Quan dijous passat varem saber que Jonas Kaufmann havia suspès la participació en una de les funcions de La forza del destino que es representava a Munich, tots varem témer que el concert de l’estiu, el que es va feliçment celebrar ahir diumenge en el marc del Festival del Castell de Peralada, es suspendria, però sortosament quan varem veure que el mateix Festival penjava en el mur de la seva pàgina a Facebook una fotografia del tenor somrient i abraçat a Oriol Aguilà, director del festival empordanès, tots varem respirar alleujats.
Fa dos anys, quan Jonas Kaufmann va cantar per primera vegada a Peralada, va deixar a tot el públic entusiasmat i amb ganes de més, va ser un concert magnífic i generós que va crear una febre local al voltant del tenor del moment i que posteriorment es va veure incrementada aquesta temporada passada en el Gran Teatre del Liceu. en una de les múltiples facetes artístiques on el tenor bavarès excel·leix, signant un liederabend que molts trigarem a oblidar amb un Winterreise excepcional que va deixar indignament descontents als que creien que amb la catedral de les obres liederístiques no n’hi havia prou i exigien propines per satisfer la seva “kaufmanitis”. Sortosament i en contra del que alguns pensen, Jonas Kaufmann és molt més que el tenor de moda, i per sobre de qualsevol altre aspecte, fins i tot els tan poderosos del mercantilisme més maldestre i el màrqueting més agressiu, al darrere del tenor hi ha un artista excepcional.
Amb aquests antecedents no és d’estranyar que la segona visita a Peralada suscites molta més expectació que la de fa dos anys, i el recinte de l’Auditori presentés un aspecte immillorable amb l’assistència del President de la Generalitat i el Conseller de Cultura (rar veure’l a concerts fins al final), entre d’altres autoritats, inclosos. Tant de bo les vistes de Kaufmann a Peralada es converteixin en un clàssic de l’estiu i si un any pot ser amb representació operística inclosa, millor que millor.
El programa que ens va oferir ahir no buscava l’aplaudiment fàcil, i els fragments i àries escollides eren de compromís, i sobretot a la segona part, íntegrament dedicada a Wagner, exigia al públic un cert grau de concentració i implicació que no acostuma a ser habitual en aquests concerts que seguint la fórmula tradicional de l’alternança dels fragments musicals amb els vocals, busquen l’amable distracció d’un públic distès i sense gaires ganes de complicar-se una plaent nit estiuenca.
Ves per on Jonas Kaufmann va triar un programa que jo agraeixo.
A la primera part tres àries de Giuseppe Verdi, “Io la vidi” de Don Carlo, “Ah, si ben mio” de Il Trovatore i “O tu che in seno” de La forza del destino, i per cloure la primera part l’ària de l’òpera de Jules Massenet, Le Cid, “Ó souverain, ó juge, ó père”, entrellaçades amb l’obertuta de la mateixa obra, que obria la primera part, l’exòtica i extravagant música de ballet de Il Trovatore, la inevitable obertura de La forza del destino i l’ària de la Micaela de Carmen, interpretada per el primer violí de l’Orquestra de Cadaquès, substituint a la soprano per el violí, en lloc de l’anunciat i meravellós preludi del tercer acte de la genial òpera de Bizet.
Cal dir que l’Orquestra de Cadaquès sota la direcció de l’eficient, sense més, Jochen Rieder, va estar digníssima i això que sobretot a la segona part el compromís era extrem, si bé és veritat que en l’obertura wagneriana l’orquestra va evidenciar uns límits tolerables de poca cura en el so, excés de volum i alguna que altre manca de concentració en alguna secció sencera, qui sap si per manca d’assaigs o si per una direcció més interessada en mostrar l’espectacularitat que el matís d’una partitura enrevessada en mil i un paranys. En canvi em va semblar molt més interessant en els fragments més íntims de Meistersinger i Parsifal, o fins i tot en l’acompanyament dels Wesendonck. A la primera part, la música era més decorativa (Massenet i el ballet trovadoresc), mentre que La forza del destino sense quedar rutinària tampoc va justificar la seva enèsima escoltada. Pel que fa a la “raresa” d’escoltar l’ària de Micaela “cantada” pel primer violí, no va deixar de ser una concessió poc digerible, havent tants i tants fragments originals dignes de ser escoltats tal i com son pare i sa mare els van portar al món. Tot i així va ser una bona ocasió per escoltar al concertino, del qual lamento no dir el nom ja que en el programa de mà no figurava.
En qualsevol cas és admirable que una orquestra tan “discontinua” com la de Cadaqués, que malgrat tenir uns directors titular, principal, i convidat amb tan de relleu, no deixa de ser una orquestra en la que els seus membres no són estables, tingui un so molt més que digna i els resultats acabin sent envejables si els comparem amb altres formacions estables ben conegudes i darrerament qui sap si a la deriva.
La primera frase de Jonas Kaufmann va ser inaudible, “Io l’ho perduta” que emet de forma desesperada l’infant Carles va ser engolida per el potencial orquestral, i no pas per culpa de la direcció o de la pròpia orquestra, més aviat la veu té unes certes limitacions que Kaufmann intel·ligentment no intenta mai forçar, ja que sap que a la llarga això afectaria en la globalitat de la interpretació, alhora que un recinte al aire lliure sempre presenta una problemàtica que en un teatre tancat desapareix. Sent una interpretació correcta, l’ària del personatge de Don Carlo no va ser el millor de la nit, tot i que la veu no mostrava encara aparents signes de fatiga, però és una ària de caire molt introspectiu i poc agraïda. En canvi en el “Ah si ben mio” que canta Manrico a Il Trovator, la línia melòdica el va ajudar a expandir la veu lliurament, sense els engolaments que tant els hi agrada retreure en els seus persistents detractors, amb consistència i potser algun petitíssim signe de dubte en l’emissió d’algun agut que no es va arribar a trencar mai.
En canvi a l’ària de Don Alvaro el gran Kaufmann va deixar constància de l motiu per el qual és el primer tenor del moment, ja que el control vocal és eminent, amb una utilització dels recursos tècnics a favor de la interpretació dramàtica, que molt pocs cantants utilitzant amb el seu magisteri. Kaufmann no fa coses boniques per agradar, li surten boniques perquè té gust i és distingit,però sobretot perquè tenen sentit en el just moment de fer-les, ni abans, ni després. El control vocal en emetre un sobtat pianíssim que utilitzant mestrívolament els reguladors i sense canviar el color, esdevé un ferm i sostingut agut, és una de les distincions que el fan inigualable, personal i únic. Un creador que domina a plaer les emocions del públic, i això amics i amigues bé sabeu que només és privilegi de comptats artistes. Aquí no hi ha màrqueting que valgui, això és distinció.
