance Ryan durant els tres actes del Siegfried.
I el segon tall correspon a Götterdämmerung on a part de continuar escoltant al meu amic Ryan, tindrem el privilegi d’escoltar a un ocellet del bosc esdevingut Gutrune, Allison Oakes i un Hagen enganxat a un nas, Attila Jun, acompanyats per els moments més baixos del maltractat Kirill Petrenko, pertanyents als tres actes, no us diré que agafats a l’atzar, però no m’he hagut d’esforçar gaire.
Qualsevol valoració o anàlisi vocal és sobrer
Götterdämmerung a Bayreuth 2013, producció de Frank Castorf 1. Norna (Okka von der Damerau),
2. Norna (Claudia Mahnke) i
3. Norna (Christiane Kohl) Fotografia: Enrico Nawrath
Richard Wagner
DER RING DES NIBELUNGEN
GÖTTERDÄMMERUNG
Musikalische Leitung Kirill Petrenko
Regie Frank Castorf
Bühnenbild Aleksandar Denić
Kostüme Adriana Braga Peretzki
Licht Rainer Casper
Video Andreas Deinert i Jens Crull
Chorleitung Eberhard Friedrich
Siegfried Lance Ryan
Gunther Alejandro Marco-Buhrmester
Alberich Martin Winkler
Hagen Attila Jun
Brünnhilde Catherine Foster
Gutrune Allison Oakes
Waltraute Claudia Mahnke
1. Norn Okka von der Damerau
2. Norn Claudia Mahnke
3. Norn Christiane Kohl
Woglinde Mirella Hagen
Wellgunde Julia Rutigliano
Floßhilde Okka von der Damerau
ENLLAÇOS mp3
APUNT RELACIONAT
IN FERNEM LAND 
Un post destraler. Lo fomut del cas, però, és que amb tota la raó. Hi ha coses que voregen la presa de pèl. Vocalment (amb aquells talls que va haver-hi, jo, que no em conec Wagner tan de memòria com tu, em perdia i tenia sèries dificultats per tornar a saber qui era Mime i qui Siegfried. Patètic) i sembla que també escènicament (tot i que, ves per on, l´Erda com putot jo sí que me la veig. Per allò tan maniqueu de la impuresa del món terrenal. No ho sé. S´hauria de veure, i seguim ohne Kino). Quousque tandem abutere, Katharina (atque Eva) , patientia nostra?
M'agradaM'agrada
La gravació que us he deixat no prové de Rádio Clásica, i per tant no hi ha talls, i no sé que és pitjor 👿
M'agradaM'agrada
Per mi, el pitjor del festival dels darrers anys és l’estratègia de la direcció del festival en dos fronts:
Quant a l’escenografia, deixar-se portar perla tendència àmpliament generalitzada en els teatres alemanys, de muntar produccions expressament diferents o trencadores, respecte la idea original de Wagner. És com si quan a un escenògraf se li ofereix una òpera de Wagner o l’anell, es fregués les mans i digués interiorment: ara veureu! us ho destrossaré i provocaré un escàndol gratuït. Així es parlarà de mi encara que sigui malament.
Quant als cantants, abundant en la idea de la crònica del Joaquim, des de sempre, a Bayreuth s’hi ha anat en peregrinació. És veritat que els cantants i els músics que treballen a Bayreuth, cobren menys que als grans coliseus internacionals, només pel fet de rendir tribut al mestre. Això potser passava al principi del “nou Bayreuth” després de la guerra. Però ja fa uns anys, els cantants bons, o d’entrada no venen, o venen un cop “per veure com és” i ja els hem vist prou. Jonas Kaufmann n’és un exemple.
Així com el tema de l’escenografia, crec que no és qüestió econòmica, ja que no vull ni pensar quant es gasten en aquestes escenografies pressumptament trencadores, el tema dels cantants, si que ho és i en aquest aspecte podríem afirmar que la direcció n’és perfectament conscient del que hi ha .
Moltes gràcies Joaquim pel servei que fas a la comunitat wagneriana i lírica en general.
Josep Mallol
M'agradaM'agrada
A vegades amic Josep, el servei és desagraït, i no ho dic per vosaltres que són uns magnífics seguidors, ho dic perquè no ens faciliten gens el gaudi aquestes germanastres, i penso que es comencen a merèixer una estirada d’orelles
M'agradaM'agrada
Ho has explicat molt bé, no cal afegir més que, malgrat algunes provocacions innecessàries, l’Anell s’ha de poder oferir en les infinites realitats que la gran obra universal de Wagner permet.
