IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2013: LOHENGRIN


Klaus Florian Vogt, Lohengrin a la producció de Neufels del Festival de Bayreuth

Klaus Florian Vogt, Lohengrin a la producció de Neuenfels del Festival de Bayreuth

Tornen les rates a Bayreuth si és que alguna vegada han deixat de ser-hi (segons el fantàstic llibre de Thielemannes passegen amb tranquil·litat casolana per els soterranis del venerat Festspielhaus.

Repeteixen tots els cantants, si bé no tots, a part de la insulsa i consolidada Elsa d’Anette Dasch que ha cantat tots els anys, de forma continuada.

En aquesta ocasió torna la intensa Ortrud de Petra Lang i ho agraeixo ja que la opció Susan McClean va ser del tot desencertada. Lang segueix la tradició de les grans Ortrud i encara que no arribi a l’alçada de les més venerades, honora la tradició, el rol i a Wagner, amb un cant incisiu, una interpretació intensa i una veu poderosa que voreja el crit en alguns aguts extrems, però que caracteritza a la perfecció un personatge tan malvat com agraït.

Repeteix Thomas J. Mayer i no em satisfà, Estem lluny del maligne Telramund i més a prop d’una caricatura del personatge i amb problemes vocals.

Youn si que és un bon herald, on pot demostrar que és un bon cantant, no com en el seu  limitat holandès, que la gasiveria de les nenes Wagner han entronitzat sense ser-ne mereixedor com a protagonista oficial de la producció vigent.

Annette Dasch va camí de esdevenir la Elsa oficial, que no millor, de l’actualitat. Potser no pot fer res més, i ja és trist, doncs com a Elsa la trobo limitadament discreta, però no podem lluitar contra els imponderables designis de teatres i agents, que és com dir de la divinitat.

Ens queda l’escolanet, que després del primer any amb Kaufmann deixant el seu nom a la llarga llista dels cantants que han fet una efímera visita al Festival, ha esdevingut el Lohengrin oficial a Bayreuth i a quasi arreu.

Canta divinament, fraseja millor encara, utilitza els sons aflautats, eunucoides i sense harmònics, de sonoritats blanques i infantils, per vestir un personatge asexuat i d’un altre món, com no ho fa ningú. Se’n surt airós, triomfador i quasi referencial. És difícil discutir alguna cosa de la interpretació, ja que el més discutible de Klaus Florian Vogt és precisament la veu, les característiques físiques d’una veu que el condiciona a un cant tou, limitat per a mi a pocs rols, entre ells òbviament Lohengrin i en gran mesura Parsifal, ambdós personatges asexuats, de característiques místiques similars, no debades estem parlant de la mateixa nissaga.

Cap retret a Vogt, ans a contrari, però després d’una estona d’escoltar-lo necessito de manera imperiosa submergir-me a una vocalitat heroica del tipus Melchior, Lorenz , Heppner o Kaufmann, per tocar de peus a terra, si més no.

Nelssons s’ha consolidat i ofereix una magnífica direcció amb una particular cura en l’obtenció d’un so orquestral netíssim i amb un notable control dels grans conjunts concertants, que domina de manera admirable i sempre amb una constant i creixent tensió dramàtica. No cal dir que tan sols escoltada la versió guanya molt.

Us deixo amb Klaus Florian Vogt i la seva carismàtica entrada en escena a l’acte 1er, que també ens permetrà escoltar a part de la resta del repartiment, tot just fins abans del duel, amb el magnífic concertant inclòs.

Richard Wagner
LOHENGRIN

Heinrich der Vogler Wilhelm Schwinghammer
Lohengrin Klaus Florian Vogt
Elsa von Brabant Annette Dasch
Friedrich von Telramund Thomas J. Mayer
Ortrud Petra Lang
Der Heerrufer des Königs Samuel Youn
1. Edler Stefan Heibach
2. Edler Willem Van der Heyden
3. Edler Rainer Zaun
4. Edler Christian Tschelebiew

Musikalische Leitung Andris Nelsons
Regie Hans Neuenfels
Bühnenbild Reinhard von der Thannen
Kostüme Reinhard von der Thannen
Licht Franck Evin
Video Björn Verloh
Dramaturgie und Regie-Mitarbeit Henry Arnold
Chorleitung Eberhard Friedrich

ENLLAÇOS mp3

Demà reposarem de Wagner i anirem a Verdi, que també és mereixedor de poc honorables demostracions d’estima per celebrar que fa dos-cents anys que va néixer. De desagraïts el món n’està ple.

