Ahir va tenir lloc als cinemes de mig món una de les retransmissions més esperades de tota la temporada operística. Segons van comentar a la transmissió, només a Alemanya i Àustria s’havien venut 1.000.000 d’entrades per poder veure el Werther que cantaven al MET Jonas Kaufmann i Sophie Koch. Òbviament això de l’òpera al cinema està esdevenint un negoci important i deixeu-me fer una estirada d’orelles, l’enèsima, a qui correspongués la decisió d’eliminar el departament audiovisual del Gran Teatre del Liceu, tots sabem el seu nom, no cal donar-li més protagonisme.
Doncs bé, aquest Werther amb Kaufmann i Koch, la mateixa parella que ho van cantar amb èxit clamorós a Paris i Viena, l’han repetit i qui sap si incrementat en una representació memorable per la intensitat i extraordinària tensió dramàtica i musical assolida, amb un quart acte, que quasi sempre acostuma a ser excessivament llarg, veritablement impactant.
Una part important de l’èxit va ser gràcies a la direcció musical de Alain Altinoglu, que va treure una extraordinària tensió de la sempre magnífica orquestra del MET, amb sonoritats intenses, càlides i de grandiós sentit dramàtic. Tot i la quantitat de fullaraca que conté, per a mi la millor òpera de Massenet, cal elogiar la magnífica capacitat del director francès per fer interessants fins i tot els fragments dels insuportables Schmidt i Johann, la irritant Sophie o Le Bailli amb els nens, que Déu n’hi do el que m’ataquen els nervis, però va ser en les grans àries i duos, així com en els inspirats preludis, on Altinoglu va brillar i va fer brillar amb matisos, colors i una grandiosa inspiració, lírica la interioritat del drama intens. Fantàstica direcció!
Òbviament el grandiós triomfador de la vetllada va ser el protagonista, el tenor Jonas Kaufmann, que un cop més va demostrar el perquè malgrat tenir tantes deficiències vocals, tècniques i estilístiques, com s’encaparren a repetir els seus detractors, és el tenor més desitjat per els grans teatres i per el públic. Kaufmann captiva i fascina per la grandiosa varietat expressiva del seu cant, per la immensa capacitat de matisar amb mil i un recursos vocals, per les gradacions de l’emissió, les mitges veus o els aguts esclatants, la generositat dels seus reguladors i una actuació dramàtica/teatral d’altíssim nivell que atrapa al públic. És clar que els primers plans cinematogràfics ajuden molt a viure una interpretació, però si aquests mateixos primers plans no ho són de manera convincent, aquesta aproximació de la càmera sabem que pot ser una arma de doble tall, Kaufmann és un Werther creïble que va anar fent, suposo que gràcies al detallat treball de la direcció teatral del prestigiós Richard Eyre, una constant evolució durant els quatre actes. En el primer va ser un exultant i eufòric romàntic captivat, en el segon encara albirava malgrat el casament de Charlotte i Albert, l’esperança de veure corresposta la seva passió desbocada. En el tercer ja sap que tot està perdut i el Werther de Kaufmann és abassegador, imparable, incontenible, tant que arrossega de manera convincent a una Charlotte absolutament perduda i entregada. El quart acte que el tenor muniqués ens va oferir ahir al MET quasi diria que no es pot superar, mai havia viscut el duo amb el patiment i la veritat dramàtica i vocal com ens ho va fer viure, ni tan sols ell mateix a Paris ho va aconseguir. Impressionant actuació.
Jo no sé perquè perd el temps en el repertori italià, ja que quan canta òpera francesa, i no cal dir alemanya, Kaufmann esdevé el tenor més valuós de l’actualitat, sense rival possible. Comunica i transmet emocions com cap altre, i sobretot les condicions vocals són generoses i admirables. Llàstima que per edat ja hagi perdut la possibilitat de ser un gran Romeo de Gounod.
Al costat de Kaufmann repetia la que podríem anomenar la seva Charlotte, la mezzosoprano francesa Sophie Koch, ja que Garanca, que era la que el MET havia previst, va haver d’abandonar fa mesos, per el seu embaràs.
Koch ha anat incorporant repertori dens a la seva interessant carrera i lluny de refugiar-se en els rols més lírics a mig camí entre la soprano curta i la mezzo aguda, ha interpretat rols wagnerians com Fricka i Waltraute. Malgrat aquestes incursions, la veu no ha perdut extensió, tot i que sembla més fosca que quan ens va cantar el deliciós Octavian al Liceu. El gran encís d’aquesta gran cantant és la distinció i elegància del seu cant i la seva interpretació. Koch té l’elegància innata de les persones distingides, sense fer res sap estar, però quan canta ho diu amb el to just i la intenció més adequada. La seva Charlotte és molt intensa, en els dos primers actes de manera soterrada, però sap fer de manera molt convincent l’esclat del tercer acte i l’abandonament desesperat en el quart. Emociona i molt, per la distinció. Vocalment va tenir algun dubte en l’afinació i la seva veu tampoc és que sigui enlluernadora, ni per bonica, ni per un color atractiu o molt personal, però en canvi emociona per la veritat que transmet. Admirable, sensible i elegannt Charlotte!
Després de la parella protagonista, la resta dels personatges que intervenen a l’òpera esdevenen titelles, però tot i així cal esmentar la bona impressió vocal del baríton David Bizic i la deliciosa carrincloneria de Lisette Oropesa. una Sophie de manual, ella va fer el que havia de fer, però Massenet, no…
Excel·lents Tony Stevenson i Philip Cokorinos, en els insofribles borratxos. Més discret el vetarà Jonathan Summers, però millor que molts pares de Charlotte que hem vist i veurem.
La resta a un bon nivell, inclosos els nens que trigan molts mesos a aprendre a cantar una nadala.
