Concert Verdi, GRan Teatre del Liceu. Antonio Siragusa. Foto Facebook GT Liceu.
Em preocupa que el Liceu presenti aquests concerts verdians com un esdeveniment digne del bicentenari del genial compositor italià.
Em preocupa que el Liceu contractés els cantants que ara formen part d’aquests concerts, per inaugurar una temporada.
Em preocupa que aquests cantants passin a fer front a un ampli reguitzell de fragments, no tenint les veus apropiades.
Em preocupa que l’orquestra i en menor mesura el cor, ja que abans d’ahir van tenir molt poca feina, mostrin tants aspectes a millorar, després de l’esperançador acabament de la temporada passada.
Em preocupa que el mestre David Gímenez no tingui la més mínima capacitat per posar, ni que sigui una mica, de personalitat a allò que dirigeix. Una mica de vida, d’alè en les frases verdianes, en aquells violoncels o aquelles fustes que acaronen al cantant i que dimecres sonaven planes, buides, tristes… Talment semblava que la seva màxima consecució fos intentar quadrar l’orquestra, mentre li queia la tensió de la corda en la cabdal obertura de Les vêpres siciliennes” o privava de qualsevol crescendo emocional al final de Stiffelio. Mai hagués hagut de ser escollit com el director d’uns concerts verdians al Liceu. El teatre hauria d’haver valorat que en un format com aquest i amb uns cantants mediocres per allò que se’ls encomanava, el (s) director (s) era essencial per aixecar mínimament el vol.
Em preocupa la poca exigència del públic, amb aplaudiments incomprensiblement generosos en acabar fragments cantats de manera poc rellevant i amb signes d’evident incapacitat, sense esperar que acabin de sonar els darrers compassos, com si el que acabéssim d’escoltar no fes possible l’espera.
Em preocupa que un teatre de tant prestigi es vegi de cop i volta abocat a aquest provincianisme i que tothom ho accepti com un mal menor. Si comencem acceptant això sense protestar estem perduts, ens les aniran colant sense contemplacions.
Em preocupa que abans d’ahir en un Liceu que feia goig, ja que l’assistència era més notòria que la nit tristíssima de l’estrena, que res del que vaig escoltar fos digne ni de Verdi, ni del teatre que ho acollia. Desastres no n’hi van haver, però un seguit de números musicals cantants sense cap emoció, sense interpretacions que sobrepassessin ni que fos una mica la mera lectura de les partitures, si que n’hi van haver, de fet tot va ser així, sense gaire esma, sense la sang que tan bé li escau al duo de Violetta i Giorgio Germont que va cloure l’anodina vetllada.
Repetien Mosuc, Rancatore, incomprensiblement Casariego, Bros, Siragusa i Reylea i s’afegia a la llista un pàl·lid Nicola Alaimo per agafar el testimoni de Nucci, i Mariel Aguilar en una episòdica intervenció del final de Le Trouvère, que no quedarà en els anals del Liceu com quelcom memorable, per part de ningú. Són Bros, Casariego, Alaimo i Aguilar les veus més idònies per fer-se càrrec de la darrera escena de Le Trouvère a la sala gran del Liceu?.
La “gràcia” del bolero del cinquè acte de I Vespri Sicilianni és precisament que una soprano dramàtica, o líric spinto, canti quasi al final de l’obra i després d’una partitura molt compromesa, un passatge d’agilitat, si això en un concert ho fa una soprano líric lleugera perd l’interès i a la vegada deixa al fragment orfe de la vocalitat original, quelcom que un un concert de caire musicològic com aquest, no deixa de ser un contrasentit. Com també ho és que Siragusa hagi de cantar Verdi, ja que ni l’Alfredo s’acaba d’adaptar a una veu tan sonora com lleugera. Mosuc Leonora o Giovanan d’Arco? De Bros ja no sé que di per no acabar llegint un argument tan poc empíric com que li tinc mania, jo que em desfeia en elogis quan va cantar l’Edgardo o el Fernand, però és que l’exquisit belcantisme dels seus recitatius dits amb bona intenció, es desfà quan força la veu ampliant-la per semblar el que no és o quan obra els aguts mostrant l’horrible oscil·lació, o emet tots els sons a través del nas, enlletgint per manca de recursos, una línia de cant que sempre ha estat el més valuós del seu cant. I aquells finals allargassats fins l’extenuació, què me’n dieu?
