Tenia ganes d’escoltar aquest Faust amb la imprescindible Yoncheva com a Marguerite, acompanyada per Calleja en el rol titular i Terfel i Keenlyside completant el quartet estel·lar. Després com acostuma a passar les coses no són tan boniques com els noms podrien donar a entendre i per aquí i per allà he trobat cosetes que m’han fet abaixar les expectatives prèvies fins deixar-les en una més que correcta representació i poca cosa més. Serà que he vist en la meva vida operística algun Faust de difícil superació i això, vulguis o no i encara que no m’agradi viure del passat, et deixa marcat, i no parlem d’un parell d’enregistraments que han deixat constància de com cal cantar aquesta òpera i que continuen sent per a mi referents.
Comencem per la direcció avorrida de Maurizio Benini, un director que tinc en estima però que en l’òpera francesa no es on potser pot demostrar les seves màximes virtuts. El tercer acte per a mi és la prova del cotó per a tot director, i si no és capaç de treure pura poesia musical de l’escena del jardí vol dir que el director escollit no era el més adequat. Benini ho porta lent com a única solució. Faust és una òpera plena de moments i climes orquestrals que necessiten d’un tractament molt més imaginatiu i variat. Per tot allò que m’ha semblat apreciar en una representació només escoltada i per tant absolutament subjecta a la vessant auditiva, la direcció del director italià és poc inspirada, rutinària diria jo. No he trobat especial variació entre els diferents actes, ni el festiu i ballable acte segon, ni en el poètic tercer, en el dramàtic quart acte o en conclusiu que hauríem de passar de la tragèdia a l’èxtasi. No hi ha dubte que amb una bona orquestra, com ho és la de la ROH, tot sembla més passador, però precisament per això esperem una direcció a l’alçada del instrument i òpera que es representa. En molts moments no m’ha semblat escoltar l’orquestra del Covent Garden.
Potser Joseph Calleja no tenia el dia, o més ben dit, la nit, però renoi! a part del vibrato que em crispa, l’indicador de l’afinació no el tenia ben situat i tampoc va ser capaç d’elevar en l’ària del jardí el vol emocional sempre amb un cant a ras de terra i culminat amb un agut dubtós. Calleja és un tenor que fa veritables esforços per ser distingit i elegant, amb detalls de mitges veus i reguladors apianats molt pertinents en l’òpera francesa, però per a mi està mancat de l’aura dels grans cantants amb fascinació vocal i interpretativa, és molt aplicat. té gust però sempre ha de lluitar amb una barrera invisible de qualitat i amb un registre vocal que l’allunya dels grans tenors lírics, ja que mentre que els aguts acostumen a ser sempre resplendents, el seu registre central-greu és molt poc convincent i audible. Francès molt millorable, per cert.
Sonia Yoncheva semble destinada a ser la gran salvadora, la gran esperança dels teatres importants quan veuen que la diva de torn defalleix. Ella s’apunta a totes les crides, lògic, ja que cantar aquests rols en els grans escenaris la situen immediatament al capdamunt, alhora que s’apunta els favors el seu haver i de ben segur si continua amb aquesta fermesa esdevindrà la titular i no la substituta en properes convocatòries. En els darrers mesos s’ha fet un tip de cancel·lar projectes en teatres menys importants per a integrar-se en repartiments on ella no estava inicialment prevista. Substituir a Netrebko en la Marguerite de Faust és quelcom a tenir en compte. Yoncheva fa una bona, boníssima diria jo Marguerite. La veu és la que ha de ser, tot i que les parts més dramàtiques, escena de l’església o l’acte cinquè, la posen al límit. Potser per ser una Marguerite ideal li manca una mica més del domini del pianissím, però tot i així per a mi és la millor del repartiment.
El gran Bryn Terfel sense les seves potents virtuts teatrals evidència unes limitacions en el registre greu que fan que el seu Méphistofélès sigui massa vulgar, una mica ja ho ha de ser, però quan el cantant gal·lès vol fer-se ben present obra les vocals fins fer els son excessivament ordinari. En l’escena de l’església amb Marguerite arriba a cridar, quelcom que estic segur que enmig en la contundent proposta escènica va passar més inadvertit. Terfel posseeix una força escènica molt notable i sobre l’escenari poques pegues se li poden posar, però en una audició la cosa canvia i aquest èmfasi dramàtic no pot amagar unes carències vocals i en alguns moments tècniques/estilístiques, evidents.
