La genial fuga que tanca la llarguíssima carrera operística de Giuseppe Verdi, acaba amb un burleta “tutti gabbati” (tots burlats) que sembla tota una premoció del que passaria molts anys més tard quan el Gran Teatre del Liceu decidís commemorar els dos-cents anys del naixement de Verdi, amb aquests quatre concerts que han acabat sent com una gran burla al que hagués hagut de ser i no ha acabat sent.
Ahir dissabte va tenir lloc el primer dels dos concerts que clouran aquest homenatge, amb el quart programa, que incloïa fragments de “La bataglia di Legnano”, “Attila”, “Aroldo”, “Don Carlo” i “Don Carlos”, “Otello” i “Falstaff”, amb els solistes vocals Rachele Stanisci, Carlo Ventre, Vitaliy Bilyy, Juan Jesús Rodríguez, Stefano Palatchi, M.Àngels Padró, Maria Such, Elizabeth Maldonado, Airam Hernàndez, Xavier Martínez i Josep Lluís Moreno, tots dirigits per Rubén Gimeno, com en el tercer concert.
Per ser franc us dic que en aquest quart concert hi van haver veritables guspires verdianes, després de més de dotze hores de fragments i fragments, i després d’una primera part tediosa, en perfecte sintonia amb el que han estat aquests concerts Verdi, van aparèixer just en la primera de les peces escollides del Don Carlo, el duo de l’acte primer “E lui, desso, l’infante…Dio che nell’alma infondere” entre Don Carlo i Rodrigo, el marquès de Posa. Carlo Ventre, el tenor uruguaià i el baríton Juan Jesús Rodríguez, van fer vibrar al públic (tres quarts d’entrada sent magnànim) amb un cant expansiu, generós i vibrant, donant forma i fons a unes veus amb ganes d’agradar i que en altres moments del mateix concert o de l’anterior (duo de La forza del destino), van quedar més enverades i distants, sense el foc que que tota interpretació verdiana mereix i necessita.
Tan sols després d’aquest inici vibrant i no abans, es van repetir aquestes guspires, tant en l’ària de Rodrigo com en la fantàstica ària de Ford en el Falstaff, “É sogno o realtà” ambdues cantades per la millor veu de tots els quatre concerts, la del baríton espanyol Juan jesús Rodríguez. Aquest cantant necessita estímuls per donar el millor de si mateix, ja que tendeix a limitar-se a una excel·lent projecció d’una veu poderosa, sense gaires matisos i sense gaire expressivitat, però segurament esperonat per un moment propici al costat del tenor Carlo Ventre, sempre amb ganes de traspassar la barrera de connexió amb el públic, va acceptar “la invitació” i tots en vàrem sortir beneficiats, com també va succeir en el dramàtic duo del tercer acte de l’Otello i en la posterior ària “Dio! mi potevi scagliar”, on tant Ventre com la soprano Rachele Stanisci, veus poc agraciades, sobretot ella, i no del tot dramàtiques, sobretot ell, però intenses en el seu fraseig intencionat i sobretot amb ganes d’agradar i connectar, van donar-ho. És molt important aquest darrer aspecte, ja que sense ell, sense aquesta generositat interpretativa i per molt que les veus siguin fins i tot més apropiades que les aplegades en aquests concerts, és difícil establir la química necessària per fer viure allò que es canta.
Potser quatre o cinc fragments són pocs, però al menys van escalfar la temperatura i sense que esdevinguessin moments inoblidables, al menys van honorar el geni, la guspira, la força i la teatralitat musical del gran homenatjat, Giuseppe Verdi.
Rubén Gimeno va millorar la seva prestació en aquest darrer concert. Se’l veia cautelós, potser massa, però l’orquestra va tenir bons moments de conjunt i en cap cas la tensió va caure, com si va succeir en diversos ocasions del tercer. Ahir hi va haver cura en molts aspectes del detall,de la sonoritat i de la bellesa, a la recerca de color apropiat, com el preciós interludi a l’ària d’Odabella del Attila o el crescendo final de l’Aroldo, que va millorar molt el del Stiffelio del segon concert, dirigit, per dir alguna cosa, per David Giménez.
Altres moments aconseguits, van ser els de la segona part, en les grans obres de maduresa, Don Carlo i Otello, si bé és cert que a la fuga final que cloïa oficialment el concert, li va mancar tot el que aquesta endimoniada fuga amaga, no només musicalment parlant. Aquest esclat de joia, aquesta reflexió de tota una vida no va tenir la guspira que necessita, i més aviat tots els participants es concentraven exclusivament en la quadratura i per tant era impossible que reeixís la genialitat d’aquest fragment
Stanisci va estar voluntariosa i expressiva en la meravellosa “Oh! Nel fulggente nuvolo” de l’Attila, però la veu és la que és. Vaig trobar-la insuficient a la preghiera de MIna de l’òpera Aroldo, excessivament greu per a la seva tessitura.