Ara, si el cast no dóna la talla, l’empresa és totalment inútil. És trist que només hagi gaudit de l’orquestra i el Petrenko, per la ràdio. Confirmo que no em posaré a la cua de la peregrinació. Com a molt, visitaré algun dia l’edifici del festival, si no cau abans, i llestos.
M'agradaM'agrada
Provocacions innecessàries? Ara si que em voldria morir!!!
Tot és una provocació: contractar aquests directors d’escena, contractar aquests cantants, fer esperar anys i panys, si passes per taquilla, per anar al festival, els preus que s’han de pagar i tot això, per acabar maleint-les? Prou
Petrenko no és aliè a tot plegat. Suposo que també hagués pogut anar al despatx de les germanastres (algú diu que estan molt enfrontades) i portar una llista de cantants i dir, o ells o jo. Tan senzill com impossible, però al final tot plegat ha acabat passant factura al seu propi treball, molt més entusiasta a l’inici, i a mida que anava avançant el Ring més inestable.
I si, l’edifici té problemes estructurals, a part del deteriorament de la façana
Quina llàstima kalamar, imaginat que ens gastem el que no tenim i ens trobem un any del bicentenari així.
M'agradaM'agrada
Wagnerianos y melóman@s del mundo: ¿así es vuestro Wagner? Tomad medidas que estén en vuestra mano. De acuerdo totalmente y, si hubiera un “santuario Mozart” donde se maltratara su obra, habría que redireccionarlo. Son patrimonio universal y lo que se ha perpetrado es impagable: otro borrón más a las bisnietas.
Afortunadamente (con algún lamparón) nos quedan los PROMS ¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
Gracies Leonor, però el teu Amadeus, sense santuari, tot i que el Festival e Salzburg en gran part ho és, també rep uns atemptats notables. No cal fer llista, però alguns cantants…ai, ai, ai!
M'agradaM'agrada
Brillante exposición de los agravios perpetrados en Bayreuth en los últimos años, los primeros de la era post Wolfgang, pero que en parte ya eran heredados de él.
Me consta que en el Patronato hay series dudas ante la continuidad de la dirección actual.
M'agradaM'agrada
I prescindiran del cognom Wagner? Ho dubto
M'agradaM'agrada
A mi tal escàndalo, no me sorprende cuando se conoce y se sabe con suficiente antelaciòn que pretenden las hermanas o hermanastras Wagner Pasquier, quienes son los regisseurs que se contratan y quienes son los cantantes que acuden regular y ultimamente a Bayreuth.
Por mucho marco del teatro y su verde colina, por muy buena que sea la Orquesta del Festival, , actualmente y para escuchar Wagner y sus buenos intérpretes ( que no son muchos, pero haberlos haylos ), yo no pierdo un minuto en tratar de acudir a Bayreuth ( me voy directamente a Londres, Berlìn, Parìs o Viena e incluso, al Met)
M'agradaM'agrada
El escándalo es tan buscado como rendible.
El incluso del MET deberías quitarlo, el MET ofrece unos programas wagnerianos que de presentarlos en Bayreuth hablaríamos del ReNeue Bayreuth
M'agradaM'agrada
Jo separaria dues coses sobre l’actual estat de Bayreuth:
1. Respecte els cantants, la situació és complicada. Al món es fan moltíssimes més funcions de Wagner que fa 50 anys, els grans teatres es rifen els pocs intèrprets solvents, i no sé si Bayreuth ho pot pagar amb el seu model actual. Recordem que la Brünnhilde d’aquest Anell havia de ser Nina Stemme i els va dir que no (fa 5 anys). Quant cobraria Stemme per passar-se dos mesos a Bayreuth i quan ha cobrat per les seves 3 nits a Londres?
2. Altra cosa són les posades en escena, que efectivament són catastròfiques. Wolfgang Wagner va tenir l’encert de contractar produccions polèmiques però que s’avançaven a les tendències teatrals. Fer una visió comunista de Wagner durant els 70 (Tannhäuser de Friedrich) o just enderrocat el mur de Berlín (Anell de Kupfer) és un encert, però equiparar Or = Petroli en ple 2013 em sembla més vell que l’anar a peu. Amb Wieland i Wolfgang, Chéreau o Kupfer, Bayreuth va obrir nous camins estètics; ara ens ofereixen el mateix que s’ha fet a tot arreu els últims 20 anys.
