Jo crec que la millor manera d’estimar a Berlioz és escoltant la seva meravellosa música i també crec, i en ambdós casos puc estar equivocat, que un llibre no convencerà a gaires escèptics a trobar finalment la llum que els il·lumini per arribar a la “veritat” berlioziana. Però no hi ha cap dubte que el llibre que avui us presento, pot fer passar moltes estones de plaer i atorgar sobretot coneixement a tots aquells que d’antuvi ja sentin una especial debilitat per Hector Berlioz i sobretot estic segur que serà un llibre d’aquells que mai acabarà, un cop llegit, acumulant pols en una prestatgeria, ja que esdevindrà una font continua de consulta i re-lectura.
Enrique García Revilla arrossega un historial acadèmic envejable, és Doctor en Filologia, musicòleg i professor i membre de la Orquesta Simfònica de Burgos, alhora que un estudiós i divulgador entusiasta de l’obra de Hector Berlioz, de qui està preparant una Guia que ja friso per tenir. Doncs bé, com autor d’aquest interessantíssim llibre, fruit de la seva tesi i que ara ha editat la Universitat de València, ens endinsa en l’obra del compositor francès, mitjançant els seus texts, l’estètica i la filosofia.
Curiosa elecció tractat-se d’un compositor, malgrat que tothom sap que Berlioz també era un gran escriptor i articulista, que es va deixar un gran llegat que inclou una correspondència integrada per més de quatre mil cartes, reunides en vuit volums. No cal dir que els texts de les seves òperes són seus i per tant abans que Wagner ens enlluernés amb la seva capacitat creativa, Berlioz, el encara avui incomprès gegant musical, ja ho feia, i potser fins i tot millor.
No és un llibre per llegir-lo d’una tirada i ja està, o al menys no ho ha estat per a mi, que l’he llegit a batzegades, entre altres lectures i amb parades volgudes que m’han fet retrocedir i tornar a llegir capítols sencers, no pas per la dificultat del contingut, tot i la seva profunditat i erudició, si no més aviat per digerir la quantitat de informació i cites al voltant de la composició, el procés creatiu musical i la pròpia historia de la música.
El llenguatge i l’estètica, l’escriptura, la divulgació, així com concentrar el nucli del llibre en la vessant filosòfica dels escrits de Berlioz i la repercussió o potser seria millor dir, la translació d’aquesta filosofia en els meravellosos pentagrames que ens va deixar, es desenvolupa en 6 capítols:
- Introducción a la estética musical berlioziana
- Crítica del materialismo musical
- La creación musical
- La percepción del arte musical
- La fidelidad a la voluntad del compositor
- Consideraciones sobre la acústica de salas
Enrique, i permeteu-me la familiaritat però que ens deixi comentaris a IFL deu donar-me una certa i inconscient llibertat, té l’enorme virtut d’anar teixint al voltant de la seva tesi doctoral, un “fil argumental” de creixent interès al voltant del compositor francès, que fa que per a un rendit admirador de la seva música com jo, la lectura hagi suposat el descobriment d’aspectes fins ara desconeguts, que gràcies al llibre em permeten disposar d’una nova clau o una nova eina que m’aproxima a l’obra mitjançant aspectes enriquidors, i allò que fins ara només havia estat fruit de la percepció summament plaent de l’audició de les seves obres, ara esdevingui a més a més, font de coneixement, aprofundiment, anàlisi i reflexió.
La figura d’aquest gegant, model segurament més envejat del que molts imaginen i suposen, pel mateix Wagner, és amb aquest llibre una mica més assequible i precisament per això més admirat i més anhelosament desitjat.
He llegit el llibre amb plaer, per tot el que m’explica i com ho explica, perquè estirant de la troca surten mil i un temes que envolten a Berlioz i el fascinant moment històric que va viure, i Enrique García Revilla fa que tot i l’erudició que demostra en la seva exposició, mai resulti ni feixuc, ni pedant.
Compte!, no és un llibre per a tothom, jo aviso, i que l’origen de l’obra sigui una tesi el condiciona, però a més a més crec que hi ha tres aspectes que cal tenir en compte abans de començar a llegir-lo:
En primer lloc perquè parla de Berlioz, i avui encara no és gaire estimat, ni comprés, ni tan sols conegut.
En segon lloc perquè fonamenta el gruix de la tesi en aspectes literaris i filosòfics i això sempre ens fa més por o qui sap si mandra, malgrat que com és obvi la música està present en cada frase i en cada racó, en ser l’essència del llibre i l’obra de Berlioz.
I encara m’atreviria a dir en tercer lloc, i sense cap pretensió que això molesti a ningú, que és un llibre que no t’ho posa fàcil, no et regala res, ho has d’anar a buscar, i si en tens ganes, si ets curiós i vols aprendre, i saber més de filosofia, música, literatura o història, i d’Hector Berlioz, aleshores sí, el llibre us agradarà i fins i tot entusiasmarà, són 273 pàgines de coneixements generosament posats a l’abast de qui vulgui aprendre.
Us deixo l’enllaç al magnífic apunt que José Luis va fer fa molts dies sobre el llibre a Ancha es mi casa
I també us deixo l’enllaç a l’editorial de l’universitat de València:
IN FERNEM LAND 
Felicitats per la publicació, Enrique (aquest sí que és mereix un premi, i no un que passava per allà i li toca la loteria). I enhorabona a tu també Joaquim. Sense desmerèixer els altres, que també fem el nostre paper, que tinguis passejant per aquí persones com Enrique, Jaume T, Demestres, Oscar Boada, Guinovart, etc… aquí sí que yo lo flipo como Casillas!!!
M'agradaM'agrada
A mi m’impressiona i ho agraeixo molt, dóna relleu i notorietat al blog i això per a mi és un premi.
També demostra que tots ells i altres que sense ser tan coneguts, tenen també un nivell altíssim, són molt més assequibles del que molts creuen.
El llibre és magnífic, no te’l perdis.
M'agradaM'agrada
Tienes razón, el placer es proporcional al interés por el tema, y si lo hay, está garantizado. Pero basta con tener interés por el fenómeno musical para disfrutar y en su (mi) caso, aprender un montón.
Por si no lo pega aquí, me permito advertir que Josep Olivé dejó uno de sus breves y anodinos comentarios en el apunte de mi blog al que has enlazado.
