Francesc Viñas, Parsifal al Liceu. Font Viquipèdia
A IFL no podia passar per alt el centenari de l’estrena de Parsifal al Gran Teatre del Liceu i com que volia que l’entrada coincidís amb l’hora exacta, vaig decidir fer l’apunt “oficial” de comiat amb el de la Tetralogia de Lucerna, i deixar la “sorpresa” final del darrer apunt del 2013 (ara sí), per aquesta important efemèride. És per això que l’apunt surt puntualment (espero que el procés automàtic de WordPress no em jugui una mala passada) a les 22’25” hora que el 31 de desembre de 1913 l’Orquetra del Gran Teatre del Liceu, dirigida pel mestre Franz Meidler va iniciar el preludi del primer acte de Parsifal.
Diu el valuós i imprescindible diari del “Conserje del Gran Teatre del Liceu”, en l’anotació del 31 de desembre de 1913:
“Función del día: Parsifal. Estreno en España de esta grandiosa obra de Ricardo Wagner, presentada espléndidamente por la empresa con 6 decoraciones nuevas, 1ª de Vilomara, 2ª, 5ª y 7ª de Junyent y 3ª, 4ª y 6ª de Moragas y Alarma. Trajes, atrezzo, calzado, armas y guardarropía, todo nuevo. Orquesta y coros notablemente aumentados, el interno compuesto por más de doscientas personas, especialmente las alumnas del Conservatorio. La Junta contribuyó a la presentación del espectáculo costeando las reformas de los erces y aparatos eléctricos, la instalación de un motor eléctrico con transmisiones para el movimiento de las decoraciones panorámicas y el establecimiento de un gran cortín de peluche en sustitución del telón de boca y una alfombra desde la línea de éste hasta candilejas. Éstas dos últimas innovaciones quedarán permanentes en el teatro. El espectáculo empezó a las 10 y 25 minutos de la noche haciéndose después del primer acto un descanso de cinco cuartos de hora, y terminó a las 5 en punto de la madrugada. El éxito más lisonjero (sin entusiasmos) coronó los esfuerzos de la empresa. La interpretación y ejecución digna de aplausos, Mtro. Beidler, tenor Sr Viñas, barítono Sr. Formichi, bajo Sr. Bettoni, tiple Sra Kaftal, otros barítono y bajos Saccini y Giralt, comprimarios Gallofré, Fugasot, etc.
La visió oficial no podia amagar la sensació de fracàs o desencís malgrat els esforços que es van esmerçar, però aquesta estrena va ser conflictiva i intentaré resumir les causes.
Durant l’any 1913 i per commemorar el centenari del naixement de Richard Wagner, a Barcelona es van celebrar tot un seguit d’actes de gran rellevància. Res a veure amb el que ha succeït enguany.
L’Associació Wagneriana que s’havia fundat de manera oficial el 12 d’octubre de 1901 en el mític local dels Quatre Gats del carrer Montsió número 3 quan va tenir lloc la primera junta, va organitzar l’any 1913 tot un seguit d’actes i concerts que van tenir com escenari principal el Palau de la Música Catalana durant la segona quinzena de maig i els primers dies de juny.
Es van celebrar 6 concerts, un dels quals va coincidir amb el dia exacte de la data del naixement, el 22 de maig (el segon). Res a veure amb el que ha succeït enguany
Els preus dels concerts van ser molt elevats però això no va impedir que les localitats s’esgotessin.
Una de les finalitats d’aquests 6 concerts era fe conèixer al públic català la major part possible de Parsifal, l’obra que encara no s’havia representat a Barcelona, ja que els drets d’exclusivitat per a Bayreuth concloïen el 31 de desembre d’aquell any. Malgrat la prohibició l’òpera ja s’havia estrenat a Nova York (1904), Amsterdam (1905) i Zurich (1913) de forma clandestina, tot i que no sé com es podia estrenar una òpera nova sense comptar amb el material de cor i orquestra, que se suposa que tenia que sortir de propi Turó Verd.
Escenografia dels actes 1er i tercer de Parsifal obra de Oleguer Junyent Sans (1876-1956) Centre de Documentació Museu de les Arts Escèniques Institut del Teatre de Barcelona, ITB, Barcelona
Els concerts que la Wagneriana va programar estaven formats per:
18 de maig de 1913
Rienzi – Obertura
Der Fligende Holländer – Obertura
Der Fligende Holländer – Cor de Filadores
Lohengrin – Preludi
Parsifal – Acte 1er, quadre 1er
Die Meistersinger von Nürnberg – Acte 3er quadre 2º
22 de maig de 1913
Marxa Imperial
Die Walküre – Acte 1er
Tristan und Isolde – Preludi i escena final
Himne a Wagner (Wagner – Pena i Zanné)
Parsifal – Acte 1er – quadre 2on
27 de maig de 1913
Obertura Faust
Idil·li de Siegfried
Rienzi – Acte 5è Preludi i pregària
Parsifal – Acte 2on: Preludi de la primera escena i quadre 2on
31 de maig de 1913
Himne a Wagner (Wagner – Pena i Zanné)
Der Fligende Holländer – Cor de Filadores
Lohengrin – “Salve de noces”
Parsifal – Acte 3er.
3 de juny de 1913
Tannhäuser – Preludi de l’acte 3er
Siegfried – Acte 1er – cant de la forja
Götterdämmerung – Acte 3er quadre 1er: Relat i mort de Siegfried – marxa fúnebre.
