Amb l’apunt d’avui dedicat a la veu de baix en les òperes de Giuseppe Verdi acaba, amb una mica de retard,  aquesta sèrie que he dedicat a la vocalitat verdiana arran de la preparació d’una xerrada que em van invitar a fer els amics de  JJ.MM. de Sabadell i que per raons de temps vaig resumir en els diferents tipus concentrant-les totes sota el títol “Don Carlo un passeig per la vocalitat verdiana“.

Com que el blog em permet esplaiar-me sense limitacions ja heu pogut comprovar en els apunts dedicats a les soprano, mezzo, tenor  i baríton, que la cosa dóna per a molt i potser a força de ser excessiu, és més fàcil adonar-se’n que els temps actuals no són gaire propicis a la tipologia i a l’escola de cant verdià, no tat perquè no hi hagin veus, que tampoc és que anem sobrats, sinó a la manera de cantar a Verdi, que em sembla que s’allunya del que fins no fa gaire tothom tenia clar de com fer front, interpretar i cantar les òperes del catàleg verdià, des de l’Oberto a Falstaff, en una amplíssima gamma de rols que van anar evolucionant des d’un belcanto tardà fins a l’incògnit futur de les dues darreres òperes, obertes definitivament a un cant més declamat i a una importància del discurs musical unitari, fins aleshores mai vist, però si intuint.

Amb els baixos, com ha succeït amb els barítons, el problema és que no hi ha veus prou rotundes per classificar-les sense cap mena de dubte en la categoria que correspon. Tips estem d’escoltar barítons que assumeixen  rols de baix i de tenors curts, que fan de baríton, però hi ha poques veus d’aquelles que només emetre la primera nota podem exclamar sense por a errar-la,  AIXÒ ÉS UN BAIX!.

Què ho fa que ni en els països de l’Est d’Europa, tradicionalment productors de les veus més greus de les vocalitat operística, no nodreixin com anys enrere als teatres del món? No ‘agradaria pensar que en això també hi te a veure el canvi climàtic, però el cert és que és difícil trobar la veu, i si la trobes, és més difícil encara que canti bé, que estigui ben formada, que tingui la tècnica i la preparació que garanteixi una carrera llarga i fructífera, no una flor d’un dia, com massa sovint veiem.

Potser la pròpia escassedat fa que quan surt una veu ràpidament es posi en circuit, anunciant als quatre vents que estem davant del que després resulta que no estem i per això no es consoliden.

En el repàs que ara farem dels grans rols per a baix en les òperes verdianes, podrem constatar que en a majoria de casos estem davant de cantants de fructíferes carreres, ja que el baix acostuma a consolidar-se més tard que la resta de veus per un procés normal de maduració vocal, però també acostumen a cantar fins més tard, per tant , la meva particular tesi sobre la manca de preparació i esgotament prematur de les veus, prendria consistència en comprovar que alguns dels baixos que actualment canten i que en prou feines han passat el llindar de la cinquantena, ja mostren evidents signes de fatiga i alguns ja han deixat de cantar abans d’hora.

Verdi va escriure, com sabeu, veurem i escoltarem grans rols i grans moments per a la veu de baix.

La veu de baix acostuma a anar associada a l’autoritat, que tot i que també pot ser paterna, Verdi l’associa al poder polític i religiós.

Si bé la vocalitat i escola dels primers baixos verdians arrosseguen herències belcantistes/rossinianes, amb cabalettas i ornamentacions incloses, aviat començaran a aparèixer els trets que acabaran per definir una personalitat més austera, de cant noble, autoritari si bé també pot ser humà,  sever, de grans frases melòdiques i recitats intensos, amb una gran expressió per reflectir les psicologies més aviat torturades i implacables. La gran complexitat del cant verdià en general, va més enllà d’una sòlida preparació tècnica i l’adequació al registre vocal i l’extensió necessària, si no s’acompanya d’una capacitat  de convicció en els recitatius, d’un estudi profund de la personalitat del personatge i fins i tot dels moments de meditació teatral, com es el cas del Filippo II a Don Carlo, on fins i tot quan respira, medita  calla, ha de “cantar”.