Carlo Ventre també va cantar l’aria de Foresto de la mateixa òpera, però les armes d’aquest tenor no s’escauen gaire bé en aquestes àries on la vibrant veu ha d’anar acompanyada d’una elegància i una varietat expressiva que ell no posseeix. És un tenor líric que fa de spinto, encara que ni el centre ni el greu avalin les seves pretensions, ara bé, té un agut poderós que els pinyolaires valoren per sobre del gust, les mitges veus (no les utilitza) o la graduació sonora.
El baix Stefano Palatchi va mostrar una veu de menys projecció que les darreres vegades que l’havíem escoltat al mateix Liceu, però amb menys oscil·lació vocal, cosa que sempre és d’agrair. Ara bé, els fragments que li van correspondre eren d’exigència màxima i no els va poder aprofitar com tots haguéssim volgut. El vibrant duo d’Attila i Ezio (magnífica veu, però plana intenció de Juan Jesús Rodríguez) del pròleg de l’òpera va quedar a mig camí, com també va succeir en el interessant duo de Rodrigo i Felip II de l’acte segon de Don Carlo en la versió de Nàpols, molt diferent el que coneixem ara, i cal dir que sense la força dramàtica de la versió “definitiva”, en aquesta ocasió amb el baríton Vitaliy Bilyy, que altre cop em va semblar poc justificable la seva participació. També de la mateixa òpera, però de la versió original francesa, van oferir el concertant que clou l’acte IV, amb les inspirades frases que després s’incorporarien al Lacrimosa del Rèquiem, però Palatchi, sent un cantant digne, un professional seriós (no va utilitzar en cap moment la partitura) no va donar la talla vocal suficient que aquest personatge cabdal necessita, al menys en un Liceu que ha vist tants i tan importants Felip II.
El baríton Vitaliy Bilyy també va participar en el final d’Aroldo i com a Falstaff (!) a la fuga final. Tot plegat incomprensible, i no cal dir que barítons de casa ho haguessin fet millor.
Massa anecdòtica la participació de tots els altres cantants en la fuga final, on qui més qui menys, se les va veure i desitjar per fer-se notar i sobretot per no perdre el discurs i el compàs.
El cor, que continuo dient que està sota els efectes psicològics de la darrera i inesperada noticia de la marxa del seu director a finals de temporada a Paris, va oferir un “Fuoco di gioia!” de l’Otello una mica apagat i va complir bé en les intervencions concertants de La bataglia di Legnano, Don Carlos, Don Carlo i Falstaff. Després dels aplaudiments finals van oferir fora de programa el “Vieni o guerriero vindice” d’Aida, que també va cloure el tercer concert, però no millorant la impressió millorable que ja em va causar aquell dia.
A tall de conclusió crec que els concerts han servit per escoltar òperes i fragments que en el Liceu no havíem escoltat mai. Meritori treball de recerca del mestre Tribó i únic aspecte realment positiu de tot plegat, però també haurien de servir per saber que és el que no s’ha de tornar a fer.
Com és possible que en un recull com aquest no haguem escoltat CAP moment de la vocalitat imprescindible en el teatre verdià dedicat als grans rols de mezzo?, Ni Amneris, ni Eboli, ni Ulrica i quasi diria que ni Azucena, ja que allò que varem escoltar el segon dia no és significatiu de res. És clar que també podríem dir que les grans sopranos de maduresa no han aparegut, ni Aida, ni Elisabeth, ni Amelia.
La tria ha estat clarament descompensada, massa depenent de les veus insuficients, disponibles, i no de mostrar l’evolució vocal des d’un belcantisme de maduresa, fins a la vocalitat pròpia que ara anomenen verdiana.
També hauríem d’haver aprés que uns concerts com aquests o qualsevol altre activitat musical MAI es poden fer immediatament després d’un ERO. On queda el rigor musical, el període mínim d’assaig, el treball creatiu abans dels concerts?També caldria que per sempre més els quedés gravat, que no es poden donar concerts i òperes a un director incapaç i a veus poc apropiades. També caldria saber que la formula d’entrades i sortides dels solistes s’hauria de canviar, sempre i quan tornin a caure en una temptació similar en un futur (Déu no ho vulgui) de fer concerts de retalls, i d’aquesta manera evitar aquests aplaudiments de cortesia que tant refreden la continuïtat musical.
Finalment i com advertència i recomanació al futur director artístic. Si-us-plau, sempre que es vulgui homenatjar a un compositor és imprescindible comptar amb els millors cantants possibles i apropiats als rols, directors creatius i valuosos, òperes senceres i representades. Llàstima que tots aquests consells siguin la conclusió després dels resultats obtinguts en quatre concerts “petits”, d’un teatre “empetitit” i d’un país culturalment cada dia més minúscul.
El tímid Viva Verdi! d’un espontani tot just acabada la fuga de Falstaff, demostra el nostre provincianisme que desitjaria que no s’apoderés d’aquest incert futur Liceísta.
IN FERNEM LAND 
Hi vaig el dilluns.