M'agradaM'agrada
Es cierto José Luis, pero en estos tiempos que se tiende a discriminar mucho y seleccionar en exceso, ya sea por falta de tiempo o simplemente por superficialidad y discriminación intelectual, pudiera ser que para todos aquellos que Berlioz no sea un compositor de cabecera o simplemente por no pertenecer a su Olimpo particular, se dejaran perder la lectura de este libro.
Había leído la tesis de JO en tu casa, pero aún no había terminado el libro, y el también me la mando gentilmente por correo electrónico. Es un crack.
Pero aquí el más crack, mejorando lo presente, es Enrique
M'agradaM'agrada
Formidable treball, llibre totalment recomenable, i nos sols per a conèixer, entendre i apropar-nos millor la grandíssima personalitat artística de Berlioz, sino tambè per a entendre l’evolució de la història de la música, les seves conexions i els seus entorns.
No puc extendre’m aqui tot el que jo voldria, absolutament impossible aquets dies, i si pogués fer-ho ho faría exactament en els mateixos termes que ja ho vaig fer fa poc temps a l’apunt de Jose Luis del que ens deixes l’enllaç, on queda ben clar l’impacte i impresions que m’ha causat la lectura del treball de Enrique.
I content, molt, perqué els dos blogs (In Fernem Land i Ancha es mi casa) amb els que comparteixo la mateixa passió per la música s’hagin fer ressò d’una publicació que ens augmenta l’equipatge per anar per aquest mon meravellós de la música i ens fa, en definitiva, una mica més cultes.
M'agradaM'agrada
Crec que fer difusió d’aquest llibre o d’altre material cultural com discs, dvd’s, o fer difusió de concerts minoritaris o de músics joves i nostrats, és una de les tasques més satisfactòries de IFL, encara que això signifiqui perdre visites i comentaris.
Crec que el que ja hem tingut la sort de llegir-lo fem bé a donar a conèixer aquest treball que pot donar coneixement i satisfaccions a tots aquells que ens facin cas 🙂
Gràcies per fer-ho tan bé.
M'agradaM'agrada
El buscaré, Berlioz és un compositor que m’interessa moltíssim i que vaig descobrint mica en mica. Per exemple fa un parell d’anys vaig sentir per casualitat la Grande symphonie funèbre et triomphale, que malgrat ser l’apoteosi del “bombo i platerets” em va entusiasmar.
A banda recomano a qui pugui submergir-se en el Grand traité d’instrumentation, és un llibre fascinant.
M'agradaM'agrada
T’agradarà, dóna moltes pautes i ajuda a la comprensió d’una figura tan cabdal com Berlioz.
M'agradaM'agrada
M’has motivat, el tindré present.
Com sempre gràcies per incentivar el nostre creixement, tens una valuosa habilitat i la utilitzes de la millor manera.
M'agradaM'agrada
Gràcies en a tu per deixar-te motivar.
Ja ens diràs que t’ha semblat.
Intento fer-ho assequible sense aclaparar i deixant que sigui l’autor del llibre qui ens descobreixi les claus del seu magnífic treball.
M'agradaM'agrada
Joaquim:
Veus, ets tu qui comença a parlar de Wager, i no t’ho critique, perquè el saxó és una fita fonamental de la música i perquè els dos compositors eren contemporanis, amics de Lizst i partidaris de la música del pervindre, de la música programàtica, de trencar amb el passat. Així, la Simfonia fantàstica no és música pura a l’estil de Brahms, sinó que té un programa literari adjunt.
Els dos compositors es conequeren i intercanviaren correspondència. Fer a l.lusió o no sé quina “enveja” de Wagner, si ho he comprés bé és caure en tòpics com ara l’antisemitisme o l’anti-gal-lisme. Sempre hi ha hagut algú que ha fet esment al seu suposat odi cap a França i els francesos, sense tenir en compte que – guerres franco-prusianes a part – el francés i l’alemany tingueren una relació cordial, i no parlem del possible amor d’una franceseta, Judith Gautier. Sembla que no es por parlar de Wagner sense atacar-lo. Això sí que és redundant.
Les obres del dos tenen molts paral.lelismes. Tant un com l’altre fracasaren a París. Ambdós volien crear un tipus de teatre musical que superara el tradicional. De fet, “Els Trojans” és una epopeia grandiosa que recorda a “Der Ring”, encara que el seu llengualtge musical siga diferent.
Berlioz té obres molt singulars, com ara la “simfonia dramàtica” “Romeu i Julieta”, preciosa, on no aparéixen els amants. Tota una novetat. Els seus compatriotes no acceptaren la seua obra. Malhauradament, Berlioz no tingué un rei que el recolzara. Va morir mal amargat sense poder complir el seu somni, semblant a Wagner. Creau un nou edicifi com Wagner sí que pogué dur a la pràctica. Wagner no té cap motiu per a envejar Berlioz. Passà gana, però se n’isqué amb la seu. Berlioz, no. Una pena perquè els seus propòsits eren revolucionaris i podrien haver obert un camí paral.lel al de Wagner, que sí que va influir en la posteritat. L’obra de Berlioz va quedar oblidada. Per a vergonya dels seus païsans, va ser un britànic, Collins Davis, qui va rescatar-lo de l’oblit i que va grabar la seua “intergral” per a PHILLIPS, sent la referència absoluta. Més tard, el britànic tornà a grabar part de lòbra de nou. Charles Dutoit, crec que canadens francòfon també protagonitza algun disc de Berlioz. Una pena que es programe tan poc. La seu música és excel.lent, en cara que té alguna cosa que no acaba d’estar redona.
Quant a la PUV de la Universitat de València, recordar que , en la secció d’Estètica, ja va publicar dos llibres imprescindibles sobre Wager o o Wagner. El treball del professor Enrique Gavilán, sobre narrativa wagneriana, i la traducció i comentari del professor Joan Llinares del llibre teòric de Wagner “L’obra d’art del futur”. Bona col-lecció, doncs, de llibres sobre els aspectis estètics, filosòfics, literaris i musicals de Wagner i de Berlioz. Sense dubte, un llibre important al que afegiria les seues “Memòries” de lectura mot agradable i reveladora.
Salut
Rex
M'agradaM'agrada
És obligat anomenar a Wagner quan va ser ell qui es va fixar amb Berlioz, i s’hi va emmirallar. Tot i ser coetanis, els deu anys de diferència van a favor del francès, sobretot pel que respecte a innovació musical.
M'agradaM'agrada
I també s’ha de parlar de Liszt, que va ajudar a un bon grapat d’artistes. En el cas que ens ocupa, gràcies a ell, el francés va poder estrenar ” Béatrice et Bénédicte” a Weimar (1862) i el saxó, Lohengrin a la mateixa ciutat (1850).