No m’agrada Nucci, ja ho sabeu, però ell va animar la festa del primer dia fent veure que aquell desastre havia estat un èxit. Abans d’ahir sense ser tan desastre, però sense “l’exhibicionisme egocèntric ” del baríton idolatrat, el panorama era, al menys per a mi, depriment. Sobretot perquè Barcelona és quelcom més que una ciutat de províncies (encara que alguns sembla que ho vulguin), en segon lloc perquè el Liceu era i penso que ho continua sent, el primer teatre operístic de l’Estat Espanyol, i en canvi el que varem escoltar en aquest segon concert no semblava de cap manera que fos en motiu del que es celebrava i com que 200 anys ja no es tornaran a celebrar mai més i els 300 que qui sap si posaran remei a aquest despropòsit, em queden molt lluny, no me’n puc estar de dir-ho com ho penso i no és pas fruit d’una enrabiada, més aviat d’una preocupació raonada.
Programa
I
Les vêpres siciliennes / I vespri siciliani (1855, París)
Obertura
«Et toi, Palerme», ària de Procida (acte II) [John Relyea]
«Ô jour de peine», ària d’Henri (acte IV) [Josep Bros]
«Mercè, dilette amiche», ària d’Elena (acte V) [Désirée Rancatore i cor]
I masnadieri (1847, Londres)
Preludi [Cristoforo Pestalozzi, violoncel]
«Di ladroni attorniato», romança de Carlo (acte II) [Josep Bros]
«Un ignoto, tre lune or saranno», ària de Massimiliano (acte III) [John Relyea]
Giovanna d’Arco (1845, Milà)
«Sempre all’alba ad alla sera», cavatina de Giovanna (pròleg) [Elena Moşuc]
Jérusalem (1847, París)
«Je veux encore entendre», cavatina de Gaston (acte II) [Antonino Siragusa]
«Ô mes amis, mes frères d’armes», ària de Gaston (acte III) [Josep Bros]
Il trovatore (1853, Roma) / Le trouvère (1857, París)
«D’amor sull’ali rosee», ària de Leonora (acte IV) [Elena Moşuc]
«Quoi! Qu’ai-je vu!», escena final
[Lola Casariego, Mariel Aguilar, Josep Bros, Nicola Alaimo i cor]
II
Stiffelio (1850, Trieste)
Obertura
«Stiffelio?… Eccomi», concertant final amb Lina, Stiffelio i Jork
[Lola Casariego, Josep Bros, John Relyea i cor]
Un ballo in maschera (1859, Roma)
«Alzati! Là tuo figlio a te concedo riveder… Eri tu que macchiavi quell’anima», recitatiu i
ària de Renato (acte III) [Nicola Alaimo]
«Forse la soglia attinse… Ma se m’è forza perderti», recitatiu i romança de Riccardo
(acte III) [Josep Bros]
La traviata (1853, Venècia)
«È strano!… Ah fors’è lui», recitatiu i ària de Violetta
(acte I) [Désirée Rancatore i Antonino Siragusa]
«Di Provenza il mar», ària de Giorgio Germont (acte II) [Nicola Alaimo]
«Lunge da lei… De’ miei bollenti spiriti», recitatiu i ària d’Alfredo
(acte II) [Antonino Siragusa]
«Pura siccome un angelo», duo de Violetta i Giorgio Germont
(acte II) [Elena Moşuc i Nicola Alaimo]
.
IN FERNEM LAND 
Lo que llevan haciendo varias temporadas seguidas con los compositores italianos más populares es de vergüenza. Se aprovechan de que llenarán el teatro sí o sí programando obras de Verdi y Puccini, pero la calidad de los cantantes contratados no está casi nunca a la altura. Llevamos varias temporadas sufriendo óperas de Verdi muy mal cantadas (si es que a eso se le puede llamar cantar). Y en las de Puccini, normalmente sobresalen uno o dos solistas en unos repartos muy irregulares; me explico, si la soprano es buena, el tenor es una porquería y el barítono de llorar, o viceversa. Las puestas en escena casposas y anticuadas.
Con las óperas menos populares se tienen que esmerar más porque el público que va es más exigente, con lo cual tenemos la suerte de ver a buenos cantantes, directores y directores de escena.