Richard Eyre és un gran director de teatre anglès que ha fet algunes incursions operístiques. Al Liceu varem veure la seva Traviata procedent del Covent Garden, i també va dirigir una magnífica Carmen al MET amb Garanca i Alagna de la que jo us vaig deixar el vídeo. Ara amb aquest Werther fa un gran treball de teatre, amb idees bones a l’inici, amb la mort i l’enterrament de la mare de Charlotte durant el preludi del primer acte i l’escena del ball, abans del duo que tanca el mateix acte. Després la cosa es va desinflant en idees i cau en allò que hem vist sempre, si bé en el darrer segon ens deixa un dubte més que previsible i inquietant. El treball amb els actors és esplèndid i concentra molt bé l’atenció de les escenes, però per a mi la producció té un problema visual important, ja que estèticament té una escenografia de Rob Howell poc reeixida, amb detalls de dubtosa qualitat escènica: el pontet i el gronxador en el primer acte, els tendals i la vegetació del segon o les prestatgeries i el sofà del tercer acte, El vestuari, sense ser convincent del tot, té una voluntat més estèticament bella.
La producció que semblava innovadora acaba sent clàssica al cap de pocs minuts, amb algun toc interessant, això sí, però els resultats visuals són plans, amb un primer confós i un segon horrorós El tercer és molt més genèric i el quart és una copia descarada de l’efecte visual de la molt més interessant, reeixida i senzilla solució parisenca de Benoit Jacquot, apropant la cambra de Werther en un travelling teatral interessant, però al MET, al menys al cinema, no s¡’aprecia del tot la solució.
El Metropolitan sempre ha de impressionar als seus espectadors, acostumats a grans escenografies, encara que Werther sigui una òpera intimista. A París tot era molt més minimalista però la poètica visual era bellíssima, mentre que en la del MET, ni les solucions escenogràfiques, ni els colors, ni el llenguatge visual, segueixen una coherència entre els actes. Si en els dos primers hi ha una deformació visual que suposo que hem d’associar al desequilibri mental del protagonista, aquestes desapareixen en els actes tercer i quart, quan el desequilibri agafa dimensions tràgiques, alhora que els espais esdevenen més realistes.
No és una producció especialment interessant, si bé té tocs intel·ligents i intensos. Mostrar el suïcidi de Werther per primera vegada a la vista del públic, no deixa de ser un recurs “eficaç” per atrapar el cor en un puny dels espectadors abans que Werther i Sophie intervinguin, i quan ho fan ja ens tenien a tots “degudament” preparats per a viure un des finals més intensos que recordo jo en un teatre d’òpera.
Jules Massenet
WERTHER
llibret d’Edouard Blau/Paul Milliet/ Georges Hartmann
Werther………………..Jonas Kaufmann
Charlotte………………Sophie Koch
Albert…………………David Bizic
Sophie…………………Lisette Oropesa
Bailiff………………..Jonathan Summers
Schmidt………………..Tony Stevenson
Johann…………………Philip Cokorinos
Käthchen……………….Maya Lahyani
Brühlmann………………Christopher Job
Hans…………………..Richard Hausman
Gretel…………………Helena Abbott
Karl…………………..Seth Ewing-Crystal
Clara………………….Kiki Porter
Fritz………………….Daniel Katzman
Max……………………Thomas White
Director musical………………Alain Altinoglu
Director d’escena……………..Richard Eyre
Escenografia i vestuari……………….Rob Howell
Disseny de llums……….Peter Mumford
Vídeo………….Wendall K. Harrington
Coreografia…………..Sara Erde
TV Director………….Gary Halvorson
Metropolitan Opera House, Nova York 15 de març de 2014
Si amb aquest Werther succeeix com en les darreres òperes vistes des del MET i per tant disposo del vídeo aviat, serà el primer que ja us deixaré alliberats de la tirania de RS, tot i que encara no sé amb qui, però aquesta us l’haig de regalar sí o sí, m’ha agradat molt.
Bon diumenge
IN FERNEM LAND 
Gracias Joaquín por el oportuno comentario, espero ansioso el video del que ya tengo hecha la carátula jiji
M'agradaM'agrada
mp3 from Bayern Klassik
https://mega.co.nz/#!2FR0FJiB!l1tb9RlE1ZT8CwKOYhuVkfKX2qj23YtGJV2dCjNc_ik
Regards
M'agradaM'agrada
Thank you Werner Arts
M'agradaM'agrada
A eso se le llama previsión, un trabajo menos 😉
M'agradaM'agrada
M’agrada molt Kaufmann en francés, a banda d’en alemany. Pense que hauria de quedar-se amb aquest repertori – com va fer la Meier – i deixar l’italià on, al meu paréixer, no està tan bé. Crec que aquest tenor és un dels millors del l’actualitat. Molt complet no solament en el cant, sinó també en l’actuació, que és l’altra cara de la moneda. Pavarotti m’agradava més en CD – per la seu veu tan bella, encara que no massa expresiva – que en DVD, perquè fallava com a actor, cosa indispensable per a fer creïble el personatge. Kaufmann, com Domingo, són cantants-actors complets i amb bona presència, que és un plus més.
A destacar, almenys així jo ho veig, l’ escenografia fidel al llibret, l’ambientació decimonònica on els autors situen l’acció. No trobe que això siga “conservador” ni “reaccionari”, sinó respectuós, realista i creïble. La direcció d’actors pot ser tan bona o dolenta en aquesta escena que en una altra fruit de l’ocurrència manipulativa de l’escenograf de torn. Veig les fotos i pense “Wherter”. No cal que ningú hi fique rates, conills o coses pudentes. Tant de bo les escenografies del MET tingueren més predicació entre els programadors europeus i determinades persones foren oblidades.
Per altra banda, el fenomen del cinema-òpera ve a demostar que sí que hi ha públic per a l’òpera. Les sales de cinema s’omplin sempre de públic. El que passa és que no tothom pot gastar-se més de 200 € per cap per anar a un teatre. Imagineu: 500 € per parella més el viatge i l’hotel. Un luxe fora de l’abast de molta gent.
