Gran Teatre del Liceu inauguració de la Temporada 2013-2104 Concert Verdi 1 30 de setembre de 2013 Foto IFL
La previsió no era bona i el resultat final ho confirma. La fórmula emprada per homenatjar el bicentenari verdià, basada en fragments, retalls, trossos escollits per el mestre Jaume Tribó no funciona, com no funcionen en la majoria de concerts operístics a no ser que hi hagi un divo/a tan carismàtic que pugui resoldre la manca de coherència i discurs entre àries, cors, duos o concertants i aplaudiments que poden anar entre la desídia, la cortesia o l’entusiasme. Tot queda entre rutinari i desmanegat, sobretot perquè ni tan sols la direcció musical ajudava a donar personalitat, tremp i emoció a una orquestra verdiana inexistent.
Tampoc comptàvem amb cantants que ho poguessin fer possible, no ens enganyem. No hi havia aquelles veus que omplen, i sobretot en la gran majoria dels convocats, no hi havia elegància, ni personalitat. Pobre Verdi! ho vaig pensar durant tot el concert. Pobre Verdi!, no és mereix això en un teatre on tots tenim en el record vetllades operístiques verdianes inoblidables, algunes en versió de concert.
Una inauguració de temporada tan pobre, tan de mediocre i tan poc ambiciosa fa preveure un futur preocupant, qui sap si no és el que ens espera a curt termini.
Aquest format està bé per un concert estiuenc a la fresca, però el Liceu que tants volem, no. El teatre no s’ha omplert i l’ambient era més aviat desencisat.
El mestre David Giménez s’ha limitat a portar el compàs i en alguns fragments no era ni ell, l’únic divo manava més i feia anar de corcoll al mestre, l’orquestra i el que fes falta. Cap interpretació, cap recerca de color, cap recreació d’atmosferes i d’emoció, cap control de plans i cap autoritat sobre una orquestra que semblava que toqués de memòria, sense cap pífia notable, però sense cap personalitat , sense cap emoció, esdevenint un instrument acompanyant i tot sovint de manera discreta i altres molt sorollosa. Semblava que quan el mestre havia agafat una certa confiança, hagués deixat anar els decibels, amb el lògic prejudici per unes veus, totes força notables de volum.
Intervencions aïllades d’alguns solistes, cello sobretot, feia creure qua amb un mestre Palumbo, per exemple, potser tot hagués agafat una vida, una emoció i una volada diferent.
Unes veus ben poc verdianes, de cant discret, vocalitats erràtiques, que no dignificaven un estil ben determinat, heroic, noble, distingit i senyorívol, que mai hauria de mancar en la interpretació , com tampoc ho hauria de fer la perfecta recitació del text amb un fraseig emotiu i entenedor.
Si els cantants no són distingits, al menys que siguin arrauxats, sanguinis i viscerals, no és el que més convé al cant verdià, però com que l’òpera és passió i Verdi és el màxim exponent de l’òpera italiana, no hagués estat malament que a manca d’altres subtileses, els cantants ens haguessin guanyat amb allò que tantes vegades ha fet alçar el teatre des de la platea al cinquè pis. No, ahir cortesia i excessiva generositat per a uns cantants vulgars, de veus insuficients que en èpoques no gaire llunyanes haguessin motivat sonades mostres de poca estima i que ahir se’n van endur fins i tot incomprensibles bravos d’un públic tan generós com ignorant, i perdoneu, però crec que ho havia de dir. El públic és el sobirà, però els sobirans no cal que digui que també s’equivoquen, oi?
No perdré gaire el temps amb Lola Casariego, una cantant que no fa gaire sovintejava un altre repertori com a mezzo, i ho feia prou bé, amb una veu de poc volum però educada i musical que ara s’ha perdut irremeiablement en aquest canvi sobtat a repertoris incomprensibles, encara que hagi guanyat molt volum. En la curiosa ària alternativa de Fenena m’ha deixat una impressió penosa, tant com l’afinació. En la intervenció concertant del final de I due Foscari, David Giménez s’ha encarregat amb el seu volum de fer-nos pensar en positiu i creure que ho ha fet millor, però el volum excessiu ho ha evitat.
Decebedora Elena Mosuc, que malgrat que vulgui ser una tot terreny, no passa de líric lleugera, i el seu “Tu, puniscimim O signore” de Luisa Miller ha mostrat les greus mancances vocals en el registre greu i també en un registre central on la veu no corria. En el duo de Simon Boccanegra amb Gabriele, de caire més líric i sense la força dramàtica de Luisa, ha quedat més digne, sense entusiasmar.
La millor de totes les senyores ha estat Desirée Rancatore, que amb una progressió vocal que fa pensar en una Renata Scotto, atorga al seu cant sentit i una certa sensibilitat. La veu és desigual en els diferents registres, però és valenta i posa emoció, sobretot com a Gilda, ja que l’ària de la marquesa del poggio de Un giorno di regno, amb la pura exhibició vocal n’hi ha hagut ben bé prou.
El gran divo Leo Nucci no està per gaires romanços. La veu està gastada i els trucs són massa evidents. Conserva la saviesa i l’experiència dels anys i per tant sap on incidir per guanyar-se el públic i si la veu respon, també sap frasejar amb força dramàtica convincent. La seva primera participació ha estat deficient. El seu “Dio di Giuda” carregat de portamentos i notes fixades i de recolzament per atacar la nota final i de tot tipus de deficiències vocals, m’ha fet pensar que la nit seria menys gloriosa encara, però a Nucci li calia escalfar la veu, ja que després, sense mantenir la columna sonora homogènia i mostrant oscil·lacions sàviament dissimulades, ha sabut guanyar estabilitat, sobretot amb un “Cortigiani” de Rigoletto prou digne. Faltava el numeret de la vendetta.
Després d’un magnífic “Tutte le feste al tempio, sobretot gràcies a Rancatore, ha arribat allò que tothom esperava i que s’ha produït puntualment, Cada vegada pitjor, això si, els anys són jutges implecables, però ell aguanta la nota final, fins fer trencar l’harmonia, però tant li fa, és el seu moment, gaudeix com un infant i si així és feliç…Total el concert ja feia estona que era de festa major i una traca d’aquesta mena no el perjudicava, ans al contrari, aparentava, gràcies a la bogeria desfermada del públic, que acabàvem d’escoltar la millor vendetta de la nostra vida. Però com era previsible i malgrat que el concert era col·lectiu i no de Leo Nucci i la seva acompanyant Rancatore, ell ha decidit fer el bis, i l’han fet i ha sortit pitjor, com acostuma a passar-li, però tant era. Abraçat a la soprano o passejant-se per l’escenari, es mostrava absolutament absent de la resta fent cas omís al que feia el mestre Giménez que mentrestant feia aixecar el cor per rebre els aplaudiments, ell anava a la seva en una demostració de poca companyonia que es perdona per ser qui és i tenir l’edat que té, o potser hauria de ser precisament per això que li hauria de retreure?, en qualsevol cas si no ho dic rebento.