MORALEJA: Si el teatro se inclina a partir de ahora hacia lo popular para hacer caja, ya podemos olvidarnos del abono. No es que nos hartemos de repertorio de toda la vida, es que los cantantes y directores van a ser para echarse a llorar.
M'agradaM'agrada
Con Donizetti, italiano de pro, o con Bellini y Rossini, no ha ocurrido lo mismo. Verdi está difícil aquí y en el MET, aunque allí tienen la posibilidad de escoger de entre la medianía, a los mejores y aquí siempre me ha parecido que no han querido gastar en un producto que se sabe mediocre de antemano.
No estoy de acuerdo con Puccini, ya que no hay teatro que haya reunido a las mejores Cio Cio San posibles, en una misma temporada y el resto del reparto era más que aceptable. Lo mismo creo que sucederá con la Tosca de esta temporada, aunque en La Bohéme no hubo tanta suerte.
Verdi sin cantantes de talla, sumado a la fórmula que NUNCA hubiera tenido que ser aceptada y menos con directores de la talla de los que nos han colado, es sencillamente letal.
M'agradaM'agrada
No pondría la mano en el fuego con la Tosca… Los Cavaradossi no me ofrecen mucha confianza. Es un crimen malgastar una cantante como la Serafin con un tenor tan “delicado” como Jorge de León… Acuérdate de esa Butterfly.
M'agradaM'agrada
Si que me acuerdo, si, pero Cavaradossi tiene que pegar un bocinazo en el Vittoria mientras que el cínico de Pinkerton no, y ahí Jorge de Leon arrasará, aunque luego….
M'agradaM'agrada
En el final de “Il trovatore” cantaba Lola Casariego y no Mosuc. En la relación de piezas interpretadas tu mismo lo pones. Yo no creo que me enterara si era una u otra porque dormía plácidamente en ese momento…de tan aburrido como estaba.
Otra noche perdida y soporífera.
M'agradaM'agrada
Gràcies, ara ho canviaré.
No sé com podies dormir amb aquell bé de Déu de “subtileses i excepcionalitats”
M'agradaM'agrada
Perfettamente d’ accordo!
M'agradaM'agrada
Purtroppo
M'agradaM'agrada
Acertat, pero discrepo en un punt, el públic no te culpa d’aplaudir a un mal intèrpret , la culpa en tot cas es de qui l’ha contractat. No tots som tan cracks com tu Joaquim! Jeje
Gràcies, salut!
M'agradaM'agrada
No sé exactament com prendrem això del crack, 🙂 però si un intèrpret no és bo o ho fa malament, no se l’ha d’aplaudir (no dic protestar), i si un és mediocre no se l’ha de bravejar. Són codis establerts aquí i arreu, i en qualsevol cas si algú no està gaire segur, encara que li hagi agradat molt però veu que al seu voltant la resposta no és exactament igual a la seva, el millor és no donar la nota amb bravos que acaben estan fora de lloc. Jo no li diré pas a ningú que calli, però em reservo el dret a dir que el nivell d’exigència del públic del Liceu ha baixat, i tant que a baixat! molt. El que no puc tolerar és que comenci a aplaudir abans d’hora, això no, i amb això si que intentaré fer pedagogia in situ, tant com pugui.
M'agradaM'agrada
Lo de crack anava amb bon sentit i tot el respecte. És cert que hi ha coses que el públic podria millorar, ara a mi amb cantants mediocres bravos no, pero un fort aplaudiment potser m’ha sortit. El que es pot llegir d’aquestes actituds és 1. Que no hi ha tradició d’anar al teatre i 2. Encara hi ha molta gent que com antigament va a figurar i fer societat. Un bravo davant dels amics del golf queda com oh que entés és aquest home.
Salut!!!
M'agradaM'agrada
Si home si, no pateixis, ja sé que vas de bon rotllo i t’ho agraeixo.
Si que hi ha tradició, però el públic es relaxa i no estic gaire segur que aquesta ignorància vingui del club de golf, els del meu voltant no semblaven sovintejar-los.
M'agradaM'agrada
No parlem de públics, que acabo de tornar de l’Auditori (concert Lang Lang) Entre la bronquitis crònica d’alguns assistents repartits estratègicament per la sala, el paperet del carmelet per a la tos, el mòbil que sona i la senyora que no sap com funciona per apagar-lo, els aplaudiments en un silenci d’una balada de Chopin perquè alguns han interpretat el gest del pianista (molt expressiu) com el final, i no esperar la darrera nota d’una peça per aplaudir… bufffffff (no hem avançat gaire, no). Bona nit IFLs.
