La celebració del 150 aniversari del naixement de Richard Strauss s’ha celebrat en el PROMS amb dues sessions operístiques d’altíssim voltatge, ja que el dissabte 30 d’agost l’orquestra de la Deutschen Oper Berlin amb el seu director titular, el mestre escocès Donald Runnicles van ocupar l’imponent hemicicle del Royal ALbert Hall de Londres per interpretar en versió concertant Salome, comptant per el rol protagonista amb la grandiosa Nina Stemme, acompanyada per una companyia que hagués estat un miracle que estigués a la seva alçada, ja que la interpretació de la soprano sueca em sembla difícil de superar.
L’avantatge d’escoltar la gravació d’aquesta versió aclaparadora de Salome, és que escoltem íntegrament a tots els cantants malgrat l’excés decibèlic que sembla ser que hi va haver dissabte passat al RAH si ens atenem a les crítiques que he llegit de la premsa anglesa. Com que si no vaig errat com a mínim un parell de infernemlandaires hi varen anar ja ens ho explicaran, ara bé, escoltant la gravació em sembla una versió rotunda, a moments quasi excessiva en la violència de l’exposició, ja sigui per la brutal, arrauxada i luxuriosa direcció de Runnicles, que amb una orquestra que es troba com a peix a l’aigua en aquest repertori responent amb una rotunditat sonora que fins i tot atemoreix, com per l’extraordinària intensitat de Nina Stemme, que ençà del seu debut liceista ha anat madurant el rol fins dominar-lo amb una contundent varietat expressiva, a partir d’una veu de registres dramàtics potentíssims, fent gala d’una afinació especialment encertada en els atacs més valents en el registre agut, punyents, acerats i incisius, esdevenint una Salome grandiosa, seductora i lasciva, enormement dominadora en totes les escenes i registres dramàtics. Llàstima que la BBC no preveiés la retransmissió televisada d’aquest concert, perquè només veure les fotografies que encapçalen l’apunt ja angoixen.
Al costat d’una força vocal i interpretativa tan definitiva haguessin hagut de preveure un Jochanaan a l’alçada i no em ve ningú al cap millor que Bryn Terfel, però no, en el seu lloc tenim al baríton coreà Samuel Youn acabat de ser l’Holandès a Bayreuth, i la veritat és que el personatge l’excedeix en possibilitats vocals o potser degut a la seva ubicació al fons de l’hemicicle al costat de l’orgue, cosa que potser l’obligava a forçar en excés per traspassar l’enorme oceà bramant d’aquella manera. El cas és que durant tota l’òpera la seva emissió, mostrava des del primer gran monòleg alguns dubtes que van acabar en la maledicció després de la intervenció dels jueus, en un estrepitosa trencada de la veu, o en un espectacular esquinç, ja que no es tracta d’un gall, és un estrip que fa patir molt. No sé com es va escoltar a l’Albert Hall, ni sé com es projectava la veu, però ja apreciareu que va cantar permanentment forçat i que l’accident es pressentia.
l’Herodes de Burkhard Ulrich reuneix tots els estereotips del rol, amb una veu de tenor de caràcter i reforçant les sonoritats caricaturesques per emfatitzar un rol que podria interpretar-se d’una altra manera, com de fet ja va demostrar Robert Brubaker al Liceu amb una vocalitat molt més heroica. Res a dir, però res a destacar.
Herodias va ser Doris Soffel, amb una veu gastada i per tant incidint en la caricatura per intentar imprimir caràcter allà on la veu no pot respondre. Soffel no ha estat mai un animal escènic com podien ser-ho Rysanek, Mödl o Varnay, també en el seu declivi vocal, substituint veu per taules escèniques i utilització intel·ligent dels escassos recursos existents. No sé com resultava en aquesta escena sense escena, però escoltada és quasi ridícula.
M’ha agradat moltíssim el patge de Ronnita Miller, potser allà in situ no es varen escoltar els greus acontraltats, pur vellut, que la ràdio va captar meravellosament, i també va resoldre la part de Narraboth, amb molt més que solvència, el tenor Thomas Blondelle.
Els jueus en el guirigall habitual que el seu esplendorós moment els condemna, i els natzarens i soldats, dificilement definibles.