Josep Bros potser és de tots els cantants del concert, el que diu millor, amb un fraseig claríssim, una dicció nítida i una intenció quasi sempre encertada. Ja sabem que la veu s’ha eixamplat i ha guanyat en un registre greu més corpori, més carnós. Si la veu fos més ferma en el registre agut i es mantingués més homogènia i segura, encara que no és una veu verdiana, la rauxa que darrerament el caracteritza hagués encès al públic amb més argumentació, però malgrat fer frases bellíssimes, purament belcantistes a l’ària de Luisa Miller, l’esforçat i excessiu ímpetu ha acabat per esgotar-lo, ja que no sap dosificar-se i fa patir en excés a l’oïdor. Per què allarga tants els finals?, Qui li ha dit de fer-ho?, Si davant hi hagués un mestre exigent i rigorós, amb criteri i qui sap si malcarat i tot, això no ho hagués fet, sobretot perquè queda fatal, ja sigui per innecessari, com perquè la veu se li desestabilitza, oscil·la de manera desagradable i es fatiga. Bros era un belcantista excel·ent. Quina llàstima!.
Ha volgut preservar per a ell (suposo) La donna è mobile i tot ha anat bé fins l’escala final, on ja ha mostrat problemes en el descens i el posterior ascens, i en l’atac descontrolat, per impressionar suposo, l’ha esgarrada estrepitosament i amb l’intent d’arreglar-ho i malgrat que la nota era lletja, estrident, oberta i poc afinada, ell ha continuat i continuat i continuat. Allò es mereixia un silenci sent generós i en canvi ha obtingut bravos. Inexplicable!
Abans ens havia cantat, sempre amb la mateixa tensió, entrega, i manca de mesura, l’ària del segon acte de Jacobo Foscari i el duo esmentat amb Amelia e Simon Boccanegra, potser el més mesurat i controlat de tota la nit.
Antonio Siragusa, un tenor fins no fa gaire exclusivament rossinià també s’ha apuntat a aventures verdianes, i encara que els rols escollits li permetien amb una certa facilitat cantar-los, la veu, el color, i la impostació tan aguda i cranial no crec que siguin les característiques més idònies en aquest repertori.
És valent, segur i el timbre nasal sembla de la família Bros, però la veu i l’emissió, sense tenir tant cos com el català és menys oscil·lant. S’ha esforçat per fer sobretot un “Ella mi fu rapita…Parmi veder le lagrime” distingit i matisat, però Siragusa no està dotat per exhibir una línia elegant i el fraseig aristocràtic que aquesta escena demana al duc. Meritori esforç de resultats discrets.
Abans ens havia cantat un duo quasi rossinià amb Rancatore, de Un giorno di regno, i la cavatina de Riccardo de l’Oberto. Tots els fragments més fàcilment associats a la vocalitat d’aquest tenor, que com la majoria de cantants, tret de Nucci i Bros, debutaven al Liceu.
El baix John Relya, que mai m’havia fet el pes en disc, gravació en directe o en les retransmissions del MET, m’ha confirmat en el teatre el que ja creia. Baix discret, fraseig confús i inintel·ligible, agilitats escasses i un registre limitat, sobretot en els greus poc contundents. Ha tingut dos moment especialment propicis per l’èxit que no ha fet, tot i que la llarga coda orquestral de la preciosa ària de Fiesco, refreda molt l’ambient, però és que ell tampoc ens havia escalfat.
En l’ària de Walter de Luisa Miller, un fragment d’aquells que els grans baixos sempre fan un particular succés , ha passat més aviat desapercebut, i en el concertant final de I due Foscari que ha tancat la primera part, s’ha limitat a complir, mentre el mestre el cobria amb un volum innecessari.
El cor del Liceu, especialment sensible amb l’enrenou de la partença de José Luis Basso, ha tingut una actuació distingida, al teatre més que no pas escoltat per radio. Tot i així el seu “Va pensiero”, ben exposat i dit, continua sent una carta de presentació magnífica i malgrat les baixes i els reforços obligats per dignificar la sonoritat verdiana, és, amb les millores que necessita, un dels fonaments, juntament amb l’orquestra, que s’han de preservar, potenciar i millorar. Ells són els puntals de la casa
Les altres intervencions han estat més d’acompanyament, tret d’un fragment de la primera versió de Simon Boccanegra tan curiós com prescindible, no sé si per culpa de la concertació (?) del mestre Giménez, o per la poca volada d’un vals tan cançoner com poc inspirat. Verdi va fer santament amb la segona versió, li va quedar quasi perfecta!.
L’esporàdica intervenció dels baixos del cor Dímitar Darlev i Pierpaolo Palloni a l’escena prèvia a la vendetta de Rigoletto, ha estat entre la correcció i la discreció. Deixem-ho així.
Em queden tres concerts Verdi, i tinc esperances que seran millors, malgrat el format, malgrat els directors i malgrat tots els “malgrats”, que aquest primer.
Us deixo l’enllaç de la transmissió de Catalunya Ràdio. No he tallat les intervencions de Jaume Radigales entre peça i peça, que ha tingut dies més inspirats.
ENLLAÇ mp3
http://rapidshare.com/share/505B83BBE61F37EB5901EE481404874D
Jo no desitjo que tornin els temps de les protestes, però feia temps que no inauguràvem així.
IN FERNEM LAND 
Diria que tens raó en tot: concert força normalet, poc per homenatjar Verdi, poc per una estrena, cantants (sobre tot elles) que oblidarem ràpid,… Però jo m´ho vaig força passar bé i se´m va passar en un moment. No sé, noi: potser el teatre portava massa temps tancat i jo tenia ganes de deixar-me anar, o potser jo havia tingut molt mal dia i allò no era de les pitjors coses que em passaven, o potser és que ja no esperava res d´un nyap així i qualsevol ha acabat superant les expectatives, o potser (jo voto per aquesta) simplement sóc tan generós com ignorant 😉 Un plaer retrobar-nos (que també ajuda).
M'agradaM'agrada
Normalet igual a mediocre?
Penso que ens estem acostumant a un nivell que em resisteixo a creure que sigui suficient, al menys per a mi.
No pretenc anar al Liceu a passar estones agradables, per això potser hi ha altres estímuls musicals més econòmics i segurs.
El Liceu ens dóna mediocritat i ho rebem amb alegre acceptació, on anirem a parar si aquest és el nostre nivell d’exigència?
