Lars Clavemann i John Tomlinson al Parsifal dels PROMS 2013. Foto Chris Christodoulou
Tornem a Wagner i als PROMS londinencs amb la darrera aportació que el Festival ha fet al bicentenari, una aportació notabilíssima, que després del nivell de la Tetralogia era difícil mantenir, però que ha superat en forces aspectes i sense les polèmiques escèniques que li donen notorietat i presència, al mateix festival de Bayreuth, encara que això pugui semblar sacríleg per a uns quants.
Per celebrar aquest Parsifal es va comptar amb l’orquestra Hallé amb seu a Manchester, i amb el seu director titular des de l’any 2000 Sir Mark Elder, que els darrers anys ha fet una immersió wagneriana molt reconeguda. Al seu voltant es va reunir un equip de cantants de prestigi wagnerià ben contrastat, si bé l’estat vocal no era tan bo com haguéssim desitjat tots plegats. Sir John Tomlinson i per molt que Anglaterra vulgui homenatjar-lo amb aquest Gurnemanz, no estava per fer front a aquest llarg i exigent rol, el seu estat vocal és penós.
Mark Elder dirigeix Parsifal amb tota la cerimònia, extrema lentitud i espiritualitat que molts acostumen a dirigir aquesta òpera, si bé tots hem pogut gaudir-la en versions no tan sacralitzades i la cosa també funciona. La resposta de l’orquestra és magnífica, amb colors enfosquits i vellutats de les cordes, i l’esplendor dels metalls, que juntament amb la cerimonial direcció i els Cors repartits entre les altures (cors infantils) i la grada de l’hemicicle per el Cor de la ROH, suposo que en la immensitat embolcallant de la cúpula del Royal Albert Hall, tot prenia un to quasi irreal, una experiència sensorial única i imponent. Ara bé, Elder no és Kna, i el discurs cau en més d’una ocasió, posant en perill la narració i la paciència de l’oïdor, ell quan n’és conscient redreça el rumb, però el mal ja està fet i encara que recuperi moments de veritable interès, l’homogeneïtat discursiva, quelcom essencial en aquesta òpera més que en qualsevol altra, ja s’ha esberlat.
Però Parsifal no és tan sols cerimònia místic/musical i calen veus humanes per fer present la realitat d’uns personatges perfectament definits en una vocalitat canviant i que en el cas de Parsifal comença una mica com el jove Siegfried, carallot i eixelebrat, per acabar després d’un segon acte d’exaltada sensualitat, en un tercer acte místic, madur i redemptor. Aquesta evolució del foll pur, el tenor Lars Cleveman no la va acabar de fer del tot bé, encara que la veu sense la brillantor d’un heldentenor, ni el lirisme d’un il·luminat, resisteix qualsevol comparació amb altres tenors wagnerians que hem hagut de patir aquest estiu, tot i unes oscil·lacions perilloses en algun moment altern de les seves intervencions, no sempre succeeix, però quan s’apunta a les oscil·lacions i al costat té a Tomlinson, l’experiència és “inoblidable”. Al final, tot i que el seu rol no és gaire extenuant, defalleix.
El Gurnemanz de Tomlinson ja us he anunciat que és una desfeta vocal. Segurament hi haurà qui em dirà que la seva autoritat, sapiència i experiència wagneriana l’acrediten per sobre de les seves molestes oscil·lacions i tibantors de registre, i potser també per sobre de la manca del legato suficient per fer front a la narració de manera prou convincent, encara que una certa notorietat imponent encara resta en aquella veu que va arribar a deixar constància de la seva vàlua en un Hagen terrorífic i sensacional, en la Tetralogia dirigida per Haitink. Actualment un Gurnemanz per a ell esdevé una penitència massa severa, qui sap si a tants Wotan’s maltractats a Bayreuth. Greu error comptar amb la seva presència, encara que preservi més per edat que no pas per veu, la perfecta imatge del narrador.
Aclaparadora la Kundry sensual de Dalayman, que com al MET, demostra que domina aquest rol, si bé l’estat vocal no és ni de bon tros el mateix que en aquelles representacions tan recordades. La intensa i desbocada interpretació evidencia un registre agut conflictiu. obert i amb tendència al crit, Ella és una altra de les veus que s’han d’escoltar al teatre, tot i que el que s’evidencia aquí no sé si el teatre ho salvaria.
