Vaig sortir del Liceu destrossat, quasi inquiet, tip d’estar més de quatre hores engabiat en la meva butaca d’abonament, no sabia com posar-me, em vaig regirar no sé pas quantes vegades, tenia necessitat de sortir, respirar, estirar les cames i deixar ben aparcada l’Agrippina.
Comprenc que per a molts/es, això us pugui semblar sacríleg, ho lamento, no hi ha cap voluntat de provocació, com tampoc penso que hi sigui en programar-la, sent com jo crec que és, una obra menor, i com també penso que no hi ha cap voluntat provocativa en fer-la en dues parts “ben lleugeres” de 120 minuts la primera i 102 la segona, ja que l’obra i segurament sense cap ànim provocador, s’interpreta sencera o quasi bé, amb algun que altre afegitó per a més inri.
Hi ha necessitat de fer una obra com aquesta amb tots els recitatius? Per a mi els haguessin pogut tallar tots, em van semblar soporífers, és clar que les àries lluny de la magnificència que Handel va emprar en obres com Giulio Cesare, Alcina, Rinaldo, Ariodante, Serse o Semele, són un seguit de com a molt, boniques melodies sense cap trasbals emocional, sense cap ària on et puguis aferrar durant 10 minuts i transportar-te en un altre món. Cap “scherza infida”, cap “Piangeró la sorte mia”, cap “Se pietà”, cap “son nata a lagrimar”, cap “verdi prati”, cap… no sé. Vaig trobat quatre o cinc àries i un duet, que després de quasi quatre hores em van semblar ben poca cosa per tanta música, per tant recitatiu, per tant muntatge escènic i per un cast que vorejava l’excel·lència malgrat algunes coses que em van grinyolar.
El Liceu de Joan Matabosch, aquest que de mica en mica anirà desapareixent a mida que les temporades vagin passant, ens tenia acostumats a uns repartiments luxosos, de teatre molt per sobre del nivell real que tenim aquí. Connolly, Selig, Ernman, de Niese i Daniels, són un repartiment de MET, d’aquells per veure als Icària un dissabte per la tarda en connexió directa i per postres, com allà, dirigits per Bicket i amb una producció de McVicar, és a dir, un gran nivell. Doncs penso que el millor és mereixia una òpera millor i posats a demanar, potser que algun dia s’oblidin per un moment de Handel i provin amb Vivaldi, que ja toca! i sembla que ningú sàpiga, o més ben dit, tan sols el de naivé que les graven totes, que té òperes tant o més bones que les de Jordi Frederic.
Harry Bicket va fer sonar l’orquestra del Liceu de pura glòria, potser si li haig de fer algun retret és la cura extrema que sempre va tenir per no tapar a ningú malgrat que això restés una mica d’esplendor sonor que de tant en tant feia falta, sobretot perquè les dues primeres hores després del àpat de diumenge costen molt de passar si l’obra té les particularitats que aquesta Agrippina té.
El so va ser preciós, l’equilibri també, els solistes es van lluir des de la correcció a la magnificència, i tot plegat semblava impossible venint d’aquells concerts Verdi de trista memòria. Òbviament a l’orquestra hi havia reforços invitats, vinguts de formacions de prestigi com els Musiciens de Minkovsky, que van fer pujar el nivell i van esperonar als companys de la plantilla liceista a fer un treball seriós, pulcre i molt satisfactori. Benvinguts siguin doncs aquestes estades que suposo que tenen com a finalitat la millora del conjunt. L’orquestra es va endur potser la millor i més sonora ovació de la tarda en acabar la representació.
Menció especial pel clavicembalista Jory Vinikour i l’exhibició virtuosística del bar, fins i tot amb obra infiltrada.
Sarah Connolly, Agrippina al Liceu. Foto A.Bofill
Del important i estel·lar elenc contractat em quedo sense dubtar-ho amb l’Agrippina protagonista, Sarah Connolly, per la distinció cantant i la presencia en els recitatius, sempre dits amb elegància. L’adequació al barroc és idònia si bé alguns passatges de coloratura no els acaba de treure tan bé com altres il·lustres col·legues, així com l’agut més aviat tens llastra una mica la bellesa d’una veu càlida amb refinament i presència. És una autèntica senyora i una fuori clase.
Franz-Josef Selig interpretava a Claudio i em va agradar. Ja havia demostrat al Liceu que el barroc, si bé primerenc de Monteverdi, no era un obstacle per a ell, però és que en aquest Handel florit va demostrar que a part de la rotunda presencia vocal amb una veu de veritable baix, tenia certa facilitat per la coloratura i sense ser un autèntic especialista, va ser un Claudio magnífic, autoritari, digne.
Malena Ernman l’eurovisiva i també magnífica mezzosoprano sueca, es va posar el públic a la butxaca gràcies a una actuació memorable. La seva interpretació de Nerone és espectacular, fa tot allò que li marquen i segurament villazoneja una mica posant coses de la seva collita, ja que la personificació del futur emperador romà, aquí fora totalment de context interpretant un jove cocaïnòman amb tics mychaeljacksonians, va ser extraordinària. És una roba escenes i quan surt ella no la pots deixar de mirar. La caracterització masculina és perfecta. Vocalment la cosa no em va agradar tant, la veritat. No sé perquè ha de fer el sons tan fixats, sense cap vibració en l’emissió. Si és per la pretesa recerca d’una autenticitat, tota la resta de coses que feia traïen absolutament la recerca historicista d’una interpretació, per tant, o tots moros… Les coloratures tampoc acabaven sent molt netes, però això si, al públic semblava que li agradava molt més que fes una interpretació embogida esnifant cocaïna durant la seva darrera ària “Come nube…” en un recurs escènic tan fàcil com vistós, encara que aquest neguit bellugadís anés en detriment de la correcta execució de les notes. Em va agradar però no entusiasmar.
La vedette Daniele de Niesse, és molt vistosa, amb una figura espectacular i una gràcia a la passarel·la, ai! perdoneu volia dir a l’escenari, que fan que obtingui un èxit que per a mi no mereix. Veu de gata, moltes vegades desagradable i grinyolant, i amb seriosos problemes en les coloratures i en la quadratura, especialment en l’ària afegida del inici del segon acte, obra del magnífic clavicembalista Jory Vinikour. De Niese és llesta, sap com guanyar-se al públic, faci l’obra que faci, sempre i quan hagi de fer de seductora ja que les vedettes ja ho tenen això. Si la Ernman roba escenes, ella no es queda curta, ara bé, en un altre caracterització que no requereixi lluir tipet, cames i figura, no sé pas com s’ho farà. M’ha confirmat la impressió que tenia d’ella, si bé creia que la veu era més petita del que realment és. Aquí allò de “me l’imaginava més gran” no ha funcionat, ans al contrari.
David Daniels és el meu contratenor preferit i a ell li va tocar el Ottone, un rol agraït, ja que té tres dels millors moments de l’obra, el que aquí clou la primera part, el lament d’Ottone, l’arioso “vaghe fonti” a l’inici d ela segona part i el duet amb Poppea. Daniels continua mantenint l’homogeneïtat del registre i el color, si bé el vaig notar una mica apagadot. Bicket mai el va tapar i sempre va ser perfectament audible i això que ja sabem que no té una projecció gaire notòria, però el problema era un altre, no diria que cantés desmotivat, però si amb una certa manca d’empenta. És un cantant exquisit, sempre té cura del so, mai emet sons oberts o desagradables, cobreix bé la veu i la línia és pura i aristocràtica. És un senyor cantant però s’estarà apagant?
El rol de Pallante corria a càrrec del baix Henry Waddington de veu rotunda i coloratures discutibles. Va complir.
El Narciso de Dominique Wisse és inadmissible. Wise està en l’estat perfecte per cantar a l’anunci de la Loteria Nacional. No hi ha cap contratenor jove nostrat, de la pedrera, a qui podem donar aquest rol i l’oportunitat de treballar amb un equip com aquest i així poder començar a rodar? No ho puc entendre. Wisse fa el pallasso perquè no pot fer res més i no fa cap gràcia, vocalment l’estat és patètic i per molt que hagi estat un referent, que sigui el seu país qui li pagui la jubilació que nosaltres aquí estem molt necessitats i els nostres talents han de sortir a buscar-se les garrofes a fora. És del tot inadmissible.
Enric Martínez Castignani, fa molt més del que canta, i trobo que li haurien de donar l’oportunitat de cantar més que d’actuar. No cal dir que se’n va sortir la mar de bé d’un rol que no sé si és així o l’han deixat així.
Pel que fa a la producció de David McVicar provinent de Brussel·les i els Champs Elysées de Paris, és magnífica. No sé si dir sort o malaguanyada, ja que jo crec que Agrippina no mereix tanta dedicació. És clar que sense les coreografies o l’escena del bar a l’inici de la segona part, entre moltes altres “troballes” aquelles àries per molt ben cantades que estiguin son monòtones, quasi idèntiques, repetitives i ai las! difícils de pair sense un bon digestiu, el públic necessita distracció i McVicar a fe de Déu que la dóna. Al costat d’encerts hi ha altres ocurrències ben poca-soltes, però el conjunt és molt vistós, tant per l’escenografia, com pel magnífic i distingit vestuari, el disseny de llums i unes quantes, com dir-ho, gaieries? que van fer les delícies d’un públic finalment entregat, ja que durant la representació talment semblava que tothom feia nones.