Berlioz na nàixer deu anys abans que Wagner, però també va morir catorze anys abans. Tots tres tenien unes idees semblants en qüestions musicals, però malgrat ser més jove Wagner, les primeres influències que va rebre no són en absolut de Berlioz, sinó d’Spontini, Weber, i Meyebeer. La relació entre els dos va ser d’admiració mutua, però l’obra de casdascú anà per un camí diferent encara que, com he dit, tenen paral.lismes.
Del que no cap dubte, és que l’obra de Berlioz va ser menstinguda i oblidada,i sense cap repercusió per al futur;; tot el contrari de la de Wagner, que va canviar la història de la música i va influir en bona part del compositors posteriors, tant francesos – Massenet, Gounoud
o Saint-Saëns – , com alemanys – R. Strauss- o italians – Boito -..Qui va, no innovar, sinó revolucionar la música va ser Wagner. Berloz va ser una llavor que no germinà ni en la música francesa on el protagonista va ser presisament el compositor de Leipzig. França va ser, precisament, el primer país no germànic on arribà la influencia wagneriana.
Salut
Rex
M'agradaM'agrada
Connexions amb Berlioz, precisament per la seva importància, n’hi ha tantes com vulguis.
França certament és molt chauvinista però jo crec que el geni de Berlioz els va sobrepassar i els continua sobrepassant. Ells s’estimen més a Gounod o Massenet, per no parlar de Delibes, Chabrier i tota una llarga llista de compositors més “amables”. La revolució estètica, formal i conceptual els va agafar amb el peu canviat i després es van estimar més, de manera incomprensible tractant-se d’un geni francès, decantar-se per l’escola germànica que no valorar el bolet aillat que va ser i encara continua sent, Hector Berlioz.
M'agradaM'agrada
Estic d’acord amb tu. Berlioz es mereixia un tracte millor. Va ser un compositor renovador, gran orquestador, que va trencar amb l’academicisme clàssic francés. França és el país on el clacisme és – dodríem dir – una senya d’identitad. Al Romanticisme li costà molt d’entrar, i vingué via Alemanya principalment. El que resulta incomprensible és que un segle després, el president de la república es negara a portar al Panteó les seues restes mortals. No va ser ni és profeta en la seua terra.
Jo tinc la seua discografia completa i pense que la seua figura té tot el dret a ser considerada de primera categoria, Del que no cap dubte és de la seua originalitat.
El cas de Berlioz no és únic en la història de la música ni molt menys. Fa ser millor considerat com a director que coma a compositor. Exactament com li passaria a Mahler, que arribà a ser el director de la Vienner, previ bateig, no ho oblide,,,mentre les seues simfonies passaren sense pena ni glòria. També cal dir, que – com el francés – es tracta d’obres que no sentaren escola, pero que sí que van influir en compositors posteriors com ara els de la II Escola de Viena o Britten entre altres, i que foren recuperades en el segle XX. La pel.lícula “La morte in Venecia” de Visconti, hi té molt a veure. Leonard Berstein va ser el “Colins Davis” de Mahler, el seu recuperador. No cite qui va morir en Venècia, clar, ni quin dictador va dir que una òpera dirigida per ell, d’un compositor que no anomenaré per no enfitar ningú, va ser la millor que va gaudir, que seria sacrilegi.
Algú va dir que Mahler encetà i tancà un nou concepte de simfonia.
És llarga la llista de compositors oblidats que, posteriorment , han estat rescatats. Compositors d’èxit en la seua època: Martín i Soler, Salieri o Paisiello, autor de més de 100 òperes, com ara “El barber de Sevilla”, basat en la novel.la de Beaumarchais que Rossini i / o el seu llibretista “prengueren prestat” posteriorment. Bartolli ha contribuït a la recuperació de Paisiello. Hi ha un DVD sobre una de les seues comèdies de gran nivell: “Nina o la pazza per amore” (Nina o la boja per amor) totalment recomanable.
En aquste enllaç es parla del tema “barbiere”. La que és obra més popular de Rossini no respectà el copyright de laversio original.
http://www.kareol.es/obras/elbarberodesevilla/barbero.htm
” Las tramas de las versiones de Paisiello y la de Rossini se parecen muy estrechamente, con sutiles diferencias”
Vaja amb el bo de Rossini…
http://es.wikipedia.org/wiki/El_barbero_de_Sevilla_(Paisiello)
Compare the music, please. “La calumnia”
Paisiello:
“Rossini seems to have known well Paisiello’s version of the vile Basilio’s big calumny aria, as the earlier version features the same crescendo effect several times”.
Rossini:
I no diguen el cas de J.S. Bach, el “pare” de la música, oblidat pel públic fins que en Leipzig, Mendensshon va recuperar “La passío segons sant Mateu”. En aquesta ciutat nasqueren els dos compositors i un altre que no anomene per no enfitar ningú.
Resumint: m’agrada molt l’òpera romàntica francesa d’influència …d’un cert compositor saxó… així com l’obra de Berlioz, de qualitat innegables encara que desigual, ja que té perces com ara “La marcha fúnebre i triomfal” que sembla un martell que no para de martellejar. Això sí, té obres que són un crack, com ara “Els trojans”, “La simfonia fantàstica”, “La damnations de Faust” i moltes més.
Salut
Rex
M'agradaM'agrada
Molt millor Rossini, on vas a parar?
M'agradaM'agrada
Son ganas de meterse con Rossini como sea. Antes que el cisne de Pesaro se ocupara de esta obra de Beaumarchais para ponerle música, no con libretto suyo sino de Cesare Sterbini, ya seis compositores lo habían hecho antes. El no copió nada, ni quiso llamarla “Il barbiere di Siviglia”, por lo que la estrenó como “Almaviva, o l’inutile precauzione”, mientras que Gazzaniga estrenó en el misno 1816 otra versión de la obra utilizando el título de Paisiello.
Todo lo que dices de “Nina, pazza per amore” ya lo he dicho yo en este blog varias veces, la última hace muy pocos días. Por lo tanto no aportas ninguna novedad al respecto.
Y sobre las influencias de compositores sobre Richard Wagner has olvidado mencionar el que posiblemente le influenció más y que fue Marschner. Los otros compositores que citas también lo había hecho yo contestándote a uno de tus primeros comentarios.