Jo també vaig tenir molt mal dia i pensava, tenia l’esperança, que Verdi i algun dels cantants m’ajudés a millorar-ho. No va ser el cas
M'agradaM'agrada
Sí. Normalet igual a mediocre. Com deia l´altre dia el gran Colbran, de blanc a negre hi ha una gamma de colors molt amplia. Com el gris. Com aquest concert. 🙂
No et puc replicar gaire perquè tots dos sabem que en realitat tens raó. Bocachete et dona la clau del que em passa amb el concert d´ahir: que com em vaig gastar només 9 euritos el que em van donar ja m´està bé i tinc més sensació de nit aprofitada que de nit perduda (cada vegada que dius això, Colbran, em deixes estorat i et clavaria tal plantofada al cul que no ho tornaves a repetir). Però tranquil que aquest punt de vista tan curt de mires se m´acabarà tan aviat hi torni al Liceu per anar a veure el concert Verdi que m´han calçat a l´abonament al lloc on hauria d´haver-hi (i no hi és) una Battaglia di Legnano. Com aquell no el pago a 9 euros, ja veuràs com em canvia la perspectiva, ja… 😕
Barrejo el que dius tu, el que apunta contrapunto quan diu lo de Molins i Mascarell, i el que li llegeixo avui al Sr. Manel Bertrand (“No estem preocupats per la marxa del director ni tampoc per la del director artístic, que feia setze anys que era al càrrec, o per la del responsable del Cor, que en feia vuit, sinó per definir quin teatre volem, si un de primera, de segona divisió o de tercera regional, i això ho han de decidir les institucions, els mecenes i el públic”) i fins i tot em sap greu haver-m´ho passat bé!!! 😳 😳 😳
M'agradaM'agrada
És un error valorar un concert per el cost de l’entrada, però 9,5€ per a tu potser no són res, que no crec,però hi ha molta gent al nostre voltant que amb 9,5€ fa miracles, de tan apurats com van.
M'agradaM'agrada
Una serie de consideraciones sobre este primero de los Conciertos (?) verdianos donde si estoy de acuerdo que hubo hasta menos que Mediocridad, pero con algunos destellos destacables . Vamos por partes, de lo escuchado por radio que no siempre coincide con la escucha desde el propio teatro :
1/ E`xpresamente, no quise ir al Liceu ni al primer ni al segundo de estos conciertos del Programa I, por dos sencillas razones : una, con una orquesta en paro hasta cinco días antes del inicio y con pocos ensayos, me imaginaba todo tipo de desajustes como así sucedió; dos, estando Nucci en anunciado y programado el duo de tutte le feste, intuía bis ( después de tantos años,aborrezco las payasadas de los bises y más en un teatro de ópera – no es un festival veraniego, ni era un Concierto solo Nucci )
Ya apareceré a partir del dia 9
2/ Creo Joaquim y algunos más, le teneís manía persecutoria o similar al tenor Bros ( efectivamente, no es mediático, es algo bajito y regordete, dicho irónicamente). Aunque efectivamente tiene problemas cuando fuerza el paso al agudo que ha perdido consistencia vocal y estuvo deficiente en la segunda estrofa de la…donna è mobile.. con además, un mal agudo sostenido innecesariamente, fue el único que mostró gusto, fraseo, clase , valentía y notable fraseo.
Su recitativo y aria del Rodolfo de la L Miller fue casi excelente, acabándolo a la antigua con la vechia fermatta del…aimè..
Notable su duo del Adorno y su aria/cabaletta del Foscari hijo.
Para mi , Bros y Rancatore, fueron los mejores cantantes de anoche, secundados a ratos con el tenorino rossiniano Siragusa ( que no verdiano), musical y con un espléndido sobreagudo al final de la cabaletta del Giorno di Regno. Aceptable el coro
3/ En lo de Nucci ( toda una lección de trucos, nasalidades, entubamientos, portamentos di sotto, salvado por su efectismo y carisma, más el “circense” bis ), Mosuc ( decepcionante), Relyea ( un bajo más que deficiente ), una Casariego ( cantante de tercera categoría), mal la orquesta y peor Gimenez Carreras, estoy de acuerdo con tus comentarios
M'agradaM'agrada
1) No tinc tants prejudicis i si molta voluntat i moral. Intento donar soport al Liceu i el retorn no està a la mateix alçada.
2)No em facis posar l’àudio, Ho he evitat per respecte. No tinc cap mania a Bros, però si en lloc de ser amic teu, no ho fos, segur que me’l deixaves verd. Si tan segur tingués la rifa de Nadal t’asseguro que estaves invitat a un sopar escollint tu el restaurant. No em moc per manies i si per estímuls. Bros conserva virtuts, però exagera i amplifica els defectes. Aquesta mena d’exhibició de fiato, amb aquest aguts interminables voregen sinó traspassant el mal gust.
3)Nucci també, però té més de 70 anys i ja el victoregen només sortir, no ha de fer res per triomfar, fins i tot fent un Dio di Giudà penós rep una resposta desmesurada. Entenc la fidelitat i el respecte, però hauríem d’aspirar a tenir un públic de més nivell, un teatre públic també té aquests deures.
M'agradaM'agrada
Quise decir al principio, intuía el bis de Nucci de ….la vendetta…
M'agradaM'agrada
El bis és una exigència de Nucci. Quan va acabar el concert i ningú ho va demanar, el mestre Giménez va tornar tirar enrere unes quantes pàgines.
M'agradaM'agrada
Per ràdio se’m van passar les ganes d’anar demà passat.
M'agradaM'agrada
Per ràdio és encara pitjor. Cert.
M'agradaM'agrada
Em passa com al XC (90? No, Xavier C.): potser me n’esperava tan poc que no vaig trobar-lo malament. Hi havia de tot, hi havia fragments oblidables, fragments interessants, tot un “festival de valsos” de Verdi (va haver-hi una coincidència de quatre o cinc seguits, que ni al Concert d’Any Nou)… Sentir l’Oberto em va recordar més Bellini que no pas Donizetti, i El giorno di regno podria ser una alternativa a L’elisir d’amore, en alguna temporada: tenia el seu interès. Trobo que el teatre estava força ple: hi havia algunes clapes, sobretot als extrems i alguna filera de platea, però Déu n’hi do: ja haguéssim volgut aquesta ocupació en altres nits.