Que la dramatúrgia ja no tingui res a veure amb l’antiga Roma no ens ha ni de sorprendre ni escandalitzar, ja que el llibret de Vincenzo Grimani és esplèndid i universal, llàstima que a Handel no l’agafés més madur ja que no li hagués calgut a McVicar tant foc d’encenalls per fer-nos més entretinguda la tarda, foc d’encenalls que un cop he sortit a la Rambles ja he oblidat. Què sigui per molts anys.
IN FERNEM LAND 
Retroenllaç: De Noviembre de 2013 | Beckmesser
No et discutiré cap dels aspectes tècnics perquè no estic capacitat per fer-ho. Ara bé, haig de dir que feia molt temps que no m’havia divertit tant en un muntatge al Liceu quan vaig veure l’assaig general, amb el handicap de ser una òpera llarga (cosa que ja saps que no m’agrada) i a més poc brillant musicalment. Com molt bé dius, Handel va fer coses infinitament millors que aquesta Agrippina, per tant encara valoro molt més aquest muntatge i espero el proper divendres, que em toca per torn, per tornar-lo a gaudir. Exceptuant la vergonyosa presència de Wisse, la resta de cantants em van agradar molt, així com la meravellosa direcció de Bickett i la imaginativa i divertida posada en escena de McVicar. Però ja dic, tot es qüestió de gustos.
M'agradaM'agrada
Aquí no hi ha aspectes tècnics, més aviat hi ha un “rebuig” cap a una partitura per a mi molt poc interessant, i com que és molt llarga, més rebuig.
No sé si amb el mateix format que el Tamerlano, ens ho haguéssim passat tan bé.
M'agradaM'agrada
Hola! No soc una gran entesa en opera, però si una aficionada des de fa temps. Crec que l’opera no és solsamènt un espectacle purament de veu, si no que la part teatral també és molt important. Jo us he de de dir, que com a “lega” en el tema, malgrat les terribles hores que va durar, vaig difrutar-la moltíssim. Si no hagués estat per la magnífica posta en escena de Mc Vicar, no sé com haguéssim pogut aguantar tant de temps asseguts perque certament pensó que es tracta una ópera menor de Haendel. Tinc entés que en el paper d’ Ottone, David Daniels va actuar com se li va demanar, amb contenció i potser per això va semblar apagadot.
M'agradaM'agrada
Hola Glòria Día Basz, benvinguda a IFL.
M’hagués agradat gaudir-la com tu i t’asseguro que m’hi vaig posar bé, però no hi va haver manera.
Daniels durant els assaigs va passar per a una infecció, potser per això em va semblar apagadot, si va haver de prendre antibiòtics…
Gràcies per comentar i torna quan vulguis,
M'agradaM'agrada
Lo más raro es la enorme divergencia de opiniones, entre las que, por lo visto, yo estoy en medio, entre gente muy exigente y poco aficionada a la ópera barroca que ha salido encantada, y casos como el tuyo. La primera parte se me hizo insoportable, y creo que sólo la curiosidad y (el tenerla pagada, para que voy a engañarme) hizo que me quedase y me felicitase luego por haberlo hecho, porque disfruté como Händel merece. Claro que si el nivel de agotamiento y cabreo llega muy alto, puede que no se esté en las mejores condiciones para apreciarlo; no hubiese sido la primera vez en que mando a freír un buen espectáculo por algo así.
Partiendo de mi percepción, deduzco que la culpa la tiene McVicar, por creer poco o nada en la ópera, ni tres actos ni seria. Lo peor fue la media hora final de la primera parte: Corta como es debido, en el estupendo Se giunge un dispetto, deja que repose el personal, y luego, el principio del segundo acto no es lo mejor, pero en medio tenemos el Lamento y todo lo que sigue de este, y el tercero, es fantástico. Escúchala en casa, así, y verás. ¿Es que se puede cortar impunemente una función teatral por donde a uno le apetezca y no cargarse la planificación dramática de su autor? McVicar, o quien lo decidiese, opta por las prisas, porque no cree ni en Händel ni en los aficionados. Y por lo mismo, nos ha de entretener, y hace una bufonada, con cosas más o menos divertidas, (el sentido del humor es algo muy personal con lo que es delicado jugar, de eso tenemos todos experiencia), y se carga la música. Con Nerón y Narciso, los dos teatralmente muy bien dibujados y logrados, sobraba para dar una nota de humor.
Como siempre, estoy absolutamente convencido de tener toda la razón, sin lugar ni siquiera a la réplica. El único fallo de mi interpretación de los hechos es que no explica cómo a nadie pudo gustarle toda. Quizá sea que supieron cerraron los ojos cuando convenía y que son gente de poderosas posaderas.
(Esto es copia de la respuesta al comentario de JO en mi casa, que también estuvo mirando el reloj todo el tiempo. Lo digo para que no haya duda de que no pretendo polemizar aquí, lo tengo prohibido, sino hacer publicidad de mi corrala)
M'agradaM'agrada
Pues a mí, me ha encantado. La vi el lunes, la he vuelto a ver ayer y no descarto tripitir la semana próxima. De acuerdo en que los recitativos se hacen pesados y no pasaría nada por recortarlos un poco 🙂 No es el mejor Haendel, pero tiene arias bonitas. Y de nada sirve lamentarse, como hace Ottone: disfrutemos lo que tenemos que, tal y como están las cosas, es probable que no lo tengamos en el futuro próximo.
La orquesta y Connoly estupendas. De Niesse buena actriz, aunque limitadita (muy bien en el dueto final, porque lo suyo no son las coloraturas). Daniels una delicia (el lamento fue de levitar). Selig un lujazo, lástima que no tuviese un papel más largo para poder disfrutarlo más. Y la Ernmann demasiado excesiva (no me gustó nada cómo canto Come nube, tramposa, tramposa).
M'agradaM'agrada
No podría repetirla, no me ha pasado con ningún otro Handel de los que he visto en mi vida. Si la producción es brillante, el cast muy bueno, aunque mejorable y Bicket es lo mejor, ya me dirás cual es el motivo porel cual me removiera en el asiento y me aprendiera de memoria la esfera del reloj, cuya minutera parecía atascada.
M'agradaM'agrada
Estem molt d’acord José Luis. A mi la segona part em va agafar amb el peu canviat, massa estona (durant la primera) fent esforços per tal de que m’agradés i parlo només de la música, ja que la posada en escena no em va molestar gens, ans al contrari.
Acostumo a posar-me les òperes de Handel per fer les feines domèstiques, i espero que ningú s’enfadi, en la majoria de casos, sempre hi ha un moment que haig de parar de planxar, ordenar o rentar plats i aturar-me per escoltar un d’aquells moments que Handel sempre reserva. Quan vaig escoltar l’Agrippìna a casa no em vaig aturar, “allò” anava sonant i semblava tot igual, les àries no es diferenciaven gaire les unes de les altres. Això hi dic per tal de posar una mica en dubte la fórmula que em recomanes, que potser et faré cas i respectaré els actes segons el criteri del compositor i del llibretista, que sempre és una manera de jugar a cavall guanyador.
Gràcies per deixar el comentari
M'agradaM'agrada
I a mi que quan vaig veure l’escena del bar vaig pensar que havien aprofitat la barra de l’extraordinari muntatge de la Russalka i que t’agradaria d’allò més… És clar que les clientes eren menys vistoses.
Corconades a banda, a mi se’m va fer llarg però ho atriueixo a les meves cames. L’obra la vam veure fa un any a Berlin amb un repartiment encara millor i ens va agradar repetir ¿seria millor haver programat una altra cosa? voldria queixar-me sempre de coses com aquesta. Personalment el que em va sobrar clarament són els numerets i coreografies dels “boys”.
Vam tenir el quasi “ex” Matabosch assegut al costat i en comentar que lamentavem que se n’anés a Madrid, que li agraïem els Brittens, Korngolds i Zemlinskis i que ara ens temiem un allau de Bohemes, Trovatores i Traviatas ens va contestar “Doncs digueu-ho, que aquí hi ha molts que creuen que això no agrada ningú”. Per cert, també va dir referint-se al que agraïem: “I com aquesta?” i nosaltres vam dir que si, que també les trobariem a faltar.
M'agradaM'agrada
Doncs mira, era una bona opció copiar la Rusalka, potser per això també em va agradar aquesta escena tan distesa i divertida.
No m’agrada aquesta partitura, la trobo molt reiterativa i poc inspirada. Agradable? si però escoltada una, escoltades totes o quasi totes les àries.
A mi donem Zemlinskis, si em vols veure feliç i content com un gínjol no em donis Agrippina, gràcies. En Matabosch quan diu aquí, ara que ja té un peu i mig a Madrid, podria ser una mica més explícit i amb el mitjans al davant, potser ens ajudaria una mica més.