M’agrada la veu de Carlo Ventre pero li escau millor el cant declamat que no pas per exemple el “Celeste Aida” que és un autèntic parany.Tanmateix ell té una virtut ben clara i és l’aprofitament del fraseig i la dicció per donar intenció.L’altre dia en el duo de La Forza em va semblar que imitava de forma clara en aquest aspecte a Josep Carreras(bon model).Sincerament si l’haguessim tingut l’any 1976 l’haguessim valorat molt pero està clar per sota de Domingo o Carreras.
Juan Jesus Rodriguez té unes grans facultats i l’altre dia va sortir amb la veu escalfada desde el primer compàs pero el seu cant busca més l’exhibició que no pas l’intenció.Encara es jove i si aconsegueix corregi-ho pot ser un grandíssim baríton.
M'agradaM'agrada
Jo crec que a Ventre ara el valorem precisament més, perquè no tenim gaires tenors amb aquesta insultant valentia, però certament no té gaires coses a dir al costat dels noms que has esmentat, tot i que a tots dos els hagués agradat tenir el seu agut. Ahir va dir bé i va cantar millor, i sobretot va aparèixer la guspira que en els altres concerts va romandre soterrada (la vendetta a part, ja que allò és un circ que poc té a veure amb l’òpera).
Pel que fa a Juan Jesús Rodríguez, ahir a part de mostrar la qualitat vocal, espectacular cal dir, també es va implicar molt més, oferint una “interpretació”, i això és d’agrair.
Espero que dilluns millori allò que difícilment millorarà, i que es superi el nivell en allò que ja em va agradar.
M'agradaM'agrada
Aquest concert m’entrava a l’abonament, però vaig preferir passar i quedar-me a casa fent música amb uns quants amics. Veig que vaig fer bé. Aquesta mena de concerts en general no m’interessen, jo necessito l’experiència absorbent que proporciona una (bona) òpera sencera, els retalls són fsempre forçosament incoherents i m’acaben cansant. Si a sobre la qualitat musical és ja a priori qüestionable, prefereixo llençar els diners de l’entrada però estalviar-me el meu temps i l’emprenyada.
Per cert, el mestre Rubén Gimeno ha fet i fa una gran feina a l’OSV. No l’he sentit mai amb una orquestra de més nivell, però se’l veu un director amb capacitat de motivació i amb una visió clara i personal de les obres que dirigeix. Certament, pel “prestigi” del teatre i per la solemnitat de la ocasió, no és el director més indicat per a dirigir aquests concerts, però estic segur que amb els assajos suficients hagués aconseguit uns resultats notables.
M'agradaM'agrada
Jo crec que dels quatre va ser el millor, però això no vol dir que fos bo.
Rubén Gimeno va superar, no calia gaire, el nivell baixíssim dels dos primers, i va tenir molts moments bons. Ahir l’orquestra no va decaure, i en tot moment va demostrar una cura i una qualitat molt superior als concerts inicials.
No es poden fer concerts sense assajar, i menys encara donar la responsabilitat a directors inadequats o poc avesats en el món operístic, ara bé Gimeno, inseguretats a banda, ahir molt menys evidents tret de la fuga final, és un director, i amb això crec que ja he dit prou.
M'agradaM'agrada
Ondia, escriuria el mateix que escriu l’Elio, casi el mateix amb petites variants. Li he fet el salt al Liceu per primera vegada a la meva vida, i per la mateixa raò. Sols que en lloc de fer música l’he escoltada en altres indrets (un d’ells italià, una ciutat que m’ha sorprès pel seu urbanisme, perquè és molt més maca i atractiva del que m’havien dit i perquè té un teatre molt comfortable i que d’estil italià no en té gens ni mica, però que m’ha agradat força. I és que als amants de l’òpera, si a més em estat salasians, algún dia o altre anem a parar a Torí, i és com fer dos viatges, un al passat i l’altre al sorprenent…Reggio! 🙂
M'agradaM'agrada
Ciutat magnífica i teatre important.
Torí va fer un canvi espectacular arran dels Jiocs d’Hivern, jo la vaig viure kintensament durant 8 mesos, i vaig poder gaudir d’alguns espectacles inoblidables al Regio.
La ciutat compta amb uns museus imprescindibles, sobretot l’egipci, després de El Cairo, el més important del món en art egipci, i el del cinema és una altra joia.
Imprescindible visita al Palau que va ser seu del primer parlament italià, i també imprescindible el Palau Reial (dels Saboia). T’ho dic per si aquesta vegada no hi vas poder anar, però hi penses tornar.
M'agradaM'agrada
Gràcies! Ho tindré en compte! Efectivament lo que cites es importantíssim i cal tornar-hi. Una enorme sorpressa (agradable i positiva) aquesta ciutat.
M'agradaM'agrada
Joaquim, el primer paràgraf és impagable.
M'agradaM'agrada
Malauradament Rosa, m’agradaria haver-lo començat d’una altra manera, com et pots imaginar, però tenim el que tenim i com que no em sé conformar amb la mediocritat, ho dic. Altres optem per fer veure que aquests concerts han estat un èxit i encara que el Liceu estigui passant per moments complicats, no l’ajudarem gaire fent veure el que no és.
