IN FERNEM LAND

PREPARANT LA SONNAMBULA


Jenny Lind com a Amina a La sonnambula. Font: Wiquipèdia

Jenny Lind com a Amina a La sonnambula. Font: Wiquipèdia

El dilluns 27 de gener tindrà lloc la primera de les 12 representacions que el Liceu ha programat per aquesta temporada de l’òpera La Sonnambula de Vincenzo Bellini, un dels cims del belcantisme, potser l’expressió més fidedigne del melodrama italià de la primera meitat del vuit-cents.

La Sonnambula va ser escrita per a Giudista Pasta, una contralt rossiniana amb una tècnica antològica que li permetia arribar a la zona més aguda de la veu, no als sobreaguts que la tradició ha imposat al llarg dels anys i que ha fet que Amina, la protagonista, acabi en mans de les lleugeres.

El rol d’Elvino el va estrenar Giovanni Battista Rubbini el que podríem considerar el model del tenor bellinià i també donizettià, que es movia en la zona més aguda de la tessitura dels tenors. Rubini arribava al Fa sobreagut, si bé no s’utilitzava, com ja he dit moltes vegades, l’emissió de pit, que arribaria uns anys més tard amb la gosadia de Nourrit  Gilbert Louis Duprez al Guillaume Tell rossinià i que va marcar per sempre més i fins els nostres dies, el cant operístic. Fer un Fa sobreagut de pit és com un atac a la psiqui, tant del públic com del cantant, esdevenint com una nota mig heroica, mig histèrica, mentre que curiosament quan els cantants arribaven en aquell temps al Fa sobreagut amb el volgut falsettone, ho era amb una emissió dolcíssima que contrastava amb el cant viril del registre central. Estic segur que l’afecte no té res a veure, ans al contrari, s’ha desvirtuat a favor del circ, en aquells raríssims casos que un tenor decideix llançar-se sense xarxa arriscant-ho tot a una nota.

La sonnambula esdevé el vehicle perfecta  perquè dues veus mítiques del vuit-cents italià mostressin al públic tota la gamma expressiva del més pur romanticisme, de la melangia feta música, amb les corresponents dosis de passió i èmfasi poètic  en el cant i en l’expressió.

Una ambientació bucòlica i la personalitat elegíaca de Amina, la protagonista, deuen ser els motius per els quals el rol ha anat a parar en mans de lleugeres que amb les seves ascensions a la zona sobreaguda, els seus malabarismes vocals i les acrobàcies atorguen a Aminta sense cap mena de dubte  la fascinació del malabarisme vocal, però que malauradament la despullen del caràcter més dramàtic que també té el personatge i que de mica en mica la tradició ha anat buidant en la majoria dels rols femenins del melodrama italiana del vuit-cents, respectant fins fa poc Norma, que darrerament també és pastura de lleugeres o líric-lleugeres inadequades.

Les lleugeres no poden oferir l’esmalt, el vellut i la coloració que la partitura reclama, és clar que per contrarestar fan un mi o un mi bemoll esclatant i el públic àvid de circ, oblida que el cos i el color que requereix el belcanto, no era aquest. Les lleugeres no tenien cabuda en les òperes, al menys en els rols principals i en canvi elles al tombar del divuit al dinou se’ls van apropiar i s’han fet el repertori seu. Deu ser lícit, no ho nego pas, les coses es transformen i evolucionen, no sempre per bé i queden com veritats absolutes i si algun dia alguna dona agosarada, i no parlo de Bartoli que faci el que faci tindrà sempre detractors i defensors a ultrança, parlo de veus veritablement adequades a la partitura original, per tessitura, ductilitat, dolçor, precisió tècnica i virtuosística, però sense el el sobreagut que coroni  l’actuació, serà com a molt perdonada. Tot allò que hem acabat acceptant  en altres repertoris en el camp del historicisme musical a la recerca de les essències, sempre discutibles però amb ànsia de retornar a uns valors altament tergiversats si ens atenem al que diuen les partitures autògrafes, és rebutjat en el camp de l’òpera italiana del dinou, senzillament perquè ens eneguiteja com en tants altres aspectes de la vida, que ens treguin allò mil i una vegada escoltat i que ens dóna plaer . Si el mateix s’hagués acabat imposant amb Mozart o Handel, per parlar de dos intocables, ara a part de totes les barrabassades virtuosístiques creades pel compositor també escoltaríem al final de les àries de bravura sobreaguts impertinents.