M'agradaM'agrada
Vista ahora oficialmente -el ensayo sirvió para situarme- considero este pasticcio un tostón con toda la regla, del que salvo la pequeña sinfonía y el aria de Ottone que cierra la primera parte y unos cuatro números de la segunda parte, especialmente el “aria de las fuentes”, a cargo también de David Daniels como Ottone.
Tal como dice Joaquim de los insoportables 90 minutos de recitativos -hay varias óperas completas que duran menos- yo cortaría 80 y nos quedaría una obra de 2 horas y 20 minutos mucho más digerible. No quiero que me vuelvan a nombrar este título nunca más. Con dos soporíferas sesiones he tenido bastante.
La “gracia” de McVicar me ha aburrido constantemente. La escena, sin embargo, es vistosa aunque no aclara nada del argumento, más bien al contrario. La escena en casa de Poppea con los dos “escondidos” me ha recordado una escena idéntica de “El asombro de Damasco” de Pablo Luna y estoy seguro que el popular maestro aragonés no conocía este pasticcio haendeliano, pero ambas situaciones corresponden a uno de los cuentos más “verdes” de “Las mil y una noches”, con la diferencia de que la zarzuela citada utiliza directamente ese cuento como argumento.
Sobre los cantantes estoy totalmente de acuerdo con Joaquim. Wisse inadmisible y De Niesse para otros menesteres que no ópera -varietés,”Moulin Rouge”, quizás musical,..
Lo mejor de toda la función la orquesta y la dirección musical de Bickett.
M'agradaM'agrada
Ara entenc perfectament que ahir et fes tanta mandra entrar.
M'agradaM'agrada
Esta vez coincido plenamente con Joaquim y con Colbran, con una salvedad : no me gustó ( estuve el jueves 21 nov.) la eurovisiva Ernman que me pareció con muchos sonidos fijos en cuanto a proyección de voz.
El Liceu ( pese a la divertida a ratos, regia de MacVicar) no es el marco idóneo para este tipo de barrocos o post barrocos tan largos y que por su reiteración de aria/recitativo y hasta de la música , pueden llegar al aburrimiento/somnolencia casi total.
Por cierto, peligrosa para los cantantes ( Conolly y Selig principalmente), subir y bajar la escalinata con más de 20 peldaños del supuesto trono de Claudio
M'agradaM'agrada
Pero si ya lo digo yo eso de las fijaciones, estamos totalmente de acuerdo, parece que en todo.
M'agradaM'agrada
Està vist que les Popees i els Nerons no van amb tu… :’ ) Ni La incoronazione ni l’Agrippina. Esperarem a veure si algun dia arriben els de Rubinstein o Boito, o el de Manén, ara que se’n torna a parlar. Com a mínim, seran més breus.
Jo penso que bona part del problema, a banda que no sigui una òpera de campanetes (el plany, el duet, alguna ària…, la simfonia inicial i poca cosa més) està en la distribució de talls. En això, el José Luis té raó; ja és prou llarg el primer acte per allargar-lo més. Potser la sensació d’esgotament no hauria estat la mateixa.
Sense ser molt d’òpera barroca, o en dosis no tan grans, en vaig sortir satisfet; sí que se’m va fer llarg el primer acte, no diré que no. Com a espectacle teatral ha estat molt bo. Tenint en compte que no és una òpera molt moguda (hi passen coses, però tampoc no hi ha un moviment excessiu), McVicar aconsegueix dinamitzar-la, i els cantants hi responen perfectament amb una gran actuació teatral. S’hi pot entrar o no, però un cop acceptada la conversió temporal, funciona i té moments brillants. No sé si a partir d’aquí alguna discoteca gosarà passar-se a punxar repertori barroc, tan ballable com es va veure ahir, i tan apte per a lligar.
L’orquestra, fabulosa, i amb un ritme i matissos sorprenents, i algunes actuacions, sensacionals. Francament, no m’havia mirat gaire el programa i fins que m’ho van dir, estava convençut que el Nerone era un contratenor sopranista que cantava mooolt bé.
No sé si retallant recitatius… Potser perdem alguna cosa: de fet, l’acció està en els recitatius. Probablement se’n podria treure algun, però igualment quedaria una òpera llarga.
I d’acord: ja tocaria algun Vivaldi, ni que sigui per comparar i arribar a la conclusió que també són intercanviables. O no.
Res, home… sap greu la destrossa. De moment, però, ja no hi ha més barroc en tota la temporada. Bé, fins al concert del Savall.
M'agradaM'agrada
Quo Vadis? m’agradava molt, l’hauré de revisar 😉
Jo proposo deixar tots els recitatius, sense l’obligat, de fet el llibret és molt bo, tallar totes les àries o quasi, i deixar les millors àries com a banda sonora d’una obra de teatre brillant. És òbviament una butada però ves, m’ho has posat em safata.
De fet només “destrosso” l’òpera, en Wisse i la gata maula, la resta em va semblar molt bo 😉
M'agradaM'agrada
Essencialment d’acord en l’anàlisi de veus i escenografia, però de cap manera la meva vena handeliana podria resistir (ni tolerar) que em retallassin els recitatius. Òpera és música, lletra i escena i, precisament, el libretto d’Agripina és una obra literària més que notable i que em va fer disfrutar tant com la música i l’escenografia.
Jordi Font-Agustí
M'agradaM'agrada
Confío en que si algún día se repone “Il barbiere di Siviglia” de Rossini que es una obra maestra de arriba a abajo y de derecha a izquierda con unos recitativos ingeniosos y de alta calidad literaria, lamentarás que se supriman algunos recitativos -como se suele hacer- cuando en total no suman ni 35 minutos -y no 90′ como en “Agrippina”-si se sirven completos. Pues si tu eres haendeliano yo soy rossiniano.
M'agradaM'agrada
Jo no considero que sigui cosa de ser haendelià o rossinià. Com a concepte, prefereixo texts íntegres.
M'agradaM'agrada
On s’ha de signar perquè programin un Barbero al Liceu?
M'agradaM'agrada
Potser ara serà més fàcil
M'agradaM'agrada
Hola Jordi, benvingut a IFL.
T’entenc perfectament i si em permets la butada que ja he dit a bocachete, potser el millor seria deixar els recitatius íntegres i tallar les àries. Perdona el sacrilegi.
No m’havia passat mai amb Handel. Per sort després d’aquesta obra primerenca va fer obres mestres.
Torna quan vulguis, això també és casa teva
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord. No sols hi han obres en que tenen un gran valor musical sino que són imprescindibles per a seguir l’argument amb cert rigor. Estem parlant de bons recitatius aplicats a bons llibrets. I ahir ho eren per tant per partida doble.
M'agradaM'agrada
Contratenor!!! Vaig estar una bona estona preguntant-me quin tipus de veu era la de Narciso, però per moltes voltes que li vaig donar no vaig arribar a treure l´entrellat i vaig concloure que probablement seria un tipus de veu que jo no coneixia… També em va sorprendre l´èxit esclatant de Nerone (que jo vaig trobar correcte sense més), però ara que em fas saber això d´Eurovisió començo a lligar caps. Amb tot (i malgrat que Daniels em va deixar una mica indiferent, cosa que no esperava), em va agradar i m´ho vaig passar força bé. Potser no repetiré (especialment si no em regalen les entrades 🙂 ), però no tinc en absolut la sensació d´haver llençat quatre hores. El que sí em va fer molt content és que vaig veure (18/nov) molt jovent entre el públic. Potser no tot està perdut!
M'agradaM'agrada
Potser molts d’aquests joves van poder anar o amb entrades regalades o amb descomptes que els més granadets no tenim.
Sé que pel concert de la Gruberova van regalar les entrades a cabassos i que per aquesta Agrippina a 20€ oferien entrades de primera categoria.
Fa por
M'agradaM'agrada
querido Joaquim, te comprendo perfectamente; esa sensación de agotamiento, de no saber como sentarte, de mirar al reloj una y otra vez para ver si dan las doce y se acaba de una puñetera vez la función, pero no con Agrippina, lo pasé GENIAL. No es lo mio ya lo sabes, la sutiliza de los crítica, dejo mi opinión; la Agrippina del Liceu, me pareció un gran espectaculo teatral, apoyado no en la mejor música de Haendel (de acuerdo), pero en la música de Haendel, y en un libreto de monumento, inteligente e incisivo. A la salida, entre el publico que aplaudió con ganas y sin prisas (a pesar de la hora) al final de la función, pude constatar un ambiente alegre, distendido y optimista, casi unánime en la opinión de haber asistido a una gran función en el GranTeatre del Liceu.
Un abrazo enorme, Pilar
M'agradaM'agrada
Me alegro que disfrutaras ya que desplazándote no me gustaría nada que no lo pasaras bien. A mi me gustó casi todo menos la ópera y eso, si la cosa pasa de las cuatro horas, es difícil de superar o digerir.
