in Villa Official press photo. © 2014 Concerto Copenhagen & Søren Meisner — amb Sine Bundgaard.

Ottone in Villa Official press photo. © 2014 Concerto Copenhagen & Søren Meisner — amb Peter Spissky, Lars Ulrik Mortensen i Sine Bundgaard, soprano.

Ottone in Villa Official press photo. © 2014 Concerto Copenhagen & Søren Meisner — amb Mime Brinkmann, Debbie York i Sophie Junker.

Ottone in Villa Official press photo. © 2014 Concerto Copenhagen & Søren Meisner — amb Leif Aruhn-Solén i Sonia Prina.

A les nostres latituds la vida operística de Copenhaguen no la tenim gaire present, és més, més enllà de Berlín, tot i saber que a Suècia, Noruega i també Dinamarca gaudeixen de temporades d’òpera nodrides amb cantants notables, majoritàriament locals, ens importa més aviat poc tot el que fan allà i els seus teatres no acostumen a ser, malgrat l’interès de les seves temporades, un destí dels aficionats que es poden permetre viatjar amb finalitats operístiques.

Però vet-ho aquí, que avui trencant els límits del circuit de festivals musicals de l’estiu, ens apropem fins a a la capital de Dinamarca per assistir a una representació de l’òpera de Antonio Vivaldi, Ottone in Villa, i per tant el interès és  majúscul ja que a part de conèixer una activitat del festival operístic que es celebra a l’estiu a Copenhaguen veurem representada una òpera de “il Prete Rosso” que en les nostres temporades és tota una raresa i per tant, que no ens podem deixar perdre.

Si no fos per la beneïda tossuderia del segell discogràfic naïve, que es va proposar en 15 anys (del 2000 al 2015) gravar l’integral de l’obra de Vivaldi, avui les seves òperes encara romandrien en gran part oblidades. Al darrere d’aquest projecte Vivaldi hi ha un treball musicològic  imponent i pel que fa referència a les seves òperes, entre 1713, any de l’estrena de la seva òpera Ottone in Villa a Vincenza, fins el 1741, hi ha constància a la Biblioteca de Torí, de 49 llibrets operístics signats per Vivaldi i 67 treballs de tota mena que també porten el seu nom, cosa que el fa el compositor més prolífic del seu temps al costat de Alessandro Scarlati.

Per l’Ottone in Villa el dramaturg Domenico Lalli va re-utilitzar un llibret existent des de feia més de 30 anys de Francesco Maria Piccioli per l’òpera  Messalina amb música de Carlo Pallavicino . La nova obra té un llibret  provocatiu. Es tracta d’una farsa dramàtica que feia exaltació del vici, la infidelitat i l’ambigüitat sexual, quelcom que no deixa de sorprendre per molt que el Prete Rosso fos com fos, ja que no deixava de ser un capellà amb càrrec a una de les principals esglésies venecianes. És un trama en principi senzilla que es va enredant, més pròxima a una narració pastoral amb reminiscències èpiques, que no pas a les tragèdies que sovintejaven les trames dels llibrets.

L’estrena d’aquesta òpera va tenir lloc el 17 de maig de 1713 a Vicenza, quan Vivaldi tenia 35 anys, és a dir en una etapa de creació madura, quan ja havia  consolidat la seva carrera eclesiàstica i musical en obres orquestrals i també en obres vocals de caire religiós, amb les quals va poder desenvolupar la base que fonamentaria la seva carrera operística. Se sap que abans de l’estrena oficial com a operista, Vivaldi va escriure altres obres o part d’elles, amb un altre nom, tot aquest bagatge va fer que la seva primera òpera no fos l’òpera d’un compositor primerenc i per això sorprèn tant que quan s’escolta Ottone in Villa descobrir una maduresa creativa sorprenent.