A la primera òpera Oberto Conte di San bonifacció, Verdi composa per el primer pare de la seva producció (Oberto) per una veu de baix, en contra del que posteriorment ja hem vist que acostumava a assignar-se als barítons. Tot i així Verdi tornarà a atorgar més endavant la veu de baix a alguns dels seus pares operístics, com veurem.

Aquest primer baix en realitat circula més en la zona central i aguda, que no pas en la cavernosa del baix profund, segurament perquè el baix Ignazio Marini que el va estrenar a la Scala, era un baix-baríton que no feia gaire havia cantat el  Duca di Nottingham del Roberto Devereux donizettià, que ara assoleix un baríton sense problemes i sent Verdi un nouvingut, segur que va adaptar el rol al cantant que ho havia d’estrenar.

És un rol de fort caràcter, d’un personatge irat que encara utilitzarà tècniques belcantistes, com el il canto semisillabico  en la seva ària “Ei Tarda ancor!…L’orror Del Tradimento” de l’acte  2. Escoltem el primer baix verdià en la veu del gran Samuel Ramey, en la gravació comercial dirigida per Sir Neville Marriner.

El baix nord-americà mostra l’extensió i la flexibilitat d’una veu que va fer magisteri vocal en les òperes rossinianes i en el belcanto i que ja en la seva maduresa va fer front amb molt més que convicció tots els rols verdians que va abordar. En aquest primer Verdi, tot i mostrar ja trets comuns amb les altres personalitats futures, l’estil i l’escriptura és més adequada per una veu com la de Ramey ideal per fer front a les coloratures que no tardarien en desaparèixer en els propers baixos.

D’Un giorno di regno us deixo un duet destinat a dos baixos còmics, personatges molt habituals en la tradició de les òperes italianes des de el XVIII “. En aquest cas són els personatges de Il Barone di Kelbar i Il Signor La Roca, un tresorer. La versió que us ofereixo està cantada per Samuel Ramey que repetint la vocalitat eminentment belcantista del Oberto, està en la seva salsa interpretant al Barò i el baríton (quasi tenor) Thomas Hampson que interpreta al tresorer. De ben segur l’intèrpret original tenia la veu més greu.

Com haureu comprovat el que hem escoltat està més a prop del duet de Don Pasquale que no el que Verdi va escriure a partir de la tercera òpera.

El primer gran baix pròpiament verdià ja el trobem en la tercera de les seves òperes, amb el Zaccaria de Nabucco. Un personatge de personalitat decisiva, un guia espiritual i polític, que necessita d’una veu mòrbida, flexible per fer front amb solvència als extrems de la partitura, però també a les ornamentacions i a les mitges veus, sense deixar de ser contundent i autoritària. És un gran rol que necessita un gran cantant.

Escoltem a Bonaldo Giaiotti en l’ària de presentació “Sperate, o figli!Iddio…Freno al timor!…Come notte a sol fulgente” en na representació al Maggio Musicale de l’any 1977 dirigit per Riccardo Muti.

La veu del baix italià és contundent, plena, segura, de greus amples i aguts incisius, prou flexible per assumir la cabaletta i prou noble per fer front al cantabile amb ple domini del sentit dramàtic i el cant legato. Una veu luxosa en una escena encara hereva de la tradició vocal dels grans baixos rossinians,

El personatge de Zaccaria té una altra gran ària “Vieni, o levita!” més reflexiva, potser no tan espectacular com l’anterior, però que ja incideix en el que seran els grans monòlegs dels baixos posteriors, és una pregària que ha de commoure. La versió que us proposo és la d’ Ezio Pinza gravada l’any 1951, quan els seus millors anys ja havien passat, malgrat això, la veu  és rica en harmònics, ben timbrada, amb una tècnica sòlida i un fraseig claríssim i noble, elegant, mai obrint les sonoritats.

Finalment escoltarem encara a Zaccaria cantant “Oh chi piange? Di femmine imbelli”, coneguda també com “La profezia” que és la darrera ària que canta tot just acabat el famós “Va pensiero”. L’escoltem per Giaiotti en la mateixa representació dirigida per Muti de l’any 1977.

Després d’aquest fantàstic primer contacte amb el primer rol de gran baix verdià ens aturarem amb el Don Ruy Gomez de Silva de l’Ernani, ja que el  Pagano de I Lombardi és un rol no gaire definit que tan aviat ho fa un baríton dramàtic com un baix cantant.

De l’ària de Silva “Che mai vegg’io…Infelice!…e tu credevi” n’escoltarem la versió de Cesare Siepi, de totes les que he escoltat és indiscutiblement la més bella, rotunda, expressiva i autoritària. El harmònics de la veu i la perfecta declamació del recitat no tenen rival possible. La versió prové d’una gravació de l’any 1958 dirigida per Fernando Previtali. El cant de Siepi és senzillament bell, amb una veu rodona i uns greus luxosos.

No tornarem a trobar un altre baix important i en aquest cas imponent, fins arribar a Attila, on Verdi escriu un rol magnífic que va estrenar el mateix baix que va estrenar L’Oberto, Ignazio Marini. El rol sembla que sigui un pas enrere ja que vocalment torna a ser un rol ornamenta més propi del belcanto, però tot i així els trets verdians hi són amb força. Escltem l’ària “Mentre gonfiarsi l’anima” en la millor de les versions possibles, la de Samuel Ramey a la Scala de Milà dirigit per Riccardo Muti a l’any 1991. El control tècnic i expressiu de Ramey és prodigiós. La veu és flexible, les grans frases estan enllaçades amb elegància i cura en el detall, l’ornamentació del cant a la cabaletta és enèrgic i amb sentit dramàtic. A tot això l’acompanyament del director napolità fa gloriosa una obra que mai més tornarà a ser menor.

No cal dir que això si que era una gran nit verdiana.

El rol de Banco en el Macbeth que van escriure Verdi i Piave basant-se en l’obra de Shakespeare està encarregat a un baix que després de cantar l’esplèndida “Studia il passo…Come dal ciel precipita” en el segon acte és assassinat, bans haurà participat en l’escena del bosc que inicia l’obra i en el gran concertant del primer acte, però és un rol relativament petit que culmina amb aquesta  gran ària. Ha de ser un baix de dimensions humanes que colpeixi amb el seu fraseig que presagia la tragèdia.

Us ofereixo la versió de Boris Christoff, inaugurant així l’aportació de les veus eslaves, absolutament imprescindibles en aquest apunt d’avui.

Continuem amb el fantàstic baix búlgar cantant “Un ignoto, tre lune or saranno” de I Masnadieri, que és l’òpera que Verdi va composar després de Macbeth, aquesta vegada amb el llibret de Andrea Maffei, basada en la tragèdia de Schiller.

Ens trobem amb una ària similar per característiques a la de Banco, si bé aquesta no posseeix la bellesa ni la força dramàtica de la precedent. Christoff torna a lluir el seu sentit teatral del fraseig, amb una veu que no és tan bell dels grans baixos italians, però és enormement expressiva.

No em detindré ni amb el Selimo de Il Corsaro, ni amb el Federico Barbarossa de La battaglia di Legnano, per anar directes a Il Conte Walter i el malèfic Wurm de la magnífica Luisa Miller, amb llibret de Salvatore Cammarano.

Escoltem el duo d’ambdós baixos “L’alto retaggio non ho bramato” que no és precisament el millor que va escriure Verdi, però que serà un precedent de confrontació entre baixos que tornarem a trobar en l’imponent Don Carlo, molt més ben desenvolupat i amb encert. Aquí Verdi potser mirà més a I Puritani que no pas en el futur, però no deixa de ser interessant veure el tractament que fa per a cadascuna de les torturades psicologies dels personatges.