Un beso más enorme que tu abrazo. 😉
M'agradaM'agrada
Em vaig avorrir molt l’altre dia! Mare meva….!!! Les 4 hores se’m van fer llarguíssimes i la òpera la vaig trobar molt discreteta. La produció no estava mal, però tampoc em va xiflar i els cantants van estar a un nivell alt, i en casos molt alt, però la òpera era tan avorrida que ni així.
Jo ahir vaig anar a l’Auditori a un concert benèfic per recaptar ingressos per l’investigació contra el càncer a l’Hospital Clínic. Va haver moments de tot, però és igual, els cantants que coleboràven hi eren per ajudar. El rei de la nit va ser Jaume Aragall que jo no havia pogut escoltar mai i vaig flipar. Aquí van dos vídeos que vaig grabar ahir.
(llàstima que la mezzo no sigui bona)
M'agradaM'agrada
Lástima que no coincidiéramos ayer en el Auditori!
Lo de Aragall con 73/74 años, fue de casi llorar de gusto. Ayer estuvo sembrado y la voz le corria: magnífica su napolitana y muy vehemente en el..tu qui Santuzza.. (pese a la mezzo )
M'agradaM'agrada
74 cumplidos a principios de verano. Le llevo seis meses.
M'agradaM'agrada
El es del 6 de junio y yo del 23 de enero, ambos de 1939.
M'agradaM'agrada
Ya sabemos cuándo felicitarte. 😉
Yo no he estado (no opino) pero más aburrimiento que en los recitados interminables, tan lánguidos de la producción de “Entführung” de mi adorado Mozart o del “Freischütz” de mi apasionado Weber, no sé si se pueden superar.
Ánimo…Pronto llegan “Cendrillon”, “Sonnambula”, etc, etc. A ver si ayuda:
Barroco es…
M'agradaM'agrada
Fede, som de la collita més curta del segle! (No és broma) Jo del 26 de desembre.
M'agradaM'agrada
Al pot petit hi ha la bona confitura (i…) 🙂
M'agradaM'agrada
La Guerra Civil Española con sus centenares de miles de muertos dió esa “collita” tan escasa de nacimientos en 1939, posiblemente el año de menos nacimientos del siglo en toda España y lógicamente en Catalunya. Pero los que nacimos entonces y aún lo podemos contar podemos darnos por satisfechos. A pesar de todos los pesares hemos podido disfrutar del mejor Cine, del mejor Teatro, de la mejor Música y de las mejores Voces y esto no nos lo puede arrebatar nadie. Muchos desearían haber disfrutado de todo ello como nosotros, remontándose mis recuerdos más lejanos de 1943 hasta el presente y la memoria sigue perfecta y sin lapsus hasta el momento. A partir de ahora veremos qué pasa.
M'agradaM'agrada
Pero ambos, seguís siendo brillantes : tu con tus conocimientos y todo lo bueno que has escuchado en la época de oro del Liceu cuando existían voces y cantantes; Aragall, con su maestría que ahora todavía exhibe ya retirado oficialmente desde hace unos años y sin sus miedos escénicos de antaño. Que inmenso estuvo el domingo, D. Giacomo!
M'agradaM'agrada
obviamente, dirigido al bueno de Colbran!
M'agradaM'agrada
¿Maestría Aragall? ¿No estarás exagerando?
Acepto que la voz era bellísima, pero maestría no cuela, creo que una cosa son las muestras de cariño a un cantante entrañable, la otra es atribuirle unos méritos que no tiene. Un maestro es quien enseña y dudo mucho que Aragall pueda enseñar de lo que durante su carrera careció. Aragall no tenía ni muchos conocimientos musicales, ni tampoco técnico, es un cantante todo corazón, y eso no se puede enseñar, o lo tienes o no.
M'agradaM'agrada
Ai l’Aragall!!! la primera vegada que el vaig escoltar en un ballo a finals dels anys 70, ja vaig patir, i no recordo cap funció que no s’hagi repetit aquest neguit.
Comprenc que t’hagi sorprès, la veu és molt gran i bonica, però…
M'agradaM'agrada
Ja em consta que quan no tenia el dia… jejeje Ahir estava molt motivat i va ser emotiu. 🙂
M'agradaM'agrada
He vist els teus youtubes que estan fent furor i entenc l’emotivitat. Ara, he llegit algun comentari que el declaren mestre i no se quantes coses més, i la veritat, l’Aragall mai ha estat un mestre de res. ÉS ben bé allò que l’edat ho cura tot.
M'agradaM'agrada
Eso de la maestrìa de Aragall puede ser una exageraciòn, pero para gustos…los colores y para mi el joven y buen Aragall de antaño, era mejor cantante y con màs bello timbre que quizàs otros a los que se pudiera admirar o pasionarse también màs ( evidentemente, no por mi ). Simples opiniones.
M'agradaM'agrada
Si que estan fent furor. Jo estic al·lucinant! Com pot ser que en 2 dies tingui 1100 visites? 😀
Pot ser que l’edat jo curi tot, però jo penso que l’Aragall era un tenor que en els seus bons anys deuria ser impressionant al teatre. Després va ser una altra cosa, poca valentia, deguda a la depressió que va patir. Però la veu és preciosa i natural. Un fenomen de la natura, si ell hagués sigut més esbojarrat a lo “Pavarotti” em sembla que avui el consideraríem un déu. La veu és magnífica!
M'agradaM'agrada
Jan, un tenor no puede llevar a cabo una carrera sólo con una bella y potente voz, si no dispone de una buena preparación técnica y profundos conocimientos musicales y en Aragall no confluían estos dos últimos conceptos.
Tuve la suerte de verle desde el principio en el Liceu, como Beppe de “Pagliacci”, por ejemplo; sus dos versiones de “Bohême” con Zeani -con una diferencia de tres años-, donde estuvo maravilloso -especialmente en la primera-; su espléndida “La favorita” y luego ya le he visto fluctuante. No sé por qué razón siempre tuvo pavor de cantar en el Liceu, cosa que no le sucedía en otros teatros de la península y menos en el extranjero. Con los años conservó la belleza y el volumen de su voz, pero sus escasos estudios musicales y en consecuencia la falta de conocimientos técnicos le pasaron factura muy pronto. Sin embargo siguió siendo el tenor adorado del Liceu y se le aceptaba todo. De repente una “Tosca”,para la que no estaba contratado y efectuando una sustitución, volvió a conseguir la reafirmación de sus buenas condiciones y después de nuevo fluctuaciones, depresiones, etc.
Me alegra saber que ahora que ya no tiene que demostrar nada aún puede agradar al público que siempre le ha querido.
Si le hubieras conocido en sus comienzos te hubiera entusiasmado, como nos entusiasmó a todos. Su legado discográfico aunque importante no da justa medida de su calidad en el teatro, sobre todo en su primera época.
M'agradaM'agrada
Home! si en Ramey el posa al seu mur, ja m’explicaràs.
Va ser impressionant, això diuen, jo des de l’any 1975 no l’he enxampat mai bé, MAI, quan no era un all era una ceba 😥
M'agradaM'agrada
Brutal l’Aragall!! Jo l’he sentit uns quants cops, malauradament només en recital i ja de gran, i sempre ha mostrat unes capacitats vocals increibles. És possible que no tingui una gran tècnica, però això és molt comú en els cantants de la seva generació. En canvi jo sempre l’he trobat molt expressiu, fins i tot en disc.
De l’Agrippina no puc opinar, vistes les meves anteriors experiències amb Händel vaig preferir quedar-me a casa tot i que m’entra en l’abonament. M’encanta descobrir obres noves i no em fan por les que no conec, però en aquest cas tenia molt clar que era anar a aborrir-me, per molt bons que fossin els intèrprets.
M'agradaM'agrada
Aquesta no sé si era nova, però avorrida, per a mi, molt.
M'agradaM'agrada
Nova per a mi volia dir, és clar 😉
M'agradaM'agrada
T’he entès.
M'agradaM'agrada
A part de veure-la a l’assaig, ahir em va tocar a l’abonament. Continuo trobant-li excesius recitatius. Tanmateix ahir vaig gaudir molt més de l’òpera, sobretot la part cantada a partir del final de la primera part i tota la segona, escoltan unes àries que no vaig percebre el dia de l’assaig, possiblement sorpresa per l’encertada producció de Mc Vicar, “Els arbres no em van dixar veure el bosc”.
Els cantants em van agradar tant cantant com actuant, uns més que d’altres, però tots tenien un bon nivell, llevat el Narciso de Dominique Visse.
El llibret de Vicenzo Grimani és un plaer llegir-lo, enginyós i molt actual per ser escrit el s.XVII.
Harry Bicket dirigint l’orquestra del Liceu reduida, sensacional, amb una lectura d’una partitura entre el renaixement i el barroc matisada de manera impecable, a destacar el clavicembalista Jory Vinikour.
En la direcció d’escena de Mc Vicar, tot està estudiat i mil.lmetrat, no hi ha res gratuit sense el seu consentiment, l’he trobat fantàstic.
Una serie de continguts, complements i la pròpia música de Haendel ni què sigui repetitiva, s’ha fet una bona “Agripina”. Per a mi ha estat una espectacle per recordar-lo.