He dit moltes vegades que no és en Verdi on m’agrada més Kaufmann, i ho torno a dir, tinc masses referents del passat que m’estimo molt més en aquest repertori, però de l’actualitat no en conec cap que superi a Kaufmann. He repassat mentalment el nom dels més il·lustres tenors del moment i cap de tots ells pot cantar Verdi com ho fa ell. Signes del temps.
Tot i les característiques tan peculiars en l’emissió i el color fosc d’una veu que a la primera escoltada despista, en el repertori francès m’agrada molt. La interpretació de la famosa ària de Le Cid creia d’antuvi que seria el millor de la primera part, i quasi us diria que així va ser, si no fos que aquell “Leonora mia, soccorrini, pietà del mio penar” de la forza no serà gens fàcil oblidar-lo.
La segona part ens reservava un festí per a gurmets wagnerians, quelcom que ben mirat és d’agrair, ja que un concert d’aquesta mena amb fragments de Wagner no deixa de ser quelcom més avita difícil, sobretot si s’obvien les àries de Lohengrin que ja va cantar fa dos anys (catàrtic In Fernem Land) o el cant de la primavera de Siegmund o fins i tot la cançó del premi de Meistersinger que tant m’hagués agradat escoltar, o fins i tot la dolcíssima pregària de Rienzi. No, Kaufamnn va decidir ser més auster encara que això suposés que més d’un i una és remoguessin en el seient pensant en els tòpics que assignen a Wagner una pesadesa impròpia per un concert d’estiueig.
“Ein Schwert verhiess mir der Vater”, un dels monòlegs de Siegmund, aquell que inclou els espectaculars “Wälse, Wälse”, dos dels cinc Wesendonck Lieder, “Schmerzen” i “Träume”, i per acabar l’intens “Amfortas! Die Wunde!” de Parsifal, van ser els fragments vocals escollits, mentre que els fragments musicals, i tret de l’explosiva obertura de Der fliegende Holländer”, també eren de caire intimista, amb el meravellosos preludis dels actes tercer de Die Meistersinger i el beatífic de Parsifal. Tot plegat no semblaven ajudar gaire a tots aquells que havien anat a escoltar el tenor del moment. La prova evident és que el primer que li van cridar des de la graderia, abans de fer el primer bis, va ser “La bohème!” Merededeudelempenta!
Quan Kaufmann canta Wagner si que per a mi s’obre un món d’excel·lència absoluta. Ens hem de remuntar molts i molts anys enrere per escoltar un cantant wagnerià d’aquesta categoria, amb un control de la veu tan exemplar, sense oscil·lacions ni crits, ni tibantors ni indicis de fatiga vocal o de desgast, sense emetre aquells sons lletjos en els que ens pretenen acostumar els maldestres i mediocres intèrprets que amb l’excusa de que no hi han veus wagnerianes o que les seves partitures són inclements, s’atreveixen a maltractar a Wagner davant d’una condescendència indigne de gran part del públic, fins i tot dels assistents al bressol wagnerià, ja que només cal escoltar el que s’ofereix a Bayreuth i com són premiats els cantants al final de cada acte o representació, després d’haver destrossat literalment partitures i oïdes dels soferts espectadors. En canvi quan s’escolta a Kaufmann tot pren una altra dimensió, ja que fa el cant fàcil, proper i càlid, musical en la línia i elegant en el fraseig, gràcies a una dicció perfecte que encara que no sàpigues alemany, com és el meu cas, entenguis totes les paraules, i a la cura que té per embellir sonoritats i melodia. Hi ha qui diu que això és italianitzar Wagner, no més aviat diria que això és dignificar-lo i servir-lo amb devoció. Qui és pot resistir davant de la bellesa dels fragments escollits cantats amb semblant intensitat, emoció i sensibilitat musical? . És un autèntic plaer escoltar Wagner tan ben cantat, i si a més a més et regalen uns “Wälse” per emmarcar, aleshores només cal treure el reclinatori i fer-li un homenatge a l’autor i el intèrpret.
Les dues perles extretes del Wesendonck potser requereixen una intimitat que l’auditori del jardí de Peralada no ofereix, fins i tot el cant intimista i quasi xiuxiuejant que Kaufmann utilitza per cantar-los exigeix un recinte propici. No es tracta tant de si aquestes obres necessiten una veu femenina, es tracta que hi ha coses que requereixen l’embolcall adequat i malgrat la delicadesa i la sensibilitat demostrada, definitivament aquell no era el lloc per fruir-ho amb continguda emoció, i un altre dia, tots cinc si-us-plau.
El final parsifalià si que va ser extraordinari, tant per la intensitat i la progressió creixent de la tensió dramàtica que Kaufmann va saber donar-li, com per l’emissió i col·locació d’una veu que si estava fatigada, ho dissimulava molt bé.
Com era d’esperar i veient a Kaufmann tan content, això no només es percep a la cara, es notava que gaudia del moment, el concert no era un tràmit, no era un bolo d’estiu, estava gaudint i fent gaudir i això s’acostuma a acabar, aquí sí, amb una tanda generosa de bisos, aquest quatre davant dels cinc del concert del 2012. Just acabada la sol·licitud pucciniana, que per sort no va ser atesa (no debades el Rodolfo de La Bohème no és el rol que més li escau), ens va regalar “Donna non vidi mai” l’ària de Des Grieux, per tant Puccini, i caram, quin Puccini!. Més alliberat i distès que a les recents representacions de la ROH, aquesta versió expansiva i eminentment romàntica va encendre a tot el públic, fins i tot aquell que després de tanta contenció wagneriana pensava que amb aquest tenor no n’hi havia per tant.
