Per segon any consecutiu, i encara ens queden dos més, René Jacobs ha galvanitzat totes les peces a disposició, inclòs el públic, a l’entorn del “seu” Mozart, un Mozart vibrant, enèrgic, eminentment teatral, de sons esplèndids i vitalitat contagiosa, potser excessiva.
Si l’any passat va venir amb l’exuberant Akademie für Alte Musik de Berlín, aquest any ha vingut amb la estratosférica Freiburger Barockorchester. Res a dir, ja que el nivell, la qualitat del conjunt i els solistes són extraordinaris, però potser em quedo amb la formació berlinesa, que la recordo més dolça i amb un so menys sec que la formació de Freiburg . Tot i així el resultat orquestral podria ben bé dir que és millor d’una representació memorable.
Jacobs entén meravellosament bé la teatralitat de les òperes de Mozart i ja des de l’exultant obertura va treure sense reserves, el millor de la genial òpera. Ja no és tracta dels acompanyaments sensacionals, de la variació constant de les dinàmiques amb una precisió i bellesa admirables, no, no només això, també es tracta del clima en cadascuna de les escenes i d’aquest prodigiós sentit dramàtic dels recitatius acompanyats de meravella al pianoforte (em va estranyar molt que no fes saludar al solista de manera aïllada al final).
Jacobs fa fins i tot interessant l’acompanyament d’una ària tan “descriptible” com “Il capro e la capretta” que normalment entenc el motiu per el qual es talla, i la Freiburger Barockorchester el segueix amb una passió i un entusiasme contagiós. La llàstima és que el director belga no faci cap concessió “gratuita” en els moments que potser admetrien una mica de sofisticació. Potser malcriats per versions de directors més “romàntics” o decadents, en fragments que permeten al solista vocal una certa llibertat, com poden ser les àries de la comtessa, el deliciós “Che soave zeffretto” o la meravellosa “Deh vieni non tardar” , però la convicció de Jacobs m’ha fet enyorar un cert protagonisme d’aquests en els moments més propensos a fer ells alguna cosa no imposada. Tan sols Anett Fritsch amb les sensibles i belles ornamentacions semblava alliberada del concepte musical, és clar que potser aquestes també eren imposades pel genial director. Jacobs els embolcalla deliciosament, magistralment, però potser ho fa tan seu que m’agradaria que deixés una certa llibertat als cantants i en canvi dóna la sensació que en això és implacable, potser sortosament.
El final del segon acte, és per a mi el millor que mai va escriure Mozart en una òpera. Aquells 20 minuts són una pura glòria i Jacobs va treure el millor de tots plegats per fer-ho inoblidable.
Magnífic el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana en les seves breus intervencions.
Ja sabem que els cantants que porta Jacobs a les seves gires no són grans figures i Le nozze di Figaro és una òpera per grans figures. Hi ha cinc rols molt agraïts que els tenim associats en les nostres vides a cantants referencials i això sempre condiciona. D’aquesta òpera hi ha versions discogràfiques històriques que han esdevingut tòtems del cant mozartià i també cims de la discografia de tots els temps. La mateixa versió de Jacobs, amb uns cantants molt més rellevants dels que varem escoltar ahir al Palau, és sensacional, i per tant és fàcil caure en les comparacions que sense cap mena de dubte perjudicarien bastant la versió gaudida intensament ahir en directe si no fos perquè Jacobs juga amb tots els ingredients a disposició per a fer molt millors a cantants mediocres, envoltats per una direcció majúscula. Tot i així és innegable que ahir hi van haver diferències notables entre alguns dels cantants, malgrat que al final la sensació de versió magnífica i d’un treball de conjunt admirable, és la que predominava a la sortida.
Pietro Spagnoli estàvem acostumats a que fos un notable Figaro i ahir ens hagués anat mot bé tenir-lo a ell, però com a Comte d’Almaviva va ser el millor d’un desigual equip masculí. Domina perfectament l’escena i el seus recitatius són de dicció perfecta. Es va esgotar una mica en certs moments, recuperant-se bé, però potser el comte necessita d’una autoritat vcal que ell no té, mentre que la seva teatralitat és ideal pel Figaro.