M'agradaM'agrada
Doncs ahir em va donar la sensació que no em deies això, però me n’alegro que trobis que aquest espectacle sigui per recordar-lo, l’espectacle poder si, però l’òpera jo m’estimo més oblidar-la, amb la quantitat de obres que tinc pendents, d’aquelles que trobo imprescindibles, que en una temporada tan curta com aquesta m’hagi tocat Agrippina em sap greu.
M'agradaM'agrada
En principi no tenia intenció d’anar-la a veure, però després de llegir la crítica de J. Radigales i els comentaris de gent que ja hi havia anat em vaig decidir a comprar una entrada per divendres. Aquest matí cuan he llegit l’apunt casi m’agafa un cobriment de cor! Sort que ara al llegir els comentaris veig que hi ha opinions per a tots els gustos. O sigui que ja opinaré després d’haver-la vista.
M'agradaM'agrada
Tu fes cas a Radigales i després sempre et pot passar el que em va passar en a mi, però més val això que perdre l’oportunitat de sortir com tants dels que han deixat els comentaris i del mateix Jaume.
M'agradaM'agrada
No em va convèncer en sentir-la en disc fa uns dies a casa i ahir, confirmat. Un Haendel llarguíssim per 4 àries bones mal comptades. A sobre, castigats a seure 2 hores i 2 hores. La meva esquena va dir prou a les 9.00: era la primera vegada que marxava sense veure el final. Ho dic amb molta pena. M’estava agradant la Connolly i el Selig.
Pensava fins i tot que el Narciso cantava tan estrany per fer-nos riure, perquè entre un excés de bufonades, algunes mooolt infantils, i altres referències Michael Jackson i Pulp Fiction, exagerades i extenuants, doncs no em vaig divertir massa.
L’escena correcta i les pintures, en particular ,aquell nu tan lleig, em recordaven massa a les de l’Òscar Mariné, que amb tan poca fortuna il·lustrà el programa del curs passat.
Esperem que vingui un bon Haendel aviat.
M'agradaM'agrada
Si arriba a durar cinc minuts més potser jo hagués fet el mateix.
A mi l’escenografia, pintura a banda, em va agradar, era molt suggeridora, pràctica i funcional. El vestuari magnífic i les llums també.
Res a dir a la producció, fins i tot aquelles escenes més puplfictioneres em van semblar adients, casi et diria que sort d’aquella escena del bar i les coreografies, em van anar bé per treure’m de l’estat letàrgic
M'agradaM'agrada
L’Agrippina que vaig veure el primer dia:
Llàstima de mise en scène, entre vodevil, comedia d’enredos i demostracions de contorsionisme.
La simpática de Niese no calia que anés pet tant sovint; tenia gràcia perquè és bona actriu però tanta pítima no prova a la veu i menys a la seva, que no és cap prodigi.
La barra de bar, amb un grapadet de ganduls (al·lusió al bar del Congreso?) i una senyora que sacssejava tot el cos com una posseïda, sobrava. L’escena de tancar i obrir portes, amb el consegüent espetec, pesadíssima. El taconeig dels quatre militars, sense cabo, un càstig per al cuc de l’orella.
El lamento d’Ottone, emocionant; en Daniels encara reté molta força del que vocalment ha tingut; la Connolly, a parer meu, va donar la talla a partir de la segona o tercera ària; el senyor Selig, fantàstic! L’Enric Martínez-Castignani, amb un paper molt curt, va mostrar una veu preciosa (si més no, per a la meva oïda) I la senyora Ernman, doncs mira, diría que té una veu bonica i potent, però entre la Corea de Huntington, quan no anava pitof, la coca i les demostracions gimnàstiques, em va esguerrar unes de les àries que més m’agraden: Come nube che fugge… i Col saggio tuo consiglio…
Sort que era Handel i l’orquestra ho sabia!
En fi, com diuen alguns: Handel for president and Jaroussky ministre de Cultura!
Salut!
M'agradaM'agrada
Hola Mercè:
No sé que dir-te. Jo no crec que hagués estat capaç de resistir l’Agrippina en el format d’aquell fantàstic Tamerlano. Alà si que hui havien àries per sucar-hi pa, per tant sort de la producció de McVicar que em fa ver una mica més passadora la cosa.
És clar que entre tanta ària sense cap distinció quan arriben aquelles una mica més lluïdes sembla que allò sigui excels, però a casa no m’ho va semblar i al Liceu tampoc.
Handel com tots, també té raves, i per a mi l’Agrippina és un rave, ja em perdonaràs, espero 🙂
M'agradaM'agrada
D’excels a rave hi ha una gran distància, penso jo; Agrippina no és excelsa, però dir-ne un rave…
Jo també prefereixo altres Händel, com el Juli Cesar, Ariodante i, sobretot, Faramondo, on totes les àries són una meravella. Entenc que et distregués la posada en escena, a falta d’allò que a tu t’hagués fet vibrar, però a mi m’agradaria veure aquesta òpera (i altres) situada en el seu context històric amb els personatges fent allò que en aquell moment haguessin fet, segons els costums de l’època.
Aquest afany per “modernitzar” l’òpera em costa d’empassar i em semblaria fins i tot més didàctic que la escenografia ens situés en l’època en que té lloc l’acció. La gent no és tonta i entén perfectament que les intrigues polítiques, les mentides, les enveges i l’afany de poder es donaven abans igual que ara.
Per part meva quedes absolutament perdonat; faltaría més!
Salut!
M'agradaM'agrada
No tinc cap tipus de complexa per qualificar-la de rave, em quedo més tranquil que intentant justificar-me amb mitges veritats, per a mi ho és, però tampoc hauria de ser un motiu de controvèrsia.
Pel que fa a la modernització, és un del “petits” indicis que em fa pensar que si no fos així, serien molt menys els que es van mostrar entusiasmats amb aquesta obra. És més i insisteixo perquè ho trobo important, amb el mateix format que Tamerlano, no hagués agradat ni la meitat. Aleshores no creus que la posada en escena té el mèrit o si més no, molt de mèrit per que acabés agradant tant? Jo ho tinc claríssim.
M'agradaM'agrada
En esta ocasión Joaquim, me has dejado a cuadros, ya sabía que la vida depende del color del cristal con el que se mira. Vamos que en una ópera se pida la supresión de los recitativos es como querer que en lugar de óperas se programen recitales y para eso ya tuvimos los 4 Verdis que abrieron la temporada, que esos sí que fueron para salir corriendo.
Si me quitan los recitativos…¿cómo me entero del argumento? Porque por las arias da capo que repiten dos o tres estrofas como si fueran sevillanas, me da la impresión que difícilmente llegaré a enterarme de lo que pasa.
Considerar la Agrippina una obra menor, como que no si la situamos en su contexto y tenemos en cuenta que está escrita por un Händel de 24 años de edad, que estaba en su etapa de formación en Italia.
Sin duda era un genio, pues dos años más tarde fue capaz de crear un Rinaldo, reaprovechando muchos materiales melódicos de otras obras… pero en fin, todo en su justa medida una cosa son las obras de juventud y otras las de la madurez. Pero como dijo el sabio una cosa es una cosa y otra cosa es otra cosa… y entre obra menor y obra temprana media un abismo insoslayable.
Y es que además Agrippina no es una tragedia, sino que está entre la comedia de enredos y el vodevil, lógicamente con final feliz y la música hace justicia a esa ligereza de la trama argumental. No en vano acaba con las carcajadas que produce la lectura de los Anales de Tácito. El final de la obra y lo que fue el destino de Roma, que tras Nerón vinieron Galba, Otón y Vitelio que se sucedieron en el plazo de un años y se pasó de los julio-claudios a los flavios.
No se le debe pedir más trascendencia a las arias de un libreto así. Es puro entretenimiento y delicia para los sentidos y a fe que lo consigue.
La orquesta suena maravillosamente deliciosa y el elenco de solistas es de primera división, que me temo que ya los añoraremos ya en futuras temporadas, lo que nos hará tirar de los pelos cuando releamos ciertos post llenos de intransigencia.
En el mejor de los casos, un año de cada dos tenemos el privilegio de contar con Harry Bicket en el Liceu, haciendo maravillas de la orquesta y deshilvanando el catálogo de óperas de Händel: si apostar por Vivaldi supone quedarme sin mi dosis bienal de Harry Bicket, como que la cosa dure y dure y dure y podamos deleitarnos con la integral.
La puesta en escena, sí que me pareció horrorosa, salvo el detalle del trono…las coreografías ridículas con unos taconeos tan molestos como los estornudos y en algunos momentos de mal gusto como el recurso de presentar algún que otro personaje amanerado, en el estilo de cualquier Almodovar de turno.
De momento, ya llevo 4 representaciones de la obra, entre oreja y oreja y vuelvo el martes y el viernes… y es que ocasiones como está en las Ramblas de Barcelona son casi tan episódicas como el paso del cometa Halley y cuando las tenemos hay que aprovecharlas… y es que las 4 h y 10′ pasan casi casi en un suspiro…eso sí interrumpido por media hora de pausa…lo más largo de la noche.