El que té un cant francès més depurat (també la dicció) és el baríton Simon Keenlyside en un Valentin que però, tampoc acaba d’encaixar del tot en una vocalitat massa forçada a un registre potser hores d’ara incomprensiblement incòmode per a ell, un baríton eminentment líric al que potser li passa factura haver fet front a rols verdians més dramàtics dels que realment podia cantar. Ai las! una vegada més les imprudències es paguen car.
El Siebel de Renata Pokupic és directament oblidable i Diana Montague mai a tingut greus per fer front a un rol acontraltat com el de Martha.
Bé Jihoon Kim en el breu rol de Wagner.
Us deixo finalment amb el tercet del cinquè acte
Charles Gounod
FAUST
Faust ….. Joseph Calleja
Méphistophélès ….. Bryn Terfel
Marguerite ….. Sonya Yoncheva
Valentin ….. Simon Keenlyside
Wagner ….. Jihoon Kim
Siébel ….. Renata Pokupic
Martha Schwerlein ….. Diana Montague
Royal Opera House Orchestra
Royal Opera House Chorus
Director musical: Maurizio Benini
Royal Opera House, Covent Garden de Londres, 22 d’abril de 2014
ENLLAÇ mp3 (5 enllaços, un per cadascun dels actes)
- https://mega.co.nz/#!0oIwjCrY!VP84PPQtfxQTM3LscSqWiIsTBac58F2KDe-6T2w69uA
- https://mega.co.nz/#!V8AGSZCA!DqUAyMqSGoW4nX3a_p9CVHIkGQgSlOmp9YwXjXqBDb0
- https://mega.co.nz/#!44x2TRQJ!rRP7ZEfHbwULjx70INODYroulM0bdtoCLuova5Oun9o
- https://mega.co.nz/#!QhYAhB5J!BGgMw8XEFyR_RdYEnqr3d0VzAgvh8BqcNtmkA5YWzU8
- https://mega.co.nz/#!88RAARTY!-b4a5W7qc0BiYtt_cjlc8OKv13Ar8vPmzS-cGM4Ckco
Insisteixo que aquesta versió s’escolta amb interès, però els noms reunits i el teatre convocant em va fer creure que el resultat seria molt millor.
Passeu un gran dia
IN FERNEM LAND 
M’ho escoltaré amb atenció, m’agrada Faust però és una òpera molt més complicada del que sembla a primera escoltada, doncs exigeix molt als cantants.
Dels fragments que ens has deixat es dedueix que ella està magnífica.
Gràcies per els enllaços i per fer-nos estar puntualment al dia.
M'agradaM'agrada
És una òpera amb molts paranys, és cert i necessita d’un estil francès molt especific. Hi ha alguna gravació amb cantants molt notoris (de nom si més no) que no encerten en l’estil i canten Faust cm si fos Manrico.
M'agradaM'agrada
Lo primero, mil gracias por el audio de este Fausto que personalmente guardaré en mi memoria durante muchos años.
Hoy te voy a llevar la contraria en todo porque aunque no he tenido la suerte de escuchar en directo ningún Fausto de referencia antes de éste, te puedo asegurar que fue una función de reclinatorio y que salí del teatro flotando. Lo poco que he escuchado del audio no le hace justicia para nada (suena muy distorsionado). Es cierto que la escenografía de McVicar ayuda, pero el nivel artístico fue muy alto. Y ya sabes que para estas cosas yo soy muy crítica y no paso una.
Perdón si me alargo más de la cuenta, pero ya que estuve en la ROH viendo esta función en directo, no me resisto a dejarte aquí mi cronica:
Calleja tiene una voz muy particular, con mucho vibrato que resulta chocante cuando empieza a cantar (incluso a Elisa le llamó la atención y me lo comentó: “tiene mucho vibrato”, dejándome ojiplática). Al cabo de un rato te acostumbras y ya no molesta. Es elegante, canta con gusto y proyecta magníficamente. Tuvo un fallo notorio en el falsete del Salut y podría haber hecho más pianissimi, que cuando los hace suenan preciosos, pero en general estuvo muy correcto. El problema que le veo es que le falta gancho en escena y el resto del reparto se lo come visualmente en cuestión “actoral”.
La Yoncheva es la próxima Netrebko, tiempo al tiempo. No es tan buena actriz como la Annita, pero en directo tiene una voz grande, unos agudos impactantes y un sonido aterciopelado de ensueño. Me recordó muchísimo a Mirella Freni. Vocalmente el papel le iba como anillo al dedo y si hay que ponerle algún pero es que moviéndose resulta demasiado sexy para lo inocentona que debe ser Marguerite (no sé si tiene Manon en repertorio, pero puede ser la bomba si lo canta). Para mí fue la triunfadora de la noche (gracias Netrebko por haber cancelado, no te eché de menos en ningún momento).
Terfel estuvo muy bien, con su habitual Mefistófeles cínico y chuleta que en escena funciona estupendamente. Es un cantante con un magnetismo especial en el escenario, que hace que en cuanto aparece, dejes automáticamente de prestar atención al resto.
Keenlyside me encantó. Es un actorazo, canta con gusto y elegancia y su Valentin sigue siendo antológico (nada que ver con lo que se escucha en este audio, donde aparece un vibrato rarísimo que no se oía en directo). Lástima que no sea un papel más largo.
Pokupik y Montague como Siébel y Marthe dignas y punto. No impresionaban, pero tampoco molestaban.
Personalmente, la dirección de Benini me gustó mucho. Dinámica, con variedad, algunos momentos preciosos (en el ambiente nocturno después del dúo de amor, antes de que Fausto entre en la casa de Marguerite) y otros vibrantes (el coro de los soldados, el coro-vals del segundo acto… y un trío final de morirse). Para nada aburrido. La orquesta sonó muy bien, el coro espectacular y el ballet magnífico.
El día anterior pude escuchar una SOBERBIA Traviata interpretada por Diana Damrau. Nada que ver con la de la Scala. Aunque la puesta en escena es clasicorra y antigua, esta vez era una Violetta de verdad, no la prostituta cínica de la versión de Tcherniakov, que creo que contribuyó a que no nos llegase del todo. Emocionante al máximo, sufrías con ella en todo momento. Demuro fue un Alfredo con volúmen y correcto (me lo esperaba peor). Hvorostovsky no me gustó, sucio, desganado y poco riguroso en su interpretación. Sólo se molestó en cantar bien en el aria (cosa que me pareció muy poco profesional por su parte).
M'agradaM'agrada
No sabes como me alegro.
Te agradezco la crónica del directo y me sorprende, claro, lo que comentas con lo que escucho de la transmisión, las opiniones no parecen de la misma representación.
M'agradaM'agrada
Realment sembla com si parléssiu de dues funcions diferents… En tot cas, sí esteu d´acord en que ja tens el material pel dia que toqui “el vibrato”.
M'agradaM'agrada
Ho tenia present, i a més puc posar vibrato en positiu i en negatiu, fixat tu quina meravella.
M'agradaM'agrada
No et deixis l’Squillo, please 🙂
M'agradaM'agrada
Jo vaig tenir la sort d’escoltar aquest Faust en directe el dijous dia 17 i encara estic levitant. Em va encantar; el disgust de veure sustituida la Netrebko va estar sobradament compensat amb una Yoncheva impresionant.
M'agradaM'agrada
A mi me interesa este FAUST ( lástima que no esté Pappano con la batuta) por la Yoncheva y por Terfel
A la búlgara ( por cierto, soprano cuyo agente el Alvaro Domingo – hijo de Plácido D- ),la escuché debutar hace un año en Viena como Juliette ( sustituyó a Machaidze que canceló por maternidad) junto a Beczala y mostró una gran valentía y una buen voz de casi lírica ; eso sí , le falta mejorar el control de los agudos y de la coloratura
Yoncheva que reside en la Suiza francófono, domina bien el francés y hasta el estilo. Tiene previsto (si no cancela por también próxima maternidad), cantar en el Real prox. diciembre 3 funciones v. concierto y con Alagna más Plasson dirigiendo, del Romeo et Juliette
En cuanto a Calleja, no me gusta nada fuera del repertorio de apenas lírico italiano : su emisión tan exageradamente caprina, me llega incluso a molestar
M'agradaM'agrada
Esperemos que Yoncheva no se deje llevar por la vorágine que se origina a su lado.
La voz es estupenda.
M'agradaM'agrada
Vaig escoltar aquest “Faust” per la ràdio el dimarts. Em va produir la mateixa sensació que a tu. Se sentia molt malament. He llegit el comentari de la Marga, pot ser que vist sigui una altra cosa espero que ho sigui.
M'agradaM'agrada
Bé, diguem que el so no fos bo i que tergiversés certes coses, però altres no és un problema de so, més aviat d’afinació i estil, oi?
M'agradaM'agrada
Molt cert.
M'agradaM'agrada
Calleja sempre m’ha semblat una estafa. Des del principi no em va convèncer, i després de d’escoltar-lo a l’Elisir d’amore en directe em va quedar clar del tot. Un exemple més d’interessos dels agents artístics i de les discogràfiques.
M'agradaM'agrada
Jo no diria que és una estafa, però que no és el que ens volen fer creure, sí.
Calleja té detalls notables, que molts tenors amb més anomenada no tenen ni practiquen, però li manca una fermesa i unitat vocal que fascini a l ‘oient, quelcom que el faci traspassar la línia de l’anonimat interpretatiu. Cantant s’ha de crear, n tan sols col·locar amb més menys encert les notes a lloc. A Calleja li manca aquest discurs d’unitat interpretativa que fins i tt faria oblidar-nos d’aquesta emissió cabruna.
M'agradaM'agrada
De verdad de la buena que el audio es malo y suena muy distorsionado… Ni siquiera la Yoncheva suena bien (se les oye a todos un vibrato que no tienen realmente; bueno, Calleja sí que tiene, pero no es tan exagerado). Después de haber escuchado los fragmentos que ha insertado Joaquim en el blog, os puedo asegurar que no se parecen en nada a lo que pude escuchar en directo en el teatro 🙂
M'agradaM'agrada
Pues nada, tendré que confesar que he manipulado la grabación para hacerlos a (casi) todos peor de lo que realmente eran.
Desgraciadamente la mayoría de veces opino de cosas que no puedo ver en directo, algunas veces las grabaciones deben mejorar la realidad y otras las estropean, pero si la afinación es aproximada o el agudo se convierte en grito,dudo yo que sea una distorsión radiofónica, ya que es evidente que existen problemas de registro, tanto en Terfel, que estoy seguro que en en el teatro ni se notan por la fuerza escénica que desprende, como en Calleja, de graves inexistentes.
Seguramente Keenlyside es el que peor parte se lleva, ya que en la grabación ni le reconocí la voz.
M'agradaM'agrada
No te veo yo tan malvado como para manipular la grabación, jajaja. Pero bueno, son opiniones. A mi la grabación no me gusta NADA, pero del teatro salí encantada. También me ha pasado otras veces, como por ejemplo con el audio de La bella molinera de Quasthoff o la Carmen de Alagna del Liceu. En teatro estupendos, en grabación parecen otra cosa. Quizás sea la magia de la escenografía, lo que rodea a la presentación, o que a algunos cantantes no les quieren los micrófonos… no sé, pero no me considero precisamente conformista y cuando las cosas no me gustan, lo digo. De hecho, en más de una ópera o concierto he preferido salirme a la mitad a seguir sufriendo porque no me gustaba.
Desgraciadamente, no puedo demostrar que fue una buena función 😦
M'agradaM'agrada
Ala mayoría de cantantes los micrófonos no los quieren y como más volumen y proyección tengan, peor. Aún así si desafinas o gritas, eso no es subsanable.
No tienes que demostrar nada, lo que tu viviste en la ROH es impagable y eso te ,lo llevas tu en tus recuerdos y esas emociones, ni en las grabaciones más fieles y perfectas se puede obtener.
Afortunada tú e insisto, muchas gracias por dejarnos la crónica tan de primerísima mano.
M'agradaM'agrada
Marga, gracias por tu crónica, in situ de este Faust. La toma de audio, es realmente mala, pero no me ha parecido un Faust, despreciable, por lo menos para lo que se puede hacer con un cast de actualidad, para mi lo peor fue el Maestro Benini coincido con Joaquín, que tiene no tiene el estilo para dirigir opera francesa. Por ultimo, estoy de acuerdo con que Yoncheva, recuerda mucho la Freni… en la cual estuve presente, en Chicago con Kraus y Ghiarov.