M'agradaM'agrada
L’escengrafia bàsicament per a mi era lletja, quelcom que em molesta d’una proposta que pretenia ser estètica, doncs bé aquella estètica escenogràfica la vaig trobar “fallera”, dit sigui amb el més alt dels respectes, però quelcom que em tira d’esquena, i el segon acte era una falla.
El cinema és una eina molt útil per apropar espectacles llunyans o inabastables als aficionats i per altre part descobrir-lo a aquells que no interessats, no han pogut mai gaudir d’una representació. Cal advertit de que després en el teatre la cosa no té res a veure, que l’escena òbviament, encara que l’entrada sigui bona, no té el grau de detall que pot ferir la càmera, però sobretot el que cal advertir és que la majoria de les veus no tenen la presència i contundència que el cinema fa intuir.
M'agradaM'agrada
Sincerament, no comprenc per què trobes lletja l’escenografia. És realista i conforme al llibret, respectuosa amb l’obra. Jo crec que això és més noble que no pas unes rates, un conill podrit, una tia en pilotes en el preludi de Parsifal, uns tios defecant en el Ballo, més gent en pilotes en l’escena final de Wozzeck, una cadira de quatre metres en Boris, un tio amb un bat de bèisbol a Don Giovanni, El Úlimo Mohicano en Parsifal, Popeye el Marino amb osset de pelutx en Siegfried, mestres Cantaires que son pintors eixits de les festes de gegants i cabuts, etc. No ho puc comprendre per més que algú m’ha intentat explicar el “Konzept” i la “acció paral.la”.
Els dos “Rozenkavalier” de Kleiber tenen una escenografia d’aquest senor que tan poc t’agrada, en Otto S. i són de referència. Dirigeix Kleiber.
A mi Kaufmann m’agrada molt. És el number one. Doncs bé apareix en un Lohengrin construint una casa a la Elsa i fa riure la cosa. Lohengrin obrer de vila. Espantós. No mires l’escena i solament sents i la cosa guanya molt. I aquesta és la tònica general que caisa rebuig en molta gent, fins i tot d’entesos en la matèria i professionals. Si es fera un referèndum entre els aficionats estic segurs que els Carsen , Bieitos, i Konnwichnnis se n’anaven a l’atur. Causen rebuig.
Niingú no gosaria manipular la partitura – de moment – però sembla que el llibret aprofite com a paper higiènic, de manera que es desvirtua una part essencial de l’obra: la teatral. Ja vorà, Bieito està per la labor de “tocar” o siga “manipular” la partitura. Com és tan pogre va dir Qui ha dir que la partitura siga SAGRADA” imitant a Wieland quan deia aix`de “Wagner, monument nacional?” Per a justificar el que va fer, més per motius polític que estètics. Rebia ordres de les autoritats americanes d’ocupació. La CIA hi estava pel mig. Ja vaig dir-lo en un altre lloc. És un tema estudiat. Tinc un amic de la Universitat de València que ho ha estudiat.
Jo no tinc res de les posades modernes en absolut, sempre que aprofiten per comprender millor la trama i no traesquen l’obra. Entre Decker o Kupfer que han fet coses molt bones -d’altres, no tant – i Bieito o Carsen, que sempre fan el mateix, sobre tot Bieito, hi ha un abisme insondable. Kupfer ho va denunciar. Reduir l’escenar a sexe sense que vinga a compe, escatologies pudentes i bogeries sense sentit made in Bieito no crec que siga gens d’admirar, sino tot el contrari.
Ja vorem quan algun “progre” diga que ja està bé de sentir les mateixes notes en la Novena de Beethoven i es pose a canviar-les segons el seu “Konzept”. Segur que algú li aplaudiria, però les persones sesates pensarien que és un atemptat contra la música.
Regí el tancat, conservador, reacionari, tradicional i qué-sé-jo.
PD. De vegades em sembla que com que els nazis defensaven un art tradicional – con els sovièics o els mateixos ameiricans – hem de fer tot el contrari per semblar “demòcrates”. Em sembla infantil. Bartok, compositor al qui admire, hagué d’emigrar als EEUU perquè els nazis el tenien en la llista de ·músic degenerat”, donc bé allí va patir fam i morir en la misèria perquè als demòcrates americans tampoc li agradava la seua música, sinó que sèstimaven més la tradicional, com els nazis i els soviètic. Ironies del destí. Dos i dos en fan quatre encara que ho diga el mateix dimoni. Amén.
Ja veus “l’èxit” que va tenir la reposició del Lohengrin de pantalons curts al Liceu, fora d’abonamet, no hianava ni Cristo. Hagueren de baixar els preus a la meitat i ni així. En canvi la Butterfly clàssica va exhaurir les entrades. Els gustos dels espectadors no són els dels programadors..
M'agradaM'agrada
VISCA ELS RATOLINS!
És una provocació, ho sé, però mira que ets…. 🙂
M'agradaM'agrada
I per cert, la reposició dels pantalons curts (sensacional producció!) no va tenir èxit perquè entre altres perles teníem a la Luana de Vol, i amb aquella dona fent Ortrud com vols tenir èxit?
M'agradaM'agrada
En certa ocasió vas dir-me que intuïes que a Wagner li hagueren agradat aquestes “transgressions” pensant que ell pensaria com tu penses. No és així. Et recomane vivament llegeixes un text del compositors i veges com tracta al que no respecten la seua obra: d’ineptes en amunt i com exigeix fidelitat a l’original de l’artista. Mira les pág. 32 i 33 d’aquest escrit: “El arte de dirigir la orquesta
Por Richard Wagner”. El pdf complet és mol instructiu:
Feu clic per accedir a ueber-das-dirigieren_cast.pdf
Wagner: “El director de orquesta había decidido, sustituyendo al recalcitrante compositor, y en interés de la obra, naturalmente, cortar la elocución final, según su propio criterio artístico.”
“Me es imposible transigir con los autores de esas mutilaciones.”