Vivaldi va haver de demanar permís al superiors de la Pietà per poder treballar en la seva primera òpera. El permís li va ser concedit amb la condició que l’òpera es representés primer a Vicenza, sis mesos abans de presentar-se a Venècia. Vicenza era un centre artístic important que es beneficiava de la proximitat de Venècia per fer actuar a la ciutat les companyies que anaven o tornaven de la capital del Veneto, sobretot al voltant i després de la temporada del carnaval, per tant el mes de màxim esplendor era el mes de maig. L’òpera es va representar en el Teatro delle Garzerie que havia estat el teatre on es representaven les òperes, fins que dos anys abans s’havia començat a construir un nou teatre que es va inaugurar en el mes de maig de 1713, anomenat Teatro delle Grazie, molt més espaiós i luxós. Allò va ser un contratemps per a Vivaldi i l’empresari del teatre delle Gaezerie, que per contraatacar la competència van escollir un cast d’altíssim nivell encapçalat per Maria Giusti, coneguda com la Romanina, i que aneu a saber si era una parenta llunyana d’una soprano que ens va visitar al Liceu al final de l’època Pamias i que ens va cantar una “inoblidable” Fiordiligi fent honor al seu cognom. Sembla ser que la Romanina era molt bona i molt apreciada per el públic, i a Vicenza havia inaugurat precisament el teatre de la competència i per tant van garantir l’èxit amb la seva contractació. Al seu costat i assumint el rol de Ottone va cantar la contralt (no castrat) Diana Vinco (aneu a saber si parenta del Ivo que també visitava el Liceu amb la aleshores cèlebre esposa). El rol de Caio sí que va ser cantat per un castrat, Bartolomeo Bartoli (una altra coincidència amb cognoms destinats a deixar empremta al llarg dels anys en el món de l’òpera). La resta de cantants van ser la soprano Margarita Faccioli com a Tullia i el tenor Gaetano Mozzi com a Decio.

Com succeeix en totes les òperes de Vivaldi, costa seguir la pista de les representacions després de la seva estrena, Se sap que Ottone in Villa es va tornar a representar a Vicenza l’any 1714 i al 1716, mentre que a Treviso es coneix que l’any 1729 es va representar sota el control del mateix Vivaldi, quelcom que sembla que no era habitual un cop estrenades les obres, ja que es podien utilitzar fragments en altres òperes, fins i tot d’altres compositors.

La discogràfica esmentada, va enregistrar una magistral versió dirigida per Giovanni Antonini al capdavant del seu prodigiós Il Giardino Armonico, i amb un equip de cantants molt notables encapçalats per la contralt Sonia Prina, la miraculosa Julia Lezhneva, Veronica Cangemi, Roberta Invernizzi i el tenor Topi Lehtipuu. Una gravació  imprescindible.

Us deixo un resum argumental, tot i que no sé si us ajudarà gaire, és un embolica que fa fort molt considerable.

RESUM ARGUMENTAL:

Acte I

L’acció transcorre en una vila imperial. La favorita de l’emperador Ottone l’està enganyant amb el jove i atractiu Caio Silio però aquest està considerant començar una aventura amorosa amb Ostilio, un escuder. Aquest és en realitat Tullia, una noble dona que Calio va seduir i abandonar anteriorment. Vestida amb robes d’home entra a la residència de l’emperador per destapar la traïció, però en aquest moment Cleonilla declara solemnement el seu amor al suposat Ostilio. Caio es posa molt gelós, la qual cosa fa que Tullia no denuncií a la infidel sinó que busqui noves formes de venjar al seu antic promès.