Y algo que no te va a gustar, Wagner tomó prestados algunos temas de Berlioz, concretamente de “Romeo et Juliette” para “Tristan und Isolde” por ejemplo.
Por más que quieras despretigiar a Rossini no lo vas a conseguir hay muchos amantes de la ópera que adoran su música, como se demuestra cada año en los diversos Festivales que se le tributan en diversas ciudades. Tienes la particularidad de para ensalzar a Wagner cargarte a Rossini, lo cual viene a demostrar que el italiano pesa mucho en el mundo de la Opera aunque te pese. Qué obsesión, Señor!
M'agradaM'agrada
No te enfades Colbran:
Te explico paso a paso. Dirigiéndome a Joaquim sobre Berlioz, recordé el caso de Paisiello, que conozco gracias a mi admiración por la Bartoli. Casualmente descubro que él tiene un “Barbero”. Busco información y descubro lo que he escrito. El asombroso “parecido” tanto en música como en letra. Pego los enlaces que dicen bien claro que sucedido. Aunque hubiera seis o más versiones anteriores, da la casualidad de que Rossini estrena la suya cuando aún está circulando la anterior. Lo que es desleal, aunque le cambie el título. Hay abucheos y follón por parte de los seguidores de su adversario, más reconocido entonces que él. Fracaso. Como la obertura no gusta, el genial compositor y Cisne de Pésaro, le coloca la misma obertura que había usado y vuelto a usar en otras dos óperas:”Aureliano en Palmira” (1813) y “Elisabetta, Regina d’Inghilterra” (1815).
Sabía que el libreto no es suyo. En el enlace viene el autor. Sobre oberturas, y ya que sacas tú, no yo, el tema Wagner, todos sabemos que cuando fracasó Tannhäuser en Paris, la cambió por otra más reducida, conocida como versión Dresde. Incluso hay alguna versión intermedia. No se le ocurrió ponerle en su lugar la obertura de “El Holandés”. Lo que hubiera sido un disparate, y lo era en el caso anterior.
Por otra parte, no creo que cueste nada reconocer lo evidente: las dos “calumnias” son muy parecidas, aunque coincido con Joaquim, a mí también me gusta más la de Rossini. Los libretos también son similares. Dada la tendencia al autoplagio de Rossini, no es de extrañar que tomara material ajeno, como en el citado.
Tu segundo párrafo – y te lo dijo sin ánimo de herir – me parece una salida de tono que yo no he tenido contigo. Hace años que sigo este blog, pero de tarde en tarde. Desde hace poco, lo hago a diario con sumo interés. Lo leo todo, aunque se me puede pasar algo. Soy muy curioso y estoy para aprender. Desconocía que hubieses hablado de “Nina”. De todos modos no veo por qué yo o cualquiera no puede citarlo. Es como si dijeras que porque has hablado de tal disco ya nadie puede volver a hacerlo. Lo he citado en el contexto de un compositor que, como Berlioz, fue olvidado y rescatado. Es la Bartoli en este DVD quien lo rescata, al menos para mí. Lo de “no aportas nada al respecto” no me gusta. Cuando me presenté dije que venía humildemente. Escribo con entusiasmo y pretendo aportar lo que buena mente pueda sin ánimo de recibir una medalla por ello.
Sobre “Todo lo que dices de “Nina, pazza per amore” ya lo he dicho…”. Ya te digo que no lo he leído. Lo que he escrito es fruto de mi pensamiento. Yo no plagio.
Influencias, conocía la influencia de Marschner en el primer Wagner. ¿Sabes por qué no lo escribí? Porque no estaba seguro de su ortografía y porque utilicé como fuente su primera autobiografía, donde habla de ello sin citar a este señor pero sí a los demás. Y dale, torna-li la trompa al xic. Vuelves a decir lo de antes de que tú lo didas ya lo había dicho yo, “Los otros compositores que citas también lo había hecho yo…” Pues, como podrás suponer, es una información que hace años que tengo y que conocen los wagnerianos. ¿No puedo citarlo yo? ¿Por qué?
“Y algo que no te va a gustar” que si Wagner toma prestado no sé qué de Berlioz en Tristán e Isolda. Me tendrías que decir qué toma prestado. He escuchado las dos obras y son muy diferentes. Para empezar “Romeo y Julieta” no es una ópera sino una “sinfonía dramática” según Berlioz. Y, bueno, por qué dieces eso. ¿Por qué me iba a molestar si Wagner admiraba a Berlioz y viceversa? ¿Sabes cuantos compositores citan a otros? Un montón. Shostakovich en su 15 sinfonía citas profusamente la obertura de Guillermo Tell de Rossini precisamente. ¿Sabes cómo lo hace? De manera jocosa, burlándose, machancando, a modo de esperpento típico en sus obras satíricas. También cita a Tristán, pero de otro modo. Sigamos. Mozart cita a Martín y Soler en Don Giovanni, Bruckner cita a Wagner en la primera versión de su sinfonía Wagner. El mismo Wagner cita su Tristán en Maestros. Martín y Soler tiene arias prestadas por Mozart. No es un fenómeno extraño.
Berlioz fue un excelente orquestado, de hecho es el autor de un importante tratado sobre ello- En este sentido pudo influir en músicos de su época, como Wagner, Liszt y otros muchos compositores, especialmente en los paridarios de la “música del porvenir”, como Bruckner. No tengo noticia de que Wagner tome prestados temas de nadie. Su estilo compositivo a base de leitmotiven es típicamente wagneriano y característico de él.
Como puedes comprender mi interés por “desprestigiar” a Rossini es algo que considero absurdo, ¿por qué? Hablo de este compositor como de tantos otros. A lo que me niego es a que se pueda echar toda clase de improperios sobre Wagner y no se pueda comentar nada de Rossini, de Mozart o de quien sea.
Si quieres que hablemos de festivales y de demanda de entradas, es conocido que para que te toque el turno para asistir a Bayreuth hay que esperar años. Lo que no sucede en ningún otro festival que yo sepa. De hecho, llevo 10 años esperando y aún no me ha tocado. Con Rossini no pasa.
Saludos.
Rex
PD. Las pestes que se echan sobre Wagner no se repiten sobre otros compositores. Me parece injusto.El sajón no tiene la culpa de a que Hitler le gustara su música y se montara una película a partir de ello.
M'agradaM'agrada
Hace unos meses asistimos Joaquim y yo a una interesantísima conferencia en la que se tocó el tema del préstamo o préstamos que Wagner tomó de Berlioz, como Joaquim hizo un post sobre ello puede aclarártelo mejor que yo.