En el cas d’Elvino ens trobem en similars circumstàncies. La tessitura original va ser retocada per el propi Bellini, que va baixar mig to la part del tenor en el segon acte “Tutto è sciolto…Ah, perchè non posso odiarti” que va passar en el cas de l’ària de si a si bemoll i en el cas de la cabaletta de re a re bemoll. Posteriorment la partitura i ja no de la mà de Bellini, va continuar canviant, tant és així que la mateixa Ricordi va editar la partitura mig to més baixa del que ja va fer Bellini a l’ària, però de un to i mig a la cabaletta, que va passar del re bemoll major a si bemoll major. També en el primer acte, els dos duos entre Elvino i Aminta van patir un canvi de tessitura de mig to.

Curiosament algú podrà dir que això va a favor de les veus més centrals, però no és així. En la partitura original els sobreaguts, com fàcilment podeu comprendre,  haguessin esdevingut impossibles Fa o Sol, però el que si va aconseguir aquesta transposició de la partitura és que el rol d’Elvino anés a parar en mans dels contraltinos, vocalitat heretada dels rols joves de les òperes de Rossini, sacrificant també com les sopranos, l’espessor vocal i el cos de la veu, per tal d’arribar amb comoditat a les notes més agudes situant la centralitat del rol en una zona més alta. O una cosa  l’altra, ambdues en una mateixa vocalitat esdevé impossible, o filats i refilats o cos i vigor dramàtic.

Òbviament teoritzar sobre la veu de la Pasta, com la de la Grisi, la Malibran o la Colbran, és fer volar coloms, només podem imaginar-nos com podria arribar a ser i ni segurament així podríem apropar-nos a la realitat. Ara bé, si que és més fàcil imaginar la importància del fraseig dramàtic belcantista que dóna personalitat als personatges, si imaginem ni que sigui per un moment, tots aquests personatges en veus més carnoses, àmplies i consistents, i en la majoria dels casos  em sedueix molt més que no un seguit de notes cristallines, la majoria de vagades mecàniques i emeses amb vertiginosa precisió sense cap pes i sentit dramàtic, només com a finalitat de meravellar amb el recurs “més fàcil” a un públic més interessat en el circ que en el cant.

Algunes lleugeres han suplit  amb la seva fabulosa acrobàcia les carències vocals d’aquests rols, amb emotivitat, varietat i veritat expressiva i un cert sentit dramàtic del cant. No són moltes, però n’hi ha que han superat l’avorriment mecànic per dir alguna cosa més aproximada al que segurament era la finalitat del compositor escrivint el rol per a una veu oposada a la que ha acabat assignant-se a la majoria d’aquests rols.

Quan Bellini i Romani van pensar en La Sonnambula, havien aparcat la idea de fer una òpera del Hernani de Victor Hugo que havia trasbalsat París. Però per una part tenien por de la censura i per l’altra volien allunyar-se al màxim de l’altra òpera que s’estrenaria la mateixa temporada a la Scla,aquella de Donizetti i que no era altra que Anna Bolena.

Bellini i Romani es van fixar en ballet/pantmima de Scribe i Aumer “La sonnambule, ou l’arrivée d’un noveau seigneur” que es va representar a Paris tres anys abans i que a la vegada provenia d’una comèdia-vaudeville de Scribe i Delavigne. de l’any 1819.

No era la primera vegada que el sonambulisme es tractava a l’òpera, ja Päer i Carafa l’havien utilitzat i també sabem que en aquella època tenien molt predicament les escenes de bogeria i desequilibris temporals dels protagonistes, que servien per deixar anar tot el ventall tècnic i expressiu de les dives i divos (Rossini va fer embogir al baix Assur a Semiramide) que en aquestes escenes esdevenien i esdevenen el centre d’atenció absolut, mentre el temps s’atura tot esperant que ens enlluernin.

Van traslladar la historia de la Provenza a Suïssa, eliminant part senceres, sobretot aquelles que eren més picants i còmiques, més pròpies del gust francès i que els autors italians volien transformar totalment embolcallant l’òpera d’una idíl·lica atmosfera molt més romàntica i també innocent, lluny de les picardies mundanes i més a prop d’éssers purs, innocents, allunyats de qualsevol realitat i que per una disfunció psíquica la protagonista, com succeïa amb la “Nina pazza per amore” de Paisiello, n’és víctima inconscient.