Acte II

Deci, conseller d’Ottone, intenta obrir els ulls a l’Emperador sense acusar directament a Caio. Mentrestant, aquest últim només es preocupa per Ostilio, qui no perd oportunitat per turmentar una mica més. Caio que ha fet tots els possibles per trobar-se amb Cleonilla, li lliura una carta plena de retrets i marxa. Mentre Cleonilla està llegint la carta, Ottone apareix per sorpresa i li pren. Cleonilla aconsegueix convèncer a l’Emperador que la carta està en realitat dirigida a Tullia, insistint que és Tullia qui ha perdut la confiança del seu enamorat i que aquesta li ha demanat que li contesti per ella. Cleonilla escriu una segona carta dirigida a Caio en la qual promet que mantindrà el compromís de matrimoni amb ell. Decio renova les seves peticions al monarca perquè reconegui la veritat i torni als assumptes d’estat, però Ottone es fa el desentès i lliura personalment les dues cartes, l’original i la resposta fingida per Cleonilla a Caio. Ottone li retreu a Caio el no haver confiat en ell personalment, mentre Caio sospira en comprovar que l’emperador no s’ha assabentat de la realitat. Tullia protesta per la seva mala sort imentre persisteix en la idea de la venjança.

Acte III

Mentre segueix enredat per la seva passió per Cleonilla, Ottone rebutja els consells de Decio. Per la seva banda, Cleonilla insisteix en festejar amb el suposat escuder, despertant la còlera de Caio qui, sota pretext de defensar el seu honor, intenta apunyalar a Ostilio. En la confusió que segueix a l’intent d’assassinat, les acusacions de traïció taquen a tothom davant l’estupefacció de l’Ottone. No obstant això, davant la revelació que Ostilio és en veritat una dona, Cleonilla argüeix que ho sabia des d’un primer moment i aconsegueix netejar el seu nom amb un reguitzell de mentides. Ottone es disculpa per ser tan gelós, admet de nou a Cleonilla i uneix en matrimoni a Tullia i Caio, els qui estan encantats de salvar la pell per un preu tan baix. Al final tots els personatges s’uneixen en un alegre cor, fins i tot el conseller Decio, que no amaga els seus dubtes pel futur de l’imperi.

La versió que avui us porto IFL va tenir lloc el 31 de juliol de 2014 dins el festival operístic que es celebra a l’estiu a la capital danesa i és més modesta que la versió d’Antonini, ja us ho dic ara, però compta amb la mateixa protagonista d’aquesta gravació, la contralt italiana Sonia Prina, si bé la resta són diferents, així com l’orquestra i el director. La producció és senzilla, de petit format, teatralment eficaç i distreta, quelcom que garanteix les rialles dels danesos presents a la petita sala on es va representar. L’orquestra és magnífica i a part de Prina, obté més aprovació que la resta, la soprano  belga Sophie Junker que canta el lluït rol de Caio. Tant ella com la soprano Deborah York ja van visitar IFL en ocasió de la celebració del 300 aniversari del naixement de Gluck en una versió del Orfeo ed Euridice protagonitzat pel tenor Colin Lee gravada a Moscou.

Aquí teniu aquesta òpera farcida del talent i la inspiració melòdica de la meravellosa música de Antonio Vivaldi, en una representació escènica de petit format sota el següent repartiment:

Antonio Vivaldi

OTTONE IN VILLA

Drama per musica en tre atti

Libretto di Domenico Lali

Sonia Prina – Ottone

Deborah York – Tullia

Sophie Junker – Caio

Sine Bundgaard – Cleonilla

Leif Aruhn-Solén – Decio

Concerto Copenhagen

Director musical: Lars Ulrik Mortensen

Direcció escènica: Deda Christina Colonna

Escenografia i vestuari: Karen Gille

Disseny de llums: Martin Braad

Copenhagen Opera Festival 31 de juliol de 2014

cantada en italià sense subtítols

ENLLAÇ Vídeo (un únic enllaç)

https://mega.co.nz/#!Wc1WASwA!J8FaBHldqZNK73TvsGTSHEB6rxXQO1xVeioG8CFmuTw

Demà recordeu que publicaré les tres darreres pistes per intentar descobrir a la senyora misteriosa que a molts encara us continua portant de cap.