No creo haber considerado a “Romeo et Juliette” de Berlioz como una ópera, pues conozco muy bien toda la producción dramática de este compositor y bastante bien la sinfónica. He citado el título “berloziano” y he dicho que de ahí tomó prestado Wagner para “Tristan und Isolde”. Como algunos acordes de “Der Vampyr” de Marschner aparecen en “Der fliegende Holländer”.
Yo no acostumbro a enfadarme casi nunca -soy Acuario-, pero cuando lo hago soy tremendo…Pero no es el caso. Aquí se exponen opiniones e incluso se discute, pero yo mido mucho mis palabras.
Sobre los autoplagios de Rossini, eso es algo que todos sabemos, pero no fueron tantos como se acostumbra a decir. Eso sí él tiene un título “Edoardo e Cristina” que es un pasticcio de sus títulos anteriores confeccionado por él mismo, motivo por el cual aún no se ha representado en Pesaro. Sobre la obertura de “Il barbiere” se han dicho muchas cosas, pero por lo visto la del estreno la compuso el baritenor Manuel García -que interpretaba Almaviva- a petición suya y con temas de aire español-. Como la obra fue protestada el día del estreno, para las funciones sucesivas Rossini utilizó la obertura de “Aureliano in Palmira”, posteriormente también incluída en “Elisabetta, regina d’Inghilterra” -ambas con variantes orquestales- y a partir de la segunda función, una vez retirados otros números musicales intercalados por García -por ejemplo una serenata-, la obra fue un éxito colosal, como bien sabes. Que todos los músicos han tomado temas o acordes de otros también lo sabemos. Mira te voy a decir uno que seguro que no conoces: Rossini tomo una melodía de “La vestale” de Spontini y la desarrolló en cierta parte del concertante del final del primer acto de “Il barbiere di Siviglia”, pero esto son homenajes que los compositores solían y suelen hacer respecto a los maestros que les precedieron.
M'agradaM'agrada
Colbram:
Conegut és el tema de les autocitacions o dels préstecs d’altres autors. Una obra molt coneguda de Brahms són les seues “Variacions sobre un tema de Haydn”. L’hamburgués ho fa per retre homenatge a un altre músic a qui admira. Realment, el tema és atribuït a Hadydn, però en època de Brahms es pensava que era del mestre del classicisme. Tant li agradà que en feu dues versions. Una pre a dos pianos – poc coneguda actualment – i una altra per a orquestra, que és la que se sol tocar. Això no és cap demèrit per a Brahms, ans al contrari, és una de les seues peces més tocades.
El problema ve quan una persona, com vas fer tu, utilitzà el suposat ús per part de Wagner d’algun motiu de Berlioz. En paraules teues més o menys “no te va a gustar”. ¿per què? Wagner en Meistersingers, segons tu tan antisemita i segons un altre, tan racista, fa ús d’un coral de Bach just al principi del primer acte. He “de enfadarme”, perquè eixes són les teues paraules. Doncs no, a sant de què? Com vaig dir, aquesta òpera és un homenatge a l’art, en concret l’alemany, per això cita Bach i fa referència a Luter i Durero. Estic convençut que més d’un no havia caigut en això, que m’hagueren amollat un “te vas a enfadar, Wagner toma prestado o plagia a Bach….” En esta òpera – que conté fins i tot una fuga – es fa homenatge a Bach, considerart el pare de la música i manifestació de l’ésser alemany.
Ja sé que tu no digueres de “Romeu i Julieta” fora una òpera, però la comparació la fas amb una òpera.”Tristany i Isolda”. El que estic esperant és que em digues on és la cita, còpia o el que siga, perquè conec les dues obres i a mi no em sona, igual és que m’ha passat desapercebut i tinc curiositat. L’obra de Berlioz pertany a un gènere que va inventar el compositor: “simfonia dramàtica amb cor i solistes” i és un homenatge a la Novena de Beethoven i la seua Coral; idea que comparteix en Wagner – i perdona que parle d’ell – que també admiraba al de Bonn i aquesta simfonia en particular, model per als seus drames.
Sobre Rossini no són ganes de fer-lo quedar malament, senzillament dic el que tots els aficionats saben; l’autoplagi. En el cas de la seua obra més reprsentada “Il Barbiere”, no voldria repertir-me, però els especialistes – no jo – fan referència al “paregut” amb la versió de de Paisiello, com es pot comprovar en “La calumnia”. És innegable, i d’això se’n diu “plagi” tnt en la música com en el llibret. Per acabar, canviar una obertura que ja s’havia canviat en un altra ocasió és un abús. La mateixa obertura pera tres òperes. Si això ho fa Wagner segur que tota una caterva de gent l’hauria acusat de “malfaener” (gandul). Rossini no té en compte la funció de l’obertura, que és la de presentar una obra. Per tant ha de contenir motius de la mateixa. Les obertures no són intercanviables. T’imagines “Guillem Tell” amb l’obertura de “Cenerentola” ? Falta de serietat, segons la meua opinió.
Bach reutilitzava també el seu material anterior per dos motius. Com a organista, mestre de capella, mestre d’escola i altres obligacions que tenia pel seu caàrrec – com ara composar una cantata per a cada diumenge – no tenia temps material. Però no es limitava a fer un “copy-paste” sinó que reelaborava el material antic per incloure’l en la nova composició. Com que en aquella època la música ers de “usar y tirar” o siga, per a una finalitat pràctica, i no existien els tocadiscos ningú no se n’adonava de res. Gràcies a aquest procediment s’han pogut recuperar partitures perdudes o “reconstruir” obres gran, com ara “La passió segons sant Marc”, com feu Ton Koopman, encara que la seua “reconstrucció” no siga plenament acceptada per tothom. La va publicar Erato.
Salut
Rex
M'agradaM'agrada
Colbran / Joaquim:
No localizo el post de Joaquim sobre la influencia o los préstamos de “Romeo y Julieta” de Berlioz en “Tristán e Isolda” – con la Meier deleitándonos – He escuchado varias versiones y no encuentro ningún parecido ni de lejos entre ambas obras, ni citas, ni nada como sí que pasa en las dos “calumnias”. barberiles.
Me pica la curiosidad. Digo yo, la “toma” no estará en las obras de Chaikovski o Prokofiev del mismo nombre, obertura y ballet respectivamente? Aquí, al menos, podemos decir que “toman” el título de Berlioz, no de Shakespeare.