Amb el públic embogit no se li acut res més que oferir “È la solita storia del pastore” conegut també com Lamento di Federico de L’arlesiana de Cilea, on sabem que normalment fa una demostració quasi pecaminosa dels seus recursos vocals, un cop d’efecte segur per acabar de convèncer a algú si és que a aquestes alçades quedava algun Kaufmann-escèptic. Potser mai l’havia escoltada cantada de la manera que ho va fer ahir. Quan un cantant es troba tan a gust i a plaer, tot i que la veu començava a dir potser ja n’hi ha prou, és normal que el resultat sigui únic irrepetible. La¡es cigonyes van callar, l’aire es va aturar i amb ell tot l’alè de tots els assistents, Kaufmann va aprofitar el que podríem anomenar “l’instant charmant” per fer de nosaltres el que va voler. Quan algú és capaç de controlar un auditori d’aquella manera no és fruit d’un fenómen mediàtic, negar aquesta evidència com em va fer un conegut i expert crític és anar en contra de la pròpia raó, de l’art i de la més intensa sinceritat. Per què negar una evidència com aquella? Quin sentit té anar en contra del fet excepcional d’una interpretació excepcional?
Encara ens va guardar dues propines, aquestes vieneses, delicioses, ensucrades i irresistibles, ambdues de Lehár, “Gern hab’ ich die Frau’n geküsst” de Paganini i la sempre estimulant “Dein ist mein ganzes Herz” de “Land des Lächelns“, més intimista, recollida i potser manierista, per amagar un esgotament prou evident i que ningú, ningú i ningú té cap ganes de retreure-li.
Nit apoteòsica a Peralada, no podia ser d’altra manera, era el concert de l’estiu protagonitzat per el millor tenor de l’actualitat.
Qui sap, potser hi haurà algun tast de tot el que va succeir ahir…
Totes les fotografies són Shooting – Miquel Gonzàlez, gentilesa del Festival Castell de Peralada
IN FERNEM LAND 
Gracias por hacerme sentir, aunque sea un “tast”, de lo que no pude presenciar.
Ahora a esperar el “tast visual”……..voy poniendo velas a Santa Rita…….
Besos a todos/as del Florestán.
M'agradaM'agrada
quería decir sonoro….aunque visual sería…….”pa morirse”
Petons
M'agradaM'agrada
No desesperis…
M'agradaM'agrada
Segur que hi haurà de tot, els mòbils, les càmeres i altres artefactes anaven com a bojos. No trigarem a veure a Youtube el concert, i ja t’aviso que Catalunya Música l’emetrà, encara que no conec la data.
Et varem tenir en el pensament estimat Emilio.
M'agradaM'agrada
Grácies, als dos
No os podeis imaginar, lo mal que lo pasé, pensando que a escasos kilómetros estaba Jonás…..otra vez será……
Petons
M'agradaM'agrada
Yo creo que regresará, no tan a menudo como quisiéramos nosotros, pero creo que se siente a gusto por aquí.
M'agradaM'agrada
¡Afortunad@s! ¡Qué me alegro por vosotr@s! ¡Gracias por comunicarnos este disfrute! Es contagioso ¡Buenos días, infernems!
M'agradaM'agrada
El tiene la virtud de contagiar ese entusiasmo por la música y el canto, es uno de los grandes también por esto.
M'agradaM'agrada
No he tingut oportunitat de sentir a Kaufman en directe, però sí en CD y DVD. Pense que és l’esperança blanca de wagnerisme malgrat que hi ha qui diu que “engola”. No sé si engolarà o no, però sí que convenç i agrada plenament, al menys a les meues orelles.
El Festival del Castell de Peralada, pàtria del cronista Ramon Muntaner , és entranyable per a mí. En 1997 vaig tenir la primera experiència wagneriana representada, a València era solament versió concert. Vaig vore Holandés amb Salminem, un dels cantants-actors de la meua llista particular amb la Meier, de preferència. L’única “pega2 és que , almenys aleshores, l’O. de Cadaqués era insuficient per al repertori wagnerià; millor en el mozartià.
M'agradaM'agrada
En el directe la veu perd l’impacte de la gravació, ja que el volum sent correcte no és el que es pot intuir en un format amplificat.
Ara bé, la importància de Kaufmann rau en el mestrívol us dels seus recursos per comunicar amb musicalitat i tècnica admirable un cant tan exigent com el wagnerià, tot i que el fa en els repertori italià i francès acabi sent la cirereta d’un pastís admirable.
Ho hauria de comprovar, però crec que en aquell holandès l’orquestra no va ser la Cadaquès, crec que es tractava de la del Liceu.
M'agradaM'agrada
El lloc era Peralada i l’orquestra – a no ser que em falle la memòria – la de Cadaquès. I crec que no em falla, ja que se’m el nom. Alguna cosa vaig llegir, com que l’orquestra del Festival era la de Cadaquès – no existeix la de Peralada.
M'agradaM'agrada
A Peralada es van fer dos Der Fliegende Hollander.
Un re`presentat i l’altre an versió de concert.
La producció en versió de concert:
24 DE JULIOL 1993
WAGNER: “DER FLIEGENDE HOLLÄNDER” (ELVAIXELL FANTASMA)
(Versió de concert)
SIMÓN ESTES. DEBORAH VOIGT. MATTI
SALMINEN. ROBERT SCHUNCK. JOAN CABERO.
MERCÉ OBIOL • ORQUESTRA I COR DEL
GRAN TEATRE DEL LICEU DE BARCELONA
La producció representada va ser l’any 1997
SIM0N ESTES, HILDEGARD BEHRENS, MATTI SALMINEN
COR DEL FESTIVAL DE SAVONLINNA
ORQUESTA DEL FESTIVAL(Orquestra de Cadaqués)
Dirección de escena: ILIKKA BACKMAN
Escenografía y vestuario: JUHANI PIRSKANEN
Dtrección musical: VELLO PÁHN
Producció Festival de Savonlinna
Suposo que per el que dius, la que vas veure tu va ser l’any 1997
M'agradaM'agrada
Exactament. Ja voldrien a Bayreuth on tercet de cantants com aquest. Per cert, el cor finlandés va ser d’allò més bo. Solament dues taques:
1-L’orquesta no era l’adequada per a Wagner. Massa poca gent.
2-Va ploure.
Això sí, mai no l’oblidaré. Em vaig sentir molt feliç.
M'agradaM'agrada
En el seu moment aquest tres cantants van actuar a Bayreuth malgrat que Estes no era gaire ben rebut per aquelles raons absurdes que tots sabem.
M'agradaM'agrada
Efectivament. Tinc entés que va ser el primer negre a cantar allí.L’he vist en diverses ocasions en directe i em va agradar molt. També està molt bé com a Holandés en el DVD de Kupfer, m’algrat els equilibri que ha de fer per no caure a terra. Ocurrències de Kupfer, ja que si un personatge és estàtic no ja en Hollander sinó en tota l’obra de Wagner és aquest que sembla més una aparició de un caminant, que és , precisament, el que Wagner volia transmetre. Es, tracta d’una ànima en pena, un fantasma.