M'agradaM'agrada
1 Si Bayreuth volgués entrar a la rifa ho podria fer. No l’interessa i als cantants que tots voldríem tampoc. Bayreuth continua omplint, continua sent negoci. Qui ho fa possible?, nosaltres mateixos.
2 Estem tots convençuts que hi ha directors de teatre que amb la meitat de la meitat del que costa una producció a Bayreuth, honorarien el Festival, potser no omplirien els diaris, tele-noticies i fòrums de discussió, d’arguments i discussions interminables que només fan que generar expectació absurda i buida per assistir al Festival. Els fem propaganda gratuita.
Sempre havia cregut que espectacles protestats pel públic i massacrats per la crítica, duraven dos dies. A Bayreuth això no passa, deu ser a l’únic lloc del món. Per què han de canviar?, a ells els funciona.
M'agradaM'agrada
No crec que Bayreuth tingui capacitat econòmica per canviar una producció al cap d’un any, i menys un Anell (quan Hall i Solti van fugir per potes, es va dir que van estar a punt d’arruinar el festival). Dit això, es pot reduir a 3 anys, com el nefast Parsifal del conill podrit.
M'agradaM'agrada
Doncs no estaria gens malament fer reposicions de les produccions més reeixides. Ara aquell anell de Hall, que jo sempre he somiat veure, potser seria una revelació.
També hauria de canviar aquesta exclusivitat de les produccions i potser si pensessin coproduir, ferien més rendibles les produccions, calen canvis.
aquí l’esbroncada a l’equip escènic
M'agradaM'agrada
Segons les cròniques, esbroncada històrica i gairebé unànime com no se sentia de feia dècades, i amb Castorf saludant i aixecant els polzes durant molts minuts. De fet Petrenko va haver de treure el cap per la cortina per avisar-lo que encara havia de sortir l’orquestra a l’escenari (que va ser ovacionada).
M'agradaM'agrada
No ho entenc. Esteu enfadats amb la posada d’escena de Bayreuth, la poseu verda,… en canvi la Rusalka i L’or del Ring del Liceu les trobeu fantàstiques,… Però si es del mateix estil,… En lloc de estar al servei de l’obra s’aprofiten de l’obra per fer el que els hi rota,…
Qui us entengui que us compri…
M'agradaM'agrada
Hola Xaxier, no estem en compra.
No tot és igual. D’aquest Ring de Bayreuth ja he dit que no en puc parlar, senzillament perquè no l’he vist i per tant no la poso de cap manera. Penso que Erda no pot ser un putot que faci una fel·lació a Wotan, però em caldria intentar comprendre, un exercici bastant necessari, perquè Castorf ens vol fer això. Tan sols per provocar?, és més que probable, com ho era aquell cul innecessari del Duca al Rigoletto de Carsen a Aix-en-Provence que ja vaig “denunciar”. Ara bé si que puc parlar del Rheingold i la meravellosa Ruslaka. Prou que ho vaig defensar aquí per insistir-hi.
Per a mi si m’ofereixen coses que m’interessin i estimulin ja em va bé, hi estaré més o menys d’acord, però em va bé. Cas dels muntatges de Herheim, que possiblement tinguis raó, s’aprofita de l’obra per explicar-nos el mateix d’una altra manera. No estic d’acord amb tots, però en tots estic pendent fins al final del que em vol dir i això val molts diners.
El cas de Carsen, curiós joc de paraules, és molt més clar. El seu Rheingold era fidelíssim al llibret de Wagner, res a dir i per tant poc que objectar, ja que està al servei de l’obra .
No es tracta tant de que entenguis o no els punts de vista que no són coincidents amb els teus, respectant-los n’hi ha prou.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim,
Acceptem que la Rusaklka sigui una puta y el seu pare un assassí i que a escena no pasi res del que hi ha a l’obra original. Tolerem que el patje del ballo in maschera l’ofeguin en un WC mentre canta que anirà a una festa de disfresses. Que la Tosca porti flors a un escenari i no a una Verge i que es suïcidi tirant-se al fossà de l’orquestra,… però,… la Erda no pot fer un fel·lació,… quin es ellímit?. Algú de vosaltres m’ho pot dir?
M'agradaM'agrada
Com jo he dit abans que ja m´empassaria prou bé una Erda més pendó que la Sue Ellen, et diré que jo tinc el meu límit (gràcies a Déu crec que no està escrit que hagi de ser el mateix per tothom, i cada un podem tenir el nostre) no en la quantitat de culs, vàters o fel·lacions, sinó allà on ha dit en Wimsey: que en ple 2013 equiparar Or = Petroli sembla més vell que l’anar a peu (i ho ha dit molt suament. A mi no sé si se´m hauria escapat d´una altra manera 😎 ). A mi el mont Rushmore marxista, m´engresca. Ni tant sols em cal que acabi d´entendre què fot per allà. Si em sorprèn i em sembla intel·ligent, m´engresca. Però si les propostes de Castorf són el petroli, una metralleta, o -si es confirma- un mega-flash-back, doncs no m´engresca gens, i pensaria que això ha caigut en mans d´un mediocre que mira d´escandalitzar gratuïtament amb fel·lacions i metralletes perquè no sap fer res més original. Però hauria de veure-ho. De moment, parlo per no callar.
M'agradaM'agrada
Xavier, jo ho accepto si al darrera de la puta hi ha alguna cosa que ho justifiqui. Jo, emprant la teva mateixa imatge, ho compro perquè el conte de la sireneta i el príncep ja no me l’empasso. Els prínceps tenen molts problemes lluny de la imatge perfecte que el conte ens vol fer creure i les sirenetes com a personatge no acceptat per la societat és més fàcil d’entendre personalitzat de puta, al cap i a la fi és la mateixa història de La Traviata , però Verdi la va clavar. Per tant que Rusalka sigui una puta non acceptada per culpa del pare, ja m’està bé, no és l’única lectura possible, però és una de les possibles, malgrat que Herheim ho recargola fins fer-nos perdre, però a mi els seus trencaclosques m’agraden (Onegin, Parsifal).
No compro la Tosca de carsen, però tot i així te moments esplèndids i compro el ballo de dalt a baix, un dels millors muntatges de Bieito al costat de Carmen. No em puc quedar amb certes anècdotes, ja que si es així, l’original ideat per Verdi amb una soprano fent de patge d’un rei que resulta que era gai i per això el van matar , és pitjor que el que Bieto s’inventa amb aquella tortura d’efecte potser lògic a la seva història malgrat que grinyolava, estic d’acord, però el muntatge i el seu desenvolupament era brillantíssm i molt fidel ala historia.
repeteixo que això de la Erda ho hauria de veure, però no m’ho empasso tot, hi ha muntatges que no m’agraden gens i altres que m’entusiasmen, odio el Don Giovanni de Bieito i no m’agrada el seu Wozzeck, no m’agrada el Rigoletto de Carsen i estic meravellat del seu Mefistofele, dels seus Contes d’Hoffmann, Rusalka (una altre versió del conte molt ben explicada), Capriccio el somni d’una nit d’estiu vist al Liceu. En fi ni em tanco a res, ni ho accepto tot.
El límit el posa la mateixa intel·ligència, les sobres de teatre estan per ser interpretades, no per ser una cosa de caire arqueològic que reflecteixi el que emocionava fa tres o dos-cents anys a un públic que no estava acostumat al qye veiem i escoltem ara.
M'agradaM'agrada
Lo de Bayreuth s’ha convertit en un festival turistic o un parc temàtic, trieu. És una pena, però és així. Les interpretacions que donen ja fa uns anys són un insult a qualsevol wagnerià mínimament serios. Aquest any l’he anat seguint per la radio, però em sembla que l’any que ve ho deixaré correr…Després de sentir al Siegfried d’aquest any ja m’ho crec tot. És tracta d’un turisme especial i de peles, això si, però turisme al fi, dels que volen poder dir que hi han estat. Qualsevol comparació amb el Ring dels Proms, per exemple, és un verdader atemptat musical: el de Bayreuth ha sigut un Ring “de poble” al costat del de Londres, un Ring de qualitat molt superior. Però com que el negoci tira bé suposo que seguirán i seguirán, maltractant la música de Wagner sense cap vergonya…Llástima, perque l’orquestra sona molt bé.
M'agradaM'agrada
És que el dia que l’orquestra i el cor deixin de tenir el nivell que tenen, aleshores s’haurà acabat definitivament el mite, és l’únic que queda diferencial del que es pot escoltar a la majoria de teatres, ja que el repartiments són superiors arreu, compara sinó el Rheingold d’aquest any i la valquíria del vinent. Com em deia un amic ahir a Peralada, si cantants del segon repartiment del Liceu són els cantants de Bayreuth, ja està tot dit.