Cal quasi amb obligatorietat reclinatoriable, baixar-vos aquesta Salome per la impactant interpretació de Nina Stemme, la grandiosa soprano sueca que ja s’ha situat al costat de les més grans intèrprets d’aquest rol.
Si hi ha algun dubte després d’escoltar els darrers 22 minuts, perdoneu-me, però us ho heu de fer mirar.
Richard Strauss
SALOME
Herodes: Burkhard Ulrich
Herodias: Doris Soffel
Salome: Nina Stemme
Jochanaan: Samuel Youn
Narraboth: Thomas Blondelle
Ein Page: Ronnita Miller
Jude:
- Jude: Paul Kaufmann
- Jude: Gideon Poppe
- Jude: Jörg Schörner
- Jude: Clemens Bieber
- Jude: Andrew Harris
Nazarener:
- Nazarener 1: Noel Bouley
- Nazarener 2: Carlton Ford
Soldaten: Marko Mimica, Tobias Kehrer
Orchester der Deutschen Oper Berlin
Director: Donald Runnicles
Londres, Royal Albert Hall, 30 d’agost de 2014.
ENLLAÇ mp3 (audio)
https://mega.co.nz/#!PJ8C2bZB!9wh_kB10p3gUJV9t2e-SYTSc7TsDQkn9RSrRPXjHShM
Demà si no passa res Elektra, des del PROMS. Una altra experiència sensorial d’impacte.
IN FERNEM LAND 
Suposo que jo era una de les dues infernems que encara no s’ha recuperat de l’impacte d’aquesta Salome que jo no puc pas comentar més bé que tu.
Llàstima del Baptista i el moment fatal en què la veu li fa un esquinç. Per les Salomes que he vist i escoltat, penso que el rol de Jokanaan´deu ser molt difícil doncs quasi ningú el fa rodó. M’agradaria saber què en penses tu.
Nina Stemme, com bé dius, va estar grandiosa.
Va ser en conjunt una funció electritzant durant la qual el Mestre Runnicles va controlar totes i cada una de les notes de tots i cada un dels instruments comptant les veus, és clar. Va ser un meravellós exercici d’alta matemàtica. Mai oblidaré aquell home que, d’esquena a mi, portava la batuta com un ceptre invencible i sever, extraient dels seus músics i intèrprets, sons sobrenaturals.
Dono les gràcies a mr. Colbran que em va mostrar el camí de Salome òpera que dec haver vist set o vuit cops, el penúltim a Berlín amb Camille Nyllund a primers de febrer. Gràcies també a tu, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Els dos que sabia o intuïa que nos us perdríeu aquesta Salome ja heu comentat, i us agraeixo molt.
M’hagués agradat molt assistir a aquesta Salome i a l’Elektra de l’endemà, perquè aquestes intensitats són molt difícils de viure.
Moltes gràcies Olympia per el teu testimoni.
M'agradaM'agrada
La Stemme està col·lossal, però em sembla que en Runnicles dirigeix Salome com si fos Elektra, i de l’estripada el pobre Youn se’n recordarà tota la vida. Sempre he tendit a valorar les versions d’aquesta obra en funció de l’escena dels dos natzarens, la meva preferida, i aquí passa sense massa pena ni glòria. Però vaja, amb una protagonista així la resta és secudari.
M'agradaM'agrada
A mi també m’ho sembla, suposo que en Royal Albert hall tot prenia una altra dimensió, però la contundència de Runnicles arriba als límits, en una òpera que té moltes ressonàncies líriques que en mans de Runnicles queden en un pla anònim. La versió s’apropa molt més a Solti que a Karajan o Sinopoli, i totes aquestes versions m’entusiasmen. M’hagués agradat patir aquella intensitat in situ, la veritat.
M'agradaM'agrada
M’ha agradat la direcció musical. La Nina Stemme magistral.L’òpera és preciosa amb un final no apte pels que peiteixen del cor. Hauria estat molt millor vista amb escena, però bé,val més així que res!!
Gràcies Joaquim.