M'agradaM'agrada
Em pregunto, Joaquim, com defineixes tu el públic d’un teatre provincià. No veus adient deixar anar un Viva Verdi!,?. Creus que seria una expressió més pròpia de teatre de Girona, Tarragona, LLeida o, posem per cas, Sabadell i Terrassa?. Els vítors i els bravo-bravi-brave els he sentit arreu quan els intèrprets i l’orquestra han fet rols que han arribat a alguns.
Espero la seva resposa quan li vingui bé fer-me-la arribar.
Salut!
M'agradaM'agrada
Benvolguda Olympia, el provincianisme no el fa la situació geogràfica de l’esdeveniment, i si l’actitud i circumstàncies del mateix. He vist concerts excepcionals a Girona, Lleida, Sabadell i en altres ciutats, pobles i fins i tot en cases particulars, i quan dic excepcionals és que són veritablement excepcionals. Demà a les vuit del vespre per Catalunya Música en tindràs un exemple amb el concert que vaig comentar al blog, del Letvian Chamber Choir a la Seu Vella de Lleida.
El provincianisme és cridar Viva Verdi després d’un concert tan mediocre, com si acabéssim d’assistir a una cosa memorable i t’asseguro que no era ni tan sols un concert brillant, ni molt menys excepcional, més aviat el més propi seria haver cridat POBRE VERDI!.
Per altra part el crit de VIVA VERDI, propi de situacions polítiques, més que artístiques, molt concretes a la Itàlia de la unificació, és poc rellevant a casa nostra. No se’m acut una Visca Wagner en mig dels concerts de Bayreuth, i aquest afany de voler adaptar crits i expressions alienes a la nostra cultura em sembla provincianisme pur i dur.
Aquí cridem Bravo quan ens agrada molt un artista i si en Ruben Gimeno hagués aixecat la partitura al final del concert i el teatre s’hagués alçat de manera unànime i hagués esclatat amb crits de visques i bravos, potser ho hagués entès, però no ho va fer i aquell crit aïllat, just al costat del meu seient lateral al quart pis, em va semblar senzillament provincià, poc espontani i fruit d’una tradició italianitzant que no s’esqueia gens ni mica en el context d’una galdosa celebració que a qualsevol teatre de províncies italià haguessin superat amb escreix.
No és la primera vegada que l’adjectiu provincià “molesta”, però en aquesta Catalunya tan pètita sembla que ningú sàpiga alçar el vol, encara que el mitjans no siguin els que tots desitjaríem. Ara només ens falta que en el proper Turandot i després de la mort de Liu, algu vulgui imposar una tradició dels més recalcitrants “integristes operístics” d’aturar la representació per recordar-nos que Puccini va deixar inacabada la seva obra justament en aquell moment. Una mostra més de provincianisme amb ganes d’una erudició ridícula.
Aquesta és la meva resposta que no sé si t’haurà convençut, però és com ho penso, visc i fins i tot pateixo.
El tractament final utilitzant el vostè, encara és l’hora que l’hagi d’entendre, però hi ha dies que no tinc gaire desenvolupat el sentit de la imaginació.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim,
Fa molt temps que et llegeixo, i no sempre estic d’acord amb les teves apreciacions. Ara m’he decidit a replicar-te’n una. Jo vaig cridar Viva Verdi! I no em considero gens provincià. Te’n donaré unes quantes raons:
1) A l’época de Verdi es cridava a l’òpera en senyal d’aprovació i també en contra.
2) Avui en dia tothom ho aplaudeix tot, per tant un crit ben fet és una manera de establir gradacions.
3) La música de Verdi, és tan bona que encara que no la toquin primeres figures continua proporcionant gaudi. Si ho fan Toscanini i els quatre millors cantants del món pot ser increïble (Toscanini dixit arran de Il Trovatore) Altres músiques necessiten sacerdots i dives .
4) L’homenatge de celebració del Liceu ha estat bastant galdós i per això he volgut reivindicar Verdi desvinculant-lo dels intèrprets.
5) A mi que també m’agrada Wagner no m’agrada com maltracten Verdi .
6) Si ho deies en el sentit que Verdi deia d’ell mateix que era provincià, encara que no ho era en absolut, llavors m’ho prenc com un afalag.
Ramon
M'agradaM'agrada
Hola Ramon, benvingut a IFL, benaurat el teu VIVA VERDI que tan poc em va agradar, però que ha motivat endut pel meu comentari, que t’hagis decidit a escriure, sobretot si discrepem, sempre penso que en el blog li manquen veus discrepants.
Aquí no es tracta de saber que cridava el públic en l’època de Verdi, més aviat la utilització que es feia del VIVA VERDI, que acabat el concert em va semblar i em continua semblant fora de lloc. Altra cosa hagués estat si el mestre Gimeno hagués enlairat la partitura, com l’amic Lluís Emili va intentar, però un cop finalitzada aquella fuga més aviat descriptible i pènosa, a mi em van agafar ganes de cridar Pobre Verdi!, però vaig decidir no fer-ho.