M'agradaM'agrada
Solament vaig escoltar uns 20 minuts del Or, vaig parar no per voluntat meva, però després de llegir-te me’n allegro de no haver perdut el temps.
Gracies una vegada mes
M'agradaM'agrada
De res Jaume
M'agradaM'agrada
Que consti en acta que abans veuria un Anell amb un Mont Rushmore comunista que els plafons mòbils d’Ikea del Met. I que el més important en una producció wagneriana sempre serà la direcció d’actors.
M'agradaM'agrada
Per a mi la clau és precisament la direcció d’actors, per això em va agradar tant la proposta del Ring de Carsen que ha començat al Liceu. No hi ha plataformes, ni grans muntatges escenogràfics, però cada personatge té la seva personalitat i és perceptible. Les seves actuacions provoquen reaccions, tan sols per això ja me la miro amb molt bons ulls.
M'agradaM'agrada
No creo que lo compraran en Ikea, pero aparte de algunos desaciertos, como el pergamino que despliega Wotan en el suelo en la escena con Erda, y tener a Loge más preocupado por mantenerse en sus pies que en su papel, me pareció que “La Máquina” del Met permite cambios de escena fluidos y espectaculares, generando imágenes de gran belleza y muy apropiadas a la historia. Y hablo de lo que he visto en vivo.
M'agradaM'agrada
Hola Luis Saltiel, bienvenido a IFL.
El Ring del MET tiene tanto de espectacularidad como poca innovación en la dramaturgia y a nivel conceptual. En el fondo es tan convencional y conservador como el anterior, pero estéticamente, al menos en la parte escenográfica/plataforma hidráulica, tiene una complejidad enorme que permite algunas imágenes de impacto y verdaderamente brillantes. Pero en general me parece un dejá vu.
El vestuario por ejemplo me parece en general espantoso y algunas soluciones cpomo el dragón o la aparición de Grane, immensamente pobres para tanta tecnología punta.
Ha sido una apuesta carísima que intuyo que no será fácil reponer, y menos títulos sueltos, de la Tetralogía, a menos que la rentabilidad no se tenga en cuenta.
Regresa cuando quieras a IFL, siempre serás bien recibido.
M'agradaM'agrada
Hola,
He descobert aquesta página no fa gaire i m’he entretingut una bona estona llegint els comentaris que feu sobre la Tetralogía d’enguany. Certament, per la ràdio, al menys, els cantants no semblaven res de l’altre món. I si a sobre la posta en escena és la que es veu per les fotografíes, doncs pitjor no es pot quedar.
Vaig anar a Bayreuth amb mon pare fa un munt d’anys, més de trenta, dos cops. Aleshores ja en gastaven de muntatges i moviments escènics que poc tenien a veure amb el que Wagner va deixar establert a les seves partitures. El cas és que un dia ens vam apropar a Wahnfried i vaig veure les fotografíes de l’estrena (el 1876) de la Tetralogía. Veient-les vaig pensar (digueu-me anacrònic) com m’agradaria poder veure, ni que fos per una vegada, aquelles postes en escena amb els mitjans que aleshores es tenien. Veure com nedaven les filles del Rin, o l’entrada dels déus al Walhalla per l’Arc Iris, o la cavalcada de les valquíries… Ja sé que us semblaré una mica juràssic, però, què voleu que us digui, allò també era art.
M'agradaM'agrada
Hola Victor, benvingut a IFL.
Com a exercici antropològic no estaria malament veure aquelles filles del Rin fent cabrioles sobre un artefacte en rodes per simular que es desplacen nedant, però el mateix Wagner si veiés els mitjans que hi ha ara, no en tinc cap dubte que els utilitzaria tots. Era avantguardista i d’esperit revolucionari, encara que després com tants, es va acomodar a la subvenció reial.
Si no calculo malament potser vas veure el Ring de Boulez, ara un clàssic aleshores una provocació.
Torna quan vulguis, estarem contents de compartir amb tu diferents punts de vista.
M'agradaM'agrada
Hola, I hope you do speak English (or German ?) … I just came across your blog and I hope You can help me: I`m looking for the Bayreuth Ring 2013 in BEST QUALIY. Maybe we could do some exchanges … I can offer you Video-Live-Streams from the Wiener Staatsoper. Please get back to me ASAP – Later, Max
M'agradaM'agrada
Hi Max, welcome to IFL.
Links of the Ring 2013, is once again available.
You are very kind, so far I do not need anything, but thank you offering.
M'agradaM'agrada