Els millors, Bros i Rancatore, i amb diferència. I Bros, si no hagués estat per aquest final de La dona, hagués fet una actuació excel·lent. Hi ha un seguit de papers verdians que podria fer molt bé. Realment, la Mosuc va ésser una decepció absoluta: potser canta correctament, però no li vaig trobar cap gràcia. De fet, pensant que seria alguna cosa de l’altre món, vaig tornar a mirar el programa no fos que es tractés d’una altra dona. I Nucci, molt normalet: potser va millorar cap al final, fos pels trucs, fos pel que fos, però, a banda de l’edat, no sé… li trobo a faltar alguna cosa en la veu, potser més plenitud, més greus, més credibilitat… La senyora del costat, italiana ella, n’estava entusiasmada (ara, a qui més va aplaudir va ser al Bros).
No entro en el “hauria d’haver estat una altra cosa”, que és cert. Partint del format que hi ha, sí… no ha estat gran cosa, però s’hi pot anar, és distret, hi ha elements d’interès… No és per pagar 150 euros la butaca, però si es pot treure per 8 o 9 una entrada, sí que paga la pena. Que també és trist haver de quantificar així si val la pena anar al Liceu i diu molt de la situació del teatre.
M'agradaM'agrada
Allò més interessant era motiu per un programa o una marató al Foyer, quelcom que en un moment de crisi i estalvi, de ben segur ens hagués sortit més econòmic.
Vocalment insisteixo que ens trobem en uns mínims que em preocupa molt que esdevinguin acceptats per un públic que acaba responent de manera similar al final de la vendetta que després d’escoltar a Florez, Damrau, Netrebko o Joyce DiDonato i no, no és el cas.
El concert d’ahir no el sé mirar i molt menys escoltar, des de la preocupació i el desànim més inquietant.
Tu tenies una senyora italiana, jo una froilan (crec) que es va passar tota la primera part fent mitja mentre xiuxiuejava algunes melodies, no vaig dir-li res per por que em clavés una de les agulles. Si dic una mentida que em caigui un llamp i em fulmini ara mateix. 🙂 A la segona part va anar a fer-se el jersei a una altre localitat o potser se’n va anar a casa, que és on millor li hagués sortit l’abriguet. És la primera vegada amb la meva vida liceista, i he vist de tot, i quan dic de tot és de tot, que em trobo amb una actitud tan casolana. Potser va bé per passar la tensió que produïa tot plegat. 🙂
M'agradaM'agrada
Amb mitjanies no aixecarem el Liceu.
L’unic sol-lució: primeres figures, operes que atraiguin gent (sobretot guiris) i entrades a 500€.
(Com al MET)
Al menys, fins que no tinguem Hisenda propia.
M'agradaM'agrada
Hisenda propia ?? Si, propia del Sr. Millet o del Sr. Josep Pujol i Soley, no?je..je..
No se que tiene que ver esto, con el Concierto Verdi de anoche. Utilizando ironicamente un tercer idioma, je ne comprends pas…..
M'agradaM'agrada
Perdon, queria referirme ironicamente por supuesto, a Josep Pujol i Ferrusola ( no Soley )
M'agradaM'agrada
Broma que no toca i que pot encetar un debat que m’agradaria evitar. Gràcies
M'agradaM'agrada
Potser és una solució, solució que potser omplirà les arques de Mas Colell, però que ens deixarà a molts al carrer. No la descarto i si són tan enutjosos com jo ho sóc, potser mataran dos pardals d’un tret.
M'agradaM'agrada
Ayer asistimos al primer “homenaje” que el Liceu tributa a Verdi. Visto el lamentable resultado más bien parecía el primer homenaje tributado al caduco Leo Nucci que ya se encargó él de que fuera así. Hay una edad para cantar y otra para retirarse con dignidad y últimamente estamos viendo que ilustres figuras del panorama lírico no se han dado cuenta de que ya se encuentran en la última fase.
Olvidable concierto del que únicamente se puede destacar la belliniana interpretación de “Quando le sere al placido”, a cargo de un belcantista Josep Bros y las intervenciones de Desirée Rancatore, otrora fabulosa Olympia, más tarde chillona rossiniana -“La cambiale del matrimonio”.Pesaro- y ahora magnífica soprano lírica que ha desarrollado una voz con cuerpo, graves y rutilantes agudos -enhorabuena!-; fue la auténtica triunfadora -sólo cuenta 36 años!- de una noche para olvidar.
Elena Mosuc, Lola Casariego y sobretodo John Relyea lamentables y Antonino Siragura ya no es el gran contraltino rossiniano que ha sido hasta hace muy poco. El coro bien y la orquesta hizo lo que pudo, bajo una dirección musical tan poco destacable, por no decir errada.
Es una pena que Lola Casariego que había sido una dulcísima mezzo-soprano de bella voz y gusto exquisito -aunque poco relevante de volumen- ideal para barroco, Mozart y Rossini se haya convertido en una soprano chillona y desafinada de volumen sorprendente.
Leo Nucci hizo de las suyas, con un “Dio di Giuda” pobre y la peor “vendetta” que le he escuchado de toda su carrera. En el resto de cuanto cantó no superó la corrección; no obstante los bravos parecían indicar que estábamos ante un acontecimiento…
Si los acontecimentos son como los de ayer, pronto tendremos que hacer unos kilómetros para escuchar una velada operística con dignidad.
Noche perdida. Confío en que los tres próximos “homenajes” a Verdi no se los adjudique un solista para él mismo, como ha sucedido en esta ocasión.
Muy mal comienzo de temporada.
M'agradaM'agrada
Antonino Siragusa quise decir.
M'agradaM'agrada
Faré números i a veure fins on arribem amb el que ens gastem cada any al Liceu, abonaments i entrades. 😥
M'agradaM'agrada
La pitjor vendetta que li vas escoltar a Nucci va ser la segona o la primera? Tant de bo el dia 3 li’n pugui escoltar jo també un parell! I ja que no puc (ni podré ja) comparar-li’n masses més hauria agraït que se m’hagués deixat escoltar-li un Rigoletto sencer. Hi ha cantants que trascendeixen el pla merament vocal i que són capaços de transmetre emocions molt millor que d’altres grans veus (sembla que en aquest concert tampoc és el cas) i això el públic no tan exigent sol apreciar-ho i es tradueix en aplaudiments. Si de mi depengués li hauria ofert a falta d’una òpera sencera un recital en lloc d’aquest homenatgets que pel que llegeixo ja no sé bé si són a Verdi (segons la omniprescent publicitat del Liceu)Nucci(pel públic) o al despropòsit (crítica especialitzada)Ja no convenç ni a l’acostumat publireportatge a doble plana de la Chavarría a “La vanguàrdia” que substitueix el que en qualsevol diari de prestigi seria una crítica assenyada del concert d’ahir. A on anirem a parar!