Parsifal – Acte 2on: Preludi de la primera escena i quadre 2on
Concert Extraordinari
1 de juny de 1913
Die Meistersinger von Nürnberg – Acte 3er quadre 2º
Himne a Wagner (Wagner – Pena i Zanné)
Rienzi – Acte 5è Preludi i pregària
Tristan und Isolde – Preludi i escena final
Parsifal – ACte 1er – quadre 2on
Els directors d’aquests concerts van ser Franz Beidler, Joan Lamote de Grignon i Lluís Millet.
Els cantants principals van ser Lina Pasini Vitale, Francesc Viñas, Joan Raventós, Conrad Giral i Ignocenci Navarro. Entre els participants també hi trobem a Conchita Badia
El Cor va ser l’Orfeó Català i l’orquestra estava integrada per 130 professors.
Imitant la tradició bayreuthiana, els concerts s’anunciava amb un grup de metalls situats a la balconada del Palau 15, 10 i 5 minuts abans de començar.
El públic disposava d’un programa de mà amb la traducció catalana dels texts que es cantaven, això va provocar un cert brogit provocat per el gir del fulls, cosa que molestà a més d’un integrista que deia que el públic havia de sortir de casa preparat (Domènech Espanyol).
L’èxit i el rebombori que van motivar aquests concerts va ser molt notori, rebent fins i tot lloances des de Alemanya on havien arribat les noticies dels actes que es celebraven a Barcelona.
També es va sol·licitar a l’Associació Wagnerina que fes un concert amb tots els fragments de Parsifal, cosa que no va rebre l’autorització de la família Wagner que preservàvem al màxim els drets sobre el drama sacre.
Entre les obres programades hi figurà el Himne a Wagner que va ser una “ocurrència” discutible de l’Associació Wagneriana, que emprant la música de la marxa de Tannhäuser, Joaquín Pena i Jerónimo Zanné van escriure uns versos de lloança que conclouen l’exaltació, deixeu-me dir que ridícula amb:
“Glòria al Geni musical!
Glòria a Wagner immortal!
qui ara’ls cors ab l’Art uneix”
La repercussió mediàtica de l’estrena de Parsifal al Liceu
L’ESTRENA DE PARSIFAL
Quan l’empresari del Liceu el senyor Alfredo Volpini va tenir la genial idea d’anticipar-se a tots els teatres que havien respectat la data de Cap d’Any de 1914 per estrenar oficialment fora de Bayreuth el Parsifal, va posar-se en contacte amb l’Associacio Wagneriana per tal de que fos la que organitzés l’estrena, tot i que les relacions entre el Teatre i l’Associació no eren precisament gaire bones. Les condicions que sembla ser va posar la Wagneriana a la Junta de Propietaris i a l’empresari no van ser acceptades.
Joaquim Pena després del “fracàs” de l’estrena va fer una conferència per explicar les condicions que havia imposat l’associació i els motius per els quals ells creien que l’estrena no va anar bé. L’associació va demanar que l’estrena de Parsifal s’havia de fer fora d’abonament, s’havien de tancar les portes durant la representació (Bayreuth), l’orquestra havia de ser més nombrosa (al Liceu van ser 80 professors), el Cor havia d’haver estat l’Orfeó Català amb reforços, els assaigs haguessin hagut de començar molt abans, així com la confecció de l’escenografia a començaments d’estiu. Pena volia que l’òpera s’hagués cantat en català i no va trobar una bona idea començar l’òpera tan tard, ja que això va ser perjudicial per al públic i els artistes. En realitat les desavinences eren a tots nivells i venien de lluny.
Segurament en la preparació de l’estrena i a part dels impediments de la pròpia família Wagner que retardava al màxim l’entrega de les partitures del Cor per poder fer els assaigs a temps, l’empresa i els Propietaris no van saber estar a l’alçada i va haver molta improvisació d’última hora, corre-cuites i nervis.
A part del material que va trigar a arribar, també hi va haver problemes amb les famoses campanes del Graal. El Liceu va so licitar l’ajuda d’un campanòleg, va utilitzar dos pianos de cua i quatre rails de ferrocarril que curosament colpejats amb un martell, produïen les notes necessàries, dues tubes i dos ta-tam per mantenir la vibració sonora que produeixen les campanes. Per aquesta tasca específica s’utilitzaran 10 professors d’orquestra dirigits pel mestre Jaume Pahissa. Les campanes de Parsifal ja s’havien escoltat en un concert al Liceu l’any 1900, si bé en aquella ocasió van sonar dues octaves més altes i en lloc del do, sol, la, mi preceptiu es va escoltar do, sol, la, si.
El Cor no va estar a l’alçada del que l’òpera demana i fins i tot durant les intervencions del tercer acte s’escoltaren lleus xiuxiueigs de desaprovació.
Les entrades per l’estrena tenien un elevat cost que anava des de les 300 pessetes per una llotja de primer pis (6 localitats) , 25 pessetes d’una platea o les 10 pessetes d’una entrada central de quart pis, fins a les 2 pessetes que costava una entrada general de 5è pis. L’expectació era màxima i la cua per accedir al Teatre pel carrer Sant Pau arribava a la Rambla, però les entrades no es varen exhaurir.
Segons sembla, acabada la representació el mestre Beidler va fer unes declaracions a la xocolateria Casanovas on només va salvar a Francesc Viñas (Parsifal), Vincenzo Bettoni (Gurnemanz) i l’escenografia confeccionada per Vilumara.
El primer acte es va escoltar en silenci i va ser molt aplaudit. El segon no va agradar gaire i part del públic va abandonar la sala. Alguns dels desertors van ser els membres més bel·ligerants de l’Associació Wagneriana que van creure que allò era una profanació i en el tercer, amb el públic resistent esgotat per l’hora, hi van haver les lleugeres protestes en les intervencions corals.