Està parlant de Meistersinger i d’uns talls que volien fer-li a la partitura. No me l’imagine bevent una birra amb Bieito després de posar-li una dona en pilotes en el Preludi de Parsifal fent un paseig nudista en ple festival sacre escènic.
Conec d’aprop la reposició del Lohengrin de pantalons curts. Va eixir en webs especialitzades. Ningú no parlava de la senyora que dius sinó per a dir que eixia en bragues . Del que es queixava la gent era del senyor del Konzept i la seua escenografia, que conec i és de morir-se de rirure. Jo mateix he representat Lohengrin amb els meus alumnes – en versió per a xiquets – amb molta més dignitat que els pobres cantants fent el ridícul de manera tan espantosa. Pobra senyora amb la faldilla tan curta que mostrava les braguetes.
Si algú creu, perquè li hodiu la intuïció, que Wagner aprovaria este coses, solament ha de llegir el que Wagner deixà per escrir. Dues paginetes.
M'agradaM'agrada
Per sort, no només sóc jo el que penso que les obres destinades a ser reperesntades i interpretades són patrimoni dels artistes que ens les han de fer arribar.
Wagner no volia que li toquessin la partitura, Wagner no tenia ni idea de com evolucionaria l’aret, ves a saber si estaria d’acord amb el que van fer Berg & Cia, la seva obra és patrimoni del món i en el món hi ha tantes visions com artistes disposats a fer-ne una versió.
Lamento una vegada més no estar d’acord i Wagner es refereix més a la partitura que no a la concepció teatral, sincerament discutir això al 2014 em sembla absurd.
M'agradaM'agrada
No solament la partitura, Joaquim. En el mateix pdf parla en contra dels directors musicals que no tenen en compte que l’ ópera és teatre. També conta Wagner com va preocupar-se pel ballet que hagué d’incloure per al Tannhäuser de Paris. Fa esment al que li va dir al mestre de ball indicant-li com havia de ballar-se perquè el que es vegera a l’escena estiguera d’acord amb la música i el drama. És així. Pots comprovar-lo al link que te donat i en altres escrits de l’autor.
Per altra banda, ja em diràs com quedarà la cosa quan acaben d’imposar-se les tesis ·”trencadores” que pretenen modificar text i música. Al teatre ja es fa. Canviar el text. Rigola i Bieito en són exemples, com saps. Alteren les lletres de Shakespeare o d’Esquil. Per a mi és una barbaritat, màxime quan en música ha triomfat el moviment historicista, que começà en el Barroc i ja arriba a Wagner, passant per Mozart.
La veritat és que estic convençut que molts que defenen els “trencadors” ho fan “pel que diran”. Encara no je trobat ningú que siga capaç d’explicar-me el “Konzept” de Parsifal del conill i les merdes. I és que no hi ha cap explicació.
Et pegue què pensava Wagner sobre l’escena. Es troba al pdf.:. pág.25
P.25 Wagner no solo se ocupaba de la música, sino que le daba mucha importancia a la escena. En su estreno parisino de Tannhäuser se dirige al maestro de baile para evitar “grotescos contrastes” entre su música y el ballet. Imagina lo que le parecería el estado de la escena actual. Wagner estaba en contra de los “contrastes grotescos” entre lo que se ve y lo que se escucha. Sin duda, no lo hubiera aprobado. Podemos leer cómo le indica al maestro de baile de qué manera quiere que bailen las bailarinas.
“Para la representación de mi Tannhauser en París, hube de reformar la primera escena, el Venusberg, y desarrollé lo que en principio no había hecho sino indicar sumariamente: haciendo notar al maestro de baile que los pasitos jacarandosos de sus ménades y de sus bacantes formaban con mi música un contraste grotesco; le pedí que imaginase, inspirándose en los grupos de los cortejos de las bacantes representados en antiguos bajorrelieves, alguna cosa que hiciese desaparecer el contrasentido, algo audaz y de sublime selvatiquez, y que lo hiciese ejecutar por sus bailarinas.
El sujeto silboteaba escuchándome; cuando acabé me respondió «Os comprendo a la perfección, pero para eso me harían falta que todas fuesen primeras bailarinas; si digo una sola palabra de esto a mis gentes, si quiero indicarles las actitudes que deseáis, no harían otra cosa que bailar el cancán, y estaríamos perdidos.»
JO CREC QUE ESTÀ CLAR. Wagner no era solament un músic, abans que això era un poeta i un home de teatre. Està considerat el primer director artístic, i com pots veure volia que l’escena, la música i el drama formaren una unitat.
No s’haguera fet un café amb Bieito. ::::DDDDDD
M'agradaM'agrada
No vull tornar a sentir a parlar d´aquest bon home (Kaufmann). El sents cantar i pateixis moltíssim. Aquesta nit, tota l´estona donant voltes i voltes al llit: “mira que si ara ens cancel·la la Liceu, mira que si al final ens torna a fer el salt…” Qui neguit!!! 😕
M'agradaM'agrada
😀 Jo també. De fet estic miran’t.me de reüll l.abonament a l.any Rameau de l.auditori com a pla b.
M'agradaM'agrada
Amb tots els respectes del món per Rameau, però l’alternativa no és gaire trempadora, la veritat 😥
M'agradaM'agrada
Vas prendre alguna cosa al sortir del cinema? 👿
M'agradaM'agrada
El tema escénico y la interpretación actoral de los cantantes no puedo comentarla, porque solo pude seguir este WERTHER y desde el duo final del primer acto….IL faut nous séparer…por la transmisión en directa de Catalunya Musica.
A mi y de lo escuchado, lo mejor me pareció la concertación de Altinoglou.
Kaufmann muy intenso, casi national, poderosísimo vocalmente y de proyección descomunal cuando suelta todo el instrumento ( aunque a ratos, como el duo de final de primer acto, excesivamente entre forte y demasiado verista ), magnífico a partir del pourquoi me revéiller…. Hasta su muerte final.