M'agradaM'agrada
Si tan predispuesto vas a que te guste Nucci te va a satisfacer tanto la primera como la segunda “vendetta” o quizás la tercera que a veces también suele hacerla. Yo llevo muchísimos años escuchando a Nucci, tanto en persona como en grabaciones de audio y video/DVD y nunca le he escuchado peor. Yo no tengo por qué valorar una trayectoria sino una interpretación, ya que mi dinero me cuesta y quiero que cuanto veo y escucho compense el sacrificio del dispendio, sea poco o mucho. Por otra parte a lo largo de mis 58 años de asistencia al Liceu no ha sido Nucci el mejor de los barítonos que he tenido la suerte de poder ver. No obstante he de reconocer que su “Nabucco” en versión de concierto de hace ya unos cuantos años fue lo mejor que he podido escucharle en vivo.
M'agradaM'agrada
Home… predisposat sí. Tant no ho sé. Però el que importa és que hi vaig. Si no fos per ell inaugurava la meva temporada personal directament amb Agrippina. 😀
M'agradaM'agrada
Casi siempre de acuerdo con Colbran y en este caso me refiero a Nucci al que he escuchado muchas veces desde que le vi debutar a finales de los 70s (?) creo que como Fígaro, en el viejo Liceu.
Opino como Colbran y en el Liceu, he escuchado bastantes mejores barítonos cantábiles y verdianos que Nucci ( a título enunciativo , Cappuccilli, Brusón – pese a no tener agudos -, Sardinero, por supuesto que el gran Macneil, Zancanaro, Manuguerra, etc…etc.. y no cito a otros barítonos de cariz más bien verista como por ej. Carrolli )
Para mi gusto y en el caso concreto de Rigoletto ( uno de los roles fetiches de Nucci), Manuguerra siempre me ha convencido más que Nucci.
Nucci pese a su gran agudo ( más tenoril que baritonal) es más convincente escénicamente que vocalmente ( emisión bastante nasal casi siempre y con ataques a los agudos mediante portamentos di sotto ); siempre ha resultado efectista de cara a la galería por su química y expresividad, no por el buen canto
M'agradaM'agrada
Carrolli, no , pero los otros, incluido el nasal y bastante ordinario Manuguerra, mejores sin duda que Nucci.
No puedo llegar a entender esa unanimidad en otorgar a Nucci el título de leyenda, el último gran barítono y otras exageradas declaraciones que escucho y leo estos días.
M'agradaM'agrada
Primera función del Liceo, entre el tedio y el aburrimiento, quizás sea bueno aprender a hacer calceta para pasar las tardes-noches y poder decir a final de temporada que al menos el jersey ha valido la pena. Al paso que vamos…. Esta idea la tomo de una señora que se pasó así la primera parte del recital y supongo que la segunda parte, durmiendo.
Allí estaba el Sr. Mascarell flanqueado a su siniestra por el Sr. Molins, dedicado a emular al director haciendo aspavientos y llevando el compás. El público, que como bien dice usted es educado, lo aplaude absolutamente todo, así que la impresión que se debieron llevar a casa ambos personajes es que la cosa marcha y que el recital de ayer fue pura delicia para los melómanos. En fin…
La orquesta se limitó a hacer su papel, tocar… mucho entusiasmo no creo que tengan cuando llegado el día 30 de mes, en lugar de cobrar lo que les pertoca les ingresan la limosna de un ERE “instrumental”. Aparte de la música, que tiene mucho de vocacional, les debe gustar cobrar a final de mes. Vicio que tenemos algunos.
Pero el Liceu no es excepción, rasques por donde rasques, de la misma manera está todo por estos lares: sanidad, cultura,… No me extraña que el único recurso que se planteen es esta huida hacia delante, que se acaba comiendo los últimos recursos de los que disponemos.
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar invitat, també tenia a la vista la llotja d’autoritats i se’ls veia ben satisfets. Per a ells la nit d’estrena ja els va bé, deuen creure que és de 1ª, no de divisió d’honor, però si de primera.
Jo creia que hi haurien mostres de protesta, si n’hi van haver per l’hereu del Borbó no veig perquè aquests no en tenien que rebre.
També creia que hi hauria més reacció d’estima per l’orquestra i el cor. Vaig fer bravo a Basso, però em vaig quedar pràcticament sol.
Tot ens està bé.
M'agradaM'agrada
Hola invitat, benvingut a IFL.
Jo també hagués volgut un suport sonor del públic al cor i l’orquestra, però el públic cada vegada és més passiu. La societat cada vegada és més passiva davant totes les agressions que rebem, per això van collant, no hi ha gaire oposició i mira que ens les fan grosses, eh?
Torna quan vulguis, segur que agrairem les teves aportacions.
M'agradaM'agrada
És que jo crec que amb una òpera en versió de concert, de Verdi, però no amb aquests cantants, es clar, n’hi havia prou.
La formula la trobo fins i tot ofensiva, i aquells aplaudiments amb manca d’esma cada vegada que entra un cantant amb el director, un director que jo tenia ganes de cridar-li, NOI QUE AIXÒ ÉS VERDI ESPAVILA! i plas, plas, plas, plas.
La pregunta és, aquests eren els cantants de La bataglia di Legnano?, no, crec que aquests eren per una Traviata, oi?, aleshores no ho acabo d’entendre, eren dos Verdi?, i per què no van fer La bataglia en versió de concert i amb un director potent, i també una Traviata?, qualsevol cosa menys aquest festivalet de províncies.
M'agradaM'agrada
Només et puc dir Quim que crec que la teva analisi es totalment correcte, si mes no, per a mi. Es a dir coincideixo 100 x 100. Estic content de llegirte despres de que et vaig coneixer el dia de Maribel. Una salutació.
M'agradaM'agrada
Gràcies Manuel, celebro la coincidència.
Va ser un plaer poder passar una estona tan agradable.
Benvingut a IFL , espero que no sigui l’únic comentari que ens deixis.
M'agradaM'agrada
Cada vegada que ens enfadem ens baixen les defenses. Jo quasi ja no en tinc (per moltes i diverses raons). Us recomano que tingueu una mica de calma.
M'agradaM'agrada
Crec recordar que l’última vegada que em vas demanar paciència va ser en un apunt dedicat a l’ínclit Marco, i ja veus com ens ha anat. Volen que tinguem paciència per anar fent via, i no de la bona precisament, i després ja no ens valdran ni les lamentacions, ni els planys.