M'agradaM'agrada
Discrepamos y ya he comentado que si lo prefieres podemos dejar los recitativos y dejamos los quatro o cinco fragmentos destacables y nos saldría una obra apañadita, larga pero con unos cuantos números números musicales para hacerla más llevadera.
Bromas a parte, suerte de la escena que aligeró el tedio debido única y exclusivamente a Georg Frederic Handel, que también tiene ladrillos y a las pruebas me remito.
M'agradaM'agrada
Se da la circunstancia que está ópera tuvo 27 representaciones, todo un record en la época. Que las arias lejos de la monotonía, reelaboran materiales temáticos de las cantatas italianas de Händel y que sobrado de ideas las enlaza sin solución de continuidad para que no hubiera recelos entre las divas. Aquel momento fue prodigioso en la producción de Händel pues aparecerán fijados los temas que después encontraremos en múltiples óperas posteriores.
Se cuenta que fue precisamente en el estreno de Agrippina que el público lo aplaudió con la celebérrima frase de Viva il caro Sassone!!!
Otros tiempos…otras sensibilidades!!! No será hasta 1720 que Benedetto Marcello publicará Il teatro a la moda, critica que de manera preclara vaticinará el final de una manera de entender la ópera.
M'agradaM'agrada
D’acord conttrapunto, encara no havien arribat le sores mestres i aleshores, quan compares quan jo me n’adono que no hi ha color i com succeeix amb el Rienzi, per exemple, li sobra ben bé la meitat de la partitura i tot i així, no seria mai una bona obra, per a mi, és clar.
I Lombardi feia aixecar al públic de les cadires i tot i ser curteta, no es pot comparar amb ca de les òperes bones de Verdi. Això els passa a tots els compositors i em sembla que amb la marca Handel no es pot donar gat per llebre, però a vegades em sembla en ho acabem menjant tot i Déu-nos-en-guard de posar en dubte les excel·lències del mix.
M'agradaM'agrada
La llargària d’aquesta òpera m’ha impedit assistir a la seva representació malgrat les bones intèrprets i l’excel·lent i dilecte Daniels. Jo l’havia vista en dvd per Veronique Gens i Philippe Jarousky i m’havia agradat força perquè em sento handeliana però també hi havia la comoditat afegida de mirar-la i escoltar-la des del sofà de casa.
Salut, Joaquim!
M'agradaM'agrada
El sofà de casa té a més a més, el comandament a distància, una eina imprescindible per aquesta òpera, el dia que l’inventin al Liceu, serà una troballa i un motiu de conflicte fer-se amb ell 😉
M'agradaM'agrada
Doncs jo sóc del sector dels (molt) satisfets (per bé que el meu genoll dret fos d’una altra opinió, però ja m’estic acostumant a que em dugui sempre la contrària…) De debò que lamento que no ho passéssiu tan bé com jo, perquè a mi m’agradaria que la gent que m’estimo també disfrutés d’allò que m’ha fet feliç, com és el cas. No repetiré les coses (bones) que ja s’han dit, però em va semblar una magnífica producció molt ben servida per cantants i orquestra en una lloable feina de conjunt. Juraria que s’ho han passat pipa als assaigs.
Per cert: on hem de signar perquè a l’Enric M. Castignani li donin al Liceu un paper a l’alçada de la seva vàlua?
I una altra cosa: molt malament hauria d’anar la cosa perquè la “festa” no continués amb “Cendrillon”. M’estic passant el dvd (de la producció que veurem) aquests dies i em sembla una absoluta meravella. Espero de tot cor que aleshores sí que coincidim. Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Se me’n “refot” (pare perdoneu-me) que t’agradés tant, el que em fa feliç és llegir-te.
Sabia que t’agradaria, ja us conec a tots com si us hagués parit 🙂
Jo no puc noi, per a mi la base ha de ser la música i aquí em falla ben aviat el interès. L’espectacle és molt brillant, però malaguanyades idees.
M'agradaM'agrada
🙂 🙂 També t’he de dir que tenia un mono que no vegis. Quatre mesos sense trepitjar un teatre d’òpera jo no ho puc resistir. De tota manera a mi “Agrippina” em sembla una obra esplèndida. A tu no. Ja està. Contra això no s’hi pot fer res. Si jo et digués ara algunes obres “mestres” del repertori que detesto… Però no cal obrir més fronts. Potser un dia ens ho podries proposar com a joc.
Un plaer tornar. Al Liceu i a casa teva. Gràcies per tot.
M'agradaM'agrada
No cal que busquis més raons, et va agradar, la trobes esplèndida, no saps pas com m’agradaria que a mi em passes el mateix, però a la vida acostumen a passar aquestes coses.
Tornar-te a veure per casa em fa feliç, prou que ho saps.
M'agradaM'agrada
Jo que sempre vull descobrir coses noves en el repertori del segle XX (el període 1910-1940 em sembla el cim del gènere), en canvi en el barroc tinc uns gustos totalment vulgars: per veure una funció sencera, el Juli Cèsar i prou. Em podeu llançar tomates, va.
De fet un dia vull estudiar què té el Juli Cèsar que captiva tant, i que no tenen totes les altres.
M'agradaM'agrada
Un seguit, moltes, moltíssimes, àries bellíssimes, un llibret amb força i una història universal. A l’Agrippina no és donen tots els condicionants.
Els recitatius potser són més concentrats i repeteixo, les àries son excelses.
M'agradaM'agrada
Sí, els recitatius són molt tolerables. I m’encanta al principi les dues reaccions sobre la mort de Pompeu, el “Priva son d’ogni conforto” de Cornelia i l’immediatament posterior “Svegliatevi nel core” de Sesto. En aquest moment Händel ja em té absolutament atrapat per la resta de l’obra.
M'agradaM'agrada
És que té una dimensió tràgica extraordinària, però a més a més, a Handel la història el va inspirar de tal manera, que després d’una meravella com V’adoro pupile, per exemple, fa cantar a Cesare, “Se il fiorito ameno prato” amb el magnífic solo de violí, i no trigarem gaire a morir de gust amb les àries de Cornelia, Sesto i la magnètica Se pietà, i és que el segon acte de Giulio Cesare és la bomba.
M'agradaM'agrada
Em pregunto si amb una de les seves òperes londinenques plenes de “hits” (Giulio Cesare, Alcina…o les altres que tambè menciones) la mateixa producció se m’hagués fet tan llarga. Estic segur que no, perquè principalment en la segona part (no en la primera) l’efecte teatral era bo i m’estava agradant. Hi ha una marcada tendencia a frivolitzar la dramaturgia de les òperes barroques de Handel, i no és una connotació negativa, donat que hi han hagut bons exemples de ser una solució vàlida, entre d’altres coses per apaivagar l’encorsetament musical i arguments obsolets del format barroc. Però alguna cosa ahir no m’acabava de funcionar malgrat semblar tot al seu lloc: un bon llibret aquesta vegada, bones veus, bon director, bon baix continu, orquestra amb bon nivel, bona dirección d’escena, escenografía a estones fins i tot brillant, moviment teatral viu (massa en ocasions), cantans actors… Però esperava i esperava el moment en que per fi et fiques dins del tot del prosceni i aquest moment no acabava d’arribar…Fins que em vaig cansar d’esperar. I quan resulta que la cosa sembla enlairar-se ja ben entrada la segona part aleshores m’agafa ja ben ensopit. Sense ser ni de lluny el millor Handel, la música es deixa escoltar, però no ajuda el fet de no estar davant del Handel que tots coneixem, el que amb una sola ària (n’hi han tantes!) et deixa clavat a la butaca. I és això el que ahir es va trobar a faltar: la guspira que ho encen tot.
M'agradaM'agrada
Estem completament d’acord Josep. Però és que fins i tot, quan s’enlaira, el vol és arran de terra, mai vaig trobar res que s’enlairés o em fes enlairar, i mirar que tots o quasi tots els ingredients, eren per emprendre un vol sideral…
M'agradaM'agrada
Puc entendre que en algú que no li agrada el Barroc no es molesti en anar al teatre.
Agrippina no és el millor Haendel pero sí una mostra de la seva capacitat musical i de la seva posterior evolució claríssima.M’estranya moltíssim que algú que tingui devoció/admiració/interés per aquest compositor la posi a l’alçada de la porqueria(rubbish com diu l’Eurocámara) doncs totes les peculiaritats/virtuts d’aquest repertori ja hi són.Sincerament crec que Haendel (inclus en Agrippina)té massa inspiració per tant de despreci.
És com si amb algú que li “chifla ” Verdi digués m’entusisma “Aida” pero odío “Les vêpres siciliennes”.Jo no ho entendria massa pero ho he sentit a dir més d’una vegada.
Be resumint: un gran espectacle amb una preparació i una imaginació escènica excel·lent.El fet de fer ballar la música si està ben fet dona una màgia especial.Una orquestra de bon nivell i un repartiment de luxe que ademés de cantar s’eforça en actuar.
Malena Ernman és una cantant magnífica que trenca barreres i posa un entusiasme insólit en tot alló que fa.
M'agradaM'agrada
No és el meu cas, m’agrada el barroc, no tot, però m’agrada. M’agrada Handel, no tot, però m’agrada.
El que és Agrippina i tot el bla, bla, bla, bla, que vulguis ja me’l sé, d’acord és la primera opera que va tenir èxit i no sé quantes hores més, però no per això i escoltada després de tot el que va fer posteriorment, haig de dir que es meravellosa, senzillament perquè la va escriure Handel.
Dir el que no sento o intentar quedar políticament correcte per tal de satisfer a no sé pas qui, ja no forma part del meu ADN. Tinc una edat, em queda molt (espero) per veure i gaudir hi ha coses que un cop vistes queden arxivades, no m’interessen gaire, ja les poden vestir de modernitat i malgastar diners amb produccions i casts importants, ho sento, més absolutament igual. Sense les modernitats de McVicar, brillants i “genials”, amb gags per fer riure i distreure l’endormiscada parròquia, l’Agrippina em sembla un rave, no é animadversió, és senzillament que no m’estimula gens i jo necessito estímuls.
Ah, per cert!, canvia Les vêspres siciliennes per Alzira o Il Corsaro i el teu exemple serà més just i clarificador.
7 òperes i que una hagi de ser Agrippina, quan tenim altres meravelles no estrenades, ja és pena, ja.
M'agradaM'agrada
Referent a la producció, direcció d’escena, cantants,orquestra, direcció d’orquestra, no he cambiat ni una engruna del què vaig escriure al Facebook el dia després de veure-la a l’assaig. Possiblement per la meva edat, falta d’atenció i també per ser la primera vagada que l’escoltava, no vaig saber avaluar la música “comme il faut” descobrint-la gairebé al final de la primera part i tota la segona, i la nostra conversa- si es pot dir conversa-,al descans fou de “pincellada” i encara no havia escoltat el que per mi operísticament parlant, fou del millor de la partitura de Haendel.
Malgrat tot continuo creient que és massa llarga, si més no jo li trobo.
M'agradaM'agrada
Les òperes bones, ja no dic obres mestres, mai es fan llargues i menys si tenen una producció i un cast tan brillant com aquesta.
M'agradaM'agrada
Estimat Joaquim, ja està tot dit així que no afegiré gran cosa. Solament dir-te que sóc dels que s’ho van passar bé, tant per la producció com pels cantants. A mi m’ha agradat descobrir una obra que no coneixia encara que fos menor. Trobo que té moments musicals molt macos. Potser el millor va ser veure com sona, de bé, l’Orquestra del Liceu en ocasions com aquesta. Bravo pel mestre Bicket! M’encanta que, al menys un cop l’any, tinguem una obra barroca programada. Ah! I estic amb tú amb lo de Vivaldi…encara no l’he vist mai en escena…
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Com que als amics els desitjo el millor, que us ho passéssiu tan bé m’omple de satisfacció i em produeix una mica d’enveja, ja que per a mi va ser una lletània letàrgica d’àries poc inspirades vestides amb elegància d’alta costura, coreografiades amb certa ingenuïtat i farcides amb gags divertits en la línia de Les chanclettes.
M'agradaM'agrada
Jo vaig tenir les mateixes sensacions que el Jan jeje. Torno al tema Aragall si no us sap greu. Per mi també va ser la primera experiència en directe de l’Aragall. El vaig trobar sensacional, i el que deia el Fede de que en directe era impresionant al inici de la carrera. Jo també el vaig trobar impresionant en directe tot i que tingui 74 anys. Segurament que com dieu alguns mai ha tingut massa tècnica i altres coses però per mi és dels meus cantants preferits i l’altre dia vaig disfrutar d’allò més, igual que el Jan 🙂
Respectant l’apunt, vull dir que també vaig veure l’Agrippina i volia deixar constància que com a òpera la vaig trobar força pesada, (perdó per els que us agradi el barroc). Però sincerament és massa llarga i la música molt monòtona. Ara bé com a espectacle està molt ben fet, i el treball dels cantants és molt bo i l’escenografia també la vaig trobar ben pensada.
Respecte l’escenografia volia deixar constància una anecdota del dia de l’assaig general que em va fer molta gràcia. Jo estava al 4rt pis i una senyora de la fila de davant que no sabia massa bé el que anava a veure li deia a la amiga del costat, a veure que tal aquesta òpera que no la conec ( el mateix que molta altra gent de la sala m’imagino). Però ara ve ho bo. Durant la meitat del primer acte va estar dormint ( imagineu-vos una senyora d’uns 70 i pico d’anys fent la vecaina després de dinar ja que l’assaig començava a les 4 de la tarda). I quan arriba el descans li diu a la amiga aquestes escenografies modernes no m’agraden gens ja podrien posar vestuaris de l’època. No sé quina escenografia va veure si va estar la major part del temps dormint jajajaja. De vegades et trobes a cada personatge al Liceu que deu ni do jejeje.
M'agradaM'agrada
Tema Agrippina, us entenc perfectament ja que vaig compartir el tedi i em solidaritzo amb aquesta sensació d’avorriment letàrgic.
En conec algunes/uns d’aquests especímenes liceistes que fan nones i ho critiquen tot, el que han vist i el que han somiat.
Tema Aragall:
M’hagués agradat ensopegar-me amb alguna d’aquelles nits que creaven l’aragallitis que mols liceistes arrosseguen des de aleshores, però mai vaig tenir sort, valoro algunes coses evidents de la seva veu, però mai m’ha dit res com a intèrpret, això acostuma a passar amb els cantants que tenen veus bellíssime si recursos sobrats, no s’han d’esforçar gaire per enamorar a l’oient, obren la boca i ho tenen quasi tot guanyat, en aquest sentit acostumen a ser plans i no s’esforcen com altres amb més handicaps.
En qualsevol cas que ara a l’edat que té es mostri relaxat i encara sigui capaç de lluir un doll de veu així, és tot un mèrit.
Gràcies per deixar-ne constància.
M'agradaM'agrada
Joaquim, Pavarotti deia d’Aragall que tenia la veu de tenor més maca que mai havia sentit. Es cert que si s’hagués i l’haguéssin cuidat…
Hi ha un enregistrament de I Capuleti de Bellini el 1966, amb Abbado, on Aragall fa de Romeo (primo tenore) i Pavarotti de Tebaldo, en viu que demostra el que podía haver estat. Salut!
M'agradaM'agrada
Si, això no ho posem en dubte tot i que els gustos ja saps que no ´son una cosa universal. Jo parlo d’altres coses que el Sr. Aragall no cultivava gaire.
Aquells Capuleti són excel·lents,, malauradament no tenim moltes gravacions d’aquell nivell. Jo no el vaig poder gaudir, no és pas culpa meva i sempre que el veia patia molt.
M'agradaM'agrada
Vaia Copión! A veure si fas la teva crònica… Que vols dir “Igual que el Jan”? hombreeee 😀
M'agradaM'agrada
Finalment puc opinar sobre aquesta Agrippina. Estic molt contenta d’haver fet l’esforç d’anar al fins el Liceu un divendres a la nit. Potser no és la millor òpera de Haendel i hi ha massa recitatius, he de confessar que en algun moment se’m van tancar els ulls, però l’espectacle en el seu conjunt em va agradar moltíssim, funciona molt bé. Pel meu gust, fantàstics: F.J. Selig, S. Connolly i E. Martínez-Castignani. David Daniels el vaig trobar fred, em va saber greu per l’ària de lament que va cantar al final de la primera part, crec que hi hauria hagut de posar més sentiment.
Danielle de Niese no em va acabar de fer el pes, és molt bufona, té molt bon tipus, és molt bona actriu, però no se l’entén i la veu, n’he sentit de millors.
Malena Ermann em va anar agradant fins que va arribar a l’ària “come nube que fuge…” Calia tanta contorsió?
La posada en escena i la il·luminació excelente.
Ara per a mi el millor, el que em va causar més satisfacció, va ser l’orquestra, el clavicèmbal i la dirección musical. Francament smb una orquestar així dóna gust d’escoltar música.
Una cosa que em va venir al cap va ser: Quants espectacles més d’aquesta categoría podrem veure al Liceuen un futur?
M'agradaM'agrada
Me n’alegro que per a tu fos més passador que per a mi.
Aquesta temporada, ja veurem les properes, crec que hi hauran millors espectacles que aquest i fins i tot que superaran el nivell.
M'agradaM'agrada
Ahir vaig veure la primera part de l’Agrippina. Vaig marxar a l’entreacte i em vaig trovar en recollir l’abric amics que també fugien. No em va agradar la música, ópera menor de Händel, ni la posada en escena, ni el soroll a l’escenari: cops de peus militars, aplaudiments dels actors, rialles fora de lloc. On diu que és una òpera bufa? Qui és McVicar per ajudar-nos a entendre l’argument i fer-nos-en una traducció? I ja n’hi ha prou d’uniformes feixistes Totes les revisitacions modernes estan encegades pel poder dels militars de xapes i uniformes. Que les facin extemporànies si volen….
I una incongruència de tots aquets savis: instruments originals però tota la resta (vestuari, posada en escena, dramatúrgia,…) el menys fidel a l’original posible.
Espero tornar a veure una òpera barroca amb perruques, pòlvores i deus ex machina abans que em mori….
M'agradaM'agrada
Com que desitjo que visquis molts anys, espero que un dia d’aquest vegis un deux ex machina com cal, ja que si n ho especifiques, aterra La Fura dels Baus i en un tres i no res t’omple l’escenari de grues, que és allò més proper al deux ex machina barrocaire.
Lamento que no t’agradés, no cal dir-ho.
M'agradaM'agrada
M’he deixat de dir que també m’agradria veure i sentir un castrat de debó. A ser posible un ex poderós polític reciclat. M’és indiferent el partit d’origen.
M'agradaM'agrada
JaJaJaJaJaJaJaJa
M'agradaM'agrada
A mi, la música sí que em va agradar encara que prefereixo altres Handel. En el demés estic d’acord amb tu,tal com vaig exposar en un comentari anterior.
Aquestes òperes, sinó totes, s’haurien de representar situant-les en el seu moment, perquè els espectadors som prou Intel·ligents per veure si el que passava en aquella época és similar o igual al que passa en l’actualitat. Jo prefereixo que una posada en escena em sàpiga situar en un context diferent a l’actual, que ja el visc, i em faci viure durant una estona en un moment allunyat, que no he viscut.
Dubto molt que les posades en escena “modernes” serveixin per acostar l’òpera a les generacions d’avui; és més, conec molta gent que ha vist les òpers d’abans i que ara ha renunciat a veure els “espectacles” més aviat esperpèntics d’avui dia.
Salut!
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord!!
M'agradaM'agrada
Que no guste el lenguaje musical del barroco no quiere decir que sean aburridas y monótonas las arias da capo.
Que se concluya que las obras tempranas de un compositor no se deben representar porque hay otras de madurez de mayor calidad
Que por la razón que sea no apetezca adentrarse en la trama del libreto no quiere decir que los recitativos sean fastidiosos, tediosos y molestos.
Para los que aguantaron hasta la pausa para huir del Liceo como alma que lleva el diablo durante la representación de Agrippina, no quiero ni pensar lo que hubiera sucedido en una representación de cualquier ópera-ballet o tragedia-lírica de Lully, Charpentier, Rameau, Campra o Marais, con sus recitativos seccos tan característicos. Y es por eso que por estos lares no se representa ni una sola de las obras de esos compositores con músicas brllantísimas y nos tenemos que conformar con los pasticcios con los que de vez en cuando nos deleita Jordi Savall… y es que se representa una ópera barroca en Barcelona cada dos años y medio aproximadamente, y a algunos les parece mucho.
Y es que el panorama de la programación musical en Barcelona en los últimos decenios resulta muy elocuente.
Euroconcert, que fue pionera en la programación de música antigua en Barcelona, se ha cancelado hace algunos años.
El Festival de Música Antigua que promovía La Caixa, en tiempos de la presidencia de Vilarrasau, cuando pasó al auditori y dejó de tener el patrocinio de la entidad financiera, se ha convertido en un ciclo más parecido a una iniciativa de Juventudes Musicales de un pueblecito mediano que no a lo que le correspondería a una ciudad como la nuestra.
El intento de Jordi Savall de programar en nuestra ciudad el ciclo denominado el So Original, ha quedado reducido a la nada.
Con estos antecedentes no es que Agrippina fuera más o menos buena o mala, simplemente es que el repertorio barroco en nuestra ciudad parece causar en el mejor de los casos repelús y leyendo algunos comentarios, hasta urticaria, sarpullidos y erupciones varias
M'agradaM'agrada
No creo que sea así, el repertorio barroco tiene legión de seguidores.
Hay conciertos, representaciones de ópera y recitales recientes que demuestran que lo que dices no es exactamente así.
Quizás Agrippina con sus cuatro horas sea excesiva, creo que en parte por una partitura que creo que estamos de acuerdo en que no es lo mejor de Handel, siendo así, por muy brillante que sea la puesta en escena, ingeniosa, llena de gags oportunos o no, coreografías hollywoodienses y otros efectos para hacerla digerible, resulta agotadora y quixás nomo decía hace muchos comentarios José Luis, respetando los actos originales se hubiera paliado esa sensación de cansancio que produce más de dos horas de la primera parte y otro tanto en la segunda.
Hay público para casi todos los repertorios y para el barroco, legión, y si hay contratenores de por medio, más.
M'agradaM'agrada
Una flor no hace verano, ni dos primavera y que una golondrina nos visite de vez en cuando, en forma de recital o de concierto, solo quiere decir que estas son tierras de paso y a las evidencias me remito que difícilmente se consiguen consolidar proyectos a largo plazo.
En los conciertos del auditorio es cierto que se concentra una legión, pero todo sea dicho de paso, en buena parte reclutada en las aulas de la ESMUC , low-cost a la salida de las clases y he podido asistir a algún que otro concierto, por ejemplo de William Christie o de Ton Koopman, donde más que una legión habría dos o tres alas de una infantería más bien mermada.
Evidentemente Barcelona no está en el desamparo más absoluto en lo que a programación de ese tipo de música se refiere, pero tampoco está a la altura que se le supone y durante bastantes años daba cierta envidia ver el calendario de las temporadas de ciudades como Valencia, Sevilla, Salamanca, Santiago…
En el momento actual la realidad es otra y la crisis nos ha unificado a todos, evidentemente por abajo.
M'agradaM'agrada
Es evidente que el momento es letal, incluso para las propuestas más apetitosas.
No sé que ocupación real habrá tenido Agrippina, pero ¿Crees que Cendrillon tendrá más aceptación? ¿Y Kitege?
No creo que el problema sea la música barroca.
M'agradaM'agrada
No sóc cap entesa en música. El que puc dir de l’òpera és que va ser terriblement llarga. Per qué cal repetir,no se si és diu així, la mareixa frase no sé quantes vegades? No es poden retallar aquestes repeticions? No es poden fer una mica més àgils?
M'agradaM'agrada
És el que va escriure Handel, si no som partidaris de respectar la partitura, caldrà acceptar l’Agrippina així, però si, es va fer o s’em va fer, moooolt llarga.
M'agradaM'agrada
No, no se pueden acortar un ápice, es más que no nos quiten las repeticiones, que al contrario del enunciado cervantino de que “nunca segundas partes fueron buenas”, en nuestro caso son mejores que las primeras, pues en las reiteraciones se introducen ornamentaciones varias a gusto del cantante.
La estructura de las arias obedece al esquema (r) A-B-A’
donde tras un breve ritornelo orquestal, primero se expone el tema de la melodía (A) jugando con la tónica y la dominante, después aparece un contratema (B), más liviano que intenta evitar la tonalidad original y por último se vuelve al tema principal pero con matices improvisados (A’) por el artista.
Si no hubieramos escuchado el tema la primera vez, desconoceriamos cuales son las florituras que aparecen en la partitura y las que son debidas a la improvisación.
De lejos, pudiera parecer un calco y una reiteración, de cerca y con una mínima atención, se pueden apreciar un sin fin de matices, que son pura delicia para el espectador.
Que a los aficionados a la ópera se nos hagan larguísimos espectáculos de 4 horas, y se abogue por su recorte de aquí y de allá, va a justificar que para reducir costes energéticos y de personal se nos ofrezcan unos espectáculos reducidos de esos que ya son cada vez más frecuentes en determinados conciertos, en los que se interpreta el contenido de un CD de aproximadamente 1 hora de duración, con pausa, para que tenga movimiento el servicio de bar, que por algo paga la concesión, y tras un bis de corre que te pillo, en hora y media todos en el parking o en el metro. En fin, que como tardo más en ir y volver que el tiempo que voy a estar allí, como que muchas veces prefiero quedarme en casa y más con este frío que hace
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord, la partitura s’ha de respectar. Ara bé, sempre i quan els cantants efectivament afegeixin variacions a la repetició. En el bel canto això és especialment greu, ja que multítud de cantants repeteixen les cabaletes (moltes d’elles de poc interès musical en comparació amb l’ària que les precedeix) sense la més mínima variació. En aquest cas més val tallar-les (tot i que seria encara millor “tallar” el contracte del cantant en qüestió i buscar-ne un que ho faci com cal).
Amb tot la música de Händel no és lo meu. Sencera o retallada millor em quedo a casa. Però seria un error retallar-les per fer-les més passables a la gent que, com jo, no connecta amb la música d’aquest (o qualsevol altre) compositor.
M'agradaM'agrada
COl……S!!!!!!!!!!! mes de 100 entrades al apunt i totes respostes personalment. Ets Superblogger!!!
Feia massa temps que no os visitava, pero veig que seguiu superant fites.
Lo que tardaré en posar me al dia …una feina molt agtadable.
GRACIES
M'agradaM'agrada
No hi ha presa JaumeM, poc a poc i bona lletra.
Bon Any!
M'agradaM'agrada