Koch, lástima esas notorias desafinaciones en los dos últimos actos, porque clase y homogeneidad de registros le sobran.
Correctos los demás.
Pero claro, pensar que Kaufmann es ” el mejor Werther”, cuando servidor se lo ha escuchado años ha a Kraus y Vanzo por ej., me parece una temeridad y hasta osadía por quienes así pudieran pensarlo.
M'agradaM'agrada
Error de teclado de mi tableta . El casi ” national “, debe convertirse en casi BARITONAL , al hablar de JK
M'agradaM'agrada
Seguramente la percepción audio desvirtúa un poco la percepción global del teatro.
El Werther de Kaufmann es inmenso entre otras cosas porqué no imita a nadir, es su Werther y lo llena de matices y una progresión que otros no pueden o saben darle. En Kaufmann hay dos primeros actos muy pasionales y veristas, es cierto, sobretodo en el primero cuando enloquece con la visión de Charlotte. Luego el personaje se vuelve trágico y sombrío, más interiorizado, más torturado si cabe y el canto se hace más contrastado y llen de contrastes que él sabe dar en una msma frase desde el susurro hasta la expansión casi heroica. Es un trabajo intenso y muy interesante que nada tiene que ver cn los Werther eminentemente etéreos e idelaistas de Vanzo, Kraus o Gedda, quizás se acerca más a Thill o Carreras, aunque en Kaufmann hay una dimensión trágica muy perturbadora.
La voz tiene lo que tiene, ya lo sabemos, pero lo más importante es que el artista supera esas sonoridades que a tantos desagrada en efectos y n en defectos. Así lo veo yo que he disfrutado tanto con otros Werther y que el de Kaufmann sin entrar en competición con nadie, se ha hecho un lugar entre ls que dejan profunda huella.
Nadie ha hablado, al menos aquí que sea mejor que cual o tal, es, eso sí, en este momento es el mejor Werther posible, junto a Alagna, aunque el francés no sea capaz de emocionarme como él.
M'agradaM'agrada
Els detractors del Kaufmann que s’ho facin mirar, perquè després de l’exhibició d’ahir …. D’altra banda, jo soc dels molts que pensen que JK ha de seguir amb les seves interpretacions d’òpera italiana, sense anar més lluny, per a mi es el millor Cavaradossi de l’actualitat… es clar què tot es qüestió de gustos.
M'agradaM'agrada
Jo quan parlo d’òpera italiana parlo en general, Manrico, Álvaro, Cavaradossi, Radamés, Edgardo o Alfredo, és l’estil, la lluminositat de la veu i propiament el color i el fraseig. Que els tenors en competència no siguin capaços d’estar a l’alçada no vol dir que la veu de Marcelo ÁLvarez i també l’estil, no siguin més adequats per un Cavaradossi, del que ho és Kaufmann.
Escoltant les darreres incorporacions de Kaufmann cantant Verdi, no em queda cap dubte que ni el Manrico, ni el Alvaro em produeixen l’emoció del seu Werther, el seu Siegmund o el Don José, tampoc el puccinià Johson de la fanciulla em fa oblidar als grans tenors. Quan un cantant és bo, com ho és ell no fa mai el ridícul, i el seu Cavaradossi, segurament el millor rol italià dels que canta, és excel·lent, però no és l’exhibició d’ahir.
Kaufmann hauria de fer front JA al Hoffmann, aquest si que és un rol ideal per a ell, i també Eleazar, en fi, tants caps tant barrets.
M'agradaM'agrada
Efectivamente y si estudia la psicología del personaje, preveo en JK un excelente Eléazar. Vocalmente y con esta proyección vocal tan fácil y este passaggio tan bueno al agudo, no debe tener ningùn problema para el rol
Me encantaría que lo acometiera ( eso sí, sin la Harteros como Rachel,je..je..)
M'agradaM'agrada
La voz es robusta, el centro ideal y el registro agudo firme, un Eleazar estupendo. ¿Se lo proponemos el 28? 🙂
M'agradaM'agrada
Enchanté!
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim per la teva crónica… com m´hagués agradat poder-la veure ahir també…
Estic esperant aquest vídeo en candeletes, només llavors m´atreviré a opinar.
Quines ganes i que afortunats que sou…
M'agradaM'agrada
A veure si no triguem gaire a satisfer la curiositat dels que ahir no vareu poder assistir al cinema. Una miqueta de paciència….
M'agradaM'agrada
No se puede negar pasión a las actuaciones de la representación de ayer en “Werther” y a todo el equipo que, en una ópera como esta, con esa música tan densa y heterogénea que envuelve poco a poco a cada personaje (y en especial, a los protagonistas), han de cuidarse para llegar vivos y mostrando su rol a la par que refinamiento y pasión, combinación compleja, pero posible. Apasionado, con gran fuerza (y tosiendo también), Kaufmann ofreció lo mejor de sí en esta representación, en un “Werther” que se enamora de Charlotte a través de su vertiente materna y como tal reacciona; Sophie Koch (nunca me la han vestido peor) contenida hasta estallar en el acto tercero (donde se le fue la voz, oportunamente salía de escena) y de gran intensidad final (con esa solución que se señala en la novela, aunque no sucede). Muy convincente Lisette Oropesa (a mí sí me gusta Sophie, es Charlotte antes de ejercer como madre de sus hermanos) y el resto de personajes bien llevados y dirigidos; buen trabajo escénico.
Muchas, muchísimas referencias al “Werther” de Goethe a lo largo de la retransmisión y, de ahí, el espléndido y abierto acto I, el más contenido (y social) acto II con un matrimonio de cara a la galería (por cierto aparece un personaje, mudo en la ópera pero de gran relevancia en la novela, el doble que encuentra el protagonista y presagia su suicidio); el acto III, precedido por las imágenes de las cartas (terribles) que ha escrito Werther a Charlotte y a situarla en el ambiente en que vive (aunque me la dejen casi desvestida…) de transición al frío cuarto donde vemos el horrible momento del suicidio(opino que es preferible imaginarlo a verlo; de nuevo, muy bien dramáticamente Kaufmann), dejando una inmensa, intensa y larga carta a Charlotte. A señalar que el canto desde esa zona es muy complicado, dificultoso y además incómodo (tal y como debió cantar Kaufmann). La verdad, a mí sí me gustó. Y disfruté bastante. Me alegra que muchos también ¡Buen domingo, infernems!