L’estrena de Parsifal al Liceu, amb l’enginyós cop d’efecte horari per ser la primera ciutat oficial després de Bayreuth en representar l’obra demostrà si més no, l’empenta i la força del moviment wagnerià a Barcelona i Catalunya, que era aleshores, ara ja no ho sé vist com ha anat aquesta nova i decebedora celebració a casa nostra, un moviment important, decisiu i amb molt de poder.
Fitxa de l’estrena de Parsifal al Liceu:
Parsifal: Francesc Viñas
Amfortas: Cesare Formichi
Titurel: Conrat Giralt
Gurnemanz: Vincenzo Bettoni
Kundry: Margot Kaftal
Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu
Direcció musical: Franz Beidler
Direccio escènica: Rafel Moragas
Vestuari: Alexandre Soler
Escenografies: Vilumara, Junyent, Moragas i Alarma
Tot i que la primera representació no va anar com el Liceu hagués volgut, aquella temporada se’n va fer 13 representacions més, que si ho analitzem eren una barbaritat de representacions, ja que ara si es programés en la temporada d’abonament dubto que se’n fessin més de 6 o 8, amb el perill de regalar-ne moltes, com darrerament està passant.
Parsifal a la ROH 2013, producció de Stephen Langridge
I després d’aquesta llarga introducció, us porto el darrer regal del 2013, el Parsifal, és clar, que s’ha programat enguany a la Royal Opera House Covent Garden de Londres.
Per problemes aliens no he pogut veure aquesta representació i per tant no us en puc parlar. Estic segur que té molt d’interès i si més no és la més recent i alguns de vosaltres ja l’heu vist als cinemes. Potser en faré un apunt quan l’hagi vist. Aprofito una vegada més per agrair la imprescindible ajuda de Kiko per fre-vos arribar el material videogràfic.
Richard Wagner
PARSIFAL
Parsifal Simon O’Neill
Kundry Angela Denoke
Gurnemanz René Pape
Amfortas Gerald Finley
Klingsor Willard White
Titurel Robert Lloyd
First Knight David Butt Philip
Second Knight Charbel Mattar
First Esquire Dušica Bijelic
Second Esquire Rachel Kelly
Third Esquire Sipho Fubesi
Fourth Esquire Luis Gomes
First Flowermaiden Celine Byrne
Second Flowermaiden Kiandra Howarth
Third Flowermaiden Anna Patalong
Fourth Flowermaiden Anna Devin
Fifth Flowermaiden Ana James
Sixth Flowermaiden Justina Gringyte
Chorus Royal Opera Chorus
Orchestra of the Royal Opera House
Direcció musical Antonio Pappano
Direcció escènica: Stephen Langridge
Disseny escenografia i vestuari: Alison Chitty
Disseny de llums: Paul Pyant
Mviment escènic: Dan O’Neill
Disseny vídeo: Thomas Bergmann i Willem Bramsche
ENLLAÇOS vídeo
ACTE 1 (3 arxius)
http://rapidshare.com/share/91F6B6BA31A0AF48D62F9548FC468C5D
ACTE 2on (4 arxius)
http://rapidshare.com/share/D9F995BBADD63E5B50F63E872DBEB930
ACTE 3er (3 arxius)
http://rapidshare.com/share/02CFF93A5AFB60570AD33D7A6093D756
Insisteixo, a cavall entre el 2013 i el 2014, us desitjo la felicitat més absoluta en aquest nou cicle que iniciem.
Que cadascú s’aferri en allò que més li agradi i que intenti preservar-ho cada dia.
Tant si llegiu aquest apunt abans d’acabar l’any, com aquells espectadors de fa cent anys que es disposaven a escoltar una obra nova a una hora que el més normal era tornar a casa, com si el llegiu a la mateixa hora que els agosarats i resistents espectadors del 1914 van enfilar la Rambla a les 5 de la matinada fent front a un Nou Any amb el privilegi d’haver estat protagonistes d’un moment històric, m’agradaria seguir comptant amb la vostra imprescindible presència demà mateix.
Apunt relacionat
IN FERNEM LAND 
I com a parsifalià oficial, tinc l’honor de fer el primer comentari 😉
Bon any nou a tothom!
M'agradaM'agrada
El honor es compartit, m’agrada que siguis tu el primer en encetar aquest apunt, encara que oficialment l’hagis deixat en el 2013.
Bon any Wimsey
M'agradaM'agrada
Ostres, el Quim, la que tenia guardada…
Feliç nou any!!!!
M'agradaM'agrada
Era inevitable, no podia ser d’altre manera, com fa 100 anys. Aleshores no hi havia IFL, però en el cas hipotètic que n’hi hagués hagut, ara fa 100 anys a les 6 de la matinada estaria fent l’apunt d’aquell Parsifal 🙂
Bon i feliç 2014
M'agradaM'agrada
El que no ha sabut fer el Liceu ho has hagut d’arreglar tu. Què gran!
M'agradaM'agrada
El Liceu ho fa d’una altra manera, bé ahir i avui no ha fet res, és veritat.
Jo no podia deixar-ho orfe. Gràcies per ajudar-me 😉
M'agradaM'agrada
Joaquim ets MAGNIFIC,no se t´hen escapa una,la meva admiració per tot el teu trevall és inmensa Gràcies per fer-nos gaudir de tantes coses.Bon any a tothom.
M'agradaM'agrada
Jo no sóc magnífic, els magnífics eren 7 i em sembla que ja no en queda cap.