Cert, avui tothom ho aplaudeix tot, i la prova fefaent han estat aquests quatre concerts. En cap cas el quart, potser el millor tenint en compte la segona part, no era sota el meu punt de vista motiu d’alegria tal, que motivés un visca tan contundent com el teu.
Estic convençut que no ets gens provincià, crec que no et conec, ni tan sols de vista, però el crit perdonem, però fins i tot amb les explicacions, m’ho continua semblant. No cal que li cridem un Visca a Verdi, no crec que hi hagi ningú que no el consideri un dels compositors cabdals de la història, per tant el crit reivindicatiu no tenia sota el meu parer gaire sentit, i molt menys després d’haver fet aquest homenatge que quedarà a la història del teatre com un nyap important, semblava, encara que no ho fos, un crit pagat per la pròpia empresa.
Crec que Verdi es mereixia un homenatge a l’alçada dels concerts de Bayreuth, i potser hagués estat bé fer quatre concerts únics dirigits per Muti, i ja t’asseguro que tot hagués anat molt diferent. Que per Verdi hagin escollits aquests directors i la immensa majoria d’aquests cantants és quelcom inadmissible. és més, no crec que mai s’haguessin atrevit presentar un homenatge a Wagner amb el mateix nivell, per tant és un greuge comparatiu molt negatiu.
Segurament no t’hauré convençut, ni en a tu, ni a tots aquelles que els va semblar magnífic el concert (n’hi ha) i el teu crit, encara que molts no el van sentir. Jo no m’ho explico,
Torna quan vulguis, segur que tots en sortirem guanyant, estàs, si vols, a casa teva.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim,
Certament no m’has convençut, però crec que has entès una part del meu raonament. Verdi no s’ho mereixia i amb Wagner no s’haguéssin atrevit. Però Wagner, si no és amb els milors, és insuportable. En canvi Verdi sempre sona bé. La saps l’anecdota de Visconti?
Quan rodava Il Gattopardo li van fer un gran obsequi: la partitura d’un vals oblidat de Verdi. Quan estava muntant la pel·lícula els músics li van reclamar quan enregistrarien el vals. Ell els va dir que ja ho havien fet: els havia gravat mentre assajaven! Volia un so autèntic i provincià. Aquest vals és el que ballen Burt Lancaster i Claudia Cardinale…
Verdi sempre sona bé i a voltes excepcionalment bé!
En una cosa estem d’acord: amb Muti (i sense Nucci) hagués estat memorable.
Salut,
Ramon
M'agradaM'agrada
Coneixia l’anècdota viscontiana, i és més, precisament volia l’assaig d’aquell vals, per fer-lo més provincianament versemblant. Digués que estic obsessionat amb el provincianisme, i una mica sí.
Quan s’escolta la banda sonora sense les meravelloses imatges, allò no és pot escoltar Ramon, a no ser que fer us de la memòria visual per recordar la inoblidable i magnificent escena.
I finalment una altre cosa, posats a treure, millor altres cantants que Nucci, ja que aquest amb Muti, no hagués fet aquells numerets que tant m’exasperen. Tot i així Muti, que ja ha fet sonar l’orquestra del Liceu com si fos una orquestra magnífica, hagués tret el millor de quasi tots i qui sap si hagués anat a parlar amb Matabosch per dir-li, aquest o aquella canvia’ls són “verdianament” inadmissibles.
Gràcies per tornar-hi
M'agradaM'agrada
Això de què Verdi sempre sona bé… Reconec que era capaç d’escriure pàgines genials, però n’hi ha d’altres que només s’aguanten amb algú com Muti al davant. Amb Wagner com a mínim sí l’orquestra és digna et pots recrear amb l’orquestració, i si la cosa està molt malament pots jugar a reconèixer leitmotive…
M'agradaM'agrada
Crec que va ser en el blog d’Atticus (o va ser en el de Maac?) que vaig llegir un dia que a Castellò, en el silenci final del Rèquiem, es va sentir un “Viva Verdi”. A més d’haver estat esgarrifós cal dir que a persona en questió no crec que tingués una idea rigorosa del significat d’aquesta exclamació.
El “Viva Verdi”, com escriu Joaquim, és crit de connotacions polítiques, no artístiques. Està clarament situat en el temps del Rissorgimento italià i si es utilitzat actualment, sempre dins del contexte italià, és per a denunciar la corrupció politica i per la devallada en les aportacions públiques a la cultura. En altres paraules, qui crida “Viva Verdi” avui a Italia està demanant un nou Rissorgimento, més per a fer neteja que per a unir petites nacions. És una veritable llàstima que no tinguem nosaltres un Verdi per fec exactament el mateix, més fort i més alt!
M'agradaM'agrada
Aquí jo crec que necessitem un Verdi que ens tregui de l’atzucac i no m’agradaria entrar en temes aliens a l’apunt i al blog 🙂
M'agradaM'agrada
No sé si afegeixo arguments o llenya al foc:
a mi em sona a provincià o/i esnob cridar atenent a la correcció en italià “Brava” o “Bravi” en lloc del “Bravo” “de tota la vida”.