M'agradaM'agrada
Me olvidaba, y fue esencial; fantástico Alain Altinoglu, con una dirección musical llena de matices y de dramatismo (tanto melódico como atento a la escena), lleno de intensidad y sutileza.
M'agradaM'agrada
Magnífico y nada a envidiar a Plasson.
M'agradaM'agrada
Gracias por este magnífico y detallado comentario.
Cierto que la dirección esta llena de referencias al Werther de Goethe, y se agradecen ya que aportan coherencia a la historia, lo que no me gusta es la plástica, el concepto visual, burdo, casi ridiculo en el diseño y feo en la gama de colores, especialmente un segundo acto aborrecible.
Los personajes en cambio están muy bien trabajados, aun siendo en el libreto de la ópera muy esquemáticos, como Albert o Sophie.
M'agradaM'agrada
Sophie no existe en la novela (es una hermana más) pero el cambio de Albert sí que llama la atención, por la gran diferencia: en la novela, Albert sabe la pasión que consume a Werther y se apiada de él, recomienda a Charlotte que las visitas se espacien alegando una excusa social pero el narrador deja clara su comprensión y piedad por el amor de Werther. En la ópera, la actitud es más “usual”, diríamos; no le gustaría ver a su mujer visitada por un hombre que se muere de amor por ella.
M'agradaM'agrada
Lo recuerdo, la leí cuando hacía el bachillerato, hace….qué vértigo me entra!
Tendría que volver a leer Werther, ahora le sacaría más jugo
M'agradaM'agrada
Mis chicas acabaron llorando; con eso, te lo digo todo. Obligatoria en Literatura Universal…
M'agradaM'agrada
També és el meu Massenet predilecte, quines àries tan reixides pel jove boig. Jo vaig sortir trasbalsada sota l’efecte Kaufmann-Koch i força decepcionada amb l’escena de Belén. Et diria que la direcció d’actors tampoc va agradar-me massa, exgerada en moments com aquell del confetti de cartes trencades, posturetes estirades a terra..el vestuari de les noies, horrible, sobretot aquell vestit de ball-kimono amb la cua penjada del braç..en fi. Hauria estat un 10 rodó si no fós per la fallida escenografia.
Kaufmann és el Tenor d’avui, senyors. Frisosa per que arribi el 28!
M'agradaM'agrada
El vestuari era terriblement provincià, per tant molt adequat, molt més que l’escenografia que no va saber si voler ser realista o simbòlica, quan et quedes a mig camí, malament rai, la veritat.
Tenia molta més credibilitat aquell vestit de la ploma, que si hagués anat amb un disseny fabulós, propi dels salons de Berlín o Munic. Província teutona pura i dura.
Quan tens el tenor d’avui cantant els rols que li escauen, sí senyora, un 10.
El 28 caldria avisar a l’allau d’espectadors que han esgotat les localitats, que després de Gute Nacht a ningú se li acudeixi aplaudir, em temo el pitjor, la veritat
M'agradaM'agrada
Estoy contigo Joaquim y me temo algo así en este inminente Viaje de Invierno del dia 28 y que cierto público, acuda al Liceu sin saber lo que anuncia el programa. Allí nos veremos!
M'agradaM'agrada
Y espera, que aun respetando todo el ciclo y las 24 canciones en estricto silencio (ciencia ficción), luego vendrán las propinas, y ahí si que seré intransigente, ya que después de ese ciclo uno debería ir en recogimiento para casa, pero si cae en la tentación, por favor, que no se le ocurra cantar ópera y opereta, por favor se lo pido, de rodillas si es preciso. 😥
M'agradaM'agrada
Pedimos que el Liceu anuncie por megafonía antes de empezar, que por respeto al programa y al artista, no se aplaudan los …Winterreise…hasta finalizadas las 24 piezas ???
M'agradaM'agrada
Sería penoso tener que anunciar una cosa así, pero no te digo yo que no sea una solución.
M'agradaM'agrada
Si creo que se deberia pedir al Liceu que lo anuncie por megafonia, sinó nos llevaremos un disgusto. Aunque sean aficionados a la música y a la ópera no todo el mundo sabe eso. Y seria muy triste que ocurriera.
M'agradaM'agrada
Estic en general d’acord amb tots els comentaris. Però hi ha un aspecte que em preocupa: a les darreres transmissions als Icària el volum de l’àudio de les sales és excessiu. Fa perdre matisos vocals, sovint. De Kaufmann ahir, per exemple.
M'agradaM'agrada
Altíssim, si, és un volum de cinema d’acció, però la sensibilitat i el coneixement dels responsables de les sales és nul·la.
En qualsevol cas la proximitat i la percepció mai serà com en un teatre, on hi ha el factor determinat de la projecció, per calibrar de la manera més justa una actuació vocal. Mentre que la part dramàtica, el cinema ofereix una perspectiva immillorable, la contrapartida la tenim en la veu, quelcom essencial en l’òpera, per això sempre dic que l’òpera al cinema és una “enganyifa” i ja veuríem si en condicions normals, la veu de Kaufmann i la resta, òbviament, ens arribaria amb la mateixa intensitat (volum a banda) com ens ho ofereix el cinema, de ben segur, no.