M'agradaM'agrada
corroboro.. 😦
M'agradaM'agrada
Darrerament estic començant a “patir” concerts enlloc de gaudir-los, per l’actitud de cert públic. El tema tos i caramelets ve d’antic, però els mòbils són tan irritants, que no em cap al cap que algú que paga una entrada per un concert i per tant “se suposa” que té una certa cultura i sensibilitat, se n’oblidi o passi d’assegurar-se que està silenciat o apagat.
M'agradaM'agrada
😥
M'agradaM'agrada
Aquests concerts mediàtics encara són pitjors, ja que hi acostuma a anar un públic que no en té ni idea, però que creu que cal anar, i com més car, millor. Un públic poc respectuós, sorollós, que es pensa que pagant molt té dret a molestar al veí, parlant tot fent comentaris, caramels, telèfons, telèfons i tablets obertes per poder piular o penjar a Facebook la impressió de lo superguay que és el concert i que totes les amistat vegin que estàs allà on s’ha d’estar. Superficialitat de luxe.
M'agradaM'agrada
Celebro no haver-me apuntat a aquests falsos concerts verdians. Prefereixo posar-me un cd d’algun antològic com el mateix Carreras, per exemple.
M'agradaM'agrada
Fas bé, molt bé.
M'agradaM'agrada
El Liceu aviat deixarà de ser el primer teatre operístic de l’Estat Espanyol. 😐
M'agradaM'agrada
Si vas per on crec que vas, no és cap consol ja que passar ser el primer de Catalunya amb aquest nivell, per a mi no és cap consol.
M'agradaM'agrada
Jo discrepo en algún aspecte del resultat del segon concert de Verdi al que vaig assistir el passat 06 d’octubre.
Efectivament, si bé no vam tenir una vetllada amb veus Verdianes –classificació que crec que no existeix, ja que les veus s’adapten als sentiments dels personatges i no merament als compositors- trobo que hi van haver grans moments.
Vull també destacar que som un públic que no es preocupa per conèixer prèviament el que va a veure. NO ES POT APLAUDIR QUAN ES VOL. En moltes ocasions s’aplaudeix al final de les àries quan encara NO s’ha cantat la cabaletta i això pot generar un perjudici al cantant. I en aquest cas, això va passar en dos moments prou coneguts per saber que encara no toca aplaudir (en È strano!… Ah fors’è lui i també en Lunge da lei… De’ miei bollenti spiriti).
Però al marge d’aquest aspecte, i en el tema de les veus, dues Dames es van lluir: la Rancatore i la Mosuc. Trobo que la Sra. Rancatore interpretant la Traviata va estar excel•lent, pot agradar més o menys el seu color de veu i potser el vibrato –una mica especial-, però la seva interpretació de Violetta va estar molt bé. En quan al mercè, dilette ,em va semblar una peça molt difícil per començar la nit i crec que la va defendre amb bon resultat tot i no ser la tessitura original en la que va pensar Verdi. Per altra banda, extraordinària em va semblar el Sempre all’alba ad alla será de la Sra. Mosuc. Va fer una interpretació de l’ària de Giovanna plena de matisos que dóna “mil patades” a la interpretació que fa la Super Star Netrebko i molt propera a la magnífica interpretació de la Caballé. També em va agradar molt interpretant Il Trovatore i el duet de la Traviata.
Finalment i, en quan a les veus masculines em van agradar John Relyea i Nicola Alaimo. I vaig trobar molt fluix els Srs. Bros i Sigarusa. A més, el primer (Bros), crec que tenia una gran responsabilitat afegida i és el cantar el Forse la soglia attinse… Ma se m’è forza perderti davant del Sr. Carreras que es trobava al públic.
Comparteixo la idea que el Liceu ja està deixant de ser el que un dia va aconseguir ser….
Salutacions
M'agradaM'agrada
Hem de tenir en compte que no varem anar al mateix concert, però tot i així deixam dir-hi la meva a les teves apreciacions que agraeixo molt.
