Tosca, acte 2on, producció de Paco Azorín, Gran Teatre del Liceu, Sondra Radvanovsky i Ambrogio Maestri
Ahir en un Liceu d’aquells que fa goig, farcit de ganes de Tosca, d’òpera en majúscules i de veus, va tenir lloc el meu tercer encontre, aquesta temporada, amb l’òpera de Giacomo Puccini i ara sí, amb el repartiment que podríem dir estel·lar o millor, el de l’estrena, ja que d’estel·lar només té, i no és poc, a Sondra Radvanovsky, la resta em va semblar insuficient i mediocre.
Sondra Radvanovsky té una veu molt important, cada vegada de timbre més rar i amb alguns aguts crispats i altres de gloriosa contundència, amb un vibrato que podria ser fins i tot molest si al darrera no hi hagués una soprano de raça, d’aquelles que imposa personalitat i presència artística i vocal només trepitjar l’escenari, amb un domini del personatge que fa impossible no seguir-la constantment, i això a Tosca és molt important i no crec que hi hagi avui en dia gaires sopranos que puguin fer gala d’aquesta fisonomia artística en un rol tan emblemàtic. Hauria de millorar el seu italià per esdevenir una Tosca absolutament històrica, ja que referencial ja ho és.
El seu primer acte és bo, el segon és gloriós i el tercer és estratosfèric, amb un final teatralment molt impactant. Malgrat el volum considerable i la projecció tan generosa, és capaç d’arreplegar la veu en els moments més lírics i tendres, sense que aquesta boníssima projecció en surti perjudicada. Òbviament el seu gran moment és el “Vissi d’arte” i la seva versió és per guardar-la a la memòria, amb un control de les intensitats emocionals admirable, quelcom imprescindible per fer d’aquesta ària, la gran ària.
Però la seva Tosca és complerta, no s’amaga, ni passa de puntetes per els moments més compromesos, ans al contrari es reafirma amb insultant brillantor en un tercer acte que vol deixar constància històrica de la seva gran categoria. Inoblidable el seu “O Scarpia avanti a Dio!” final abans de llençar-se d’esquenes a un buit inquietant.
Els cantants que van acompanyar a la soprano nord-americana haguessin hagut d’estar a l’alçada de la seva imponent interpretació, però Jorge de León és un tenor amb una veu molt important que no té ni la preparació tècnica, ni la inspiració artística necessària per fer-li la rèplica. Degut a una preparació errònia i a una carrera artística poc adequada, malgrat ser jove ja mostra una oscil·lació en l’emissió molt molesta, que no desapareix ni quan la veu s’ha escalfat, com succeeix en altres col·legues.
Si la “Recondita armonia” no va tenir harmonia, en el duo amb Tosca li va faltar seducció romàntica i elegància en el fraseig. No va ser capaç de fer cap frase memorable i ell només té confiança en els seus aguts veritablement notoris, però un Cavaradossi no és “la vita mi costase” o el “Vittoria”. Jo no li vull cap mal, però no m’interessa veure’l gaire en els repartiments del Liceu. Com és possible que amb una veu com la seva no sigui capaç de commoure a “Quale ochio l mondo”, “e lucevan le stelle” o a “Oh dolci mani”?. Quin càstig diví pateix aquest home que sent posseïdor d’un instrument vibrant, tan poc usual en els tenors actuals, no tingui cap distinció i desaprofiti així una carrera artística que podria ser gloriosa?. Les seves intervencions solistes van aconseguir un grau d’aplaudiments tristíssim, i amb ell de justícia
A Tosca és imprescindible un baríton dramàtic i fosc per fer que Scarpia s’erigeixi amb el gran protagonista del segon acte i que la seva entrada en escena al primer sigui paorosa, temible, així com el seu “Te Deum” sigui la impactant provocació blasfema en tota regla, amb la que Puccini acaba de manera sàvia el primer acte, però si Scarpia acaba sent assignat a un “basso buffo” que només té a favor, un cert volum vocal i físic per atorgar al personatge la força per l’extrema presència, acaba sent un Scarpia poc “respectable”. Jo ja no diré res de la seva tècnica vocal, crec que deficient i plena de portamentos “alla Nucci”, ja que el que més he trobat a faltar en Maestri és la veritable classe dramàtica de la seva interpretació. El baríton italià cau molt bé, és simpàtic, assequible, proper i bon vivant, un Melitone ideal, però malauradament el seu Scarpia no té dimensió, no sap canviar el registre, no sap ser cruel, viciós, libidinós, pervers i fill de mala mare. Les seves frases no tenen verí, no tallen la respiració, no tenen la sang i la ira que han de gelar l’ambient, ni és aristocràtic, ni tan sols elegant. Hem vist molts Scarpia que no eren gaire bons cantants, però eren grandiosos artistes i actors que utilitzaven la seva veu amb mestrívola habilitat, no és el cas de Maestri, un reconegut Dulcamara (que en a mi tampoc em convenç) i el Falstaff dels nostres dies, però mai un Scarpia.
Em van venir tants cantants a la memòria que he vist i escoltat, fent de Scarpia, que ara em semblaria fins i tot malaltís recordar les carències que Maestri va demostrar en un rol que com de León, podria fer per mitjans, però que ni la tècnica, ni la vocalitat acaben sent les adequades per deixar petjada en el record. Cap dels tres Scarpia que he vist aquesta temporada m’han produït cap calfred amb el seu “Un tal baccano i¡n chiesa!”. és que ningú recorda com ho feia Joan Pons això?, ja et deixava glaçat per a la resta de la representació, ja veiés que amb aquell home a escena la cosa aniria malament. Jo creia que Maestri tenint un instrument poderós, com a mínim en la seva entrada seria capaç sinó de glaçar-nos, com a mínim de fer-nos entrar un calfred, però ca!, ni això. No el va tapar l’orquestra, ahir n va tapar a ningú, però la seva interpretació dramàtica va ser inexistent.
Va tenir un gran èxit, ves per on! i és que el llistó cada vegada el posem més baix i la memòria la traïm amb insultant regularitat. Cal dir al seu favor, que la seva disponibilitat cap al Liceu és total, i a part d’anunciar que farà Nabucco alternant-se amb Plácido Domingo (marededéudelempenta), en la funció de dissabte nit va substituir a l’indisposat Vitelli assumint altra vegada Scarpia ahir per la tarda. Gràcies!
Ahir vaig gaudir de valent amb Francisco Vas, aquest sí, un cantant que s’adequa als rols que interpreta de manera camaleònica i que treu or de cada frase, de cada gest, de cada actuació, fins i tot sense intervenció vocal. És admirable, una artista total!.
Molt bé, com cada dia, Valeriano Lanchas, i malament com sempre, l’Angelotti de Vladimir Baykov. Bé Manel Esteve i correctes Dimitar Darlev i Elena Copons.
L’orquestra no hi ha manera, la vulgaritat del mestre Carignani es contagia, però vull remarcar la notable intervenció del metall a l’inici del tercer acte, el moment orquestralment més rellevant i segur de totes les tres representacions que he vist.
No voldria acabar aquesta trilogia sense parlar-vos de dos aspectes que no he mencionat i que em semblen si més no, curiosos.
No em vaig adonar si a les altres representacions succeïa el mateix, però ahir en el primer acte quan Scarpia diu “Tosca! che non i veda” quan ella torna a Sant’Andrea i no troba a Cavaraossi, ho va quan ella encara no havia entrat! A part de ser el cap de policia, ahir tenia premonicions, ja que Tosca encara va trigar en aparèixer.
I l’altra perla escènica és que Azorín treu al Sagristà en el segon acte, ja que participa, suposo, en l’interrogatori a Cavaradossi, fins aquí una “genialitat” però no en té prou i li fa cantar una frase a duo amb Spoletta. Genialitat innecessària que traeix la partitura.
El públic s’ho ha passat bé, jo quan cantava ella si, però Tosca no és això, aquesta Tosca definitivament, com jo demanava, no passarà a la meva història d’aquesta òpera. Me’n venen al cap tres o quatre que van ser glorioses, ai las!, aquestes no i la d’ahir tampoc.
De fet si després del Te Deum el teatre no s’ensorra…de fet si després de “e lucevan le stelle” no hi ha ni un bravo…, de fet si només quan surt ella tothom embogeix, vol dir que la meva percepció no és tan esbiaixada.
Demà comença una setmana intensa, la primera cita és amb Nina Stemme…
L’apunt el dedico a la generositat de rosetapiccina i agraeixo la cabdal contribució de Jan per tal de que aquest apunt tingui so.