M'agradaM'agrada
A la sala 10 el so era suportable, i es podia escoltar. Lo de la sala 8 era increiblment dolent, estrident, altíssim el volum i per a marxar i reclamar el retorn de l’entrada. Vaig sortir a demanar que el regulessin però ni cas. Aixi que ja en el prime acte vaig intentar saber com s’escoltava en la 10 i comparat amb el que les meves orelles havien patit fins aleshores allò era glòria. El problema era que estava plena fins la bandera però a les fosques i a palpentes vaig trobar un lloc ben còmode…i alli que em vaig quedar. Però tambè no puc compendre com hi havien tan poques protestes i la gent escoltava sense problemes aparentment. No ho entenc. Tot sovint penso que hi ha un públic només d’òpera-cine però no d’òpera en directe acostumat a aquest soroll decibèlic. El so dels Yelmo ja és cosa a discutir i fer reflexionar. L’entrada és molt cara, massa cara, per una qualitat tan infima de so. Per pensar-hi i obrar en comsequència. I ho farè.L funció d’ahir per exemple, amb aquella escenograia an amona més valia escoltar-l des de casa conectat a la radio i anar a sopar desprès amb els calers estalviats.
M'agradaM'agrada
….Per pensar-hi i obrar en comsequència. I ho farè. La funció d’ahir per exemple, amb aquella escenografia tan ramplona, més valia….
M'agradaM'agrada
Però com saps si la part visual és un pitafi abans d’anar?
Tot i així el tercer i quart acte s’han de veure, no creus?, malgrat la sang, és clar.
M'agradaM'agrada
Por eso he decidido no ir más a los cines de momento, a ver y escuchar ópera en directo.
Con la pésima retransmisión el pasado año del Nabucco desde alla Scala por los Cinesa, dije nunca más…
M'agradaM'agrada
Com que a “falta de pan buenas son tortas” la vaig escoltar per la radio.
Referent a Jonas Kaufmann, la meva percepció del primer i segon acte, malgrat la seva facilitat per regular la veu, que sens dubte n’és un mestre,
la veu no era lliure, suelta, la tenia enganxada al coll(bé em coneixes i saps el que vull dir), camviant en possitiu el tercer i quart acte, aleshores vaig escoltar el Kaufmann que a mi m’agrada, un Werther romàntic, apassionat, malaltís d’amor, que desesperat prefereix llevar-se la vida, a romandre sense la persona estimada.
Perdona Joaquim, però aquest comentari el trobaràs també, al resenya que vas fer de l’orquestra de Montsalvat. Com sempre m’he equivocat, No ens podem fer vells…!!
M'agradaM'agrada
La veu per a mi va ser la mateixa tota la funció, però la interpretació va anar agafant un to molt més patètic i els matisos a una interpretació molt complerta potser feien canviar la percepció. Kaufmann té el “handicap” de l’engolament i la foscor, però caram! no hi ha tenor que ho pugui fer així i guanyar-se al públic amb una veu tan plena d’obstacles. És un mestre.
Ara esborraré l’altre, no t’amoïnis.
M'agradaM'agrada
Most of the theaters in the US lost sound during the last act. Surprisingly, the Met was kind enough to post the entire final scene on its website. http://www.metoperafamily.org/video/live-in-hd
M'agradaM'agrada
Thank you Golde.
We were lucky and we saw the last scene entirely.
M'agradaM'agrada
Em feia una certa mandra anar al cine, Werther era una òpera que mai m’havia cridat l’atenció, però renoi, ahir va ser completament diferent, com em van fer viure aquesta trista història d’amor entre Werther i Charlotte.
Que el disseny de vestuari fos lleig i l’escenografia millorable són dos factors que vaig deixar de banda, tot va quedar compensat per la magnífica interpretació dels cantants, la direcció musical i la direcció d’actors.
M'agradaM'agrada
El Werther mai t’ha de fer mandra Marta, és una òpera bellíssima i la versió d’ahir va ser trasbalsadora
M'agradaM'agrada
Ho vaig seguir per ràdio a la Catalunya música. Kaufmann, impressionant només en audio. El seu “pourquoi me reveiller?” va ser corprenedor i el demés fins al final tant o més. Se li poden posar tantes pegues com es vulgui (jo crec que molt poques..) però el cert és que logra el que en música és esencial per a mi: emocionar-te, fer-te vibrar, fer-te plorar, fer-te sentir. En fi, amb imatges suposo que encara seria millor. Magnífic: vaig pasar unes hores disfrutant com poques vegades.
M'agradaM'agrada
A veure si tenim una miqueta de sort i aviat us la puc oferir en vídeo i en un mode de descàrrega més ràpid i fàcil, d’aquesta manera t’acabaràs fent una idea de tota la intensitat auditiva acompanyada per l’actuació teatral extraordinària.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim. Per cert magnífica la orquestra del MET, com sempre. El proper dia 7 si tot va bé vaig a New York i ja tinc entrades per Arabella i Andrea Chenier. Les ocasions de disfrutar cal aprofitar-les…
M'agradaM'agrada
Bon viatge! gaudeix-lo
M'agradaM'agrada
Ai!! A 3/4 de 6 ja estava asseguda al sofà preparada per la retransmissió des del MET.Vaig acabar plorant perqué aquest noi ho canta tan bé,ho fraseja tan meravellosament i interpreta de nassos que les llagrimes anàven surtint.,i quin descans saber que se’n sortiria sensa problemes.Kaufmann s’expressa molt bé i com té aquesta veu tan poderosa la pot fer anar com vol.Es tendra,Joaquim,tens raó quàn m’ho vas fer notar fa uns dies.Ostres,quin patiment,quin sacrifici,vaja que estava feta un flan mentre escoltava.
Ho sento,companys,es que una es una bleda i encara estic emocionadaDono per sentat que la resta del repartiment també em va agradar molt però les meves “oïdes” estàven absolutament pendents de Kauffmann.
M'agradaM'agrada
O sigui que si acabo deixant el vídeo, hauré de proporcionar també un enllaç amb les pastilles per la taquicardia?