Sobre el tema de la pell, fa falta ser bajoca per tenir prejudicis. La veu de baix i baríton – veus fosques- són les naturals en els negres.
M'agradaM'agrada
El primer cantant negre que va cantar a Bayreuth va ser una senyora, l’explosiva Grance Bumbry en la producció de Tannhäuser de Wieland, amb Victoria de los Ángeles d’Elisabeth.
És clar una negra només podia fer de Venus, un rol pecaminós.
Estes també va cantar Amfortas, un altre rol pecador, però no va se mai Wotan. i això que per aquells anys els Wotan eren molt galdosos, però això de veureun Wotan negre era massa fort per a tants i tants wagnerians, i fins i tot alemanys. Ells s’ho van perdre, Estes també va ser un gran Wotan.
Estes va cantar a Bayreuth en 7 edicions Holländer (1978,79,80,81,82, 84 i 1985) i 4 AMfortas (1984,85,86 i 1987)
M'agradaM'agrada
Volia dir “negre masculí”. A Bumbry l’he vista de Carmen i Salomé. Molt eròtica, per cert. Si no m’enganye un nazi com Karajan era que la dirigia en Carmen.
Sobre el color de la pell sembla estrany. En l’època d’Estes ja hi era Wieland que presumia de progre i amic de jueus i francesos, especialment si eren marxistes. I hui en dia, tenim cantants orientals molt bons, normalment coreans. Seria ridícul no contractar un cantant per estes coses. La Norman està molt bé com a Sieglinde, p.e.
No he sentit mai a Estes de Wotan, buscaré a youtube.
M'agradaM'agrada
També vaig descobrir – se m’havia passat – a Carles Santos. Era un muntatge bacchià: “La pantera imperial” que em va agradar molt. A partir d’aleshores, em vaig fer fan de Bach al piano sense deixar de gaudir del clavecí.
M'agradaM'agrada
Et tinc una saníssima enveja. No se si ho vare.ho sentir però a les notícies de Catalunya Ràdio varen dir, cito de memòria però força aproximat, que: Era el tenor més desitjat pels principals teatres d’òpera del món. Que tenia una veu i una tècnica privilegiades que li permetien passejar-se pels repertoris alemany, italià i francès amb la mateixa mestria i finalment per si fos poc…que tenia planta de galan de cinema.
Celebro que la nit passada hagi estat inoblidable.
M'agradaM'agrada
Suposo que el comentari no anava dirigit a Regí.
Va ser una nit esplèndida amb un Kaufmann gaudint i fent gaudir, en comunió amb el públic que al cap d’una estona va deixar de ser el públic de festival per esdevenir un concert de categoria realment internacional, lluny dels bolos temibles en que tantes vegades es converteixen aquests concerts, però Kaufmann ahir tenia ganes de fer música gran.
M'agradaM'agrada
Una nit fresca, estelada, esperit d’arbres…Kaufmann practicant la jardineria selecte…
He copsat les magnituds de Parsifal i vull fer el Viatge. Ahir el tenor alemany em va dibuixar els primers colors en el mapa.
M'agradaM'agrada
No sabia que anaves, hagués estat bé intentar saludar a l’enigmàtic Marc.
M’agrada que hagis caigut en la xarxa parsifaliana
M'agradaM'agrada
No soc gaire habitual en el meticulós art de les salutacions, duc gairebé sempre l’invisible posat. I series tan senzillament aclaparador que no hi hauria foscor on amagar-me.
Bromes i dificultats a part… Millor el Parsifal de Thielemann, el de Kna o el de Kaufmann per començar? vull dir, per Començar.
M'agradaM'agrada
La introducció del comentari em descol·loca.
Anem a l’essència.
Sense ànim de ser pedant, quin dels Parsifals de Kna?, n’hi ha uns quants d’imprescindibles, però potser per començar, el que tingui millor so, és a dir el darrer que va dirigir a Bayreuth (1964) disponible ORFEO D’OR, una experiència vital. t’ho garanteixo. Però són imprescindibles el del 1962 (PHILIPS), i el de 1951 (TELDEC), aquest és el que inicia la dècada prodigiosa a Bayreuth i amb un repartiment insuperable.
És preciós el de Kubelik (ARTS ARCHIVES), malgrat la Kundry poc rellevant de Ivon Minton.
Cal conèixer algun Parsifal amb la Kundry de Waltraud Meier, ja sigui amb Levine discutible, amb Thielemann, i en ambdues gravacions, Plácido Domingo és Parsifal, quelcom que cal conèixer també o amb un inspiradíssim Barenboim i Siegfried Jerusalem cantant el protagonista.
Finalment et diria que cal conèixer la versió preciosista de Karajan, una experiència orquestral més que vocal, tot i ser digne i és clar, totes les versions dirigides per Danielle Gatti, el darrer gran sacerdot, ja sigui en la versió a Bayreuth amb la producció bellíssima i discutible de Herheim (disponible DVD), ja sigui en la del MET, també disponible en DVD i amb un repartiment brillantíssim, Kaufmann al capdavant.
Potser té embolicat en lloc d’aconsellar-te
M'agradaM'agrada
Hehe, Déu n’hi do quina quantitat de Parsifals, molts d’ells els tinc, el del 64 no, a veure si l’aconsegueixo i m’hi poso.
Moltes gràcies per dibuixar els camins.
Suposo que aniràs a Vilabertran, intentaré saludar-te.
M'agradaM'agrada
No t’he dit tots els que tenia, sinó aquells que em semblen més notables.
pel que fa a Vilabertran, lamentablement aquest any no hi podré anar, no m’ho puc permetre. Espero que ho gaudiu molt, sempre és un moment culminant dels estius musicals.
M'agradaM'agrada
A partir del …o juge o père… donde JK estuvo extraordinario con dos si bemol impresionantes, el tenor alemán empezó a mostrar sus excelencias con unos Wagner donde no tiene rival hoy en día
No me gustó su aria del D. Carlo donde supongo, calentó voz y despachó linealmente y menos me gustó, su Alvaro donde en mi opinión y con licencia propia de JK ( nunca se lo he escuchado a los grandes tenores verdianos del pasado ) , cantó media aria y todo el inicio del .. tu che in seno… susurrado y apianado, siendo para mi una interpretación de dudoso gusto
Me gustó mucho más Kunde hace dos meses en Valencia, cantando este aria y recitativo previo
Espléndidas sus 4 propinas ( en Puccini con un excelente..donna non vidi mai.., creo que está mejor que cantando Verdi )
No me gustó la dirección de Rieder que me pareció más un simple comparsa o batutero que director cuidadoso : sus Verdi y preludios, incluida la del Holandés, me parecieron casi estruendosas y hasta a ratos, aceleradas en exceso
M'agradaM'agrada
Bueno no siendo Verdi lo que más me gusta de él, creo que en La Forza estuvo espléndido, con unos detalles de gusto exquisito que curiosamente tu encuentras de mal gusto. !Qué cosas!