Però tinc raó? O és un reflex conservador
M'agradaM'agrada
Tens raó, és la sublimació del provincianisme 😆
Una vegada, una liceista bastant intransigent (en tot) em va cridar l’atenció per dir BRAVO, ja que segons ella s’havia de cridar VISCA, per allò del català, saps? I Visca em va bé pel Barça, o per Catalunya, o fins i tot per la mare que em va parir, però l’òpera NO.
BRAVO és un crit universal i utilitzat arreu. BRAVA em sona a patata 🙂 i BRAVI ni em surt
M'agradaM'agrada
Només hem assistit a aquest últim concert que ens entrava a l’abonament. No ens agrada gaire la fòrmula d’obertura/intermezzo, ària, duo, fragment de cor … amb entrades i sortides que, com molt bé dius, refreden la continuïtat musical.
La primera part eren obres que no coneixiem. A la segona varem sentir ja uns Verdi de debó. Molt d’acord que el baríton Juan José Rodríguez va ser la millor veu de la nit. El Carlo Ventre el vam trobar una mica cridaner, des de les nostres localitats i la veu de la Rachele Stanisci una mica desagraïda, però va lluir força en el duo de Desdemona i Otel·lo. A l’Ste4fano Palatchi el vaig trobar amb la veu una mica cansada, encara que amb molt d’ofici.
El soci es va acostar al final a demanar al director que mostrés la partitura, per a que quedés clar a qui se li feia un homenatge. Però no ho va fer.
M'agradaM'agrada
En Juan Jesús Rodríguez, ja et dic jo, que no tan sols va ser el millor de la nit d’ahir, va ser el millor dels quatre concerts, i per sort ahir també va ser el dia que es va involucrar més, oferint, a part de la demostració vocal habitual, una interpretació molt més convincent i implicada.
No vaig veure el intent del soci, hagués estat bé que el mestre Gimeno hagués alçat la partitura i que el públic hagués pogut homenatjat al mestre Verdi, millor del que ho ha fet el propi teatre.
M'agradaM'agrada
Mañana lunes allí estaremos, despues de aprovechar el día de ayer para viaje relámpago a Valencia y presenciar una Traviata incidentada ( el tenor Magri se lesiona en las cervicales en el 2º acto, parón de la función durante 20′ y aparece el cover salvador, Nikolai Shukoff que estaba justo ensayando el Siegmund para con partitura y con un figurante en escena, continuar el Alfredo)
Por cierto, un rayo de luz y un futuro diamante en bruto, la joven soprano palermitana Jessica Nuccio de solo 28 años de edad, gran éxito merecido como Violetta, acompañado de un notabilísimo Mehta y su orquesta.
M'agradaM'agrada
Espero que com a mínim el nivell sigui el mateix que ahir dissabte, i si el poden superar, millor que millor.
Les Arts fa aigües per tot arreu, com era d’esperar després d’aixecar un projecte de nou ric, sent pobres.Em costa entendre com Mehta encara aguanta i Déu nos en-guard que la Sra. Smith fos fitxada pel Liceu, com a directora artística, com algú va dir no sé a on.
M'agradaM'agrada
Farà aigües, pero que le quiten lo “bailao” lo que dure ( me refiero fundamentalmente, a orquesta y coros)
Y el Liceu, ¿ va de rics, sent rics o de pobres sent pobres? o también, ¿ empieza a hacer aguas?
A mi me preocupa más lo que sucede en mi casa ( el Liceu, del que soy abonado ), que de lo que sucede en casa ajena ( Les Arts, donde acudo de vez en cuando a disfrutar mientras dure, de sus espectáculos operísticos fundamentalmente orquesta y coros.
M'agradaM'agrada
Bueno, tu que siempre hablas del derroche y de los fondos públicos, no tiene en Les Arts un gran ejemplo a seguir, y el que les quiten lo bailao no termina en lo que han visto y disfrutado, ya que lo que tendrán que seguir pagando durante años, no está escrito ni tan solo denunciado.
Me parece que Les Arts es el peor ejemplo a seguir y no sirve ni tan solo como un espejismo de las noches mágicas vividas allí, de las cuales en alguna estuve presente.
M'agradaM'agrada
Ostras, y como se lesiona todo un Alfredo de esa manera? Alguna postura incompresible impuesta o “made in” genio de escena? Violetta pesa mucho y la llevaba en volandas al principio del segundo acto (después imposible)? Le pega fuerte su padre o cargó con él a hombros? Disculpa cierta jocosidad en las preguntas Alex, jejeje, però es que es pelín hilarante esa lesión… 🙂 Espero que con buenos masajes se recupere pronto, que también me pasaré por allí. Por cierto, la solución adoptada puede sorprender, pero ya la he visto adoptada en otros teatros europeos de renombre.
M'agradaM'agrada
La crònica divertidissima i comentaris sucosos al blog de l’Atticus
http://elblogdeatticus.blogspot.com.es/2013/10/la-traviata-giuseppe-verdi-palau-de-les.html
M'agradaM'agrada
Vino muy tocado fisicamente de una MARIA DI RUDENZ en Bérgamo este verano, donde tuvo una fuerte caida durante una de las funciones,
De todos modos y si vino fisicamente maltrecho, es sorprendente que no cancelara o que la dirección de les Arts lo haya mantenido en cartel.