La sonnambula podria situar-se com Linda de Chamonix de Donnizetti, a mig camí entre l’òpera seria i el conte idíl·lic-pastoral amb final feliç, és clar, tot i que Bellini s’estalvia una figura imprescindible en totes aquestes òperes, el basso buffo, i cal dir que li dóna un bany a Donizetti.

Bellini va escriure una partitura magnífica, dramàticament molt interessant i sense fissures, l’òpera no decau mai i l’efusió lírica juntament amb el declamat expressiu configuren l’estil bellinià més pur.

No és una òpera amb moltes floritures, Bellini començava a allunyar-se de Rossini i més que l’exhibició virtuosística demanava als seus personatges molta elegància expressiva i adequació a la personalitat dels seus rols, les floritures hi són, més aviat per definir aquest ambient bucòlic i camperol, de idíl·lica existència. Les llargues melodies bellinianes, “Ah, non credea mirarti”, per exemple, configura un arc melòdic expressiu admirable, que la cantant ha de ser capaç de fer elevar al públic fins la levitació, és més important aquest aspecte, que n enlluernar amb picats vertiginosos que res tenen a veure amb aquesta camperola de disseny. També prescindeix de la contralt per a interpretar el rol dElvino, una solució que encara havia utilitzat a I Capuleti e i Montecchi.

Vocalment el rol d’Amina segons ha quedat en les partitures després de l’estrena va del Do3 al Mi bemoll5. Cal aquesta soprano que sigui capaç d’emocionar amb un cant elegíac mentre manté les llarguíssimes frases amb un domini del cant lligat (legato) i el fiato que permeti aguantar les notes, entre sfumature i el embelliments corresponents. La Pasta que va estrenar el rol també estrenaria Norma (d’aquí bé la gosadia de les lleugeres que creient que Amina és per a elles, també decideixen cantar la sacerdotesa, Déu les tingui a la seva glòria, pobretes!) i també va estrenar l’Anna Bolena de Donizetti que compartiria protagonisme en aquella mateixa temporada milanesa.

La llista de sopranos que han interpretat després de la Pasta aquest rol és enorme, i la vocalitat de totes ells és tan dispar com Maria Callas o Amelita Galli-Curci i Toti dal Monte. Si a mi em doneu a escollir entre totes elles i parlo de les modernes i de les que disposem proves fonogràfiques, la meva elecció és claríssima.

Maria Callas, que tot i incorporar les notes sobreagudes de la tradició, ofereix una emocionant caracterizació.

Escoltem la seva entrada a la mítica edició de la Scala, l’any 1955, dirigida per Leonard Bernstein (a l’escena per Visconti). Així cantava “Care compagne, e voi… Come per me sereno”

I així va cantar l’extasiant “Ah, non credea mirarti” en la mateixa representació milanesa

i la corresponent cabaletta, “Ah, non giunge” que fa embogir al públic. Lleugeres que ho faran més precís, segur que a youtube n’hi ha milers, però més intensament preciós, no.

El rol d’Elvino amb tots els retocs de tessitures va quedar en una tessitura de Do2 a Do4 i un vehicle per a tenors di grazia que desvirtuaven al meu entendre la intenció belliniana. Caldrà recuperar les veus de tenors més corpòries com Pavarotti, Kraus o Blake per entendre el rol d’una altra manera.

Us deixo amb un dels paradigmes de l’Elvino, el tenor Tito Schipa, de gust exquisit i color claríssim, però sobretot amb un gust exquisit, cantant amb un grill famós, com Toti dal Monte, cantant ambdós magníficament el deliciós “Prendi , l’anel ti dono”

Però jo crec que Elvino és més semblant a com ho cantava Alfredo Kraus al costat d’una meravellosa  Renata Scotto (ja imitant a Callas) a La Fenice l’any 1961, “Son geloso del zefiro errante”

Escoltem ara com cantava Rockwell Blake “Ah! perché non poso odiarti” l’any 1990 a Bilbao, al costat de Luciana Serra (veu molt més ingrata que la del tenor), absolutament allunyat del concepte de tenore di grazia

Finalment us deixo amb els dos Elvino al Liceu:

Celso Albelo al costat de Desirée Rancatre a Las Palmas (2010), cantant Son geloso del zefiro errante”

I un esclatant Juan Diego Flórez, cantant al costat de Natalie Dessay al MET (2009), Tutto è scilto…Ah perché non poso odiarti” i demostrant qui és el rei del belcanto a l’actualitat, amb permís de qui calgui, faltaria més.