Lástima no haber coincido, te hubiera deseado un feliz verano, como ahora pero estrechándote la mano.
La dirección de orquesta en estos casos casi nada tiene que hacer, y menos en un auditorio al aire libre. En cualquier caso me pareció que la Orquesta de Cadaqués, por ser como el holandés, una orquesta fantasma, suena mucho mejor que la del Liceu en conciertos similares.
M'agradaM'agrada
No he dicho mal gusto, sino de dudoso gusto lo cual es ya más subjetivo.
Particualrmente Joaquim, los excesos de pianissimos o susurros que a veces pueden convertirse en falsetes , no me gustan por llegar casi al amaneramiento interpretativo
Te agradezco virtualmente tus deseos de buen verano que te devuelvo recíprocamente, extensivos a todos los contertulios habituales de In fernem land
M'agradaM'agrada
Yo creo que lamentablemente no estamos acostumbrados a ciertas sutilezas expresivas, debido al maltrato al que la mayoría de cantantes nos someten, simplemente por ser incapaces de emitir un sonido que no sea en forte.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la teva sensacional crítica. D’acord amb tot. Això no obstant, a mi no em va agradar massa el so de l’orquestra ni tampoc el director que semblava només “anar-li fotent” una mica pel broc gros i amb massa volum. Penso que no es una formació a l’alçada del tenor. Encara que Kaufmann i Rieder siguin amics, no entenc com el primer permet que l’acompanyi aquesta orquestra. A pesar d’això Kaufmann en va sortir indemne i va excel·lir en el seu cant.
M'agradaM'agrada
En el primer concert que Kaufmann va oferir a Peralada, la mateixa orquestra va estar bastant pitjor, ahir em temia un desastre i no va ser així i com que ahir ningú, però quan dic ningú, és ningú, anava a escoltar les peces orquestrals, tampoc et diré que fossin pitjor del que estem acostumats a escoltar en concerts similars, i no cal que et digui que si és la del Liceu amb pocs assaigs, no sona com ahir la de Cadaqués. Potser el so no era excel·lent, però no hi van haver errades clamoroses de cap dels metalls, quelcom massa habitual al Liceu.
Pel que fa al director, li haurà d’agrair tota la vida a Déu, ser amic de Jonas Kaufmann, i amb això suposo que està tot dit.
Tot i així en els preludis del tercer acte de Meistersinger i Parsifal em va semblar que hi havia un intent per part de tots plegats de fer una mica més de música que no pas un soroll grandiloqüent.
Gràcies per comentar Anna.
M'agradaM'agrada
El meu marit que ahir em va acompanyar a Perelada i avui li he donat a llegir la teva crítica, m’ha dit que “mai havia llegit una crítica tan ben fonamentada i que t’haurien de fer cronista d’algún diari important. (ha dit la Vanguardia)”. Jo també n’estic convençuda. Hi guanyaria tothom i a més a més aprendrien alguna cosa sobre música. Mercès per tot i bon estiu.
M'agradaM'agrada
Tant el teu marit com tu sou molt amables, deveu fer una boníssima parella 😉
La majoria de tots els crítics (no tots) tenen més fonaments i coneixements que jo, altre cosa és que no els donin l’espai suficient per poder-ho explicar o el que és pitjor, els condicionin a segons quina mena de continguts i opinions.
Jo per no treure el pa a ningú he decidit fer el meu projecte al voltant del blog, projecte que s’engegarà a la tardor i que espero sigui ben atractiu per a tots vosaltres i que alhora espero que em permeti guanyar-me alguna garrofa amb tota aquesta feinada que fa tants haig que faig per allò que en diuen, amor a l’art i que és ben be cert, al menys en el meu cas.
Bon estiu Anna.
M'agradaM'agrada
Enhorabona Joaquim per haver viscut aquests moments d’excel·lència! Pel que dius, més que el concert de l’estiu sembla el concert de l’any. I en moments tan durs com el que viu la cultura ara poder gaudir d’aquest espectacle, no està pagat amb res. I a sobre amb un èxit de públic descomunal. Jo també vaig patir una mica per vosaltres quan vaig saber lo de Munic però sortosament tot va acabar bé.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Sí amic Niklaus Vogel, va ser un concert magnífic, d’aquells que et sents reconfortat i estimulat.
Al final ni cancel·lacions per malaltia, ni pluges. Els pobres que van anar a Orange s’han quedat de moment sense l’Otello de Alagna, jo penso que el primer que va posar un ciri per tal de que diluviés va ser el mateix tenor 👿 😆
M'agradaM'agrada
Dolentó.
M'agradaM'agrada
No ets la primera que m’ho diu, però dit d’aquesta manera, passa molt bé.
M'agradaM'agrada
Sí, de vegades els tenors (i sopranos) es confabulen amb la meteorologia (i amb la pròpia salut) per tal de provocar alguna que altra cancel·lació “accidental”.
😉 😉 🙂
M'agradaM'agrada
Si en a mi la Rosa m’ha dit dolentot, no sé pas que et dirà en a tu, però no te’n sortiràs més ben parat, o no hauries.
M'agradaM'agrada
Quanta raó que teniu. Una pregunta: en cas de pluja… suposo que els intèrprets cobren igualment, oi? Perdoneu la meva ignorancia en aquests temes. M’ho vaig plantejar els dies abans de Perelada. Gràcies.
M'agradaM'agrada
Jo no en tinc ni idea, ara que si no canten… no haurien e cobrar igual, potser les despeses del viatge, però si a nosaltres ens tornen als diners ells no haurien de cobrar per una cosa que no han fet.
M'agradaM'agrada
Quina enveja que m’ha fet venir llegir aquesta crònica……….
Esperarem impacients algun record sonor d’aquesta festa de la música que va ser ahir.
I m’ha agradat aquesta frase de va convertir el públic de festival en públic amant de la bona música: quina sort els que hi heu estat!
Bon estiu a tothom!