M'agradaM'agrada
Extraorinari Kauffman, de principi a fi. Un grandissim Werther, d’un romanticisme aclaparador. Una actuació vocal i teatral insuperable, la desesparació mateixa cantada i actuada d’una manera superba. En una altra escala tambè Koch va estar molt bé, en un paper que ja ha fet seu totalment. I l’orquestra va sonar com mai, i efectivamente alguna cosa hi va tenir a veure el director. Una gran funció amb una òpera colpidora sempre que hi hagi un Werther i una Charlotte que la facin colpir. I de la resta es podria prescindir i probablemnet ni es notaria. La cara negativa va ser sens dubte per a mi l’escena. Era tanta l’atenció que copsava la desesparació de Werther que vaig passar d’ella absolutament.
M'agradaM'agrada
Kaufmann transmet molta tensió, passió, patiment, és un cantant que comprenc que la veu no sigui escolàsticament acceptable a tots els repertoris, però és un gran artista i amb aquesta veu que tant treu de polleguera a tants, fa el que vol, i no capricis absurds, sinó transmet sentiments. Jo ahir el vaig trobar extraordinari.
M'agradaM'agrada
A mi m’agrada molt el JK. El trobo magnífic i si cantés en quetxua o xinés mandarí també m’agradaria. ´Dono les gràcies a un amic meu que em va cedir la seva entrada ja que jo no tenia previst anar a veure aquesta representació. Pel que fa a l’escenografia haig de dir que coincideixo amb la majoria de vosaltres.
M'agradaM'agrada
Un Werther amb ketxua deu ser exotic, eh? 😆
T’entenc Anna, perfectament.
M'agradaM'agrada
Un final de Werther que no podrem oblidar.
M'agradaM'agrada
Efectivament, inoblidable.
M'agradaM'agrada
Nunca en ninguna de las versiones que he visto en vivo o en grabación, o escuchado en disco, me he sentido tan identificado con el protagonista como en esta ocasión y eso que al principio no acababa de convencerme el uso algo estentóreo que hacía Jonas Kaufmann de su voz en el primer acto, pero luego… fue increíble y a más y a más y a más…, a medida que iba avanzando la función. La escena final me hizo realmente daño, tuve que bajar la vista porque lo que veía me producía tanta emoción y dolor que llegué a sufrir como nunca me ha sucedido en una ópera.
Genial es decir poco de Kaufmann como cantante y como actor. Y yo he visto a Kraus varias veces en “Werther” y también a Alain Vanzo en la Opera Comique junto a Rita Gorr y a varios más, pero Kaufmann en esta ocasión me ha emocionado como ningún cantante y nadie me ha hecho tan creíble el personaje hasta el presente. Y sus matices de canto, sus agudos, su entrega,…es un fuera de serie. Dios quiera que siga con esa clase muchos años más. Y un consejo: que se olvide de Verdi, no le va en absoluto.
Estuvo muy bien secundado por la delicada y excelente cantante y actríz Sophie Koch, cada día más soprano, pero también mejor intérprete.
Dirección musical y orquesta de altísima calidad.
Escena muy flojita, con un odioso puentecito que molestaba sobremanera en el primer acto y en el baile. Pero excelente dirección de artistas.
Yo también firmaría por Kaufmann para Elèazar y Hoffmann, ahora mismo.
M'agradaM'agrada
I Le Cid, i el Jean d’Herodiade, hi ha molts rols de l’òpera francesa que hauria d’explorar…
M'agradaM'agrada
Samson
M'agradaM'agrada
Exactly, I had forgotten
M'agradaM'agrada
estoy totalmente de acuerdo en lo lamentable del puentecito qe sobraba y era ridiculo. por lo demas, kaumann genial, aparte de guapo ybuen actor, que en la retrasmiion en cine, con primeros planos, tambien cuenta . en la sala 10 el sonido era pasablemente bueno, lastima los de la 8 .
comentais que igual hay posibilidad de cancelar el recital ???? avisad si sabei algo,con tiempo por favor .
M'agradaM'agrada
Escena ridícula, cuando los cantantes sean otros y peores, claro, la producción pesará como una losa.
M'agradaM'agrada
Werther es Kaufmann i koch es Charlotte , ho varen ser el M.E.T. com ho van ser a París, magnifics, quina llastima no poger-ho disfrutar al Liceu.
Per cert el dia 28 espero estar al Liceu aplaudint el seu concert ,segur que Kaufmann i serà i ens farà feliços a molta gent que tant l’admirem
M'agradaM'agrada
Serà un altre món, o així ho espero. Sincerament, si algú espera que el Winterreise passi volant per després esperar les propines em sabria molt,greu.
Tinc por, benvolguda Montserrat que molt públic voldrà propines, moltes propines, i després del Winterreise no s’escauen…
M'agradaM'agrada
On Youtube you can find 3 scenes:
and the last:
Quality=720p
Regards, Werner
M'agradaM'agrada
Thank you Werner, Stay tuned to the blog 😉
M'agradaM'agrada
Exel.lent tant des del punt de vista del cant com de l’actuació. El decorat és que correspon al llibret, com ha de ser perquè partitura i llibret són les dues cares de la mateixa moneda. No crec que si sortira algú defecant, en pilotes o tot ple de rates i sang tindríem un resultat millors, ans al contrari. ës així com han de fer-se les coses. Bons cantants-actors, bona orquesta i una escena acorde amb el drama. Impecable. JK és tot un ARTISTA FALLER.El seu “Pourquoi me revellez?” el trobe millor que el de Kraus que sempre s’ha tingut com a model a imitar.
M'agradaM'agrada
No vull opinar, em censuro a mi mateix.
M'agradaM'agrada
I only say that the singing, the acting and the stage are very good. That’s what I want: acting and stage according to the libretto, not “modern” nonsenses. JK is a great tenor, possibly, the best in the world. I think his Wherter is better than Kraus’. The German not only sings perfectly, but also he acts very well. Good singer and good actor. The aria “Pourquoi me révellez?” is an example.
Thank you very much for the youtube.
M'agradaM'agrada