Jo sóc tossut i incansable amb les coses que m’agraden, i si m’agraden el treball esdevé un plaer i fer aquest apunt i regirar llibres i documentació t’asseguro que m’ha distret alhora que enriquit. Què més es pot demanar?
M'agradaM'agrada
Hola, Joaquim:
Encete l’any llegint-te. Tot un plaer i una satisfacció molt gran. T’escic tan agraït que , si puguera et feia una abraçada ben forta. Està en tot i no se’t passa ni una . La meua més sincera enhorabona. Com sempre un xicotet sermó.
Has partat de dos directors del qui puc dir alguna cosa: Franz Beidler i Joan Lamote de Grignon. El primer pertany a la rama marxista dels Wagner. És fill d’Isolde Büllow (Wagner), filla natural i adulterina de Cosima i Wagner nascuda a Munich quan encara la “bona senuora” era casada amb Büllow. Per evitar l’escàndol, van dir que era fill de Büllow. Més tard, mort Wagner, Isolde volgué que li reconogueren el cognom i els drets sobre Beidler. Cosima no accedí. Hi hagué judici i el guanyà. El net d’Isolda no seguí la tradició musical de la familia, era militant marxista i va casar-se amb una jueva. Resumint, una franca de Wagner és jueva, és la que es troba apartada del cercle de les germanastres que prometeren obrir els arxius wagnerians – incloent els del nacisme – però no han fet res de moment. El que sí que han fet és retirar de manera fulminant els discos que Orfeo va publicar en época de son pare Wolfgang, que si te’n recordes era un a l’any. Pareix ser que no volen deixar rastre de l’anterior; exactament el mateix que feu Wolfgang amb Wieland, que va fer desaparéxer material de l’època de son germà, porser per evitar comparacions, ja que el darrer era més bé mediocre, mentre el primer està molt ben considerat. No em refie gens d’aquesta gent,
El segon director em queda més a prop, Joan Lamote de Grignon.és el fundador de L’Orquestra de València, català, mal que els pese als ultres que ens governen desde fa dècades. Quan va celebrar-se un aniversari de la nostra orquesta, va silenciar-se que es diguera que aquest senyor és català, al cap i a la fi , tant la directora del Palau com l’Alcaldessa guanyaren les eleccions defençant-nos d’un suposat perill català que venia del nord; això sí, elles en castellà.
Finalment, Domènech i Espanyol. Parsifal ha segut interpretat de diverses maneres. La d’aquest senyor solament demostra que és catòlici i wagnerià. Pedrell ni hi estava d’acord. Va dir Domènech que parsifal era “la apoteosi del catoliscisme” i que Wagner va composar l’obra “inspirat per l’Esperit Sant”. D’això sí que es por dir religió católico-wagnerinana. Però anava errat. En primer lloc, en aquesta època podem considerar a Wagner simpatitzant amb el cristianisme, com del budisme també. Però Wagner sempre va ser molt contari al catolicisme. Conste que escric això per informar; no per ferir cap sensibilitat en absolut. Quan Lizst anava a visitar-los a Bayreuth es burlava del catolicisme pietós de l’abat Lizst, com podem llegir en els diaris de Cosima, que va deixar per eixa época de ser catòlica i es feu luterana per a complaure Wagner. Una altra cosa que desminteix la catolicitat de Parsifal és la suposada Eucaristia, que és inversa i herètica. M’explique, en una missa catòlica canonica, el pa i el vi consagrat es converteixen en el cos i la sang de Crist. Ací és just al contrari, com podem llegir al llibert. La sang de Crist, contenida al Grial, es converteix en pa i vi.
Per acabar, dir que l’obra és molt complexa, amb elements cristians, budisntes, schopenhauerians, esotèrics, pagans….
Citaré dos busdistes i prou. Parsifal és una espècie de neci innocent; quan mata el cingle és concient del mal que ha fet, sent compasió i trenca l’arc. La compassió cap als animals és budista, no cristiana. En tots els evangelis no trobarem cap cas semblant a aquest protagonitzat per Jeús i els Apòstols; sí, en la literatura budista. Finalment, Gurnemanz diu que Kundry és el resultat de diverses reencarnacions, concepte budista, no cristià. També tenim el tema de la renúncia a viure a la voluntad de viure, que pertany a la filosofia shopenhaueriana. Però prou per ara.
La meua enhorabona i una forta abraçada Joaquim.
Feliç 2004
M'agradaM'agrada
Gràcies Regí per complimentar-ho.
Lamote va anar a València desterrat per ser roig, com deien aquella colla de delinqüents i a València va fer el que sabia, que amaguin part d ela història no vol dir que la història sigui tossuda i acabi imposant-se a tanta misèria. Per molt que inventin o amaguin la història, sempre s’acabarà imposant la veritat.
M'agradaM'agrada
Sí senyor, oportuna cel.lebració. Crec recordar que en post anterior lamentaves que no es representés al Liceu aquest any, el mateix dia i amb mateix horari com a mena de homenatge d’aquesta data operística tant important… Doncs jo el reïm me l’hagués emportat al Liceu, i amb això queda dit on hagués passat aquesta nit. 🙂
M'agradaM'agrada
Jo rec que hagués estat una festa magnífica i no calia començar tan tard, senzillament fer coincidir el segon entreacte amb la mitjanit i després començar el Nou Any amb els encanteris del Divendres Sant, hagués estat la bomba i se’n hagués parlat més per tot el món que les campanades fureres.
Esperar que els nostres gestors estiguessin a l’alçada era una quimera.
Com que sembla que anem a pitjor, m’estimo més no viure les celebracions del 300 aniversari d l naixement de Wagner i del 200 de l’estrena.