Perdonad mi supina ignorancia, es que “no en tinc ni idea” y “me lo tengo que hacer mirar”. De hecho ya he “pedido día y hora”. Iré con mi triple caja de Berlioz – obra completa y hasta repetida – que tengo hace un montón de años y que grabó Collins Davis, quien tampoco tendría mucha idea, ya que su versión de “Romeo y Julieta” tampoco recuerda nada de Wagner. Yo pensaba que el famoso acorde del preludio del Acto I del Tristán era invención berloziana y que Wagner, el “envidioso” Wagner y todo lo que queramos inventar de él, se había copiado del pobre francés para pasar a la posteridad.
Salute, que da patente de corso para decir que un disco es una “porquería”
Rex
M'agradaM'agrada
Charles Dutoit no és canadenc, sinó suís francòfon.
Si fem una ullada a la base de dades d’Operaclass, podrem veure que els francesos són més els estrangers que no pas els francesos qui han dirigit Berlioz.
http://www.operaclass.com/catalogo/compositor.asp?idioma=&idCompositor=22&idCat=oc
Sembla mentida que un poble tan chauvinist com el francés no valore el compositors com es mereix. Com a anècdota, dir que va ser proposat portar les seues restes morals al panteó francés, però el president Chirac s’hi va proposar. És curiós, ja que els britànics han sentit més interés per Berlioz i la Corona no és tacanya a l’hora de concedir el títol de ·Sir” als seus músics, com ara Sir Collins Davis, Sir Georg Solti,- nacionalitzat britànic – Gardiner, Pinock o els Beatles.
Els francesos han segut desagraït amb qui els honorà amb una vibrant versió de La Marsellesa. Preciosa, la millor música possible per a un himne que més que nacional és de tota la humanitat.
El llibrets tenen qualitat literària. Es basen en Shakespeare, Virgili i en altres fonys, però no és cert que ell en siga l’autor sempre. Depén dels casos. Sí que és seu el de “Les Troyens”, en altres casos n`´es el coautor, com ara en “La damnation de Faust” amb Almire Gandonnière, finalment, en altres obres el llibretista són altres persones, com ara en “Benvenuto Cellin” de Léon de Wailly y Auguste Barbier. En tot cas, excel.lents llibrets.
Les òperes més populars són “La damnation de Faust” y
“Les Troyens”, en aquest ordre, com ho prova el nombre de grabacions. En els auditoris, la “Simfonia Fantàstica” domina amb diferència entre les més programades. Malhauradament, la resta del repertori és molt poc portat a l’escenari.
Berlioz també era crític musical. Va ser un gran divulgador de Beethoven a França, de manera semblant a Baudelaire amb Wagner.
Com el saxó, era partidari d’unir la poesia amb la música. Els dos admiren Beethoven, Shakespeare, la mitologia o llegendes antigues.
Podem trobar equivalents en les seues obres: Amors tràgics en “Romeu i Julieta” i “Tristan und Isolde””; epopeies heroiques en “Les Troyens” i “Der Ring” i comèdies sobre l’art en “Benvenuto Cellini” i “Meistersinger”, que acaben pràcticament igual, alabant l’art, ja siga escutòric o musical. També coincideixen Berlioz, Wagner i Verdi en composar obres basades en Shakespeare.
Observeu els finals:
TODOS
Los metales, esas flores subterráneas
de colores imperecederos,
sólo decoran las frentes de las reinas,
los reyes, los papas, los grandes duques,
y los emperadores.
¡Honor a los maestros cinceladores!
¡Tra, la, la, la!
¡Honor a los maestros cinceladores!
(Benvenuto Cellini)
PUEBLO
¡Honrad a los maestros alemanes,
y conjuraréis a los buenos espíritus!
Y si os mostráis fieles a su influjo,
aunque se esfume como el humo
el Sacro Imperio Romano Germánico,
siempre existirá floreciente
el Sacro Reino del Arte Alemán!
(Meistersinger)
Curiosa aquesta similitud de “mestres”. La diferència és que a cap persona que sàpiga llegir sense idees preconcebudes veurà que es canta a l’art encara que es facen referències polítiques.
Salut
Rex
M'agradaM'agrada
Agafat per aquí que no cauràs que deia món pare 🙂
M'agradaM'agrada
Qué empacho de Wagner, mein Gott!!! Va a aparecer a cuento incluso hablando de Quintero, León y Quiroga.
El tema es un libro sobre Berlioz no sobre Wagner, libro que aún no he leído y del que también se ocupa este mes Opera Actual.
M'agradaM'agrada
Perdona, Colbram, però he parlat de Berlioz. Em fa l’efecte que no ho has llegit. He fet alguna referència o comparació amb Wagner, el que es pertinent, i m’he referit a Liszt, Beethoven, Baudelaire, uns quants directors britànics, el poc cas que li van a Berlioz a França, la qualitat dels seus llibrest, el fracàs en vida de Berlioz, òperes i obres més populars de Berlioz, autoria dels llibrets, paral.lelismes amb altres obres – com els finals pegats – etc. i m’he pres un temps en preparar la informació.
Considere que la teua intervenció no és gens simpàtica. Podries haver dit alguna cosa de Berlioz en lloc de desqualificar les intervencions dels altres.
Et convide a quantificar quant hi ha de Wagner en la meua intervenció dedicada a Berlioz, perquè jo he parlat de Berlioz. Impossible no citar a Wagner quan els dos mantingueren relació personal i epistolar i els dos contaren amb l’amistat i ajut de Liszt. Si busques informació sobre Belioz, és molt probable trobes relació amb Wagner:
Sobre “Romeu i Julieta”
“La obra fue estrenada en tres conciertos conducidos por Berlioz en el conservatorio de Paris el 24 de noviembre, 1 y 15 de diciembre de 1839, ante una audiencia integrada por muchos de los intelectuales parisinos, entre los que se encontraba Richard Wagner. Si bien la reacción inicial ante esta obra fue dispar, como podría esperarse de una obra tan innovadora, estas tres funciones fueron luego reconocidas como un verdadero triunfo de Berlioz”
“Romeo y Julieta ha ejercido una significativa influencia en Richard Wagner, quién asistió al estreno de la obra y quedó muy impresionado con ella. Esta obra puede considerarse una influencia importante en Tristán e Isolda, y es posible apreciar la relación entre los primeros compases de dicha ópera y el comienzo del segundo movimiento.”
http://es.wikipedia.org/wiki/Romeo_y_Julieta_(Berlioz)
Què hi farem? La relació existeix. Es pot parlar de Ludwig II sense esmentar Wagner? Visconti pensava que no.