M'agradaM'agrada
Alguna cosa m’ha arribat, a veure si puc fer un àudio decent i oferir-lo…
M'agradaM'agrada
Jo hi volia anar però ningú del meu entorn es va animar. En qualsevol cas hauria tingut molts problemas per asistir-hi. Ja veig que va ser excepcional i que vàreu gaudir molt amb la seva actuació. No volia llegir els teus comentaris per no morir-me d’enveja peró ho he fet i de moment segueixo viva. Quina gran vetllada!!!.
M'agradaM'agrada
Si Anna, va ser un gran concert, no vull furgar més…
Bon estiu!
M'agradaM'agrada
Nosotros si estuvimos allí un viaje relámpago y teniendo que trabajar a las 8 de la mañana a 500 Km
Irrepetible una segunda parte que corto la respiración ( “Träume” antologico ) a pesar de estar en el segundo piso con las cigueñas coreando algunos momentos huy cansados , pero muy muy felices
M'agradaM'agrada
Hola Lola, bienvenida a IFL y muchas gracias por comentar.
Hay “sacrificios” que merecen la pena y el cansancio de ayer seguro que fue menor al de cualquier lunes habitual, aún sin el cansancio del viaje, no todos los domingos asistimos a un concierto así.
Valió la pena.
Regresa cuando quieras, siempre serán bien recibidos tus comentarios.
M'agradaM'agrada
Una crònica perfecte i que descriu molt bé cada un dels moments del concert d’ahir. a l’he compartit al mur de tres grups de seguidors/es d’en Kaufmann i en el meu mur.
Va ser un concert amb professionalitat i amb un programa que, tot i aprofitar les òperes que ha incorporat recenment al seu repertori, no era de “bolos”, com tu dius, si no molt ben pensat i estructurat. Una cosa, a mi m’agraden moltíssim els seus pianíssims.
Tens molta raó i molt d’humor de dir que el director: “…li haurà d’agrair tota la vida a Déu, ser amic de Jonas Kaufmann,…”.
M'agradaM'agrada
Gràcies per fer-ne difusió Rosa.
Va ser un concert esplèndid i el viatge amb bona companyia va acabar d’arrodonir-ho tot plegat.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Joaquim, lo del “reclinatorio” me ha gustado mucho…y estoy totalmente de acuerdo con lo que dices sobre el Wagner de Kaufmann. Yo estoy en el reclinatorio y totalmente a sus pies desde que escuché su CD de Wagner. Kaufmann es un gran artista y todo lo canta con sensibilidad e inteligencia, pero en Wagner es espectacular. Como siga cantando así creo que Kaufmann va a hacer historia con Wagner: un Wagner para el siglo XXI.
¡Qué va a ser de nosotros cuando aborde (espero que sí) el Tristán!
M'agradaM'agrada
Tristan, Tannhäuser (no lo olvides) y quizás Siegfried.
Realmente escuchar esos tres roles bien cantados es algo que hace mucho tiempo que no se escucha en un teatro. Los mejores tenores actuales los salvan con más o menos fortuna, si Kaufmann logra afrontarlos, nos garantizará un plus de calidad al que no estamos acostumbrados. Esperemos que con toda la prudencia y estudio continúe con el empeño de cantar así de bien. Los que se empeñan en negarle el pan y la sal cada vez lo tienen más difícil y terminaran por aceptar la evidencia., siempre ha sucedido lo mismo con los más grandes.
M'agradaM'agrada
Com es que no canta a Bayreuth, sent el millor cantant wagnerià?. A part, també he llegit que Bayreuth passa por moments molt dolents. Gràcies.
M'agradaM'agrada
Va anar una vegada i ja consta en el CV. Pensa que si anés a Bayreuth estaria hipotecat tot l’estiu entre els assaigs i les representacions, per tant no hagués vingut a Peralada, i per un últim i més important, a Bayreuth ja no hi van els millors cantants wagnerians, fa anys que això va passar a millor vida.
M'agradaM'agrada
Fantàstic concert!! El JK va saber suplir les seves carències degudes a la malaltia amb tables i maestría! Quin gran cantant i artista!!!!
De la primera part destacaria Don Alvaro (costarà escoltar aquesta ària tan matisada, vaja, que mai més ningú ho cantarà així de matisat igual que tampoc l’havia cantada mai ningú així. El regulador final no l’havia sentit mai! fantàstic!) i de la segona TOT! Quin gran cantant wagnerià!!! Sobretot el Parsifal ens va tenir enganxats al 100% Una passada!
Quan vaig escoltar el Parsifal va arribar a un nivell similar al que li vaig sentir a Salzburg fent Bacchus, inoblidable!!!
Que torni sovint siusplau! I si pot ser, que sigui en una òpera encara que sigui en versió concert al Liceu o a Peralada. Siusplau Jonas!!!!! 😛
Quin gran cantant i artista!!!!!! 🙂
M'agradaM'agrada
De fet una òpera a Peralada amb una única funció, podria fer-la, ara bé les òperes que en a mi m’agradaria que cantés necessiten assaigs, ja que si ha de venir a fer un Cavaradossi, per exemple, casi m’estimo més que canti un concert amb propines, canta molt més.
M'agradaM'agrada
A mi m’agradaria que fes (encara que fos en versió concert), una Carmen. Com la que va fer amb la Magdalena Kozená i dirigits per Sir Simon Rattle.
M'agradaM'agrada
A mi també, però si fa Carmen, m’estimaria més que fos una altra cantant, potser Garanca, encara que es una mica freda per fer de gitana emancipada…
M'agradaM'agrada
Cuando Kaufmann interpretó el aria de “La forza…” quedé alucinado por su buen gusto y su derroche de inteligencia y facultades y eso que hasta ese momento pensé que teníamos un tenor con éstas algo mermadas, pues ni en “Don Carlo” ni en “Il trovatore” le encontré al 100%. Luego vino el aria de “Le Cid” y no acabó de convencerme. La tiene que trabajar más. Pero la segunda parte fue impresionante y sus generosas propinas acabaron de redondear la velada. En la última (“Du bist mein ganzes Herz”) le noté fatigado, cosa que le obligó a entonar la hermosa romanza de “Das Land des Lächelns” a media voz y agradecí que no cantara más porque corría peligro su extraordinario éxito.