Rosemary Joshua és una Comtessa distingida, de presència senyorívola i veu notòria, però el seu cant, sent correcte, no té una especial distinció i sobretot la vaig trobar curta de fiato i legato, quelcom imperdonable en un rol com aquest. És clar que Jacobs no permet gaires concessions amb els seus temps vigorosos, però les frases massa curtes en el “Dove sono” i alguna nota no del tot afinada en la inicial “Porgi amor” em va fer enyorar comtesses de somni.
Sophie Karthäuser va ser, com esperava, una de les fites vocals de la nit. Canta meravellosament bé, la veu és bonica, la projecta, la fa còrrer i l’alça a plaer, té molt bon sentit dramàtic en els recitatius (imprescindible) i una gran expressivitat musical en les seves àries i números de conjunt. Una gran Susanna, però sobretot una gran cantant.
El Figaro de Konstantin Wolff no em va agradar, de fet crec que no té el nivell per cantar aquest rol en aquesta producció. La veu és lletja, insuficient per aquest rol que precisa d’un baix baríton de veu flexible, projecció generosa i ampli registre. Aquest senyor va molt curt a la zona greu, de fet no va a la zona greu, el centre és d’escàs volum i projecció i l’agut limitat. L’emissió és sovint engolada i tan sols queda una actuació escènica convincent i una certa presència, però amb això no és suficient. Sort que el dirigia Jacobs i moltes coses queden tapades amb el meravellós embolcall sonor, en mans d’un altre director més mortal, seria inadmissible.
Meravellosa Anett Fritsch, el seu deliciós Cherbino el recordarem durant olt de temps. Deliciosa cantant, ornamentant i actuant. El seu cant és espontani, fresc i personal, s’aparta de totes els Cherubinos escoltats i vists fins ara i el resultat és que amb tan sols les dues arietes, d’acord que són dos bombons, es va emportar al final, potser l’ovació més gran de totes. Magnífica!
Isabelle Poulenard va ser una Marzellina discreta i Thomas Walker un Don Curzio i un Basilio de veu molt ingrata (engolada i lletja), però teatralment va diferenciar bé els dos personatges.
Marcos Fink va cantar la part de Bartolo i el jardiner Antonio. En aquesta última em va agradar més que amb el Bartolo. L’any passat e va sorprendre molt el seu Sarastro i aquest any l’he trobat més depauperat. Tot i així controla i domina l’escena, sap dir molt bé és una garantia absoluta.
Excel·lent la Barbarina de Lore Binon en la seva breu cavatina.
Cal destacar la intervenció a la festa del tercer acte de Natàlia Casasús i Magda Pujol, ambdues integrants del Cor de Cambra, com a dues noies. Veus ben projectades i conjuntades.
Haureu notat que he parlat molt de l’actuació escènica i és que no va ser una versió de concert, els cantants van fer escena davant i darrera de l’orquestra, aprofitant les possibilitats de l’hemicicle de Palau infrautilitzat, i en algun cas fins i tot la platea. Una bona solució, senzilla però efectiva per a una òpera que demana a crits escena, que ha tingut fins i tot el corresponent disseny de llums en el darrer acte, amb un hemicicle pertinentment enfosquit. Tots els solistes sense excepció entraven i sortien segons les escenes i també el cor. Mentre que l’any passat tot era molt més atapeït, aquest any la disponibilitat d’escenari i un mínim atrezzo (un petit sofà) van ajudar molt a crear l’imprescindible joc escènic.
Va ser una festa magnífica seguida amb interès, sense mòbils inoportuns i estossecs enutjosos. El Palau era quasi bé ple de gom a gom i Jacobs, sobretot ell, va aconseguir que malgrat les corredisses comprensibles d’alguns per no perdre “le dernier metro” el públic estigués absolutament atent al voltant d’una interpretació que recordarem durant molt de temps.
Wolfgang Amadeus Mozart
LE NOZZE DI FIGARO, KV 492
Pietro Spagnioli, comte d’Almaviva
Rosemary Joshua, comtessa d’Almaviva
Sophie Karthäuser, Susanna
Konstantin Wolff, Figaro
Anett Fritsch, Cherubino
Isabelle Poulenard, Marcellina
Thomas Walker, Don Curzio|Basilio
Marcos Fink, Bartolo|Antonio
Lore Binon, Barbarina
Cor de Cambra del Palau dela Música Catalana
(Josep Vila i Casañas, director)
Freiburger Barockorchester
René Jacobs, director
Recordeu que teniu a disposició l’àudio amb el mateix equip de cantants del concert celebrat el 11 d’octubre de 2013 a la Salle Pleyel de París, prement AQUÍ
Demà us parlaré de Wagner, ja que avui hi ha un concert molt interessant al Palau de la Música a càrrec de l’OSV, el Cor Amics de l’Òpera de Sabadell i dos solistes que tinc moltes ganes d’escoltar en directe, Maribel Ortega i José Ferrero, homenatjant el bicentenari.
IN FERNEM LAND 
Vivat Mozart,Nozze,Jacobs! Afortunados…
M'agradaM'agrada
Visca! efectivamente fuimos afortunados.
M'agradaM'agrada
Un equip de regional, per molt que els entreni Guardiola, no fa un futbol de primera. Susanna sí que era boníssima. El comte, que al final de la primera part del partit es trobava tan esgotat que va córrer a la banda a veure aigua, va millorar sensiblement a la segona i va acabar fent una actuació de primera. La resta va haver-hi de tot, però res per jugar al Barça. Quan escolto òpera, m´agrada que funcionin tots dos auriculars. Si l´esquerra (orquestra) va molt bé però el dret (solistes) no funciona… a mi no em resulta una escoltada memorable.
M'agradaM'agrada
No hi estic d’acord, un equip de regional a vegades a fotut un bany de futbol al Barça. cal fer memòria?
Jo hagués volgut cantants de primera amb aquest director i orquestra, les senyores passaven la prova, els senyors en prou feines, Jacobs va dissimular moltes carències i va acabar fent un triomf. Els dos canals dels auriculars van funcionar perfectament, si bé en un hi havia una lleugera distorsió que no em va amargar la festa.
Era fàcil solucionar el problema, portant un Comte com cal, a Barcelona n’hagués pogut trobar més d’un, i posant a Spagnoli de Figaro, que és el que sap fer, canviant el Basilio també ens haguessin fet un favor. Res més.
M'agradaM'agrada
A Jacobs li passa el mateix que a Muti, tots al seu darrere i si ell no ho fes bé seria una mediocritat, però ells és un director extraordinari que ve amb una orquestra extraordinària i els cantants acaben integrant-se en aquest conjunt extraordinari.
Le noces de Figaro necessita uns cantants molt bons, ahir no els vam tenir, però quina nit més preciosa.
M'agradaM'agrada
Bé, doncs tan dolents no van ser si la nit va ser preciosa. Entenc el que dius, però com ja he dit a Xavier, els canvis imprescindibles eren pocs.
M'agradaM'agrada
Jo vaig disfrutar força ahir. Llastima del Figaro que feia baixar el nivel quan ell cantava. Respecte al concert Wagner de la OSV, diumenge a Sabadell el director els fa fer tocar massa “forte”, amb pocs matiços. Els solistes decebedors, una pena !
M'agradaM'agrada
Figaro és un rol essencial, el Comte també. Figaro no en varem tenir i Comte a mitges.
Del concert Wagner no cal que et digui res més, l’apunt corresponent ja és prou explícit.
M'agradaM'agrada
Jo recordaré aquesta representació com una de les millors Noces que he vist ja que en conjunt va sortir rodona i el millor de tot es que demostra que sense una posada en escena es pot seguir perfectament una trama argumental enrevesada. D’acord que els cantants no eren de primer nivell però sense entrar en tesitures i comparacions odioses (d’aquesa òpera existeixen versions com diria el Joaquim de reclinatori) opino que ho van fer de “correctet” a molt be i el més important permet descobrir joves cantants que haurem d’anar seguint. Bravos per Querubino, Susanna i Barbarina i com no un gran bravo al Mestre Jacobs.
Joaquim estic d’acord amb tu, sense mensprear la magnifica orquestra d’ahir em quedo amb el so de l’Akademie für Alte Musik de Berlín. I torno a repetir, ahir vaig gaudir molt
M'agradaM'agrada
Jacobs és bo i té màgia, quelcom imprescindible per fer memorable una versió amb mancances.
Jo també trigaré a oblidar-ho
M'agradaM'agrada
Lo de anoche me hizo pensar en como serian las representaciones de Mozart en el estreno, lo digo sin ningún fundamento, solamente es una percepción subjetiva de una noche gozosa de música al más alto nivel.
Sin duda mejorables a nivel vocal, pero incluso en eso, yo creo que nos acercábamos más a los cantantes del estreno, ya que en representaciones más contemporáneas el grado de perfeccionamiento y estilismo sofisticado han distanciado de lo terrenal a algunos de los intérpretes más notables.
La señoras estuvieron por encima de las voces masculinas y entre ellas estoy de acuerdo contigo que Fritsch y Karthäuser se llevaron la palma, por este mismo orden.
La orquesta pertenece a otro mundo, en el nuestro no acostumbramos a escuchar formaciones semejantes.todos los días.
Ya estoy deseando las dos próximas entregas.
M'agradaM'agrada
No sé si serien així les representacions en l’època de Mozart, segurament res a veure o en tot cas és una ficció. Ara aquesta versió la tenim ben assumida i pot compartir amb altres de grans directors i orquestres modernes, sense que les unes desacrediten les altres, en cap del dos sentits, cosa que fa uns anys era impensable.
Jo també tinc ganes de veure les properes entregues. sempre és desitjable escoltar coses de nivell tan alt.
Gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
Primer de tot, gràcies per la teva excel•lent crítica a tan poques hores del concert! La veritat es que en casos com el d’ahir, en el que el remolí musical t’arrossega durant tres hores com si res (la prova de la fascinació del públic es que no es va sentir, com tu dius, ni un estossec), gaire bé sap greu fer una anàlisi detallada dels intèrprets i de les seves glòries o mancances. Bàsicament, estic d’acord en tot el que comentes. Hem sentit Figaros més, diguem-ne, “Figaros” que el de K. Wolff, però el seu entusiasme, arrossegat per l’entusiasme induït per Jacobs, i l’evident alegria i bon humor de la Freiburger Barockorchester, fa que disculpem qualsevol mancança. Jo em quedaria amb el só i l’agilitat indescriptible de l’orquestra (ara fa riure recordar les primeres crítiques a l’ús d’instruments originals: que si es desafinaven contínuament, que si emetien un so massa feble, que si les cordes de budell grinyolaven…). En fi, què voleu que us digui: Aquest es el so que mereix Mozart, i no un altre. I del fortepianista, ¿què podem dir? Deliciós en els seus comentaris, i en l’ús de temes mozartians per omplir les transicions entre escenes. A mi també em va estranyar que no el fessin saludar en solitari; s’hauria emportat una gran ovació. Dels cantants, sens dubte em va enamorar Anett Frisch amb el seu “Voi che sapete” meravellosament ornamentat, i naturalment la Karthäuser, que tant en veu com en presencia em va encantar fent de Susanna. La que menys, Rosemary Joshua, però suposo que tinc altres Comtesses al record i això pesa.
Jacobs es un director una mica trapella, i això es nota en com governa els cantants i els instrumentistes. Només així s’explica el somriure continuo dels membres de l’orquestra i el bon humor general que flotava sobre l’escenari. Crec que a Mozart li hauria agradat. Una nit per recordar.
M'agradaM'agrada
Jo no en vaig tenir prou amb l’entusiasme escènic del senyor Wolf, el rol és massa important vocalment, per no enyorar amb aquell nivell, una veu i un cantant rellevant. Malgrat tot encara em dura l’entusiasme.
M'agradaM'agrada
Ahir la funció em va agradar però va anar de menys a més. Crec que el més destacable la deliciosa corda i fortepiano de la Freiburger. Anava amb moltes ganes de veure en Pietro Spagnoli, que m’agrada molt, però al final el vaig veure cansat i en canvi la Karthauser molt bé.
M'agradaM'agrada
Per a mi també ha estat tota una sorpresa llegir la crítica aquest matí. Coneixent en Joaquim aquesta podria ben bé haver sortit de matinada. 😀 per tant, abans d’ anar a dormir, pels volts de les dues fins i tot vaig entrar a veure si hi era. Crec que efectivament podem considerar.nos afortunats d.haver pogut gaudir.ne. M.ha agradat molt el contrapunt d’en Xavier C. Per a mi el titular seria Le nozze di Susanna. M.he passat bona part del matí imaginant.me el Pietro Spagnoli fent de Fígaro I el Fígaro d’Almaviva.
M'agradaM'agrada
Vaig anar a dormir més tard que tu, no vaig mai a dormir sense escriure l’apunt.
EL FIGARO D’ALMAVIVA? 😯
M'agradaM'agrada
És que si en Wolff no se.l empassa de Fígaro ni la prota de “Garganta profunda” com a Almaviva ja… Una tonteria a que se m’ ha acudit en llegir que podrien haver posat al Pietro Spagnoli a fer de Fígaro. Per cert a mi no em van disgustar les senyores. Vaig trobar prou aristocràtica la comtessa I bé la Marcellina massa caricaturitzada però potser l’estrena ja era una cosa així. On menys em va agradar va ser al duet de madama picante Per cert, molt generós l’escot vist des de galeria d’orgue.
M'agradaM'agrada
NI a mi tampoc, les tres estaven a un bon nivell, sobretot Susanna i Cherubino, la Joshua millor que en la gravació de Paris que us vaig deixar fa dies, però li falta un punt per ser una comtessa una mica més nostàlgica i decadent.
La galeria del orgue deu ser com la primera fila de l’antic Molino 😉
M'agradaM'agrada
L’orquestra i com la fa sonar Jacobs és prodigiós, tant que ja em oblidat allò que no ens va acabar de fer el pes.
M'agradaM'agrada
Una nit memorable gràcies a l’orquestra i a Jacobs. Tenim poques oportunitats de gaudir de la música a aquest nivell. Jo també crec que la part femenina era molt superior a la masculina, però levitar durant tres hores no em passa gaire sovint, així que em permetré no filar gaire prim aquest cop.
M'agradaM'agrada
Cal filar prim sempre i a Jacobs, encara que l’admiri, dir-li que cal tenir tanta cura amb la precisió del fortepiano com amb l’elecció dels cantants. Potser cau en la temptació de creure que amb ell n’hi ha prou?