M'agradaM'agrada
Ens hem de començar a cuidar perqué ensurts així en tindrem més del que ens pensem.En principi no em va desagradar però vist d’un dia per altre ja he canviat un .xic.M’agrada tan Verdi que fins i tot amb el mateix programa i altres interprets hauria disfrutat de valent.Penso que les àries de Luisa Miller i Rigoletto de tenor son difícils dit per ells mateixos les més difícils del repertori verdià.Per això em va sobtar que programessin les dues,encara que per diferent cantant.La Sra.Rancatore em va agradar,Bros em va fer patir,a Nucci el vaig aplaudir per qui es,Giménez em va donar la sensaciò sobretot al començament que la batuta anava accelerada,el cor com sempre va respondre bé però ha tingut dies millors.Recordem que van començar a assajar el dia 25 i sembla ser que el director havia de ser un altre.Nucci va cantar Cortigiani a 100xhora.No ho sé tot plegat una mica de disori i realment per ser la primera funció haurien pogut fer quelcom diferent.
Uf!! quina perorata tan llarga,perdoneu-me.
M'agradaM'agrada
A mi el Bros em va fer patir quan va cantar l’ària de Rigoletto. Abans em va agradar força.
M'agradaM'agrada
No em feu posar els àudios, per favor, no m’obligueu a fer-ho
M'agradaM'agrada
Està bé Katia, és la teva vivència tan respectable com qualsevol altre, però jo sempre miro enlaire, si miro al terra veig les sabates i penso que me n’haig de comprar unes i encara no puc 🙂
M'agradaM'agrada
Vaig tenir la mateixa reacció que en Xavier C. Concert mediocre, però no horrorós, més aviat agradable que desagradable. Serà que no sóc un gran coneixedor d’òpera, ni de lluny.
A mi només m’ha veritablement enutjat l’agut descontrolat d’en Josep Brossa. Al contrari, em van agradar sobre tot I due Foscari, tant en Brossa com el Leo Nucci.
Comentar el Rigoletto em sembla una mica injust per principi. M’agrada la música en viu i tot, però si fem una selecció d’aires millor Pavarotti i Gobbi-Callas a casa meva. Tampoc intèrprets millors dels que vam tenir ahir haurien sigut prou.
Vaig aplaudir. Comprenc la teva preocupació. Es veu que tenim (que som, ningú més que jo!) un públic “torinès” ja preparat per al teatre torinès que ens espera. Els torinesos aplaudim perquè estem contents d’haver anat un vespre al teatre, encara que la interpretació hagi sigut mediocre.
Ens podria anar molt pitjor. Al Regio vam passar—tu també si no m’equivoco—força bones estones. Serà això que ens vol dir l’Hon. Mascarell amb els seus missatges críptics sobre la primera divisió però no d’honor.
M'agradaM'agrada
I aquí també, és més, ahir semblava al final que havíem escoltat a Price, Simionato, Bergonzi, McNeil i Cristoff, i en canvi les cares deien altres coses.
Ens podria anar molt pitjor efectivament, i per això hem de llençar les campanes al vol i hem de d’agrair contents que el Senyor és misericordiós i tenim els millors governants, que miren per nosaltres,, NO m’excitis més 🙂
Al Regio vaig assistir a una inauguració quasi en forma de concert de Turandot, motivada per les retallades del govern italià. No hi havia decorats, només les grues del propi escenari (semblava una mica de La Fura) i no hi havia vestuari, et puc assegurar que va ser molt, però molt millor que el concert del Liceu. També hi havia al darrera un home de teatre que va fer possible que allò tingués una dignitat teatral, Luca Ronconi.
M'agradaM'agrada
No puc opinar però si fer-me perfectament l’idea amb lo llegit, i tot em fa pensar que no hagués estat per a mi una bona nit d’òpera. El Liceu no l’ha encertada, pel meu gust, obrint la temporada d’aquesta manera. I quan penso que això pot ser un senyal d’on poden anar els “tiros” artístics futurs…doncs que no em quedo tranquil, la veritat.
Has parlat d’òpera en versió concertant. I és que efectivament tambè podem aconseguir tenir grans nits d’aquesta manera, i les hem tingut, i amb Verdi: Macbteh/Muti/Scala, Nabucco/Nello Santi/Liceu i hasta afegiría la gran sorpresa d’Il Corsaro amb Cura…Per què no ha estat aixi si no hi havien diners ni temps per a una producció? Però és que això d’aquest dies… 😦
Tambè parles escuetament de la segona versió de Simon Boccanegra. Coincidim. És una òpera absolutament genial, una joia d’òpera, del Verdi més experimentat i savi, del Verdi més rigorós amb si mateix, del que està de tornada de tot, el Verdi d’Otello, el de Falstaff…
M'agradaM'agrada
Ai Josep! estic segur que d’haver-hi anat avui estaries com jo. I N D I G N A T del resultat i de tant conformisme.
També estan empetitint al públic, a les seves aspiracions i exigències, ja no es respecte el silenci fins el darrer acord, s’aplaudeix fins i tot la mediocritat i el mal gust, abans d’hora, com si acabessin de veure i escoltar ves a saber qui.
Jo no volia transcendències, el concert d’ahir no m’ho podia donar, però si exigències del nivell que el Liceu necessita per no caure com tantes coses en aquest país, en la vulgaritat fàcil de la mediocritat
M'agradaM'agrada
Ahir al entrar al Liceu recordava l´emoció del dia de l´ineguració desprès del incendi. Ahir al entrar em semblava que trepitjava cendres.però amb l´esperança que la temporada vinent hi entrem amb millor peu.
M'agradaM'agrada
Són situacions i moments molt diferents, esperem que s’acabin donant compte del que tenen entre els mans i entre tots podem fer entendre a tots els responsables d’aquest desori, que cal que ho facin bé.
M'agradaM'agrada
Vaig escoltar el concert per la ràdio. No va ser decebedor perquè ja m’esperava una mediocritat, com molt bé dius, Joaquim.
El Sr. Nucci no sep plegar a temps la seva carrera.
El Sr. Bros no hauria d’haver intentat mai cantar “La donna è mobile”. Va ser terrible.
Pobre Verdi, pobre Liceu i pobres de nosaltres
M'agradaM'agrada
Per ràdio s’evidencien les coses que al teatre passen desapercebudes i tampoc hi va haver la màgia que la ràdio no capta quasi mai.
M'agradaM'agrada
Josep Bros va ser el millor de la nit. Va agradar-me molt el programa.
Però el que trovo molt interessant per Bros serà el del dia 13 i 17 en Macbeth i Ernani.
Ventre en I Lombardi, i Rodríguez en el duo de La forza del destino amb Ventre, promet¡¡¡ 🙂
M'agradaM'agrada
Els propers concerts, sense el protagonisme excessiu d’un Nucci massa caduc, poden donar alguna que altra alegria.
Bros per a mi és preocupant.
M'agradaM'agrada
Opino lo mismo.
Yo también estoy esperanzado con Bros en los pròximos conciertos siempre que se dedique a cantar como sabe y dosificarse inteligentemente, sin alardes innecesarios en los agudos.