Salut
Rex
M'agradaM'agrada
Decir empacho no es descalificar a nadie, sino que hay -en mi opinión- un exceso de aparición del nombre de Wagner se hable de lo que se hable. Ahora tocaba -creo yo- comentar este libro sobre Berlioz por quien lo hubiera leído. Yo no puedo comentarlo porque aún no lo he leído. Lo has leído tú?
M'agradaM'agrada
Bé, puc canviar la paraula “descalificar” per fer un comentari “no massa cortés”, és igual. El cas que, a pròposit de l’apunt de Joaquim, on cita dues vegades a Wagner i les dues de manera no massa positiva per al meu compositor favorit, jo he fet alguna intervenció sobre Berlioz. Del llibre, que em sembla molt interessant i que pense llegir, poc puc dir, ja que com la immensa majoria del usuaris d’aquest blog, no l’he llegit ni coneixia la seua existència. Estic segur del seu interés perque sí que m’he llegit altres llibres de la mateixa col.lecció i editorial dedicats – amb perdó, perè és que es així – a Wagner. Em consta que la PUV sempre publica llibres de gran interés. I aquest sembla que en té molt.
Si solament pot participar qui ha llegit el llibre, sentit el dic o anat a la representació, la participació baixaria notablement.
No crec que siga fora de lloc donar informació sobre Berlioz o enganxar textos seus, encara que parle de – amb perdó – Wagner, perquè els dos compositors paralaren l’un de l’altre, com ha quedat clar amb els exemples posats,amb muta admiració.
Cordialment
Rex
M'agradaM'agrada
PARAULES DE BERLIOZ
http://www.todoperaweb.com.ar/biblio/Wagner_Berlioz.html
Us pegue uns pàragrafs:
FUENTE:
LA MÚSICA Y LOS MÚSICOS, H. Berlioz
Sociedad General de Publicaciones. Barcelona, s. a.
Versión española de José M. Borras
“Después de excesivos trabajos, gastos enormes y numerosos ensayos, aunque muy insuficientes aún, ha conseguido Ricardo Wágner hacer oír algunas de sus composiciones en el Teatro Italiano. Los fragmentos sacados de obras dramáticas pierden más o menos con ejecutarse así, fuera del marco que les está destinado; las oberturas e introducciones musicales, al contrario, ganan con ello, porque se interpretan con más brillo y pompa de lo que las interpretaría una orquesta corriente de ópera, mucho menos nutrida y no tan ventajosamente preparada como una orquesta de concierto.”
“Wágner acaba de demostrarlo; su programa, exento de golosinas que atraen a los niños de cualquier edad en los festines musicales, no ha dejado de escucharse con atención constante y vivísimo interés.”
“Esta sincera crónica hace resaltar bastante las grandes cualidades musicales de Wágner. Creo que debemos deducir de ahí que posee esa rara intensidad de sentimiento, ese ardor interior, ese poder de voluntad y esa fe que subyugan, emocionan y entusiasman; pero que esas cualidades tendrían mucho más brillo si estuvieran acompañadas de más invención, de menos rebuscamiento y de una apreciación más exacta de ciertos elementos constitutivos del arte. Eso, en cuanto a la práctica.”
Opina Wagner, amb perdó, de Berlioz:
Wagner : “Debemos honrar a Berlioz como el verdadero redentor de nuestro mundo musical”
http://www.puntoclasico.com/Archivo/bicentenario_de_berlioz.html
Més opinions sobre Berlioz:
http://www.hagaselamusica.com/clasica-y-opera/compositores/hector-berlioz/
“Comenzó a organizar y dirigir conciertos a través de Europa y Rusia, pero en Francia su crítica franca y su estilo musical de vanguardia eran demasiado violentos para los públicos. De todos modos, los compositores contemporáneos más grandes como Chopin, Mendelssohn, Liszt, Schumann y Wagner fueron sus amigos, y él influyó sobre todos.”
” Les Troyens (Los troyanos), acerca de la destrucción de Troya, es una ópera compleja, emulada más tarde por Wagner.”
Com es pot veure, he consultat diverses fonts. Estic convençut que en el llibre que ens presenta Joaquím es parla de Wagner més d’una vegada. Oi, que sí?
Salut
Rex
M'agradaM'agrada
un altre llibre per la lista…ara que ja han passat els reis…. esperarem a llegir els que m’ha portat père Noël.
Gràcies per presentarnos-ho! 🙂
M'agradaM'agrada
És densament imprescindible.
M'agradaM'agrada
Joaquim:
Ningú no em podrà dir que me’n sut del tema. Tinc el llibre d’Enrique entre les meues mans i voldria recomanar-lo. Un treball excel.lent que ve a omplir un buit ja que és el primer que es fa en castellà sobre el tema. Com havia sospitat, es parla de Wagner en nombrosísimes ocasions, com por podia ser altrament per raons òbvies. En cap moment es parla d'”enveja” per part de Wagner, sinó d’admiració mútua, ja que els dos tenien un ideari artístic quasibé idèntic i moltes més coses en comú. Copie alguns fragments per animar-vos a la lectura. Val la pena.
Rex
No obstante, no es posible encontrar en ellos un apartado específico que permita incluir al autor entre los filósofos de la música, junto a los Kant, Wackenroder, Hegel, Schopenhauer o Wagner.
Según Hugh Macdonald, entre los grandes compositores de su época, no pocos encontraron una segunda vocación como escritores. Entre ellos destacan Schumann y Wagner.
Este ideal es fruto de la unión de su sensibilidad literaria con la musical. Para él, el poder expresivo de música y de poesía se ve potenciado en la fusión de ambos. En dicha unión, del mismo modo que en la Gesamtkunstwerk wagneriana (“obra de arte
total”),
Pensemos en Schumann, Wagner,Tchaikovsky, Mahler, Schönberg, Stravinsky… Personas cultas todas ellas, algunas de las cuales podrán ser consideradas escritores de facto y de iure, y no sólo como simples aficionados o prosistas circunstanciales.
El autor, consciente de ello, se lanza a escribir el reencuentro con Estelle en la línea de la redención wagneriana por el amor, gracias a lo cual encuentra por fin la armonía y puede esperar la llegada de la muerte con un apacible sentimiento de resignada paz.
Otro compositor-escritor del mismo siglo que, como Berlioz, se preocupó en escribir su autobiografía, Richard Wagner, relata en Mein Leben un episodio en el que muestra con orgullo la aceptación popular de Tannhäuser.