M'agradaM'agrada
Es diu que lo que varem escoltar ahir és lo més aproximat a lo que es va escoltar al Burgtheater de Viena en el 1786. Deixant eufemismes a banda lo que en realitat es vol dir és que és tal i com el públic d’aquell temps ho va rebre, tal i com se li va servir. I molt probablement en lo que fa referència als timbres i registres sonors dels intruments aquesta afirmació té cert sentit. Però aquí s’acaba tot parele.lisme. I s’acaba aquí, perquè és física i humanament impossible que lo que ahir ens va arribar fos paregut a lo escoltat al Burgtheater. Per què? Era més que freqüent que els músics d’aquella època disposessin, tan sols hores abans, de la nova partitura que havien d’executar. La frase…”…encara estava fresca la tinta…”…ha aparegut una i altra vegada en els relats i anecdotaris de les vides i miracles dels grans clàssics. Tampoc, per motius evidents, hi havia un bagatge d’anys d’estudi de l’obra a estrenar, i no representava cap sorpresa l’execució d’obertures i algunes parts de les obres pràcticament a vista. Impossible de tots els impossibles doncs que el gran Amadeus pogués escoltar, ni remotament, quelcom de semblant a lo escoltat ahir al Palau. Sí, van sonar les mateixes Noces mozartianes, amb paregudes condicions, tant d’instrumentació com de quantitat d’executants, fins i tot el baix continu jugava primorosamen amb el teclat como ho debía fer Mozart (en el previ del primer recitatiu de Susanna i la Comptessa del tercer acte el clavecinista va utilizar a modo de leifmotiv ni més ni menys que la vertiginosa, espectacular i genial tercera secció del finale del segon acte!). Però la perfecció, la conjunció, els accents, els colors, els diferents plans sonors i les textures ahir escoltades ben segur Mozart només les sentía dins del seu miraculós cervell musical. Privilegiats doncs de totes totes qui ahir varem estar al Palau. Un Mozart genuí, enlluernador, pletòric i diví es va colar per totes les costures modernistes del Palau. Una merevellosa òpera, meravellosament interpretada. Intentar descriure o enumerar, encara que sigui superficialment o resumidament, les joies d’aquesta obra incomparable és tasca de moltes hores. Però és que a més és innecesari. Tota ella és una joia perfectament tallada. I és una sort (sort que pocs públics al llarg de l’història han tingut) el poguer disfrutar de les versions de Jacobs amb les seves orquestres. A l’any passat va ser una sublim Flauta Màgica i falten per venir Don Giovanni i Cosi. No és difícil preveure que disfrutarem tant com ahir i com pràcticament fa un any. Només cal demanar, quan toqui, que continui la festa, any rera any, amb Idomeno, La Clemenza i El Rapte.
M'agradaM'agrada
Tens tota la raó. Ben segur que som molt afortunats de poder gaudir unes interpretacions que exprimeixen totes les meravelles inscrites en aquesta musica indescriptible. Malgrat tot, suposo que l’escassetat de mitjans, les presses o la precarietat amb les que es trobaven Mozart i els seus companys de professió serien compensades per un alt grau d’espontaneïtat i de sàvia improvisació; es a dir, per l’ofici dels músics que devien solucionar sobre la marxa, i el millor que podien, els problemes quotidians. Per això sempre m’ha semblat que escoltar bons cantants, coneixedors de la retòrica musical de l’època, i ben dirigits, deu ser el que mes s’aproxima al que sentien els aficionats a l’òpera del segle XVIII, molt mes que les produccions modernes amb divos i dives estratosfèrics (a excepció dels castrati, que ja eren uns fenòmens superdotats al seu temps).
M'agradaM'agrada
SEgurament qui diu coses d’aquestes fa òpera-ficció. Jo crec que el s cantants de l’època de Mozart eren molt més divos que els que hem escoltat ara i potser si que l’orquestra no tenia el grau de magnificència de la Freiburger i el més segur és que si ara de cop i volta poguéssim fer una regressió temporal (què maco seria, oi?) l’estrena de Le Nozze no és agradaria gaire.
M'agradaM'agrada
Estic d’acord que la feina del director i l’orquestra va ser memorable. El que em va estranyar és que la majoria dels cantants fessin servir el “vibrato automàtic” destrossant la feina de l’orquestra en aquest sentit. Tal i com podíem llegir en el programa de mà, dit pel mateix Jacobs, si el vibrato només es fa servir com a recurs ornamental en moments puntuals, com és que trien cantants que no el poden controlar?
M'agradaM'agrada
Doncs no sé si ho hagués suportat sense el vibrato, t’ho dic amb la mà al cor. No puc amb els sons fixats a les veus, en alguna cosa (poques) hem millorat.
M'agradaM'agrada