Magnífico concierto con un cantante carismático y muy dúctil. Un grande. A mí sí que me gustan sus reguladores (me recordaron los que emitía la soprano barcelonesa Mercedes Capsir, absoluto referente en ese campo). Criticar los reguladores que utiliza Kaufmann me retrotrae a quienes criticaban los maravillosos pianísimos de Montserrat Caballé. Un cantante debe ser creador, máxime en un concierto. No sé por qué razón a determinados intérpretes se les alaba sus licencias y a otros no. No considero que Kaufmann traicionara en ningún momento a los compositores que interpretaba. Su versión de la romanza de “Paganini” fue antológica y su “Lamento di Federico” verdaderamente emocionante, por no citar su impulsivo y musical “Donna, non vidi mai”.
Aprovechemos la calidad de los buenos cantantes de la actualidad porque ni proliferan ni son eternos. Todo se acaba.
M'agradaM'agrada
De fet cantants d’aquest nivell tampoc en el passat abundaven tant, certament cal que aprofitem les seves visites.
M'agradaM'agrada
Colbran, m’has d’explicar que son això dels reguladors. Em sorprèn que analitzeu les veus com si fossin artefactes d’alta definició digital, o quelcom més futurista encara!
Dic que em sorprèn, no que no m’agradi.
M'agradaM'agrada
Escolta a l’apunt de l’àudio del concert, el que fa al final de l’ària de La forza del destino, aquell començar en pianissim i obrir “regulant” l’emissió de mica en mica fins acabar en un forte, que a vegades es pot tornar a recollir fins a un fil de veu, allò és un regulador.
L’era digital no ha inventat res, és un reflex modern del que sempre ha existit.
M'agradaM'agrada
Gràcies per l’ensenyament.
Un dels camins de la tecnologia és el retorn a l’essència, ser natura.
M'agradaM'agrada
Verás que he nombrado a la soprano barcelonesa Mercedes Capsir. Si escuchas su Gilda de “Rigoletto” con Stracciari y Borgioli escucharás que al final del “Caro nome” y en otros momentos de la partitura realiza un regulador completo, es decir -tal como señala Joaquim- de pianísimo a forte y de forte a pianísimo sin respirar. Kaufmann realiza el regulador de pianísimo a forte (pero no recuerdo que continuara hasta el pianísimo de nuevo) y sin respirar. Capsir se hizo famosa con esa “marca de fábrica” y puedes escuchar sus reguladores también en su Rosina de “Il barbiere di Siviglia”, en su Viloetta de “La traviata” y en su Lucia de “Lucia di Lammermoor”, grabaciones que realizó completas entre fines de los años 20’s y principio de los 30’s del siglo pasado, con un sonido dignísimo, ya era grabaciones eléctricas y que aún son localizables. No recuerdo si grabó completa una “Madama Butterfly”; si así fuera ahí también los localizarías, lo mismo que en sus recitales.
M'agradaM'agrada
Viloetta=Violetta. Perdón.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Colbran, a veure si em faig amb algunes d’aquestes gravacions de la Capsir i m’endinso en els seus reguladors. Els anys 20 i 30 em fascinen.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de agosto de 2014 | Beckmesser
Todo un lujo y una suerte enorme poder vivir este concierto y disfrutar de este grandísimo cantante en directo. Nada que añadir a tu crónica, gracias por hacerla tan minuciosa y acertada, me hace revivir cada canción de la velada, cada canción un regalo! A mi también me encantan sus pianísimos aunque a veces casi rozan el falsete y también me recuerdan a las de Montserrat Caballé. Espero que nos deleite con más conciertos, si no es cada año, con que fueran cada dos años yo ya sería feliz 🙂
Ha sido un placer escuchar en directo lo que habíamos escuchado en sus discos o en las retransmisiones de la Met y el “Ein Schwert verhieß mir der Vater…” disipó con creces el mal ‘sabor de oido’ que nos dejó la versión del Liceu 😉
M'agradaM'agrada
Ho deixem amb cada dos anys a Peralada i els anys altrens al Liceu, al Palau o a l’AUditori, què et sembla?
M'agradaM'agrada
😀 on cal firmar? 😉
M'agradaM'agrada
Ja tenim dues signatures, oi?
M'agradaM'agrada
Gràcies per la puntualíssima i acurada crònica, Joaquim. Temia per l’acústica, la meteorologia, les cigonyes, els veïns de seient (eren dels que al Liceu van trobar a faltar bisos… bufff). I tanmateix l’encant, elegància i excel•lència del cant de Herr Kaufmann van esvair totes les pors. Repertori arriscat resolt brllantment: em van agradar especialment la segona i tercera ària de la 1a part, i un Wagner immens. Les propines, quines perles!. Malgrat el quilometratge, un privilegi haver-hi estat.
P.d. jo també vull estudiar direcció orquestral i fer-me amiga de Jonas Kaufmann si és així d’efusiu amb les amistats.
😊😊😊
M'agradaM'agrada
No cal que et facis directora, suposa que amb amiga n’hi hauria prou…El xicot és molt natural…
Gràcies per comentar i llàstima de no coincidir en algun moment o altre de l’èxtasi.
M'agradaM'agrada
Muchisimas gracias, Joaquim, por tu critica, por tus comentarios, que suenen totalmente justos y precisos. Estabamos a Perelada domingo noche, es una lastima no haberte podido encontrar. Una maravilla, este concierto!!! Si a caso pasas por Ginebra hazmelo saber, mi companero y yo nos gustaria muchisimo saludarte y decirte gracias por todo tu trabajo y el placer que tenemos cada dia di leerte.
M'agradaM'agrada
Gracias Agnes.
Hasta la última semana no supe que iría al concierto. Estuve a punto de escribirte, pero no quise molestar ni condicionar vuestra visita a Peralada, que espero que fuera agradable.
Si algún día regreso a Ginebra (hace muchos años estuve de vacaciones en Suiza y teníamos el nuestra residencia en Ginebra como centro de nuestras excursiones), para asistir a alguna representación operística, te lo haré saber, te lo prometo.
Un cordial saludo y celebro que os gustara el concierto, que realmente fue muy bueno.
En cuanto a teneros cada día como lectores del blog me produce una enorme satisfacción.
M'agradaM'agrada
Efectivament en el Wintereise liceístic va demostrar que la música està per sobre d’ell no fent propines. I a Peralada ha escollit amb molta cura el programa. Segona part amb Wagner, o sigui, que ofereix una de les coses que més s’espera d’ell i amb fragments menys coneguts dels habituals, que tambè és d’agraïr, i la primera part amb Don Carlo, La Forza, Trovatore…i Le Cid…no crec que aquesta tria en aquesta part hagi estat casual…oi? 🙂 Aquesta flexibilitat davant el públic que toca aquell dia diu molt de la seva categoria artística i profesional.