Les òperes i els compositors necessiten una tipologia de veu concreta més enllà dels sentiments, ja que per sentiments potser Siragusa és Manrico, però la veu no dóna per ser-ho. Vull dir que hi ha una tipologia de veu, amb centre i extensió suficient, per fer front a uns determinats personatges de Verdi i veus idònies per cantar el benlcanto més líric no poden assumir, més enllà de l’expressió ja que aquest és un altre aspecte fonamental.
Rancatore per ara, no pot ser Elena, ni la Elena del Bolero, però l’adapta a la veu de líric lleugera com han fet tantes i qui dies passa anys empeny. Rancatore tampoc és una Violeta complerta, malgrat que el primer acte s’adapta a les seves característiques, sobretot si acaba el “sempre libera” amb una nota que Verdi mai va escriure, tot i així va estar bé, sense ser una cosa per bravejar, una més, però el Liceu ha vist Violetes millor i tots n’hem escoltat de molts millors.
Mosuc és una cantant molt correcte, típica soprano que serveix per a tot en un teatre de repertori com Zuric, però que difícilment estarà en un primer repartiment. Jo les excel·lències de la seva Giovanna d’Arco, dimecres amb algun problema d’afinació inclòs, no les vaig veure per en lloc. Canta amb un cert gust, com tantes altres, però res de l’altre dijous. ARribats a un punt de conformisme preocupant, quan un cantant s’adequa una mica amb un cert gust, ja l’elevem a nivell d’esdeveniment, i no, sense ser una òpera que tingui com a referencial a la meva vida, et puc dir que sense anar a parar a la inigualable Caballé, o a Tebaldi o la millor Ricciarelli, aquesta ària al mateix Liceu l’hem escoltat amb una mica més de cos, ja no vocal, sinó també dramàtic. Allò semblava la fadrina va a la font.
No vull parlar del disc verdià de la Netrebko, que em sembla un despropòsit.
En l’escena de Il Trovatore Mosuc, que crec que no serà mai Leonora, o al menys tal i com jo entenc aquest rol, va belcantitzar an l’ària, gens ajudada per la direcció penosa, que em va semblar mancada de qualsevol emotivitat verdiana, ja no vull parlar de color o tremp vocal.
Relyea és un baix, no hi cap dubte, és el millor que podem dir d’ell. Escoltant a Giaiotti, un exercici si tu vols pervers, i sense anar a Siepi, Christoff, Ghiaurov o si vols fins i tot Ramey, te n’adones que a part de veu, i deixar més o menys contundentment les notes, cal dir coses, i a part d’una dicció d’espant, no tinc molt clar que en cap de les seves intervencions encertés amb el que havia d’expressar Procida o Massimiliano.
No vull fer llenya de ningú més, tot i que és obvi que podria arribar a ser cruel sense exagerar gens ni mica.
Crec que a un teatre que es permet fer una obreta com Linda de Chamonis amb Damrau, Flórez, Tro, Orfila i de Simone, li podem i devem exigir un millor tracte per a Verdi en el seu bicentenari.
M’agradaria saber exactament aquests cantants per a quines òperes de Verdi estaven contractats. Rigoletto, Traviata, bataglia di Legano?, és que de moment i a part de Nucci i Rancatore i Mosuc com a Gildes, cap em quadra en lloc.
Què pensaria Carreras a part de patir per la desconcertació del seu estimat nebot?, mai ens ho dirà.
M'agradaM'agrada
Jo també hi vaig ser.
Impressió: a) Tristor per una orquestra mal dirigida. b) Tristor per la tria d’uns cantants que no poden cantar Verdi i ho han fet, de quina manera?…
Conclussió: Preocupació total pel Liceu. T’agafo la paraula, Joaquim, perquè és la més encertada: procupació.
M'agradaM'agrada
Penso que la resta de la temporada, i si res no acaba fallant, el nivell és, sortosament, tot un altre.
El problema sempre és Verdi, i en Joan Matabosch, que tants encerts ha tingut amb altres repertoris, no ha aprovat en el repertori verdià. Els concerts són un accident, però si eren els contractats per les òperes prèviament anunciades, tampoc ens garantien un nivell satisfactori.