El rol de comte Rodolfo és ideal per un baix noble, la seva extensió és del Sol1 al Mi3. El seu gram moment és l’ària “Vi ravviso, luoghi ameni… Tu non sai con quei bei occhi” i us ho proposo escoltar per Samuel Ramey, el més gran baix belcantista en anys i anys, per tant us ho dic molt sincerament, no em cal anar a buscar al gran Tancredi Pasero, un altre dels referents.

El rol de Lisa té originalment dues àries:  “Tutto è gioia, tutto è festa” on haurà d’arribar al Do5 i “De’lieti auguri a voi son grata” que s’acostuma a suprimir.  A veure si el Liceu obra el tall i ens permet escoltar el rol amb totes les seves dificultats.

Escoltem a Adelina Scarabelli cantant “Tutto è gioia” al Grand Théâtre de Genève l’any 1982, dirigida per  Gianandrea Gavazzeni.

Teresa és la mare de la protagonista i el seu rol és molt més secundari, confiat a les mezzosopranos i normalment a cantants amb una certa edat, té una tessitura que va del La bemoll2 al Si 4. Intervé en els conjunts però no té cap moment solista pro destacat.

I finalment encara tenim el rol d’Alesio per a un altre baix , amb intervencions de conjunt i l’anecdòtic i habitual notari.

Pel que fa a l’orquestra, la famosa orquestra belleniana que tant exaspera a molts, certament és una anècdota que servei per acompanyar a les veus, únic i veritables protagonistes de la representació. Bellini utilitza alguns petits recursos expressius, però res que despisti o tregui el protagonisme als cantants.

No us voldria deixar sense les Amina del Liceu i que després del desencís de la cancel·lació del debut en el rol de Dana Darau, una veu amb molt méscos que les lleugeres a l’us, ens ha deixat amb l’esplèndida belcantista, de veu gasiva, Patricia Ciofi, i l’estel·lar Annick Massis.

Us deixo amb una Patricia Ciofi de fa 20 anys cantant l’ària de sortida, “Care compagne”

I així cantava Annick Massis l’any 2007 l’ària final i el bis, curiosament dirigida per Daniel Oren com al Liceu, un director que mai m’hagués pensat en aquest repertori.

Les representacions del Liceu, malgrat la cancel·lació de Damrau, són, seguint el gran nivell de la temporada, uns casts veritablement espectaculars que ja cal que gaudim intensament a l’espera del que ens espera en el futur.

Finalment no us vull deixar sense una versió sencera per poder baixar. Serà de vídeo i provinent de La Fenice de Venècia del 2012. L’Amina és l’excel·lent Jessica Pratt, la soprano australiana que sembla disposada a agafar el testimoni de les grans belcantistes. Ella està espectacular, us ho garanteixo.

Vincenzo Bellini
LA SONNAMBULA
Llibret de Felice Romani

Amina: Jessica Pratt
Elvino: Shalva Mukeria
Il Conte Rodolfo: Giovanni Battista Parodi
Lisa: Anna Viola
Teresa: Julie Mellor
Alessio: Dario Ciotoli
Notari: Raffaelle Pastore

Cor i Orquestra del Teatre La Fenice de Venècia
Director musical: Gabriele Ferro
Director del cor: Claudio Marino Moretti

Director d’escena: Bepi Morassi
Escenografia: Massimo Cecchetto
Disseny de vestuari: Carlos Tieppo
Disseny de llums: Vilmo Furian

Venècia 2012

ENLLAÇ vídeo (6arxius)

http://rapidshare.com/share/76BC7712CA2164EA36FFE594497CF763

ENLLAÇOS DE INTERÈS:

SUGGERÈNCIES DISCOGRÀFIQUES:

  • Per a mi està clar, la versió de La Scala de l’any 1955 és pel que fa a Amina, insuperada., malgrat que és una versió mutilada i Cesare Valletti no em motiva gens.
  • La de Scotto amb Kraus, de la que hem escoltat un fragment és molt bona i la va editar la casa Bongiovanni de Bologna.
  • I la versió d’estudi amb Sutherland, Pavarotti, dirigida per Bonynge en un tardà 1980 i amb un repartiment de gran efecte, tothom diu que és sensacional.

Un comentari

  4. alex

    Ante todo , lamentar la desaparición y fallecimiento del gran Claudio Abbado! Descanse en paz, Maestro!

    De la Sonnambula que se nos presentará a partir de la semana que viene en el Liceu, lamentar la baja d e Damrau, para mi gusto mucho mejor voz y cantante que la Ciofi aunque ésta se desenvuelva mejor escénicamente quizás.
    como dice Joaquim, los dos repartos son bastante equilibrados por la calidad de los contratadados finalmente ( lástima que no se haya podido contar con la Pratt o incluso la Moreno, para sustituir a Damrau), aunque me sorprende que Pertusi ( un especialista del rol del Conte Rodolfo, esté en el cast alternativo ), ya que será el Conte en el Met junto a Damrau, en el Met y en marzo.
    De Albelo, me reservo la opinión hasta escucharlo en teatro ( cantante irregular y “demasiado imitador” del gran Kraus, lo cual no siempre es positivo porque pierdes tu propia personalidad)

    De la producción, bastante elegante con el hotel de marras y sus salas de convites además de la elegante vestimenta, creo que gustará. Esta misma producción la presenciés hace 2/3 años en París, con Pertusi precisamente, una Dessay ya con problemas en el sobreagudo pero excelente escénicamente y un magnífico por su elegancia en el canto Javier Camarena como elvino. No me gustó la dirección orquestal del “llamado manostijeras” E. Pidò ( por su manía de cortar algunas escenas con los sobreagudos de la tradición).
    Espero que el maestro Oren que por cierto debuta en el Liceu, se luzca aunque no sea un especialista en dirigir b elcantismo

    M'agrada

    Respon
  5. Concep

    Gràcies per l’apunt preparatori i la gravació de regal.
    No és l’òpera de Bellini que més m’agrada, m’estimo més Norma, no cal dir-ho, i també puritans.
    Jo tinc la gravació de la Callas i és molt maca.

    M'agrada

    Respon
  6. dandini

    Curiosa vocalitat la del rol d’Amina que necessita una contralto? amb habilitat per la coloratura,trinats,sfumature, pianíssims i que a sobre si vol seguir la tradició pujar fins el mi bemoll.
    Sincerament crec que el rol d’Amina té uns andante que es mouen en el registre central en una tessitura que poden cantar sense fer trampes Kathleen Battle,Stephanie Blythe,Ewa Podles o Edita Gruberova.Potser el problema radica en la credibilitat de la relació timbre-carácter.No m’imagino ni trobaria creible un “Come per me sereno” cantat amb la veu de la fabulosa Regina Resnik i en canvi si que ho és cantat per una asopranada Cecilia Bartoli o per Natalie Dessay per exemple.
    Aquest andantes són peces d’una bellesa inmensa sense massa dificultat.On els partidaris d’una soprano o una altra es basaran en el seu veredicte més que en grans diferències de qüalitat en la bellesa del instrument(els pianíssims de la Callas,sovint oscil·lants mai podran competir amb els de Caballé,Gruberova o Fleming) i sobre tot en la seva militància.Si són “independents” doncs podran gaudir d’un fotiner de sopranos.Trobar gent que canti molt maco “Casta diva” o “Oh quante volte” és relativament fàcil.
    Una altre historia són les caballettes i els fragments amb exigència d’agilitat.Aquí sí que podrem medir d’una forma més objectiva l’habilitat en els trinats,si les escales mostren aquell nivell d’autosuficiència o són toperes i si pot assolir l’agut que imposa la tradició o no.
    Al Liceu tenim dos repartiments de luxe. Tot i estar sotmesos a la pitjor crisi estem vivint un inici de temporada on les operes escenificades no baixen de l’excel·lent i l’èxit del públic aixi ho onfirma.(virgensita virgensita lo que se da no se quita).

    Us deixo un fragment on Ana Durlovski va demostrar les qüalitats necessàries per que la revista Opernvelt la nomenés la cantant revelació de l’any 2013.
    La seva veu central és carnosa(anti-grill),els pianíssims preciosos,la coloratura enlluernadora i l’agut precis i valent.Jo crec que no li manca res per ser una grandíssima Amina.

    M'agrada

    Respon
    • colbran

      A tí te puede parecer imposible pero la voz de soprano ligera sólo comenzó a apreciarse cuando las ligeras irrumpieron en tropel a fines del siglo XIX y principio del XX, haciendo suyos roles escritos para sopranos dramáticas, mezzos y contraltos, añadiendo todos los sobreagudos en forte que tanto agradaron y agradan al público.

      En tiempos de la Pasta eran las voces graves las apreciadas y ascendían a las posibles notas agudas en pianíssimo, lo cual se comprende porque las orquestas constaban de pocos profesores y no precisaban forzar su voz. Adelina Patti fue la primera soprano que introdujo los agudos en forte, cuando las orquestas comenzaron a tener 40 y más profesores. Marietta Alboni, la más famosa contralto del siglo XIX, dijo que las orquestas de tantos componentes obligaban a gritar y no a cantar.

      No comprendo cómo una mezzo o contralto no puede cantar con dulzura y disponer de todo tipo de coloraturas. Cecilia Bartoli y Ewa Podles son dos claros ejemplos y tu precisamente las citas. La Podles de hace 30 años interpretaba roles que requerían suavidad, sin prescindir de graves y Cecilia Bartoli tenía la voz más grave hace 20 años que ahora -o al menos recurría más a la zona grave que lo hace en estos días, lo cual no quiere decir que la haya perdido- y también cantaba ese tipo de roles. El rol de “Mignon” fue escrito para mezzo/contralto y corresponde a una niña de 15 años; posteriormente Thomas hizo una nueva versión para soprano, pero la que se suele interpretar es la primera. Y “La cenerentola” también fue escrita para una contralto (Geltude Gorghi-Righetti) y Angelina es el colmo de la dulzura.

      M'agrada

      Respon
    • Joaquim

      El problema, amic Dandini, és associar contralt amb camionera grollera que només fa rots, en canvi si penses amb cantants sensibles, musicals, tècnicament brillants i adequades en l’estil la cosa canvia totalment.
      I aquestes cantants existeixen ara, si penses en Bartoli, Kasarova, Genaux o la mateixa DiDonato, que sense ser contralts, tenen la tessitura original i sense necessitat de fer el Mib poden cantar l’Amina molt més propera a la de l’estrena.
      Associar dolcesa, innocència i joventut a les lleugeres és quelcom mental. La Reina d ela nit, un personatge maligna és una lleugera i l’Angelina de La Cenerentola una contralt. NO m’ho invento jo, així ho volien els compositors.

      M'agrada

      Respon
  7. Jan

    Tinc moltes ganes de que arribi o bé l’assaig o bé l’estrena si l’assaig és a porta tancada. 😀
    Després de la decepció (grandiosa) de la cancel·lació de Diana Damrau que la adoro, penso que en realitat la Ciofi no pot estar gens malament, bé, amb la Amina de l’any 1994 no ens hi podem fixar, perquè res té a veure la seva veu ara. És una veu molt àfona, no l’he escoltat mai en directe i no se si es projecta bé. Però segur que ens agradarà, ja que ens farà disfrutar, sobretot a nivell escènic o dramàtic (és una mica el cas de la Dessay en els últms anys).
    El Juan Diego Flórez és actualment un dels 2 millors tenors (compartint el lloc amb JK) del món, i aquest paper és un dels seus millors, ens farà disfrutar molt. Ell al met 2009 afageix un Re natural a “Ah perché non posso odiarti” a veure si també ens el fa aquí… El teatre es pot ensorrar.
    En definitiva, que ja compto els dies per la 1a funció que pugui veure d’aquestes Sonnambules que segur que recordarem durant anys.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      La Ciofi té una veu suficient que malgrat la poca brillantor corre bé i sobretot es fa escoltar.
      La compartició del primer lloc tenoril em sembla improcedent, canten repertoris diametralment oposats i res tenen a veure, tret de que són tenors, l’un amb l’altre. En aquest sentit em sembla més brillant JDF ja que el seu repertori s’adequa molt més a les seves possibilitats, mentre que JK canta masses repertoris i en tots no està a dalt de tot, segons la meva opinió.

      M'agrada

      Respon
  8. Marta B

    Un apunt preparatori excelent, marca de la casa. Em sap greu que la Damrau hagi cancel·lat, tenia moltes ganes de sentir-la en aquest rol, ara si la Ciofi em fa disfrutar tant com en La fille du Régiment, em donaré per satisfeta.