Ara si, me’n vaig al llit i em sembla que en Barenboim dirigint valsos el veuré en diferit…..
M'agradaM'agrada
Ets la pera. No ase falta desir nada más.
Bon any a tots i bones nones a tu (que mira que posar-te a les tantes i -gairebé- fins dos quarts de set a respondre comentaris…)
M'agradaM'agrada
Bon Any Xavier:
Arribes a casa desvetllat amb ganes de fer un post d’un Parsifal que no han fet i et trobes que tens una pila de comentaris d’amics i gent que t’aprecies desitjant-te el millor, i aleshores deixes anar per la cosa emotiva i et toquen quarts de set, normal, oi?
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Espléndido y oportuno post de final de año, con un homenaje al centenario del Parsifal liceistico comme il faut ( como dirian los franceses )!
Exitoso y saludable 2014 per tutti!
M'agradaM'agrada
Gracias Alex y feliz 2014, con el deseo que todo mejore y que todos contribuyamos a ello, de nosotros depende más de lo que nos imaginamos.
M'agradaM'agrada
Per l’hora en què respons comentaris, no hauràs fet finalment com haguessis fet fa 100 anys al Liceu, és a dir, veure Parsifal i després escriure?.
Les primeres gràcies de l’any per a tu i per al teu inestimable col·laborador.
Bon 2014 per a tothom!.
M'agradaM'agrada
Estoy escuchando, viendo y grabando el Concierto de Viena -siempre igual a sí mismo- y tengo la impresión de que Barenboim tiene algo de prisa ya que la mayoría de temas los acomete a una velocidad de vértigo. Por contra los “Cuentos de los bosques de Viena” los ha dirigido con una lentitud pasmosa, gracias a la cual hemos podido apreciar a un solista de cítara sensacional.
Te deseo lo mejor para este año que comenzamos, así como lo he deseado para todos/as los que se acercan a este infatigable blog, con mucha salud y todo lo demás.
Hasta pronto.
M'agradaM'agrada
Hola Glòria, exactament. Hagués sortit del Liceu a les 5 i a quarts de 7 segur que hagués estat davant de l’ordinador parlant de les excel·lències del tenor Viñas i de les esgarrades de ves a saber qui i què.
El col·laborador es mereix un homenatge.
Un feliç 2014
M'agradaM'agrada
A pesar de los inconvenientes y circunstancias ocasionales que rodearon el estreno de “Parsifal” en el Liceu, me hubiera gustado estar esa noche “in situ”, ya que se trata de mi ópera preferida de Wagner. Quizás si llego a tiempo y se inventa la máquina que nos retroceda en ese tiempo pueda estar ahí aunque sea de forma virtual. Hay quien cree que eso podrá llegar a ocurrir, como aquello de que ya que los sonidos no se destruyen algún día será posible escuchar las voces de la Colbran, de la Malibran , de Amalia Materna o de Gayarre…
A propósito, coetáneos de Francesc Viñas aseguraban que la voz de Gayarre -que tanto impresionó a Wagner- y de Viñas eran “clavadas”, únicamente que el primero poseía cierto destacable vibrato del que el segundo carecía.
M'agradaM'agrada
Costa imaginar com a les quatre de la matinada poguessin estar en la placidesa del Divendres Sant i escoltant el darrer lament d’Amfortas, però sense que s’hagués repetit fil per randa, anar a veure i gaudir d’un Parsifal la nit de Cap d’Any hagués estat quelcom únic i memorable, però ves per on les autoritats s’han estimat més que sortíssim en els telenotícies d’algunes televisions, amb els Fureros, les grues, les fonts i els castells de focs, no gaire original i l’evidència de que interessa més el Parc temàtic que no els aspectes més cultes que a ciutat va tenir fa 100 anys en un fet cabdal que ara passa a ser anecdòtic i fruit de quatre eixelebrats.
Això de Catalunya i Barcelona no ho sabem vendre del tot, o al menys com a mi m’agradaria.
M'agradaM'agrada
Sensacional Joaquim, no sé si dir que la millor manera d’acabar el 2013 o començar el 2014. ¡Bravo!
M'agradaM'agrada
Bon Any Jfre, éss una manera, no sé si a millor, però per a mi una d’oferir-vos coses que intueixo que us agraden.
Gràcies per ser-hi.
M'agradaM'agrada
Una pequeñísima contribución al adelanto que supuso el primer “Parsifal” fuera de Bayreuth, ese tanto que se marcó el Liceu. Muchos saludos y Feliz 2014.
M'agradaM'agrada
Creo que la Kundry del Liceu no tuvo este nivel 😥
Callas era buena en todo lo que hacía. GRANDE!
M'agradaM'agrada
Bon any nou!!
Hi ha una novel·la de l’avui oblidada Mercedes Rubio que es diu “Las siete muchachas del Liceo”, publicada en 1956. Explica la història d’un grup de noies que es coneixen perquè canten al cor en l’estrena de Parsifal de 1913. Encara que breus, hi ha algunes referències a l’ambient i a la importància del fet, que elles, encara nenes, no acaben d’entendre. La novel·la segueix amb la trajectòria posterior de cadascuna, però és amena i està ben escrita.
Llavors, Colbran, els enregistraments de Viñas ens podrien donar una idea de com era la veu de Gayarre? També és veritat que són de quan Viñas era ja gran… Sempre m’ha intrigat saber com deuria d’haver estat, amb una varietat de papers tan gran com va cantar, de Puritani i el més pur bel canto a Lohengrin…
Que aquest any ens vagi bé a tots, i que poguem sentir molta música!
M'agradaM'agrada
Bon i Feliç 2014, bocahete.