L’Amfortas de Detlef Roth és massa líric o la veu és massa clara, per un rol tan intens i lacerant, jo crec que la vocalitat necessària ha de ser una altra i a ell la tessitura, sense la robustesa d’un centre poderós, li fa passa alguna que altra inconveniència en els seus monòlegs, sobretot en el del primer acte.
Robust el Titurel de Reinhard Hagen i potser massa vociferant el Klingsor de Tom Fox, un recurs malauradament massa emprat per interpretar aquest rol quan la veu ja no està gaire fina o no és la més apropiada. Molts volen imposar i fer por cridant, quelcom que sabem que molts ho intenten, i no tan sols a l’òpera.
El conjunt correcte de noies flors i una participació coral a l’alçada del repte acaben per neutralitzar un Parsifal de veus insuficients, que per altre part no difereix gaire del que molts teatres ofereixen.
Us deixo abans dels enllaços per baixar l’òpera sencera, un fragment del segon acte, amb Dalayman i Cleveman fent de les seves. Elder sembla que vulgui recuperar part del temps perdut, com Proust, i agilitza una mica el discurs , com per altra part fan tants directors que s’han entretingut massa al primer acte.
Escoltem-los des de “Ich sah das Kind an seiner Mutter Brust fins a Amfortas! Die Wunde! Die Wunde!”. Cal ser benevolent
Richard Wagner
PARSIFAL
(versió de concert)
Lars Cleveman , tenor (Parsifal)
Katarina Dalayman, soprano (Kundry)
Sir John Tomlinson, baix (Gurnemanz)
Detlef Roth, baríton (Amfortas)
Tom Fox, bariton (Klingsor)
Reinhard Hagen, baix (Titurel)
Robert Murray, tenor (cavaller 1)
Andrew Greenan baix-baríton, (cavaller 2)
Sarah Castle, mezzo-soprano (escuder 1/noia flor 3)
Madeleine Shaw, mezzo-soprano, (escuder 2/noia flor 6/veu del cel)
Joshua Ellicott, tenor (escuder 3)
Andrew Rees, tenor (escuder 4)
Elizabeth Cragg, soprano (noia flor 1)
Anita Watson, soprano(noia flor 2)
Ana James, soprano (noia flor 4)
Anna Devin, soprano (noia flor 5)
Trinity Boys Choir
Hallé Youth Choir
Royal Opera Chorus
Hallé
Director musical: Sir Mark Elder
Royal Albert Hall, Londres 25 d’agost de 2013
ENLLAÇOS mp3
- http://rapidshare.com/files/788565683/Parsifal_PROMS_25082013_A1.mp3
- http://rapidshare.com/files/2720615106/Parsifal_PROMS_25082013_A2.mp3
- http://rapidshare.com/files/753663866/Parsifal_PROMS_25082013_A3.mp3
Demà canviarem de registre
IN FERNEM LAND 
Buf… el festival sacre de Wagner i sense ninotets… ¡vaya peñazo!… No sé què se´m faria més llarg i interminable, si la baixada dels fitxers o després haver d´estar cinc hores escoltant-los. Menys mal que aquesta nit tenim el Barça per treure´ns a tots del apuro, que si no…
Bon dimecres a tots/es,
Xavier C.
Ah! I m´oblidava: 🙂 😀 😦 :eeck: 😯 😕 😎 😡 😛 😐 😉 😆 😳 😥 👿 😈 🙄 ❗ ❓ 💡 ➡
Bé. Imagino que hi hauran més emoticonos, però confio que amb aquests n´hi hagi prou per advertir tothom que el comentari d´avui és exclusivament iocandi gratia i ningú no se l´hauria de prendre seriosament. Que si torno a liarla parda només fer la rentrée, em sé d´un que m´expulsa del blog sine die…
M'agradaM'agrada
Podria ser sense ninotes i extraordinari, però no, i si fos amb ninotets ja veus quina pinta fa en Gurnemanz, sembla en Xumari Alfaro després d’un més de vacances a Lloret 🙂
Tu ves fent, que després ja em cau en a mi la que em cau. 😦
Jo no expulso a ningú, de la mateixa manera que no invito a ningú, veniu, us quedeu, marxeu…
Les portes estan obertes de bat a bat, hi ha qui entra i es queda i de tant en tant hi ha qui marxa, alguns donant un cop de porta, altres de manera discreta, igual que van entrar. IFL no deixa de ser un reflex del que passa arreu.
Som adults, encara que a vegades semblem de P3, deu ser de tants mP3.