M'agradaM'agrada
Que espereu d´una orquesta mutilada any rera any. Amb l´espasa de Damocles d´una continuitat laboral questionada sobre seu, victimes d´un mobing despòtic desde fa tres anys. Amb tres mesos d´aturada fins tot just el dia 24 del mes passat, o sigui, sense esajar colectivament fins fa uns dies, , sense cobrar perqué els seus caps han signat un ERO d´opereta del qual el govern central ha rebutjat les prestacions. Si senyors, els músics del Liceo no han cobrat aquest mes. Ah, i aquest t link que has posat és ilegal, per molt Catalunya Radio que sigui, que ho sapigueu. S´esta gravant sense el permís dels músics, ja que fa mes d´un any no cobren drets per les gravacions… però el Liceo be que el cobra. Els tenen aterroritzats i per això no es queixen.
A l´excelència musical, a l´orquesta referencia de Catalunya, Espanya i una de les més antigues d´Europa. Son pur talent i els tractem de vergonya…
Son la personificació i humanització de la música, Son una barreja de sentiment, talent i excelencia. Pocs al mon com ells. El seu cervell funciona diferent. Només volen tocar. Son sensibles com nens… sino no podrien fer el que millor fan. Només volen tocar. Es com fer mal a un nen… No tenim perdó de deixar caure aixó i de permetre que passi… no tenim perdó. us …ens hauria de caure la cara de vergonya a tots.
M'agradaM'agrada
Hola avisiset.
Em sembla que tots els que parlem aquí demostrem prou estima pel teatre i tenim prou criteri per parlar del que ens sembli, nosaltres també fem possible el Liceu, sobretot perquè amb el teatre buit poca cosa faran els musics.
Ningú ha parlat de l’orquestra, ans al contrari hem passat de puntetes sense entrar en detalls, precisament perquè tots sabem el que han passat, estan passant i segurament passaran.
He parlat del director, perquè l’orquestra es mereix un altre director, això si. i res més.
Parla amb Catalunya Música de la legalitat de l’enllaç i a mi no m’emboliquis, ja només em faltaria això!
Ara bé l’excel·lència de l’orquestra més antiga d’Espanya, deixam per favor que ho discutim en un altre moment, crec que ara no estem ni l’un ni l’altre per entrar a valorar-ho, prediem mal.
Torna quan vulguis, aquí et rebrem sempre bé
M'agradaM'agrada
No entenc aquest cert aire d´ofès que oloro. La cosa no anava amb vosté, fins ara. No poso en dubte si estimeu o no en Liceu. Vosaltres sabreu com tracteu els que us estimeu. Ni que tingueu o no criteri. En cap moment he fet referència cap a vosté o la seva critica, ni directa ni indirectament. Es més, no era cap a tu que anava dirigit tot l´escrit, sino que volia contextualitzar una realitat que crec que la gent no sap que és tan crua, i em veig en l´obligació de reflectir-ho en un lloc tant reputat per a mi com el seu..
De tota manera em sembla significant que ho hagi interpretat així. I sí, em ratifico amb l´excelencia de l´orquesta, en un context general dels components, encara que en algun cas en particular algún no estigui a l´alçada. Lamento que éssent tu un referent per a mi i a casa meva, t´hagis pres el meu comentari així, però ho havia de dir.
El tema del link si que potser ha estat massa rebuscat. Suposo que per això t´has posat a la defensiva. Em sap greu, lluny de mi incomodarte. L´ “a mi no m´enboliquis” m ´ha sonat a por. El crèia més valent. Que tothom apunti que el link és legal i el Sr Joaquim queda exonerat de qualsevol culpa. Encara que es cert que ha estat gravat il.legalment, mentre no s´arrivi a un acord. Visca la música pirata, perdó, alegal. ( Ho dic jo, no vosté.. ego te absolvo )
Ans de totes maneres, m´ha agradat la frase passar-hi de puntetes quan parleu de l´orquesta… i si por ser mireu a altre banda, de pas. De fet, si no la mirem, en uns mesos desapareixerà i aleshores estarem més comodes, no?.. Benvinguda La Gran Orquesta del OBCEU. Oh, i es que ens l´estimem el Liceu que no us ho podeu imaginar.
Vosaltres us l´estimareu, però jo el defendré fins al final.
Suposo que tothom tenim el que ens mereixem.
Això si, no ens n´estiguem de queixar-nos
M'agradaM'agrada
No estic ofès avisiset, una mica desconcertat i sorprès, si.
Tothom, tu també (parlem de tu si-us-plau)podeu dir el que creieu més convenient, però crec que retreure en general, coses com “ja ens ho trobarem”, “tenim el que ens mereixem” i altres retrets autofustigants com aquests, incloent en el mateix sac als que ens hem deixat quelcom més que hores de son en molts temes referents al Liceu i aquells que tant els hi fa una fusió amb l’OBC, com un concert desencisat com el d’ahir, no és just.
Sóc valent, potser una mica més que tu i tot, ja que el meu nom i cognoms són ben visibles, per tant creu-me que quan enllesteixo el tema de l’enllaç, és més aviat pel retret que em pugui fer Catalunya Música que no pas pels drets que s’hagin de negociar entre els musics, la direcció i l’emissora, oi que m’entens?
Com que no es tracta de saber qui fa més mèrits, qui el defensa i que l’estima, preferiria més no entrar en competicions d’aquest tipus i fer, si és possible aportacions que ajudin a prendre consciència del greu problema que està passant una altra vegada el teatre.
M'agradaM'agrada
Ah, que me´n descuidava, per parlar una mica sobre la motivació del Músics: Sabieu que aquest famos ERO està signat pels propers 4 anys, cada setembre y juliol. Va ésser un condició dels bancs al Liceu per pr tal de concedir-li l´ultim credit, que per més vergonya, es va donar la situació kafquiana que va ésser utilitzat entre d´altres per acomiadar més gent. Voleu uns músics motivats?, esteu de broma, no?
M'agradaM'agrada
Ja veig que has tornat i t’ho agraeixo.
Nosaltres no estem de broma. Això del crèdit i l’ERO ja ho vaig dir fa dies, els lectors del blog ho saben, està bé que ens ho recordis, però em dóna la sensació que ens escridasses com si aquest fos el blog de l’Honorable Mascarell o el de Joan Francesc Marco.
No serà que no he perdut hores jo a IFL per parlar del tema que ens ocupa, i no serà que la meva posició i la de la immensa majoria dels comentaristes i visitants no ha tingut el mateix caire de denúncia, fins i tot vaig perdre una possibilitat de feina (petita, no vagis a creure que era la solució als meus problemes), al Liceu per prendre partir com el vaig prendre, en les signatures per treure a JFM de la direcció del teatre, o sigui que compta amic, compta.