M'agradaM'agrada
Él y el agente insistieron en que podia cantar y Mehta y la Smith no se opusieron. El general parece ser que ya lo canto el Siegmund…
M'agradaM'agrada
Ops… Em toca dilluns i quan t´he llegit al matí a corre-cuita m´has deixat més aviat esperançat, que esperava una altra desfeta general i, sense ser per tirar coets, m´ha semblat que tampoc ho trobaves tan desastre. Però rellegint-te ara i afegits els comentaris… 😦
M'agradaM'agrada
Si ho compares amb els altres concerts,per a mi és el millor, si desitges un concert que honori a Verdi i prestigií el Liceu…no, no està a l’alçada.
Res de nou, tutti gabbati 😦
M'agradaM'agrada
Quina tristesa tot plegat.
Algú podrá averiguar qui son els veritables responsables?
Prou de tirar pilotes fora!
Això no es serios, ja fa massa temps, i sobran escuses.
VISCA VERDI!!!!
M'agradaM'agrada
Em sembla que insistir en el passat és malaltís, i les responsables de tot plegat no rebran el merescut. Saps d’algun dels responsables de qualsevol dels desgavells que rebi el seu merescut càstig?
M'agradaM'agrada
Este cuarto y afortunadamente último concierto verdiano sólo ha tenido realmente destacable un cantante:Juan Jesús Rodríguez y como añadido los sonoros agudos de Carlo Ventre. Precisamente ambos intérpretes intervinieron en el duo de barítono/tenor de “Don Carlo” y ha sido la pieza mejor interpretada de los cuatro conciertos.
En líneas generales la segunda parte de este cuarto desaguisado verdiano ha sido la más aceptable de las 8 partes, sobresaliendo el barítono Juan Jesús Rodríguez, a quien únicamente le falta un poco de “picardía nucciana” para arrasar. Deseo poder verle en más ocasiones y preferiblemente en una ópera completa y escenificada.
M'agradaM'agrada
També arrasaria més si en lloc de dir-se Rodrígues portes un cognom anglosaxó, som així aquí.
M'agradaM'agrada
Tristament cert!
M'agradaM'agrada
N’estic absolutament segur
M'agradaM'agrada
Primera part molt trist des de qualsevol punt de vista, Stanisci molt bé a l’ària d’Odabella i para de contar. Ventre no m’ha agradat gens fins que ha fet un magnífic monòleg d’Otelo. JJ Rodriguez molt bé, grans i merescuts aplaudiments a l’ària de Rodrigo, i crec que les males companyies han fet que no se’n dugués més. La orquestra ha anat a millor (o es que un es va acostumant) i el director m’ha semblat molt posat. Si hagués pogut baixar el volum, millor, i el Palatchi ho hauria agraït.
Mentre reia amb la cornamenta d’en Ford, un altre vegada molt bé, pensava que, inclús amb aquest format, més apropiat per el lluïment d’un gran artista que per honorar a un music, amb aquest format, dic, i amb els mateixos intèrprets, afegint una mica d’imaginació i sense grans dispendis, es podria haver fet quelcom mes per fer una mica d’espectacle, una mica de festa. No s’escalfen gens el cap. A la primera part, he vist a mes d’un clapant. Desprès, el gran Verdi es tan gran que pot amb tot.
M'agradaM'agrada
A mi la Stanisci que si pone o conoce el acento verdiano y tiene al menos expresividad, debe luchar contra un propio instrumento desagrdable por lo bastante chirriante y lo más problemático, no se le escucha casi en graves y centros. Voz poco homogénea
Lo mejor de anoche, la participación de J.J Rodrguez y C. Ventre en sus escenas respectivas del D.CARLO y del OTELLO
La orquesta para mi gusto, flojeó bastante anoche ( viento y metales deficientes),con un bis final de la..marcha triunfal… más propio de una banda municipal o de fiesta mayor. Que pena que la Orquesta del Liceu sea tan poco homogénea ya que en cambio, las cuerdas si son muy solventes
M'agradaM'agrada
No sé de quien fue la idea de bisar la marcha de Aida, también el sábado parecía más propio de la grada de un estadio futbolístico que de un homenaje a Verdi, con lo sensacional que hubiera sido traer a una mezzo como Giuseppe manda, y cantar la escena del templo de la misma ópera. Peccato!
M'agradaM'agrada
Només que tots els cantants estiguessin sempre en escena i ens evitéssim els aplaudiments d’entrada ja seria molt. Jo penso que si en una Passió segons Sant Mateu tots els solistes estan a l’hemicicle, no entenc com en aquest cas no podrien romandre asseguts, i si a més a més hi hagués algú que pensés com donar una certa ambientació escènica i lumínica, estic segur que guanyaria alguna cosa, tot i que els cantants i les direccions, no milloressin.