Un comentari

    • Josep Olivé

      Amb la vènia de sa senyoria, no crec que en Thielemann “escopis el plat d’on menja…” 🙂

      O sigui, que mentres es representa Lohengrin hi han ratolins a baix (comprensible, s’enten, és més que probable)…i a dalt de l’escenari(incomprensible, no s’enten res, una boutade molt lluny de ser una genialitat)…

      M'agrada

      Respon
  2. Isolda

    Sense ser un Lohengrin referencial, m’agrada, i molt com canta el personatge Klaus Florian Vogt, també ( no tant) la bleda d’Annette Dasch.
    L’estic baixant, per escoltar-la tot seguit.
    Gràcies Joaquim.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      De res, per això el poso a disposició per tal de baixar-lo i escoltar-lo si no ho vareu poder fer el dia d el’emissió i també per preservar-la si us agrada molt. Jo ja m’he repetit i pronunciat prou a l’entorn de Vogt (l’escolanet).

      M'agrada

      Respon
  3. Josep Olivé

    Efectivament Petra Lang és Ortrud, pura i dura: envejosa, dolenta, egoista, histèrica, manipuladora… Totes aquestes “virtuts” són perfectament plasmades per Lang, vocalment i dramàticament (pobre Elsa!). I en Vogt, com molt bé dius, que personatjes com Parsifals i Lohengrins (aquest segon fill del primer…i de quí més?), li escauen vocalment i físicament, i si a més ell li sap donar de manera tan encertada aquest aire un terç esmortait, un terç innocent i un terç bocòlic aleshores s’explica l’èxit que obté sempre en les seves representacions. I lo dels ratolins doncs de sofà de siquiatra…per a Neuenfels, s’enten. Ah, i desprès que el facultatiu ens ho expliqui. Li costarà.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Em costen tant d’empassar els ratolins del Lohengrin que he vist, com la planta de Biogas del Tannhäuser que no he vist, i és que ens ho posen de psiquiàtric, no trobes? Mira que jo m’hi poso bé, però noi, de tant recaragolats, vols dir que no en fan un gra massa?.

      M'agrada

      Respon
  5. Franco

    Proprio non vedo l’ora che anche questa brutta edizione faccia il suo tempo e sparisca negli annali del festival, anche se la Dasch sicuramente ci ammorberà con la sua Elsa (come ben dici: insulsa) in altre occasioni. Devo anche però aggiungere, molto sottovoce, che a me un Lohengrin (o un Parsifal) asessuato sembra una solenne sciocchezza, magari in astratto anche suggestiva, ma nei fatti giustificata soltanto dalla presenza di Vogt: che è certamente cantante e musicista intelligente e sensibile, ma che per me rimane un Don Ottavio che ha sbagliato opera (e repertorio).
    Senza tirare in ballo nomi ormai storici, basterebbe ricordare il Kaufmann del primo anno, che tutti avranno pur sentito; ma perfino il simpatico (e scenicamente un po’ improbabile) Araiza, ascoltato a Venezia molti anni fa con il non ancora celebre Thielemann, era un Lohengrin di gran lunga più credibile e sensato..

    M'agrada

    Respon
  6. colbran

    Klaus Florian Vogt sigo sin poder digerirlo. No me interesa absolutamente nada. Su languidez me pone de los nervios y su color de voz me recuerda más a una contralto sin armónicos que a un tenor también sin ellos. Que cante bien no es para mí suficiente porque su canto a pesar de ello se me hace monótono y cansino. Para quien le guste. Sólo pensar que va a ser Siegmund en el Liceu me “tira para atrás”, cómo es posible?

    M'agrada

    Respon
  7. toni

    Hola Joaquim. Tengo clarísimo que no compro la Waküre con éste Siegmund – escolanet. El otro cast, a pesar de la Brünnhilde insuficiente y como muy bien atinaste que era un Lucía normalita elevada a dramática imposible, me satisface a priori más para comprar entradas.

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari