IN FERNEM LAND

CLAUDIO ABBADO: EL VÍDEO DEL BORIS GODUNOV A SALZBURG (8/4/1998)


claudio_abbado 2

M’he proposat anar portant a IFL testimonis del gran llegat que ens ha deixat Claudio Abbado i avui us proposo el Boris Godunov que es va representar a Salzburg, amb la direcció escènic del desaparegut Herbert Wernicke que amb aquest Boris potser va signar una de les seves màximes fites teatral/operístiques.

De fet tot en aquest Boris estrenat a Salzburg l’any 1994, estava predisposat a passar a la història, començant per la grandiosa concertació d’Abbado, inspirat per una partitura extraordinària amb l’orquestració original de Mussorgsky i amb l’imprescindible acte de Polònia, que encara que els puristes detesten jo  necessito, per tant la versió de 1872 incloent també l’escena davant la catedral,  i acabant per el gran muntatge teatral de Wernicke.

El Boris tal i com el dirigeix Abbado és molt profund, pessimista, gris fosc i dostoievskià, i el gran encert de Wernicke és precisament emmarcar-lo en l’atemporalitat que abraça tota la història de Rússia i que d’haver viscut ara, inclouria en la immensa galeria de “Boris” que travessa la immensitat de l’escenari del Festspielhaus de Salzburg, a Vladimir Putin, com a fidel seguidor de la nissaga amb que el destí segueix castigant al gran país eslau.

L’opressió del poble enfrontada  al poder dels líders polítics, és un tema universal és una constant, que ara torna a ser més vigent que mai.

El muntatge de Wernicke és bàsicament polític, reflectint a la perfecció i aprofitant les immensitats d’un escenari impossible, l’eterna confrontació, gràcies a un acurat treball amb els cantants.

El repartiment, sense ser el de la gravació de 1994 immortalitzada pel segell SONY, és magnífic i com aleshores l’encapçala Anatoly Kotscherga en una interpretació esplèndida que sense ser la dels grans baixos de la tradició, és tan robusta com adequada a l’aspror musical amb que Abbado envolta la versió però sense renunciar mai a una línia de cant plena de detalls vocals, amb una adequada utilització de les mitges veus que defineixen perfectament el personatge sempre sota els dubtes i el temor que el turmenta.

Al seu costat brilla la Marina de Mariana Lipovsek, amb un cant riquíssim, el Dimitri del sempre imponent Vladimir Galouzine, tot i que no supera al Sergei Larin del disc, potser el millor Dmitri mai gravat, el sensacional Philip Landgridge amb un Príncep Shuiski antològic, o el incisiu i sibil·lí Rangoni de Sergei Leiferkus, Els altres baixos són Alexander Morosow com a Pimen i Aage Haugland com a Varlam, envoltats, com veureu d’un extens i extraordinari cast.

Jo crec que si s’ha de fer un resum del millor que ens ha deixat ClaudioAbbado en el camp de l’òpera, al costat dels seus reconeguts Verdi (Simon, Macbeth i Don Carlo de la Scala) i altres compositors com Mozart (Don Giovanni, Nzze o Cosí), que intentaré portar a IFL, cal afegir-hi aquest Boris.

Heu de tenir en compta que es tracta d’una gravació originalment gravada en vídeo SECAM, posteriorment transformat a VHS  i ara passada, gràcies a l’inestimable ajuda de Colbran, a format DVD, per tant encara que “només” hagin passat quasi 16 anys, la qualitat de la imatge res té a veure amb la perfecció amb que veiem ara les transmissions. Tot i així la qualitat de visió és molt acceptable, si bé la definició és precària, i pel que fa al so, és bo sense ser un so nítid i digitalitzat, i provenint d’un vídeo te aquell  lleugeríssim i típic bufec de fons, propis de la cintes. L’avenç tecnològic és espectacular.

La gravació és va efectuar en el Festival de Pasqua de Salzurg, el 8 d’abril de 1998 i caldria pensar que ara és el moment idoni per comercialitzar-la, ja que mai he entès com no ho havien fet abans.

Boris Salzburg

BORIS GODUNOV
Modest Mussorgsky

Boris Godunov: Anatoly Kotcherga
Fiodor: Ruxandra Donose
Xenia: Lisa Larsson
Dida: Eugenia Gorchwskaja
Príncep Shuisky: Philip Landgridge
Andrei Shchlkalov: Albert Schagidullin
Pimen: Alexander Morosow
Grigory: Vladimir Galouzine
Marina Mnishek: Marjana Lipovsek
Rangoni: Sergei Leiferkus
Varlaam: Aage Haugland
Missail: Wilfred Gahmlich
Hostelera: Mariana Tasarova
Oficial de policia Nikititsch: Goran Simic
Idiota: Alexander Fedin
Mitioukha: Istvan Gati
Tchernikvsky: Maxime Michailow

Slovak Philharmonic Chorus Bratislava
Konzertwereinigung Wiener Staatsopernchor
Tölzer Knabenchor

Berliner Philharmoniker
Director musical: CLAUDIO ABBADO
Director escènic: Herbert Wernicke
Escenografia i vestuari: Herbert Wernicke

Festival de Pasqua, Salzburg 8 d’abril de 1998

ENLLAÇ vídeo (7 arxius compressió rar)
Una vegada descarregats els 7 arxius, heu de descomprimir amb winrar el primer, i tot seguit obtindreu tot el vídeo, no us caldrà fer-h amb els altres sis enllaços baixats

La transmissió prové de la televisió francesa i està subtitulada en aquest idioma

https://www.mediafire.com/folder/9ktev3s1y1pdm/BORIS_Salzburg_Abbado

Tenia moltes ganes de deixar-vos aquesta fita de la història de l’òpera moderna, ja m’ho sabreu dir.

Aprofito per agrair a Colbran la predisposició en la cessió de la cinta original i la posterior transformació.

Un comentari

  4. Fernando S.T.

    Ni te imaginas lo que te agradezco este Boris.
    La grabación comercial la habré escuchado infinidad de veces y es mi preferida, aunque no esté ni Ghiaurov, ni Cristoff, ni Petrov, que son mis Boris favoritos, pero en esta están todos a un nivel extraordinario.
    Todo el mundo me hablaba del vídeo y había leído mucho sobre este montaje, que solamente con las fotografías que corren por Internet ya me parece impresionante. En youtube no lo he encontrado y cuando ya desistía, aunque con la esperanza de que ahora de comercialicen muchos de los testimonios videográficos del maestro, llegas tú y nos lo traes a ifl.
    Poco me importa que no tenga la perfección de las trasmisiones actuales, me interesa el contenido y si dices que imagen y sonido son aceptables, ya me conformo.
    ¿Es mejor o peor que el Don Carlo de la Scala? Si es igual ya me conformo, aunque siendo muy posterior tengo la esperanza que sea mejor ¿Es así?
    Gracias también a Colbran por facilitártelo. ¡Vaya par de altruistas!

    M'agrada

    Respon
  5. colbran

    Yo creo que esta formidable versión de “Boris…” acabará apareciendo en DVD/BluRay, como homenaje a Claudio Abbado.

    Lamentablemente la calidad de visión no es perfecta, aunque he corregido brillo, contraste, color y tonalidad, mediante un lector/grabador que lo permite y ya tiene unos años, ya que los aparatos actuales no permiten corregir nada. El vídeo nos parecía lo mejor del mundo y ha tenido defensores a ultranza, pero cuando apareció el DVD ya me dí cuenta que lo mejor estaba por venir.

    “Boris Godounov” fue mi ópera favorita durante muchos años y sigue siendo una de mis preferidas, pero ya no soy tan excluyente. Kotscherga no es mi Boris de referencia -el mio es Boris Christoff-, pero es un buen actor y su voz aún era convincente en 19989, pero el resto del reparto es espléndido y además esta versión es seguramente la más completa de cuantas tengo. A mí el acto de Polonia me entusiasma y los personajes de Marina y Rangoni me fascinan y en esta ocasión su intervención está íntegra. El “dúo de la fuente” es para mí uno de los duos más hermosos de toda la Historia de la Opera y si me suprimen ese acto -que algunos consideran espúreo- me siento defraudado. En esta ocasión tanto Lipovsec como Leiferkus y Galouzine están fabulosos y el resto del reparto es de primera categoría. Y qué decir de Abbado? Genial.

    Por otra parte la escena que en su momento sorprendió un tanto, ya me convenció entonces por su extraordinario dramatismo y belleza y sigue entusiasmándome ahora que la he vuelto a ver para esta conversión en DVD.

    Celebro que agrade este “Boris Godounov” y recomiendo a los que no tenéis esta grabación que os la descarguéis, en espera de que aparezca un eventual DVD.

    M'agrada

    Respon
  8. Regí

    Moltes gràcies, Joaquim i Colbram. És tot un detall. Sabia que existia l’enregistrament, però mai no l’havia vist enlloc.

    Boris és una de les meues òperes favorites. Considere, com ara Ángel Mayo, que més que una òpera és un drama musical, si fem excepció de l’acte polonés que va ser més bé una imposició que un desig de l’autor. De la mateixa manera que a París s’havia d’incloure un ballet, a Sant Peterburg, calia una història d’amor tenor- soprano a la italiana.

    El divulgador wagnerià esmentat deia que era l’òpera no wagneriana favorita seua i la classificava de “drama musical” semblants als de Wagner. Personalment, m’agrada tant, que sempre que en tinc l’oportunitat acudesc a veure-la. La darrera vegada va ser al Liceu, amb Sebastian Weigle i un Matti Salminem fora de sèrie que em va enlluernar. Si no m’enganye, Decker va córrer amb l’escenografia, la que diuen de les cadires i la cadirota, és a dir, el símbol del poder de quatre metres on el ja major cantant finlandés s’havia de col.locar amb perill de la seua integritat física. Va ser un bona representació que encara conserve al cap i a l’esperat DVD, que es feu molt de pregar.

    Boris em recorda una altra obra, en aquest cas cinematogràfica, la “banda sonora” del qual, de Prokófiev, és una de les meravelles russes de Gergiev, tota una garantia en aquest repertori. Fa l’efecte que Iva el Terrible i Boris siguen el mateix tsar o que tots els tsar siguen igualment despietats, ací inclou Stalin, el “tzar” rus. Dues obres mestres, cadascuna en el seu ram. Jo diria que el cineasta soviètic Einsenstein coneixia el drama mussorgskià.

    Al rus li passà el mateix que a Bruckner: sempre hi havia algú que venia amb molt bon cor, que li “corregia” la partitura perquè hi trobava alguna cosa dolenta. Una pena, encara que els correctors, com ara Rimski-Kórsakov o Shostakovitx foren una excel·lents orquestadors.

    La primera volta que vaig sentir alguna cosa de Mussorgsky en “versió original” va ser per Abbado. “Una nit en el Mont Pelat”, que en va enlluernar d’allò més, i això que la versió “corregida” habitual és també molt bona. L’original és millor, més real, amb més força. A més de Boris, el mestre milanés va enregistrar la segona òpera més coneguda del compositor, Khovanshina, en CD i DVD, excel·lent, però que no supera la perfecció de Boris al meu parer.

    No sé si estareu d’acord amb mi, però aquesta òpera russa, la més coneguda, pense, a Occident, em fa pensar en Wagner tant en el terrenys musical, sense números tancats ni àries d’ostentació virtuosística en la versió original a la italiana, amb una melodia ininterrompuda i un cant arioso entre declamat i cantant. Pense que l’acte polonés és molt bonic però que és un afegit. Sempre podem triar entre les dues versions. El mateix Gergiev en té de referència en CD.

    L’orquestració original de Mussorgsky és immillorable. El rus no cau en convencionalismes. La seua melodia, tonalitat i ritme són lliures; fa ús dels motius conductors, que es repeteixen al llarg de l’obra, como ara el de la culpabilitat de Boris o de les seues al·lucinacions, entre d’altres, i els seu cant tracta d’acostar-se al llenguatge parlat. És un a espècie de declamat cantat. Vol conrear una música arrelada a la terra, trencat estereotips forans i fent un ús lliure del folklore nacional.

    El mateix compositor, com ara, Wagner és l’autor del magnífic libretto, la qualitat del qual és tan incontestable com necessària perquè el drama musical tinga èxit. Considere que té qualitat literària i que es pot llegir per se. Es basa en el treball de Pushkin, glòria nacional russa, que a la seua volta és deutor de Shakespeare.

    Com podem veure, el rus recorda Wagner i Berlioz en moltes coses. 39 81 De fet, va ser-ne quasi-quasi coetani: 1839 – 1881, encara que més jove. Poca vida donada la seua fragilitat física, malalties i l’alcohol a què sempre han acudit els russos fugint de la trista realitat. Llàstima que la seua obra siga curta i que no ens arribe més a Occident. Com a anècdota, recordar que va morir un el famós “Tractat d’orquestració” del francés en les mans, obra fonamental en el tema, admirada pels compositors posteriors, als que inspiraria. Jo diria que a Russia van honorar Berloz com no feren a França per a vergonya dels francesos. No solament Mussorgsky admirava l’estil de Berlioz, sinó d’altres, com ara. Rimsky- Korsakov. L’envergadura “narrativa” de Boris recorda la de Wagner, així com l’ús del cromatisme i dels motius conductors, que Berlioz va fer servir i anomenar “ideees fixes”. Música trencadora i avançada en tots tres casos i bellesa literària dels librettos.

    Sobre el personatge de Boris, jo diria que desentona amb els altres despòtes que han patit els russos. Ni Iva ni Stalin sentien remordiments pels seus crims i van matar a mansalva. Boris, com Wotan, ha un comés un crim i el remordiment no els deixa viure. Es troben entre el temor i el desig de la mort, de deixar d’existir, que és patir. En els dos casos estem davant dos personatges que porten darrere una gran càrrega emocional. L’autor ens en fa un retrat psicològic que poc té a envejar als dels millors escriptors del XIX, encara que els gèneres siguen diferents. Ibsen o Thomas Mann, semblen seguir aquesta tendència.

    Finalment, comentar la versió de Karajan, que és l’orquestrada per Korsakov. En principi sembla d’una bellesa sublim, que ho és, però enganya, perquè acaba molestant tant de sucre. L’austríac es queda en una bellesa epidèrmica, un embolcallament preciós que recobreix el més important: el drama. Karajan el deixa buit, quan la bellesa de l’obra parteix del mateix drama. La seua proposta es queda buida de contingut. Esic convençut que Abbado, que es va sentit molt atret per aquest repertori, ens ha deixat un treball memorable.

    Salut

    Rex

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Beneit sigui Sant Petersburg que va imposar l’acte de Polònia, trobo que li va sortir rodó per ser una imposició.
      Està bé el teu comentari, discutible i en excés wagnerià, però és una llàstima que no parlis de la versió de Claudio Abbado, ni que sigui de l’àudio.

      M'agrada

      Respon
      • Regí

        És que tinc problemes per baixar-me’l, i m’interessa molt, com he dit.

        Sobre el wagnerisme – i berliozisme, també – és un tema de què es parla, començant per Mayo.

        Del que no es parla tant és de l’antisemitisme del rus, que patia d’aquesta dèria també. Acabe amb això afegint un pàragraf i manisfestant que, encara que m’estime més la versió original, com em passa amb Bruckner, també m’agrada molt l’acte polonés. A Wagner – perdó, però és el mateix cas – li van obligar a composar un ballet per a Tannhäuser a Paris. En els dos casos, dues “obligacions” que quedaren molt bé.

        A vore si puc baixar-lo ara i moltes gràcies.

        El rus com Wagner, no s’escapa de l’antisemitisme tan estés durant l’època, com podem veure en una de les seues obres més interpretades: “Quadres d’una exposició”, que Ravel va orquestar; doncs bé, el quadre “Dos jueus polonesos” ens mostra un jueu ric i arrogant i un altre, de pobre i ploramiques. Es tracta d’una obra programàtica, és a dir, amb programa escrit que el públic havá de llegir abans o durant l’audició. L’antisemitisme rus era molt més mortal que l’alemany. Els pogroms o matances de jueus, es van repetir durant el segle i després, com sabem.

        M'agrada

        Respon
  9. Regí

    És que tinc problemes per baixar-lo. I això que estic desitjant escoltar-lo.

    Si he fet referències a Wagner o Berlioz és perquè les trobe pertinents pels motius explicats. El rus no segueix l’escola italiana presisament, sino la del “pervindre”: Liszt, Berlioz, Wagner…Mayo va ser un gran divulgador de Boris.

    L’acte polonés m’agrada, però preferisc la versió original. Com saps, a Wagner li passà el mateix que a Verdi, Rossini o qui volguera estrenar a París: ballet obligatori. Per això tenim la bacanal de Tannhäuser, que també és preciosa.

    Acabe fent esment a una problemàtica que també comparteix amb Wagner: l’antisemitisme, que no era exclusiu ni molt menys del saxó.

    El rus com Wagner, no s’escapa de l’antisemitisme tan estés durant l’època, com podem veure en una de les seues obres més interpretades: “Quadres d’una exposició”, que Ravel va orquestar; doncs bé, el quadre “Dos jueus polonesos” ens mostra un jueu ric i arrogant i un altre, de pobre i ploramiques. Es tracta d’una obra programàtica, és a dir, amb programa escrit que el públic havá de llegir abans o durant l’audició. L’antisemitisme rus era molt més mortal que l’alemany. Els pogroms o matances de jueus, es van repetir durant el segle i després, com sabem.

    A vore si puc baixar-lo i comente alguna cosa.

    Gràcies per tot.

    Rex.

    M'agrada

    Respon
  10. Josep Olivé

    He sentit a parar molt, i molt bé, d’aquesta producció, que per la obra que és, cabdal entre les cabdals, i per ser el director que és, per força ha de ser una fita operística d’obligada parada. Ja no sóc tant reticent a la versió del 1872, de manera que l’acte de Polònia i la escena de Kromy al final ja les accepto (he deixat de ser “pur”…jeje) i per descomptat m’agrada amb l’escena de la catedral. Déu a les altures escolti a Colbran de manera que aviat pogui se possible la comercialitatció en DVD, però fins aleshores, l’obra, el director i la feinada del Fede bé mereixen la descàrrega que ens brinda el post.
    問候

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari