Richard Strauss (Munic, 11 de juny de 1864 – Garmisch-Partenkirchen, 8 de setembre de 1949)
Avui és el dia, avui com bé sabeu fa 150 anys que va néixer Richard Strauss, el gran compositor bavarès que ens va deixar obres majúscules per a la posteritat, obres que continues sent referents al costat i incomprensiblement d’altres obres que sense ser menyspreables, no estan a l’alçada del geni. Avui us vull portar les òperes tot divagant en relexions molt meves que no sé si compartireu, però que crec que poden incentivar un debat més interessant que no pas l’enumeració d’una biografia que és fàcil trobar en qualsevol lloc de la xarxa, molt més ben documentades del que jo podria arribar a oferir-vos, aquest serà el meu particular homenatge a un músic que quasi sempre adoro.
De la mateixa manera que en els bicentenaris de Wagner i Verdi celebrats l’any passat vaig arreplegar totes les òperes i us en vaig oferir una versió en àudio o vídeo per commemorar l’aniversari tan assenyalat, en el cas de Richard Strauss encara que no sigui el bicentenari, ja que difícilment al 2064 faré apunts a IFL, he cregut interessant portar-vos una edició de cadascuna de les òperes, la majoria versions videogràfiques i en quan no he trobat cap versió en vídeo, en àudio. Ja veurem si durant aquesta setmana em dóna temps a prepar-vos quelcom similar amb l’obra simfònica, si més no amb els poemes més reconeguts.
Les òperes de Richard Strauss les catalogo de la següent i particular manera:
1.-Les post wagnerianes o pre straussianes:
- Guntram
- Feuersnot
2.- Les revolucionàries i obres mestres
- Salome
- Elektra
3.- Totes les altres, si bé en totes les altres també caldria fer distincions:
Les obres mestres
- Der Rosenkavalier
- Ariadne auf Naxos
- Die Frau ohne Schatten
Les bones
- Die Ägyptische Helena
- Arabella
- Daphne
- Capriccio
Les altres
- Intermezzo
- Die schweigsame Frau
- Friedenstag
- Die Liebe der Danae
D’aquesta classificació absolutament subjectiva i variable, gens rígida i fonamentada en l’experiència personal que sento quan les escolto o veig representades, us vull dir que en realitat Guntram i Feuersnot haurien d’anar en el grup de les altres, però com que encara son hereves d’un post wagnerisme molt més que evident, sobretot a la primera, crec que està bé separar-les en un grup específic per comprovar el salt brutal que s’esdevé quan s’estrena la tercera òpera que jo situo en les revolucionàries, ja que tant Salome com Elektra representen un cim extraordinari en el món de l’òpera, per l’evolució del llenguatge musical, emprant una mestrívola i enlluernadora orquestració que en molts moments voreja l’expressionisme, alhora que utilitzant un tractament vocal hereu del passat mozartià evolucionat per el molt més proper i definitiu llegat wagnerià. No cal dir que alhora que revolucionàries formarien part del grup de obres mestres.
També vull dir-vos que en situar Intermezzo, Die schweigsame Frau, Friedenstag i Die Liebe der Danae en el darrer grup anomenat “Les altres” vulgui dir de manera maquillada que les consideri dolentes, però si que les trobo menys interessants, tot i que tractant-se d’òperes de Richard Strauss sempre hi trobarem fragments magnífics, àries principalment per a soprano que ens deixen corpresos o fragments purament musicals a l’alçada dels grans poemes, però en el seu conjunt no em motiven gaire. Aquest tercer grup és per a mi un dels enigmes més grans de la història de la música, ja que per moltes voltes que li vull donar i com més escolto i llegeixo sobre l’obra de Richard Strauss, més em costa comprendre com un geni, un compositor escollit per ser un dels referents operístics de tots els temps, va aturar-se en una incomprensible autocomplaença, o en un conservadorisme creatiu desconcertant.
Òbviament en totes i cadascuna d’aquestes obres posterior a l’esclat revolucionari hi han trets d’evolució creativa i de recerca, però en cap cas hi ha una evolució cap a terrenys més agosarats o de trencament com si va succeir en els seus contemporanis instal·lats en la segona escola de Viena i en el rupturisme definitiu que es veien abocats tots els compositors que va dur el post romanticisme fins a les darreres conseqüències.
Allò que esdevé més normal en la projecció creativa de qualsevol artista i dels músics en particular és que en els darrers anys de la seva vida ens ofereixen el bo i millor. No compto a Mozart que com que va morir tan jove paralar en els darrers anys de la seva curta existència de maduresa em sembla una barbaritat, però allò que és més normal és que les darreres òperes dels compositors recullin tota la saviesa i el mestratge d’una vida. En el cas de Strauss la glòria creativa operística la trobem entre els anys 1905 (estrena de Salome) i 1917, quan acaba Die Frau ohne Schatten. Els brots de geni que mostrarà en Arabella (1932), la darrera col·laboració amb Hofmannsthal, on denota un estancament massa ancorat en el gran èxit de Der Rosenkavalier, i la darrera òpera Capriccio (1942) un exercici brillantíssim de la decadència que el va vorejar durant tota la seva vida, un refinament extrem, un nostàlgic gir cap a un món que feia molt temps ja havia desaparegut i del qual l’octogenari Strauss és rebec a trair .
Mentre Verdi amb el seu Falstaff també fa una ganyota nostàlgica, deixant als seus successors un camp obert que no va ser del tot aprofitat, Strauss es tanca en els seus principis i insisteix amb mestrívola tossuderia en el seu estil més autèntic, oferint al final de dues hores de xerrameca poc estimulant un testament gloriós del seu art, en una escena final antològica que ben bé podia haver estat escrita 20, 30 o 40 anys abans.
Strauss potser es va espantar, o potser va veure que aquella ruptura que ell va proposar-se amb l’estrena de Salome i Elektra, no el permetria seguir visquen en la confortable abundància d’un aburgesament econòmic, estètic i artístic evident, i va optar en una desconcertant mirada cap al classicisme.
Em costa entendre com envoltat d’una problemàtica política i social tan extrema com la que li va tocar viure, “s’entretingués” en el mites, els déus i deesses del món clàssic, o que la seva màxima aproximació a la realitat fos una certa crítica a la seva pròpia vida domèstica en la burgesa Intermezzo, una òpera ben estranya amb uns interludis simfònics espaterrants. Es va tancar en una closca refusant l’horror que s’aproximava, però també refusant el compromís que altres van prendre sense contemplacions.
Si bé el trencament sobtat que suposa Der Rosenkavalier, que és alhora un homenatge a Le Nozze di Figaro com diuen que Die Frau ohne Schatten ho és a Die Zauberflöte, també és una exaltació del refinament, que ben mirat podia ser pres com una genialitat més del compositor capaç de sacsejar-nos a plaer entre la brutalitat d’Elektra i la decadència d’un món que s’ensorra. La posterior evolució de les òperes que seguirien a la seva òpera més estimada, constaten que aquell trencament en realitat va ser un retrocés, una incomprensible covardia diria jo.
Strauss es va tancar en la seva closca daurada incapaç de fer front al món brutal que l’envoltava. Si bé és cert que la confrontació amb el règim nazi va ser constant, sempre m’ha quedat el dubte de si aquella resistència al règim era més fruit de la incomoditat que suposava tanta brutalitat en la seva quotidianitat i en la seva pròpia família i interessos, que no pas fruit de profundes creences i conviccions contràries al règim. Strauss era molt pràctic i en algun cas fins i tot diria que egoista, tal i com va fer constar Klaus Mann en l’informe que va fer després d’entrevistar-se amb el compositor acabada la guerra a la residència de Garmisch i en ple procés de des-nazificació.
Netejat de tota culpa, Strauss va viure els darrers anys de la seva vida envoltat dels homenatges de l’Europa musical tot i que tot allò que es composava i creava al seu entorn res tenia a veure amb aquell fascinant món que ell va erigir per aïllar-se de la mediocritat i la barbàrie, però també del progrés.
Les versions triades per representar el seu llegat operístic no han de ser forçosament les millors, ni tan sols les que més m’agraden. Algunes són fruit de la disponibilitat, altres de la immediatesa i algunes de l¡absoluta certesa de que és la millor versió possible.
De Guntram us porto una versió en forma de concert celebrada aquest mateix any a Dresden, ciutat que celebra l’efemèride de manera brillantíssima, i amb Frank van Aken com a protagonista, que us recordo que és el Siegmund del segon repartiment liceista d’enguany i que no ens va fer gaire feliços, però que en aquesta gravació aguanta el complicat rol amb una certa dignitat.
Per a Feuersnot us porto el vídeo d’una sorprenent, colorista i esbojarrada producció a l’inquiet Teatro Massimo de Palerm, també d’aquest any.
De Salome he anat a buscar un clàssic que ens va passar el Canal 33 quan retransmetia òperes senceres, i per tant subtitulada en català. La versió és sensacional, amb Sinopoli dirigint i Malfitano, Estes, Hierstemann i Rysanek enlluernant.
La millor Elektra de l’actualitat en la millor versió possible torna a IFL, ja que he reciclat la versió del Festival d’Aix-en-Provence de l’estiu passat, amb Esa-Pekka Salonen i Patrice Chéreau (darrera producció operística) i Evelyn Herlitzius fent saltar guspires.
Fins fa una estona Der Rosenkavalier estava previst que fos la proposta absolutament clàssica i empolsegada de la Staatsoper de Viena amb Fleming al capdavant, però la disponibilitat de la versió estrenada el dia 8 de juny a Glyndebourne amb una proposta absolutament trencadora, encara que l’equip vocal no tingui tan glamur m’ha fet canviar d’opinió i per tant el tàndem Robin Ticciati i Richard Jones, amb Kete Royal com a Marschallin garanteix l’enuig dels més tradicionalistes i potser la satisfacció d’aquells que volen veure un Rosenkavalier ben diferent.
De Ariadne auf naxos us proposo la versió de Salzburg del 2012, amb la filològica idea de representar abans de l’òpera Le Bourgeois gentilhomme de Molière, adaptada per Hugo von Hofmannsthal, amb Mage, Mosuc i Kaufmann, dirigits per Harding i Sven-Eric Bechtolf, mentre que per la versió revisada amb el pròleg i l’òpera anirem a l’Ôpera de Paris de fa 10 anys on trobarem a Dalayman, Villars i Koch, amb una estratosfèrica Natalie Dessay, tots dirigits per Steinberg i el sempre guspirejant Laurent Pelly fent de les seves.
La versió de Die Frau ohne Schatten és un vídeo d’una versió concertant, però em sembla tan bona que no em puc resistir a proposar-la i de passada ens estalviem segons quines coses escèniques. La versió és de l’any passat al Concertgebouw, i trobem a Kerl, Schwanewilms, Henschel, Goerke i Reuter dirigits per un il·luminat Vladimir Jurowski
La versió videogràfica de Intermezzo és la proposta més antiga, ens porta a Munic l’any 1963, dirigeix Joseph Keilberth i entre cantants poc coneguts trobem al jove Hermann Prey i en un paper molt residual a una joveníssima Brigitte Fassbaender. La producció molt clàssica és de Rudolf Hartmann, mentre que l’escenografia i vestuari són de Jean-Pierre Ponnelle abans de començar a dirigir. Una raresa en blanc i negre
De Die Ägyptische Helena no he trobat versió videogràfica i us proposo la retransmissió radiofònica de la representació que va tenir lloc a Viena l’any 1970 amb Gwyneth Jones, Jess Thomas, Peter Glossop i Edita Gruberova, dirigeix Josef Krips.
Seguim a Viena, però de l’any 2012 per assistir a una representació d’Arabella amb Emily Magee, Genia Kühmeier,
Tomasz Konieczny i Michael Schade. Dirigeix l’orquestra Welser Möst i l’escena Sven-Eric Bechtolf.
Anem a la straussina òpera de Munic de l’any 1972, per veure una excel·lent representació de Die schweigsame Frau, amb Kurt Moll, Reri Grist, Marta Mödl, Barry McDaniel, dirigits per Sawallisch i escènicament per Günther Rennert.
Sense moure’ns de Munic, malgrat que 16 any més tard trobarem la versió àudio de Friedestang, sempre amb Sawallisch dirigint, i amb Bernd Weilk i Sabine Hass
Tornem a Viena per gaudir de Daphne, en una versió esplèndida amb Riccarda Merbeth com a protagonista, acompanyada del contundent Johan Botha i Michel Shade, dirigeix l’orquestra Semyon Bychkov i l’escena Nicolas Joel.
Per a Der Liebe der Danaë tornem a Amsterdam i en una versió de concert,si bé aquesta vegada és en un suport només àudio. Dirigeix Edo de Waart a l’any 2002 i la protagonista és Anne Schwanewilms .
I acabem amb el Capriccio que Renée Fleming va protagonitzar l’any passat a Viena i que ja havia estat motiu d’un apunt a IFL, dirigeix Christoph Eschenbach i la producció és del estimulant Marco Arturo Marelli
Espero si més no que en alguna de les versions proposades hagi motivat el vostre interés.
Richard Strauss
GUNTRAM
Frank van Aken (Guntram);
Georg Zeppenfeld (Der alte Herzog);
Marjorie Owens (Freihild);
Markus Butter (Herzog Robert);
Simon Neal (Friedhold);
Aaron Pegram (Des Herzogs Narr);
Christa Mayer (Eine alte Frau);
Gilles Ragon (Ein alter Mann);
Tomislav Lucic (Ein jüngerer Mann);
Evan Hughes (Erster Vasall);
Tilmann Rönnebeck (Zweiter Vasall);
Peter Lobert (Dritter Vasall);
Pavol Kubán (Ein Bote)
Sächsischer Staatsopernchor (Einstudierung: Pablo Assante),
Sächsische Staatskapelle,
Director musical: Omer Meir Wellber
Semperoper de Dresden, 23 de febrer de 2014
Versió en forma de concert
ENLLAÇ (àudio mp3. 3 arxius, 1 per acte)
https://mega.co.nz/#F!5QU0HDpA!R587yBRI3wwvIMWrLKE79Q
Diemut: Nicola Beller Carbone
Elsbeth: Christine Knorren
Wigelis: Chiara Fracasso
Margret: Anna Maria Sarra
Kunrad: Dietrich Henschel
Jörg Pöschel: Michail Ryssov
Hämmerlein: Nicolò Ceriani
Kofel: Paolo Battaglia
Kunz Gilgenstock: Paolo Orecchia
Ortlieb Tulbeck: Cristiano Olivieri
Ursula: Irina Pererva
Ruger Asbeck: Francesco Parrino
Walpurg: Valentina Vitti
Ein grosses Mädchen: Francesca Martorana
subtitulada en italià
ENLLAÇ VÍDEO
https://mega.co.nz/#F!lV1AHbhI!e0Q8Kk3fuhJPoUYYC8jXLw
Richard Strauss
SALOME
Musikdrama in einem Aufzug nach Oscar Wildes
Herodes: Horst Hiestermann
Herodias: Leonie Rysanek
Salome: Catherine Malfitano
Jochanaan: Simon Estes
Narraboth; Clemens Bieber
Der Page der Herodias: Camille Capasso
Erster Jude: Uwe Peper
Zweiter Jude: Karl-Ernst Merker
Dritter Jude: Peter Maus
Vierter Jude: Warren Mok
Fünfter Jude:Manfred Röhrl
Erster Nazarener: Friedrich Molsberger
Zweiter Nazarener: Ralf Lukas
Erster soldat: William Murray
Zweiter soldat: Bengt Rundgren
Ein Kappadozier: Klaus Lang
Ein sklave: Aimee Elizabeth Willis
Orchester der Deutschen Oper Berlin
Director musical: Giuseppe Sinopoli
Director d’escena: Petr Weigl
Escenografia: Josef Svoboda
Disseny de vestuari: Josef Jelinek
Coreografia: Bernd Schindowski
Deutsche Oper, Berlín 1990
subtitulada en català
ENLLAÇ VÍDEO
https://mega.co.nz/#F!4FdnRYya!8zRijjgD_NjY_tWTxF3onA
Richard Strauss (1864-1949)
ELEKTRA
Tragèdia en un acte
Llibret de Hugo von Hofmannsthal, segons la Electra de Sofocles
Estrenada el 25 de gener de 1909 a la Semperoper de Dresden
Direcció musical Esa-Pekka Salonen
Direcció escènica Patrice Chéreau
Col·laboració a la direcció Thierry Thieû Niang
Escenografia Richard Peduzzi
Disseny de llums Dominique Bruguière
Vestuari Caroline de Vivaise
Perruques i maquillatge Campbell Young
Dramatúrgia Vincent Huguet
Elektra Evelyn Herlitzius
Klytämnestra Waltraud Meier
Chrysothemis Adrianne Pieczonka
Orest Mikhail Petrenko
Aegisth Tom Randle
Der Pfleger des Orest Franz Mazura
Ein junger Diener Florian Hoffmann
Ein alter Diener Donald McIntyre
Die Aufseherin / Die Vertraute Renate Behle
Erste Magd Bonita Hyman
Zweite Magd / Die Schleppträgerin Andrea Hill
Dritte Magd Silvia Hablowetz
Vierte Magd Marie-Eve Munger
Fünfte Magd Roberta Alexander
Coro Gulbenkian
Actors Christine Cardeur, Ana Gabriela Castro, Julie Denisse,
Félix Martinez, Amandine Molla-Barré, Marie Vires
Orchestre de Paris
Grand Théâtre de Provence, Aix 19 de juliol de 2013
Subtitulat en francès
ENLLAÇ VÍDEO (3 arxius per unir)
Richard Strauss
DER ROSENKAVALIER
llibret Hugo von Hofmannsthal
Die Feldmarschallin Fürstin Werdenberg: Kate Royal
Octavian: Tara Erraught
Sophie: Teodora Gheorghiu
Der Baron Ochs auf Lerchenau: Lars Woldt
Herr von Faninal: Michael Kraus
Jungfer Marianne Leitmetzerin: Miranda Keys
Valzacchi: Christopher Gillett
Annina: Helene Schneiderman
Polizeikommisar: Scott Conner
Haushofmeister der Feldmarschallin:
Haushofmeister bei Faninal:
Ein Notar:
Ein Wirt: Ein Sänger:
Eine Modistin:
Ein Tierhändler:
Vier Lakaien der Marschallin:
Vier Kellner:
London Philharmonic Orchestra
Direcció musical: Robin Ticciati
Direcció escènica: Richard Jones
Escenografia: Paul Steinberg
Disseny de vestuari: Nicky Gillibrand
Festival de Glyndebourne 8 de juny de 2014
subtítols en anglès
ENLLAÇ VÍDEO
https://mega.co.nz/#F!QRsCwLLL!2j-ISIRupUVVTnGLNAKf9g
Richard Strauss
ARIADNE AUF NAXOS (versió original)
Opera en un acte, Op. 60
LLibret d’Hugo von Hofmannsthal (1874–1929)
Precedida de Le Bourgeois gentilhomme de Molière, adaptació d’Hugo von Hofmannsthal
versió del Festival de Salzburg 2012 de Sven-Eric Bechtolf
Director musical: Daniel Harding
Director d’escena: Sven-Eric Bechtolf
Escenografia: Rolf Glittenberg
Vestuari: Marianne Glittenberg
Coreografia: Heinz Spoerli
Dramatúrgia: Ronny Dietrich
Disseny de llums: Jürgen Hoffmann
Wiener Philharmoniker
Emily Magee (Ariadne)
Elena Moșuc (Zerbinetta)
Jonas Kaufmann (Bacchus)
Eva Liebau (Naiad/una pastora)
Marie-Claude Chappuis (Dryad/un pastor)
Eleonora Buratto (Echo/un cantant)
Gabriel Bermúdez (Harlequin)
Michael Laurenz (Scaramuccio)
Tobias Kehrer (Truffaldino)
Martin Mitterrutzner (Brighella)
Peter Matić (majordom)
Cornelius Obonya (M. Jourdain)
Thomas Frank (compositor)
Michael Rotschopf (Hofmannsthal)
Regina Fritsch (Ottonie/Dorine)
Stefanie Dvorak (Nikoline)
Johannes Lange (Lacai)
Cos de ball: Arsen Mehrabyan, Artur Babajanyan, Boris Myasnkov, Flavio Salamanka, Hasan Topcuoglu, Oleksandr Kirichenko, Sergiy Kirichenko, Tigran Mikayelyan
sense subtítols
ENLLAÇ VÍDEO
https://mega.co.nz/#F!JQ9DDSQT!NvZQYe8DQDU58wp66IQKNA
Richard Strauss
ARIADNE AUF NAXOS
Òpera en un acte i un pròleg, llibret Hugo von Hofmannsthal (versió revisada)
Primadonna/Ariadne: Katarina Dalayman
Der Komponist: Sophie Koch
Zerbinetta: Natalie Dessay
Der Tenor/Bacchus: Jon Villars
Ein Misuklehrer: David Wilson-Johnson
Der Haushofmeister: Waldemar Kmentt
Ein Offizier: Mihajlo Arsekenski
Ein Tanzmeister: Graham Clark
Ein Perücknmacher: Sergeï Stilmachenko
Ein Lakai: Yuri Kissin
Harlekin: Stéphane Degout
Scaramuccio: Daniel Norman
Truffaldin: Alexander Vinogradov
Brighella: Norbert Ernst
Najade: Henriette Bonde Hansen
Dryade: Svetlana Lifar
Echo: Line Bundgaard
Orchestre de l’Òpera de Paris
Director musical: Pinchas Steinberg
Direcció escènica: Laurent Pelly
Escenografia: Chantal Thomas
Disseny de llums: Joël Adan
Òpera National de Paris, Palais Garnier 2004
Subtitulada en francès
ENLLAÇ Vídeo (un únic enllaç)
https://mega.co.nz/#F!4cUhTAyZ!TH6KnMyFi6rAnt9mkh0f2A
Richard Strauss
DIE FRAU OHNE SCHATTEN
Llibret Hugo von Hofmannsthal
Der Kaiser – Torsten Kerl
Die Kaiserin – Anne Schwanewilms
Die Amme – Jane Henschel
Barak – Johan Reuter
Baraks Frau – Christine Goerke
Der Einäugige- Andrew Slater
Der Einarmige / Wächter der Stadt – Maxim Mikhailov
Der Bucklige – Alasdair Elliott
Der Geisterbote – Matthew Rose
Die Stimme des Falken / Hüter der Schwelle / 1e Dienerin – Katrien Baerts
Erscheinung eines Jünglings – Benjamin Hulett
Eine Stimme von oben / 3e Dienerin – Kismara Pessatti
Wächter der Stadt – Quirijn de Lang
Wächter der Stadt – Hugo Oliveira
Radio Filharmonisch Orkest, Groot Omroepkoor i Nationaal Kinderkoor
Director del cor: Gijs Leenaars
Direcció musical: Vladimir Jurowski
Concertgebouw, Amsterdam, 16 de febrer de 2013
versió en forma de concert
sense subtítols
ENLLAÇ Vídeo
https://mega.co.nz/#F!lQswxQYY!2zPu9TmMHTV_-N_8FBYPWg
Richard Strauss
INTERMEZZO
Una comèdia burgesa amb interludis simfònics.
Christine: Hanny Steffek
Der Kleine Franzl, ihr sohn: Erwin Gruber
Hofkapellmeister Robert Storch, ihr Mann: Hermann Prey
Anna, ihre Kammerjungfer: Gertrud Freedmann
Baron Lummer: Ferry Gruber
Der Notar: Karl Schmitt Walter
Seine Frau: Cäcilie Reich
Ein Kapellmeister: Friedrich Lenz
Ein Kommerzienrat Karl Christian Kohn
Ein Justizrat: Hans Hermann Nissen
Ein Kammersänger: Max Proebstl
Fanny, Köchin: Paula Meyer
Hausmädchen bei Storch: Hildegard Seefried
Resi: Brigitte Fassbaender
Bayerische Staatsrchester
Director musical Joseph Keilberth
Direcció de’escvena: Rudolf Hartmann
Escenografia i vestuari: Jean-Pierre Ponnelle
Teatre Cuvilliés, Munic 1963
sense subtítols
ENLLAÇ Vídeo
https://mega.co.nz/#F!MZcVEaxK!Rkzp473LJRIWFdvexpQySg
Richard Strauss
DIE ÄGYPTISCHE HELENA
Oper in zwei Akten
llibret Hugo von Hofmannsthal
Helena: Gwyneth Jones
Menelas: Jess Thomas
Hermione: Edita Gruberova
Aithra Mimi Coertse
Altair: Peter Glossop
Da-ud: Peter Schreier
Die alles wissende Muschel: Margarita Lilowa
Zwei Diennerinnen: Ruthilde Boesch – Margareta Sjöstedt
Vier Elfen: Liselotte Maikl – Laurence Dutoit – Anny Felbermayer – Dagmar Hermann
Chor der Wiener Staatsoper
Director del cor: Norbert Balatsch
Orchester der Wiener Staatsoper
Director musical: Josef Krips
Wiener Staatsoper 5 de desembre de 1970
ENLLAÇ Àudio mp3
https://mega.co.nz/#F!ldd3RKAS!GtQlLbJEMlJiOJr0mTxzdg
Richard Strauss
ARABELLA
Lyrische Komödie in drei Aufzügen
Llibret de Hugo von Hofmannsthal
Emily Magee, Arabella
Genia Kühmeier,Zdenka
Tomasz Konieczny,Mandryka
Michael Schade,Matteo
Wolfgang Bankl,Count Waldner
Zoryana Kushple,Adelaide
Norbert Ernst, Count Elemer
Clemens Unterreiner, Count Dominik
Sorin Coliban, Count Lamoral
Daniela Fally, The Fiakermilli
Donna Ellen, A fortune-teller
Director musical: Franz Welser-Möst
Director escènica: Sven-Eric Bechtolf
Escenografia: Rolf Glittenberg
Disseny de vestuari: Marianne Glittenberg
Staastsoper de Viena 9 de maig de 2012
Subtítols en francès
ENLLAÇ vídeo (2 arxius)
https://mega.co.nz/#F!FY9ATToK!etPTp1qaGMlzT_62ytoC9g
Richard Strauss
DIE SCHWEIGSAME FRAU
Komische Oper in drei Aufzügen nach Ben Jonson von Stefan Zweig
Sir Morosus: Kurt Moll
Seine Haushälterin: Martha Mödl
Der Barbier: Barry McDaniel
Henry, Neffe des Sir Morosus: Donald Grobe
Aminta, seine Frau: Reri Grist
Vanuzzi, Direktor der Operntruppe: Benno Kusche
Isotta: Lotte Schädle
Carlotta: Glenys Loulis
Morbio: Albrecht Peter
Farfallo: Max Proebstl
Chor und Orchester der Bayerischen Staatsoper
Director musical: Wolfgang Sawallisch
Director d’escena: Günther Rennert
Fernsehregie: Karlheinz Hundorf
Nationaltheater de Munic, 1972
sense subtítols
ENLLAÇ Vídeo
https://mega.co.nz/#F!dVl2CRxL!eeiexhuPkzcMz9e7sKIYQw
Richard Strauss
FRIEDENSTAG
Òpera en un acte
Llibret Joseph Gregor
Kommandant: Bernd Weikl
Maria, eine Frau: Sabine Hass
Wachtmeister: Jaakko Ryhänen
Schütze: Jan Vacik
Konstabel: Jan-Hendrik Rootering
Muskeiter: Alfred Kuhn
Hornist: Gerhard Auer
Offizier: Florian Cerny
Frontoffizier: Thomas Woodman
Pieminteser: Eduardo Villa
Holsteiner: Kurt Moll
Bürgemeister: Robert Schunk
Prälat: Karl Helm
Frau aus dem Volk: Cornelia Wulkopf
8 Solostimmen:
- Dorothea Geipel
- Annegeer Stumphius
- Cornelia Helfricht
- Marlene Paul
- Gerhard Brückel
- Kevin Conners
- Andreas Kohn
- Andrew Murphy
Chor der Bayerischen Staatsoper
Director del cor: Udo Mehrpohr
Chor und Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks
Director del cor: Hans-Peter Rauscher
Director: Wolfgang Sawallisch
Staatsoper de Munic 22 de julio, de 1988
ENLLAÇ ÀUDIO mp3
https://mega.co.nz/#F!ZBdFiJoK!teh8zaoBAiqgXbn56b0drQ
Richard Strauss
DAPHNE
Bukolische Tragödie in einem Aufzug
Llibret de Joseph Gregor
Peneios: Walter Fink
Gaea: Marjana Lipovsek
Daphne: Ricarda Merbeth
Leukippos: Michael Schade
Apollo: Johan Botha
Erster Schäfer: Markus Nieminen
Zweiter Schäfer: Benedikt Kobel
Dritter Schäfer: Jens Musger
Vierte Schäfer: Johannes Wiederke
Erste Magd: Genia Kühmeier
Zweiteag Magd: Aarona Bagdan
Orchester der Wiener Staatsoper
Chor der Wiener Staatsoper
Director del cor: Marco Ozbic
Director musical: Semyon Bychkov
Director d’escena: Nicolas Joel
Escenografia, vestuari i disseny de llums: Pet Halmen
Coreografia: Renato Zanolla
Staatsoper de Viena 1990
subtitulada en alemany
ENLLAÇ Vídeo
https://mega.co.nz/#F!RFtghAIS!hrqvBpPf2ZiqsCXYyig6kQ
Richard Strauss
DIE LIEBE DER DANAË
LLibret de Josef Gregor, a partir d’un esbos de Hugo von Hofmannsthal
Jupiter Peter Coleman-Wright (baritone)
Mercury Jorg Schneider (tenor)
Pollux, King of Eos Gary Rideout (tenor)
Danae, his daughter Anne Schwanewilms (soprano)
Xanthe, her servant Monique Krus (soprano)
Midas, King of Lydia Michael Hendrick (tenor)
Four Kings, nephews to Pollux:
Brian Galliford (tenor)
Ruud Kok (tenor)
Harry Teeuwen (baritone)
Jeroen van Glabbeek (bass)
Four Queens:
Semele: Ingrid Kaiserfeld (soprano)
Europa: Claudia Patacca (soprano)
Alcmene: Annette Seiltgen (mezzo-soprano)
Leda: Jolana Fogasova (contralto)
Groot Omroepkoor, Chor der Oper Leipzig
Radio Filharmonisch Orkest Holland
Director musical: Edo de Waart
Concertgebouw d’Amsterdam, 12 d’ctubre de 2002
ENLLAÇ mp3
https://mega.co.nz/#F!cRVXVRgB!Fs7yGasaEDG_rupwqELyMA
R. Strauss
CAPRICCIO
Renée Fleming – Die Gräfin
Bo Skovhus – Der Grafihr Bruder
Michael Schade – Flamand,ein Musiker
Markus Eiche – Olivier,ein Dichter
Kurt Rydl – La Roche,ein Theaterdirektor
Angelika Kirchschlager – Die Schauspielerin Clairon
Michael Roider – Monsieur Roider
Iride Martínez – Eine italianische Sängerin
Benjamin Bruns – Ein stalianische tenor
Josefine Tyler – Eine junge Tänzerin
Samuel Colombet – Ein junge Tänzer
Clemens Unterrreiner – Der Haushofmaister
Christoph Eschenbach – Dirigent
Marco Arturo Marelli – Inszenierung
Marco Arturo Marelli – Bühnenbild und Licht
Dagmar Niefind – Kostüme
Lukas Gaudernak – Choreographie
Wiener Philharmoniker
Staatsoper de Viena 27 de juny de 2013
subtitulada en alemany
ENLLAÇ VÍDEO
https://mega.co.nz/#F!oNtx1IzR!TtR6MCmO9nlhPpJLWXbjqw
IN FERNEM LAND 
Igual que va passar amb Verdi i Wagner: un magnífic i exhaustiu treball.
Moltes gràcies.
M'agradaM'agrada
Moltes hores, però plaents.
Gràcies en a tu.
M'agradaM'agrada
Moltes hores, però plaents.
Gràcies en a tu.
M'agradaM'agrada
Deu meu, per a una amant de Strauss, es una veritable orgia, m’ho llegirè amb calma i plaer, hi ha que fer una mica d’estudi. Ja se que es un tòpic,però Rosenkavalier, sería l’opera que m’enportaria a una illa deserta. Gràcies, moltes gràcies.joana
M'agradaM'agrada
Jo també me l’enduria però no podria deixar-me Elektra i Salome, de fet la meva illa necessita molt espai, o si és moderna i admet els mp3, fibra òptica amb una amplada a prova de tetralogies 🙂
Gràcies en a tu per ser-hi.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de junio de 2014 | Beckmesser
Extraordinari, et superes a tu mateix
Necessito molts dies per pair tot això.
No m’agradaria que el blog canvies, aquesta és la veritat.
M'agradaM'agrada
Doncs t’agradi o no, sigui dit sense recances, canviarà.
Ja he explicat per activa i per passiva que aquest ritme i aquesta intensitat són inviables i per altra part els regals d’àudios i vídeos són incompatibles amb el projecte.
aprofita ara que pots i si et subscrius, déu dirà.
M'agradaM'agrada
Una feinada que mai et podrem agrair prou.
I gràcies per posar aquest Rosenkavalier que he vist una mica a la web i que promet molt. Les crítiques han estat molt bones.
També t’agreixo La dona sense ombra i Feuersnot, d’aquesta no tenia cap versió.
Un aniversari gran celebrat a l’alçada.
M'agradaM'agrada
No l’he vist el Rosenkavalier, encara no, va ser arribar i moldre.
Gràcies en a tu per deixar-ne constància.
M'agradaM'agrada
Sempre he tingut una relació complicada amb Strauss, i he arribat a la conclusió que necessitaria saber alemany per acabar de gaudir-ne del tot. El seu estil de conversa, sobretot a partir del Rosenkavalier, crec que així ho exigeix.
També vull recomanar a tothom que escolti Daphne, una de les seves obres més desconegudes. La primera hora és força avorrida (ho salva que hi ha una contralt), però els vint minuts des de la impossible ària d’Apol·lo fins el final són absolutament espectaculars. De fet no entenc com la metamorfosi no s’ha convertit en una peça de concert.
I de les obres orquestrals, tinc debilitat pel concert per a oboè (de 1945), tant per la història que té al darrere com per la seva simplicitat nostàlgica.
M'agradaM'agrada
És obvi que amb el domini de l’alemany aquestes obres tan “parlades” deuen ser més fàcils de pair, però fins i tot entenent el que diuen i per molt poètics que puguin ser els llibrets, mentre Weill es comprometia a fons, ell feia cantar a Apollo, Daphne, Danae, Helena,… no sé, crec que malgrat la magnificència de la seva música, el seu allunyament de la realitat el perjudica.
A mi Strauss o m’agrada molt, però molt, o no m’interessa gaire.
M'agradaM'agrada
moltes gracies
mica en mica ja ho anirem desgranant
M'agradaM'agrada
poc a poc i bona lletra.
M'agradaM'agrada
Coincideixo en la classificació amb petites variants:
– Jo pujaria “Ariadne auf Naxos” al primer nivell, donat que la considero gairebé revolucionaria en el tractament orquestral (barreja de gèneres amb recursos gairebè camerístics), i d’una maestria superba en el conjunt música-llibret. Obra fascinant, enlluernadora.
– I pujaría “Die liebe der Danae” un esglaó tambè, obra que considero incomprensiblement infravalorada. Costa entrar-hi, prou que ho sé, obra dificil, d’acord, pero cal insistir per descubrir finalment al gran Strauss, probablement un dels orquestradors més genials que han existit mai.
Es diu que Strauss interrumpia impassible, com si res passes, la feina de composició per anar puntual al teatre i dirigir una obra totalment ficat i absovit en ella, com ha de ser, per desprès tornar sense cap problema a compondre des del punt on havia deixat l’última nota o acord. I ho feia com si res, de manera tan automàtica com caminava o jugava a les cartes. L’efecte romàntic de la inspiració no casava amb ell. Escriure sobre el pentagrama era per Strauss pura feina gairebé domèstica. Probablement aquest manera d’entendra el fet compositiu té molt a veure en la seva trajectoria i evolució artística, on efectivament, lo més revolocionari es dona, com a la majoria dels mortals, de jovenet.
M'agradaM'agrada
Jo revolucionària en l’estructura si, però la deixo amb obra mestra, que és moltíssim
Jo l’únic que trobo a faltar a aquell revolucionari, que prèviament ja havia fet una feinada orquestral enorme, que en la seva vellesa hagués estat més gegant. massa casolà, massa igual a si mateix.
Seguiré després…
M'agradaM'agrada
Un luxe de “straussoteca”. N’hi ha per setmanes!
Hi coincideixo en els nivells d’obres mestres. Com a agradar-me, ja és una altra cosa: hi poso per sobre Elektra, Ariadne i Frau. Amb Salome… És una qüestió purament personal, de sensibilitat meva i prou: no li nego la genialitat; de fet, és tan genial i reflecteix tan bé el llibret de Wilde, que em resulta gairebé repulsiva. És una òpera que sempre trobo tan extremadament decadent (pel tractament del tema, el mateix llibret i la música) que em torba.fins a gairebé el fàstic. I potser ja era una intenció de Wilde i del mateix Strauss, i si és així, encerten de ple. Em resulta desagradable, però realment aconsegueix ésser-ho pel que és, per un llibret i una música que saben ésser perverses fins al límit de l’nsuportable.
El que diu el Josep O. és cert: és un tipus de música teatral totalment dependent del text, com en un lied. No cal saber alemany (millor que sí), però sí que és imprescindible poder seguir el text en algun lloc. Si no, malament. Ara, que encara sense subtítols, una Elektra et deixa impressionat, sense entendre que nassos diuen.
M'agradaM'agrada
Ai, volia dir, “el que diu el Winsey” del text i la música… El Josep té raó també, però no per això.
M'agradaM'agrada
Sí, quan la Salome funciona de veritat, ha de fer veritable fàstic. Per a mi musicalment és una òpera per a mi fascinant.
La música de Strauss és molt teatral, però els llibrets no sempre resulten.massa sofisticats. Els personatges moltes vegades són cromos.
M'agradaM'agrada
Quan parlem de l’Strauss jove, vell, etcètera, no ens oblidem d’una cosa: Salome i Elektra no són obres revolucionàries d’un jovenet, quan les va fer ja passava dels 40 anys! Per tant les seves òperes tardanes les fa un ancià, no un senyor madur (i fa unes quantes generacions la gent no arribava a aquelles edats com ara).
Els músics revolucionaris a partir de l’edat de jubilació es poden comptar amb els dits d’una mà (jo hi diria Haydn, Liszt i naturalment Janacek).
M'agradaM'agrada
Nio li demano revolució eterna, però si una evolució i a vegades crec que va fer una involució.
M'agradaM'agrada
Ostres, Joaquim, com més va més em sorprens. Quina feinada! No trobo paraules per agrair-te l’oportunitat que em poses en safata per apropar-me a Strauss: tal com dieu, que si l’idioma, que si els arguments, Strauss sempre va una mica costa amunt. No pas la música que, en general, sempre m’ha captivat… A veure si amb calma -em prendré tot l’estiu, si convé- vaig paint aquesta integral. Me n’has fet agafar ganes. Gràcies!
M'agradaM'agrada
Tens molts motius per gaudir, i molt.
Bon profit!
M'agradaM'agrada
Felices nosotros que nos encontramos “un sí mágico apunte” ¡Fantástico! ¡Enhorabuena, Joaquim! A degustarlo, poco a poco ¡Gracias!
M'agradaM'agrada
Es un atracón, pero a dosis razonables se disfruta, te lo aseguro
M'agradaM'agrada
Quina feinada! Gràcies Joaquim! Sobre la “versió empolsegada” de Viena del gran Otto Schenk (demano disculpes per l’heretgia…), discrepo. Ho sento, però és “LA” versió. La que s’ha de veure una vegada a la vida, a Viena o a Munic. La producció de Glyndenbourne que va emetre Mezzo, la vaig trobar horrorosa (i musicalment discreta). D’altra banda, a més de l’Ariadne, jo també pujaría el Rosenkavalier a dalt de tot.. Com han dit alguns experts, encara que pugui semblar un “pastís de nata”, en alguns moments és tant o més innovadora que l’Elektra. També em sembla que cal valorar en la seva justa mesura la dona silenciosa i l’amor de dànae. En fi, un goig pels straussians
M'agradaM'agrada
La producció de Otto Schenk és un clàssic, però convindria que la restauressin i li donessin un rentat general, queda molt rutinària, ara bé els cantants són molt bons, potser abans d’acabar la setmana us deixaré l’enllaç com a propina.
No puc parlar encara de la producció de Glyndebourne, m’interessa, tot i que els cantants, tret de Kate Royal, són bastant desconeguts per a mi, quelcom que no ha de ser dolent.
Sóc un entusiasta rosenkavalierià i sí, és molt original en molts dels seus plantejaments. però el tractament orquestral no em sembla la progressió lògica després d’Elektra.
Moltes gràcies per comentar i me n’alegro que t’agradi l’apunt.
M'agradaM'agrada
La producció d’Otto Schenk ja s’ha “revisat”. Fa tres anys i mig la vaig tornar a veure a Viena, en una Wiederaufnahme que va propiciar que Schenk sortís a saludar. Em va fer una especial il·lusió, que voleu que us digui… Es una clàssic, queda per sempre. Pel que fa a de Glyndenbourne, la Royal em va decepcionar. En canvi em va agradar molt l’Octavian de la per mi desconeguda Erraught. Respecte la producció (escenografia, vestuari, i tot el concepte de l’obra), repeteixo, horrorosa. Si l’originalitat consisteix en fer sortir al Doctor Freud al Cavaller de la Rosa, doncs pleguem, encara que en aquest cas el doctor no psicoanalitzava al Baró Ochs (com a la producció de Carsen de Salzburg), sinó a la Mariscala, al final del primer acte. Patètic, perquè si hi ha algú que no necessita teràpia és la Mariscala. És no entendre res de l’obra.
M'agradaM'agrada
Que la Mariscala necessiti psicoanalitzar-se és una mica patètic, la veritat, però deixe-m’ho mirar i ja et diré el què.
M'agradaM'agrada
ah l’Ariadne di Parigi che regalo Joaquim
M'agradaM'agrada
Un piacere Pio
M'agradaM'agrada
¡Vielen Dank Joaquim!
¡Qué fiesta nos das! Entre el Mundial y tus videos de Strauss, no voy a poder salir de la casa……
Me alegro mucho de que el Rosenkavalier que escogiste es el nuevo y controversial de Glyndebourne. Ya lo vi cuando lo dieron en vivo, y fue muy agradable y divertido. No entiendo a los críticos que se le han tirado encima a la Erraught por “gordita.” Yo la encontré muy buena actriz y con una voz bella. Rosenkavalier fue mi primera ópera, una producción muy tradicional (con la Troyanos de Octavian), y aunque no entiendo siempre el ‘regie,’ esta producción se me pasó en rapidísimo – algo que es difícil hacer en una tarde 4+ horas straussianas…. ¡Bravo! por tu elección.
P.D. Estoy casi seguro que el Schweigsame Frau con Mödl es del 4 de julio de 1971. Y la Daphne en Viena de Bychkov con Merbeth y Botha es de junio del 2004 (y ya que estamos con Daphne, cuando le doy al link me lleva al Capriccio de la Fleming…veo que el link es el mismo…).
M'agradaM'agrada
Oohhh me habré liado con tanto enlace, cuando llegue a casa lo arreglo.
M'agradaM'agrada
Sin apuros, hombre. No es como si no tuviéramos qué ver o escuchar…..
M'agradaM'agrada
Ya tienes el enlace correcto de Daphne a disposición.
M'agradaM'agrada
Fantàstic apunt!!! 🙂 Moltes gràcies pels vídeos i per l’anàlisi en general i detallada de l’obra de Strauss, és un gran compositor, un dels meus preferits 🙂
M'agradaM'agrada
Me n’alegro que t’agradi, ara a pooc a poc, a baixar-ho i gaudir-ho. No et perdis a la Zerbinetta de la Dessay.
M'agradaM'agrada
Vaya labor titánica!!! No creo que nadie se haya atrevido o preocupado en hacer lo que has hecho tú,Joaquim. Hay grabaciones verdaderamente difíciles de localizar, como el “Intermezzo” de 1963 y “Die schweigsame Frau” de 1972 que es la fecha que figura en la grabación. Quizás se hizo la producción en dos entregas, unas funciones en 1971 y el resto en 1972.
Como yo conozco algunas de estas grabaciones recomendaría la “Salome” con Malfitano, la “”Daphne” con Merbeth y “Die schweigsame Frau” con Kurt Moll y Reri Grist. “Intermezzo” tiene el aliciente de su poco frecuentada programación y la intervención de Hermann Prey.
Desde luego estos no son mis títulos favoritos de Strauss, prefiero “Der Rosenkavalier”, “Salome”, “Elektra” y “Ariadne auf Naxos”, pero a todas las óperas de Strauss les encuentro algún atractivo ( a la que menos “Intermezzo”), especialmente a “Daphne” por la que siento una particular atracción, quizás por su maravillosa escena final, tan hermosa o más que la de “Capriccio”. “Arabella” me parece un querer volver a la línea de “Der Roserkavalier” sin conseguirlo y “Die liebe der Danae” me gusta bastante -circula una versión comercial en DVD de 2011 escenificada muy interesante-.
“Die Frau ohne Schatten” la considero importantísima, pero si no está extraordinariamente cantada y representada se me hace algo pesada. He tenido, no obstante, ocasión de ver funciones fabulosas de esta ópera, como la de Georg Solti en el Covent Garden (en 1967), con un reparto extraordinario (Inge Borkh, Hildegard Hillebrecht, Ernst Kozub-sustituyendo a James King-, Ruth Hesse-sustituyendo a Regina Resnik-, Donald McIntyre,…).
Sólo he escuchado una vez “Guntram” -al igual que la interesantísima “Die ägypstiche Helena”- y me pareció “poco” Strauss y parcialmente “Feuersnot” y “Friedenstag”. Tendré que ponerme al día.
Para ver o escuchar todo el material facilitado por Joaquim se necesitan días, tantos quizás como los que ha empleado él en recopilar el material y texto que nos ofrece. Yo sería incapaz de poder llevar a cabo una labor tan completa, por no decir exhaustiva. Podemos estar bien contentos y agradecidos , si es que nos gusta Richard Strauss.
M'agradaM'agrada
A tu t’haig d’agrair, i vaig oblidar de fer-ho a l’apunt, l’ajuda en aconseguir unes quantes gravacions de les que he ofert.
Vull que en quedi constància.
M'agradaM'agrada
Et felicito Joaquim, per la feina que fas i per aquesta exhaustiva tossuderia en difondre la cultura.
M'agradaM'agrada
És una feliç obsessió.
Gràcies per ser-hi.
M'agradaM'agrada
Quina feinada, deu meu !!. No soc un gran admirador del Strauss operistic, m´ agrada mes com a compositor sinfónic pero gracies per l´exastiu recull de les seves operes, algunes d´elles desconegudes per mi.
M'agradaM'agrada
En algunes és molt possible que tinguis una grata sorpresa, si ho vas assaborint de mica en mica segur que ho gaudiràs.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies. Un excel.lent treball. Strauss és un dels meusa favorits i no solament en òpera. Quan els americans arribaren a la seua mansió en 1945 va presentar-se dient “Sóc Richard Straus, l’autor de Salome”, obra que el feu ric i una joia que encisa. Crec que és el millor que ha fet. Llàstima que siga tan curta. A partir d’Elektra, tot el que feu no va ser retro. “La dona sense ombra” és una obra simbolista de gran alçada. Particularment no m’atrau la comèdia, allò meu és la tragèdia, el drama o similar.
A destacar també fora del camp tearal els seus imponents poemes simfònics, que són l’apoteosi del gènere. Quan estava morint va dir que la mor era conforme se la va imaginar en “Mort i transfiguració”, un poema que trobe molt relacionat amb els postrers “Quatre Darrers Lieder”, composats quan ja estava Alemanya destruïda per les bombes aliades, de vegades sense cap objectiu militar, per venjança, com va ser el bombardeig de dresden, equivalent al d’Hiroshima i Nagasaki.
El compositor té en la seua contra haver firmat un manifest orquestat pels nazis de Munich contra Thomas Mann en 1933 al que també va sumar-se el gran Kna i una colla de nazis. El “delicte” de Mann, del wagnerià Mann, va ser escriure un assaig sobre les grandeses i misèries de Wagner. També va quedar molt malament quan va sustituir a Bayreuth a l’antifeixista Toscanini, que es negà a dirigir en protesta pel nazisme. Strauss havia de guanyar punts davant el règim. Va ser premiat amb la direcció de l’organisme encarregat de la música del Reich. Sempre havia estat conservador, però realment, el que era és apolític i amant dels diners. Mogué fils perquè les autoritats reconegueren els drets d’autor, cosa que li conveniqa molt.
És curiós. El seu fill va ser nazi, mentre que la seua nora i néts eren jueus. Va passar-se la vida protegint-los de la Gestapo fent ús de les seues influències i amics nazis.
Troen qal principi. Quan els americans anaren a la seua mansió hi havia un oboista que el reconegué. Per a ell va composar una de les seues darreres obres, el concert per a oboe, preciós i alié a la trista realitat que li tocà viure. Un dels millos compositors que hi ha hagut.
Gràcies pels enllaços.
Regí
PD Com a curiositat dir que les obres wagnerianes tene llibret de la seua mà. Va ser wagnerià com a reacció a son pare, un antiwagnerià contumàs que formava part de l’orquesta de Bayreuth i va treballar amb Wagner.
Directors emblemàtics: Böhn, Crauss, Solti i Karajan. Tots ells tenen versions de referència inoblidables i tots els conegueren personalment.
M'agradaM'agrada
Ja veurem si la setmana vinent trobo una estona per dedicar un apèndix als poemes simfònics, veritablement hi va deixar una gran petjada, com en el camp del lied on quasi diria que assoleix un status de perfecció insuperable.
M'agradaM'agrada
“Intermezzo, una òpera ben estranya amb uns interludis simfònics espaterrants.”
Ho corroboro, me n’alegro i en faig bandera. Ahir en Thielemann i compañía en varen interpretar un d’aquests interludis, genial, sens dubte el millor fragment instrumental del concert.
Llàstima que segons dius aquets òpera formi part de “les altres”
M'agradaM'agrada
Quan tinguis un moment la baixes i ho comproves tu mateix, no fos cas que la volguessis pujar en un estadi més enlairat que el meu.
M'agradaM'agrada
Fenomenal Joaquim, esta semana está siendo un atracón de Strauss a los niveles habituales pero que agradezco especialmente en esta entrada ya que nos ofrece la oportunidad de conocer óperas de las que no tenía ninguna grabación, las clasificadas en el apartado 1 y del 3, “les altres”.
Estoy aun en fase de descarga y necesitaré unos cuantos fines de semana para visionar y escuchar todo.
Muchas gracias una vez más.
M'agradaM'agrada
El material és molt interessant i en alguns casos extraordinari, però sobretot és important posar a l’abast aquelles obres que no són gaire freqüents i malauradament a casa nostra en són masses.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per aquest magnífic apunt. De moment he començat pel primer acte de Der Rosenkavalier i a mi sí k mha agradat la producció de Glyndebourne. Juntament amb Capriccio son les dues k més magraden. Sí, ja sé k no innoven i que es una música fora del seu temps. Però la decadència poètica k transmeten marriba molt més que tota la sang que es vessa a Elektra i Salomé….
M'agradaM'agrada
Me n’alegro que t’hagi agradat l’apunt i la proposta.
M'agradaM'agrada
Ooooh quin post!!! A l’arxiu d’IFL sempre hi ha la resposta a totes les preguntes!!! 😉
Moltes gràcies!
M'agradaM'agrada
Totes no, però a punt de fer 10 anys de publicació diària, hi ha material per consultar.
M'agradaM'agrada