Berlioz forma parte de la corriente renovadora del género operístico que (desde Gluck hasta Wagner) busca en la continuidad dramática el pilar fundamental del género.
En este sentido, se adelanta a las ideas wagnerianas de la
Gesamtkunstwerk. Wagner se refiere a Berlioz con bastante frecuencia en su autobiografía, Mein Leben, y reconoce su admiración hacia él.
Richard Wagner acababa de publicar en 1851 su ensayo Oper und drama (Ópera y drama) en que exponía sus ideas estéticas sobre la creación del drama musical. En ella marcaba el camino que los
grandes operistas de la segunda mitad del siglo XIX iban a recorrer de forma paralela en su alejamiento de una ópera basada en la distinción de arias y recitativos, en las que el argumento sólo era el pretexto
para el lucimiento vocal de los divos..
Nota: Això mateix vaig dir jo ací i, segons sembla, no va caure bé.
Se puede establecer (con infinitos matices) un cierto paralelismo entre las figuras de Wagner y Berlioz. Si bien la relación entre ambos daría para un estudio extraordinariamente extenso, podría resumirse adecuadamente en un sentimiento mutuo de admiración.
Los auditorios de habla inglesa son más conscientes de la música de Richard Wagner que de sus obras literarias, pero se le debe considerar uno de los filósofos más importantes del movimiento romántico.
En este sentido se puede afirmar que los compositores muestran, cuando menos, un cierto cuidado en su expresión escrita. Algunos de ellos, como Berlioz o Wagner pueden ser considerados como escritores de cierta fortuna. No en vano llegaron a redactar importantes obras en prosa y verso.
Wagner, por su parte, posee una producción filosófica en el marco del ensayo de importancia indiscutible. Arte y Revolución (1849), La obra de arte del porvenir (1850) y Ópera y drama (1851) constituyen su trilogía ensayística en torno a la producción y práctica musical. También su autobiografía, Mein Leben,290 gravita en torno al protagonismo de la música en su vida.
El concepto de alienación en que se encuentra el hombre, tal como indica Fubini motivado por su inserción en la estructura socio-económica de la civilización, va a ir desarrollándose durante el siglo XIX hacia la redención wagneriana, que tendrá lugar sólo por la acción de la música.
No obstante, Berlioz continuará produciendo música en esa línea estética suavemente ondulada de la naturalidad en la palabra cantada, en cuyos cabos se encuentran los nombres del filósofo ginebrino y de Richard Wagner.
Nota: Quan vaig fer esment a l’artificialitat del bel canto i vaig defensar la major naturalitat del cant wagnerià (i berlozià) sembla que havia dit una animalada,
De forma paralela a los comienzos del desarrollo de un drama musical en suelo germánico, Berlioz va a hacer lo propio en Francia, tratando de guardar una prudente distancia con los ensayos del joven Wagner.
Wagner y Berlioz representan el prototipo del músico artista autosuficiente en lo que respecta a la creación. La evolución de su estilo dramático se extiende a lo largo del siglo romántico como la espina dorsal de la que surgirán las demás ramificaciones operísticas.
Es evidente que esta vía gluckianaberlioziana marca el camino al que se va a unir Wagner y que él desarrollará a su manera, a partir de la segunda mitad del siglo.
De este modo, cuando Wagner, como admirador de Berlioz,
preconiza la unión de todas las artes en una Gesamtkunstwerk, una obra de arte total en realidad está estableciendo una categoría artística en la que música y drama, en este orden, se encuentran muy por encima de las demás artes en importancia. Posee el
alemán una personalidad artística similar a la de Berlioz en cuanto a su capacidad como músico y escritor.
De esta forma, la línea italiana, que con las obras del último Verdi converge en la wagneriana, continuará desdoblando las figuras de
compositor y libretista.
En el caso de Berlioz, el proceso es el mismo que en Wagner: el compositor escribirá un libreto sobre el que trabajar posteriormente en la música. Sin embargo la concepción del texto es, per se, profundamente musical. No se trata de la obra de un libretista, que
se encuentra exenta de implicación musical. Los libretos de Berlioz, como los de Wagner, presentan un sentido intrínseco de musicalidad, puesto que son auténticos poemas. Su composición requiere de una verdadera inspiración artística.
Nota: A diferència de Wagner, Berlioz no va ser l’autor de tots els seus llibrets.
Como hombre de letras, su caso es similar al de Wagner, pues ambos poseen la facultad de componer libretos de altura
literaria para sus propias obras.
Nota: Malgrat ser evident el contrari, hi ha qui posa en qüestió el valor literari del llibrets, veritables poemes dramàtics,
En esta vía teórica, del mismo modo que ocurre a Wagner, preconiza una fusión íntima entre música y drama, en la que cada una de ellas ve potenciado su efecto por la unión con la otra.
Al igual que Wagner, Berlioz sueña con un marco arquitectónico ideal para el tipo de música que él compone. No se encuentra, a diferencia del compositor de Leipzig, en condiciones de mecenazgo que le permitan aspirar a la edificación de su teatro ideal.
Nota: Fins i tot en això coincideixen. Malhauradament, Berlioz no pogué tenir el seu Festspielhaus.
El principal logro de la ópera decimonónica, el de la continuidad dramática del último Verdi, de Wagner y de todas las corrientes de fin de siglo (Puccini, Tchaikovsky, Mussorgsky, etc.) posee un estadio inicial en la obra dramática de Berlioz.
Posee Berlioz un concepto antidemocrático en torno a la capacidad de juicio, puesto que considera que tan sólo una minoría se encuentra capacitada para comprender su discernimiento universal entre música expresiva y música inferior.
Nota: Ací difereixen ja que mentre Wagner té un concepte democràtic de la música, que dirigeix al poble en el seu conjunt, Berlioz es mostra elitista, música per a una minoria.
Com he dit al començament, un llibre excel.lent que ens descriu l’ideari artístic de Berlioz i el compara sovint amb el de Wagner. Realment són molt semblants des de diversos punts de vista. L’admiració fou mutua. Molts no saben que el francés volia el seu propi teatre, com el saxó, ni que tenia un concepte elitista de la música front al democràtic de Wagner, que pretenia arribar a tot el poble. Com un tòpic més, Wagner passa per “megalòman” per haver aconseguit el que Berlioz somniava.
La meua enhorabona a Enrique.
Salut.
Rex
M'agradaM'agrada