Gracias Marga y ti Joaquín, siempre al día!!!! cuanto privilegio nos das….
M'agradaM'agrada
Yoncheva recuerda a Freni ahí termina para mi todo parecido con aquel faust de Chicago. No hace falta decir que Calleja no se asemeja en nada a Kraus y Terfel no tiene la distinción del Méphistofélès de Ghiaurov, aunque el galés es teatralmente mucho más potente.
Creo que allí dirigia Prêtre, es decir, la luz y el dia con Benini.
La producción de Chicago era una selección de Faust, es absolutamente imperdonable el recorte que se hizo en la partitura.
M'agradaM'agrada
Jo trobe aquest Faust comme ci comme ça, és a dir, so-so o aixina aixana que diem ací baix. Diria que és millorable, però que està bastant bé per a escoltar-lo.
El tema faustic, tan del Romanticisme, m’atrau, i l’òpera romàntica francesa del XIX sempre m’ha paregut molt elegant, eixa és la paraula, elegant. No cap dubte que existeix – o existia, segons alguns – una escola francesa de cant.
Moltes gràcies pel teu treball.
Regí.
PD. Em sume a Xavier per a l’apunt “didàctic” – o apunts – amb explicacions i exemples musicals. Seria tot un detall.
M'agradaM'agrada
Suposo que coneixes el Dimoni de Rubinstein, per no parlar de l’espectacular Robert le Diable de Meyerbeer,ambdues diabòlicament interessants.
M'agradaM'agrada
La veritat és que no. M’ho apunte com a deures. De nom coneixia l’obre de Meyerbeer. M?agraden els dimonis de Gouneau, Liszt i Boito, que és una pena que no seguira el camí que havia emprés i es fera llibretista de Verdi, cosa que crec que feu que Verdi s’acostara a Wagner.
En cinema mut hi ha una peli de Murneau (no me´’n recrde si s’escriu així) sobre Faust i l’etern femení que m’impressionà.
M'agradaM'agrada
Tinc moltes ganes de veure algun dia aquesta producció de Faust que és un treball fantàstic de David MacVicar.
M’agrada la veu ben vibrada de Joseph Calleja i m’agrada el seu domini dels pianíssims tan necessaris en aquest repertori.El seu francès no és massa dolent pero té per costum convertir les “e” neutres en accentuades per raons de projecció vocal.El regulador aplicat al “do” és preciós i poca gent s’hi atraveix.Als qui els crispi el vibrato espero que seran coherents i surtiran crispats al quadrat al sentir Conxita Supervia a no ser que la llei del vibrato s’apliqui només de tant en tant.
Bryn Terfel apareix amb la veu gastada sobre tot a “La veau d’or”pero segueix sent un artista incansable en la recerca de l’expressió que a l’escena final sona molt millor.
Simon Keenlyside ja sonava forçat al 2004 i amb els anys ha enpitjorat en un rol en que l’histionisme dissimulador no té cabuda.
Sonya Yoncheva s’està convertint amb tota velocitat en una de les cantants més desitjades del moment per mèrits artístics propis.Ella domina la llengua francesa a la perfecció ,la seva dicció és entenedora el seu cant sempre musical,els trinats i els aguts perfectes.A veure si aviat es deixa caure pel Liceu.
El tercet final massa accelerat igual que el Liceu amb la Stoyanova .Sembla ser que la velocitat disminueix la dificultat del fragment.
Us deixo una versió antològica(1996) de la marevellosa ària “Avant de quitter ces lieux”,segons el meu parer molt difícil de superar.
M'agradaM'agrada
La gran diferència entre Supervia i Calleja no és el vibrato, sinó el mestrívol cant de la catalana davant d’un cantant correcte sense gaire més. Voler insistir i elogiar a Supervia és inútil, forma part de la història de l’òpera i en lletres més que majúscules i lluminoses, perquè tota ella era llum, gràcia i vitalitat.
Hi ha molts cantants amb la veu vibrada que gràcies a les seves grans virtuts fan que aquesta per a mi molèstia, quedi minimitzada (Lorengar n’és una altra), el problema de Calleja és que no té gaire atributs que em facin oblidar-me de la seva sonoritat cabruna.
M'agradaM'agrada