M'agradaM'agrada
Estoy de acuerdo con la critica, muy buena, dice la verdad, pero los cantantes no tienen culpa, hacen lo que sea por trabajar, lo fuerte es el director artistico que contrata, sin saber de voces, solo porque algunos son sus preferidos, y otros por las comisiones bajo mano que se lleva de los agentes, les importa un bledo el pùblico, siempre aplaude, estan
asì de mentalizados, vamos al Liceo, les dan gato por liebre, pero van a la opera y se debe aplaudir, asì va este paìs de incultos, y cada vez mas todo se lo tragan una verguenza.
M'agradaM'agrada
¿Cómo que no tienen la culpa?. Si yo sou cantante lírico ligero, y me hacen cantar Traviata o Jérusalem, siempre puedo decir, no, lo siento, no la llevo en repertorio. Bros no puede hacer de Bergonzi. Si estaba cntratado para il Ducca (¡vaya error!), no puede asumir Manrico, Riccardo, Carlo de I Masnadieri, Stiffelio o Renato, es de locos. Quien lo ofrece, de acuerdo, pero también quien lo acepta.
La dirección artística del Liceu ha demostrado muchísimas cosas excelentes, sobretodo contratando a una lista de cantantes que son la envidia de todos los teatros. Repasa los títulos de esta misma temporada y me tendrás que dar la razón. Decir que Matabosch no sabe e voces, permíteme que te diga que es no decir la verdad
Con Verdi no ha estado muy acertado, ni con estos conciertos, ni con algunos de los otros títulos programados en los últimos años. Pero te aseguro que ya me daría con un canto en los dientes de haber tenido a Marcelo y Carlos ÁLvarez para hacer estos conciertos y te recuerdo que de manera injusta Marcelo Álvarez en su debut liceista hasta fue protestado, me sorprende que tato rigor de entonces haya desaparecido y nos tengamos que tragar lo que nos hemos tragado ahora.
Ahora es difícil o imposible dar con voces verdianas, pero encontrar algo mejor que lo escuchado por ahora en estos conciertos, es posible.
M'agradaM'agrada
Comparto opinión. Yo asistí el domingo 6 y me pareció un concierto mediocre. También había mucho público y pensé que era una lástima que en muchas funciones de la temporada pasada de gran nivel el teatro no tuviera esa entrada y que un concierto de medianías se hubiera llenado. Espero que esta sea la tónica de este año.
En cuanto a las voces nada que añadir, ninguna emoción más allá de la corrección de las menos mediocres, Rancatore y Mosuc ambas en Traviata.
Los señores no daban la talla y la orquesta una banda de tres al cuarto.
Aplausos a destiempo, móviles, más las toses y caramelos habituales acabaron de redondear el evento.
Si todos son así, no sé como tienes valor de asistir a los cuatro.
M'agradaM'agrada
Tinc el valor per diversos motius:
En primer lloc pel programa escollit. No sóc partidari d’aquests talls, ja ho he dit, però el treball de recerca de Jaume Tribó em sembla meritori i com que som amics, m’apunto a la proposta (pagant).
Per ajudar al Liceu, res de campanyes solidaries demanant almoina, hi ha que assistir a les propostes i després si no compleixen les expectatives, ja ens despatxarem a gust.
I també per escoltar per primera vegada a Rancatore i Reylea en directe.
Potser no és suficient per a molts, però per a mi si, encara que després cregui que el resultat no hagi valgut la pena.
M'agradaM'agrada
El Liceu ha estat desencertat amb aquest inici de temporada. Molt. S’ha de lluitar pel prestigi i la qualitat dia a dia, funció a funció, programació a programació.
Aquest any òpera a Barcelona fins el Novembre res de res, i en canvi ja s’han pogut veure a Madrid (dues), Bilbao, Oviedo…fins i tot a Sabadell i València (dues i alternades) es veuran abans que la nostra Agrippina. Això no pot ser si volem continuar sent un referent operístic internacional. No pot ser.
Me’n vaig a donar una volta per Lió aquest cap de setmana a veure una òpera on en el corprenador final es fa anar la guillotina repetidament amb prou injusticia… I en canvi aqui, i metafòricament parlant, només serveix per a fer retallades.
M'agradaM'agrada
Si no comencem a temps no és tan greu com començar així.
Bon viatge i ves en compte amb la guillotina 👿 no et doni idees
M'agradaM'agrada
Como lectura de fondo, también muestro mi preocupación y reprobación pero…hacia el Teatro del Gran Teatro del Liceu que por no incumplir unos contratos previamente firmados con los cantantes ( ellos NO tienen ninguna culpa ), ha tenido que mantenerlos en cartel al cancelar unilateralmente unos títulos previstos ( ya sucedió con el FAUST y ahora con el o los títulos verdianos inicialmente previstos), ¿ verdad Sres. Matabosch y Marco?
Dicho esto de concierto Verdiano el pàsado miércoles que yo estuve nada, aunque de desastre, tampoco (salvo Casariego y Aguilar); dada la especialización de en general de los cantantes, hubiera más valido hacer un Concierto donizettiano o belliniano.
Pero también decir que de Voces Verdianas buenas actualmente, pues no existen y desaparecieron practicamente hace más de 25 años atrás
M'agradaM'agrada
AL Faust el repartiment era magnífic i encara que retallat van concertar Faust.
En aquest cas els cantants no eren el que el Liceu ens té normalment acostumats.
Un Rigoletto o Traviata Nucci/Alaimo, Rancatore/Mosuc, Bros/Siragusa és un repartiment de teatre provincià, mai de inauguració de temporada i em penso que el mateix passarà amb el de la battaglia di Legnano.
M'agradaM'agrada
Pero vienes a lo que estoy diciendo : la culpa de todo este provincianismo artístico es del Gran Teatre del Liceu por los cambios/mutilaciones y hasta contratación teórica de los cantantes, nunca de estos profesionales que al fin y al cabo se dedican a ejercitar su trabajo.
De todos modos , quien mejor ha definido la situación ha sido Olympia que oliéndose el espectáculo, ha declinado en asistir y ha preferido recrearse en las buenas grabaciones del pasado.
M'agradaM'agrada
No solamente Alex, el Liceu depende de lñas administarciones y si estas (madrid la primera) recorta la cifra prevista en una temporada ya aprobada hay que improvisar y al Liceu no se le da bien la improvisación. Me cuesta creer que los cantantes que han protagonizado los dos primeros conciertos fueran de un reparto previsto para una ópera como Rigoletto, pero parce ser que estos eran los sustitutos de la última versión, Álvarez (Carlos y Marcelo) e Inva Mula. La verdad es que entre ese Rigoletto y este que no ha sido hay un abismo.
Siempre nos quedaran las versiones referenciales antiguas, solución un tanto enfermiza, pero realmente más satisfactoria que escuchar a según quien. Los Vderdi que se ofrecen en los primeros teatros (Aida en Paris, Trovatore en Munic, Don Carlo en Londres o la pròxima Traviata en la Scala), sin ser los grandes Verdi del pasado, tienen el nivel que el Liceu ofrece en otros espectáculos de esta temporada (Agrippina, Walkure, Cendrillon o Sonnanbula). No comprendo como el Verdi del bicentenario se había previsto tan mediocre. No tengas ninguna duda que cuando vea a Matabosch se lo preguntaré.
Ahora bien, los vistos aquí hasta ahora serán profesionales, jamás he dicho lo contrario, pero son mediocres y más para protagonizar la inauguración.
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig tornar dimecres per l’abonament però hagués pogut quedarme a cas i fer nones que tinc atrassades.No em va agradar res,potser sí l’ària de soprano de Trovatore i finito.Es de les poques vegades que mirava insistenment el rellotge a veure quàn acabava.Ho sento però tot i que Verdi m’agrada moltissim no vaig disfrutar gens ni mica..
M'agradaM'agrada
No et va agradar gens, precisament perquè t’agrada Verdi
M'agradaM'agrada
No és el format que jo prefereixo pero els cantants eren tots ells de gran nivell.
El més inadeqüat de tots ells va ser Antonino Siragusa pero de cap manera es pot dir que suigui un mal cantant.
Desiree Rancatore té una veu força impersonal pero és molt segura,sap el que canta i en la seva escena de La Traviata va estar sino espetarrant al menys modèlica.
Admiro molt aquest interès d’Elena Mosuc de coloreijar la veu a la Sills i la seva habilitat per el regulador i el pianíssim.Ella és una cantant amb molta classe concentrada en tot moment en el que està cantant.
Josep Bros ha experimentat un augment de volum espectacular que no ha vingut acompanyat d’ un canvi en la seva impostació excessivament nasal.En el moment actual els seus aguts oscil·lan de manera perillosa pero el estilista extraordinari roman intacte.
John Relyea va estar excel·lent .La seva veu recorda lleugerament a la del jove Robert Lloyd .No va tenir problemes en cap tram de la tessitura i el seu cant és musical i acurat.Crec que lo únic que li manca per millorar és la dicció que podria ser més incisiva i entenedora.Un gran cantant.
En darrer lloc el baríton Nicola Alaimo ,cantant molt habitual del mestre Riccardo Muti,que passa per ser un expert en el repertori verdià,va demostrar un fraseig ,dicció,un fiato i un domini del regulador exemplars.Es nota l’influència del mestre.La seva veu no té el color enveijable de Bastianini o Warren( característica compartida amb altres ilustres baritons com per exemple a Fischer-Dieskau, Mattei,etc) i els inicis dels aguts sonen una mica escanyats.Si podeu fer abstracció d’aquests dos punts descobrireu un cantant excel·lent.En cas contrari seguireu amb la cançoneta de sempre.
Aquí teniu la mostra cantant “Di Provenza il mar”sota la direcció de riccardo Muti.
M'agradaM'agrada
Creia que sent tan expert i exigent com ets, haguessis volgut uns concerts Verdi provinents d’unes funcions anul·lades, amb Damrau, Beczala (millor que Bros, si, oi?), Lučić, Agresta, Álvarez, Youn, Semenchuk, Tsymbalyuk, Abdrazakov…
No sé Dadini, Mosuc i Rancatore fa uns quants anys eren les cantants que venien en el segons repartiments, ara ja venen en els primers i en concert.
M'agradaM'agrada
Yo sentí unas desafinaciones fenomenales en el canto de Nicola Alaimo. Vosotros no?
Rancatore no estuvo a la altura del primer concierto. Mosuc estuvo mejor pero sigue sin tener ni centro ni graves para cantar Verdi. Relyea estuvo mejor que el primer día, pero sus graves se deshacen como pura harina, lo cual no es aceptable para un bajo. La pobre Casariego igual de equivocada. Siragusa no sirve para Verdi y Bros no tuvo ningún momento como su “Quando la sera al placido” del primer concierto.
Por último, la dirección musical de David Giménez mucho más patosa que el primer día. Si todo esto no es para dormirse,…
Poner una grabación de Dios sabe cuándo, no sirve para defender a Alaimo. Ponme, por favor, la actuación de anteayer y entonces podremos hablar con propiedad…
M'agradaM'agrada
No estoy de acuerdo con lo de Bros que como mínimo estuvo casi notable en la mayoría de los recitativos y francamente lírico y detallista fraseador ( a mi si me gustó y convenció como mínimo, en la del Jerusalem ); su problema basico es el cambio que hace de vez en cuando de color para enfatizar graves que casi no tiene y además, esta cierta tirantez en el registro agudo dado el ensanchamiento/emisión de su voz.
Pero enfín, como Bros está “aquí casi sentenciado”, no vale la pensa seguir insistiendo
M'agradaM'agrada
Però que em dius? Però si va ser un concert amb un nivellàs!!! amb un cantants de primera, amb veus magnífiques i una musicalitat i expressivitat extraordinària. 🙂
M'agradaM'agrada
Tot just fa una setmana que vaig assistir a aquest concert, quan va acabar em va donar la sensació que en principi havien pensat en una òpera de Bellini o Donizetti, però que sobre la marxa havien canviat d’idea i programat aquest recital dedicat a Verdi, conservant els cantants que havien contractat per l’òpera belcantista.
La cantant que em va agradar més va ser Elena Mosuc, almenys va ser la única que va interpretar una mica, però la seva veu no és gens apropiada per a cantar Verdi. Nicola Alaimo em va agradar bastant a “Di Provenza al mar”, però després en el duet “Pura siccome un angelo” amb Mosuc van començar bé, però la cosa es va anar desinflant fins a acabar d’una manera totalment anodina.
El Liceu estava ple, hi havia molts estrangers i sincerament vam passar vergonya que un teatre d’aquesta categoria oferís un concert tant galdós com a inauguració de la temporada.
M'agradaM'agrada
Doncs amb lleugereses variacions i amb una millora substancial a la direcció orquestral, la cosa continua més o menys igual. :-(, és a dir, no aixeca el vol.
M'agradaM'agrada