M'agradaM'agrada
Quina ciutat Londres! Poder disfrutar tot l’any d’una oferta musical aclaparadora i de qualitat i a l’estiu dels PROMS! Gràcies!
M'agradaM'agrada
Potser Londres és la única capital del món, que quan acaba la temporada en comença una altre que dura un mes i mig, d’una intensitat que a Barcelona, per exemple, no tenim ni en tot l’any. Fixat quan concerts simfònics han fet als PROMS, a l’Auditori, tot sumat no els igualem.
No és qüestió de pressupost, aquí quan érem rics també tancàvem de juny a octubre.
Hi ha moltes vegades que em fa vergonya pertànyer a una societat tan provinciana i és que en som molt, i tan cosmopolites que volem ser…
M'agradaM'agrada
Muy buena tu crónica ¡¡
El Royal Opera Chorus en el hemiciclo y Los Trinity Boys Choir y Hallé Youth Choir en las alturas de RAH nos dieron momentos mágicos que harán que no nos olvidemos de este Parsifal aunque en conjunto no fuera redondo
M'agradaM'agrada
Hola e, bienvenida y gracias por comentar en IFL.
Seguro que en el RAH este Parsifal me hubiera gustado mucho más. Creo que a parte de los graves problemas acústicos de esta enorme sala, en este caso, y eso se percibe en la grabación, los momentos corales toman una dimensión espacial muy notable, como en Bayreuth, aunque de forma muy distinta.
Regresa cuando quieras, esta es tu casa.
M'agradaM'agrada
Sobre la Dalayman no puc dir res, doncs encara no estic en condicions de valorar musicalment el personatge de Kundry. Respecte a Parsifal, escoltant el fragment Anfortas, die Wunde!, sí que puc dir que trobo molt a faltar altres Parsifals recents, un sud-africà i un alemany molt guapo.
M'agradaM'agrada
Doncs no serà per la manca d’audicions, crec que darrerament has fet un master parsifalià 🙂
Dalaymann no està igual que amb el alemany molt guapo (sic) i la resta tampoc, però un Parsifal mai és sobrer
M'agradaM'agrada
En efecte, Joaquim, el pobre Tomlinson… és una desferra de veu. Qui l’ha vist (i sentit) i qui el “sent”. Recordo l’extraordinari Wotan de l’anell dirigit pel Barenboim, fins i tot el de Levine a Bayreuth.
M'agradaM'agrada
A mi els seus Wotan a Bayreuth, sobretot els primers, em semblaven terribles, després com Polasky ho va anar millorant, i sense ser res inoblidable al menys no cridava com a l’inici. Ara és quelcom inaudible i només ho accepto com el seu comiat, una mena d’homenatge
M'agradaM'agrada
No habiendo asistido en persona se hace difícil hacer una valoración, aunque por lo escuchado en la escena de la seducción, no me gustan ni Dalayman, bastante gritona, ni Cleveman, y si por lo que dices el resto tampoco está a gran altura, no creo que me decida a descargarlo.
Al final la aventura wagneriana de los PROMS tampoco habrá sido tan dispar con la de Bayreuth, aunque la Tetralogia con Barenboim fue realmente un puntazo.
M'agradaM'agrada
Era difícil superar la Tetralogia, y ni Tristan und Isolde, Tannhäuser y este Parsifal han sido gran cosa, pero han sido, ya quisiera yo algp parecido aquí.
M'agradaM'agrada
Jo si he decidit baixar-lo i l’estic escoltant, malgrat queTomlinson ja fa temps que no està per aquests afers, i s’hauria d’haver jubilat, intentaré resistir-lo fins al final. És una òpera preciosa de moments meravellosos, tot un repte pel director d’orquestra, on ha de demostrar un excel.lent do musical i personalitat per sortir-se’n airós.
M'agradaM'agrada
No és una versió que et tornaràs a escoltar, n’estic segur, jo mateix n’he deixat altres infinitament millors, però suposo que veure-la allà segur que imposava.
M'agradaM'agrada
Vaig escoltar el segon i tercer acte. No em va entusiasmar. Però ja voldria tenir a Barcelona les programacions de Londres i la qualitat d’aquestes. Tens tota la raó Joaquim.
M'agradaM'agrada
Londres sempre ofereix molts atractius, fins i tot quan les altres capitals europees tanquen per vacances i l’activitat es concentra en els festivals d’estiu, a Londres no paren, és envejable.
M'agradaM'agrada