Gràcies per informar-nos d’aquesta novel·la que no coneixia.
Les gravacions de Viñas ens aproximen a una veu que segur que tenia més atractius del que aquelles gravacions ens permeten intuir i per tant crec que fer-nos una idea del mític Gayarre a partir d’aquestes gravacions és una mica massa agosarat, ara bé, només cal escoltar als cantants del primer quart de segle XX, per adonar-nos com es cantava tot. Tots feien pràcticament tot, i fins i tot més avançat el segle, cantants tan mítics cm Schippa o Gigli, s’adaptaven les partitures per deixar constància del seu art, potser quelcom que ara que s’han tornat molt més especialistes, trobaríem sacríleg. Qui admetria escoltar I Puritani com qui canta el Chénier?
Amb els desitjos d’un 2014 ben feliç i de continuar assaborint amb plaer i gratitud les teves intervencions que agraeixo moltíssim.
M'agradaM'agrada
Sí, però aquesta uniformitat en el cant sempre s’ha dit que va venir amb el verisme i l’ànsia de fer efectes de líric spinto en tot, acabant amb la llegendària escola belcantista o la francesa. Viñas o Gayarre haurien de cantar encara “com cal”. Com a molt, farien Wagner “a la italiana”. Suposo que també deu d’influir que les orquestres eren més petites i tocaven més baix, o sigui que se sentirien millor i podrien afrontar papers tan diferents. No sé, la veritat… Fins que el Colbran no trobi la màquina del temps, em sembla que continuarem sense saber-ho.
M'agradaM'agrada
No ho deia tant per la uniformitat, potser eren capaços de cantar-ho adequant-se a l’estil, però si escoltes a Caruso ho cantava tot bé, ja fes el Nemorino o el Radames, i ho feia diferent o potser més unificat del que ho escoltem ara, però perfectament vàlid. Vaja! jo ja signo on calgui per escoltar cantar així, però ara desconfiem d’un cantant que canti des de Nemorino a Otello.
Sempre he pensat que de disposar de la màquina de Colbran la feinada per destriar la quantitat de veus que hi deuen haver en un mateix espai, també ens posaria en un dilema 🙂
M'agradaM'agrada
Bocachete, a pesar de que las grabaciones de Viñas no tienen gran calidad, efectivamente -aunque se mejorarán en un próximo futuro, estoy seguro de ello-, si las escuchamos podemos hacernos una idea de la voz de Gayarre, al menos eso es lo que decían cuantos vieron en vivo a ambos tenores, según documentación recogida por el biógrafo de Viñas en su publicación de 1934/35 después de su muerte y que me facilitó un amigo hace unos años.
Aseguran que existen dos cilindros grabados por Gayarre, pero quién los tiene? Si aparecieran y con la tecnología actual se podrían dar a conocer comercialmente y podríamos comprobar si esa similitud de voces era real o simplemente un bulo, pero creo que el propio Viñas reconocía ese parecido, si bien el vibrato de Gayarre le diferenciaba del tenor catalán.
En la actualidad Piotr Beczala posee una voz que recuerda muchísimo a Fritz Wunderlich -más al principio de su carrera que en la actualidad-, aunque el tenor polaco dispone de más volumen. Era o es tal el parecido de ambas voces que la viuda de Wunderlich seguía todas las actuaciones de Beczala -no sé si sigue haciéndolo o no- actuara donde actuara porque le recordaba a su marido.
M'agradaM'agrada
Quan vaig veure l’apunt de la Tetralogia de Lucerna em va semblar estrany que no el dediquessis a l’estrena de Parsifal i veig finalment que fins i tot vas ser escrupolós amb l’hora de l’edició. Com podia pensar que se’t passés per alt una celebració així?
Gràcies per l’apunt tan didàctic i també per aquest regal del Covent Garden que baixo amb certa por, tot i que per a mi Pappano és una bona garantia. Estic encuriosit per la direcció i esporuguit per alguns cantants. De l’escena millor no esperar res, potser així m’agradarà una mica.
Bon Any a tots i per a tu Joaquim, especialment.
M'agradaM'agrada
Bon Any Santi i gràcies per participar tan sovint i comentar.
M'agradaM'agrada
Pues que maravillosa sorpresa para empezar el año
Bravo¡¡¡¡
Feliz año nuevo y gracias de nuevo por tu trabajo
M'agradaM'agrada
Gracias a ti e, de hecho ha sido una manera de despedirlo ya que el día 1 no tendrá post de manera excepcional.
M'agradaM'agrada
Abans que res, un bon any 2014. Certament hauria estat un “puntasso” que el Liceu hagués organitzat alguna cosa important coincidint amb aquest centenari, quina bona ocasió perduda!
Pel que fa a aquesta producció que ens has deixat i de la que te’n dono les gràcies per penjar-la, la vaig anar a veure al cinema. No em va acabar d’agradar la direcció de Pappano, així com la posada en escena , ara la Kundry d’Angela Denoke va ser extraordinària. Deuria ser que encara tinc al cap el Parsifal del MET.
M'agradaM'agrada
Si el nostre ajuntament (Barcelona) o la Conselleria de Cultura (Ai Senyor!) creguessin que Barcelona i Catalunya hagués de ser portada el dia de Cap d’Any del 2014 d’un esdeveniment únic, haguessin destinat una part del que han pagat a la Fura, per representar Parsifal al Liceu, 100 anys després de ser portada als diaris del món, una altra vegada.
Bon Any Marta, estic veient el Parsifal, encara no puc opinar….