M'agradaM'agrada
Pau i gloria. Massa passió de vegades torba l´ànima. Son de respectar totes les opinions i em consta que vosté es un gran defensor, amb molt de coneixement de causa, del Liceu. Però si voste diu que s´ha queixat reiteradament aquí, crec que també ho puc fer jo. Te raó que els tracto com si fos el blog de l’Honorable Mascarell o el de Joan Francesc Marco. Nomes es que per moltes paraules que intento escriure arreu, no es reflecteixen elloc. Realment es una crítica a una situació, però reconec que qui realment ho ha de llegir molt em temo que no llegeix aquest blog. Per`si algú s´ha ofés, pot ser si que s´ho hauria de mirar. ( com veus, muoro mossegant 😉 )
Salutacions
M'agradaM'agrada
Hi tant que ho pots fer això de queixar-te, però en lloc de fer-ho com si estiguessis en un medi hostil, canvia una mica el to del argumentari i segur que jo el primer, no cauré en la confusió de creure que estàs contra el món en general.
Pace e gioia, com diuen a Il barbiere
M'agradaM'agrada
Ah! i una darrera cosa, no subestimis el blog, i tant que el llegeixen, més del que et penses i diuen. En tinc proves fefaents, secrets d’estat 😉
Ara si, bona nit.
M'agradaM'agrada
Interessant el debat sobre l’orquestra. Molt. Actualment no es pot concebre un teatre d’òpera de nivell sense una orquestra de nivell. Potser abans el predomini absolut de les veus feia de la qualitat de l’orquestra un assumpte menor però ara ja no. Al menys aquesta és la tendència d’arreu que constato, i no cal anar a l’estranger. I crec que sobrevalorar, amb motius tan musicals com extramusicals la nostra orquestra és possar la primera pedra per a que aquest problema no es resolgui mai al Liceu. No és sobrevalorant-la sense arguments una demostració precisament d’estima sino de conformisme. Aixi de clar. La crítica conscient, el reconeixement de mancances, l’aplaudiment davant una bona actuació i la disconformitat davant d’una de discreta o dolenta són del tot necessaries per a avançar i millorar i és, sens dubta, una mostra d’estima. I no vull entrar en el tema de la motivació a fons perquè ben segur que seria molt mal entès, però sí hi entraré encara que sigui superficialment. Jo crec que l’orquestra es deu primer al públic. Si els membres de l’orquestra tenen feina al Liceu és per que hi va públic, i no per un altra cosa. És a dir, a qui primer es deuen és al públic. I jo puc lamentar que els treballadors de l’orquestra estiguin insatifets amb els seus gestors i directors, i ho lamento, però tambè nosaltres, membres del públic, podriem explicar penes de les nostres feines respectives, i en els temps que corren potser més que mai. I potser tambè ens agradaría practicar el “open books” laboral, o sigui, comparar convenis, deures i drets. Vull dir que si algun músic se sent desmotivat per a tocar ho deixi, abans de que el públic, fart de tanta desmotivació aliena deixi d’anar al Liceu. Arribat a aquest dia ja no hi haurà res que lamentar ni que motivar.
M'agradaM'agrada
En qualsevol cas Josep, el veritable debat és el de la possible OPA hostil entre les orquestres de la ciutat
M'agradaM'agrada
El món de l’òpera tendeix sempre a valorar els divos per sobre de qualsevol altre aspecte de l’espectacle. Sempre ha sigut així en la majoria d’òperes anteriors al primer quart del segle passat.
Verdi els necessita i si l’espectacle és un concert o es fa amb divos o millor fer algun que altre invent per inaugurar una temporada massa curta, però que sembla sobre el paper que el pitjor serà aquesta inauguració. Potser és un avís del que ens espera en un futur.
Leo Nucci hauria de fer un pensament ja que el que he escoltat de la gravació ja no és acceptable i m’estranya que Jaume Radigales, per molt entusiasta admirador que sigui del baríton italià li llencés les floretes sobretot després de l’ària de Nabucco, arribant a qualificar-lo de llegenda viva. Flipant.
Tret del divo Nucci en estat ruïnós, la resta va ser una suma de precarietats amb encerts individuals o puntuals per a Rancatore i Bros, però cap de les intervencions senceres del tenor català va ser rodona. Era un especialista en belcanto fins no fa gaire però ara tot ho fa malbé amb un cant obert i uns aguts llargs i quasi mai encertats i molt desagradables.
El públic, i no ve d’ara, m’he adonat que ha perdut l’entusiasme amb que es vivia l’òpera anys enrere. Va a passar l’estona.
M'agradaM'agrada
Jo he arribat a la conclusió que un divo és un divo encara que ja no estigui per gaires cantades, i com que el públic es resisteix a acceptar les evidències i s’estima més sacrificar-ho quasi tot per continuar adulant-lo, deixant-se endur pel que es diu i no per allò que realment s’escolta, serà sempre lluitar contra fenomens paranormals.
Molts parlen de les excel·lències de Nucci, fonamentant les seves valoracions en allò justament que em sembla més discutible, allò que ja no té res a veure amb la veu, el cant i l’estil.
M'agradaM'agrada
Aprofitant el buscador que generosament poses a la nostra disposició i fiant-me de la memòria (No solo guardar programes) he aprofitat per a revisitar aquest apunt. En tenia moltes ganes per confirmar que jo no vaig escoltar a a Juan Jesús Rodríguez (si ho hagués fet com amb en Kunde ho recordaria!!), ja que només vaig assistir a la primera de les amanides i perquè cantava Nucci. No me’n puc estar de pensar que a Ronatore se la va contractar llavors pel primer cast. Llegint el que dius d’ella és molt comprensible, però ara hauria d’anar directament al 2n cast, fent parella amb Siragusa, que també hi era. Aquest finde m’he quedat a ciutat exclusivament per veure el Rigoletto de Nucci i no m’en penedeixo en absolut. Quin Cortegiani amb la Mª José Moreno i només que sigui per portar-te la contrària, millor Vendetta la segona que la primera.Entenc que els que heu vist tanta òpera escenificada us pugui semblar prescindible aquest Nucci, però noi… els que no n’hem vist tanta són les darreres oportunitats. Nucci té més volum de veu que Alvarez, Camarena i Siragusa i, almenys en el primer cast, la plataforma hauria d’avançar cap al passadís tant com pugui cada cop que canten el duca o o el bufó. De Camarena m’ha agradat la veu i d’Alvarez la concepció del personatge que li vaig veure fa temps: Ara el trobo més sòrdid i enfosquit.
Gràcies tantes per aquest meravellós i personal blog que em permet contrastar i aprendre !
M'agradaM'agrada