    Per altra part, un record pel mestre Claudio Abbado, avui és un dia molt trist pel món de la música

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Jo crec que Ciofi ens farà una gran Amina i esperem que els energumens que la van protestar a la Lucia s’abstinguin d’anar al Liceu o de manifestar-se, sobretot si ho han amb la injustícia que va caracteritzar aquella protesta, fruit de la impotència dels seus autors davant l’anulació de la seva diva.

      M'agrada

      Respon
      • Joan

        Doncs serà això perquè igual d’exagerades van ser les ovacions que va rebre les dues funcions que va cantar. A l’estrena no hi vaig ser però la del seu repartiment que li vaig escoltar a la Ciof em va semblar de notable alt. De tota manera tampoc s’aplaudeix una actuació concreta (un recital de lied per exemple)sinó més aviat a una trajectòria

        M'agrada

        Respon
  9. Oriol

    Primer de tot voldria donar el meu condol per la mort de Claudio Abbado com molts ja ho heu fet.
    El apunt d’avui m’ha agradat molt, i ja he escoltat tots els audios jeje, que avui hi havia feina 🙂
    M’ha semblat molt interessant el que s’ha comentat de les veus sobretot pel que fa el paper de Amina del canvi de veus més greus a sopranos lleugeres. Realment seria molt interessant presenciar una Sonnambula amb veus com les va imaginar el compositor (potser no seria tan comercial això si).
    Per altra banda tot i la bacant de la Damrau que haig de dir que en tenia moltes ganes de tornar-la a sentir, segueixo il•lusionat amb aquesta Sonnambula perquè crec que estarà molt i molt bé.
    El segon repartiment després de la incorporació de la Massis que tan em va agradar a la Cendrillon en tinc moltes més ganes d’anar-hi també.
    A més a més la orquestra del Liceu últimament toca molt bé i per tant la qualitat de les funcions s’en recentirà positivament, n’estic segur.
    Per últim espero que les espectatives es compleixin i que podem disfrutar d’aquesta obra de Bellini. Esperant ja al dia 27 🙂

    M'agrada

    Respon
  12. Josep Olivé

    Un cop llegir el texte i rebre un bany de tècnica vocal belcantista ens disposarem a escoltar aquets dies les àries que ens proposes, escoltarem sencera l’òpera en CD i en DVD amb cantants de referència (Pavarotti, Sutherland, Florez, Dessay…) i anirem al Liceu ben equipats i amb bagatge suficient per a disfrutar encara més de l’òpera, sempre que els cantants ens ho permetin, clar, que per això parlem de belcanto, no?

    Content estic de que tornin Ciofi i Massis, que m’agraden molt, i no diguem en Florez. I tambè que se li hagi donat l’oportunitat a un Celso Albelo que, pel bé d’ell i del públic, espero poguem veure recuperat en el Liceu desprès del seu molt deficient Nemorino al Real del decembre. Aquest és l’interrogant més gran d’aquestes funcions.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      A veure si en el debut de Albelo al Liceu es compleixen les expectatives.
      Algú m’ha dit que va de prepotent, mala senyal…ara bé, si canta com Flórez ja m’està bé, el peruà tampoc és que em caigui massa bé.

      M'agrada

      Respon
  13. SANTI

    En tinc moltes ganes d’aquesta somnàmbula però la baixa de Damrau ha estat un cop molt dur. Les veus de Ciofi i Massis no tenen el pes de Damrau, tot i que potser l’estil sigui més genuí que el de la soprano alemanya.
    Tinc moltes ganes de veure la confrontació Albelo vs Flórez, i tinc l’esperança de gaudir dels dos tenors, amb les seves diferències i la seves qualitats.
    Finalment, vaig comprar-me fa temps la gravació de la DECCA que tothom diu que és molt bona i certament és la més completa i la millor, però Sutherland tenia l’etern problema de la dicció i el timbre envellit, encara que els aguts tinguessin encara el brillo característic dels millors anys. Pavarotti és un Elvino de referència i la qualitat de la gravació és d’aquelles que mai més ja es va tornar a repetir, és com la darrera mostra de les grans gravacions d’òpera.
    La de Callas és un testimoni històric extraordinari, però el conjunt té els problemes de les gravacions fetes en viu i amb els mitjans precaris.
    No conec aquesta de Scotto i Kraus, la buscaré.
    Gràcies per l’apunt tan generós i instructiu.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      La versió Kraus Scotto és magnífica.
      Scotto en els anys 60, malgrat l’obsessió per esdevenir la nova Callas que li va reportar en pocs anys perdre la puresa vocal, era una cantant ideal per fer front al belcanto i de Kraus no cal dir gaire, bé si, podria dir que en aquells anys quasi ningú el venerava, ans al contrari.

      M'agrada

      Respon
  14. rosetapiccina

    Esperant estava aquest apunt, i no m’ha decebut, tan complet i didàctic com sempre.

    He conegut la Sonnambula fa unes setmanes, i l’he trobada musicalment encisadora, plena d’àries i duos inoblidables, només cal veure que ens has arribat a penjar 8 o 9 fragments diferents, tots meravellosos (i tots molt coneguts). Ara bé, el libretto em sembla pueril.

    Respecte als cantants que proposes, als fragments seleccionats, em quedo amb la Renata Scotto i el Juan Diego Flórez, seguit del Kraus. Com a pitjors de lluny, el Blake i la Serra.

    Si per alguna cosa fes baixa al Liceu en Flórez tindria un disgust. L’Albelo està bé, però tinc la sensació de que aquesta obra cantada pel JFD serà especial com per no oblidar-la mai.

    M'agrada

    Respon
  15. Kàtia

    Em sap molt greu el traspàs de Claudio Abbado.Alguna vegada quàn miro algún DVD dirigit per ell he pensat que dirigia l’orquestra amb la mirada i avui he llegit l’article del Periodico ón diu exactament aixó..
    Estic baixant les meravelles que ens ha deixat Joaquim i tinc assegurat disfrutar…

    M'agrada

    Respon
  16. Miquel Pérez

    Magnífic article com sempre Joaquim. Només un apunt: El tenor que es va atrevir a cantar per primer cop un Do a veu al Guillem Tell no fou Nourrit sinó Gilbert Louis Duprez. 😉
    Una abraçada

    M'agrada

    Respon
  17. Ordet

    Pre-assaig general: JDF ha cantat però es nota que ha assajat poc (el seu moviment escènic deixava molt que desitjar, res a veure amb la soltura del DVD del MET…Fins i tot ha tingut una entrada fora de lloc… ara, la veu, esplendorosa com sempre). I la Ciofi no sé què dir-vos: ha anat de menys a més; la veu sonava estranya, com quan un es queda afònic; però curiosament els aguts eren ben clars… Ha sigut la més aplaudida de tot el repartiment. M’ha encantat l’orquestra i el director.
    Salutacions!

    M'agrada

    Respon
  18. Ordet

    Doncs als meus alumnes de batxillerat els va encantar… Feia goig de veure el teatre tan ple d’adolescents gaudint de l’òpera (cosa que no feien molts dels jubilats, fent-se escoltar amb les tos i el joc del caramel). I sí, jo crec que tant la Ciofi (que està costipada,, segons sembla) com Florez no van donar tot el que podien.d’ells… O sigui, que ningú s’espanti perquè jo crec que seran unes representacions per gaudir, i molt!.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Jo també ho espero Ordet, i sí, a mi també m0agarda veure el Liceu ple de joventut.
      Mira, t’explicaré una cosa.
      Quan jo era estudiant de batxillerat (parlo de la primera meitat dels anys 70), vaig demanar a la meva escola que ens portessin a un assaig del Liceu, ja es feia això, i no vaig tenir sort. Que ho puguis fer tu amb els teus alumnes i que els agradi em sembla emocionant, tu dic sincerament, ara bé, per a mi els assaigs són un bon indicador de com anirà la representació i tan de bo Ciofi es recuperi, Flórez s’impliqui i no vagi a fer el seu lluïment personal, i sobretot que Oren facin sonar l’orquestra de 40 músics, com si en fossin 40, no 20. Jo ho espero pel bñe de La Sonnambula i mira per on, aposto molt més per el repartiment alternatiu.

      M'agrada

      Respon
      • Leonor

        Ya te puedes alegrar; a mí me lo piden (se han visto, en DVD “Romeo y Julieta”, “Werther” y desean contemplarlo en vivo. Igual algunos se escapan a esa “Sonnambula”…Muchos van a Conservatorios (Danza y Canto), están entusiasmados con pisar un teatro de Ópera. No todos, pero sí muchos más de los que parece.

        M'agrada

        Respon

Deixa un comentari