Jo crec que el Verdi de la primera part pot ser molt millor, no dic gran, però escoltant a Muti dirigint Attila, mai t’endus la sensació que sigui una obra menor, és clar que si Attila és Ramey aleshores ja és impossible… 😦
M'agradaM'agrada
Doncs després del concert d’avui penso que el Sr. Juan Jesús Rodríguez és actualment el millor exponent del baríton verdià. La veu és rodona, de baríton de veritat, gran, ho té tot. A més fraseja bé, respira bé… fantàstic! Sols li falta això que diu el Fede, aquesta “picardia nucciana”, que el faria arrassar. Poc a poc.
M’agradaria molt escoltar-lo en Don Carlo, Rogoletto i Nabucco.
La Soprano Stanichi no ho ha fet malament, llàstima que no és una veu gaire bonica, però corre bé, fraseja bé i si més no és una cantant que vol dir algo. La ària d’Attila l’ha feta bastant bé!
Carlo ventre és valent i entregat, però he trobat que la veu era una mica Giordani. Dels que sols tenen aguts i la resta és una veu que sembla que s’hagi de quedar afònica un moment per un altre. Però l’Otello ha estat bastant bé.
La resta de discrets a espantosos és poc.
El director Rubén Gimeno, m’ha agradat molt! Quina diferència amb el Giménez!!!! M’ha semblat que sabia perfectament el que feia, i que sense ell, ni la orquestra hagués sonat com ha sonat avui, ni el cor, ni els cantants. Bravo! El Ballet d’Otello ha estat perfecte!
No hi anava amb gaires ganes i he sortit entusiasmat de saber que els barítons verdians no s’acaben amb Nucci, ara els toca a Òdena i Rodríguez!
M'agradaM'agrada
El millor?, m’encanta aquesta manera tan radical que tens de catalogar als cantants, no ho critico, eh?, jo feia el mateix, però si que situat en mig d’una producció del MET o a Munic, o la Scala el trobaríem fabulós, i sobretot, com ja he dit en una altre comentari, si en lloc de dir-se Rodriguez i ser espanyol, es digués Alexeiev, Taylor o Rodrigues (de Puerto Rico), seria la sensació de molts que ara li perdonen la vida.
En fi, una oportunitat perduda de fer història en una commemoració única, ja que uns cantants mediocres, no horrorosos, però mediocres i no habituals en els grans repartiments liceistes, més uns directors de la mateixa categoria, l’altre és indigne del Liceu, ja es veia a venir que no podien estar a l’alçada del que tots volíem.
M'agradaM'agrada
I tu recordes que quan es va filtrar informació sobre els concerts em vas dir que hi cantaria la Netrebko??? Jajaja De verdiana res, però hagués sigut una altra cosa 😉
Ja saps, tinc la edat de ser de extrems. Però penso el mateix, que el jaun jesús Rodríguez si el veiessim en un repartiment de 1a amb Kaufmann, Hymel, Kunde, … Radvanovsky… etc. No desmereixeria gens ni mica, el contrari, destacaria i molt! Jo no dic que sigui Leonard Warren, clar que no. Però sí que és un boníssim baríton que crec que esdevindrà el millor de l’actualitat! tan de bo!
M'agradaM'agrada
On s’havia de signar per portar a la Netrebko com a Violetta en lloc d’aquells dues aprenents?
En JJR ens el treuran de les mans ben aviat
M'agradaM'agrada
Se que al acabar el concert (dilluns vespre) el director del cor ha aixecat la partitura .En LLuis Emili estarà content
M'agradaM'agrada
El mestre Gimeno deu llegir el blog? Potser quan dissabte si va apropar en Lluís Emili no el va entendre i després de passar per aquí, va pensar que la millor manera de que el públic acabés cridant VIVA VERDI, era enlairant la partitura, potser d’haver anat el dilluns, fins i tot jo ho hagué cridat. 😉
M'agradaM'agrada
De la función del lunes del IV recital Verdi, quisiera resaltar, por encima de todo lo dicho la sonoridad de la orquesta, que tuvo momentos muy brillantes, como el Ballet del acto III de Otello, memorable.
Tenemos que cuidarlos y mimarlos, dado que la administración que rige el centro no lo hace, y que con los ERE veraniegos deben sentirse como pañuelos de usar y tirar.
Si bien los cantantes vienen y van, ellos conviven con nosotros en todas las funciones, todos los días, ahí están, con pocos recambios, que al menos sientan el apoyo del público, pues son la médula del espectáculo, desde la anakrousis hasta la cadencia final
M'agradaM'agrada
Cierto, pero el apoyo del público, que creo que nunca les ha fallado, no debe ocultar momentos menos felices, se aprende de ello también.
M'agradaM'agrada
El Dilluns t’aseguro que van tenir moments realment bons. A veure si el mestre Pons fa millorar l’orquestra. Tinc ganes de saber com sonarà La Valkíria 😉 D’aquí a allà el nivell pot ser molt superior.
M'agradaM'agrada
Segur, acaben de sortir d’un ERO i els han posat en mans de directors “poc experts” en qüestions operístiques.
M'agradaM'agrada