M'agradaM'agrada
Hi ha qui d’aquesta tria de la primera part, de manera molt indigna, n’ha fet una lectura política.
http://www.beckmesser.com/kaufmann-homenaje-a-espana-en-perelada-ante-artur-mas/
M'agradaM'agrada
Irónicos y oportunistas los comentarios de G. Alonso, pero totalmente fuera de lugar .
Mezclar la asquerosa política ( de tutti ) con el arte operístico del pasado domingo, me parece poco o nada digno como bien dice Joaquim
M'agradaM'agrada
Desconcertantes también.
En realidad absolutamente innecesarios a no ser que busque notoriedad o visitas adicionales a su web. Es una arma de doble filo, puesto que le puede quitar otras.
Ha caído en la trampa de tantos y tantos medios, con un titular provocador querer atrapar a aquel que se quiere dejar atrapar por tanta miseria.
Una gran decepción.
M'agradaM'agrada
He pogut llegir ara lo escrit per aquest Beckmesser… Molt ridicul, totalment ridicul. O sigui, Beckmesser, sí, pur Beckmesser!!! Com li escau, redeu!!!
M'agradaM'agrada
Però aquestes coses, amic Josep, venen i creen audiència, que és el que deu buscar per la seva web. Ja saps com funciona la premsa, a base de titulars i aquest senyor treballa per un mitjà molt habituat a aquesta mena de informació, s’ha empeltat. Em sap greu perquè jo hi tenia una certa relació personal i si continua, li hauré de dir alguna cosa, no me’n podré estar.
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
Muchas gracias, Jan!!!
M'agradaM'agrada
Gràcies Jan.
M'agradaM'agrada
Gracias, Jan, por darnos un recuerdo de este magnifico concierto!!!!
Agnès de Ginebra
M'agradaM'agrada
Va ser un concert molt bo. Diria que molt millor que el de fa dos anys, considerat en el seu conjunt. La segona part wagneriana, sensacional. Kaufmann té una veu apropiadíssima per cantar Wagner: àmplia, rotunda, infatigable. I els seus Siegmund i Parsifal, sense ser referència dels papers, són d’excel·lent qualitat.
Fins i tot, dins de les conegudes limitacions de l’Orquestra de Cadaquès, trobo que van tocar força millor que fa dos anys. Certament, va haver-hi molts defectes, però no més que els que cometen cada dia de cada dia orquestres de presumpte prestigi de casa nostra.
Ara, ens toca esperar la tercera traca de l’any, a l’octubre al Palau.
M'agradaM'agrada
Hola Toni, benvingut a IFL i gràcies per comentar.
Esperem que aquest concert Kaufmann/Peralada s’institucionalitzi i esdevingui la cita obligada dels estius. El tenor alemany sembla especialment motivat en contra del que es podria pensar en aquesta mena de concerts de costellada.
Pel que fa a l’orquestra de Cadaquès, tindrà el so més agressiu o menys, això també és feina del director, però ja m’agradaria en a mi que totes les orquestres que escoltem, tinguessin aquests mínims. Jo diumenge no vaig patir gens, cosa que no m’acostuma a passar darrerament al Liceu.
Al Palau ens espera aquell Kaufmann exquisit que tant m’agrada, cantant lied, gènere que la immensa majoria dels cantants operístics no conreen i quan ho fan acostumen a no excel·lir.
M'agradaM'agrada
Tampoc n’hi ha per tant, però per aquelarre per mi que no quedi.
M'agradaM'agrada
Què vols dir quan dius que no n’hi ha per tant?
Què no és tan bon cantant?
Que no va cantar tan bé?
Que el que fa ell ho pot fer qualsevol?
Que com ell en troben actualment uns quants?
M'agradaM'agrada
Ha sigut un comentari semi desafortunat, ho fa molt bé, el millor tenor que he sentit en directe.
El que no m’agrada gaire es el format del concert; peça orquestral, aplaudiment, entrar Kaufmann, aplaudiment, cantar fragment, aplaudiment, retirar Kaufmann retirar director, entrar director, aplaudiment, peça orquestral, aplaudiment, entrar Kaufmann, aplaudiment, cantar, aplaudiment, retirar Kaufmann….
Cal que entrin i surtin tantes vegades, és per que la gent aplaudeixi, per descansar, per pur ritual? Això l’hi dona un aspecte absurd a tot plegat i ompla els contorns de la música amb tota mena de secrecions del públic.
M'agradaM'agrada
Marc, es la fórmula utilizada en todo el orbe operístico y se seguirá utilizando hasta que alguien descubra una nueva, cosa que dudo. Fastidia a todos, especialmente si se incorpora por narices la obertura de “La forza del destino” siempre. Si variaran de preludios, intermedios, oberturas y ballets sería mucho más aceptable. En esta ocasión se han hecho unos intentos, salvo el despropósito de “Je dis que rien m’epouvante” con sólo de violín, en lugar del preludio del acto tercero de “Carmen” anunciado que han podido agradar más o menos por su intrínseca calidad, pero eran diferentes, con la excepción de la “pesadilla” obligatoria de la obertura de “La forza…”
M'agradaM'agrada
Estem completament d’acord amb el format, és una cosa que sempre he trobat enormement desmotivant.
M'agradaM'agrada
Amb tres dies de retard, però, vull deixar també el meu comentari que just vaig acabar ahir. El teu comentari Joquim, és el primer que llegeixo del concert del JK a Peralada. M´agrada llegir la teva opinió, sempre amb criteri i bona fonamentació. T´asseguro que no he llegit res precisament per no deixar-me influenciar per ningú ja que tenia molt clar el que volia dir, i tret de l´ària del Trovador i de la Forza, que jo la vaig patir més que gaudir, estic completament d´acord amb tu.
Deixo, si no et fa res, el meu enllaç. Noi, sembla que hagi calcat, quasi, la teva crónica.
Una abraçada,
http://ecosidolceilsuondellasuavoce.blogspot.com.es/2014/08/jonas-kaufmann-en-peralada-o-cuando-en.html
M'agradaM'agrada
No he llegit la teva crònica encara, però si són tan coincidents deu voler dir que t’ho vas passar d’alló més bé. Ara em passaré per casa teva.
AL final potser que m’ho pensi això de cobrar per promocions diverses… 🙂
M'agradaM'agrada