M'agradaM'agrada
Un apunt detallat i didàtic. I escoltar la Callas, la seva veu irrepetible…
M'agradaM'agrada
Bon Any Olympia.
La Callas va fer una Kundry magnífica, de fet jo no li conec cap cosa lamentable, al menys en els seus anys d’esplendor, al final de la seva curta carrera i amb la veu arruïnada té alguna cosa que em fa molta pena.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim pel teu post. L’únic record que s’ha fet a dia d’avui de l’estrena del “Parsifal” a Barcelona fa 100 anys.
La nit passada hagués pogut ser una meravellosa nit de cap d’any amb el “Parsifal” al Liceu, però és demanar massa als nostres gestors culturals.
L’encant de la nit de cap d’any, parafresajant els encants del divendres sant, no s’ha produit.
Vaig anar a veure en cinema el “Parsifal” de la ROH. La posada en escena no em va agradar. La Sra. Denoke bé com a interpretació de cant i d’actriu, sense entusiasmar. També vaig anyorar el “Parsifal” del MET.
Bon Any 2014 a tu Joaquim i a tots els infenemlandistes.
M'agradaM'agrada
Gràcies Rosa, també per a vosaltres us desitjo un feliç 2014
Pel que fa al Parsifal, de moment he vist el primer acte i…m’espero a veure els altres dos.
M'agradaM'agrada
Vaig amb un sermonet:
Terrible! Horrible! What a bad production! Ho pose en anglés perquè si use el meu valencià, els pose a parir. Estic convençut que molts creureu que sóc un carca, an antic o un religiós wagnerià parsifalià cum laude. Res d’això, senzillament tinc un poquet de senzibilitat i conec l’obra que el “enfant terrible” de torn ha destrossat per tal que quatre pseudo.moderns diguen la gran proesa que ha fet el falsari de torn.
M’explique. A estes altures no vaig a denamar que isca la catedral de Siena – que a Wagner inspirà i encisà – ni menys encara que Parsifal vaja vestit com el gran Viñas que ‘assembla a la foto de la meua primera comunió. No senyor, no aspire a això. Salament em conforme amb una posada que tinga alguna relació, encara que remota amb la del llibret, que és el que caldria fer. En tindria prou amb què es respectara l’esperit de l’obra , l’essencia. Però això és demanar massa. Possiblement, el director artístic i escènic ni coneguen l’obra mínimamnet. Però fer una obra de bojos ja és massa. Se suposa que són originals i no paren de copiar-se uns a altres. Solament he vist part de l’Acte II per problemes en la descàrrega, però en tinc prou. A més ja coneixia la “posada”. Kingsor porta una jaqueta de cuiro llarga i negra; la mateixa que ha aparegut en altres escenes. Posar en un llit d’hospital a Amfortas és tan original, que ja ho he vist en més de deu Parsifals. Això sí, un Parsifal amb camiseta d’esport amb el panxorro i els pantalons que se li cauen és tota una fita wagneriana difícil d’oblidar, i no diguem les xicones-flor que pareixen ma tia la del poble, amb el mocador al cap i la bossa de mà.
Quanta ridícula pallassada. Fins a quan? És tan horrible que fa feredat, que diem pel meu poble. La seductora Kundry, quasi al zero i en roba interior gens sexi ho té molt, però que molt difícil per a seduir a este Parsifal, que sembla el fava de Ramonet en lloc del “parsi foll”, que ací es traduiex pel “tonto del bote”. Pera colmo, hi ha “coitus”, que ja és estar necessitat , i es trenca tot el sentit de l’obra;; que rau precisament en el contari, com sabrà qui conega l’obra. El que em pregunte és que si un un beset de res Parsifal té un canvi tan gran que es compadeix d’Amfortas, sent el seu dolor, acava amb Kingsor i el seu domini, redimix per un costat i un altre, mare meua, per un coitus amb una tan atractiva senyora, segur que “el polvo del siglo” de la peli “instinto Básico”, aquest Parsifal puja en un cohet i redimeix a tota la població terrestre i extraterrestre de l’univers.
És tan horrible el que es veu, que no té cap interés com canten. Tot reduït a fem. Això sí , com tot és un muntatge, les crítiques seran favorables, els diners públics emprats, molt ben emprats i, el que més em fa riute, és que sempre hiaurà qui aplaurirà: “Clap your hands!” perquè el del costat no es pense que no és “modern”. Pera morir-se de riure.
De totes maneres, a Bayreuth encara han arribat a més. No sé si recordareu el Parsifal del conill podrit i els excrement, amb una Kundry bruta i les mamelles a l’aire (millor dit, mamellasses, com les de Teresias de Poulenc, i un poca-solta fent budú. De vergonya.
No em queixe que desacralitzen el que Wagner va dor “festival, sacre, escènic”, ni que el “deswagneraritzen, però fer una patotxada com aquesta, sense sentit ni rigorositat ni lògica interna és una porqueria a que ja ens tenen acostumats,. Una més. Per això, cada vegada m’estime més les versions concert. Almenys no sents fàstic de veure una presa de monyo tan vomitiva com aquesta.
I si algú pensa que sóc un carca, un conservador, un fanàtic wagnerià s’enganya. És pura senzibilitat i bon gust.
Salut.
Rex
M'agradaM'agrada
Segur que la posada del 1913 al Liceu li pegava quatre potades a aquesta del ROH. Us pose dues que considere dignes: la del MET-Levine. Meier- Jerusalem i la de Bayreut-Sinopoli. La primera més tradicional i la segona més moderna:
M'agradaM'agrada
Coincideixo amb la teva opinió, vaig veure aquest Parsifal al cinema, i sincerament, la posada en escena la vaig trobar molt ridícula, la del Liceu de fa un parell d’anys era infinitament millor.