Canten el baix italià Bonaldo Giaiotti (Walter) i el baix-baríton nord-americà James Morris (Wurm) dirigits per James Levine al Metropolitan de 1979.

Escoltem ara la gran ària de Walter “Il mio sangue, la vita darei” per un baix italià, ara pràcticament ignorat, Luciano Neroni en una gravació de 1948. Ara el tinguéssim!

La interpretació no és del tot perfecte, ja que hi ha algunes vacil·lacions i dubtes, però jo m’estimo més que us fixeu en el timbre, el color i els harmònics que acompanyen la columna sonora, quelcom que anem oblidant a força d’escoltar veus molt més lleugeres i agudes.

El Sparafucile del Rigoletto no té ària, participa poc i en canvi és decisiu. La seva presentació davant de Rigoletto conclou amb un greu temible, un Fa greu de impacte.

Ho escoltem en la dúctil i versàtil veu de Matti Talvela, acompanyat del Rigoletto de Sherill Milnes. Amb aquest curt fragment n’hi ha prou per intuir fins i tot a Il Grande Inquisitore entrant a la cambra de Felip II.

El baix de Il Trovatore és una espècie de narrador que obra l’obra i després té episòdiques intervencions durant l’obra, però la narració d’entrada és important, encara que tot el que explica continuí sent passat els anys, tot un enigma per a mi i per a milers d’amants d’aquesta òpera incomprensible.

Escoltem a Plinio Clabassi que si bé no pot lluir una veu gaire bonica, ofereix una acurada interpretació, no obviant cap dels tresets que al llarg de la narració ha d’anar fent en aquest obstinat permanent i que altres il·lustres col·legues no resolen bé. No ha estat gaire fàcil trobar una bona  versió interpretada per cantants de primera, sembla que intentin evitar aquest rol.

La versió de Clabassi està extreta de la filmació de la RAI de l’any 1955, dirigia Arturo Basile.

A La Traviata intervenen quatre baixos, però cap de tots quatre  passa d’una discreta intervenció, però a la següent òpera “Les vêpres siciliennes” o I vespri sicilianni en la transcripció italiana, tenim un gran rol, el de Procida, pel qual Verdi va escriure una de les grans àries de baix ” O tu Palermo”. Una ària preciosa amb una melodia inicial nostàlgica que es desenvolupa en un creixent entusiasme i orgull. És una gran ària patriòtica que necessita d’un intèrpret molt expressiu.

L’escoltem en la versió del gran Tancredi Pasero, gravada l’any 1936. Aviat ens oblidarem de la veu excessivament vibrada, ja que tant la gran línia de cant com el generós i extens registre prevalen en una interpretació modèlica.

No ens tornem a trobar amb baixos rellevants fins a La Forza del destino, on hi ha un gran rol per a un baix i un altre per a un basso buffo. Il Padre Guardiano no té pròpiament una ària, però les seves intervencions formen part del millor de la desigual partitura verdiana. És un personatge magnànim, amb poder moral i les seves sentències han d’anar acompanyades d’una veu rotunda.  A mida que entrem en l’època de maduresa creativa, els baixos verdians prenen una solidesa discursiva que els allunya del cant ornamentat dels primers anys. Des de Un ballo in maschera ja han desaparegut les cabalettas i els números es van integrant en un discurs més unitari.

Escoltem al baix Jerome Hines cantant, acompanyat del cor del MET a l’any 1960, “Il santo nome di Dio Signore”. Un clar precedent de l’escena del judici de la imminent Aida, tal sols cal canviar els frares per sacerdots jueus i al Padre Guardian per Ramfis, si bé psicològicament els personatges són diferents.

Arribem a l’òpera on el baixos verdians prenen tota la seva màxima dimensió, mai abans i mai després hi hauran en les òperes de Verdi un baixos tan importants, imponents i decisius, tan ben dissenyats i diferenciats, tan extraordinaris per la seva significació vocal, com musical i teatral.

Filipo II no és tan sols el gran baix verdià, és un dels rols més imponents de tota la història de l’òpera, un cim per a qualsevol cantant i intèrpret. Amb aquest personatge Verdi fa un pas de gegant en la renovació de l’òpera italiana. Mentre que els altres rols principals continuen en un moment de traspàs estilístic, el disseny musical que Verdi fa per el Rei, està molt més a prop del món del recitatiu wagnerià que de tot el que hem escoltat fins ara.

El personatge reial, amb el poder màxim sobre la terra i l’home incapaç de imposar-se a nivell familiar, esdevé un retrat magnífic d’una personalitat complexa, gràcies a un dels moments més reeixits de la història del teatre musical.

Escoltem “Ella giammai m’amò” en la immensa interpretació del mític baix Nazzareno de Angelis en una gravació de l’any 1927 dirigida per Lorenzo Molajoli

La versió és extraordinària

Si en voleu altres, aquí en teniu unes quantes:

Samuel Ramey, Jose van Dam,Yevgeny Nesterenko, Ferruccio Furlanetto, Marcel Journet, Nicola Ghiuselev, Nicolai Ghiaurov, Ildar Abdrazakov, René Pape, Ruggero Raimondi, Nicola Rossi-Lemeni, Alexander Kipnis, László Polgár, Mark Reizen, Raphael Arié, Ezio Pinza, Hans Hotter, Cesare Siepi,

Ara us proposo ” Son io dinanzi al Rè…?”, la gran confrontació entre Filippo II i el Grand Inquisitore, dues vocalitats contrastades, un baix noble i un baix profund. Escoltem la versió de Giulio Neri i Nicola Rossi Lemeni a l’any 1951, dirigeix Fernando Previtali.

I encara us vull fer escoltar una gran frase que Verdi va escriure per a un tercer baix, Il frate que resulta ser el fantasma de Carlos V. La frase inicia el primer acte de la versió italiana en quatre actes després de l’entrada del cor. “Ei voleva regnare sul mondo”.

L’escoltem en la veu del baix Orlin Anastassov dirigit per Riccardo Muti a la Scala de Milà.

A l’Aida també hi ha dos baixos, però cap dels dos tenen la importància dels que acabem d’escoltar, si bé Ramfis, té la gran escena del judici com a més rellevant. En canvi el Rei és malgrat el títol, un personatge episòdic, ideal per a tots aquells baixos que comencen.

Com que Verdi va revisar Simon Boccanegra després de l’Aida i en aquesta fantàstica òpera si que el baix té un rol importantíssim, acabaré l’apunt del baixos verdians amb la gran ària que Fiesco canta en el pròleg “A é l’estremo addio…Il lacerato spirito”, l’últim gran moment per a un baix, ja que ni a Otello, ni a Falstaff, els baixos tenen un gran moment com aquest.

L’escoltem pel gran baix José Mardones , l’únic exponent espanyol en un apunt apassionant. Una veu flexible, plena, inconfusible de baix malgrat un color més clar que alguns altres baixos que segurament heu gaudit com jo. Al final, abans del greu conclusiu, ja us aviso que fa un agut que se l’hagués pogut estalviar.

Espero que amb tota aquesta llarga llista de baixos que han tret el cap en el darrer apunt de les veus verdianes, hagi quedat bastant clar quin és el tipus de veu, i com s’ha de cantar Verdi. Molts semblen encaparrats en anar per altres camins o fins i tot dreceres, està clar que no arriben enlloc, tan clar com que aquests i ‘altres que no han aparegut, són el camí a seguir.

Com que encara us puc deixar un exemple vocal verdià de la corda de baix, us deixo el Confutatis del Requiem, dedicat a tots aquells, baixos inclosos, que encara creuen que els laments per la manca de veus i cant verdià actual, és una llegenda urbana.

Canta el baix-baríton George London dirigit per Eugene Ormandy 1964