Der Geisterbote (Sebastian Holecek), Die Amme (Deborah Polaski) i Die Kaiserin (Adrianne Pieczonka) a Die Frau ohne Schatten (Munich 2013) Producció de Krzysztof Warlikowski Foto © Bayerische Staatsoper

Qualsevol nova producció de Die frau ohne schatten és un esdeveniment i si aquesta nova produció és de l’Òpera Estatal de Baviera encara més,, però si a més a més, el director musical és Kirill Petrenko, que inaugura així la direcció musical de la casa, aleshores l’esdeveniment pren caràcter de històric. Ja veurem si la història es portarà bé amb la producció del director polonès Krzysztof Warlikowski, però deixo com sempre, la producció pel final.

Petrenko no podia tenir una estrena més sonada i feliç, ja que la direcció d’aquest esplendorós monument operístic és un dels grans triomfs, amb una varietat extraordinària de sensacions i vivències per a cadascuna de les escenes i dels importants interludis que les separen i que esdevenen una meravellosa demostració del control i domini del director rus, com un dels noms importants del present operístic, de gran transcendència teatral i inspiradíssima efusió lírica. Els temps són més aviat àgils i la seva direcció contagia força i lirisme en dosis perfectament desgranades, obtenint de l’orquestra un esplendor sonor de d’alta qualitat, que podreu apreciar molt bé si escolteu el vídeo que us proporciona, utilitzant un equip audiovisual de categoria, ja que tant la imatge com el so, són molt bons.

Pel que fa als cantants cal dir que les dues parelles protagonistes voregen un nivell excepcional, sobretot Pieczonka (Kaiserin) i Elena Pankratova (Färberin). L’estàtic Johan Botha ho compensa amb una prestació vocal magnífica i  el Barak de Wolfgang Koch ho humanitza tot, que prou falta fa entre tanta “falconada”. La dida de Deborah Polaski sent bona, no està a l’alçada dels altres quatre, i és que jo crec que per aquest rol cal una veu més de mezzosoprano amb un registre greu quasi acontraltat que imposa i fins i tot atemoritza, sense que mai sembli que la cantant que ho interpreta sigui una gran cantant en fase caduca, que és el que acaba sent la soprano nord-americana, que tot i conservar la veu no pot evitar les tibantors que sempre l’han caracteritzat en els aguts,  sense tenir el registre de mezzosopran dramàtica que el rol reclama. A la seva darrera escena del tercer acte li falta dimensió tràgica, tant vocal com escènica.

Elena Pankratova (Färberin) caient en el parany que li prepara l’Amme de la Kaiserin a Die Frau ohne schatten Munich 2013 Foto© Wilfried Hösl Einsteinstraße 171, 81675 München

Pankratova està magnífica en un rol complicat i extrem, exhibeix una veu veritablement dramàtica amb una seguretat i precisió envejable. Si al natural sona com a la gravació és una autèntica dramàtica, un prodigi. Igualment la soprano canadenca Adriana Pieczonka, signa una Emperadriu fabulosa per recursos i expressivitat, sempre segura i amb una línia de cant de seductora autoritat i bellesa.

Si Botha no tingués el problema perimètric que té, potser no tindria un instrument tan privilegiat, però la veritat és que costa vèncer una presència tan hieràtica i estàtica, si bé el personatge de l’emperador ho permet, ja que pràcticament no pot fer res sobre l’escena. És un handicap que seria insalvable si la veu no tingués la qualitat que té i el cant fos tan elegant que quasi sembla fàcil, quan tots sabem que no ho és.

Pel que fa a Koch dóna perfectament la mida humana de bonhomia i incomprensió que envolta el rol, si bé en algun moment m’hagués agradat una mica més d’unitat vocal en tot el registre.

La resta del extens repartiment està a una boníssima alçada començant per Sebastian Holecek i acabant per la darrera dels simbòliques criatures alades que inunden la críptica i fascinant història.

El compte és senzill de seguir, però Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal la encripten de tal manera que el carreguen d’una simbologia  i transcendència que voreja la pedanteria intel·lectual.

Ara bé,  tenia que arribar Krzysztof Warlikowski per acabar d’embolicar la troca i és que jo “prohibiria” que l’escenari teatral, sobretot l’operístic, servis de teràpia pagada a preu d’or per a superar els traumes d’infantesa de molts directors d’escena, que moltes vegades ens els traspassen, un cop visionades les seves propostes.

L’obra comença amb una projecció sense música d’un fragment de la pel·lícula d’Alain Resnais, L’any passat a Marienbad (1961), que ja ens hauria de donar les pautes per saber que la cosa va de desequilibris mentals, sanatoris, traumes d’infància, complexes, conflictes. Què hi pinta la pel·lícula de Resnais en la trama de Hofmannsthal?, doncs tant pot ser un homenatge de Warlikowski al cineasta francès que li dóna peu a embolicar una mica més la troca, com un pretext per embolicar-la igualment, però sense homenatge.

El cas és que les imatges del film les veu la Kaiserin, que en un moment concret veu interrompuda la visió per l’entrada d’una infermera que l’injecta alguna cosa, i és en aquest precís moment que les misterioses notes que inicien el primer acte de l’òpera emergeixen del fossat.

Si tot el que ve després és fruit de la letargia produïda per la medicació o l’altre recurs mai vist, d’un somni profund motivat per un analgèsic, em sento estafat, i si no és així també.

La producció té moments visuals molt espectaculars gràcies a una escenografia gegantina, a unes projeccions que sobre uns murs de sanatori mental, ens mostren ombres i imatges suggeridores i oníriques, enllaçant i encaixant amb calçador la trama operística amb la fílmica, tot i que en cap moment durant la visió, m’hagi quedat clar res.

Possiblement aquestes propostes escèniques volin tan alt que se m’escapin la majoria de codis amagats que porten.

L’acció es situa en un sanatori mental, com he arribat a aquesta conclusió? Penso que aquells murs enrajolats, les infermeres amb xeringues, les imatges de la nena vestida de vermell, les nenes/secretàries adultes, els vells amb el got d’aigua, la llitera, el quiròfan, els falcons i falconets, l’avi encorbat, i sobretot, que no se m’oblidi,  la camisa de força que no us diré a qui va destinada per no treure una mica del misteri que l’embolicada trama atorga a tot plegat.

En el soterrani d’aquest sanatori hi ha la bugaderia, que difereix una mica de la tintoreria original dels Barak, però pitjors adaptacions hem vist i pel mig de tot això hi ha coses que recorden bastant l’argument de Die frau ohne schatten, amb els falcons, els peixets i les bestioles que sempre m’han fet tanta gràcia.

Un treball dramàtic excel·lent per part de quasi tots els cantants, arrodoneix un producte d’aquells fets per ser una producció referencial, que ves per on, en a mi a la primera visió, no m’ha agradat, però com que em penso que la tornaré a veure algun dia, qui sap si aleshores se m’obrirà el cervell que ahir es va negar a entrar en el joc d’alta volada intel·lectual, que Warlikowski  ens proposa.

No he estat a l’alçada

‘Die Frau ohne Schatten’ Adrianne Pieczonka i Johan Bota (c) © Bayerische Staatsoper

Richard Strauss
DIE FRAU OHNE SCHATTEN

Der Kaiser Johan Botha
Die Kaiserin Adrianne Pieczonka
Die Amme Deborah Polaski
Barak, der Färber Wolfgang Koch
Färberin Elena Pankratova
Der Geisterbote Sebastian Holecek
Hüter der Schwelle des Tempels / 1. Stimme der Ungeborenen / 2. Kinderstimme Hanna-Elisabeth Müller
Erscheinung eines Jünglings Dean Power
Die Stimme des Falken / 2. Stimme der Ungeborenen / 3. Kinderstimme Rafal
Eine Stimme von oben / 6. Stimme der Ungeborenen / Dritte Dienerin / 5. Kinderstimme Okka von der Damerau
Der Einäugige Tim Kuypers
Der Einarmige Christian Rieger
Der Bucklige Matthew Peña
Keikobad Renate Jett
3. Stimme der Ungeborenen / Zweite Dienerin Laura Tatulescu
5. Stimme der Ungeborenen Heike Grötzinger
1. Stimme der Wächter der Stadt Andrea Borghini
4. Stimme der Ungeborenen / 4. Kinderstimme Tara Erraught
2. Stimme der Wächter der Stadt Rafal Pawnuk
3. Stimme der Wächter der Stadt Leonard Bernad
Erste Dienerin / 1. Kinderstimme Iulia Maria Dan

Bayerisches Staatsorchester
Director musical: Kirill Petrenko

Director d’escena: Krzysztof Warlikowski
Escenografia: Malgorzata Szczesniak
Vestuari: Malgorzata Szczesniak
Coreografia: Claude Bardouil
Chor und Kinderchor der Bayerischen Staatsoper: Sören Eckhoff – Stellario Fagone (Kinderchor)
Moderation: Petra Schwarzenberger
Llums: Felice Ross
Video Denis Guéguin
Videoanimation Kamil Polak
Produktionsdramaturgie Miron Hakenbeck

Espero que us interessi, la proposta que us he deixat aquí, és d’alt nivell. Demà s’inaugura la temporada de la Scala i ho veurem (els mortals) al cinema, tindreu la crònica puntual el dia 8, mentrestant podeu anar baixant aquesta operassa.