M'agradaM'agrada
La de 1013 no va agradar, deien que en lloc de semblar Montserrat, lloc que va inspirar als òbelgues i holandesos, els paisatges presentats en l’estrena barcelonina semblaven ambientats a Mallorca!!!!
Jo vaig assistir a aquell horror del conill putrefacte i és una de les experiències escèniques més horribles que he viscut mai, sinó la més horripilant, però tancava els ulls i gaudia com poques vegades gràcies a Pierre Boulez i un equip vocal honest.
Aquest Parsifal de la ROH no compleix el “meu” mínim imprescindible.
M'agradaM'agrada
Com sempre, el que més em va molestar d’aquesta producció (em falta el tercer acte) és el nivell musical/vocal. I en canvi només parleu de l’escena. Això em deprimeix molt.
M'agradaM'agrada
Un apunt magnífic, com ja ens tens habituats i una celebració desaprofitada i quasi ignorada.
Esperem que e 2014 sigui per a tots un bon any, també per aquest depauperat Liceu de futur incert.
M'agradaM'agrada
Crec que aviat el Sr. Guasch farà una roda de premsa, va dir que ho faria a finals del 2013 o inici del 2014, i ja hi som.
M’oloro que patirem…
M'agradaM'agrada
Parabéns pelo magnífico trabalho de recordação dessa importante estréia!
Abraços
M'agradaM'agrada
Obrigado José Carlos
Bon Any!
M'agradaM'agrada
Jo, quina ràbia… ahir vaig fer un comentari a l’apunt i com que era el primer cop que ho feia des del mòbil, alguna cosa vaig haver de fer malament i s’ha disolt en el ciberèter. En fi, tampoc no t’has perdut gaire, però sí el meu desig de tot de coses bones per al nou any i que mai no perdis aquesta capacitat de sorprendre’ns dia a dia amb els teus meravellosos apunts. Gràcies!!!
M'agradaM'agrada
Potser va anar a parar en la meva bustia de spam, espera que ho vaig a mirar….no, no ha entrat
T’ho agraeixo igualment i espero que aquesta capacitat que m’atorgues generosament es mantingui.
Abraçada, amic
M'agradaM'agrada
yo tambien vi el parsifal del r0h en elcine bosque, que por cierto estaba bastante vacio, ( nada que ver con la anterior traviata , ( la del mal de san vito ) qu estaba alcompleto .
yo intente aislarme de las tonterias ,( hospital y otra mas ) y el final del primer acto me impresiono , a musica de waner pudo con todo . pero habia cada tonteria … como la entreg de pistolas a unos pseudo terroristas y cosas asi,absurdas. que hi farem pero espero tu comentario, pues los cntantes eran muy buenos, ( rene pappe y otros ) que si podias escuchar sin enfadarte, pues valia la pena
quedo a la esperoa detu comentario .
M'agradaM'agrada
DE momento lo que he visto y escuchado, me falta el tercer acto, no me ha gustado demasiado, ni la dirección me ha parecido de altos vuelos, ni la mayoría de voces me han conmovido, solamente Pape y Finley aguantan bien.
M'agradaM'agrada
Joaquim, té felicito por el nuevo año y por este post magnífico que no merece un vídeo tan mediocre como el del Parsifal londinense.
No me gustó nada, ni Pappano, ni el soso Gurnemanz de Pape, ni la insuficiente Denoke, ni el mediocre O’Neill, ni mucho menos la enésima insensatez, esta vez obra y gracia de un tal Stephen Langridge. Quizás salvaría el Amfortas de Finley.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias carlos.
Tampoco a mi me está gustando mucho, más bien poco. me decepciona Pappano, pero es que O’Neilly Denoke me parecen claramente insuficientes, aunque ella es una cantante intensa, pero muy lírica para un rol como Kundry, que la sobrepasa
M'agradaM'agrada
No había comentado nada sobre esta representación de la ROH, pero es que sólo he visto los dos primeros actos y ha sido un total desencanto, por lo que me he quedado sin ver la escena y escuchar “Los encantos del Viernes Santo” del tercer acto.
Sólo me ha gustado Gerard Finley y algo menos Renè Pape, una vez más ausente de su rol, todo lo contrario que sucedió en su Gurnemanz del Met.
A Denoke le sobrepasa la Kundry y O’Neil está casi imposible, con una presencia atroz, aparte de mal actor, y con una voz que me recuerda el peor momento de James MacCracken, tenor que me ponía de los nervios.
La escena insoportable y constantemente gratuita. Un desastre. No sé si me atreveré a ver el tercer acto, con lo que me agrada “Parsifal”!
M'agradaM'agrada
Gerald Finley quise decir.
M'agradaM'agrada
Potser el tercer acte, com a l’òpera, es produirà el miracle…..
M'agradaM'agrada
Sobre la no celebración del centenario del estreno de “Parsifal” en el Liceu, sólo puedo añadir que se ha desperdiciado una ocasión de oro de conseguir un gran acontecimiento y un reconocimiento universal por la importante efemérides. Pero ya estamos acostumbrados a muchos fallos y falta de imaginación del Coliseo de Las Ramblas en algunos aspectos como éste. Quizás alguien pudiera dar una justificación, yo no la veo. Al menos se tenía que haber programado una función completa el 31 de diciembre de 2013, escenificada o en concierto.
M'agradaM'agrada
Quedarà l’acte en petit format del “Gran” Círculo del Liceo, per tapar la vergonya, llàstima que el tapall sigui ínfim per a tanta teca.
M'agradaM'agrada