M'agradaM'agrada
De res Isolda, no ho dubtis que d’haver tingut el vídeo l’hagués compartit amb vosaltres, però miracles no puc fer. 🙂
M'agradaM'agrada
Probablement sigui el fragment final de la Salomé de Nina Stemme un dels moments més màgics que es poden viure en l’actualitat en el mon operístic. Des que li ofereixen el cap desitjat fins que queda col.lapsada pels escuts dels soldats, Salomé, o sigui, Stemme, resumeix tot lo viscut a l’òpera fins aquell moment, tota l’intensitat que tant Oscar Wilde primer, como Hoffmenstal a continuació i Strauss finalment li ofereixen, tambè en safata de plata, amb una exibició vocal i dramàtica dificil d’oblidar. Stemme no fa el personatge de Salomé, no, Stemme és Salomé, o millor dit, Salomé és Stemme, tres vegades vista en diferents llocs i el mimetisme és perfecte, tal és la seva implicació vocal i escènica, i tal és la seva interiorització del paper. I ni la inmensa sala del RAH, ni la aclapadora presència orquestral van poder amb la seva veu pletòrica, incontestable, plena de nervi i de intensitat i amb la seva miraculosa projecció penetrant i incisiva, amb un crescendo en el fragment del bes que tallava la respiració.
És tan central, és tan captivadora la presència vocal i escènica de Nina Stemme que ho acapara tot, tant que trobar quelcom més de destacar en la funció es fa dificil, però ho intentarem. I el fet és que crec que la direcció i interpretació orquestral em va agradar molt, potser si pel contundent, però és que es fa dificil trobar el limit de la intensitat sonora en una partitura com aquesta, a no ser que la pricipal feina del director sigui la de no tapar als cantants. I és clar, el que per a Stemme no va ser problema, és a dir, les dimensions de la sala i l’aparell orquestral, si que va passar factura a d’altres veus, on un espera d’un Jochanaan una veu inquisidora, amenaçant, que vingui com des d’una tomba, una veu obscura, profunda i rotunda, i francament, deixant de banda un angoixant i inacabable accident en el diàleg amb Salomé, en Youn no va poder ni amb l’orquestra ni amb la sala, fent un evangelista apagat i sense substància. Com tampoc Herodies, millor escènicament que vocalment. En canvi l’Herodes de Burkhard Ulrich em va agradar molt: histronisme escènic en un personatge que ho és de facto i veu molt adequada a la seva estampa pel paranioca.
La gran sala del RAH plena a petar, amb una ovació a la Stemme impresionant, i una tarda nit per a disfrutar d’una grandíssima òpera…i si IFL tambè es fa resó de l’Elektra o de la segona de Mahler doncs aqui estaré tambè. 🙂
M'agradaM'agrada
D’Elektra també podrà dir-hi la teva i també de la segona de Mahler que no en faré un apunt. Et deixo fer el que vulguis.
M’interessa molt saber si Runnicles, com diu la premsa anglesa, va tapar-ho tot tret de Nina Stemme.
Jo crec que aquest fet és important, ja que Runnciles no era la primera vegada que dirigia al’Albert Hall i encara que l’orquestra fos invitada, ell coneix perfectament l’acústica particular de la immensa sala.
M'agradaM'agrada
Si, l’orquestra va ser despietada i efectivament la sensació d’ofegar a la majoria de cantants es va tenir molt present…llevat del cas ja descrit de Nina Stemme. Aixi és.
M'agradaM'agrada
El Royal Albert Hall, és espectacular, però com a sala de concerts és molt discutible, una d eles vegades que hi vaig anar, la primera, la impressió va ser nefasta, vaig escoltar un castell de Barbablava orquestral, les veus a vegades s’intuïen, és clar que estava a la segona graderia lateral i la reverberació i el retorn era exagerat i molt molest. En les altres ocasions vaig estar a la primera graderia i en una llotja i tot va ser molt millor, però no és el Concertgebauw precisament.
M'agradaM'agrada
No puedo comentar como debiera la interpretación de Nina Stemme, pues sólo puedo escuchar 10′ 14″ de los 22′ 41″ finales que Joaquim ha colocado en este post como demostrativo de la cualidad interpretativa de Nina Stemme en este rol. La grabación se para y no prosigue. Lo que he escuchado me ha gustado más que cuando la ví en su debut como Salomé en el Liceu. Ateniémdome a ello puedo decir que Stemme con su densa y potente voz interpreta el rol como soprano dramática, como lo hiciera su añorada compatriota la gran Birgit Nilsson y según manifiesta Joaquim -a juzgar por la escucha completa del audio- y cuantos la han visto “live” en el Royal Albert Hall su voz superaba sin ninguna dificultad la ampulosidad orquestal de esta obra maestra de Richard Strauss, atacando con seguridad y brillantez los temibles agudos.
Pero -y este pero no tiene nada que ver con la magnífica interpretación que aseguran realizó Stemme- a mí me gusta más que el rol de Salome sea interpretado por una soprano lírica ancha que sepa dar los toques dramáticos oportunos y se suavice cuando corresponda, pues se aproxima más a la juventud del personaje bíblico original. Un ejemplo lo tenemos en la soprano búlgara/austríaca Ljuba Welitsch que en 1944 la interpretó bajo la dirección del propio compositor, con motivo de sus 80 años. Richard Strauss consideró a Welitsch la intérprete ideal de su famosa ópera y su voz correspondía a las características que he citado más arriba, como también sucedía en el caso de Montserrat Caballé que consiguió una creación de este personaje tan sensual, amoroso y cruel y de la cual existen magníficas grabaciones que lo demuestran. Hay que olvidar, no obstante, su última “Salome” del Liceu (1988/1989) pues su voz ya estaba en palpable declive.
Me alegro de que una de las cantantes más importantes de la actualidad, como es el caso de Nina Stemme, haya conseguido hacerse suyo este difícil personaje y triunfar con él, pues es una intérprete que siempre se entrega con valentía en todo cuanto asume.
M'agradaM'agrada
El problema de l’àudio succeeix quan les pistes superen els 10 minuts, tots i així si es refresca i intentes manipular la barra amb el cursor, moltes vegades s’acaba escoltant íntegrament.
M'agradaM'agrada
Sí s’ature als 10´aprox. El que he sentit fa molt bona pinta.
M'agradaM'agrada
Et recomano que baixis tant la Salome com Elektra, paguen la pena.
M'agradaM'agrada
Em sembla que mai havia escoltat la Stemme amb una intensitat com en aquesta Salomé. En aquest rol ja és referencial.
Jo quan la vaig veure en el liederabend del març passat, el que més em va agradar a part de que la veu és molt bonica i rodona, és que té un control del seu instrument que molts pocs cantants tenen.
M’agradaria veure-la en una òpera sencera per fer-me una idea millor del seu art i la seva veu. A veure si hi ha alguna oportunitat 🙂
M'agradaM'agrada
Jo tampoc Jan, com en aquesta Salome potser el Götterdämmerung també dels PROMS d el’any passat, però és que està immensa.
Amb en Matabosch al Liceu segur que l’haguéssim tornat a veure, però potser ara haurem de fer guardiola i anar a Madrid…. 😦
M'agradaM'agrada
Bon dia! Intentant seguir el ritme que ens marca el Joaquim, aquets dos dies passats m’he acostat a Salomé i a Elektra i, prova no superada. Desconeixia les obres de Strauss més enllà dels valsos del concert de primer d’any i m’ha sorprès. Tanta intensitat i sense trobar zona de confort per recolzar-me; deu ser que s’ha d’arribar a un punt d’inflexió personal, donat que els vostres cometaris marquen un sentit diferent al meu. Alguns moments melòdics, colpidors i que enlairen molt, a Salomé si , però Electra l’he deixat. Ara bé, una cosa semblant em succeïa amb Wagner, m’era aliè, i poc a poc em trobo interessada. Podria passar el mateix, sembla un camí… Per no dir de l’argument tant de l’una com de l’altra, que em sobrepassen.
Der Rosenkavalier, és una altra cosa, el video el trobo fantàstic en conjunt.
Vaig prenent nota de les puntuacions que assigneu a la qualitat de les veus; poc a poc.
“Della fenestra” estant, molt bé. 🙂
M'agradaM'agrada
Creia que no ho hauria d’explicar mai, però en Richard Strauss compositor de Salome, Elektra, Rosenkavalier i tantes altre sòperes i poemes simfònics RES té a veure amb la família Strauss dels valsos, és per això, benvolguda Ailo que trobes que les músiques no tenen res a veure,
M'agradaM'agrada
Caram, gràcies Joaquim, si que vaig desencaminada.
M'agradaM'agrada
Una mica despistada sí 😉 però no t’amoïnis, passa a les millors famílies.
M'agradaM'agrada